Microbiologia II Tema 3 Bacteris gramnegatius helicoïdals (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 3º curso
Asignatura Microbiologia II
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 19/03/2016
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

Tema 3: bacteris gramnegatius helicoidals flexibles (espiroquetes) Spiro--> helicoidal, espira chaetes--> cabell.
El fet que siguin prim i llargs fa que sigui difícil de visualitzar les espiroquetes al mo.
Em de fer altres tipus de tinció, que no sigui la típica de gram. Es poden marcar fluorescentment amb anticossos. Podem fer servir el microscopi de contrast de fases o el de camp fosc.
La seva mobilitat es deu a una estructura que s'anomena Axospil o filament axial. En el seu interior te unes fibres axials (2 a 100), es poden dir endoflagels o flagels periplasmics.
A l'interior del bacteri té el nucleoide i el citoplasma amb els ribosomes (el conjunt es diu cilindre protoplasmàtic, envoltat de membrana plasmàtica). Per sobre hi ha la paret típica de Gram negatiu de peptidoglica. Per sobre de la paret troben les fibres axials, comencen des de els extrems i pot ser que arribin al centre i no es solapin o que si es solapin (depèn de l'especie). Per sobre de tot hi ha una beina externa, que té una composició que conte proteïnes, sucres i lípids, la seva funció es desconeix, però es sap que si una espiroqueta no te la beina externa o esta danyada la espiroqueta es mor.
En ambient liquid es mouen rotant sobre si mateixes, sobre una superfície solida repten.
Son quimioheterotrofs, depenen de cada genere tenen una preferència especifica per la font de C. Poden ser anaerobis estrictes, anaerobis facultatius i aerobis estrictes.
No creixen en la majoria de cultius sintètics de laboratori. S'han de aïllar en cèl·lules vives. Es degut a que tenen limitat el ventall de gens metabòlics.
Viuen en ambients de vida lliure aerobis o anaerobis, sobretot els ambients aquàtics i de terra humida (fang). Hi han també espiroquetes no patògenes que viuen en simbiosi amb altes sers vius. També n'hi han de patògens.
Generes que veurem: Treponema (fil que gira) Borrelia (persona que el va aïllar) Leptospira (espira prima) El membres de la família es poden diferenciar per morfologia. S'ha de veure com estan disposades les espires (regulars o no) i els extrems rectes o corbats.
Treponema i borrelia: extrems rectes, els endoflagels es solapen al centre.
Treponema amb espires regulars, borrelia amb espires irregulars.
Lleptospira: mai te extrems rectes, son corbats, no te endoflagels solapats en el centre, espires son regulars.
Genere treponema.
T. pallidum i carateum: les dues especies patògenes per l'home.
No podem diferenciar les subespècies ni les especies morfològicament. El símptomes seran molt importants en el diagnostic, les probes de diagnostic seran serològiques (poden haver respostes creuades, no poden saber quin treponema concret serà).
Malalties en les que hi ha tractament (penicilina), es dona penicilina abans de tenir confirmació diagnostica. Alternatives son tetraciclina o cloranfenicol. Es difícil saber els factors que fan que es produeixi la malaltia, es sap que hi han 3 factors de virulència en tots els treponemes:  Gen que codifica proteïna a la beina externa que facilita l'adhesió (adhesina)  Fibronectina un compost de la beina externa que evita la mort per fagocitosi  Enzim hialuronidasa que hidrolitza l'acid hialuronic i ajuda a poder moure's a teixits adjacents.
-Treponema pallidum subespecie pertenue Produeix la malaltia Pian o frambesia. Afecta a zones tropicals de africa, sudest asiatic i australia. La població de risc son nens. Malaltia cutània que es transmet per contacte directe de la lesió. Els fómits també s'han de tenir en compte. Les lesions cutanees estan plenes d'espiroquetes. Pot evolucionar a degeneració en la pell i els ossos.
-Treponema pallidum subs endemicum Sifilis endemica (no venera) o bejel. Distribució en zones desèrtiques de africa i orient mitjà. Nens, adolescents i adults. Per contacte directe de lesions cutanees, fòmits, insectes (mosques). Si progressa apareixen lesions a la cavitat bucal molt doloroses que poden destruir la pell, els ossos, etc. Poden quedar cicatrius.
-Treponema carateum Pinta o carate. Amèrica central i sudamerica. Nens i adolescents, lesions cutanees.
Contacte directe amb les lesions i a traves de fomits. Pot evolucionar a lesions destructives de pell i ossos.
-Treponea pallidum subs pallidum Adults i adolescents de edat sexual.
Sifilis primaria: infecció local als genitals, lesió cutània externa o interna (xancre). Els homes son simptomàtics però les dones solen ser asimptomàtiques. La millor fase d'anar al metge per a que no evolucioni.
Després de 1 o 2 mesos passa a un estat latent, on es propaga per tot el cos i comença la secundaria. El reservori es l'home, no se'n coneix cap animal, la infecció es produeix per sexe.
Hi ha incubació de unes 2 setmanes. A les 3 setmanes hi ha una primera manifestació clínica al focus d'infecció (genitals externs o interns), es produeix el xancre. Les bores del xancre son dures (hi ha alguna altra malaltia que no es sífilis on les vores son tobes), lesio indolora que dura 1 mes o 2 mesos i en aquest període es pot transmetre el treponema. El sistema immunitari actua i en un terç de la població el sistema immune pot destruir totes les espiroquetes, els altes 2 terços no es curen i la malaltia progressa.
Els 2 terços baixen el nombre d'espiroquetes a un nivell on no hi ha simptomatologia i comencen a propagar-se per tot el cos a traves dels ganglis limfàtics i la sang (això dura 6-12 setmanes). S'inicia la segona fase (sífilis secundaria) els primers símptomes son inespecífics (pseudogripals, febre, mal de cap, dolor muscular, mialgies), poden aparèixer també linfaadenopaties i després apareix el símptoma característic de la sífilis secundaria, taques a tot el cos (exantema cutani); si les taques son planes li diuen macules si son com grans sense pus son pàpules si son granets amb punta en pus es una pústula; en la sifilis es poden donar els 3 tipus. Es característic que apareixen les taques tan a les palmes de les mans com a les plantes dels peus. El condiloma lata son varies berrugues planes que apareixen a les zones humides del cos (genital, axil·les, engonals).
Si la persona no rep tractament farmacològic les defenses lluiten i una part es poden curar però una altra part de la gent no es cura i torna a una fase de latència (dura molts anys) i tornen a aparèixer símptomes quant el infectat es gran i baixen les defenses i llavors el treponema es torna a multiplicar a llocs importants del cos (sifilis terciaria): pell i ossos que apareixen lesions destructives (lesió gumosa, desapareix el cartílag i deixa cicatrius), pot afectar el cor (sifilis cardiovascular, pot ocasionar la mort), també pot ocasionar neurosifilis que causa un tipus de demència que es pot associar a bogeria, pot ocasionar sordesa, ceguesa, pèrdua de coordinació en els moviments. Sols es pot infectar a una altra persona quant han lesions cutànies, no en els períodes de latència, excepció: mares embarassades també poden transmetre en latència. El contagi al crio es produeix al 5e o 6e mes d'embaràs, pot produir malformacions en avortaments o els nens neixen amb la malaltia: la boca del nen esta plena d'estries radials i indica que te sífilis, si no es tracta pot patir malformacions òssies i dentals, sordesa i ceguesa i sífilis cardiovascular, es cura amb penicil·lina.
La probabilitat de contagiar-se en sexe es de 1/10, es baixa. Les persones infectades en sífilis son més susceptibles a infectar-se de més ETS. Diagnostic es molt important, exàmens de microscopia quan hi han lesions cutànies (contrast de fases o camp fosc).
Fase on no hi ha lesió es poden fer probes serològiques, no es fa cultiu al laboratori perquè es difícil de créixer.
Proves serologiques inespecifiques de IgM, IgG, si dona positiu es fa una segona tanda de proves, les proves treponemiques. Si dona negatiu no esta malalt, si dona positiu (ara tenim 2 positius) es confirma que esta malalta de sifilis.
Tractament: a 1aria i 2aria es dona Penicilina G benzatina. A la 3aria es dona Penicilina sòdica. Com més avançada estigui, més dosi s'ha de donar. En sífilis congènita es dona Penicilina G sòdica. Dones embarassades malaltes de sífilis i persones amb neurosi filis si son alergiques a la penicil·lina no hi ha tractament alternatiu, s'ha de desensibilitzar la persona.
Prevencio: preservatius.
Si una persona es diagnostica de sífilis, és de declaració obligatòria.
Teoria: colon la va portar d'America. O bé es va originar a África i per la migració va arribar a Europa.
-Genere Borrelia Extrems rectes però amb espires irregulars. Tenen flagels solapats en el centre. Són microaerofils. En la transmissió de malalties sempre estaran implicats vectors artròpodes.
Febres recurrents: malaltia febril en períodes en febre i períodes sense febre.
  Febre recurrent epidermica: l'únic reservori es l'home (antroponosi). El vector es Pediculus humanus subs. humanus i la especie que la causa es Borrelia recurrentis.
Febre recurrent endèmica: el reservori són el rosegadors però tenen especificitat en àrea geogràfica i el seu vector (Ornithodoros, paparra tova (garrapata)). Depenen de l'àrea geogràfica hi ha una borrelia i un vector especific.
Factros de patogeneicitat de les dues borrelies: mentre les borrelies es propaguen per la sang actua la immunitat humoral i les pot destruir, però si arriben a teixit o òrgan es poden començar a multiplicar i patir variacions antigèniques a la seva superfície, ara ja no es pot reconèixer per els anticossos.
No produeixen toxines però la manifestació de febre es deguda a una endotoxina, es un bacteri Gram negatiu que té lipopolisacàrids a la paret, quan les defenses destrueixen la paret s'allibera el lípid A (endotoxic) i apareix la febre.
Malaltia restringida a àrees endèmiques de africa i als andes. Actualment la poden patir els rodamons.
Transmissió: el poll es nodreix de la persona i s'infecta. Quan el poll infectat va a una altra perona que el pica, la persona nota picor, el xafa i llavors les borrelies entren activament a la persona. Risc: persones concentrades en un lloc, mala higiene i presencia de polls.
També si anem a llocs rurals (febre recurrent edemica) en rosegadors (aquí l'home es hoste accidental). Les paparres toves passen 24h alimentant-se i llavors es quan deixen femtes o saliva i es quan les borrelies poden infectar. les paparres tenen tendència a picar per la nit.
La malaltia consta en presencia de ascara (potser no es veu) i després de una setmana apareix febre i calfreds de forma súbdita. El mo s'ha destruït en sang i s'ha alliberat la endotoxina per destrucció del mo per part de les defenses. Alguns poden arribar a teixits i llavors sofreix variació antigènica a la superfície, creix, es dissemina i altra vegada la immunitat el destrueix. Tenim aixi una setmana en febre i una setmana sense febre.
A la epidèrmica sols hi ha una recaiguda. A la endèmica hi han varies recaigudes.
La febre mes elevada sempre serà la primera, perquè el número de borrelies serà mes baix cada cop. La pitjor de les dos es la epidèrmica, mes que res per les condicions de salud e higiene de la persona.
Sintomatologia de les dues febres recurrents: en el punt de picada del vector pot aparèixer una ascara (costra) que ens fa sospitar, no sempre apareix. Incubació de una setmana i apareix la febre per les endotoxines, pot anar acompanyada de calfreds, dolors musculars, mal de cap. Es freqüent que hi hagi inflamació de melsa i fetge (esplenomegalia y hepatomegalia). Després d'una setmana els símptomes desapareixen. Les recidives apareixen després de una setmana amb els mateixos símptomes. La primera febre sempre es la que te els símptomes més forts.
Diagnostic de febres recurrents: agafar mostra de sang i visualitzar borrelies al mo en camp fosc o contrast de fases, amb tincions de Wright o Giemsia, aixi es veuen be les espiroquetes en sang (quant hi ha febre). Les proves serològiques no son útils per la variació antigènica.
Tractament: fàrmac d'elecció son les tetraciclines (contraindicades en dones embarassades, per a les prenyades millor donar eritromicina). S'ha de tenir cura amb la dosi de antibiòtic, perquè si es moren moltes borrelies en molt temps, s'allibera molta endotoxina i es pot produir un xoc (reaccio de Jansh-Herxheimer), s'han de donar dosis baixes i augmentar poc a poc. També s'han de millorar la higiene i millorar la acumulació de persones a un mateix lloc. També es poden utilitzar repel·lents per eliminar els polls. Es poden fer plans per disminuir la població de reservoris, però sobretot es controla el vector (la paparra). Es recomana roba protectora (botes, pantalons llargs, el mes tapat possible) per evitar la picadura. Si noten que ens pica la paparra (necessita 24h) amb pinces s'ha de treure la paparra el més perpendicular possible per a que no faci sortida gran. Les zones preferides son el cap i el cuir cabellut, axil·les, engonals.
Vacuna: no n'hi ha.
-Malaltia de Lyme (Borreliosi de Lyme) Es transmet a l'home per picada de vector. Té més reservoris que poden transmetre la malaltia (rosegadors, cérvols, animals domèstics). La paparra es dura i del genere Ixodes, el patogen es diu Borrelia burgdorferi. Hi han diferents paparres dures que poden causar la malaltia (l'especie depèn de l'àrea geogràfica) i no sols hi ha una sola especie que causa la malaltia de Lyme. En l'home n'hi han 3 de borrelies que causen Lyme: B. burgdorferi, B. garinii, B. atzeri (les dues ultimes son del Japó, la primera als EUA i a Europa). La malaltia te dos fases: una inicial i una crònica o tardia (la tardia és difícil de controlar).
Patogenicitat de B. burgdorferi (i les altres): totes les manifestacions clíniques son degudes a respostes immunitàries de la persona. Es torna crònic perquè es creu que en la fase crònica es desenvolupa una malaltia autoimmunitaria.
En la fase inicial el bacteri està viu i el sistema immunitari el combat, a fase cronica poden quedar antígens del bacteri i el sistema immunitari crea autoimmunitat i reconeix molècules HLA (antigen leucocitàries humanes). Hi han efectes a nivell dermatològic, reumàtic, cardíac i SN. Es a dir, les HLA es confonen amb antígens del bacteri.
La malaltia es estacional i es relaciona amb els moments en que la paparra canvia d'estadi. Cada cop que canvien d'estat es quant s'han de nodrir. Depenent de l'estat vital de la paparra te uns reservoris específics (paparra petita reservoris petits, paparra adulta reservoris grans). En tots els canvis d'estadi l'home actua com a hoste accidental, L'HOME NO ES RESERVORI.
L'estat de nimfa es el que més transmet. La picada es produeix durant 24h i llavors es quan entren les borrelies. En el lloc de infecció podem veure la picada, lesió cuneta característica que es diu eritema migratori, apareix entre 3 i 30 dies. A partir del punt de la picada apareixen anells vermells concèntrics que es van expandint per la pell i que poden fer una lesió cutània més gran. A mesura que apareixen més anells, els anells interiors perden color i el externs son mes foscos. La lesió dura 3-4 setmanes i va acompanyat de símptomes pseudogripals. La lesió desapareix però el problema es que si no es dona tractament a esta primera fase el bacteri es dissemina per la sang a traves de teixits i òrgans (fase sistèmica). El símptomes sistemàtics poden trigar entre dies i setmanes des de l'aparició de l'eritema migrans.
Símptomes característics de la fase sistèmica: hi han símptomes pseudogripals, reumatològics (altralgies i artritis) molt freqüentment a colze i genolls, lesions cutánies per tot el cos, símptomes cardíacs i neurològics. Es considera que estem a fase crònica quan després de mesos i anys encara perduren els símptomes (artritis intermitents sobretot a EUA, a Europa es més freqüent la acrodermatitis crònica atròfica que és inflamatòria i decolora la pell i també és intermitent). En la fase crònica al SN, pot haver desmielinitzacio de les neurones (alzheimer, esclerosi múltiple, trastorns de conducta) Selva negra i Europa central es on poden haver zones endèmiques, a EUA es una malaltia molt freqüent.
Diagnostic: sols en la fase inicial es pot agafar mostra de la lesió i visualitzar a microsopi de camp fosc. En fase crònica no es pot fer microscòpia. En diagnostic ràpid hi han kits de PCR per a detectar antigen en orina. S'utilitza molt les probes serològiques en base a IFA (analisi de immuno fluoresencia) o be ELISA (enzimoassaig). En fase inicial es busquen Ac IgM fins les 8 setmanes i en la fase crònica es busquen IgG. Es poden donar falsos positius amb el treponema que causa la sífilis (altres espiroquetes), s'ha de anar amb compte amb les probes que es decideixen fer.
Tractament: antibiòtic amoxicil·lina o doxiciclina. Com més ràpid es dona el tractament millor. En fase crònica amb símptomes al SNC s'utilitza la ceftriaxona que pot travessar la barrera hematoencefàlica. Portar roba protectora per evitar picada de la paparra, repel·lents, conèixer el cicle del vector (més incidència en determinades èpoques de l'any).
Hi han vacunes experimentals, però encara no se n'ha trobat una que funcioni be.
-Genere Leptospira Extrems corbats, les més petites i més primes, no tenen endoflagels solapats en el centre. Són aeròbiques i prefereixen àcids grassos (no sucres ni aa). Totes les soques patògenes estan agrupades una especie i les soques no patògenes estan a una altra especie (però en realitat es poden subclassificar en base als antígens de superfície en base a resposta serològica, aixo també passa en les soques no patògenes).
La malaltia que produeixen es la leptospirosi que també s'anomena malaltia de Weil, febre dels arrossals, dels pantans,...
Epidemiologicament es una zoonosis (animals de granja, mamífers salvatges i animals domèstics (gos i gats). Els animals no presenten símptomes en la majoria de casos, però el patogen l'eliminen molt per orina i també per la llet i per l'esperma. A vegades els animals poden emmalaltir (poc freqüent) i poden produir problemes de avortament (conseqüències econòmiques a les granges). L'home es contagia quant es posa en contacte amb les leptospires que poden mantenir-se durant dies o setmanes viables en ambients aquàtics. (Persones que estiguin molt en ambients aquàtics amb leptospires que provenen de l'orina dels animals). Una segona via es per contacte directe per teixits infectats de animals (posar guants per avortaments). La tercera via es la ingesta de carn (via rara, casos esporàdics). Quarta via pot ser per contagi transplacentaria.
Mecanisme de patogenicitat: tenen un enzims (hialuronidasa) que permet entrar activament a traves de la pell de la persona, sense necessitat de lesió. Un cop a l'interior, pot arribar a sang i disseminar-se per tot el cos i arribar a SNC. Depenent del número de leptoespires podem tenir infeccions lleus o greus.
La malaltia: període d'incubació de 1 o 2 setmanes. Depenent del número es pot tenir infecció asimptomàtica però igualment elimina leptoespires per la orina. Si el número de leptoespires causa infecció sol ser benigne i tenen símptomes psuedogripals (febre amb t elevades 40º, calfred, maldecap, dolor muscular). Quan passen els símptomes pseudogripals la persona continua eliminant el mo. Si està en contacte amb alta carrega de leptoespires, la fase inicial progressa a una segona fase de disseminació (sang i líquid cefalorraquidi) amb símptomes més greus (vasculitis extensa, hemorràgies internet, insuficiències hepàtiques i renals, quadre de meningitis molt benigne poc greu) La tassa de mortalitat es elevada quant afecta a ronyo i fetge (aparicio de icterícia es molt característica), pateix una infecció sistèmica que pot arribar a ser molt greu.
Diagnostic: leptoespires en orina en individus portadors asimptomàtics. En individus malalts hi ha una fase on estan en sang i després pot passar a orina (si es infecció lleu).
S'observa al microscopi amb tinció de anticossos fluorescents perquè les leptoespires són primes i petites (micro de camp fosc o contrast de fases). Hi han cultius molt especials, però creixen molt lentament i no s'obtenen resultats fins després de un mes (el cultiu no es fa de rutina, es poc practic). Es fan proves serològiques amb Ac o aglutinar antígens de leptoespires que estan en el cos (prova de aglutinació MAT: Ag leptoespires amb barreja de Ac de serogrups i serovars especific de l'àrea geogràfica, es produeix reacció ag-ac i s'aglutinen, també es pot fer ELISA o IFA).
Tractament: asimptomàtics no aniran al metge. Simptomatologia lleu prendran medicació per pal·liar el símptomes gripals. Un tractament de veritat sols esta indicat quant hi han símptomes sistèmics greus (es dona penicil·lina per via intravenosa, si es al·lèrgic es pot donar doxiciclina).
Prevencio: animals de granja i domèstics existeixen vacunes per als animals. la vacunació evita que l'animal emmalalteixi però no evita que sigui portador asimptomàtic i eliminar leptoespires per orina. La vacuna es fa amb varietats serològiques de l'àrea que toqui. Es poden fer controls de de plagues de rosegadors. Si un animal de granja esta malalt s'ha de aïllar de la resta. Neteja control i eliminació de aigües residuals de les granges. L'home es un hoste accidental, leptoespires creixen entre 28 i 30 graus, creixen millor a l'estiu que a l'hivern (ojo amb activitats d'oci aquàtiques de l'estiu, portar equipament adequat). Roba adequada també en treballadors de arrossals, es important que no es mengi m'entre s'esta dintre de l'aigua. Les mostres biològiques del malalt son contagioses i el personal de lab ha de portar l'equipament adequat. No hi ha vacunes per a l'home.
Pais valencià es una comunitat endèmica ...