Tema 2.5. Les taifes i les relacions amb els comtats catalans - PART I (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2014
Páginas 13
Fecha de subida 01/06/2014
Descargas 21
Subido por

Vista previa del texto

BLOC  2:  CATALUNYA,  TERRITORI  FEUDAL       Estudiarem  una  etapa  fonamental  de  la  història  de  Catalunya.  Anirà  desapareixent  l’ordre  antic   de  la  pre-­‐Catalunya  vista,  per  anar  imposant-­‐se  un  model  nou,  un  sistema  nou:  el  feudalisme.   Que  es  produeixi  la  Revolució  feudal  serà  una  de  les  etapes  més  importants  de  la  història  de   Catalunya,   perquè   es   el   moment   en   què   es   configurarà   aquest   territori.   Així,   veurem   com   es   produeix   una   alteració   violenta   de   la   realitat   existent.   Procés   violent   que   comportarà   el   triomf   de  l’àmbit  privat  sobre  el  públic:  el  triomf  del  feudalisme.   Veurem  les  bases  institucionals  i  jurídiques  del  feudalisme,  quin  és  el  nou  poder  feudal  basat   en   la   legitimació   de   la   violència,   i   en   la   degradació   de   l’estatus   de   la   pagesia:   procés   d’asserviment  de  la  població.     Al   final,   al   XII,   veure   com   el   marc   polític   i   social   de   Catalunya   ja   estarà   ben   definit:   és   precisament  en  aquest  moment  quan  el  nom  de  Catalunya  i  els  seus  habitants  serà  reconegut.     El   resultat   de   la   feudalització:   societat   molt   jerarquitzada,   basada   en   el   sistema   tripartit   (belatores,   oratores,   elaboratores)   i   és   ara   quan   Catalunya   es   projecta   cap   a   l’exterior   i   comença   el   procés   de   conquesta   i   eixamplament   del   territori.   Tot   això   li   portarà   aquesta   dimensió  internacional  als  territoris  de  Catalunya.       TEMES     1. El  canvi  feudal  i  les  noves  bases  de  poder   2. La  resistència  senyorial   a. Les  revoltes  feudals   b. Els  usatges   3. Les  altres  resistències:  el  moviment  de  pau  i  treva   a. Les  sagreres   b. L’evolució  de  les  assamblees  de  pau  i  treva   4. La  feudalització  de  la  terra  i  de  la  societat   5. Les  taifes  i  relacions  frontereres  amb  Al-­‐andalus   6. Creixement   interior   i   projecció   exterior:   política   provençal,   conquesta   i   repoblament   de  la  Catalunya  Nova.           1     1.  EL  CANVI  FEUDAL  I  LES  NOVES  BASES  DE    PODER     El  feudalisme,  segons  P.  Bonnassie:   • “Règim   social   que   es   basava   en   la   confiscació   regular   i   amb   freqüència   brutal,   dels   beneficis  (de  l’excedent)  del  treball  pagès  i  que  garantia,  mitjançant  un  sistema  més  o   menys   complex   de   xarxes   de   dependència   (vassallatge)   i   de   gestificacions   (feus),   la   seva  redistribució  en  el  si  de  la  classe  dominant  (és  a  dir,  l’aristocràcia  feudal)”.   Per  tant,  ens  hem  de  preguntar  d’on  surten  aquests  excedents.       Creixement  econòmic  i  demogràfic   Al   llarg   del   X,   es   produeix   un   creixement   econòmic   i   demogràfic   de   forma   lenta   però   progressiva:  i  per  tant,  permetrà  l’existència  d’excedents  agraris.     Així,  augmenta  la  producció  agrícola.     ¿Cóm  es  produeix  l’augment?   • • • Amb  millores  tècniques   Incrementant  la  superfície  conreable   També  hi  ha  més  mans  per  treballar  (per  l’augment  demogràfic)   Podem  dir  que  sí  hi  ha  excedents,  es  poden  crear  petits  intercanvis  comercials:   • Es  creen  els  1rs  mercats,  on  es  poden  vendre  espècies  d’Al-­‐andalus...  i  la  moneda  que   circula  és  andalusina.     I   es   considera   que   el   segle   XI,   acaba   el   procés   de   rompuda   (de   posar   en   cultiu)   de   les   terres   interiors  de  la  Catalunya  Vella.  Al  XII,  la  pressió  se  situarà  a  les  zones  de  frontera.     Així,  tenim  excedents,  però  tenim  una  classe  dominant  que  ha  d’ocupar  l’espai  públic  que  ara   es  en  mans  dels  comptes.     Debilitat  del  poder  públic   Borrell   II   mor   al   992,   succeït   pel   seu   fill   Ramón   Borrell,   que   es   casa   amb   Ermessenda   de   Carcassona.     A  la  mort  de  Ramon  Borrell  el  1017,    es  van  succeir  dues  minories  d’edat:   • Berenguer  Ramón  I  (comte  de  Barcelona  entre  1017  i  1035).  A  la  seva  mort,  el  seu  fill   també  es  menor:   2     • I  Ramón  Berenguer  I  (1035-­‐1076)   Les  dues  minories  successives  portaren  a  que  qui  exercí  el  poder  fou  Ermessenda,  la  vídua  de   Ramón  Borrell.     Sembla   que   això   en   part   és   el   que   produeix   el   debilitament   del   poder   públic   (les   minories   d’edat,   que   afebleix   l’autoritat   pública).  Però   també   es   parla   de   crisis   de   lideratge:   no   es   causa   només   d’Ermessenda.   El   mateix   Berenguer   Ramon   I,   en   el   testament,   ja   dona   mostra   de   la   manca  de  lideratge.   Al  1035,  Berenguer  Ramón,  mor:  testament  à  estableix  que:     • • • fill  gran,  Ramón  Berenguer  I  es  quedi  els  comtats  de  BCN  i  Girona,  i  els  petits:   Sanç:  marca  del  Penedès  (frontera  més  enllà  del  Llobregat)   Guillem:  amb  la  seva  mare  Guisla  de  Lluçà,  li  donarà  el  comtat  d’Osona.     Ermessenda,  però,  durant  les  minories,  intenta  frenar  aquest  govern  partit  dels  tres  comtats,   el  fet  de  que  BR  hagués  dividit  el  territori  entre  els  seus  fills.     Així,  pren  la  iniciativa  à  intenta  governar  conjuntament  els  tres,  malgrat  el  testament  del  seu   fill:  ella,  com  a  vídua,  té  drets  sobre  els  comtats.  No  exerceix  com  a  regent,  sinó  que  té  drets   sobre  els  comtats.   Durant  aquests  anys,  s’envolta  d’una  sèrie  de  personatges  afins  del  seu  pensament,  partidaris   de  l’ordre  públic  tradicional  que  desapareixerà  amb  el  feudalisme.  Destaquen:     • • • • • l’abat  Oliva  de  Vic   el  bisbe  Pere  de  Girona  (germà  d’ella)   Gombau  de  Besora  (un  bon  home,  un  prohome,  un  home  de  cort)   El  jutge  Ponç  Bonfill  Marc   El  vescomte  de  Cardona   Així,  la  manca  de  lideratge,  de  poder  comtal,    hi  ha  qui  ho  considera  que  es  segueix  debilitant   amb  Ermessenda,  però  el  mateix  Berenguer  ho  afebleix  amb  el  testament.   Però  hi  ha  altres  agents  públics:  vescomtes...     Precisament,   aquests   vescomtes,   descendents   dels   antics   veguers,   començaran   a   prendre   decisions  unilaterals  sobre  les  situacions  de  frontera,  al  marge  de  l’autoritat  comtal.  Així,  tenim   una   sèrie   de   personatges,   descendents   de   veguers,   que   el   comte   els   hi   delegà   l’autoritat,   prenen  decisions  pròpies.     La  guerra  és  present,  i  aquests  son  militars:  a  vegades  davant  razzies,  han  de  prendre  decisions   pròpies.   Així,   s’entén   que   prenguin   iniciatives,   perquè   estan   molts   en   guerra   permanent.   Els   3     afavoreix   també   econòmicament:   moltes   vegades   les   accions   bèl·∙liques   es   faran   per   obtenir   botí  dels  musulmans.       Destaquen:   • • • Guillem  de  Mediona  (Osona)   Arnau  Mir  de  Tost  (Pallars-­‐Urgell)   Mir  Geribert  (marca  del  Penedès)   A  l’interior  dels  comtats,  s’aniran  apropiant  de  camins,  fortaleses,  càrregues  (delme),  dels  béns   públics  (fiscals,  drets  públics  que  eren  prerrogatives  del  comte).  Provocarà  que  molts  d’aquests   drets   fiscals   esdevinguin   hereditaris   à   fins   i   tot   els   nobles   amb   més   possibilitats   infeudaran   (atorgaran  les  propietats,  a  altres  a  un  rang  inferior).  Ja  no  decideix  el  comte,  sinó  un  d’aquests   nobles,  qui  col·∙locarà,  p.  ex.  a  un  castell,  persones  de  confiança.   Béns  públics  on  ja  no  intervé  l’autoritat  comtal,  sinó  els  nobles     Això   fa   que   cap   al   1050,   els   comtes   deixaran   de   tenir   el   control,   ja   sigui   directe   o   indirecte,   d’una  part  dels  recursos  tradicionals.  Totes  les  propietats  públiques  ja  han  escapat  de  les  mans   dels  comtes,  han  perdut  el  control.  Així,  l’afebliment  ve  acompanyat  d’una  privatització  de  les   prerrogatives  publiques  i  de  les  seves  propietats  (feus).     Segle  IX-­‐X   Segle  XI     A   partir   del   1030   sobretot,   crisis   de   l’ordre   tradicional.     • S’esmicola  el  espai  polític   • Es   privatitza   el   poder:   usurpació   de   càrrecs  i  béns  públics.     • Vescomtes   prescindeixen   completament   de   l’autoritat   comtal   i   incorporen  les  terres  fiscals  en  la  seva   propietat.   El  poder  del  comte  era:   • Ell  era  l’autoritat   • Cap  militar,  fiscal  i  judicial   • Té   una   sèrie   de   terres   fiscal,   rendes   públiques...   terres   públiques   són   els   castells   (que   cedia   a   col·∙laboradors   per   administrar-­‐los)...   Però   no   deixava   de   perdre   el   poder   sobre   aquests  béns.   • Assessorat   per   la   comtessa,   vescomtes  i  la  cort     Veguers     Els  veguers     • Funcionaris   locals   designats   pel   • es  converteixen  en  càrrec  hereditaris.   comte   als   quals   atorga   un   feu   en   castells   que   han   d’administrar.   Però   el  comte  conserva  el  poder  superior     Feu  =  propietat  fiscal   Feu  =  propietat  privada.     • Es   lliurarà   a   un   altre   a   canvi   de   serveis  militars  i  altres  obligacions.     4     • Moneda   de   canvi   en   les   relacions   feudo-­‐vassallàtica     Hem   vist   el   fisc,   les   propietats   que   cedia,   que   delegava   el   comte.   Però   aniran   desapareixent   també  els  alous,  les  propietats  d’homes  lliures,  que  les  classes  dominants  s’aniran  fent  seves.   Any  1000   Any  1050     • Petites   propietats   aloueres   en   mans   • Ja  casi  acabat  procés  de  feudalització:   de  pagesos  lliures   recula   la   petita   propietat   camperola,   perquè  ara  també  en  mans  noblesa   • O   bé   pagesos   tinents   que   pagaven   una  renda  fisca,  la  tasca.   • Certa   acumulació   de   terres   en   mans   • Concentració   de   terres   en   mans   de   de   l’Església,   gràcies   a   les   donacions   l’Església  i  la  noblesa   pietoses.     • I   els   senyors   s’apropiaran   dels   excedents.     Mecanismes  utilitzats  per  tot  això:  la  violència,  tant  física  com  psicològica.     Així,  del  1000  al  1050  més  o  menys,  procés  ràpid  i  violent  à  els  senyors  feudals,  a  més,  són   professionals   de   la   guerra   i   donen   culte   a   la   violència,   i   el   mateix   que   fan   a   les   fronteres   ho   poden  fer  amb  els  camperols  i  fins  i  tot,  amb  el  comte,  o  entre  ells  mateixos:  veurem  també   rivalitats  entre  la  mateixa  noblesa,  inclosa  l’eclesiàstica.  És  un  procés  violent.     I  per  por  d’aquest  ambient,  molts  pagesos  busquen  protecció    senyors,  motiu  pel  qual  també   els  hi  donaran  les  terres,  a  canvi  de  protecció:  també  afavoreix  la  concentració.   En   la   concentració   de   terres   es   clau   la   violència,   doncs,   però   també   fou   una   època   de   males   collites.   El   procés   de   feudalització   es   l’empenyorament   de   terra   en   anys   de   males   collites   també.  Són  dos  factors  ha  tenir  en  comte.       Exemples:   • • 1043:   al   Vallès,   per   una   pedregada,   collita   es   va   malmetre   à   deixa   sense   menjar   i   sense  poder  tornar  a  sembrar:  algunes  famílies  venen  les  terres  a  canvi  de  cereal  per   poder  menjar  i  tornar  a  plantar.     Deu  anys  després:  una  vídua  i  els  seus  fills  havien  venut  una  vinya,  molí  a  canvi  de  blat,   ordi  i  vi.     No  abandonen  les  terres,  sinó  que  en  perden  la  propietat.   I  hi  ha  espais  fronterers  repoblats  que  s’han  d’abandonar  també  (La  Tossa  de  Montbui,  Santa   Maria  de  Meià  (a  causa  de  razzies  musulmanes  ambdues)...).  Així,  amb  això,  es  va  a  parar  a  una   tinença  o  a  terres  que  depenen  d’un  altre.  És  l’únic  lloc  on  poden  anar  a  parar  els  que  marxen.   5       Així,   en   definitiva,   veurem   com   els   senyors   dels   castells   trencaran   amb   l’ordre   jurídic,   social,   polític,   econòmic   i   moral   antic   o   tradicional.   Per   això   alguns   parlen   de   feudalització   com   Revolució  o  mutació:  es  un  canvi  a  tots  els  nivells.     2.  LA  RESISTÈNCIA  SENYORIAL       Tindrà  lloc  una  lluita  pel  poder  i  la  riquesa,  pel  repartiment  d’aquests,  i  això  implicarà  una  nova   estructura  de  poder.     Exemple:  quan  el  comte  atorgava  un  castell  o  un  feu  a  un  veguer  o  altre  agent,  s’entenia  que   amb   el   feu   era   suficient   per   a   mantenir-­‐se   ell   i   sa   família.   Però   al   XI,   al   voltant   dels   nobles   també   estan   els   soldats,   que   poden   ser   20   o   100.   Per   tant,   un   feu   ja   no   era   suficient   per   mantenir  la  “família”.  Així,  quant  més  poder,  major  necessitat  de  tenir  més  feus  i  propietats,   per  poder  repartir  entre  els  teus  fidels.   Parlarem   de   les   revoltes   dels   nobles   que   precisament   provocaran   l’esmicolament   de   l’espai   polític.  Veurem  com  entre  1040  i  1060,  es  donarà  la  1a  revolta  feudal.       Les  revoltes   • • En   el   comtat   de   BCN,   revolta   encapçalada   per   Mir   Geribert,   senyor   d’Olerdola   i   que   s’enfronta  a  Ramón  Berenguer  I.     A  Pallars  i  Cerdanya  à  lluites  entre  els  nobles  i  els  comtes,  però  a  més  a  més,  lluites   entre  els  mateixos  membres  de  les  cases  comtals.     o Cas  de  Pallars  à  divisió  entre  el  comtat  de  Pallars  sobirà  i  Pallars  jussà.     I  aquests  lluites  les  aprofitaran  els  senyors  de  les   muntanyes  per  fer-­‐se  un  lloc   en  les  valls.   o I   a   la   Cerdanya,   lluites   amb   els   veïns   i   amb   la   casa   vescomtal,   lluites   que   els   nobles  aprofitaran  també  per  fer-­‐se  amb  el  poder.   o Hi   haurà   un   cavaller   en   Pallars-­‐Urgell   que   prendrà   la   iniciativa   i   anirà   a   la   frontera  eixamplant  els  territoris   Amb   aquest   mapa,   es   veu   clar   que   s’aprofiten   les   baralles   entre   cases   comtals,   l’afebliment,   per  usurpar  parcel·∙les  de  poder  als  comtes.         6     Arnau  Mir  de  Tost     Home   de   Frontera,   que   eixampla   les   seves   propietats,   no   en   detriment   comte   d’Urgell   (Ermengol),  sinó  dels  musulmans.   Entre  1034  i  38,  conquereix  la  vall  d’Àger  i  construeix  un  castell.     Actuarà   com   un   senyor.   Donarà   cartes   de   franquesa   (facilitar   la   colonització   dels   territoris),   presidirà  judicis  (prerrogativa  del  comte),  fundarà  una  canònica,  edificarà  castells  i  ponts  per   facilitar  colonització  d’un  territori  que  a  partir  d’ara  serà  seu.     Així,  eixampla  el  territori,  però  el  que  guanya  és  per  a  ell  i  no  per  al  comte,  amb  qui  no  es  porta   malament.     Arnau  Mir  de  Tost  és  Marit  de  Teresa  d’Àger.       Mir  Geribert   Es  revolta  contra  comte  de  BCN.   Era   net   de   Borrell   II,   per   tant,   un   membre   de   la   família   comtal,   i   també   relacionat   amb   la   família  vescomtal  de  Barcelona.   A  més  a  més  era  nebot  del  bisbe  de  BCN.   Per  tant,  es  un  home  de  cort  ben  situat.   Era  senyor  de  diversos  castells  de  la  marca  del  Penedès   Matrimoni  amb  Dispòsia  de  Sant  Marí,  hereva  dels  Sant  Martí  (del  territori  de  Sant  Martí  Serrà)   D’entrada   es   professional   de   la   guerra,   viu   a   la   frontera,   té   conflictes   amb   laics   com   amb   l’església,  fins  i  tot  provocarà  la  destrossa  del  castell  d’Arampronyà...  es  bel·∙licós.     1041  à  encapçala  una  revolta  contra  el  comte  de  BCN  amb  altres  nobles  i  es  proclama  príncep   d’  Olèrdola.   En   el   mateix   any   à   pacta   amb   el   taifa   de   Tortosa   per   cobrar   ell   directament   les   pàries   (en   lloc   de  pagar  al  comte,  pagar  a  ell).   I  va  atacant,  duent  a  terme  accions  bèl·∙liques  contra  les  possessions  del  comte,  i  manté  lluita   oberta   amb   Ramón   Berenguer   I,   especialment   amb   Ermessenda,   ja   que   encara   és   menor   d’edat.     Hi  hagué  una  pugna  entre  RB  I  i  Ermessenda  primer,  perquè  ell  vol  controlar  ja  comtats  sense   Ermessenda.  Així,  Mir  atacà  les  propietats  comtals,  amb  ajuda  de  nobles  com:   7     • • Bisbe  de  Barcelona   Vescomte  Udalard  de  Barcelona     La  família  comtal   Es  el  moment  del  parèntesi  per  parlar  de  la  família  comtal:   • • • • • • • Es  a  principis  1040-­‐41  quan  RB  I  s’enfrontà  a  l’àvia  perquè  vol  governar  sol,  sense  ella.     1041  à  Ermessenda  li  cedeix  el  poder  però  es  retira  al  comtat  de  Girona,  governant   aquest  territori.  Arriben  a  aquest  acord.   A  mitjan  1040,  ja  RB  I  governa  sol  (governà  entre  1035-­‐1076)   Però   malgrat   els   disgustos   i   que   Ermessenda   veu   que   el   seu   nét   no   actua   seguint   l’ordre  tradicional,  es  retira,  però  amb  els  enfrontaments,  aprofita  la  situació  del  nou   matrimoni  de:   o RB  I  amb  Almodis  de  la  Marca  (casada  en  2es  núpcies  amb  el  comte  de  Tolosa,   i  coneix  a  RB  en  un  viatge  que  va  fer  ell  a  Narbona).   o Van  decidir  que  encara  que  ell  estava  casat  amb  Blanca  de  Narbona,  la  repudià   per   casar-­‐se   amb   Almodis,   que   també   estava   casada   (però   amb   matrimoni   trencat).   A  Ermessenda  no  li  agrada  gens  à  demanà  al  papa  Víctor  II    que  els  excomuniqui.     Coneixem  el  divorci  de  RB  I  gràcies  a  una  crònica  musulmana  d’  Al-­‐Bakri,  que  narra  la   història  de  la  unió  amb  Almodis.     Ermessenda  aconsegueix  l’excomunió:  augmenta  les  tensions  entre  l’àvia  i  el  nét.   La   situació   no   agrada   a   RB   I,   ja   molt   enfrontat   amb   la   seva   àvia.   Volia   aconseguir   control   de   tots  els  comtats  i  la  seva  àvia  no  li  deixava  governar  sol  perquè  ella  encara  tenia  drets.     Finalment,  al  1057  acaben  les  tivantors  entre  els  dos:  RB  I  aconsegueix  anular  l’excomunió  (a   canvi  d’un  substanciós  regal,  la  catedral  romànica  de  Barcelona).  El  papa  anul·∙là  els  anteriors   matrimonis  i  n’acceptà  el  nou.  Així,  RB  I  i  Almodis  van  ser  esposos  i  comtes  legítims  davant  dels   ulls  de  Déu,  perquè  ja  havia  pactat  amb  l’àvia.     Aquest   pacte   amb   Ermessenda   significa   que   aquesta   ven   els   seus   drets   sobre   els   comtats   (la   dècima   marital).   Així,   Ermessenda,   es   retira   als   seus   dominis   de   Besora   i   al   morir   (1058)   es   enterrada  a  la  catedral  de  Girona.       La  pau  amb  Mir  Gerbert   Així,  estem  en  el  moment  de  tivantors  de  RB  I  i  l’àvia,  i  amb  la  revolta  de  Mir  Geribert.  I  quan   acabi  els  enfrontaments  amb  Ermessenda,  el  que  farà  es  aconseguir  pactant  la  pau  definitiva  al   1059   amb   Mir   Geribert.   Així,   quan   ja   té   plens   poders   té   prou   força   per   acabar   amb   la   conflictivitat   iniciada   per   Mir   al   1041.   Al   1052   es   va   condemnar   Mir   però   continuà   fent   les   seves.  Només  ara,  al  1059,  es  pacta  la  pau.   8     Pacten   RB   I   i   Mir   i   aquest   últim   es   compromet   a   retornar   a   l’obediència   del   comte   i     retornar-­‐li   algunes  possessions,  com  el  Castell  del  Port.  Però  a  canvi  aconsegueix  que  una  sèrie  de  drets   esdevinguin  hereditaris  per  a  ell  i  successors,  com  el  castell  d’Eramprunyà.   Però   en   aquest   procés,   es   garanteix   que   continua   tenint   la   propietat,   però   el   control   efectiu   dels  castells  i  del  seu  terme  continua  en  mans  de  Mir  Geribert.  Es  a  dir,  nominalment,  son  del   comte,  però  qui  actua  en  aquests  dominis,  sense  tenir  en  comte  al  comte,  és  Mir  Geribert:  així,   en   certa   manera,   RB   I   aconsegueix   que   es   reconeix   l’autoritat,   aconsegueix   mantenir-­‐se   per   sobre  dels  senyors  feudals.   Mir   mor   al   1060   combatent   contra   musulmans   a   Mora   d’Ebre   amb   una   campanya   que   volia   apoderar-­‐se  de  la  Taifa  de  Tortosa.  Es  una  manera  d’expiar  els  seus  pecats.   Les  Convinences   Passada   aquesta   1a   revolta   feudal,   es   reajusten   les   relacions   entre   el   comte   i   els   nobles.   I   el   comte  estableix  pactes  individuals,  convenis  personals,  amb  cadascun  d’aquests  nobles:  el  que   es  coneix  com  a  convinences.     De  fet,  arran  d’aquests  pactes  de  RB  I,  va  donar  un  bon  tracte  als  revoltats:  no  van  sortir  tan   mal   parats.   I   de   fet,   RB   I   era   partidari   d’aquest   nou   sistema   de   relacions,   que   significa   el   feudalisme,  que  ara  sí,  ja  ha  triomfat.     Ell   es   partidari   del   sistema   feudal,   però   es   converteix   en   el   primer   de   tots   els   nobles,   un   príncep,  “el  primus  inter  pares”.  Així,  a  dalt  piràmide  trobarem  el  comte,  al  qual  tots  els  nobles   hauran  de  lliurar  fidelitat  i  oferiran  el  seu  consell  i  auxili  (consilium  et  auxilium).   Però   això   no   és   a   canvi   de   res,   sinó   a   canvi   d’uns   feus.   Això   vol   dir   que   RB   I   accepta   les   usurpacions  de  béns  i  drets  públics  que  s’havia  fet  (aquella  privatització  de  béns  i  drets  públics)   à  també  vol  dir  que  accepta  que  la  pagesia  quedi  sotmesa  a  la  noblesa.     Per  tant,  aquest  compromís  entre  les  dues  parts,  que  permet  reconciliació  i  que  a  partir  segona   meitat   del   XI   el   casal   de   BCN   comenci   a   concentrar   en   les   seves   mans   el   poder   sobirà   dels   comtats  catalans  estarà  en  la  base  de  les  relacions  feudals.   Així,   es   una   reconciliació   entre   el   comte   i   els   senyors   feudals,   que   significa   un   canvi   en   l’equilibri  de  forces  i  que  les  bases  de  poder  han  canviat:  qui  té  més  poder  ara  és  qui  té  més   vassalls.  I  això  significa  també  més  força  militar,  basada  en  l’auxili.   Així,   el   comte   ja   no   serà   aquell   jutge,   persona   investida   d’autoritat   que   jutjava   en   aquelles   corts  i  judicis,  sinó  que  serà  el  cap  de  l’aristocràcia.  I  en  compensació  a  que  els  nobles  quedin   sotmesos   al   poder   comtal,   el   comte   abandonarà   la   pagesia   a   la   jurisdicció   dels   senyors   dels   castells.  Qui  més  perd  amb  tot  això  és  la  pagesia.   Així,  el  comte  reconeix  la  usurpació,  però  continua  estant  a  dalt.         Els  Usatges   9     Així,  nova  situació,  i  la  llei  visigòtica  no  responia  a  la  realitat  que  anava  evolucionant  i  calia  una   nova  legislació,  unes  noves  bases  jurídiques  que  contemplessin  la  nova  situació.  Per  tant,  cal   codificar  aquest  nou  equilibri  de  forces.  I  aquest  nou  codi  jurídic  són  els  Usatges  de  BCN.   Quan  parlem  d’establir  les  bases  jurídiques  de  la  nova  situació    vol  dir  que  també  s’accepta  la   violència:   el   nou   codi   l’accepta   com   fet   inherent   al   comportament   de   l’aristocràcia.   I   també   accepta   la   nova   forma   de   distribució   entre   els   poderosos   del   fruit   del   treball   pagès:   accepta   aquest  repartiment  del  poder  i  la  redistribució  de  l’excedent  dels  pagesos  entre  poder  comtal  i   senyors  feudals.  Per  tant,  la  nova  situació  es  legalitza.     Per   tant,   el   usatges   són   una   recopilació   de   normes   jurídiques   basades   en   el   costum:   el   que   succeeix  esdevé  inherent  a  la  societat,  i  com  es  un  costum,  es  un  dret  consuetudinari.  I  es  un   costum  basat  en  el  feudalisme.   La   1a   referència   documental   dels   usatges   es   del   1173.   Però   la   tradició   situa   la   promulgació   del   nucli   més   antic   dels   usatges   a   Ramon   Berenguer   i   Almodis   al   1068,   acabada   la   1a   revolta   feudal.  Altres  historiadors  ho  vinculen  a  RB  III  o  a  RB  IV.  Però  es  un  codi  adaptat  en  diversos   moments.  El  nucli  inicial  seria  d’època  de  RB  I  i  Almodis,  i  la  compilació  més  definitiva  es  dels   segles  XII-­‐XIII.  De  fet,  la  darrera  redacció  dels  usatges  és  en  temps  ja  de  Jaume  I.     El   codi   està   compost   per   174   usatges,   i   hi   ha   elements   que   procedeixen   del   Liber   Iudiciorum   (llei   visigòtica),   de   les   etimologies   de   Sant   Isidor,   de   col·∙leccions   canòniques,   de   preceptes   comtals,  i  també  disposicions  que  es  van  prendre  en  les  assemblees  de  Pau  i  Treva.     Així,   amb   els   usatges   es   pretén   legislar   d’acord   amb   la   nova   realitat,   i   dona   solució   als   problemes   que   aniran   sorgint,   a   les   noves   relacions   feudo-­‐vassallàtiques,   i   també   servirà   per   definir  el  tracte  privilegiat  que  requereix  aquesta  nova  noblesa  feudal  emergent.  Però  també   els  usatges  garanteixen  el  restabliment  de  la  pau  social.                           10     3.  LES  ALTRES  RESISTÈNCIES:  ELS  MOVIMENTS  DE  PAU  I  TREVA     Tot  i  aquest  clima  de  violència  arreu,  trobem  resistències  a  la  feudalització  tant  des  del  camp,   la  ciutat  i  a  diferents  nivells.   Entre   aquestes   resistències   més   conegudes   tenim   les   que   va  canalitzar   la   institució   eclesiàstica   a  través  de  les  sagreres  i  les  assemblees  de  pau  i  treva.     La   idea   d’aquests   moviments:   garantir   o   aconseguir   una   millor   defensa   de   la   pagesia,   dels   mercaders  i  membres  de  l’Església  davant  del  pillatge  dels  nobles,  davant  del  poder  establert.   Es  manifesta  amb  la  difusió  de  les  Sagreres  i  la  creació  de  la  treva  de  Déu.   Hi   ha   que   diferenciar   la   Pau   de   la   Treva   de   Déu:   responen   a   mateixa   idea,   però   no   son   el   mateix  i  apareixen  en  un  moment  diferent.     La  pau  de  Déu   Es  basa  en  un  concepte  personal.  Objectiu:  protegir  a  certes  persones  i  béns  dels  abusos  dels   poderosos.  Finalitat  de  protegir  les  persones  desarmades,  en  especial  els  clergues,  però  també   la  pagesia,  els  llocs  de  culte,  les  collites,  les  eines  necessàries  per  als  pagesos...     La  treva  de  Déu   Concepte  temporal.  Impedeix  la  lluita  entre  els  cristians  durant  certs  dies  de  l’any:  es  prohibeix   lluitar  certs  dies  entre  els  cristians.     Així,  es  un  pacte  de  no  agressió  temporal.  En  els  dies  que  no  en  formen  part,  poden  lluitar.   Per   tant,   l’origen   del   moviment   de   pau   i   treva   queda   clar   à   és   una   necessitat   social   que   es   basa  en  la  conjunció  de  les  queixes  del  camperolat  davant  les  accions  violentes  de  la  noblesa,   però   també   de   la   indignació   del   clergat,   contra   aquests   aixecaments   i   aquesta   anulació   de   l’autoritat  tradicional.     Les  Sagreres   En  la  documentació,  apareixen  com  a  :   • • Sacrarias   Cellarias   “Que   d’ara   en   endavant   ningú   no   assalti   ni   les   esglésies   ni   les   cases   que   siguin   edificades   a   l’entorn,   fins   al   circuit   de   treta   passes,   a   no   ser   que   el   bisbe,   el   comte   o   l’ardiaca   als   quals   11     l’Església  estigui  subjecta,  per  culpa  d’alguna  persona  que  estigui  excomunicada  per  raó  de  la   Pau  i  Treva  de  Déu  o  permetin”.   Són   els   espais   sagrats   més   o   menys   circulars   al   voltant   dels   temples,   de   les   esglésies,   que   fins   i   tot   en   el   moment   de   consagració   del   temple,   el   bisbe   ja   estableix   aquest   espai   de   pau.   Són   espais  d’immunitat  territorial.  Tot  el  que  es  trobi  dins  d’aquestes  trenta  passes  esta  protegit.   Es   concreta   en   el   dret   d’asil.   S’acollirà   a   les   persones   que   començaran   a   construir   les   seves   cases   al   voltant   dels   temples,   o   magatzems   per   guardar-­‐hi   les   seves   collites   i   les   eines...   l’establiment   d’aquest   espai   sagrat   fomentarà   l’hàbitat   concentrat,   a   diferencia   del   que   podríem  trobar  en  l’etapa  anterior.     L’església  anirà  doncs  fomentant  l’existència  de  Sagreres,  tot  i  que  no  doni  benefici  econòmic.     Queden   excloses   de   la   tutela   les  esglésies   edificades   en   castells   i   fortaleses   (és   a   dir,   les   que   estan  en  tutela  del  senyor).   I  tots  aquells  que  trenquin  la  pau  de  les  sagreres,  fan  sacrilegi  i  mereix  l’excomunió  fins  que  no   s’esmeni  el  sacrilegi:  així,  és  l’església  qui  promociona  aquestes  sagreres.     1054  van  considerar  que  els  morts  s’havien  d’enterrar  dins  les  cases  en  lloc  del  cementiri  per   tal  de  poder  ocupar  les  trenta  passes.     Les  cases  es  construiran  de  tal  manera  que  l’espai  al  voltant  de  l’Església  de  manera  que  quedi   tancat.     Les   Sagreres   aglutinen   centres   de   població,   que   aniran   creixent   al   voltant   de   les   esglésies,   allunyant-­‐se  també  dels  poder  civils.   La   major   part   de   construcció   de   sagreres   fou   entre   el   1030   i   el   1070,   en   el   procés   de   feudalització.     L’evolució  de  les  assemblees  de  pau  i  treva   Aquestes  assemblees  de  pau  i  treva  són  el  màxim  exponent  de  les  aspiracions  pacifistes  o  per   fer  front  a  la  violència  dels  senyors  feudals.  Són  unes  institucions  en  què  van  confluir  clergues  i   pagesos  inquiets  per  aquesta  violència  feudal.     Per   tant,   aquestes   reunions   són   un   intent   de   la   gent   del   poble,   on   homes   i   dones   i   clergat,   volen  pressionar  de  forma  social  i  religiosa  contra  els  guerrers.   Les   primeres   conegudes   són   a   finals   del   X   a   França.     Les   disposicions   són   senzilles   en   les   primeres:   protegeixen   contra   la   violència   (estableixen   disposicions   contra   la   violència   i   la   intrusió   dels   nous   poders   laics   en   els   llocs   de   culte   contra   les   coses   sagrades   i   contra   els   pobres).   La  més  antiga  és  la  de  França:  la  de  Charroux  (989)  i,  després,  la  de  Narbona  (990).   12     L’assemblea   més   antiga   del   comtats   catalans   és   la   de   Toluges   al   1027,   presidida   per   l’abat   i   bisbe   Oliba.   Les   primeres   assemblees   es   celebren,   a   més,   en   camps,   en   prats   oberts.   En   aquesta  assemblea  es  ratifiquen  els  acords  d’un  sínode  previ  del  1022,però  no  en  tenim  altre   notícia  d’aquest.     I   Oliba,   un   dels   promotors   dels   moviments   de   Pau   i   Treva.   I   serà   àrbitre   en   molts   dels   enfrontaments   entre   els   nobles   (mediarà   per   exemple   entre   RB   I   i   Ermessenda,   i   entre   RB   I   i   la   família   vescomtal   de   BCN   (Udelart   i   germà,   bisbe   de   BCN).   I   Oliba   té   suport   d’altres   bisbes   (d’Elna,  de  Girona)  i  de  la  mateixa  Ermessenda.   En   l’assemblea,   per   primera   vegada   trobem   la   pau   de   Déu   associada   a   la   treva   de   Déu:   al   mateix   temps   que   es   proclamava   que   el   patrimoni   eclesiàstic   era   inviolable   (s’havia   de   respectar  el  seu  espai  al  voltant  esglésies)  i    es  fa  una  treva  que  anava  des  de  l’hora  novena  del   dissabte  fins  a  la  primera  del  matí  de  dilluns:  és  a  dir,  que  els  diumenges  no  es  pot  lluitar.  Es   posaran   treves   setmanals   començant   pel   diumenge,   i   es   defineix   l’espai   de   la   Sagrera   que   aumenta  l’espai  del  dret  d’assil,  uqe  s’eixampla  amb  la  Sagrera.   1041,  una  altra  assemblea  a  Toluges,  també  fora  de  la  catedral  d’Elna,  en  el  prat  de  Toluges:   els   eclesiàstics   van   a   terrenys   dels   pagesos:   es   un   moviment   que   neix   d’abaix   adalt   i   que   l’Església  canalitza.   Se   succeiran   les   assemblees:   Vic,   1033   à   s’amplia   la   treva   de   dijous   a   posta   de   sol   fins   a   la   matinada  de  dilluns  (ja  tenim  divendres,  dissabte  i  diumenge).     La  manera  d’establir  la  treva  era  que  les  campanes  tocaven  anunciant  que  s’iniciava  la  treva.   Amb  les  campanes  s’anunciava  la  fi  de  les  hostilitats.  I  el  diumenge  a  missa  es  proclamava  les   sancions  contra  aquells  que  trencaven  la  treva  i  també  s’anunciava  en  mercats  els  noms  dels   infractors,   perquè   la   pau   s’amplia   als   mercats   i   mercaders,   perquè   comença   a   despuntar   l’activitat  comercial.   les   assemblees   de   pau   protegeixen   la   base   de   l’economia   camperola,   però   també   de   la   feudal,   que  es  agrícola.   1054  à  Sínode  de  Narbona  à  envoltaran  de  simbolisme  religiós  basat  en  cultes  populars,  es   protegirà  la  producció  de  les  oliveres.     I  també  s’anirà  eixamplant  a  mesura  que  passi  el  temps  fins  al  punt  que  només  quedaran  80   dies  hàbils  per  lluitar.     Per   tant,   es   demanarà   als   bel·∙ligerants   que   solucionin   les   diferències   amb   negociacions   no   violentes.   *Treva  fa  relació  a  les  lluites  només  entre  cristians.     Tots  els  moviments  coincideixen  en  el  moment  en  que  l’ordre  tradicional  es  atacat  per  tal  de   consolidar  el  sistema  feudal:  son  respostes  a  aquest  clima  de  violència.     13     ...

Tags: