sistema respiratori 1 (2015)

Apunte Español
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Fisioterapia - 1º curso
Asignatura Anatomia Humana II
Año del apunte 2015
Páginas 21
Fecha de subida 09/03/2015
Descargas 18
Subido por

Descripción

Anatomia humana

Vista previa del texto

Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana Respiració succeeix als mitocondris. Aleshores les sistemes del cos intenten aportar l’oxigen als mitocondris.
Quan parlem de la respiració a nivell del sistema respiratori parlem de la VENTILACIÓ, que té lloc als alvèols. El sistema respiratori s’ocupa de la captació del oxigen de la atmosfera. Aquest oxigen ha de passar a la sang i el circuit sanguini farà la funció de transport del oxigen cap a les cèl·lules.
Els metabòlits com CO2, que n’hi ha en el sistema circulatori, aniran al sistema respiratori.
El sistema respiratori i circulatori tenen importància en el transport del oxigen als teixits. Si a algun teixit no li arriba la sang es necrosa principalment per falta de oxigen – HIPÒXIA.
Les parts del sistema respiratori: VÍES AÈRIES SUPERIORS Nas Foses nasals Faringe Laringe VÍES AÈRIES INFERIORS Tràquea Bronquis i bronquíols Pulmons L’aire que respirem aproximadament són uns 500 ml en una inspiració normal. Uns 350 ml arriben a la zona respiratòria on hi ha alvèols. Només l’aire que arriba als alvèols serveix per a intercanvi de gasos. Tota la resta d’aire, que ha quedat per sobre, queda en un espai mort.
ELS ALVEOLS Els alvèols són sacs que lo que fan és ampliar la superfície de intercanvi. Els sacs són plegaments de membrana i si agaféssim els alvèols i els poséssim sobre una superfície plana hauríem un espai molt gran de aproximadament de 100 metros quadrats.
A les parets alveolars tenim: NEUMOCITS de TIPUS I --> són cèl·lules estructurals NEUMOCITS de TIPUS II --> fan el SULFACTANT, que és una substància que és imprescindible per a que podem respirar. El sulfactant disminueix la resistència a que s’obri el alvèol. Ajuda a que s’expandeixi l’alvèol amb molt poca força. Sense el sulfactant la quantitat de força seria molt més gran.
MACROFAGS --> fagociten i són cèl·lules presentadores de antigen.
1 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana Entre els alvèols i els vasos sanguinis n’hi ha una zona intermitga que és L’ESPAI INTERSTICIAL. Les malalties de l’espai intersticial provoquen infamació d’aquesta zona, augmenta la distància entre el alvèol i el vas sanguini i al oxigen i el CO2 li costa més passar.
Per tant quan una persona té una bronquitis o una inflamació, s’inflama la zona entre les parets dels alvèols i els dels vasos sanguinis i el oxigen triga més en passar.
INTERCANVI DE GASOS Per a que hi hagi un intercanvi de gasos en el alvèol tenim una capa de teixit epitelial pla i simple, i en el vas sanguini tenim el endoteli.
En mig hi ha una certa distància que és l’espai intersticial.
Per a entendre el intercanvi de gasos hem d’entendre els LLEIS DELS GASOS. El gas tendeix a ocupar tot l’espai.
En la temperatura constant quan disminueix el volum augmenta la pressió.
Exactament això fem amb la caixa toràcica. Quan inspirem l’aire augmentem el volum de la caixa toràcica i la pressió disminueix. Quan expirem, disminueix el volum de la caixa toràcica i la pressió augmenta.
Per tant som nosaltres que variant el volum de la caixa toràcica fem la ventilació. El aire va de on hi ha més pressió cap a on hi ha menys pressió.
La pressió de l’atmosfera no la podem canviar.
Per a que entri l’aire en el pulmó la pressió en el pulmó ha de ser més petita que la pressió fora.
I per a que surti, la pressió ha de ser més gran.
2 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana Si augmenta la temperatura augmenta el volum.
Això passa amb els globus quan l’estan calentant puja.
El augment de la temperatura fa que les molècules es mouen més ràpid.
El gas és torna menys dens i comença a elevar-se fins a arribar a l’alçada on l’aire té la mateixa densitat.
Al interior del nostre cos tenim 37 graus de temperatura. Quan fiquem l’aire fred als alvèols aquest tendeixen a expandir-se més ràpidament perquè l’interior és més calent que l’exterior.
La pressió d’una barreja de gasos a l’atmosfera és la suma de les pressions que fan cada un dels gasos que formen part de la atmosfera.
El gas més estès en la atmosfera és el nitrogen, 21% és l’oxigen i el CO2 és pràcticament residual.
A nivell del mar estem a 760 mmHg aproximadament, del qual 159 és la pressió del oxigen. Si anem a la muntanya alta, sobre 3000 m, la pressió és sobre 600 i la del oxigen seria sobre uns 120. A 3000 m n’hi ha menys oxigen disponible. I als nivells de les muntanyes molt altes casi no hi ha oxigen. Si no hi ha oxigen la persona ha de fer més esforç, n’hi ha més treball respiratori --> la pressió del pulmó ha de baixar molt més.
La altura és un estímul per als esportistes per millorar la condició física.
3 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana L’oxigen per a que pugui arribar a les cèl·lules ha de passar del pulmó cap a la sang, de la sang cap a les cèl·lules i als mitocondris. L’oxigen va de l’atmosfera, on hi ha més pressió, cap als teixits, on hi ha menys pressió. Per això n’hi ha un moviment des de l’atmosfera cap a les cèl·lules.
El oxigen que es calcula, no és el que transporten els eritròcits sinó és l’oxigen lliure. Lo que interessa és la quantitat de oxigen dissolt en sang. Nosaltres tenim gasos dissolts, com oxigen o CO2, en la sang. El gas mes soluble és el CO2 i n’hi ha una pressió de fora que fa que es dissolgui.
Quan un fa submarinisme, baixa en profunditat i la pressió sobre el cos augmenta.
Cada cop costa més expandir els pulmons. L’aire que surt de les bombones ha de sortir a pressió i inflar els pulmons. Un no pot inspirar sol perquè no pot agafar el aire per la quantitat de pressió que té.
4 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana Les barreges d’aire porten nitrogen i oxigen. El nitrogen és poc soluble. En la profunditat la pressió sobre el cos fa que el nitrogen estigui diluït en la sang. Si passo de una profunditat ràpidament cap a la superfície, el nitrogen que estava dissolt i amb pressió comença a sortir perquè la pressió ha baixat de cop.
El canvi brusc de les pressions fa que comencin a fer-se les bombolles en la sang i provoquin una EMBOLIA GASOSA. Per tant la persona a de sortir poquet a poquet de la profunditat per a que l’aire dissolt es vagi eliminant de manera progressiva.
VOLUM I FLUX Un FLUX és la quantitat de moviment per unitat de temps i el VOLUM és una total. Una cosa és el flux d’aire que entra i surt i altra cosa és el volum d’aire que queda dins del pulmó.
En una inspiració i expiració es mou aproximadament 500 mL d’aire que és el VOLUM CORRENT. En el espai mort, on ho hi ha intercanvi de gasos es queda 150 mL.
Aproximadament 3000 mL és el AIRE ALVEOLAR.
5 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana La primera prova funcional del aparell respiratori és el ESPIROGRAMA on es obté els següents paràmetres: VOLUM CORRENT --> una inspiració i expiració normal es mou dintre dels valors del volum corrent. És la quantitat de aire que es mou durant la respiració normal.
VOLUM DE RESERVA INSPIRATORI --> el pacient agafa tot l’aire que pot, aproximadament 3 litres.
VOLUM DE RESERVA EXPIRATORI --> el pacient treu tot l’aire que pot. Però encara n’hi ha una quantitat d’aire que es queda dins dels pulmons.
Quan es fa una espirometria es mira des de el màxim que podem expirar fins el màxim que podem inspirar --> és la CAPACITAT VITAL. Això és l’únic que es pot valorar amb proves funcionals. Perquè per molt que la persona intenti treure tot l’aire, sempre quedarà una quantitat residual que no pot mobilitzar. El VOLUM RESIDUAL, que no es pot moure, és aproximadament 1,2 L. En alguns cassos és interessant conèixer aquest volum residual respiratori.
El dibuix mostra un pulmó de un animal. El pulmó V0 és un pulmó que mai ha respirat --> està col·lapsat.
Al principi, quan fa la primera respiració ha de fer molta força per omplir-se molt poc d’aire.
Els alvèols que estan totalment col·lapsats han de despegar les seves parets per fer entrar l’aire. Per fer això necessiten fer molta força.
Un cop s’ha aconseguit despegar les parets dels alvèols, es pot omplir el pulmó amb molta quantitat d’aire i amb poca força. Però a l’expirar queda un volum residual atrapat.
6 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana El volum residual és imprescindible per a que els alvèols no es col·lapsin. La funció que fa és que quan l’alvèol ventili no es quedi col·lapsat i desprès de la expiració es quedi obert. Per tant la primera respiració lo que fa és obrir els alvèols i deixar un volum residual.
A vegades notem que ens falta l’aire i fem com un sospir profund. Sin donar-nos compte en aquest moment hi havia una hipoventilació als alvèols --> el alvèol estava perdent el volum residual. Aquest sospir és una manera de omplir el volum residual.
INSPIRACIO I EXPIRACIO La inspiració i expiració es produeix per diferencies en les pressions entre el interior del pulmó i l’exterior.
INSPIRACIÓ --> Pressió atmosfèrica = 760 mm Hg; Pressió intraalveolar = 757 mm Hg.
EXPIRACIÓ --> Pressió atmosfèrica = 760 mm Hg; Pressió intraalveolar = 763 mm Hg.
Ara, si estem a 3000 m, la pressió atmosfèrica baixa a 600 mm Hg. En la altura ens costa molt ampliar el volum toràcic perquè hem de generar una diferencia de pressió molt gran per a que l’aire pugui entrar.
El pulmó és un teixit elàstic. Cada cop que s’està inflant desprès torna a la seva forma inicial. Per això la inspiració costa energia i la expiració és passiva. La inspiració lo que intenta és fer força contra las forces que intenten col·lapsar el pulmó. El punt on les forces estan equilibrades s’anomena punt fusional.
El PUNT FUSIONAL és el punt desprès de la expiració no forçada. És el punt d’equilibri entre les forces de la caixa toràcica i les forces del pulmó.
7 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana PNEUMOTÒRAX Entre la caixa toràcica i el pulmó hi ha la PLEURA. Si en aquest espai entres l’aire, es separa la pleura. El pulmó, si ja no està enganxat a la caixa toràcica, es col·lapsa. La caixa toràcica s’expandeix.
Per tant quan n’hi ha un pneumotòrax n’hi ha una retracció del pulmó que s’ha de reparar.
Una persona amb un pneumotòrax clàssic té el pulmó col·lapsat i la caixa toràcica expandida perquè són forces contraries.
N’hi ha una PLEURA VISCERAL i una PLEURA PARIETAL. Entre les pleures n’hi ha un espai buit amb la pressió negativa que fa que estiguin pegades.
Tot el pulmó està enganxat a la pleura per totes les bandes. Quan inspirem i baixa la pressió dins del tòrax, el pulmó ha d’expandir-se. Les costelles ascendeixen, l’estèrnum va cap endavant i cap amunt, el diafragma baixa, s’expandeix el tòrax i el volum augmenta. Si augmenta el volum del tòrax la pressió es torna més negativa. La pleura visceral segueix la pleura parietal i el pulmó segueix la pleura visceral a la que està enganxat. Per tant l’alvèol s’expandeix per totes les bandes.
RESISTÈNCIA DE LES VIES AERIES Els bronquis segmentaris, que tenen una mica de musculatura llisa, són vies petites i generen molta resistència. Els alvèols no generen resistència, però són les vies mitjanes que provoquen una major resistència. A mida que es va ramificant cada cop la resistència és menor.
Aleshores si n’hi ha un problema a la zona mitja la persona s’està ofegant – té DISNIA.
Els bronquis es tanquen i a la persona li costa respirar. Això passa en persones amb ASMA.
Quan un fa una inspiració els bronquis s’obren i afavoreixen la entrada d’aire. Quan un fa la expiració apreta els alvèols i la via aèria es tanca. Si la persona té una miqueta de inflamació bronquial, lo notarà més quan treu l’aire.
Quan a algú li fan una espirometria li diuen que ha de bufar fort. Quan fa això, els bronquis s’estan col·lapsant. En els primers segons la persona pot treure molt aire i desprès queda una cosa residual. Aquest procediment és imprescindible per diagnosticar problemes de vies aèries.
Per tant totes les proves espiromètriques es fan de manera forçada.
8 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana SULFACTANT La funció del sulfactant és disminuir la tensió superficial del alvèol. Fa que l’alvèol es pugui expandir i estirar amb més facilitat. Si no hi hagués sulfactant, el alvèol seria tan dur que la persona hauria de fer un esforç immens per a poder expandir el pulmó per ventilar.
Abans de naixement nosaltres no ventilem perquè el pulmó està ple de líquid. Quan el nen surt el pulmó està col·lapsat i quan fa la primera respiració el pulmó s’infla i queda l’aire residual. Per tant el pulmó queda inflat.
Si tinguéssim un alvèol més petitet i un més gran amb la mateixa tensió l’aire aniria cap al alvèol més gran --> només ventilaria el alvèol gran.
Si els dos alvèols tenen la mateixa tensió superficial, en el alvèol més gran la pressió és més baixa, per tant tot l’aire aniria al alvèol gran. El petit alvèol, al no ventilar, es col·lapsaria.
El sulfactant lo que fa, és igualar la quantitat de força que es necessita per expandir un alvèol encara que sigui més tancat.
Quan el alvèol està més petit el sulfactant està més concentrat i per tant baixa la resistència, que permet que aquest alvèol es pugui expandir.
D’aquesta manera, quan n’hi ha sulfactant, les pressions en els alvèols s’igualen i l’aire va a tots els alvèols.
El sulfactant i la igualació de les resistències és una cosa important. Sobre tot té que veure amb la COMPLIÀNCIA, que és la facilitat amb la que s’expandeix el alvèol o la caixa toràcica.
9 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana Si tenim menys sulfactant --> la compliància baixa.
Si tenim més sulfactant --> la compliància augmenta.
La persona que té FIBROSIS, en els alvèols en tot l’espai intersticial té teixit fibrós. Per tant aquests alvèols tindran més dificultat per expandir-se --> la compliància disminueix.
Les patologies del teixit fibrós afecten al alvèol i generen una major resistència per a que es pugui expandir perquè el teixit és més dur.
En canvi una persona amb un ENFISEMA PULMONAR lo que té és que el seu alvèol no està estructurat. Quan el alvèol es desestructura la compliància augmenta --> és més fàcil estirar el alvèol.
Lo normal és que tinguem un alvèol al que arribi sang per que hi hagi un intercanvi de gasos. El pulmó VENTILA i el alvèol intercanvia els gasos amb la sang – PERFUSIÓ.
En canvi podem trobar amb una obstrucció de la ventilació on l’aire no arriba bé al alvèol. Aleshores a l’hora d’intercanvi de gasos aquest alvèol serà deficitari.
Un altre problema que podem trobar és per exemple una pulmonia. Aleshores la sang que arriba als alvèols carregada de CO2 i baixa de oxigen no pot intercanviar per tant torna a la circulació. Això vol dir que s’ha provocat un SHUNT.
Altre cosa que podria passar que la zona d’alvèol no rebés sang. Si no arriba sang automàticament no hi ha cap intercanvi --> és una malaltia vascular. Normalment lo que passa és que si un alvèol ventila malament no té sentit que arribi sang.
Aleshores això generalment porta al col·lapse d’alvèol i vasoconstricció del vas sanguini. Si es comencen a tancar vasos la persona pot tenir una hipertensió pulmonar.
10 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana La difusió depèn de la QUANTITAT DE AIRE. N’hi haurà més quantitat de pas dels gasos a traves de les membranes quan més quantitat d’aire tingui. Per tant la quantitat d’aire és important.
La difusió dels gasos també depèn del COEFICIENT DE DIFUSIÓ. Generalment el CO2 té el coeficient de difusió molt alt, en canvi l’oxigen no tant.
Si una persona comença a tenir algun problema de fibrosis, el vas sanguini s’allunya una mica del alvèol perquè s’inflama i genera un problema respiratori. El oxigen li costa molt més passar les membranes, en canvi el CO2 passa igualment.
Aleshores baixa la quantitat de oxigen.
Un altre cosa important és la DIFERENCIA DE PRESSIONS. Ha d’haver-hi una diferencia de pressions per a que el gas passi. Quan major sigui la aquesta diferència, és ràpid passarà.
INTERCANVI DE GASSOS ALS PULONS N’hi ha 2 gasos implicats en el intercanvi de gasos als pulmons: Oxigen: A nivell dels pulmons la pressió de oxigen és de 100 mm Hg. La sang que ve del retorn dels òrgans porta el oxigen i la seva pressió és de 40 mm Hg. Per tant la sang, quan passa pel alvèol s’anirà oxigenant fins a que surti amb pressions igualades. El nostre sistema ho fa de manera tan eficient, que podem fer la activitat física i la sang continuarà saturant-se d’oxigen. Encara que la sang passi ràpidament continuarà omplint-se d’oxigen per la diferencia de pressions.
CO2: 46 El CO2 anirà des de el vas cap al alvèol per la diferencia de pressions (dins del vas de 100 mm Hg i dins del alvèol de 40 mm Hg).
Aleshores tenim un sistema on un vas arriba al alvèol amb una quantitat baixa de oxigen i alta de CO2 i lo que farà és intercanviar els gasos per la diferencia de pressions.
11 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana INTERCANVI DE GASOS ALS TEIXITS Als teixits passa lo contrari: Oxigen: En els teixits no s’emmagatzema l’oxigen sinó que el cremen (la mioglobina en el múscul serveix per a transportar l’oxigen dintre del múscul). Els teixits tindran una quantitat d’oxigen molt baixa perquè l’estant consumint. En canvi arriba la sang arterial amb una quantitat d’oxigen alta. La diferencia de pressions farà que el oxigen vagi des de la sang cap a la cèl·lula. La cèl·lula continuarà sempre captant oxigen.
CO2: El metabolisme aeròbic produeix aigua i CO2 com la resta metabòlica. El CO2 no produeix cap tipus de problema en les nostres cèl·lules però com no el utilitzen lo envien fora. La pressió de CO2 dintre de les cèl·lules és molt alta perquè les cèl·lules contínuament fan processos metabòlics. En canvi la pressió de CO2 en la sang és mes baixa. Aleshores per diferencia de pressions el CO2 surt de les cèl·lules cap al vas sanguini.
TRANSPORT D’O2 El oxigen per la sang viatja amb hemoglobina que està en els eritròcits. La hemoglobina és una proteïna quaternària. El eritròcit quan arriba als teixits allibera l’oxigen.
Però n’hi ha també una part d’oxigen dissolt que de fet és la que s’intercanviarà. Per tant, quan parlem de les pressions de oxigen en sang parlem de oxigen que està dissolt. L’oxigen que està enganxat al eritròcit no fa pressió.
12 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana SATURACIÓ D’O2 EN LA HEMOGLOBINA La corba de la saturació d’oxigen en la hemoglobina fa una forma de S. La pressió normal d’oxigen en un alvèol és de 100 mm Hg. Aleshores el grau de saturació de hemoglobina és de 100%.
Si la persona arriba a 70 mm Hg, la saturació és de 93%. Cada cop que baixi la pressió de oxigen, sense ser menor de 70 mmHg, la saturació de la sang és alta.
Però si arribem a la pressió de 40 mm Hg, la saturació baixa a 75% --> aquesta persona s’està descompensant.
Si una persona està en 80 % està en HIPOXEMIA. I si arriba a 60% està en una INSUFICIENCIA RESPIRATÒRIA.
Encara que hi hagin petites variacions de la pressió d’oxigen en el alvèol continuem tenint una bona saturació. Si arribem a 90 % de saturació estem en el punt crític.
Que és lo que fa variar la saturació d’oxigen de la HEMOGLOBINA? FUNCIÓ DEL pH • Quan el pH es torna més àcid, la corba es desplaça cap a la dreta --> n’hi ha menys afinitat de la hemoglobina al oxigen. La hemoglobina es satura menys.
Quan fem exercici físic produïm un ambient àcid (producció del lactat) i les zones actives metabòlicament rebran més quantitat d’oxigen perquè haurà menor afinitat d’hemoglobina al oxigen.
• Quan el pH es torna més bàsic es desplaça a la esquerra --> n’hi ha més afinitat de la hemoglobina al oxigen.
13 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana FUNCIÓ DE LA TEMPERATURA • La temperatura més alta --> disminueix afinitat per oxigen i en les zones metabòlicament actives s’allibera més quantitat d’oxigen.
• La temperatura més baixa --> augmenta afinitat per oxigen i s’allibera menys oxigen.
FUNCIÓ DE PRESSIÓ DE CO2 • Un augment de la pressió de CO2 --> augmenta la alliberació de oxigen. En la zona on hi ha més quantitat de CO2 vol dir que hi ha més activitat metabòlica.
Això fa que s’alliberi l’oxigen cap a aquestes zones.
• Baixa pressió de CO2 --> disminueix la alliberació de oxigen.
14 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana En repòs o durant la activitat física la saturació d’oxigen a nivell pulmonar és de 97%.
Però una persona en repòs té la saturació de tornada de 75% i en canvi quan fa l’exercici físic la saturació de tornada és de 35%.
Quan fem l’exercici físic els teixits capturen més quantitat d’oxigen. Això a nivell de rendiment cel·lular s’anomena DIFERENCIA ARTERIO-VENOSA, que és la diferencia de saturació entre el moment quan arriba al teixit i quan surt del teixit. Quan més quantitat d’activitat física estem fent més diferencia arterio-venosa i per tant la sang quedarà menys saturada.
La sang de tornada quan arriba al pulmó es carregarà d’oxigen un altre cop fins 97% i a més a més entre més gran sigui la diferencia arterio-venosa es carregarà més ràpid.
TRANSPOR DE CO2 La major part del CO2 viatja per la sang en forma de BICARBONAT i un petit percentatge viatja dissolt o amb hemoglobina.
El CO2 ha de convertir-se en bicarbonat. Això passa de manera lenta dintre del plasma, però de manera molt ràpida dintre dels eritròcits.
El CO2 de la cèl·lula passa a la sang i una part queda dissolta en el plasma i altra part entra als eritròcits. El enzim ANIDRASA CARBÒNICA catalitza la reacció de síntesi d’àcid carbònic i formació de bicarbonat.
Quan no s’elimina el CO2 i entrem en acidosi, la hemoglobina evita canvis bruscos de pH i capta el CO2 --> fa EFECTE TAMPÓ.
15 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana La gasometria ha de fer-se en una artèria.
Les arteries estan son més profundes, més dures i fan més mal. Però d’una gasometria es treu molta informació.
Un exercici és una activitat amb un esforç per sobre d’un esforç de la activitat quotidià.
Es diu que un exercici és aeròbic quan la principal font d’energia és aeròbica.
Quan comencem a fer l’activitat física, des de el primer moment els músculs necessiten més quantitat d’oxigen, de sang i de nutrients. Però encara la freqüència respiratòria i freqüència cardíaca no han agafat la freqüència de entrenament.
Aleshores n’hi ha un DEFICIT fins que portem una estoneta per a que el cos s’acomodi.
Des de aquests minuts inicials el consum d’oxigen va augmentant però no s’arriba a un estat òptim del sistema respiratori i circulatori fins que passi un temps. Però en canvi en aquests primers minuts necessitem energia i com no podem aconseguir-la amb oxigen, utilitzarem la energia anaeròbica.
La energia anaeròbica cobreix les necessitats energètics des de el primer moment d’activitat física fins que desprès, quan arriba la quantitat d’oxigen necessària, es pugui aconseguir la energia de manera aeròbica. Gràcies a la energia anaeròbica podem arribar a un nivell d’activitat física quan comencem a utilitzar la energia aeròbica.
La quantitat de l’esforç del exercici anaeròbic està comptat. La energia anaeròbica no és una energia gratis. Al principi generem un dèficit d’oxigen lo que comporta que quan parem la activitat física, hem de tenir un temps de recuperació de oxigen.
Totes les unitats que hem gastat des del punt de vista anaeròbic s’han de reposar des del punt de vista aeròbic. Per això, quan un acaba la activitat, té durant un temps una freqüència alta per a reposar les reserves anaeròbiques.
16 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana VIES ANAEROBIQUES La primera via anaeròbica és la FOSFOCREATINA que reacciona amb ADP i dona un ATP i la Creatina. Desprès la creatina torna a recuperar el seu fosfat als mitocondris. Això és el dèficit de oxigen que generem al principi de la activitat i que hem de recuperar al final de la activitat.
Un altra via anaeròbica és la via de GLUCOSA ANAERÒBICA.
FLUX MÀXIM D’OXIGEN El flux màxim d’oxigen serveix per a saber quan ens tornem aeròbics i quan anaeròbics.
Quan estem fent la activitat física i estem augmentant la intensitat arriba un moment que ja no podem utilitzar la energia aeròbica – és la regió de FLUX MÀXIM D’OXIGEN.
Si augmenta el lactat en sang vol dir que passem de utilitzar la energia aeròbica i estem utilitzant la energia anaeròbica. Les persones que tenen el llindar aeròbic més alt tenen el rendiment més alt, perquè les vies aeròbiques tenen molt més recorregut.
En el entrenament s’està intentant portar el llindar aeròbic a un nivell més alt. Quan es fa la activitat física s’intenta mantenir la intensitat d’exercici més gran, però mantenint el metabolisme aeròbic.
Si comencem a utilitzar la via anaeròbica comença a fabricar-se el lactat i altres metabòlits. Alguns, en compte de pujar el llindar aeròbic, tracten de compensar el lactat amb bases, com les begudes que tinguin bicarbonat per millorar el rendiment.
CENTRES DE CONTROL DE LA RESPIRACIÓ N’hi ha una part de la respiració que és involuntària i una part voluntària que podem controlar la respiració. Tenim la musculatura estriada que podem controlar --> diafragma principalment.
En la escorça es troba el centre de control voluntari de la respiració. Constantment estem controlant la respiració. El ser humà és l’únic animal que controla la seva respiració, perquè tenim el llenguatge. Nosaltres respirem conforme estem parlant.
17 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana Quan caminem o fem un altra activitat podem parlar o inclús cantar al mateix temps i per tant hem de controlar la respiració.
Però també tenim una part involuntària de la respiració.
En la part del encèfal estan tots els automatismes que controlen la respiració.
Una lesió en el tronc del encèfal i es carrega tota la respiració.
Dintre del encèfal tenim: AREA NEUMOTÀXICA AREA APNEUSTICA --> controla les APNEES que és aguantar la respiració.
PATRONS RESPIRATORIS Si una persona té un dolor toràcic la seva respiració es torna molt superficial.
La persona amb una ansietat, angoixa --> provoca hiperventilació.
AVALUACIÓ FUNCIONAL RESPIRATÒRIA La ESPIROMETRIA és una prova molt pràctica i molt barata. La espirometria és una prova forçada on s’agafa la màxima quantitat d’aire per expulsar amb la màxima força.
D’aquesta manera és pot detectar les patologies respiratòries.
En la espirometria s’analitzen els següents paràmetres: VOLUM CORRENT --> l’aire que s’inspira i expira en una respiració normal.
Després el pacient agafa tot l’aire que pugui i expulsa ràpidament tot l’aire que pot.
D’aquí s’analitzen les altres paràmetres: VOLUM RESIDUAL --> l’aire residual en els pulmons. Una persona que té una obstrucció pulmonar té el volum residual pulmonar més gran.
CAPACITAT RESIDUAL FUNCIONAL CAPACITAT VITAL CAPACITAT PULMONAR TOTAL 18 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana Per interpretar els resultats d’una espirometria s’analitza els paràmetres de les CORBES DE VOLUM.
FVC --> Forced Vital Capacity (Capacitat Vital Forçada) és el volum d’aire que podem espirar (de forma ràpida, sostinguda i màxima) després d’una inspiració màxima. (FVC ≠ TLC Total Lungs Capacity) FEV1 --> Forced Expiratory Volume in one Second (VEMS, Volum Expiratori Màxim en un Segon).
%FEV1 --> És la relació percentual entre el Volum Expiratori Màxim en un Segon (FEV1) i la Capacitat Vital Forçada (FVC). (Normal: %FEV1 > 0,7) %FEV1 = (FEV1 / FVC) x 100 FEF25-75% --> Forced Expiratory Flow 25-75% (Flux Expiratori Forçat entre el 25 i el 75% de la Capacitat Vital Forçada). Molt sensible per a l’obstrucció de vies aèries.
19 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana INTERPRETACIÓ DELS RESULTATS El primer índex que es mira és el %FEV1. El %FEV1 ha de ser major de 0,7 (70%). És el principal paràmetre, que si és menor del 0,7 ens indica una patologia OBSTRUCTIVA.
Per a comprovar que sigui una patologia obstructiva per una problema de una malaltia pulmonar crònica és PBD --> POSTBRONCODILATADOR. Si a una persona amb patologia obstructiva li apliquem un broncodilatador el seu %FEV1 continua sent inferior al 0,7. En canvi en els asmàtics aquest índex millora considerablement.
Per a que la prova amb un PBD sigui significativa el canvi ha de ser superior a: 12% 200ml.
Aleshores diem que una patologia és obstructiva quan el %FEV1 continua sent inferior al 0,7 desprès de una prova amb broncodilatador. Classificació de MPOC: %FEV1 > 80% --> lleu %FEV1 (50-80%) --> moderat %FEV1 (30-50%) --> sever %FEV1 < 30% --> molt sever Si el %FEV1 > 0,7 però FVC < 5 indica una patologia RESTRICTIVA. A la persona li falta un tros de pulmó o n’hi ha una quantitat de pulmó que no rep aire. La quantitat de volum total que té aquesta persona és més baixa.
Les espirometries estan normalitzades per sexe, edat, rasa etc... Els valors estan normalitzades en funció d’aquestes dades i en la primera columna apareixen dades de referència per a aquesta persona – REF. Les dades obtinguts de la prova s’han de comparar amb les dades de referència.
Les TLCO són les proves que és fan amb monòxid de carboni per diagnosticar problemes amb la difusió, com per exemple la fibrosis que dificulta el pas dels gasos o problemes vasculars. Els valors de RV%TL indiquen volums residuals.
20 Katarzyna Wachowska Alex Meri - Fisiologia Humana PATRONS PATOLOGICS PATRÓN OBSTRUCTIVO --> Indica una reducción del flujo aéreo y es producido bien por aumento de la resistencia de las vías aéreas (asma, bronquitis), bien por la disminución de la retracción elástica del parénquima (enfisema). Se define como una reducción del flujo espiratorio máximo respecto de la capacidad vital forzada, y se detecta mediante la relación FEV1/FVC, que será menor del 70%.
o FVC normal o FEV1 disminuido o FEV1/FVC disminuido PATRÓN RESTRICTIVO --> Se caracteriza por la reducción de la capacidad pulmonar total, ya sea por alteraciones del parénquima (fibrosis, ocupación, amputación…), del tórax (rigidez, deformidad) o de los músculos respiratorios y/o de su inervación.
o FVC disminuida o FEV1 disminuido o FEV1/FVC normal PATRÓN MIXTO (OBSTRUCTIVO – RESTRICTIVO) --> Combina las características de los dos anteriores. Algunos pacientes de EPOC muy evolucionados, por ejemplo, tienen un grado de obstrucción tal que provoca cierto grado de atrapamiento aéreo. En estos casos, ese aire atrapado se comporta como volumen residual, por lo que disminuye la FVC. Para diferenciar esta situación de otra que tuviera realmente obstrucción y restricción (una bronquitis crónica en un paciente con fibrosis pulmonar, por ejemplo) hay que recurrir a un estudio completo de volúmenes pulmonares en un laboratorio de función pulmonar.
o FVC disminuido o FEV1 disminuido o FEV1/FVC disminuido FLUX EXPIRATORI MÀXIM La prova de flux expiratori màxim marca la quantitat de litres que un es capaç de expulsar. Normalment hauria de donar més de 500 ml.
Una persona pot començar a tenir la via tancada sense adonar-se. Aquest aparell serveix per a detectar que la via s’està tancant encara que un no tingui símptomes. Si la persona es troba per sota del seu flux màxim en 2 o 3 bufades vol dir que té una BRONCOCONSTRICCIÓ. Aleshores en aquest moment la persona pot començar a prendre el broncodilatador.
Una persona amb una crisi de pànic no té una broncoconstricció i aquesta prova generalment surt normal. Lo que experimenta la persona és una somatització. A aquesta persona se li ha de donar ansiolítics.
21 ...