Fauvisme (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Art contemporani
Año del apunte 2016
Páginas 3
Fecha de subida 13/04/2016
Descargas 3
Subido por

Descripción

(Àlex Mitrani)

Vista previa del texto

1.- FAUVISME Els fauvistes no es constitueixen com un grup voluntàriament homogeni. Alguns sí que pintaven junts: n’hi havia que eren més avançats, mentre que d’altres no ho eren tant. Podríem entendre que sorgeix com una mena de neo-impressionisme. L’art de la caricatura estava associat a la modernitat (premsa, mitjans de comunicació...) i a la radicalitat, ja que criticava certs aspectes de la societat. Hi havia una certa relació entre la caricatura i l’avantguarda; bona part de l’art de l’avantguarda va incorporar gestos i idees de l’art de la caricatura. Al mateix temps, els caricaturistes no es solen identificar amb els artistes d’avantguardes i prefereixen posicionar-se en postures més populars. Per això, hi havia moltes caricatures sobre l’art modern. Criticaven el seu primitivisme i el fet de no saber per on mirar l’obra.
La seva temàtica solia estar centrada en la fugida, en la busca de paradisos, tot amb una certa influència de Baudelaire. Es pretenia fugir de la grisor i l’automatisme del món burgès. Moltes obres tenien un desig d’estructura i forma. A Llum, calma i voluptuositat de Henri Matisse veiem una creu llatina que organitza el quadre. La pinzellada és física i té una voluntat constructiva. A més, el color és la llum del quadre, una llum que es pot tocar.
A l’Alegria de viure veiem una certa influència de Gaugin. Apareixen grans superfícies de color.
Es juxtaposen molt els uns amb els altres. Hi ha un gran protagonisme del color. Tot és molt fluctuant, les línies són molt ondulades. Per això, també ens recorda al art Nouveau. Hi ha una estructura: la natura fa d’arquitectura i protegeix a les figures del quadre. El perfil dels personatges reflexa la llum i defineix el contorn. Al centre del qual trobem una mena de de rodona. Fins i tot hi ha referències clàssiques. Els fauvistes, en lloc d’entendre el món de manera apol·línia, la veuen de manera dionisíaca, del canvi constant. Es fa un cant als impulsos vitals.
En el quadre, a més, veiem a la dreta un home que toca una flauta grega. L’acció es situa en un ambient arcaic mediterrani, segurament del sud de França (Catalunya francesa). El propi Matisse hi havia estat a Colliure l’estiu del 1905, abans de presentar el quadre a l’exposició de tardor.
Dérain era un amic de Henri Matisse i és en aquest moment quan comença a col·leccionar escultura africana. En aquesta obra (Colliure), Dérain mostra una natura agitada, que trontolla, moguda per un dinamisme intern. Recorda molt a Van Gogh. Combina ambdós tipus de pintura exposats: la pinzellada visible i la pinzellada no visible. Hi ha oliveres grisenques, plantes aromàtiques... un paisatge molt mediterrani. Els colors tenen vinculació amb la natura, però els ha dut a l’extrem.
Flaminck va ser un autor que en el seu moment va tenir molta importància dins el Fauvisme, però que no tenia tant de talent com els seus contemporanis. Es diferencia d’ells en un aspecte: era profundament anarquista. Per això, considerem que forma part de l’avantguarda anarquista.
Posteriorment, acabaria derivant fins a postures molt més conservadores, arribant a participar en la invasió nazi de França. No tenia l’interès ni la intensitat que tenien Matisse i Dérain. Va pintar el retrat d’un home que sembla socialista, amb una camisa blanca que pinta de color blanc, amb una pipa... Sembla una persona sàvia i antiga.
El Fauvisme no és tan homogeni com sembla, ja que es va anar transformant. En l’obra La dansa de Dérain, veiem clarament aquesta evolució. També veiem un cert orientalisme de influència de Gaugin. Matisse també va representar de manera més contundent la dansa i la música en el seu quadre La dansa. És la culminació del fauvisme. Enllaça els cossos de manera continua, tot fent arabescos. Els cossos són vermells i transmeten la passió per la dansa primitiva. Per la representació de la música aposta per l’estatisme: hi ha figures distribuïdes horitzontalment en diferents alçades.
El fauvisme és una pintura violenta, dura, com inacabada. En la Ratlla verda hi ha una gran frontalitat i es veuen clarament els contorns. Hi ha una gran influència de les màscares africanes.
Destaca el primitivisme i la llibertat alhora de representar (fixar-se en el vermell del cabell). El fons no és cromàtic ni llis i tampoc hi ha profunditat. Els fons és una mera composició constructiva de tres colors: rosa, vermell i blau. Ja no es pinta dibuixant sinó que es construeix la pintura amb el color. Només interessa els contrastos entre colors. No només fan servir colors primaris.
La idea de la pintura occidental des del Renaixement és que la pintura és una finestra. En el fons, tota la pintura és una mena d’instrument que serveix per exaltar la bellesa del color. No hi ha diferència jeràrquica entre el món interior, la natura i la pròpia pintura. Tot és el mateix. Ho veiem clarament en l’obra Finestra oberta de Matisse.
El Fauvisme és un període molt fugaç, que finalitza a l’any 1907, quan Picasso pinta Les dones d’Avinyó. Dura només 2 o 3 anys. No tenien cap mena de manifest ni es reconeixien de cap manera. A Alemanya hi havia un equivalent al Fauvisme, l’Expressionisme; aquest, però, va aconseguir sobreviure perquè es va anar transformant. Dérain, pocs anys després, va començar a evolucionar la seva pintura: abandona el principi cromàtic i es fixarà força més en les formes (influència de Cézanne). Les figures estaran molt més perfilades i seran més rígides. El Fauvisme era l’anarquia i ell acabarà tornant a l’ordre. L’únic que manté l’essència fauvista és Matisse. Hi havia altres autors fauvistes, però més moderats: Albert Marquet, Josep Mompou, Raoul Dufy...
Henri Matisse va continuar pintant el color. Souvenir de Biskra és un record del viatge que el 1907 va fer a Argelia. Al 1911 – 1912 va viatjar a Tànger: tenia interès pel sud. En anys anteriors només s’havia interessat pel paisatge mediterrani europeu, especialment aquell que té connotacions gregues. En aquell moment, la pintura acadèmica tenia una tendència neoclàssica que seguia la línia de David. La temàtica bàsica és el nuu, on apareixen herois clàssics i mitològics.
Pintaven homes nuus però armats. El tema que pinta Matisse es força semblant a allò que representaven els pintors acadèmics, però ho fa de manera radicalment diferent. La seva obra també es coneix com “el nuu blau” per la seva tonalitat. Hi ha un interès per l’estructura i la línia: és bidimensional. El cos està forçat cap a la frontalitat i la bidimensionalitat.
Als anys 20 veiem una pintura de Matisse molt més moderada i conservadora. A la Odalisca amb magnòlies veiem una clara influència dels orientalistes del segle XIX, especialment en l’interès per l’ornament, quelcom que és força perillós per a un artista d’avantguarda. Posteriorment, als anys 30 tornarà a la bidimensionalitat. Renunciarà a allò bonic, als ornaments, a la decoració...
Això ho faran en general tots els arts d’avantguarda.
...