Tecnologia (2017)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Traducción e Interpretación - 2º curso
Asignatura Continguts de traducció: ciència i tecnologia
Año del apunte 2017
Páginas 22
Fecha de subida 27/04/2017
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

CONTINGUTS PER A LA TRADUCCIÓ: CIÈNCIA I TECNOLOGIA 2º TRADUCCIÓN E INTERPRETACIÓN SANDRA MORENO SAEZ CURSO 2016 – 2017 UNIVERSITAT POMPEU FABRA 2 ÍNDEX TEMA 1: LA TRADUCCIÓ ESPECIALITZADA .................................................................................... 4 TEMA 2: CIÈNCIA, TÈCNICA I TECNOLOGÍA ................................................................................... 6 TEMA 3: ELS TEXTOS TÈCNICS I CIENTÍFICS................................................................................... 8 TEMA 4: QUÍMICA ORGÀNICA .................................................................................................... 12 TEMA 5: SISTEMA NERVIÓS ........................................................................................................ 14 TEMA 6: UNITATS DE MESURA ................................................................................................... 17 TEMA 7: LA NANOTECNOLOGIA .................................................................................................. 20 3 TEMA 1: LA TRADUCCIÓ ESPECIALITZADA Per poder traduir bé un tema cal conèixer el tema, la tipologia, metodologies, els gèneres textuals, lèxic, etcètera.
CARACTERITZACIÓ DE LA TRADUCCIÓ (tipus de traducció): - Especialitzada: científica, tècnica, jurídica i econòmica.
Literària Audiovisual TRADUCCIÓ TÈCNICA I TRADUCCIÓ CIENTÍFICA - Traducció tècnica: aplicacions concretes de determinats coneixements teòrics en un àmbit concret.
o Temes que tracta: aplicacions (sobretot enginyeries) establerts per una unificació de la UNESCO. Temes molt amplis que afecten a la nostra vida diària.
o Objectiu: diferents objectius segons els diferents gèneres textuals del que estem tractant. Ex: patent (enregistrar el producte amb objectiu legal), anunci publicitari (objectiu comercial), etcètera.
o Característiques textuals: descripció, exposició i exhortació.
- Traducció científica: conjunt de coneixements teòrics.
o Temes que tracta: temes molt diversos.
o Objectiu: adquirir coneixements, difondre’ls i avançar en el coneixement.
o Característiques textuals: difusió a través d’articles científics originals.
Acostumen a ser textos amb caràcter argumentatiu i expositiu.
TRADUCCIÓ ESPECIALITZADA: - Aspectes específics relacionats amb el text de partida: Dificultats de traducció: o Camp temàtic: desconeixement del tema.
o Terminologia específica: trobar l’equivalent del terme.
o Gènere textual: adaptació al context comunicatiu de la LM.
- Aspectes específics relacionats amb la competència que ha de tenir el traductor: Dificultats de traducció: 4 o Coneixement sobre l’àmbit temàtic: coneixement passiu sobre diferents àmbits temàtics. Treball de documentació: acotar els temes, trobar articles semblants, fonts fiables, etcètera.
o Utilització correcta de la terminologia: saber identificar els termes, saber utilitzar els termes equivalents en la LM i resoldre necessitats terminològiques puntuals.
o Adequació al gènere: coneixement del major nombre de gèneres textuals (patents, articles, normes tècniques, etcètera).
o Domini de la documentació com a eina de treball: saber on buscar dubtes terminològics, obres de referència, diccionaris de referència, etcètera.
- Competències d’àmbits temàtics - Competències en terminologia específica: diccionaris i glossaris no sempre són fiables ni exhaustius (àmbit tècnic i tecnològic). Si tenim una forma no documentada, incorrecte, antiga o inexistent hem d’actuar com terminòlegs.
EXEMPLE DE DIFICULTAT TERMINOLÒGICA FOTO CASTELLERA: un tres de nou, antena, pinya, etcètera. Cal buscar les terminologies d’aquesta fotografia o concepte (castells), conèixer la temàtica i altres característiques per poder traduir-ho.
Fora de Catalunya no es fan castells. Al no fer-se, a la traducció es fan descripcions perquè la terminologia no es coneguda per una altra cultura. No trobem equivalents a la llengua i per molt que traduïm el mot pinya no s’entendrà a l’altra llengua perquè no és comú a la seva cultura.
5 TEMA 2: CIÈNCIA, TÈCNICA I TECNOLOGÍA CIÈNCIA: Conjunt de coneixements que s’obtenen mitjançant l’observació i el raonament (sistemàticament estructurals) a partir dels quals es dedueixen principis i lleis generals.
Classificació: - - Ciència formal: no estudien conceptes concrets, sinó que estudia elements conceptuals i abstractes. Tipus: o Ciència lògica o Ciències matemàtica Ciència factual: es centra en fets. Tipus: o Ciències naturals o Ciències físiques o Ciències biològiques o Ciències Socials La ciència s’adquireix (adquisició del coneixements) a través del mètode científic (mètode d’investigació i de recerca que ens permet adquirir coneixement científic). El mètode científic es pot desenvolupar a través de diversos tipus d’estudis: - - - Punt de vista temporal: o Retrospectius: dades anteriors a la recerca.
o Prospectius: establiment de paràmetres i recull d’informació.
Punt de vista de l’anàlisi i l’abast dels resultats (finalitat): o Descriptiu: descripció.
o Analític: busca una relació causal (causa-efecte).
Punt de vista del control d’assignació als factors de l’estudi: o Observacional: descriptiu, no hi ha factors regulat per l’investigador. Es mesuren dades i porta un control d’aquestes.
o Experimentals: sempre són de caràcter analític.
La recepció d’aquesta informació (difusió de la ciència) es fa a través dels articles científics.
TÈCNICA I TECNOLOGÍA: Tècnica: fa referència a la destresa o habilitat per a desenvolupar un ofici (coneixement pràctic basats en l’experiència sense el suport d’un coneixement científic específic). Parla de procediments.
Tecnologia: art, ofici, ciència, coneixement i tractament. Lliga la pràctica amb el coneixement (activitats humanes que transformen la realitat d’una manera o altra mitjançant coneixement tècnic i científics). Parla de coneixements associats a aquests procediments.
6 ASPECTES DIFERENCIALS ENTRE CIÈNCIA I TECNOLOGÍA: Ciència: - Les coses valen encara que no tinguin una ampliació pràctica (coneixement i millora d’aquest coneixement). No hi ha necessitat d’un producte final.
Conèixer per conèixer (necessitat de coneixement).
No necessita, en general, normalització.
Els descobriments científics s’han de publicar, mitjançant articles científics, obligatòriament de forma molt detallada.
Tecnologia: - Les coses només valen si serveixen per a alguna cosa.
Conèixer per fer.
No té sentit sense la normalització (normalitzat-establert-regulat-estàndard de productes comercials per a la seva adaptació general).
Les innovacions tecnològiques es patenten, però no es publiquen de forma exhaustiva.
7 TEMA 3: ELS TEXTOS TÈCNICS I CIENTÍFICS TIPUS DE TEXT: - - Tècnic: descriu procediments, recursos, coneixements aplicats a una informació relacionada amb procediments i recursos.
Científic: text breu destinat a una revista de caràcter científic especialitzat amb una funció de la difusió dels resultats d’una recerca en un àmbit concret del coneixement.
Característiques comunes dels textos científics i tecnològics: o Objectivitat o Claredat o Precisió o Coherència o Organització estructural TEXTOS CIENTÍFICS: - Article científic: text que exposa per primera vegada els resultats d’una investigació.
Objectiu: comunicar una innovació en el coneixement científic o tècnic com a resultat d’un procés de recerca.
Tipologia: article de recerca, article de revisió o estudi recopilatori, article teòric, article metodològic, etcètera.
Estructura: 1. Títol: descriptiu i concís.
2. Autoria: qui ha fet el treball de recerca i amb qui te la vinculació del seu estudi (institució, universitat, etc.).
3. Abstract: és un resum del treball. Sempre ha d’estar redactat en anglès, a més a més de l’idioma original.
4. Paraules clau: paraules clau del text que ens permetran conèixer l’àmbit temàtic el text.
5. Introducció: es presenta el problema que es desenvolupa en l’article, la rellevància de l’aportació de l’article, perquè es important i un marc contextual.
6. Material i mètode: cóm s’ha fet l’estudi i des de quina perspectiva (observacional, prospectiva, retrospectiva, etc.).
7. Resultats: què resultats s’han tret del treball (només descriptiu).
8. Discussió i conclusions: valoració personal dels resultats trets.
9. Reconeixements: aquest apartat es optatiu. Fa referència a les persones que hagin col·laborat a millorar l’estudi.
10. Referències bibliogràfiques: bibliografia utilitzada en l’estudi.
8 Divisió dels textos científics especialitzats: - Article científic original (paper): aporta una nova informació, resultat d’una recerca.
Estructura: 1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
Títol Autoria i filiació Abstract Paraules clau Introducció Material i mètode Resultats Discussió i conclusions Reconeixements 10. Referències bibliogràfiques - Article científic de revisió (review): exposa el tema ja conegut i analitza el seu estat.
* el peer review és un sistema de revisió per experts, aplicat a articles que encara no s’han publicat. És un procés d’avaluació dels articles que ha de publicar la revista.
Normalment s’han de traduir al anglès.
TEXTOS TÈCNICS: - Tipologia: o Receptor general: ▪ Article divulgatiu ▪ Monografia divulgativa ▪ Enciclopèdia tècnica ▪ Article comercial ▪ Manual d’instruccions general ▪ Anunci tècnic en mitjà general ▪ Fullet informatiu publicitari ▪ Fullet publicitari informatiu ▪ Publireportatge ▪ Prospecte de medicaments ▪ Etc.
o Receptor especialitzat: ▪ Acta de reunió tècnica ▪ Descripció tècnica ▪ Informe tècnic ▪ Llistat de peces ▪ Manual tècnic ▪ Anunci en mitjà especialitzat ▪ Comunicació interna d’empresa ▪ Manual d’instruccions especialitzat 9 ▪ ▪ ▪ ▪ ▪ ▪ ▪ Plec de condicions Sol·licitud de desenvolupament de producte atent Norma (tècnica, laboral, etc.) Carta tècnica Certificat tècnic Projecte tècnic Pla de producció́ Instruccions de treball EL MÈTODE CIENTÍFIC: És un mètode de recerca per a la producció de coneixement científic. Es tracta d’un conjunt d’accions i processos d’una manera ordenada i sistemàtica per donar resposta als problemes que dona la natura.
- Fases: o Observació: és l’inici del procediment del mètode científic. Observació sobre fet o fenòmens.
o Plantejament del problema: plantegem el problema que observem.
o Formulació de la hipòtesi: formulem una hipòtesi per explicar el que observem.
o Predicció dels resultats: predicció dels resultats si la hipòtesi plantejada és certa.
o Experiments: experiment per posar a prova la validesa de la hipòtesi inicial i verificar si les prediccions de la hipòtesi inicial es compleixen.
o Interpretació de les dades: interpretem el que hem vist, una justificació dels resultats obtinguts.
o Conclusions: treure les conclusions verdaderes sobre la causa del fet que observem.
o Generalització de resultats i formulació de lleis: si un conjunt de científics aproven les conclusions tretes, passa de ser una hipòtesi a una llei.
o Desenvolupament de teoria científica: si les respostes tretes que s’han obtingut resulten rellevants es consolida i es passa a divulgar.
EXERCICIS: DEFINICIONS: 1. Suposició o conjectura sobre les causes d’un fenomen: hipòtesi 2. Disseny experimental en què es controlen gairebé totes les variables 3. Conjunt de lleis que formen una llei més general TERMINOLOGIA (hipò tesis, resultats, experiments, fenò mens): 1. Observació de : fenòmens 2. Formulació de: hipòtesi 3. Disseny de : experiments 4. Anà lisi de : resultats 10 CONCEPTES BÀ SICS: 1) a. La confirmació de les hipò tesis s’ha de buscar en escrits o opinions de cienti ́fics.
b. Una hipò tesi és una suposició o conjectura prè via sobre les causes d’un fenomen observat.
c. Les hipò tesis han de ser certes. Si no és aixi ́ no poden ser considerades hipò tesis.
2) a. Un bon disseny experimental ha de controlar la variació de multitud de variables.
b.
L’experiè ncia ha de ser prè via a les teories o lleis.
c.
Les hipò tesis s’han de comprovar amb l’experimentació.
d. Els models no prescindeixen de cap variable i tracten fenò mens propers a la realitat.
3) a. Les lleis són hipò tesis confirmades, que normalment s’expressen amb llenguatge matemà tic.
b.
Les teories són hipò tesis que parteixen de l’observació.
c. Quan la hipò tesi és confirmada amb una experimentació es pot donar per và lida en qualsevol situació.
11 TEMA 4: QUÍMICA ORGÀNICA CARACTERÍSTIQUES: - - Química: ciència que estudia canvis, estructures, propietats, transformacions de la matèria a partir de la seva composició atòmica.
Química orgànica (química del carboni/química del elements carboni): branca de la química. Ciència que estudia canvis, estructures, propietats, transformacions de compostos orgànics.
Sinònim de química orgànica: Química inorgànica: branca de la química. Ciència que estudia canvis, estructures, propietats, transformacions de compostos inorgànics, es a dir, que no contenen ni carboni ni hidrogen ni heteroàtoms.
COMPOSTOS ORGÀNICS: conté carboni o hidrogen i altres tipus d’elements que s’anomenen heteroàtoms.
- Elements fonamentals: carboni, hidrogen i heteroàtom. La relació entre ells són els enllaços.
Heteroàtom: altres elements que formen enllaços.
Estructura: cadena de C o H + grup funcional.
Grup funcional: conjunt d’àtoms units a una cadena carbònica representada amb la R.
ÀMBITS EN QUÈ LA QUÍMICA ORGÀNICA ADQUIREIX MÉS IMPORTÀNCIA: 1. Recerca 2. Química industrial: aplica els coneixements químics de la indústria des d’una perspectiva mediambiental i desenvolupa alternatives perquè sigui més sostenible (mínim impacte mediambiental).
3. Energies relacionades amb els combustibles fòssils SUBSTÀNCIES: - - D’interès biològic: bioelements (Hidrogen, carboni, fòsfor, oxigen, nitrogen, sofre). 95% essers vius compostos per aquests.
D’interès industrial: polímers (element que permet elaborar determinats productes o teixits. Cotó  polímer natural. Pot ser intermediari per una altra industria o com a compost final. (Cotó, seda, llana, cel·lulosa...). Són cadenes que es repeteixen).
o Polímers artificials: niló, poliestirè, polietilè.
D’interès energètic: petroli, gas natural, carbó, fusta.
12 PROPIETATS FONAMENTALS DELS COMPOSTOS ORGÀNICS: 1. Ha de tenir carboni i hidrogen (elements primaris) i els altres quatre elements el poden tenir en més o menys proporció.
2. Punt de fusió i punt d’ebullició baix, no resisteixen bé la calor.
3. No són conductors de l’electricitat. Enllaços covalents  molt estables, no permet que els electrons del àtom es fugin.
BIOQUÍMICA: Ciència experimental que estudia l’estructura i la relació dels essers vius (com química però als essers vius). Disciplina essencial per abordar problemes que ens envolten: àmbit mèdic, canvi climàtic, estudis d’augment de la població, situació de les reserves fòssils, al·lèrgies... Vincle fonamental amb la química orgànica.
CICLE DE CARBONI: element químic fonamental.
- - Importància: facilita i permet que hi hagi vida.
Processos bàsics: la fotosíntesis i la respiració.
o Fotosíntesis: transformació d’energia lumínica del sol en energia química, agafen el carboni de l’atmosfera i l’incorporen al seu cos.
▪ Fotosíntesi oxigènica: hi ha generació d’oxigen, ▪ Fotosíntesi anoxigènica: no hi ha generació d’oxigen.
• Fase lluminosa: fase en que capta la llum solar.
o Respiració (cel·lular): la cèl·lula obté energia a partir de la degradació de substàncies orgàniques (sucres i àcids).
Una de les fases es la Glicòlisis: degradació de la glucosa. Es fa al citoplasma de la cèl·lula. S’allibera energia en forma de àcid pirúvic (format per diòxid de carboni i aigua en la seva majoria).
Esquema del cicle de carboni: 13 TEMA 5: SISTEMA NERVIÓS FUNCIÓ DEL SISTEMA NERVIÓS: - Dirigir Coordinar: accions conscients i inconscient.
Regular: moviment i la resta de sistemes del cos humà: aparell digestiu, respiratori, excretor...
ELEMENTS: - Centres nerviosos: o Encèfal: ▪ Cervell (blau): funcions intel·lectuals ▪ Cerebel (lila): coordinació del moviment ▪ Bulb raquidi (al mig): medul·la espinal quan entra al crani. Activitats inconscients o Medul·la espinal: agrupa tota la informació de l’organisme.
- Nervis: o Sensitius (aferents): transporten la informació de la perifèria als òrgans.
o Motors (eferents): van des de l’encèfal fins a la resta del organisme.
14 - o Mixtos: combinació.
Neurones: o Nucli o Dendrita: el que connecta.
CLASSIFICACIÓ: - - Anatòmica: SNC (sistema nerviós central) i SNP (sistema nerviós perifèric).
o SNC: encèfal + medul·la espinal (coordinen l’organisme, transmeten impulsos -informació- i detecten estímuls).
o SNP: nervis cranials + nervis espinals (recorren la resta d’organismes)  estableix connexió entre els òrgans (SNC) i la resta de l’organisme.
Transmeten impulsos (per fer moviments) i reguen els òrgans interns (ronyons, pulmons, pàncreas).
Funcional: SNS (sistema nerviós somàtic) i SNA/SNV (sistema nerviós autònom).
o SNS: nervis cranials + nervis raquidis (coordina les funcions voluntàries).
o SNA/SNV: sistema simpàtic + sistema parasimpàtic (coordina les funcions involuntàries).
▪ Sistema simpàtic: dilatació de la pupil·la i acceleració de la freqüència cardíaca.
▪ Sistema parasimpàtic: contracció de la pupil·la i disminució de la freqüència cardíaca.
SINAPSI: Quan una neurona està al constat de un altre, la zona de contacte es la sinapsi. És un procés de connexió: procés sinàptic. En anglès, sinapsi vol dir les dues coses.
Unidireccional. Informació passa de neurona en neurona fins a l’encèfal.
La neurona d’abans és la presinàptica i la de després es diu postsinàptica.
- Sinapsi química: amb neurotransmissors. L’alliberament de la substància és el que dóna una informació a la postsinàptica (serotonina, dopamina...).
o Fenedura sinàptica: on es fa l’intercanvi del neurotransmissor (en castellà hendidura sinàptica).
15 - Sinapsi elèctrica: en comptes de ser transmesa per una substància es fa amb impulsos elèctrics (intercanvi d’electrons, normalment de calci). Es fa en unions gap que son zones on es fa aquest intercanvi d’electrons.
NEURETRANSMISOR: Biomolècula que transmet informació de una neurona a una altra consecutiva que estiguin unides per mitjà d’una sinapsis.
16 TEMA 6: UNITATS DE MESURA MESURAR: És comparar un element amb un patró de referència tenint en compte uns dels seus aspectes: pes, volum, etc. Ex. per mesurar es  Kg.
ORIGEN DE LAES MESURES: - Pam, polzada, etc.: l’element de referència és antropològiques.
Porró, cullerada, etc.: l’element de referència són els recipients.
Jornal, vessana, etc.: l’element de referència és el temps de treball Es tracten de mesures amb patrons molt variables. Quan les mesures es fan més necessàries, sobretot per les relacions comercials, cal establir una estandardització de les unitats de mesura.
UNITATS FONAMENTALS (o simples): No són abreviatures, són símbols i no es poden modificar.
El sistema internacional té aquestes unitats fonamentals. Els prefixos que acompanyes a les unitats poden estar escrits en minúscula o majúscula depenent de la unitat de referència.
17 ALGUNES UNITATS DERIVADES: S’ha de respectar la seva forma, sinó és una falta molt greu.
ALGUNES UNITATS AMB NOM I SÍMBOL ESPECIALS: Les unitats que deriven de noms propis s’escriuen amb minúscula, però els símbols s’escriuen obligatòriament en majúscula.
TAULES DE PREFIXOS: En el sistema internacional emprem els prefixos i les potències per simplificar la redacció. La unitat, si ha de portar prefixos, es posa sense espais (Ex. MPa).
NORMES D’ESCRIPTURA: - Els símbols (representació d’una magnitud) s’escriuen majoritàriament en minúscula i en lletra rodona excepte els que deriven de nom propi.
Els símbols derivats de noms propis s’escriuen en majúscula, però el nom complet de la unitat s’escriu en minúscula.
Els plurals dels símbols es pronuncien, però no s’escriuen.
18 - Els símbols no van seguits de punt, excepte que sigui final de frase.
La part decimal se separa de l’entera amb una coma, excepte de la llengua anglesa que s’utilitza el punt.
El símbol de la unitat va després del símbol del prefix sense espai.
Per facilitar la lectura, els números es poden dividir en grups de 3 xifres, sense punts ni comes.
Els símbols de les unitats s’escriuen en rodona independentment del tipus de lletra del text.
El valor numèric sempre precedeix la unitat i es deixa un espai entre el número i la unitat. Excepció: el grau, el minut, el segon i l’angle pla.
UNITATS DE MESURA: - Temperatura: hi ha tres escales: o Celsius: alguns països europeus.
Punt de referència: 0 ºC (punt de congelació) i 100 ºC (punt de ebullició).
o Fahrenheit: països anglesos.
Punt de referència: 0 ºF (congelació de l’aigua del mar) i 100 ºF (temperatura estàndard del cos humà).
o Kelvin: l’establert pel sistema internacional.
Punt de referència: el 0K (-272 ºC, es la temperatura més baixa possible de la terra) i 100K (37 ºC, és la temperatura del cos humà).
19 TEMA 7: LA NANOTECNOLOGIA Manipulació de la matèria a l’escala nanomètrica amb l’objectiu de crear estructures, dispositius i nous sistemes; i també per millorar-ne els existents. Millora la resistència i disminueix el pes.
CARACTERÍSTIQUES: - Escala nanomètrica Interdisciplinària: química i bioquímica, electrònica, física i biologia i informàtica.
NANOPARTÍCULES: Partícula que té una mida inferior a 100 nanòmetres.
Classificació: - Nanopartícules d’origen natural (Ex. Cendres volcàniques).
Nanopartícules generades per l’activitat humana.
o Involuntàries: no reutilitzables majoritàriament.
o Voluntàries: per modificar una estructura ja existent.
Tipologia: - Nanopartícules orgàniques Nanopartícules inorgàniques Nanopartícules semi-conductora Nanopartícules metàl·liques Nanopartícules magnètiques Nanomaterials: - Classificació: segons el nombre de dimensions que té aquest material dins l’escala nanomètrica.
o Ful·lerè: (3 dimensions). Estructura tancada formada per àtoms de carboni que tenen una configuració hexagonal. Millora la resistència del material aplicat a altres teixits, etc.
o Nanotub de carboi: (2 dimensions). Estructura oberta dins de l’escala nanomètrica. Pot tenir diferents capes i millora la resistència del material en el qual s’aplica sense que pesi molt, ja que és 6 vegades més resistent que l’acer, pesa 60 vegades menys i és millor conductor del coure.
o Nanofils: (2 dimensions). Estructures allargades de plata, or, coure o de silici. S’aplica en l’àmbit de la nanoelectrònica per la seva capacitat conductora.
20 o Nanoescuma de carboni: (1 dimensió). Estructura sòlida format per grups d’àtoms de carboni, és una aleatòria. Té unes propietats magnètiques temporals i s’utilitza en pintures per exemple.
APLICACIONS DE LA NANOTECNOLOGÍA: Utilitats: - Crear sistemes Crear estructures Crear dispositius Millorar altres sistemes, estructures o dispositius existents Transports: - Disminueix el pes Proporciona més resistència Energia i medi ambient: - Creació de energia a través de la llum solar ...
TIC i electrònica: - Circuits Capacitat d’emmagatzematge Dispositius de memòria nanomètrics Salut i biotecnologia: - Sistemes de diagnòstic no invasius Biosensors de diagnòstic o de bioseguiment d’una malaltia Nanofàrmacs Suministrament de nanofàrmacs Nanosensors Nanoimplants Indústria tèxtil: - Nanofibres Nanomaterials: o Permeables o Impermeables o Resistents o Conductors de l’electricitat o ...
Objectiu: millorar les propietats de les fibres.
21 Construcció: - Materials més lleugers i més resistents Menys contaminants Materials autonetejadors Materials antihumitat, ignífugs...
Materials autoregeneratius Alimentació: - Envasos actius (conservar i mantenir es propietats del producte - informar sobre el seu estat de conservació).
22 ...