REPORTATGE - El que ve després (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Teoria i tècnica dels gèneres periodístics
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 16/10/2014
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

Arnau Lleonart Fernàndez El que ve després Quan l'any 2007 va esclatar la bombolla immobiliària el sistema econòmic espanyol es va esfondrar.
Com a conseqüència l'atur es va disparar i va provocar que milers de famílies fossin incapaces de seguir pagant les quotes de la hipoteca o el lloguer, pactat en unes circumstàncies molt més prosperes i, per tant, amb uns preus massa elevats per una situació de crisi. Des de llavors moltes desenes de milers de persones s'han vist obligades a abandonar casa seva i sovint, tot i perdre l'habitatge han de carregar a sobre grans deutes. S'acostuma a parlar del drama dels desnonaments, però molts cops el que és veritablement dramàtic és el que ve després. En perdre la casa les persones han d'enfrontar-se a una nova vida.
José Manuel Bonilla, de 49 anys, pateix un 89% de ceguera. Durant anys va estar treballant com a venedor de cupons de la ONCE però un seguit d'esdeveniments el van portar a viure al carrer. Els problemes van començar quan va demanar un préstec de 6.000€ per poder-se sotmetre a una operació que li havia de fer guanyar visió. L'operació, però, no va anar bé. En José Manuel no va notar cap millora i això el va fer caure en una depressió que va afectar la seva feina. A més, la depressió es va accentuar quan en les mateixes dates la dona amb qui s'havia casat poc temps enrere el va abandonar. “Va arribar un moment que em vaig tancar a casa. No trobava cap tipus de solució.”, explica. Amb la baixa per depressió els seus ingressos no eren prou per pagar els 700€ d'hipoteca i el banc va començar a pressionar. Davant d'això en José Manuel va mirar de negociar amb el banc l'entrega del pis a canvi d'un lloguer. La sorpresa va venir quan un cop li arribar el vistiplau del lloguer va veure que tampoc no podia assumir aquella quota.
“Qualsevol entitat financera el que primer fa és intentar buscar la manera que una família pugui ajustar les quotes que té a la seva capacitat de pagament i circumstàncies familiars.”, afirma Álvaro Calleja, que treballa al departament de Responsabilitat Social Corporativa de BBVA. Pel José Manuel, però, el resultat de la negociació no va ser bo. Després d'haver perdut definitivament la feina, el novembre de 2012 va ser desnonat i es va quedar al carrer, on hi va viure durant 9 mesos.
Durant aquest temps va estar cobrant una ajuda per la seva incapacitat, insuficient per trobar un lloc on viure. “A qualsevol lloc et demanen tres mesos de fiança i a molts fins i tot una nòmina. I a això no hi pots aspirar.”, es lamenta. Un dia en un menjador social va sentir a parlar de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i va demanar que l'ajudessin a contactar-hi.
Quan en José Manuel parla de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca descriu de manera emotiva les seves sensacions: “És una cosa molt rara perquè no esperes aquella acollida. Després d'haver rebut tants cops no ho esperes”. Mònica Florensa, directora de psicologia en un centre de gent gran Arnau Lleonart Fernàndez amb demència i col·laboradora de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de Lleida, explica que es tracta d'una sensació usual. “La Plataforma és com un despertar. La gent s'adona que no és un problema seu. Tu portes el problema de forma individual i portar-lo en grup fa que et sentis que pots fer alguna cosa.”, detalla.
La primera persona que va atendre en José Manuel quan va arribar a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de Badalona va ser en Luís Ros. “Aquest home no podia estar al carrer i el sistema no li havia donat cap oportunitat. Ni els serveis socials, ni l'administració ni el banc.”, subratlla en Luis.
Donat el cas d'en José Manuel, des de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca s'intenta obrir la porta del pis on vivia abans per a què hi pugui tornar a entrar. “El que fem és muntar un equip de treball per reubicar-lo a casa seva.”, explica. A dia d'avui en José Manuel porta gairebé un any vivint en aquest mateix pis i fins ara no ha rebut cap notificació del banc ni han intentat fer-lo fora.
En Xavi Padilla, un veí de Cerdanyola del Vallès de 69 anys, viu amb altres famílies de la Platafoma d'Afectats per la Hipoteca de Cerdanyola en un bloc de pisos que van ocupar a principis de gener.
Sis mesos després de deixar de pagar les quotes d'hipoteca a Ibercaja va rebre una demanda judicial on se li reclamaven tots els pagaments de cop. “Possiblement el fracàs personal és com comentar a la teva família, als teus fills, que ve una demanda judicial i et prenen la casa.”, explica. L'execució hipotecaria, però, encara no s'ha arribat a produir. Si això és així és gràcies a l'advocat d'en Xavi, que l'ha aconseguit paralitzar pel trauma que podria suposar a la seva filla de 17 anys. “Jo avui hauria d'estar desnonat de casa meva. És saber bellugar les fitxes com les belluguen ells.”, confessa en Xavi. Tot i així, la família del Xavi va haver de marxar del pis per la incertesa que suposa aquesta situació. A més a més, la relació amb els veïns s'havia ressentit a causa dels impagaments de la quota de comunitat. “Jo no sabia si el meu advocat podria parar això una altra vegada. L'agonia i l'ofec et fan buscar-te la vida”, diu.
Actualment la família del Xavi viu amb tres famílies més en un bloc de pisos que mai van arribar a estar a la venda propietat de Marvall 2006 SL, una immobiliària de Sant Cugat del Vallès. El portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de Ripollet Jose Villacañas explica que la Plataforma posa a disposició dels ciutadans uns manuals on es detallen els passos a seguir quan es decideix ocupar un habitatge. “A través de la Plataforma es dóna assessorament jurídic, suport i tot el que calgui per enganxar-se a la llum, l'aigua i aquestes coses.”, recalca. Aquests manuals s'emmarquen dins la campanya “Obra Social la PAH” i detallen que cal fer durant la fase prèvia a l'ocupació (l'elecció del bloc i els criteris de prioritats per accedir-hi), què fer el dia escollit (com entrar i la importància de fer-ho públic) i tot el que cal fer després (negociar amb el banc propietari, com aconseguir subministraments, etc.). A més, es recalquen en diverses ocasions les consideracions legals que cal tenir en compte.
Arnau Lleonart Fernàndez En Xavi fa una dura crítica al paper que juguen els serveis socials i en recrimina la lentitud a l'hora de donar ajuts. “Hi hauria d'haver un sistema d'urgències on la gent fos atesa al moment i se li donés tant en habitatge i tant en menjar ràpidament. Això seria un poble on volguessin fer les coses i on sentissin el problema que hi ha.”, exclama. D'altra banda, la Gemma Blasco, directora dels serveis socials del barri barceloní del Carmel defensa els serveis socials i afirma que el problema és que els ajuts es demanen massa tard. “Si a una persona que avui necessita menjar li donem dia i hora pel cap de 15 dies possiblement ho trobarà lent i tindrà tota la raó del món. Nosaltres tampoc no tenim cap vareta màgica.”, afegeix.
Tot i que el Xavi va abandonar casa seva fugint de la pressió psicològica que li suposava viure allà, el futur tampoc no li genera massa tranquil·litat. “Es viu amb incertesa. És un patir, cada dia és un dia nou. No saps si t'apunyalaran avui o et fotran demà al carrer. És una incertesa brutal, una agonia.”, es lamenta. La psicòloga Mònica Florensa explica que aquesta experiència provoca un canvi de mentalitat: “Hi ha un canvi de què és prioritari en la teva vida. Vivim en una societat on són molt importants les coses materials. Et juro que molta gent que passa pel tema del desnonament ja no té cap intenció de comprar-se una casa.” Justament els problemes de l'Antonio García, un instal·lador d'aires condicionats autònom de 36 anys, van començar amb la compra d'un habitatge. L'Antonio i la seva dona vivien en una casa a Cardedeu però l'arribada d'un fill va fer que es plantegessin una mudança. Un matrimoni gran es va interessar per la casa de Cardedeu i els va arribar a donar una paga i senyal. Després d'això van trobar un pis a Badalona i van contractar amb el BBVA una hipoteca pont, un tipus d'hipoteca que permet poder anar a viure al nou pis i vendre la casa amb tranquil·litat. El problema va venir quan els compradors es van fer enrere. Mentre buscaven uns altres compradors l'Antonio va anar negociant amb el banc fins a tres carències i llogant la casa. Amb les carències podia pagar durant un període únicament interessos, no capital. Després de tenir problemes amb una primera família d'inquilins els nous llogaters també van ser un mal de cap perquè no els pagaven.
Les tres carències van garantir tranquil·litat durant tres anys però els interessos acumulats van fer que el deute augmentés en 120.000€. “Van passar tres anys, que està molt bé, vius tranquil sense que el banc no et molesti, però ara no dec 480.000€, en dec 600.000”, explica l'Antonio. Segons ell, tot el que es va aconseguir va ser allargar l'agonia. Quan van veure que per aquest camí no trobarien solució van anar a negociar amb el banc una entrega d'algun dels dos immobles. Després de diferents estira i arronses la proposta final del banc va ser que els embargarien la casa de Cardedeu i ells haurien de seguir pagant el pis. Davant d'això l'Antonio i la seva dona es van plantar: “Tu em prendràs la casa per embargament però em deixaràs un deute d'interessos, despeses judicials, etc. I aquest deute me'l sumaràs al del pis. Només aconsegueixes que et pagui el pis durant dos anys més i Arnau Lleonart Fernàndez me l'acabaràs prenent igual.”. La família va fer una última proposta al BBVA: seguir pagant el pis i que es quedessin la casa a cost zero, sense embargament. A la setmana el banc va trucar dient que no acceptaven la proposta i l'Antonio va contestar que si era així ja no els pagarien més.
Quan la família va fer aquest canvi d'estratègia es va accentuar la pressió del banc. “T'espanten. No paraven de trucar-nos els seus advocats dient que ens embargarien i no podríem tenir res. Juguen amb la gent.”, relata l'Antonio. La psicòloga Mònica Florensa explica la importància d'aquesta pressió per aconseguir que acceptis la seva proposta. “Tu imagina que et sents culpable perquè no pots pagar, que no pots tirar endavant i t'estan trucant constantment. El que sents és desesperació i impotència.”, diu. L'Antonio, però, es va mantenir ferm i no va canviar d'estratègia malgrat les pressions. “Feu el que hàgiu de fer, que jo ja m'encarregaré d'aconseguir que vosaltres no em pugueu prendre els meus diners per alimentar la meva família.”, explica que els va dir. Finalment els van acabar embargant les dues propietats i ara arrosseguen un deute de 700.000€ Actualment l'Antonio i la seva família viuen de lloguer en un pis situat just a sobre del qual els van embargar. “Paguem 700€ de lloguer més l'impost d'escombraries i la quota de l'escala”, diu. Amb aquest deute a sobre l'Antonio ha hagut de buscar solucions imaginatives perquè no li embarguin la nòmina. Ha anat creant petites empreses per facturar-ho tot en el seu nom. Considera que, de moment, d'aquesta manera poden anar tirant: “Mentre jo pagui a Hisenda i pagui la Seguretat Social teòricament no tinc cap problema fins que no es fiqui un jutge pel mig,. El problema el té el banc perquè no té una nòmina d'on prendre'm els diners.”. Preguntat sobre els casos on les famílies es queden amb un deute a priori impagable com el de l'Antonio, l'Álvaro Calleja del BBVA afirma que “Igual que es fan operacions de re-finançament abans que el client perdi l'habitatge també es busquen alternatives per a poder pagar el deute. També hi ha polítiques de quitances per rebaixar el deute i ajustar-lo de manera que es pugui pagar.”. Tot i així afegeix que cada cas té les seves particularitats i s'ha d'estudiar detingudament.
Fins fa gairebé dos mesos l'Antonio i la seva dona no es van posar en contacte amb la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. “La Plataforma, de veritat, s'està portant molt bé. Ens han donat el telèfon d'una advocada molt bona que toca aquests casos i n'ha guanyat algun.”, comenta. Confien que amb l'ajuda de l'advocada puguin solucionar el problema del deute perquè, ara per ara, l'Antonio considera que estan “civilment morts”, ja que no poden tenir res a nom seu. Com explica la Mònica Florensa el fet de rebre assistència de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca suposa un impuls anímic per moltes famílies. “Jo tinc molta confiança en la Plataforma, no t'enganyaré. A la gent que estem civilment morts pràcticament ens està ressuscitant. Si no fos per aquesta gent el banc i el govern farien el que volguessin amb nosaltres.”, opina l'Antonio.
El Jose Plaza va aconseguir trobar una solució satisfactòria al seu conflicte amb el CatalunyaCaixa Arnau Lleonart Fernàndez després de provocar una negociació de manera poc ortodoxa. Per entendre el cas del Jose cal tenir en compte que té una salut delicada. Pateix la síndrome de la fatiga crònica, de la qual la hipòxia n'és un dels símptomes. Aquesta dificultat a l'hora de transportar oxigen va fer que en mig d'una discussió amb CatalunyaCaixa patís un ictus, que li va provocar una lleugera paràlisi facial.
El Jose treballava com a tècnic Endesa i vivia en un pis de Badalona que era en un 25% propietat de la mare. La seva delicada salud el va incapacitar per treballar i va a passar a cobrar una pensió que no era prou alta per pagar la hipoteca i les altres despeses diàries. Per poder tirar endavant va negociar amb el banc una carència per la qual durant cinc anys tenia una quota mensual de 426€.
Quan va haver resolt, o com a mínim ajornat, el problema amb el banc van detectar-li tumor testicular. Després d'estar ingressat el Jose va anar a viure una temporada amb la seva mare perquè necessitava que algú tingués cura d'ell. Per no tenir el pis buit va decidir llogar-lo, però durant el temps que el va tenir llogat van passar set inquilins que va anar fent fora successivament per impagaments. Aquesta situació va fer que el Jose mirés de desempallegar-se del pis, sobretot en vistes de quan s'acabés la carència. “Jo li entregava al banc el contracte segons el qual l'habitatge estava llogat, que es quedés el pis amb l'inquilí.”, relata. El banc no va acceptar i finalment es va acabar la carència.
“Les solucions que donen els bancs normalment no resolen el problema, sinó que l'ajornen. Intenten allargar els processos uns anys baixant-te moltíssim la quota però al final acabes fent més gran el deute i no has solucionat res.”, explica en Luís Ros, que també va tractar amb el Jose a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de Badalona. Un cop la carència es va acabar el Jose va deixar de pagar perquè no podia assumir les quotes. La seva gran preocupació, però, era que la seva mare de 69 anys era aval d'aquella hipoteca i si ell no pagava també podia acabar perdent casa seva.
Va ser en aquestes circumstàncies que, intentant negociar una dació en pagament amb CatalunyaCaixa va patir un ictus a la mateixa oficina bancària. “Vaig anar a CatalunyaCaixa i els vaig voler donar les claus. No em van escoltar i vam discutir, els vaig dir que m'havien enganyat i que eren uns lladres. Llavors vaig tenir un ictus i em van ingressar a Can Ruti.”, explica. A finals de desembre passat, quan ja va estar recuperat, va aconseguir provocar una negociació.“Se'm van creuar els cables. Vaig comprar unes cadenes grans amb dos cadenats i els vaig amenaçar amb encadenar-me a Via Laietana.”, diu. Coneixedors de la delicada salut del Jose els responsables de CatalunyaCaixa van acabar cedint.
Finalment el banc va eliminar l'aval de la mare i es va quedar el pis. A canvi, el Jose es va quedar amb un deute de 12.000€ que va pagant a poc a poc. El Luís Ros, de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de Badalona, explica que entenen que quan els afectats tenen algun tipus d'ingrés han de pagar alguna cosa al banc. “En una negociació amb el banc on al final el banc tindrà unes pèrdues Arnau Lleonart Fernàndez quan es quedi la propietat de l'immoble, si l'altra part té uns ingressos s'intenta que el deute que li quedi al banc sigui menor i, per tant, també n'assumeix una mica. Intentem ser justos i equilibrats”, diu. Actualment el Jose viu sol en una habitació llogada per la qual paga 200€ al mes. “Vull dependre de mi mateix i controlar la meva vida. El dia que m'hagin de cuidar ja m'espavilaré, sóc jove.”, es reivindica.
“A vegades les circumstàncies et sobrepassen, no depenen de nosaltres. Si el banc li ha tret la casa a aquest senyor o aquesta senyora no és perquè no hagin fet l'impossible abans d'això. Ningú no es queda esperant, tothom fa coses. Han lluitat per la seva vida i la seva família.”. Això és el que opina la Mònica Florensa, que considera que és important que la gent contraresti el sentiment de culpabilitat que pugui tenir traient la part positiva de tot el que han fet. Perdre casa teva és un cop molt dur i és important saber encaixar-lo. Dues persones de les quatre que apareixen en aquest reportatge han reconegut que o ells mateixos o algun membre de la família han intentat suïcidar-se més d'un cop. Alguns han passat pel tràngol millor que els altres, però tots quatre han coincidit en destacar el valor anímic que suposa la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. “Quan entren a la Plataforma és quan es senten inclosos en un grup i veuen que estan en un equip que els ajuda i lluita per ells.”, sentència la Mònica.
...