Ciència Política - Tema 5 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencia política y Gestión pública + Derecho - 1º curso
Asignatura Ciencia Política
Profesor J.S.
Año del apunte 2017
Páginas 8
Fecha de subida 03/07/2017
Descargas 1
Subido por

Descripción

Apunts del Tema 5 de Ciència Política de 1er de Ciències Polítiques i Gestió Pública a la UAB

Vista previa del texto

Tema 5: Estat i Nació Categories genètiques diferenciades Elements subjectius. Concepte d’identitat.
Raça: No és negar l’existència d’aquestes categories diferenciades, sinó que repercuteixin en la diferenciació d’actuació d’unes persones respecte altres.
Ètnia: Conductes culturals que persisteixen i es transmeten de pares a fills. Al no haver relacions fisiològiques, no impliquen una supremacia d’unes respecte altres. Aquestes estan molt extenses pel mon.
Poble: Subjecte polític capaç de decidir autònomament. A aquest poble es poden afegir característiques culturals compartides  Què hi té a veure la raça? Serveix aquest concepte? No, no serveix perquè la raça no existeix. Tradicionalment s’utilitzava però actualment no. La raça és un element biològic i deriva d’un component que està fora del subjecte, independent de la voluntat individual. Aquest fet ha provocat que moltes vegades es discrimini un grup de persones per la “raça”. És un concepte obsolet (i discriminatori).
No parlem d’elements racials, sinó polítics i ètnics.
 Etnicitat  Territori  Llengua, cultura (religió), tradició, memòries històriques...
Aquests són els elements que defineixen els membres d’una comunitat. Aquest sentiment, però, té diverses conseqüències socials:    Relacions socials Interessos col·lectius Vincles de solidaritat Estat: Com mes sentit d’homogeneïtat hi hagi dins un Estat, més estabilitat li proporciona.
Si dins un Estat hi ha més d’un sentiment de nació, o bé aquests es senten representats al Estat que reconeix les diferents nacions, o aquest sentiment nacional expressarà la voluntat de tenir un Estat propi. Aquest moviment també pot ser creat per l’Estat. També hi ha la capacitat de l’Estat de crear un sentiment nacional quan hi ha una manca per pal·liar les divisions internes.
Tant és pot construir l’Estat des de la nació com nació des de l’Estat. Quan parlem de nacionalisme parlem de conflicte i de convertir una posició superior envers l’altre. No és estrany que el nacionalisme es consideri una ideologia. També s’ha arribat a identificar el nacionalisme com una religió. A França han convertit el sentiment de pertinença amb elements folklòrics. Nacionalisme és una mobilització política que provoca conflicte. Si parlem d’identitat parlem del jo si i l’altre no. Relació agonística. Nacionalisme polític. Aquest nacionalisme te elements d’irracionalitat perquè parla de sentiments. Elements que transcendeixen d’allò material. Està molt relacionat amb l’anticolonialisme: hi ha hagut molt nacionalisme descolonitzador.
El nacionalisme és abans de l’Estat o després de l’Estat? Les tesis mes primordialistes consideren que la nació és abans de l’Estat: Parteix de la condició de que tothom pertany a una nació. La nació es converteix en una família. Genealogia de les nacions sense parlar de l’Estat. És una posició minoritària en el debat sobre el nacionalisme.
La posició majoritària pensa que un no neix sent part d’una nació sinó que és una construcció social que actua com una mena de “plebiscit diari”, som part de la nació perquè volem. Renan o Anderson pensen que el sentiment nacional te un dinamisme, no és permanent, a vegades desapareix i a vegades ressorgeix. Les tesis més modernistes consideren que és l’Estat el que crea la nació.
1. Nom (Ex. Catalans, Euskaldunes, etc.) 2. Ascendència compartida 3. Tradició comuna 4. Elements culturals comuns 5. Vincle amb un territori (Ex. Països Catalans, Euskal Herria) 6. Vincles de solidaritat 7. Element lingüístic  Ètnia i Nació Encara que pugui semblar contradictori, a mesura que el món es globalitza, es mundialitza i predomina el cosmopolitisme, a la vegada s’està augmentant la identitat ètnica. (Exemple, les comunitats originàries o indígenes a l’Amèrica llatina).
Políticament és important el concepte ètnic perquè genera identitat, sentiment de pertinença element aglutinador o element de segregació.
L’aparició de l’estat modern tenia molt a veure amb l’element poblacional. El poble és aquell sobre el qual reposa el fonament del poder polític. La nació entesa com una unitat de poder durant la creació de la base dels estats moderns, la nació no tenia la connotació ètnica i d’identitat com avui dia, sinó que era entesa com una unitat de poder. Va ser que durant les revolucions franceses, i l’etapa del romanticisme, quan es va canviar la connotació.
Jellinek parla en la seva obra “Fragmentos de estado” dels tres components de l’estat: el territori, la població (ius solis o ius sanguinis) i la sobirania. Interessa observar els tres components per formular el debat sobre d’on sorgeix la nació. Qui va primer, l’estat fa la nació o la nació fa l’estat? Aquest binomi entre estat-nació ha sigut el debat predominant durant molts anys.
De fet, històricament s’han donat els dos processos. No són dos components amb un ordre tancat, per tant, poden haver-hi nacions sense estat com estats que generen moltes nacions.
 Fins a on apareixen els caràcters d’homogeneïtat? El que fa que hi hagi una nació, principalment, és la homogeneïtat dels membres que la composen, per raons culturals i d’identitat. En la mesura que no existeixi aquesta idea, aquest estat és inestable. Aquí apareix el concepte de nacionalisme de base estatal o no estat (és a dir, si les nacions coincideixen amb l’estat o no).
1. Nacionalismes El nacionalisme pot ser un component polític o una ideologia algú que políticament defensa quest sentit de pertinença diferenciat. Aquesta idea de poble és el que legitima la idea de nació política. Hi ha molts casos de sentit de nació política, que no té estat i que per tant té una forta voluntat de ser, i construir un sentit col·lectiu.
La diferència amb els altres “ismes” és que els nacionalistes no parlen de “com” s’ha de governar sinó de “qui” ha de governar. S’ha de diferenciar el sentiment nacional del nacionalisme com a ideologia (el component central de la política i la ideologia nacionalista és la nació).
La nació implica un sentiment diferencial sentit d’identitat comporta elements emocionals (implica qui soc jo i com em sento aquí).
Històricament l’estat-nació està vinculada, de manera determinant, amb l’element econòmic quin és el mercat nacional? Molts dels nacionalismes es basen en protegir el seu mercat nacional (a partir d’aranzels, per exemple) i vinculen el seu nacionalisme amb l’economia nacional.
De fet, quan es parla del debat nacional, hi ha tres grans escoles sobre l’origen del nacionalisme: 1. Primordialistes són aquells que defensen que el sentiment nacional és previ als estats. Hi ha orígens d’aquesta existència de trets nacionals específics al llarg de la història. L’element primordial en el sentit primigeni i originari, per traces i elements de caràcter fortament vinculats a la història d’un poble.
2. Modernistes el nacionalisme és un element de construcció cultural. Figures claus són: o Hobsbawm o Gellner o Renan Aquests autors defensen que el nacionalisme és una construcció cultura (precedent a vegades dels propis estats) i són fruits de contingències històriques. No hi ha elements de caràcter històric primordialista, sinó un merament cultural. Entenen que l’estat ha sigut un element central alhora de construir el sentiment nacional. Si no coincideix aquest sentiment, es creen conflictes Benedict Anderson reflecteix en la seva obra “Comunidades imaginades” afirma que les nacions són “comunitats polítiques imaginades amb limitacions inherents i sobiranes”. D’una banda, està dient que es necessita un plebiscit diari, és a dir, cada un determinat període de temps s’ha de potenciar aquest sentiment, ja que s’alimenta constantment. La idea de manteniment d’allò que uneix i oblidar allò que separa.
També és limitada perquè es té un territori i una llengua d’acord amb unes característiques. És sobirana perquè tothom acaba tenint capacitat de decidir sobre les seus afers.
3. Etno-simbolistes intenten col·locar-se en una situació intermèdia. No creuen que l’estat neix del no res però tampoc creuen que ser d’una determinada nació és alguna cosa biològica.
Hi ha d’haver elements ètnics previs que satisfan aquests sentiments nacionals, com ara el nom de la nació, un mite que identifiqui i generi aquest sentiment d’origen compartit, unes tradicions compartides, vincles amb el territori i solidaritat o implicat en els afers que afecten a la comunitat (encara que li afecti directament).
o Anthony Smith o Montserrat Gimberanau Els elements primordialistes tenen una importància, però també accepten que hi ha un procés de construcció del sentiment nacional.
2. Estat = Nació i Estat ≠ Nació S’ha de generar un element identificador entre aquests dos conceptes. Durant la revolució francesa i en la construcció dels estats liberals apareix aquest debat, partint de la hipòtesi de que el poble té sobirania (per tant, sobirania popular=sobirania nacional). Quan el poble i la nació coincideixen no passa res, però quan no coincideixen és quan apareix el conflicte. Un estat-nació té sobirania nacional, que és el conjunt del poble (Rousseau: “la llei és l’expressió de la voluntat popular”). El debat, per tant, es situa en la coincidència entre aquests dos elements.
En el cas de que hi hagi moltes nacions i un estat, qui decideix? Els individus o les nacions?  Nació cultural  Nació política Formen els elements de l’estat  Nació jurídica El concepte d’estat, amb qui més te a veure, és amb la nació jurídica. El problema es situa quan l’estat no coincideix ni amb la nació política ni amb la cultural. Si coincideixen els tres tipus de nacions amb l’estat, no hi ha conflicte, però quan no coincideixen sí que hi ha conflicte.
En aquests tres aspectes sempre hi ha una relació entre individu i comunitat, lligats per la voluntat i la identitat (o identificació amb la comunitat).
En aquest sentit, hi ha tan dosis d’objectivitat, en tant que els col·lectius es construeixen segons uns criteris i requisits, i de subjectivitat, en tant que requereixen sentiments i emocions per part dels individus.
1. Nació cultural: els membres tenen característiques semblants pel que fa a la història compartida, a la llengua, als costums...etc. La nació cultural alhora té a veure amb factors, en part, objectius, ja que per formar part d’una cultura s’han de complir uns requisits; i en part subjectius, que són reforçats pels anteriors.
2. Nació política: es refereix a la voluntat (no d’elements de caràcter voluntari) de constituir-se com a nació. Per exemple, durant les revolucions franceses i americanes hi ha havia una voluntat definida per formar part d’un col·lectiu, al marge del caràcter individual de cadascú, ja que dins d’una nació política hi poden haver diverses identitats. Ex: “Hem fet França, ara hem de fer francesos”.
El gran dubte és si la nació cultural crea la nació política o viceversa 3. Nació jurídica: es refereix al ordenament jurídic del qual tots els ciutadans estan sotmesos en un territori determinat. Els individus es sotmeten de manera conjunta i voluntària a la llei.
3. Com es relacionen aquests tres elements? En la següent distribució s’organitzen les relacions entre els tres tipus de nacions de manera que va de més a menys estable  +/- estabilitat 1. Quan Nació Jurídica és igual a Nació Política i igual a la Nació Jurídica hi ha una coincidència i per tant no hi ha conflictes de cap tipus. En aquest cas parlem de que hi ha un estat-nació cohesionat. Ex: Portugal, Noruega...etc. En aquest sentit, en aquests països coincideixen els tres elements.
2. Quan la Nació jurídica no es correspon amb la Nació política però sí amb la nació cultural són àrees nacionals que estan en més d’un estat. Ex: pangermanisme que són espais nacionals però que hi ha un poder que va més enllà del territori i està per sobre de les diferents nacionalitats.
3. Quan la Nació Jurídica coincideix amb la Nació política però no coincideix amb la Nació cultural hi ha una situació d’estats plurinacionals. Ex: el cas del regne unit, Canadà, Bèlgica, España...etc. El problema es troba en què no hi ha una coincidència entre el sentiment de voluntat i l’ordenament jurídic.
4. Quan la Nació Jurídica no es correspon amb la Nació política ni la nació cultural es produeix una situació d’estat plurinacional inestable, ja que no quadra res.
Aquesta organització no és estàtica, sinó dinàmica. Hi ha molts graus de combinació entre els diferents tipus d’estat i com es relacionen amb les tres tipus de nacionalitats: NJurídica=NCultural NJ≠NC NJ=NPolítica 1. Estat-nació cohesionat NJ≠NP 2. Àrees nacionals que estan en més d’un estat 3. Estats plurinacionals 4. Estat plurinacional (però mantenen una (que està en una certa estabilitat) situació inestable) 4. Tipus d’organització estatal Quan hi ha conflicte entre les nacions polítiques, culturals i jurídiques esdevenen sistemes per intentar solucionar aquests problemes i s’organitza l’estat d’acord amb la situació en què es troba.
    Aquests estats s’organitzen a través de dos principis: 1. L’origen de la distribució del poder té intenció de resoldre un conflicte i, per tant, es concentra en la relació entre voluntat i identitat.
2. Com que l’estat és molt gran necessita una organització efectiva i, per tant, es concentra en organitzar el poder no de manera identitària sinó tècnica.
Per tant, es pot observar que hi ha una doble motivació quan es parla de l’origen d’un tipus d’estat d’acord amb un territori delimitat.
Estat unitari: és un estat que no té cap mena de distribució territorial del poder. Està centralitat i no te altres fonts de poder alternatius al poder estatal.
Estat descentralitzat i desconcentrat: en el primer cas hi ha una transferència dels poders a altres regions que formen part del territori, en el segon cas hi ha delegacions en les regions que formen part del territori, és a dir, s’ubiquen serveis que són centralitzats a diversos llocs concrets (per facilitar l’eficiència del servei, com per exemple Hisenda).
Estat regional i estat autonòmic: en el primer cas les regions poder fer lleis pròpies i tenen assemblees legislatives però amb control estatal (l’exemple d’Itàlia), mentre que un estat autonòmic no. La diferencia escau en les competències dels dos tipus d’estat, ja que el estat regional té moltes més competències i la capacitat de redactar lleis pròpies; mentre    que en l’autonòmic, cada zona té la possibilitat de legislar i governar, però no tenen tantes competències.
Estat federal i estat confederal: en el primer cas l’estat federal està composat per uns estats els quals gaudeixen de la seva pròpia sobirania però es crea un estat en el que s’uneixen tots (exemple més clar, els EEUU). En canvi, en l’estat confederal hi ha n estats tots amb les seves sobiranies però no hi ha cap estat que els uneixi a tots (l’exemple més aproximat és la OTAN), només pacten per temes de defensa i ajut exterior.
o Estat federal asimètric: són els estats en els que algunes regions tenen més competències que altres. Ex: el Quebec a Canadà té més competències que altres regions del país. Espanya també és un altre exemple perquè en el cas de Catalunya, Galicia i el país basc també se’ls hi atribueixen unes competències que altres regions no tenen (per raons de nacionalitats i culturals).
o Estat federal cooperatiu: són els països en el que tots el conjunt d’estats tenen el mateix nivell d’independència i cooperen sense conflicte. Ex: Alemanya.
Estat associat: són països que, tot i no formar part d’un país explícitament, tenen la llibertat d’entrada i sortida. L’únic exemple en el món actualment d’estat associat és Puerto Rico.
Estat plurinacional: té a creure amb una connotació menys jurídica i es refereix als diversos sentits identitaris que hi poden haver dins d’un estat.
La tendència general actualment és que, a mesura que tots els països esdevenen més interdependents uns dels altres i predomini una supraestatalitat, es tendeix a crear mesures més descentralitzades o de “devolution” del poder als territoris. Està en crisi, doncs, el concepte d’estat-nació, ja que els problemes globals superen els problemes nacionals (globalització financera, regulació d’internet...etc.).
5. Model federal L’evolució de l’estat ha tingut un comportament unitari. Ara bé, la pròpia estructura fa que es creïn diversitats. Comporta formes de plantejar l’organització del territori, la població i la sobirania.
Hi ha conflictes entre estats com en territori i població i, per tant, generen fórmules de gestió conjunta. Per exemple, la federació i la confederació. La federació ha sigut la fórmula per resoldre problemes derivats de dos tendències: - Diversitat: en diferències internes.
- Unitat: complementarietat entre els capacitats Això és el que ha fet que la fórmula federal hagi avançat molt i que moltes d’aquestes fórmules variïn segons cada país (es podria dir que hi ha tants tipus de federalismes, com a estats federals). Ara bé, per saber si un estat és federal o no s’ha d’observar com es distribueixen els recursos segons el % de despesa pública de l’estat federal, el % de despesa pública dels estats federats i el % de despesa pública dels municipis.
 Origen del federalisme Té a veure amb l’organització territorial. Tant es pot originar: - De baix a dalt: la decisió ve del poble De dalt a baix: d’una unitat es fan diversos estats decisió jeràrquica i vertical  Com es distribueixen els poders en l’estat federal? - Constitució: o Organitza la distribució territorial del poder defineix els estats membres.
o Distribució de les competències: quines són de l’estat federal i quines dels estats federats.
Això es pot fer amb: o Amb una llista única + una clàusula residualtotes les competències són dels estats federats i tota la resta són del federal i viceversa o Amb dues llistes en una diu quines són les competències de l’estat federal i en l’altre les dels estats federats. El problema és que moltes vegades no es defineix exactament Expressa el “sin perjuicio” fins a on les competències són exclusives, compartides o concurrents o Amb tres llistes afirmació de l’estat federal, llista dels estats federats i la llista de les competències exclusives i concurrents  Què passa si hi ha conflicte en l’exercici de competències? Hi ha òrgans independents que han d’intervenir que, pràcticament, és el Tribunal Constitucional. Els conflictes entre competències poden ser de dos tipus: - Positius: els dos estats volen la mateixa competència.
- Negatius: cap dels dos estats volen la competència.
A més, aquestes competències poden estar distribuïdes de forma vertical (on n’hi ha unes que són de base a baix de tot, i la resta a dalt); o de forma horitzontal (totes les competències es troben en un mateix nivell).
 La forma d’organització política segueix els principis de funcionament dels estats federals: 1. Coordinació: les polítiques tenen consens i es creen mecanismes de col·laboració entre els diferents unitats.
2. Subordinació: en el cas de conflicte, hi ha elements jeràrquics en què l’estat federal té més importància i és superior.
3. Incoordinació: expressa fins a on els estats federats poden participació en la creació de l’ordenament jurídic i la creació de lleis i normes. Hi ha una legislació comú en totes les unitats. Això fa que hi hagi un bicambrisme, és a dir, hi ha dues cambres. D’una banda, la cambra que representa el conjunt de tots els estats (o cambra baixa) i, de l’altra, la cambra en el que es representen els estats de manera independent.
Ex: En el cas dels EEUU:  House of Representatives: la organització de la cambra és independent i va per població (segons el % de representació).
 Senat: dos representants de cada estat perquè no és important el nombre de població, sinó l’estat federat en si mateix. Hi ha tants senadors com estats membres.
 Competències exclusives, compartides i concurrents: - Exclusiva o exclusives limitades: tota la capacitat de decisió recau sobre l’estat federal o un dels membres. Ex: la competència sobre un riu si passa només per un estat, és de l’estat per on passa.
- Compartida: només es pot compartir una part de la competència.
- Concurrents: tots els estats poden intervenir en la decisió sobre un tema. Ex: el port de Barcelona és una competència concurrent perquè és d’interès general.
6. Model autonòmic Aquest model té les mateixes característiques i principis, menys el principi d’inordinació.
Aquesta és la diferència entre un estat federal i un autonòmic.
7. Àmbit municipal Pot haver països en els que els municipis siguin molts i per tant són petits i altres països en el que siguin molt pocs. Aquesta és la última esfera de poder, juntament amb el govern local.
...

Tags:
Comprar Previsualizar