Sessió 5 (2013)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Llengua catalana estàndard en els mitjans de comunicació
Año del apunte 2013
Páginas 4
Fecha de subida 16/10/2014
Descargas 23
Subido por

Vista previa del texto

Llengua catalana estàndard en els mitjans de comunicació Arnau Lleonart i Fernández S12 Sessió 5 Teoria Doble negació 1. Les llengües romàniques tenen una estructura compartida per negar: no + verb + terme de polaritat negativa (ningú, enlloc, mai, res, gens, tampoc) 2. Aquests termes també poden ser positius en estructures interrogatives o condicionals.
Si ve ningú, truca'm.
En el cas que vagis enlloc, avisa'm.
Hi ha res de nou? Si mai vens, avisa'm.
3. Els termes de polaritat negativa també poden situar-se davant del no.
Mai no t'ho diré.
Res no canviarà.
La doble negació és més correcte que la negació simple, però està més allunyada del carrer. Per tant, en llengua estàndard s'ha d'utilitzar la negació simple.
Camp (tema), mode (canal), tenor (propòsit) i to (formalitat) Societat i llenguatge L'estudi del llenguatge implica una interrelació amb factors socials: si una llengua “existeix” és perquè es fa servir (ús lingüístic). Aquest ús es dóna, a més a més, en uns medis concrets (àmbit d'ús).
- Ús lingüístic: “allò que l'individu comunica oralment o per escrit en una llengua”.
• No és espontani: les llengües no evolucionen de manera autàrquica.
• El context social mediatitza l'ús.
- Àmbit d'ús lingüístic: “construcció teòrica de caràcter sociocultural que fa referència a un conjunt de situacions d'interacció humana, basades en les relacions entre participants i els temes de comunicació.” Expressions llatines d'àmbit periodístic ad hoc per a això gandeamus igitur alegrem-nos, doncs ad literam literalment motu proprio per iniciativa pròpia alma mater mare nodridora pro rata segons la part calculada casus belli ocasió per a la guerra 1 Llengua catalana estàndard en els mitjans de comunicació Arnau Lleonart i Fernández S12 La variació Van teoritzar-ho Gregory & Carroll l'any 1978.
La variació és inherent a l'ús lingüístic, les llengües varien d'acord amb les característiques dels parlants (variació dialectal). També varien amb les característiques de la situació en la qual es produeix la comunicació (variació funcional).
Variació dialectal • Temps (cronolectes; variació diacrònica) • Origen geogràfic (dialectes; variació diatòpica) • Origen social (sociolectes; variació social o diastràtica) Variació funcional (o contextual, diafàsica o estilística) • Aquesta variació es manifesta quan s'analitza la llengua aparellada amb els àmbits d'ús, i és la que ens porta a parlar de varietats funcionals (o registres o estils) de qualsevol llengua.
• La variació funcional no substitueix la variació dialectal, s'hi combina.
• És més inestable que la variació dialectal: canal oral (escrit, ús formal/informal) Registre “Modalitat lingüística pròpia d'un àmbit d'ús.” El terme registre va ser proposat per Thomas B. Reid el 1956, Michael A. K. Halliday i perfeccionat per Michael Gregory i Sussane Carroll.
Existeix el registre científic, el periodístic, el col·loquial, el literari, l'administratiu... D'altra banda, també hi ha registes formals i informals.
Camp (tema) Fa referència a la realitat de la qual es parla. Cada tema determina més formes lingüístiques pròpies.
En general podem diferenciar dos tipus de camps: general i especialitzat.
Mode (canal) Fa referència a les condicions de producció, transmissió i percepció del discurs i els elements materials implicats.
Tenor funcional (propòsit) Fa referència a la intenció o al propòsit comunicatiu que es vol aconseguir (informar, descriure, persuadir...) To (formalitat) Fa referència al grau de formalitat. Es refereix a la relació interpersonal entre emissor i receptor. En general, la formalitat pot anar des de la familiaritat descordada fins a la màxima distància entre interlocutors.
2 Llengua catalana estàndard en els mitjans de comunicació Arnau Lleonart i Fernández S12 Exercici Català col·loquial. Aspectes de l’ús corrent de la llengua catalana, Lluís Payrató, Universitat de València, 1996.
a) Definició de sintaxi, semàntica i pragmàtica Sintaxi: Branca o orientació que estudia els signes d'un codi en relació a ells mateixos i a les combinacions en què participen.
Semàntica: Branca o orientació que estudia els signes d'un codi respecte el seu significat.
Pragmàtica: Branca o orientació que estudia els signes d'un codi en relació al seu ús, a la utilització que en fan els usuaris.
b) Què vol dir que la comunicació és bilateral? Que la comunicació sigui bilateral vol dir que és un procés interactiu entre els interlocutors. No és un procés unilateral amb un emissor i un receptor.
c) Etiqueta i explica les sis funcions del llenguatge de Jakobson i les tres de Halliday.
Segons el plantejament de Jakobson: • Funció referencial. És aquella en la qual el llenguatge és usat com a vehicle per a transmetre informació.
• Funció expressiva. És aquella en la qual a través del llenguatge es manifesten sentiments i estats com a codificadors i “adreçadors” dels missatges.
• Funció conativa. És aquella en la qual el llenguatge esdevé un vehicle per apel·lar a l'oient i “conduir-lo” d'una manera determinada.
• Funció fàtica. És aquella que reforça el canal que uneix els interlocutors.
• Funció poètica. Se centra en l'elaboració del missatge per aconseguir efectes estètics.
• Funció metalingüística. Serveix per poder utilitzar el codi com a objecte del discurs.
Segons el plantejament de Halliday: • Funció informativa o ideativa: Correspon a l'aspecte lògic o representatiu de llenguatge.
• Funció interpersonal: Correspon a l'aspecte interactiu, de relació.
• Funció textual: Tracta l'organització de missatges.
d) Definició de pressuposició En l'àmbit semàntic, la pressuposició fa referència a les informacions implícites que conté un enunciat.
En l'àmbit pragmàtic, la concepció de la pressuposició pot ampliar-se al conjunt d'informacions que un parlant, en un context determinat, assumeix que són conegudes per la resta d'interlocutors.
3 Llengua catalana estàndard en els mitjans de comunicació Arnau Lleonart i Fernández S12 e) Explica els significats de camp, mode, tenor i to en la llengua col·loquial Camp: Fa referència al tema de què es tracta.
Mode: Fa referència a les condicions de producció, transmissió i percepció del discurs i els elements materials implicats.
Tenor funcional: Fa referència al propòsit comunicatiu que es vol aconseguir.
El to interpersonal: Es refereix a la relació interpersonal entre emissor i receptor.
f) Què forma el repertori lingüístic d’un parlant? És el conjunt constituït per les varietats dialectals i per les varietats funcionals d'una -o més d'unallengua (concebibles en últim terme només com a sengle continus). Està format pel conjunt de dialectes i registres que domina tant activament com passivament un parlant.
4 ...