3. LA NARRATIVA DE BALTASAR PORCEL (II) (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Literatura Catalana Contemporània
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 11/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

3.11.2015 Ja vam parlar dels diferents camins de Porcel, ple d’oposicions i tensions. Segon camí, més de caire individualista. Porcel opta per una projecció pública i per unes propostes més aviat alternatives, mitjançat el qual s’inscriu en la sèrie de grans escriptors catalans del marcat caràcter individualista: Joan Maragall (1860-1911), Eugeni d’Ors (18811954), Gaziel (Agustí Calvet; 1987-1954) i Josep Pla (1897-1981). Autors més aviat individualistes i plenament personals que destaquen de la resta per la seva profunda singularitat, com a individualitats diferenciades. És indubtable que com a narrador, però també com a periodista, es vol inscriure dins d’aquesta tendència literària. Tot són homes de la mateixa generació.
Gaziel = Agustí Calvet; director de La Vanguardia durant molts anys, amb una producció catalana interessant de postguerra. Sobretot és un gran assagista, d’ell en destaca Meditacions en el desert (1974). Gran qualitat de la seva prosa, molt elegant; a la vegada té la llibertat de parlar sota uns temps difícils, per això la seva obra va trigar anys a publicar-se. També Tots els camins duen a Roma. Història d’un destí (18931914) (1958), memòries d’infantesa, adolescència i joventut (memòries. Unes de les més importants juntament amb les Memòries de Sagarra). A més, va escriure una història (1971) de La Vanguardia, però a la contra. Gaziel és molt elegant a l’escriure, però a més molt incisiu. Personatge provinent d’un catalanisme més aviat moderat, però que el temps el converteixen en un crític del catalanisme, posant-lo sobretot en defensa del seu pensament més íntim. És un home molt individual, ple de reflexions internes. A l’escriure, sempre té molt clar a quin públic es dirigeix; recull les expectatives del propi lector i, a la vegada, les procura portar al terreny que ell considera més favorable.
Podem afirmar que Porcel és un gran captador de públics.
Es planteja diferents qüestions: una és l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Recolzava una Espanya integrada, amb igualtat però de tots els pobles i amb amplis marges d’autonomia.
Vies narratives en Porcel: 1) El nucli de l’obra creativa de Porcel és Andratx (apareix com Orlandis).
Construint les quatre obres principals es construeix també com a personatge literari.
2) També es construeix amb un altre tipus de narrativa, la que podríem anomenar universalista, aquella que s’aproxima a la narrativa d’aventures, una narrativa que passa lluny d’Andratx, pel món sencer, on tot pren una perspectiva mítica. En aquest sentit, podem destacar Les pomes d’or (1980). A través d’aquesta narrativa, que passa arreu del món, Porcel busca conèixer-se i construir-se a través de l’experiència mundial i còsmica.
3) Encara hi ha una tercera via narrativa, la d’aquelles novel·les que mostren centres urbans i també industrials, concretament Barcelona. En destaquem Lola i els peixos morts (1994).
4) Novel·la al mig de totes aquestes, amb estil propi, que és Ulisses a alta mar (1997).
5) Cal afegir-hi a totes aquestes novel·les, els contes, recollits en el volum de Les maniobres de l’amor. Tots els contes (1958-2001) (2002).
Parlem de construcció del personatge, però hem de diferenciar entre personatge ficcional i personatge real. En Porcel, parlem de personatge literari, perquè ell ho és de la mateixa forma que ho és qualsevol dels personatges que apareixen en Les primaveres i les tardors. Ara bé, què hi ha exactament de veritat objectiva en el personatge literari de Porcel del personatge real? Difícil de saber amb exactitud, però podem dir que hi ha una gran proximitat entre el Porcel-persona i el Porcel-personatge literari.
Porcel: noi jove que descobreix les seves capacitats d’escriptor que es dóna a conèixer d’una forma molt humil, amb una crònica a una publicació del seu poble. Té només 15 anys i s’està explorant a ell mateix, però si té quelcom clar en el moment és que és un home ambiciós. Potser racionalment no ho sap, però segur que emotivament sí. Sap que té uns principis dotats per l’escriptora. Ara bé, es troba en un món relativament tancat com és la Mallorca de postguerra, res a veure amb l’actual. A més, no és un jove de Palma, de capital, ni fill d’una família benestant, sinó més aviat modesta, d’una població aïllada. El volien destinar al món de la banca i el comerç, per això fa uns estudis del que seria, avui en dia, la formació professional, de caràcter comercial. Però ell no en té prou, per això s’instal·la a Palma, que representa la seva primera ampliació del món. Aquí entra en cercles literaris, com és el del cafè Riskal on té contacte amb Llorenç Villalonga. Els dos autors tenen en comú la recerca del món dels avantpassats; el fet de voler indagar en les arrels pròpies i el qui sóc jo. Arriba un moment en què Porcel aconsegueix certs guardons per les seves obres teatrals. No en té prou, per això s’intal·la a Barcelona i lluita per un lloc en el món literari i , a través d’ell, també en el món social. Per tant, com a bon ambiciós, Porcel busca l’èxit i el vol fonamentar en la literatura. Malgrat la seva procedència social, no intenta justificar-se davant del gran món barceloní, donant explicacions, sinó que fa el contrari: s’afirma en ell mateix; jo sóc fruit d’aquests antecedents i tots ells, a través meu, prenen una forma literària que em justifica plenament. Per tant, puc adoptar davant de vosaltres i del món la postura que cregui convenient sense haver de demanar excuses a ningú. Si vosaltres teniu els diners i la nissaga propis de l’alta societat, jo tinc quelcom que em posa a la vostra altura: sóc un creador literari, un artista.
La Barcelona dels anys 60 està dominada pel Franquisme, però amb una oposició social clandestina cada vegada més forta, lidiada per grups o partits catalanistes de matís divers, sobretot d’inspiració marxista. Curiosament, ell no fa el propi de molts intel·lectuals joves del seu temps que és aproximar-se a aquesta tendència, treballant d’acord amb les directrius d’un partit comunista català que va tenir una gran projecció en l’oposició, el PSUC. Té una certa seducció pel marxisme maoista, ja que en un article de viatge a la Xina en fa lloança. Ell s’aproxima, tot i que d’una forma molt personal, a l’anarquisme. La majoria de joves es vinculaven a la política d’esquerres, en canvi ell optava per l’anarquisme, una forma d’optar per afirmar-se de manera radical davant dels altres per impuls i convicció personals, així com també d’hissar-se com a persona singular. El seu suport a la monarquia democràtica suposa també una gran singularitat. Ell ho justifica com que la necessitat d’influir en la societat l’ha dut a optar per unes postures que li han semblat pragmàtiques i possibles, a les quals molta gent s’ha sumat. Darrere sempre hi ha la voluntat de guanyar-se un públic, tant com a narrador com també com a periodista, contista, assagista.... En aquest sentit, les cròniques de La Vanguardia des del 1982 fins a la seva mort (2009), ajuda a veure un Porcel lleugerament catalanista, monàrquic, etc. No saps ben bé mai per on et sortiran en una opció. Per tant, recerca personal, pel pacte amb la societat i la independència com a creador i home enmig de les pressions d’una societat molt concreta (la catalana entre finals del XX i inicis del XXI) és una característica fonamental del gran personatge humà i literari que va ser Porcel.
Al final de la seva vida, va optar per un respecte a la monarquia i a la constitució. No s’oposava a què Catalunya, a través de la legalitat, optés per més autonomia, sense posar en perill la política espanyola. Amb la seva mort el 2009, encara no s’havia produït la sentència de l’Estatut.
L’estil de Porcel podríem dir que és barroquitzant, totalment contrari al model definit per Pere Calders à Porcel té una frase llarga, sinuosa, amb acumulació d’ajectius i noms ≠ Calders és simple, amb frase culta i la menor adjectivació possible. Paisatges amb aire gandiloqüent, gairebé romàntic. Amb Calders, són dos models radicalment oposats. En Porcel hi ha un devessall de paraules, amb un lèxic ric, una sintaxi abundant, no sempre correcta, i molt sovint amb la impressió que la força creativa passa per damunt de la correcció comunicativa. Per tant, sovint les novel·les de Porcel són llegides de forma ràpida, donen la sensació de narrativa tumultuant.
Vicenç Pagès (1963), en la seva mort, va dir definir a Porcel: “Porcel no escrivia pas malament, el que feia era no corregir bé”. Sovint, llegint les seves novel·les, més que els contes, tenim la sensació que una repassada última no els hi hauria anat pas malament.
No era un escriptor meticulós, sinó més aviat un escriptor volcànic, poc amic de la correcció, de la revisió dels textos i que, per dir-ho en termes acadèmics, supeditava la dicció, l’estil, a la ficció; és a dir, l’aspecte creatiu, el desenvolupament de la història, la seva força, el caràcter dels personatges i els esdeveniments, era més important que el propi estil. En ell, hi ha sens dubte un propi estil, el barroquitzant, però sempre supeditat a la força pròpia de la ficció.
Mallorca en l’obra de Baltasar Porcel. Ja hem parlat de la importància d’Andratx i la seva família en la seva escriptura, tot i que també apareixen altres centres, com també hem dit, altres centres més a nivell mundial. Als anys 60 i 70, Porcel intenta descobrir i, sobretot, rescatar alguns dels aspectes més heterodoxos i fora de norma de la cultura catalana. Troba dos aspectes interessants per rescatar, precisament a l’illa de Mallorca d’on ell prové (fet que li permet lligar amb la narrativa que produeix): els xuetes (els antics jueus) i els contrabandistes. El contraban, fins fa pocs anys, era una activitat coneguda i practicada (la mateixa família Porcel ho havia fet), tant en relació amb França com el nord d’Àfrica. En les novel·les, hi ha tota aquesta qüestió comercial darrere, perquè Andratx està molt relacionada amb aquesta activitat. Pel que fa a la qüestió dels xuetes, aquest és el nom que a Mallorca es dóna als jueus que, després de l’expulsió d’Espanya, es van quedar en l’illa convertint-se públicament al cristianisme, però a vegades practicant el judaisme en la intimitat (cognoms vinculats a orígens jueus). Encara al s.VII hi va haver una cremada de jueus important (novel·lat per Carme Riera, Dins el darrer blau, 1994). Un judaisme vinculat més a la religió, no a la raça com a tal. Porcel va publicar Els xuetes (1969), centrant-se a Mallorca. Als 60 es produeix el gran turisme massiu i als 70 el seu arrelament.
Centrat a Mallorca, fa una doble labor de recerca i de testimoni.
1) Explora directament la geografia del país i en dóna informació detallada, amb un fort component literari.
2) Descobreix en la població mallorquina aquells models humans que ell creu que poden ser representatius de la població mallorquina.
3) Busca les arrels històriques de Mallorca a través de l’arrel col·lectiva i de la tradició erudita. Hi ha coneixements que li arriben per via oral, però també hi ha moltes hores de treball en arxiu darrere.
4) A Porcel li interessa el que s’ha dit, el que han publicat els intel·lectuals, els polítics, els artistes que han visitat i han viscut la societat mallorquina: Vaitge a les balears menors (1968) o Camins i ombres (1977). Tenen un caràcter estilísticament literari.
Porcel no fa ficció, però sí que literaturitza la realitat i la història. Porcel és per damunt de tot un creador verbal i literari, fins i tot quan no fa ficció.
Barcelona, cercles literaris amb els quals es relacionava à Joan Triadú; cercle de la revista Serra d’or (1959), Destino (1937-1980) (de la qual va arribar a ser director); proximitat política amb Josep Pallat i després amb Jordi Pujol. També amb grups més o menys anarquistes à cercles variats.
La revuelta permanente (1978): entrevista feta a un anarquista català exiliat a París, i és molt interessant per conèixer, en el fons allò amb què s’identificava Porcel políticament d’una manera més fonda, malgrat les aparences. Rep com un amic íntim a casa seva al rei d’Espanya. S’ha de ser hàbil per moure’s entre aquests dos terrenys.
Porcel: bèstia literària; havia nascut per crear literatura per damunt de tot. Com Ramon Llull o Josep Maria de Sagarra, fou un grafòman, individu que es troba inclinat a escriure d’una forma compulsiva.
  ...

Comprar Previsualizar