Estabilitat de l'euro i mesures (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Administración y Dirección de Empresas - 2º curso
Asignatura Economia Espanyola
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 11/11/2014
Descargas 23
Subido por

Vista previa del texto

ECONOMIA ESPANYOLA Estabilitat de l’euro: mesures ECONOMIA ESPANYOLA Lliçó 11: Estabilitat de l’euro. Els canvis a la governança europea EL 1995 es va signar un pacte d’estabilitat i creixement, on Alemanya obligava als països a tenir superàvit en èpoques de recessió.
En la crisi es va fer molt evident la mancança d’un euro complet. Els problemes de definició de l’euro s’expliquen pel seu naixement degut a un pacte polític entre França i Alemanya. No hem de perdre de vista el debat entre els economistes dirigits per Alemanya i els monetaristes per França. Tots estaven convençuts de la necessitat de l’existència de una unió monetària però els dos grups diferien en la manera de convergir en aquesta unió. Els economistes preferien una convergència real en macromagnituds i els monetaristes defensaven la convergència nominal en tipus de interès i tipus de canvi. Aquests últims tenien com a objectiu diluir i desfer el marc i el poder del Bundesbank.
Desprès de la caiguda del mur de Berlín, Alemanya vol unificar-se i necessita el suport de França i la seva acceptació. França aprofita l’oportunitat i accepta ajuda Alemanya per a la unificació però amb la condició que abandoni el marc. Per tant els monetaristes són els que acaben imposant la seva visió i l’euro neix com un acord polític. Les diferències entre les economies d’Europa i les d’EUA es fan evidents en la crisi quan es necessita una unió en tots els aspectes i no només en la moneda. Ja es va explicar les unions que EUA té i que no té Europa cosa que dificulta l’absorció dels xocs asimètrics que es produeixen en les potències europees. Amèrica en casos com excés atur actuaria diferent a Alemanya o França, faria transferències per evitar aquestes asimetries d’absorció de xoc ja que per la seva pròpia estructura té una unió fiscal que exigeix transferències entre estats.
A la UE és molt difícil implantar aquest sistema d’absorció de xoc perquè Alemanya per poder cedir el marc va imposar clàusules, pactes i restriccions a les ajudes entres països.
Pretenia que cada país es preocupi sol pels seus problemes.
Europa està molt poc preparada per una crisi on hagi de fer front a totes aquestes regulacions perquè no té les unions que té EUA. Aquestes incomplexitats en la Unió Europea només definida per una unió monetària va desfavorir els països menys poderosos (els del sud). L’objectiu de la UEM era convergir, però el que realment va passar és que els països van divergir. L’euro va anar acumulant desequilibris i quan esclata la crisi els països que estaven poc definits tenien un deute exagerat.
Ajusts a la crisi En els xocs d’aquests anys hi van haver mesures i ajusts.
Pel primer xoc de Lehman Brothers del 2008/2009, com que va ser una crisi financera internacional es va intentar suavitzar la situació amb mesures com la baixada del tipus de interès a l’1% i al 0%, i hi van haver injeccions massives de diner per part de tothom. Es tractava d’evitar el col·lapse i aturar la caiguda. I gràcies a aquestes mesures es va notar una diminuta expansió.
En la crisi del deute sobirà els països amb finances públiques més deteriorades es plantejaven una suspensió de pagaments com en el cas de Grècia, però això era molt difícil de dur a terme i tampoc ho va permetre Europa pels següents motius: -Cap país avançat havia fet suspensió de pagament abans.
-L’efecte contagi que es podria generar per la suspensió de pagaments seria molt gran, ja que molts països amb problemes optarien per la suspensió dels pagaments.
-La sortida de la unió, era un fenomen que no es contemplava per la unió.
El tractat de Lisboa prohibia el rescat (clàusula “No bail-out”), però no prohibia el crèdit entre governs. Europa va aprofitar aquesta costat que no contemplava la clàusula per poder “rescatar Grècia” implícitament donant-li crèdit dels governs. I tots els governs van prestar a Grècia. Però com a contrapartida d’aquesta ajuda, Europa va imposar un seguit de mesures i enviava la Troika (representants del BCE, CE i FMI) per comprovar la implementació d’aquestes mesures. I d’aquesta manera es va definir el primer rescat (ajust). Europa també va implantar l’ “European Financial Stability Fend”, que consistia en un fons d’estabilitat provisional per ajudar als països amb necessitat de finançament.
Les reformes exigides per Europa (Alemanya) a Grècia no es van complir del tot i això es va fer evident a la cimera Franco-alemanya, on es va acordar: 1er: Un país pot fer suspensió de pagaments, cosa que no es contemplava abans.
2on: L’EFSF que en un principi era provisional s’acorda que ha de ser permanent.
3er: Si el país entrava en suspensió de pagaments i es s’havia de rescatar amb aquest fons permanent, aleshores el sector privat hauria de pagar part del deute. Es castiga al sector privat declarat irresponsable per prestar diners a països insolvents. El càstig seria no cobrar. Aleshores tothom va vendre el deute que tenia amb els governs menys solvents i les primes de risc tornen a disparar a Irlanda, Portugal, Itàlia, Espanya,.. en països amb problemes de inestabilitat financera.
Per tant en cas d’un país amb dificultats tothom ha de contribuir en el rescat. Aquest tercer acord tenia com a objectiu pressionar les economies febles per ajustar les seves balances i fer reformes per transmetre confiança en el mercat i poder demanar crèdit.
Com que les primes de risc havien disparat seguidament Irlanda, Portugal i Grècia van demanar rescat. En el cas d’aquests tres països el problema la fuga de capitals que buscaven més estabilitat i s’anaven a Alemanya on cada cop l’interès era més baix però com que existia estabilitat tothom hi invertia. Aquesta prima de risc en aquests països va tenir dos conseqüències: una sobre els cost de finançament del sector públic que té relació directa amb funcionament del sector privat. Si el sector privat no funciona bé, els inversors no compren deute públic per poder a la inestabilitat del país. I sobre el sector privat financer i no financer.
El sector financer es va endeutar amb l’exterior per finançar Espanya. En aquests anys de crisi va aparèixer el concepte de segmentació financera, és a dir el cost de capital per una mateixa empresa en diferents països tenia valors diferents. I si el Banc Central baixava els tipus de interès, els països del sud no es veien afectats per aquesta millora quan en realitat són els més necessitats. És com si hi hagués més d’un euro circulant (valors diferents).
Tornant als ajusts que es van fer, i tal com han acordat França i Alemanya s’implanta el fons d’estabilitat permanent amb un total de 500.000 M d’euros pels països que puguin tenir problemes (manera de tranquil·litzar la població). Espanya posa un 10% en aquest fons que és lo que pesa en la UE. Aquesta va ser una solució alemanya a que no torni a haver-hi problemes en sector públics. Exigeix a tots els països de l’àrea de l’euro que reformin les seves constitucions i incorporin un acord que imposava que a partir del 2018 el dèficit estructural* hauria de ser del 0. A Espanya es fa aquesta reforma l’11 setembre del 2011.
Un altre ajust va ser que el BCE posseït d’1 bilió, i donaria tot el diner que necessités algun país amb problemes de refinançament a l’1% a 3 anys. Qui tenia problemes principalment era Espanya i els del sud. A Espanya li corresponia 100.000 MM (10% d’1 bilió), però aquesta va demanar 400.000 MM i el BCE li va donar. El banc espanyol amb aquest deute es va refinançar amb una part i la amb la resta compra deute públic espanyol per baixar la prima de risc del propi país.
*Dèficit estructural: dèficit existent quan una economia no està en recessió.
...