Tema 10. (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura història del dret
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 15/03/2015
Descargas 21

Vista previa del texto

TEMA 10. LIBERALISME I PROJECTES DEMOCRÀTICS, UNES NOVES REGLES PER EL JOC POLÍTIC I SOCIAL: CONSTITUCIONALISME I CODIFICACIÓ.
SEGLES XIX: LÍNIES GENERALS A NIVELL HISTÒRICOJURÍDIC.
El liberalisme doctrinari és el liberalisme dels savis, dels utòpics que es pensaven que canviarien la societat corporativa i passarien a tenir una societat d’individus lliures. En aquestes societats antigues la identitat venia condicionada per la pertinença a unes cèl·lules superiors, això és el que vol eliminar el liberalisme, vol que les persones passin a ser una persona determinada que no està subjecta a ningú, que no es tinguin drets o deures en tant que membre de corporacions sinó que siguin decidits pel sistema de manera general i igualitària. Aquesta és la diferència entre l’antic model corporatiu i el nou model individual. Es reivindica la igualtat, la llibertat, la dignitat de l’individu, la seva integritat.
Per aconseguir aquest salt es necessiten unes noves normes, els codis. Es pensarà que els Codis són la norma que permet aquesta revolució. Aquestes normes han de ser pensades per un legislador racional i independents de la religió, només han de buscar l’interès general i no han d’estar basades en les Compilacions. Les compilacions eren acumulacions de normes antigues, el Codi és una font del dret nova que es pretén superior a les compilacions perquè té coherència interna, cosa que no tenien les Compilacions, donat que unien moltes coses diferents.
El Codi fet pels francesos el 1804 anomenat Codi de Napoleó va tenir molt d’èxit. Era un Codi Civil que fixava unes regles molt clares del tràfic de persones i per tant va crear molta seguretat jurídica, va deixar molt clar quins eren els drets i les obligacions dels ciutadans. Convenia molt a la burgesia ja que volia deixar enrere l’aristocràcia de l’antic règim i instaurar-se com a nova classe social. Aquest nou Codi va crear unes regles noves per a la família (els drets de l’individu deixen d’estar indissolublement lligats a la família), l’autonomia de la voluntat (poder realitzar accions sense demanar cap permís a ningú exterior a ell) i la concepció de la propietat (les coses són teves i sinó són d’algú altre, però tu no tens un 10% de les coses per exemple, o són teves o no ho són. El senyor feudal abans tenia una part de la titularitat dels drets, però ara tot és d’una sola persona).
La llei s’està enfortint, s’està donant seguretat jurídica ja que està feta per un legislador escollir de manera protodemocràtica (sufragi censatari o restringit). Però encara est té gran desconfiança en l’arbitri judicial, que es veu en gran recel des de la llei codificada, des dels Codis. La nova llei dona molta més seguretat jurídica als ciutadans, no depèn de la capacitat del jutge d’apreciar-ho i per tant té molt menys arbitri, està molt subjecte als Codis ara. Tot això amb el liberalisme s’acaba, no dependrà de la capacitat del jutge d’apreciar-ho, bàsicament perquè es deixa de confiar en els jutges i en el seu arbitri.
Hi va haver un somni de que aquesta codificació crearia una harmonització dels pobles d’occident. Aquest pensament va ser impulsat per Thibault i la seva esperança en una codificació que permeti unir els pobles germànics (1814). Va voler crear el Codi d’Alemanya, malgrat això, Savigny, exponent d’una reacció també germànica contra la codificació: la fe en la ciència jurídica.
Cada poble té el seu esperit, el que havien de fer els governants era escoltar l’essència de poble i els seus costums i limitar-se a escoltar-los (dret des de baix cap a dalt).
A l’Europa del segle XIX hi va haver una reflexió molt sòlida sobre la necessitat d’identificar unes categories jurídiques universals, unes institucions permanents que fossin reconeixibles en totes les societats humanes, i a partir d’aquí ordenar els drets de tota la comunitat. Això s’anomena pandectística, és un nou intent acadèmic de crear aquestes categories abstractes pensant que en el fons hi havia un menyspreu pels costums de la societat i el pensament de que el dret s’havia de crear des de dalt.
La pandectística va tenir un triomf molt important: el codi civil alemany. Alemanya es va haver d’unificar i després va ser necessari fixar unes regles.
Durant el segle XX i el segle XXI es produeix la crisi dels Codis, mantenim la ficció de que els codis poden governar una societat, però en realitat tot el dret penal no queb dins del codi penal, ni tot el dret civil dins del codi civil. A la pràctica moltes matèries són regulades per lleis específiques i per tant escapen de la generalitat del codi, hi ha qui anomena això un petit procés de descodificació.
Per tant, apareix el dubte de si s’han de posar totes les matèries fora dels Codis dins dels Codis o bé assumim que la situació actual és correcta, i que hem d’assumir que no tot es pot posar dins dels Codis. El dret canònic també va ser codificat, les regles de l’església cristiana estan també dins d’un codi, se suposa que tot és allà dins i amb això se’n fa prou.
Els drets de l’home no estan dins dels Codis, tenen jurisdiccions i protecció supranacional i per tant, han passat a un nivell superior.
REGLES DEL JOC POLÍTIC I SOCIAL A ESPANYA.
Les regles del joc polític i social a Espanya es basen en dos grans blocs: el constitucionalisme per el joc polític i per el joc social la codificació.
 JOC POLÍTIC → CONSTITUCIONALISME ESPANYOL.
L’estat espanyol ocuparà l’espai que anteriorment havia ocupat la corona de Castella, la gran feina serà que aquest estat sigui l’estat dels ciutadans i no pas l’estat dels governants, com sí era anteriorment. L’estat no està format pels governants només, sinó també pels ciutadans com a electors i aquests últims són els més importants. Aquest és un gran problema de l’espanya d’aquest moment.
És molt important en les diferents constitucions en qui recau la sobirania, en totes les constitucions funciona de manera diferent. Per exemple, en la constitució de 1812 (la Pepa) es diu que la sobirania és nacional, però al preàmbul es parla de Déu com el suprem legislador. És a dir, això és una incoherència i això ho podem veure en més d’una constitució.
Un altre element molt important són les Corts Generals, en les diferents constitucions es preveu un funcionament diferent, és a dir, en algunes es preveuen unes Corts Generals unicamerals i en d’altres bicamerals. En el passat al Senat s’hi acaben reunint persones elegides pel rei i això feia que fos un reflex de la societat estamental. En la Constitució de 1978 sí hi ha senat, no és una cambra de representació estamental però es manté el bicameralisme, no s’ha sabut caminar cap a un règim liberal.
Un altre element important és quin marge de drets i llibertats, tant civils com polítiques reconeixen les diferents constitucions a les persones.
La constitució de 1978 és la primera que ha aconseguit establir-se com a norma suprema i inviolable, ha estat la única que ha pretès ostentar força jurídica vinculant. Aquesta constitució però té un problema: mira cap al futur però en dos temes mira al passat:  Les regles de successió de la monarquia.
 El reconeixement dels drets forals de Navarra i País Basc.
En al·legació de motius històrics s’ha discriminat en aquests dos casos, en un cas posant l’home per sobre la dona (en el mateix rang té l’home preferència per sobre la dona) i en l’altre aquestes dues comunitats autònomes que tenen beneficis que altres no tenen. És a dir, o es comença de zero en igualtat en totes les matèries o no es fa, però no es pot ser igualitari en algunes matèries i no en d’altres.
 LA CODIFICACIÓ A ESPANYA.
La Codificació es va formular a partir del segle XIX. Abans hi havia un sistema molt allunyat i per tant es van haver de modificar moltes coses:  Treure les propietats a les mans mortes, la burgesia i la noblesa tenien béns i propietats que no podien vendre. S’havien de trencar aquests vincles que ho impedien. Per fer-ho es van fer les amortitzacions, que vol dir nacionalitzar els béns de l’església. Aquests béns es van vendre i van servir per finançar les guerres carlines. Els territoris de l’aristocràcia es van treure amb les desvinculacions, tenien béns vinculats al seu llinatge a través de fideïcomisos, que feia que un bé passés d’unes mans a les altres sense poder-ho vendre, havien de passar íntegres als descendents. Es va aconseguir portar al mercat amb regles de comerç lliure finques d’incalculable valor, es va dinamitzar el mercat immobiliari.
 El següent pas era fer unes regles noves per el dret civil, això significava fer un Codi Civil, es va agafar el francès i es va castellanitzar. Es van fer diversos intents però topaven amb les resistències de les elits jurídiques de Catalunya, d’Aragó i d’alguns altres territoris, però sobretot de Catalunya. Un jurista molt important opositor al dret civil espanyol va ser Manuel Duran i Bas, el qual defensava que cada poble ha de tenir el seu esperit i s’ha de respectar, no es pot crear un dret unificador. L’escola històrica del dret va tenir molta influència i va parar els peus a tots els intents codificadors. El que volien els catalans era conservar un sistema jurídic propi sobre un coixí general de dret romano-canònic, donat que el seu dret es basava en aquest. Al final es va arribar a un compromís, amb el Codi Civil actual es va fer com un encàrrec amb codis civils històrics propis, és a dir, hi ha un Codi Civil amb apèndixs dels diferents territoris: Catalunya, Aragó, Balears, Navarra, Galícia i País Basc. En aquests territoris s’aplicarien aquests petits drets propis i subsidiàriament el Codi Civil. En el cas de Catalunya, Aragó i Balears volien mantenir el dret romano-canònic. Aquestes resistències es van acabar durant el franquisme, en què es va obligar a aquests territoris a fer un apèndix oblidant el dret romano-canònic. El Codi Civil va passar a ser vigent de manera oberta i declarada a Espanya, fins el 1960 encara es podia citar dret romà i canònic amb total llibertat, malgrat només ho fessin si els afavoria. Però a partir de 1960 ja només es podien al·legar les normes de dret civil de cada territori i subsidiàriament el Codi Civil espanyol.
 No només hi ha les codificacions del Codi Civil, sinó també de les altres matèries, però hem de sabernos la del Codi Civil.
...