Roma (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Historia Antigua
Año del apunte 2012
Páginas 4
Fecha de subida 15/12/2014
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

Roma: Els orígens de Roma: Roma es pot dividir segons política (Monarquia 753-509, República 50927 i Imperi 27-476) o segons societat: Societat gentilícia: S VII- III. Comunitat local i agrària . En IV I III, classes dirigents reforçades i èxits militars. Aparició de la moneda al final Societat esclavista: II-II. Després 2na guerra púnica, els esclaus principal força de treball fins a l’alt imperi.
Societat post esclavista: III-Fi. No desapareix l’esclavitud, però perd poder. Molt rics o molt pobres. Cristianització.
Orígens i monarquia: Explicació mítica dels orígens. Un fugitiu troià funda una ciutat a Itàlia, i 12 generacions després Ròmul i Rem. 7 reis, 4 primers inventats. Al llarg del s IV i VIII, metal·lúrgia i agricultura de secà al nord d’Itàlia. En VIII, fenicis i grecs al sud. Els llatins ocupen el laci, on sorgeixen nuclis urbans independents. Els 3 pròxims reis són etruscos, que ocupaven part del Laci. Se’ls atribueix construccions mítiques, però són posteriors. Monarquia acabada amb affaire Lucrècia, que desprestigia la monarquia. Tarquini el Vell, Servi Tul·li i Tarquini el jove (3 reis reals). S’atribueix una reforma social i militar a Tul·li, però poc probable. Tarquini el jove, després de ser destronat, busca el suport de tribus llatines i etrusques per reprendrela, però sense èxit.
Conflictes internacionals: En 505/4, un aventurer etrusc ocupà el poder a Roma i atacà a la llatina Arícia, i els llatins recorregueren a un tirà grec per derrotar-lo. Al grup dirigent de Roma, no li interessava una lliga llatina dirigida per un grec, pel que s’optà per la república. Els patricis eren una classe dirigent que es culminà amb la república, que tenia el poder dels ramats i part de la terra, de la direcció religiosa i del control de la res pública. La resta de la població queda exclosa sota una dura repressió jurídica, econòmica i legal sota les relacions de clientela. Així, els plebeus estaven jurídicament indefensos i econòmicament afeblits. Al 1/3 s III, Roma havia augmentat territori i població, i hi havia ciutadania romana i llatina. A més, ja disposava d’un exèrcit de lleva ciutadana. Roma trenca les regles de les conquestes inicials llatines i funda colònies romanes com a sortida d’excedent i demografia.
Roma en el segle V: La retirada etrusca del Laci a finals del VI i la derrota naval davant dels grecs, deixà el Laci i la Campània sense un poder militar fort. Un seguit de pobles de les muntanyes ocupà part dels territoris, el qual perjudicà als llatins, però el riu protegia Roma.
Les ciutats llatines respongueren intensificant la lliga militar, i Roma s’expansionà de forma independent. Roma, després d’acollir als sabins, fundà Crustomeri al Tíber, i repartí terres als pobres, augmentant la base de l’exèrcit. A finals de IV, els sabins foren integrats en el cos social romà. El darrer conflicte, fou amb l’etrusca Veies, a l’altra banda del riu. La guerra començà malament per Roma, però després de l’acord de les 12 taules, el patriarcat tingué poder suficient per arrossegar una forta lleva ciutadana i vèncer. La victòria significà el doblament del territori romà i un impost militar pels vençuts, alleugerint als romans pobres.
El conflicte patrici – plebeu (494-287): La sedició d’Aventí: A principis de la república, la societat es dividia en patres i plebs.
L’endeutament progressiu d’aquests, jurídicament indefensos, va portar dues reivindicacions: la qüestió agrària i la equiparació jurídica. En 494, la sedició d’Aventí per part d’un nodrit grup de plebeus armats que amenaçaven en crear-hi un estat propi, reflectí aquests conflictes.
Tornaren a canvi de la creació d’una assemblea plebea, la possibilitat d’escollir els seus magistrats civils, ajuda davant l’administració patrícia, dret de recurs en casos penals i facultat de suspensió d’actes públics i reunions del senat. També la introducció al senat de plebeus rics.
Probablement aquí és on tingué lloc la reforma de Servi Tul·li. En els anys següents, hi hagué una gran tensió, i cap a 471 la reacció patrícia començà a afeblir-se, i aparegueren les lleis que repartien l’Aventí entre els plebs més pobres i fixaven límits de multes. Les lleis de les XII taules culminen una reactivació de la lluita plebea: drets dels plebeus, successió per testament i impost militar als vençuts.
La conquesta plebea de les institucions i formació de la nobilitas: Malgrat la resistència patrícia, les magistratures varen anar sent conquerides, fet interromput per la invasió gal·la en 390. Reducció d’interessos, accés al senat, i 1 cònsol plebeu. En 356, dictador plebeu. Havien aconseguit igualtat jurídica. Patricis i plebeus rics es fusionen en una classe, els nobilitas, formada per aquells qui servien a les magistratures independentment de les seves arrels. La lluita p-p acaba en 287 amb la Lex Hortensia.
Conquesta i organització d’Itàlia. Cartago i la 1era GP: De la invasió dels gals al domini de la lliga italiana (390- 338): A principis del s V, amb segona edat de ferro, es desenvolupà la cultura celta. Una tribu entrà a Itàlia, saquejà la etrusca Clusium i derrotà i saquejà Roma, per acabar assentant-se a la vall del Po. Aquest fet ferí l’orgull romà. Després de l’incident, un seguit de fundacions llatines en territori romà causà l’aliança de romans amb samnites. En 380, Roma havia estat reconstruïda, en 360 havia derrotat la lliga i en 340 començà el procés d’annexió. En 348, per protegir-se de Siracusa, es firma el tractat Roma-Cartago. Roma trencà el seu pacte amb els llatins i, juntament, amb part dels samnites, ocupà la vall de Liris. La victòria romana causà la desaparició de la lliga i es crearen les dues ciutadanies. 1era guerra samnita.
Conquesta d’Itàlia central: Roma comença a fundar colònies en el Laci, i la pressió cap a Campània portà a una guerra contra els samnites, que formaren una potent confederació.
Derrota i condicions raonables dels samnites. Roma crea 3 fronts: Sàtricum, Lucrècia i Càpua, a través dels quals efectuà una tenalla contra samni. Nou tractat amb Cartago i derrota dels samnites (2na guerra) La conquesta dels extrems d’Itàlia: Segura en el seu sorgiment a Itàlia, Roma comença a pressionar en totes direccions, ocasionant nous conflictes: al nord, atacà ciutats etrusques, ocasionant la intervenció dels gals i causant noves sublevacions en samni. La 3era guerra samnita es lliurarà a Etúria i Samni. La guerra es decidí en la Batalla de les Nacions, que guanyà Roma. Després d’alguns combats més, Roma sentencià el nord gràcies als conflictes interns de la zona. Al sud, una coalició liderada per Pirros d’Èpir (mercenari de Tarent) desembarcà a Itàlia i arribà amb l’ajuda dels surenys a 60 km de Roma, buscant la seva rendició pacífica. El senat es nega. Pirros fou contractat per Grècia a Sicília per prevenir l’avanç cartaginès. Pacte Roma- Cartago per la no intervenció de Roma. Tres anys després, Pirros torna a Itàlia debilitat pels cartaginesos i saqueja el temple de Tarent. Finalment, Roma el derrota i torna a l’Èpir, sent Tarent ocupada pels romans i causant un pacte Egipte- Roma.
Organització d’Itàlia: En el segle III, hi havia més comunitats aliades amb Roma que conquerides. Així doncs, l’estat Romà es dividia en els casc urbà i les seves propietats, i la part no romana, pertanyent als aliats. Amb les conquestes, Roma agrupà els itàlics lliures en ciutadans romans (testament i herència, matrimoni, votar i ser escollit), llatins (matrimoni, testament i esdevenir ciutadà anant a roma) i itàlics (no ciutadans però lliures, amb diversos graus d’autonomia segons la ciutat).
Cartago: Només fonts grecollatines. Colònia fenícia del s IX, independitzada per problemes a Tir, i pren el lideratge comercial i militar del nord d’Àfrica i el mediterrani. S V colonització agrícola del nord d’Àfrica. Intervé en Sicília, on pren poder i pacta amb Roma. Atac Siracusà a Cartago. Derrotes a Sicília front Pirros, però acaba derrotant-lo i guanyant territoris a l’est.
Enemic comú amb Roma: Grècia. Societat molt desigual, amb oligarquies i p/m propietaris.
República oligàrquica (sufets-jutges i magistratures inferiors). Consell dels 104 i d’ancians.
Exèrcit de milícia ciutadana, i al IV maquinària,vaixells i mercenaris, comandats per generals dinàstics.
1era Guerra Púnica (260-241): Roma veu Sicília com a lloc perfecte per a política intervencionista beneficiosa. Un grup de mercenaris s’apoderà de Messina, i Hieró I els atacà.
Els mamertins (mercenaris) pacten amb Cartago, qui els envià una guarnició, però desacord i mamertins demanen ajuda a Roma. Roma intervé tot i el pacte amb Cartago, enviant un exèrcit i expulsant als cartaginesos. Cartago es veié obligada a entrar en guerra, aliant-se amb Hieró, però Roma l’atacà i aquest passà a la neutralitat. Roma, l’encercla, i s’enfronta als púnics en camp obert. Per mar, la 1era victòria és de Cartago. Victòries Romanes a Còrsega i Sardenya, però Cartago és forta a Sicília occidental. La guerra de posicions no resultava profitosa, pel que es va preparar un exèrcit que partís cap a Àfrica. Roma començà amb algunes victòries, i Cartago buscà la negociació, impedida per les altes exigències del Cònsol Regul. Els púnics llogaren a una falange grega i, amb elefants i cavalleria plantaren cara a Règul, massacrant el seu exèrcit. L’any següent, nova expedició Romana destruint alguns recursos enemics, però al tornar naufraguen 200 naus plenes d’infanteria. Roma es retirà d’Àfrica per conquerir Panormo. En 249, victòria naval púnica, i en 247 la població romana havia disminuït en un 17%. Nobilitas s’endeuten, 200 nous vaixells i prenen els millors ports de Sicília occidental. Cartago, no derrotada, optà per una rendició pactada després de ser derrotada a les Egades.
La conquesta romana del mediterrani: Roma i Cartago entreguerres: Condicions de pau: Cartago renuncia a Sicília (excepte el petit regne de Siracusa), retorn dels presoners romans sense rescat i una multa de 2200 talents a 20 anys, que acabarien sent 3200 a 10 anys. La 1era guerra púnica significà el començament d’un gran moviment d’esclaus procedents de les poblacions derrotades. Sicília passà a ser un territori de grans latifundis a mans d’uns pocs rics romans. La insolvència monetària de Cartago porta a que el seu lideratge fos qüestionat, i les poblacions líbies i Útica s’aixecaren. A més, unitats mercenàries llogades per Cartago i que no havien cobrat s’aixecaren en armes a Sardenya i a Cartago. Cartago fou salvada in extremis per la milícia, però a Sardenya els mercenaris s’aliaren amb els romans, que es quedaren amb l’illa. La nova província incloïa també Còrsega.
Il·líria: Alhora que Roma intervé a Sardenya, ho fa també a les costes d’Albània, on crea un protectorat per lluitar contra la pirateria Il·líria, i buscant en realitat el comerç amb l’adriàtic. La reina Teuta d’ Il·líria, aliada de Macedònia, ocupà la lliga de Corcira, i hi deixà una tropa comandada per Demetri de Faros. 1era Guerra Il·lírica. En un any, Roma ataca Corcira, Demetri es rendeix, i Teuta es atacada al continent, Il·líria es rendí i Roma exigí la fi de la pirateria, el lliurament d’una compensació i la creació d’un protectorat a la costa meridional, governat pel mateix Demetri. En 220, Demetri suplantà a Teuta i s’alià amb Filip V de Macedònia. 2na guerra Il·lírica. L’exèrcit romà expulsa Demetri, i el protectorat s’administra des d’Itàlia.
La vall del Po: Després de la 1era GP, a Itàlia es comença a invertir en noves grans extensions de vinya i olivera, ateses per esclaus. Això perjudicà la plebs rústica, i en 232, un tribú dels plebs proposà repartir parcel·les de l’antiga Gàl·lia sud entre els ciutadans romans sense la necessitat de fundar-hi colònies. Tot i ser oposat per l’oligarquia senatorial, acabà sent aprovat per un concilium plebis. Masses de romans opbres es desplaçaren a la vall del Po per apoderar-se de terres on viure. Aquesta allau, indignà als gals que, en una coalició, atacaren Itàlia en 226. Roma, contra els interessos de l’oligarquia, es veié forçada a intervenir, derrotant-los en la batalla de Telamó, i sotmetent diverses tribus en els pròxims anys. Es fundà Mediolanum (Milà) i altres colònies, però el procés es veié interromput en 218 per la 2na GP Amílcar Barca: Conquesta cartaginesa d’Ibèria (237-229): Després de la guerra dels mercenaris, Cartago decidí iniciar la colonització d’ Iberia, buscant la obtenció de metalls i compensar les pèrdues de Sicília i Sardenya. Iberia podia oferir metalls, tropes aliades, recursos (fusta, espart, terres). En 237, Amílcar Barca desembarcà a Gadir amb un exèrcit expedicionari, el seu gendre Asdrúbal i el seu fill Anníbal. Amílcar emprengué conquestes i aliances remuntant el Guadalquivir fins a la zona Oretana, on morí lluitant contra el rei Oretà.
Asdrúbal i Anníbal (229-218): Asdrúbal derrotà els oretans i assegurà la rereguarda amb un seguit de campanyes a l’interior. A més, fundà una nova capital colonial, Cartago Nova, amb un port immillorable, proximitat del plata i espart, i més propera a Cartago que Gadir. Tractat de l’Ebre, en que Roma protegeix les gregues Marsella i Emporion per interès comercial. Asdrúbal és assassinat en 221. Anníbal, pren el comandament d’Ibèria i porta una campanya al N-E per mantenir la frontera tranquil·la. En 219 ajudà els turbolets atacant Sagunt, suposada aliada de Roma, que serví en part de precedent a la guerra.
Segona Guerra Púnica (218-201): Causes no clares. Sagunt, tractat de l’Ebre...Roma la busca i Cartago accepta. Roma creà 2 exèrcits per atacar simultàniament Iberia i Àfrica, però Anníbal es mogué amb rapidesa, organitzà la rereguarda a Iberia i Àfrica, i creuà l’Ebre cap als Pirineus, sotmetent Catalunya occidental. Al sud de l’Ebre, deixà el seu germà Asdrúbal Barca, i al nord al seu general Hannó. Evità el setge d’Empúries i Marsella buscant arribar ràpidament a Itàlia.
Els romans enviaren per mar l’exèrcit destinat a Hispania, però en fer escala a Marsella, tingueren notícia que Anníbal ja havia passat. Evitant perseguir-lo pels Alps, Publi Cornelli Escipió deixà les seves tropes al càrrec del seu germà Gneu i tornà per mar per defensar el nord d’Itàlia. L’exèrcit d’Àfrica hagué de romandre a Itàlia. Gneu pacta amb els ibers i derrotà Hannó, atacant també “Lleida i osona”, i consolidant el nord de l’Ebre. Anníbal, obtingué recolzament per part dels gals, i obtingué les seves primeres victòries, la més destacada la de Cannas. La nobilitas resistí, impedint l’entrada a Roma, i Anníbal es dedicà a obtenir recursos.
Èxits romans a Siracusa i Hispania: Roma, optà per atacar als més febles i aïllar Anníbal.
Marcel assetjà i prengué Siracusa, controlant ara tota l’illa. En 210, arribà a Hispania Publi Cornelli Escipió, s’apoderà de Cartago Nova (on es guardaven els recursos de la Hispania púnica)i derrotà Asdrúbal, qui intentà arribar a Itàlia per sumar-se a Anníbal però fou interceptat i mort. Finalment, Escipió subordinà Gadis a Roma i fundà Itàlica (Sevilla). Un seguit de revoltes obligà a Roma a quedar-se a Hispania a arbitrar els assumptes indígenes.
Àfrica i la fi del conflicte: Escipió, escollit cònsol i posteriorment procònsol (magistrat en l’exterior equivalent al cònsol) de l’exèrcit d’Àfrica. Els númides, poble algerí es trobava dividit, sent rei d’una de les faccions Masinissa. Aquest, marginat per Cartago, necessitava l’aliança amb Escipió. En 204, desembarcà prop d’ Útica amb l’objectiu de destruir la regió agrícola del voltant, i privar Cartago de recursos. La seva primera victòria comportà el retorn d’Anníbal a Zama, on fou derrotat. Cartago demanà la pau i Anníbal fugí a orient.
Pau: Renuncia al litoral hispànic, multa de 10k talents en 50 anys, no llogar mercenaris ni fer guerra sense el permís de Roma, Massinisa rei de Munídia, i aquesta i Cartago estats clients romans.
...