Tema 3 - L'eficàcia i aplicació de les normes (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Dret Civil I
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 15/04/2016
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 3: L’EFICÀCIA I APLICACIÓ DE LES NORMES 1. EL LIMIT TERRITORIAL DE LES NORMES -L’àmbit espacial o territorial de les normes jurídiques és l’àrea geogràfica que correspon a la sobirania d’un determinat estat, el que s’expressa mitjançant el principi de territorialitat. La regla general en aquest camp és que el principi de territorialitat en l’Estat espanyol s’aplica en termes absoluts a les lleis penals, les lleis de policia i les lleis de seguretat pública. Aquestes lleis obligaran a tota persona que es trobi en territori espanyol.
Respecte de les normes de dret privat, en canvi, s’han de tenir en compte dos aspectes que restaran rigidesa a l’aplicació: 1. L’Estat espanyol està dividit en CCAA 2. Existeixen normes de Dret Internacional Privat que també s’han d’aplicar, el que suposarà que les normes de Dret Privat en ocasions no s’apliquin de forma homogènia.
Això és així en referència a dues situacions: 1. Relacions juridicoprivades: que l’estat es divideixi en CCAA amb competència legislativa en matèria civil suposa la coexistència de distintes legislacions civils en territori espanyol, el que existeix determinar l’àmbit espacial de totes aquestes normes.
2. Estatut personal dels individus: certes normes privades formen part del que s’anomena l’Estatut personal dels individus, i seguiran formant part del mateix mentre es conservi la nacionalitat, pel que s’aplicarà també a l’estranger (fora dels límits territorials). Ex. Successió hereditària. En aquestes normes que configuren l’Estatut personal dels individus s’han de tenir en compte per una altra banda les normes que conformen el Dret Internacional Privat (resolució de conflictes entre particulars de diferent nacionalitat o casos en què no correspongui l’aplicació de la llei espanyola). Per a determinar l’estatut personal de cada individu, es parteix de la seva nacionalitat a nivell internacional i del seu veïnatge civil (vecindad civil) a nivell nacional (en cas de l’Estat espanyol, es mira la Comunitat Autònoma).
1 En allò referent a les relacions juridicoprivades, s’ha d’atendre també a l’Organització de l’Estat en CC. Centrant-nos sobretot en el Dret català, regeix el principi de territorialitat del dret: el Dret català serà el d’aplicació preferent a Catalunya excepte per a les normes reservades a l’Estat pel que disposa la Constitució.
També s’ha de determinar el veïnatge civil amb eficàcia extraterritorial (és a dir, que no es perd per canvi de residència, per exemple); i s’han de considerar les normes del dret interregional, que estableixen els criteris d’aplicació de llei en cas de conflicte. Aquests criteris d’aplicació són els següents: 1. La llei personal, és a dir, la que fa referència a la capacitat, relacions familiars, successió i estat civil, es regeix pel veïnatge civil.
2. La llei on es troba un immoble determinarà la possessió, la propietat i els demés drets sobre el mateix.
3. Les obligacions no contractuals es regiran per la llei del lloc on es donaren els fets.
4. Les obligacions contractuals es regeixen per la llei a les que les parts es sotmeten si existeix connexió amb el negoci. En cas contrari, es regeixen per l’article 105 del CC.
5. Les formes dels contractes i els testaments es regeixen per la llei del lloc on s’atorguen.
2. L’APLICACIÓ TEMPORAL DE LES NORMES -L’eficàcia temporal de les normes és el període de temps a partir del qual les normes es troben vigents i han de ser aplicades, per tant, per jutges i tribunals. Per parlar de la vigència de les normes hem de parlar de 2 aspectes: 1. ENTRADA EN VIGOR: una llei s’ha de sancionar, promulgar i publicar perquè sigui vàlida i entri en vigor.
 La sanció és la firma del rei en el termini de 15 dies únicament per a les lleis aprovades des del Parlament espanyol.
2  La promulgació és l’acte mitjançant el qual l’autoritat corresponent proclama l’existència de la llei per haver acabat el seu procés d’elaboració. Això funciona per a totes les lleis emanades dels Parlaments, inclosos els autonòmics.
 La publicitat és bàsica per a un règim i un Estat Constitucionals, i suposa que les normes estatals o derivades de tractats internacional s’han de publicar al BOE i les normes autonòmiques s’han de publicar al diari oficial de cada Comunitat Autònoma en el seu idioma propi si el tinguessin, i també al BOE en castellà. A Catalunya serà el President de la Generalitat el que disposi la publicació, que ha de ser íntegra.
La norma general és que les lleis entrin en vigor als 20 dies d’haver-se publicat íntegrament, tot i que existeixen excepcions. Existeixen dos principis bàsics a aquest respecte: 1. Principi de la simultaneïtat: les lleis començaran a regir a l’hora a tot aquell territori en què s’hagin d’aplicar.
2. Vacatio legis: període entre la publicació i l’entrada en vigor d’una llei. Sol ser de 20 dies però pot variar si així ho preveu la llei.
2. PÈRDUA DE VIGÈNCIA: la norma (vàlida) és una llei que ha complert els requisits i que no contradiu la Constitució, i per tant estarà vigent de forma indefinida. Només perdrà la seva vigència per les causes previstes al respecte, excepte en dos casos:  En ocasions el Tribunal Constitucional pot declarar nul·les algunes normes jurídiques per contradir els principis constitucionals; o bé els Tribunals contenciós-administratius poden anul·lar alguna norma que no respecti la jerarquia normativa.
 Però a més, a vegades les lleis neixen amb un termini de vigència marcat. Aquest tipus de lleis s’anomenen lleis excepcionals, i tenen un període temporal prèviament establert.
3 Prescindint d’aquests dos casos, la derogació és el sistema normal a seguir perquè una norma perdi la seva vigència. D’això se’n dedueix que les lleis no queden derogades per falta d’ús i que una llei només pot ser derogada per una altra llei. La derogació pot ser expressa (quan la llei nova ho contempla expressament) o tàcita (quan es dedueix del seu contingut) i a més total o parcial.
3. LA RETROACTIVITAT DE LES LLEIS La regla general és que l’eficàcia de la norma, és a dir, quan començarà aquesta norma a produir efectes jurídics, es produeix a partir del moment en què adquireix vigència, pel que allò normal és que s’apliqui als fets i relacions jurídiques que es produeixen a partir que aquesta llei entra en vigor. Però existeixen situacions en què això no es produeix així, sinó que es dóna la retroactivitat: portar l’eficàcia de la llei a un moment anterior a la seva entrada en vigor.
El principi d’irretroactivitat obeeix al principi de seguretat jurídica, i és la regla general en un estat democràtic. Com a tal, està recollida tant a la Constitució com al Codi Civil.
 Article 2.3 del Codi Civil: les lleis no tenen efecte retroactiu a no ser que disposin el contrari.
S’admeten, per tant, alguns casos de retroactivitat. Generalment la retroactivitat és expressa (per la pròpia llei); en alguns casos s’admet la tàcita si es dedueix molt clarament de la naturalesa i la finalitat de la llei.
Graus de retroactivitat: 1. Grau màxim: la nova llei s’aplica a tot el supòsit de fet i als seus efectes ja nascuts i consumats, de manera que suposa la privació dels efectes ja produïts sota la llei antiga. No esta permesa en cap Estat democràtic de Dret per no causar inseguretat jurídica.
2. Grau mitjà: respecta la situació anterior en els efectes ja consumats sota la llei anterior; però els efectes que s’han d’executar després de la seva entrada en vigor, és a dir, aquells que encara queden pendents, es regiran per la nova llei.
4 3. Grau mínim: la nova llei no afecta al supòsit de fet nascut sota la llei anterior en cap situació. Només s’aplicarà als efectes derivats de la llei anterior que neixin a partir de la seva entrada en vigor.
L’article 3 de la Constitució garanteix la irretroactivitat de les normes sancionadores no favorables (no només les penals, qualsevol que suposi una sanció – sancions administratives com multes...-) i en les normes restrictives dels drets individuals (drets fonamentals recollits en la Constitució i llibertats públiques).
4. LA TRANSITORIETAT DE LES LLEIS -La resolució dels conflictes que puguin derivar-se de l’existència de dues lleis en aquest trànsit de la llei antiga a la nova, es regularà mitjançant les disposicions transitòries, generalment incloses per les pròpies lleis. A Catalunya, a més, es considera que s’ha d’acudir als Principis generals del Dret català per aconseguir el criteri que s’ha de seguir per a resoldre les qüestions relatives a la transitorietat.
5. LA SUBJECCIÓ DE LA LLEI A L’ORDENAMENT JURÍDIC -Les normes contenen un mandat, un deure de compliment amb conseqüències previstes en cas que aquest no es dugui a terme. Aquestes conseqüències es veuen traduïdes en dos aspectes:  Deure de complir la regla jurídica.
 Eficàcia sancionadora, conseqüències desagradables en cas que no es compleixi la norma.
L’article 9.1 de la CE diu que els ciutadans i els poders públics estan sotmesos a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic. A l’article següent ens diu que el respecte a la llei i als drets dels demés són la base de l’ordre polític i de la pau social.
5 6. IGNORÀNCIA DE LA NORMA L’article 6.1 del Codi Civil diu clarament que la ignorància de les lleis no excusa del seu compliment. Els particulars no poden emparar-se en el desconeixement de la llei, el que no vol dir que tinguin el deure de conèixer totes les lleis. Els únics que tenen l’obligació de conèixer la llei (en sentit estricte) són els jutges i tribunals: iura novit curia, la llei la coneixen els tribunals.
7. ERROR DE DRET -L’article 6.2 del CC ens diu que l’error de dret produirà únicament els efectes que les lleis determinin. L’error de dret és el desconeixement o falsa representació del contingut d’una norma jurídica o la creença de que aquesta regula un supòsit d’una forma equivocada respecte de com ho fa en realitat. Per tant, a diferència de la ignorància de la norma, es parteix del coneixement equivocat d’una norma. L’error es referirà al contingut o interpretació d’un cas concret, mentre que en la ignorància el que s’al·legava era el total desconeixement de la norma.
Per això es diu que l’error de dret recau sobre les circumstàncies de l’acte jurídic en concret. El fet d’al·legar error de dret quan no s’ha complert o s’ha complert malament és un cas poc corrent; allò important a tenir en compte és que l’error de dret no elimina l’aplicació de la norma, sinó que pot minorar l’eficàcia d’aquesta norma en algunes ocasions (poc nombroses), concretament quan es donin les següents circumstàncies: 1. Una norma ho permet expressament.
2. Es tracta d’un error essencial: la causa principal de la realització de l’acte jurídic.
3. Es tracta d’un error excusable: qualsevol hagués pogut incórrer en ell sense haver estat negligent.
6 8. L’EXCLUSIÓ VOLUNTÀRIA DE LA LLEI -La norma jurídica s’ha d’aplicar i complir, però en alguns casos pot evitar-se aquest compliment mitjançant el principi de llibertat civil, recollit tant en el CC quan parla de l’exclusió voluntària de la llei com en el Codi, que recull la mateixa idea però referint-se a la llei catalana. Únicament es podran excloure les lleis dispositives; ni les imperatives ni les prohibitives.
RECORDATORI La norma dispositiva és aquella que te previstes una sèrie de regulacions que poden ser substituïdes per altres pactes mitjançant l’autonomia privada de les parts.
La norma imperativa, en canvi, és aquella les regulacions de la qual són d’obligat compliment sense poder ser substituïdes ni anul·lades.
La norma prohibitiva és aquella que conté unes prohibicions absolutes per a realitzar determinades conductes.
Aquesta norma exclosa (que sempre ha de ser dispositiva) ha de ser substituïda pels pactes que estableixin les parts. S’ha de tenir en compte que a falta d’aquesta previsió i d’un règim supletori previst per la pròpia norma que s’exclou, l’exclusió no serà eficaç perquè el què no es pot fer és deixar la norma sense contingut. L’exclusió, a més, no podrà oposar-se a un tercer que resulti perjudicat, és a dir, a una persona que sigui aliena a la situació però que es pugui veure afectada.
7 ...