TEMA 5. EUGLÈNIDS I DINOFLAGEL·LATS (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 1º curso
Asignatura Botànica
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 18/10/2014
Descargas 18
Subido por

Descripción

Professora: Concepción Delinares

Vista previa del texto

TEMA 5. EUGLÈNIDS I DINOFLAGEL·LATS Els dos són fílums d’organismes eucariotes, aquàtics i fotosintètics, el que es coneixen com a algues. El fílum d’euglènids pertany al grup Excavata, i el de dinoflagel·lats al Alveolata.
Tot i que dels dos grups no es coneix l’avantpassat, i tenen estructures diferents, tenen algunes característiques en comú. Alguns botànics tenen la hipòtesi de que alveolata i euglenozoa tenen algunes semblances perquè tenen un antecessor comú.
Les característiques que tenen en comú són: - Són els únics grups que contenen gèneres i espècies tant autòtrofes, heteròtrofes com paràsites.
No tenen paret cel·lular.
Els flagels formen un citoesquelet molt important.
ADN compactat sempre en forma de cromosoma.
Tenen cloroplasts de tres membranes.
Les seqüències d’ADN mitocondrial dels dos grups s’assemblen molt. Comparteixen molts gens.
Els seus grups d’heteròtrofs són els únics que tenen fotoreceptors, que els fan servir per la caça.
Comparteixen un grup de proteïnes, les articulines. Són exclusives d’aquests individus, implicades en el moviment.
Totes aquestes característiques constitueixen una base fonamental per dir que els dos grups tenen un avantpassat en comú.
REGNE O GRUP EUGLENOZOA Conté: - Kinetoplàstids: són tots paràsits.
Diplonèmids: són exclusivament heteròtrofs.
Euglènids: poden ser autòtrofs o heteròtrofs.
EUGLÈNIDS Són éssers unicel·lulars que sobretot apareixen en el plàncton. Aproximadament són unes 800 espècies. Tenen cloroplasts amb tres membranes. Els pigments que tenen provenen de la endosimbiosi d’una alga verda, i són la clorofil·la a i b, xantina i β-carotè.
Contenen grànuls amb substàncies de reserva, com ara paramil i crisolaminarina. Tenen dos flagels (excepcionalment un o tres). Els flagels se’ls anomena acronts (si es troben a l’àpex de la cèl·lula) o barbulats (si és un flagel del que surten molts cilis en fila, que s’anomenen mastigonemes).
Els euglènids generalment són espècies d’aigua dolça, tot i que també n’hi ha de marins. La majoria són autòtrofs però se’n poden trobar d’heteròtrofs.
ESTRUCTURA En l’àpex té una concavitat d’on surten els flagels. Un flagel es queda a l’interior i no surt de la citofaringe (o cripta).
A prop de la citofaringe hi ha una taca ocular o estigma. Són acumulacions de β-carotens que s’activen en funció de la longitud d’ona. Quan s’activen, generen un estímul a la base del flagel, de manera que aquest es mou. Concretament, s’estimula l’inflament paraflagel·lar.
Hi ha grànuls de reserva de paramil i pirenoides, també cloroplasts. Al citoplasma trobem un vacúol contràctil que ajuda al moviment de la cèl·lula. Es troba al voltant de la citofaringe.
Com ja he dit, hi ha dos flagels. Un no surt de la citofaringe. L’altre pot tenir dos tipus de moviment.
- Es pot moure tot el flagel provocant una propulsió de la cèl·lula.
Es pot moure només la punta del flagel, arrossegant així la cèl·lula cap a la direcció del flagel.
Els euglènids no tenen paret cel·lular. La membrana plasmàtica és més gruixuda per protegir.
Se’n diu pel·lícula i té quatre capes: 1. Membrana plasmàtica (separa el citosol de l’exterior).
2. Periplast. Són plecs en forma d’acordió, que permeten a la membrana estirar-se. Són bandes proteiques.
3.
4. Microtúbuls, que donen força per estirar o encongir la membrana.
5. Cisternes tubulars del RE: donen ions de calci als microtúbuls, i energia perquè pugin fer la seva funció.
Els plecs en forma d’acordió fan que es formin bandes helicoïdals al voltant de tota la cèl·lula, i quan passa l’aigua, fa rotar l’euglènid.
Estructura d’una pel·lícula.
Exemple d’euglènid on es veuen les bandes helecoïdals.
REPRODUCCIÓ No tenen reproducció sexual, només poden reproduir-se asexualment per bipartició, tant longitudinal com transversal.
Bipartició transversal (Esquerra) i longitudinal (dreta).
Si les condicions de l’ambient són perilloses, creen cèl·lules resistents. Quan es creen, entre en fases de resistència. Aquestes cèl·lules s’anomenen cists.
CLASSIFICACIÓ Dins els euglènids podem classificar segons diferents ordres: - Ordre Euglenales: tenen un flagel a l’àpex.
Ordre Eutreptialles: tenen dos flagels a l’àpex.
Ordre Heteronematales: tenen dos flagels, un dorsal i un ventral, que es dirigeixen en direccions oposades.
DINOFLAGEL·LATS Pertanyen al grup alveolata, que comprèn: - Apicomplexa: són tots paràsits.
Ciliats: són tots heteròtrofs.
Dinoflagel·lats: poden ser heteròtrofs o autòtrofs.
També són ésser unicel·lulars que es troben en el plàncton. Aproximadament hi ha unes 1000 espècies. El seus cloroplasts tenen tres membranes.
Els dinoflagel·lats poden provenir de la endosimbiosi d’algues verdes o vermelles. Si és amb algues verdes, tindran pigments de clorofil·la a i b. Si és amb vermelles, tindran clorofil·la a i c.
també tenen β-carotens i xantofil·les.
Les substàncies de reserva que tenen són el mido extraplastidial i lípids.
Tenen dos flagels o cap. Els dos flagels són barbulats i pleuroconts (surten de la meitat de la cèl·lula, del seu equador).
L’amfiesma o TECA és la membrana plasmàtica que aïlla el plasma del medi. Conté vesícules amb l’objectiu d’engreixar la membrana i així protegir millor la cèl·lula. Les vesícules poden estar plenes de gas, aigua o cel·lulosa.
Els dos flagels s’insereixen en la cèl·lula en el mateix punt, a l’equador. Un rodeja totalment, com un cinturó, la cèl·lula. L’altre surt a l’exterior i tira cap a baix. Als llocs per on passen els flagels, l’amfiesma té molt menys gruix, es forma com un solc que permet que passin.
Solc equatorial o cíngol  flagel que fa de cinturó Solc longitudinal o sulcus  flagel que se’n va cap a baix.
Aquesta posició dels flagels permet que la cèl·lula roti i es mogui de dalt a baix.
Les teques poden tenir prolongacions en forma de banyes, que serveixen per flotar, alhora que també per protegir.
Es pot tenir una visió ventral o dorsal dels dinoflagel·lats. La ventral mostra la part on s’insereixen els flagels. La dorsal “l’esquena”, on no es veu la inserció. El solc equatorial separa l’amfiesma en dos parts: epiteca i hipoteca.
Abans del descobriment de l’endosimbiosi no es podia explicar perquè hi havia dinoflagel·lats amb diferents pigments. Els dinoflagel·lats autòtrofs apareixen dels dinoflagel·lats heteròtrofs que s’ho mengen tot. Poden menjar algues verdes, vermelles, heteroconts, haptofites, criptomonadals...
Després de menjar-los, ho degradaven tot, excepte el cloroplast, que segons el que mengin quedava recobert d’un nombre o un altre de membranes. La evolució, però, ha fet que els cloroplasts acabin envoltats de tres membranes, perquè la transferència d’energia des d’aquests cloroplasts és molt més bona que no pas si tenen més membranes.
Pigments: - Kryptoperidinium: clorofil·la a i c, i peridinin.
Dinophysis: clorofil·la a i c, i peridinin.
Karenia: clorofil·la a i c, i fucoxanthin.
Lepidodinium: clorofil·la a i b, i carotens (prové de les algues verdes).
REPRODUCCIÓ I CICLE VITAL Els dinoflagel·lats són organismes haploides. Es reprodueixen asexualment. La cèl·lula es separa en dues per mitosi. Normalment se separa pel solc equatorial. Aquestes cèl·lules creixeran i donaran nous individus. Poden formar cèl·lules de resistència, o cists.
També poden fer reproducció sexual. Els gàmetes, que es produeixen per mitosi, són molt més petits, perquè no tenen cap funció (no fan la fotosíntesi i no tenen cloroplasts). Se n’ajunten dos i formen el zigot, que és molt més gran, i té quatre flagels. El zigot es divideix per meiosi i dona quatre dinoflagel·lats, dels quals només en sobreviuen dos (els altres es degraden), amb dos flagels cadascun. El zigot també pot formar cists.
CLASSIFICACIÓ Es classifiquen segons si les vesícules amfiesmals tenen cel·lulosa o no. També es classifiquen en funció de la zona on tenen inserits els flagels (a l’equador o a la part superior).
ECOLOGIA Els dinoflagel·lats sovint tenen la capacitat de convertir l’energia d’una reacció química exergònica en energia lumínica  BIOLUMINISCÈNCIA.
Les cèl·lules de molts dinoflagel·lats marins emeten un flash de 0,1 segons de llum blava. (A l’estret de Gibraltar se’n troben bastants).
...