Tema 6 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Actors i Institucions Polítiques
Año del apunte 2017
Páginas 7
Fecha de subida 07/02/2018
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 6: ELS PARTITS POLÍTICS 1. CONCEPTE I DEFINICIÓ Un partit polític és una associació d’individus unida per la defensa d’uns interessos, organitzada internament per una estructura jeràrquica, amb voluntat de permanència en el temps i l’objectiu del qual és aconseguir el poder polític, exercir-lo i dur a terme un programa polític.
Els partits polítics són els actors que transformen el pluralisme social en pluralisme polític i els que, per la seva condició de mediadors entre la societat civil i l’Estat, tenen la obligació de procurar que el pluralisme polític sigui present en les institucions.
L’objectiu principal de qualsevol partit polític és la consecució del poder polític, considerat com un instrument de transformació i millora de la societat.
 Per a la consecució del poder, els diferents partits s’enfronten en el context d’una lluita pacífica i racional amb el fi d’obtenir suport social.
2.
ORIGEN El primer antecedent dels partits polítics fou el desenvolupament dels grups polítics en els règims parlamentaris liberals i la creació de “comitès de suport” als candidats a diputats.
Ja al segle XVII i XVIII els parlamentaris britànics es van dividir entre tories, conservadors, i whigs, defensors de la llibertat política i religiosa, de la separació entre Església i Estat i de la independència del propi Parlament en relació al monarca.
Els partits polítics apareixen al segle XIX, a mesura que l’Estat liberal es converteix en democràcia política i s’amplia el dret a sufragi fins a convertir-se en universal. Amb el sufragi censatari no eren necessaris els partits, ja que aquests s’encarregaven de posar-se d’acord per convèncer als pocs votants que hi havia.
El primer gran desenvolupament dels partits polítics es produeix als EEUU, amb la creació del Partit Demòcrata el 1824 i el Partit Republicà el 1854.
3. FUNCIONS  Socialització política i creació d’opinió. Premsa de partit, “cases del poble”, etc.
 Harmonització d’interessos. Des de la defensa d’interessos sectorials o de classe fins la defensa d’interessos de caràcter més general.
 Formació d’elits polítiques. Els partits seleccionen als candidats a ocupar càrrecs al parlament o a la oposició.
 Canalització de les peticions de la població cap als poders.
 Reforç i estabilització del sistema polític.
 Amb l’excepció dels “partits anti-sistema”, que s’oposen i fins i tot minen la legitimitat del sistema, actuant des de dins i des de fora del sistema polític.
4. TIPOLOGIA DE PARTITS CLÀSSICA Maurice Duverger va distingir entre “partits de masses” i “partits de quadres”, segons el seu aspecte organitzatiu.
  Els “partits de quadres” o de notables aparegueren primer, estaven molt lligats a l’activitat parlamentària i no prioritzaven el reclutament de militància sinó que eren selectius i es componien exclusivament de persones amb prestigi, recursos econòmics i influència.
o L’estructura dels “partits de notables” era molt descentralitzada i no s’adscrivien a una corrent ideològica concreta.
Els “partits de masses” es formaren amb l’aparició dels partits socialistes, basats en un reclutament massiu de militància (que contribuïen a finançar36+ el partit a través de les seves quotes).
o Eren partits molt marcats ideològicament, molt disciplinats, jerarquitzats i centralitzats, i amb una activitat constant. Això va donar lloc al naixement d’una “burocràcia de partit”.
Els “catch-all parties”, són partits que tenen com a finalitat aconseguir el suport del màxim nombre d’electors, i per fer-ho minimitzen els seus trets ideològics. Són “partits d’electors” que prioritzen la mobilització electoral.
5. TIPOLOGIA DE PARTITS SEGONS CLEAVAGES (ROKKAN) Stein Rokkan fonamenta la seva tipologia en els eixos de conflicte que es van produir en paral·lel a la formació de l’Estat i el desenvolupament de la societat industrial.
 Centre-perifèria, entre les elits centrals que construeixen els nous estats liberals i les elits locals que s’hi resisteixen (partits estatals vs. Partits regionalistes).
 Església-Estat, entre el predomini de l’Església i el procés de secularització.
(partits confessionals vs. Partits laics)  Camp-Ciutat, entre els interessos dels camperols i terratinents i els interessos dels industrials i comercials (partits agraris vs. Partits urbans)  Capital-Treballadors assalariats, entre els interessos dels propietaris i els dels treballadors (partits liberals-conservadors vs. Partits socialistes o laboristes) 6. TIPOLOGIA DE PARTITS SEGONS D’INSTITUCIONALITZACIÓ (PANEBIANCO) EL GRAU Angelo Panebianco distingeix els partits segons el seu model originari i el seu grau d’institucionalització:  Segons el model originari pot ser: o De “penetració territorial”, fortament centralitzat.
o O de “difusió territorial”, descentralitzat i amb creació espontània d’agrupacions.
o Pot o no tenir una institució externa que patrocini la creació del partit; o I pot sorgir o no d’un lideratge carismàtic previ.
 El grau d’institucionalització depèn del desenvolupament d’interessos per mantenir la organització.
 A través “d’incentius selectius”;  I del desenvolupament i difusió de lleialtats organitzatives, a través “d’incentius col·lectius”.
I) Institucionalització forta Major homogeneïtat, centralització, elits cohesionades i unides, i predomini del partit sobre les organitzacions externes.
  II) Model originari per penetració territorial.
Líder carismàtic (absència d’institucionalització o institucionalització molt forta).
Institucionalització dèbil Organització fràgil i poc cohesionada, elits dividides, actuació autònoma de les subunitats organitzatives i dels grups interns, i relació de dependència amb les organitzacions externes.
  Model originari per difusió territorial.
Presència d’organització externa patrocinadora.
7. L’ESTRUCTURA INTERNA DELS PARTITS Individus relacionats amb l’esfera del partit - Votants fidels.
- Simpatitzants - Afiliats.
- Militants.
 “Creients” guiats per un “incentiu col·lectiu”.
 “Arribistes” guiats per un “incentiu selectiu”  “Permanents” que cobren un sou del partit - Dirigents Estructura organitzativa i tipus de partits - Comitè de base electoral (partits de quadres).
- Secció de base territorial (partits de masses, partits socialistes).
- Cèl·lula de base professional o laboral (partits comunistes).
- Milícia de caràcter paramilitar (partits feixistes).
8. LA “LLEI DE FERRO DE LES OLIGARQUIES” DE ROBERT MICHELS  Segons Michels, tota organització es fonamenta en pràctiques oligàrquiques. Els líders d’un partit es rodegen d’un nombre petit de persones que els son fidels i que constitueixen una elit que decideix l’estratègia i la tàctica del partit.
 Els dirigents es caracteritzen per ser individus amb uns coneixements superiors, amb millors mitjans per seguir de prop les activitats de la organització, amb un major domini de la pràctica política i amb més nexes amb les elits d’altres partits i sectors socials.
 Els dirigents han seguit un cursos honorum, i per això son els únics o gairebé els únics que poden dirigir el partit de forma eficaç i exitosa, davant la “incompetència de les masses”.
 El funcionament oligàrquic dels partits pot posar en perill la democràcia interna. Els partits es presenten com organitzacions democràtiques, però estan tenyides d’elements “meritocràtics” i de “cooptació”.
 El control democràtic a l’interior del partit és molt escàs i els líders tenen un gran marge de discrecionalitat. Quan el partit governa, les decisions fins i tot es desplacen del partit a l’administració.
9. EL CONTROL DE PARTIT PER PART DE LA “COALICIÓ DOMINANT”, PANEBIANCO Els dirigents formen una “coalició dominant” que controla les “zones d’incertesa.
Factors que permeten el desenvolupament de les activitats vitals de l’organització:   Les relacions del partit amb el seu entorn Els canals d’informació i comunicació del artit    L’elaboració i interpretació de les normes internes del partit, La financiació El reclutament i promoció de la militància La competència dels dirigents, es a dir, l’experiència en el maneig de les relacions político-organitzatives internes i externes, ha de ser reconeguda per la militància com una qualitat dels dirigents imprescindible pel bon funcionament de l’organització.
10. LA FINANCIACIÓ DELS PARTITS POLÍTICS  Finançament pública vs financiació privada  Finançament a través de les quotes dels afiliats  Finançament a través dels donatius de particulars o empreses (màx 100.000 €/any)  Finançament a través de quotes dels seus càrrecs electes i de confiança en les admin públiques  Finançament a través de la gestió d’empreses o negocis propis (bars i locals socials, editorials, etc.), així com la gestió del seu patrimoni  Finançament a través de préstecs i crèdits (normalment vinculats a l’expectativa de financiació públia)  Finançament pública segons els resultats electorals i la representació obtinguda a les eleccions (a 2014, 32.500€ per diputat i 1,08€ per vot) 11. ELS SISTEMES DE PARTITS Duverger va distingir entre sistemes de partit únic, sistemes bipartidistes i sistemes multipartidistes: - Als sistemes de partit únic hi ha una confusió entre partit i Estat Als sistemes bipartidistes existeixen dos partits dominants que s’alternen en el govern Als sistemes multipartidistes existeixen més de dos partits predominant o amb capacitat per influir en les majories parlamentaries Giovanni Sartori va elaborar una nova tipologia que buscava conèixer la forà real de cada partit en funció del seu potencial de coalició i capacitat de xantatge.
12. TIPOLOGIA DE PARTITS DE SARTORI  Sistemes de partit únic. No permet l’existència d’altres partits.
 Sistemes de partit hegemònic. Permet l’existència d’altres però no permet la competència política per l’exerciment del poder  Sistemes de partit predominant. En el marc de les democràcies pluralistes pot succeir que un partit obtingui de forma reiterada (3 majories consecutives) un gran suport que li permet governar amb majoria absoluta  Sistemes bipartidistes. Existeixen dos partits dominants que aconsegueixen la pràctica totalitat dels escons i creen una competència electoral centrípeta.
 Sistemes de partits de pluralisme limitat o moderat. Existeixen entre 3 i 5 partits importants, amb capacitat de coalició. Normalment només existeixen 2 alternatives de coalició, de manera que es basen en la “alternança de coalicions”.
 Sistemes de partits de pluralisme polaritzat o extrem. Existeixen cinc o més partits importants i distanciats ideològicament. Existeixen diverses coalicions possibles, oposicions bilaterals, i inclús oposicions anti-sistèmiques.
13. LA CRISI DELS PARTITS POLÍTICS TRADICIONALS  Canvis en l’estructura social i de classe  Secularització de la societat i menor implicació de l’Església en els partits catolics i en les “democràcies-cristianes”  Menor implicació política dels moviments sindicals (separació entre sindicats i partits)  Els partits han deixat de ser mecanismes de socialització política  Menor fidelitat de vot i major volatilitat del votant  Crisi d’afiliació. Els grans partits de masses han deixat de ser-ho  Els partits es poden convertir en organitzacions de persones amb càrrecs i candidats.
En nous “partits de quadres” 14. LA APARICIÓ DELS “NOUS PARTITS” 15. LES PRIMÀRIES COM A RESPOSTA A LES CRISIS DELS PARTITS TRADICIONALS  Primàries internes vs primàries obertes  Primàries per triar el màxim dirigent del partit vs primàries per triar els candidats (presidencialització)  Les primàries com instrument de “democratització” dels partits  Les primàries com a resposta dels partits davant la crisi de representació i de legitimitat  Les primàries davant la falta de lideratge o la incapacitat de les elits dels partits per arribar a acords sobre el lideratge  Les primàries com instrument dels aparats dels partits per legitimar el seu poder ...