TEMA 2: LA REGULACIÓ DE LES FONTS DEL DRET CIVIL (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Derecho + Administración y Dirección de Empresas - 1º curso
Asignatura Derecho civil I
Año del apunte 2012
Páginas 5
Fecha de subida 18/11/2014
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2. LA REGULACIÓ DE LES FONTS DEL DRET CIVIL ·Tipus de fonts del dret: · Font material: parlaments, organismes amb facultat normativa que donen origen al dret.
· Font formal: manera en què es manifesta la norma (lleis, costums i principis generals del dret). Aquí s’hi troba el dret. Art. 111-1 CCat: “El dret civil de Catalunya és constituït per les disposicions d’aquest Codi, les altres lleis del Parlament en matèria de dret civil, els costums i els principis generals del dret propi. ” · Fonts directes: aquelles que realment generen el dret: lleis, costums i principis generals del dret.
· Font indirecta: no són veritables fonts del dret. Jurisprudència i doctrina. Ajuden a interpretar la llei, tan sols.
Art. 149 1.8 CE i art. 129 Estatut d’Autonomia de Catalunya: l’Estat té competència exclusiva per regular totes aquelles matèries civils que no estiguin atribuïdes a la Comunitat Autònoma, però en el cas de les fonts del dret, Catalunya té competència per legislar sobre aquestes.
1. La Llei: entrada en vigor, pèrdua de vigència i publicitat Llei: tota aquella norma elaborada pels òrgans competents d’acord amb uns principis de legalitat i de publicitat. La llei és la font bàsica que sustenta les altres i la font principal de l’ordenament jurídic català.
Legalitat: és necessari que s’hagi elaborat seguint el procediment marcat i per l’òrgan o òrgans competents.
Publicitat: s’ha de fer pública (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i BOE) per tal que pugui ser coneguda per tothom i assoleixi la plena eficàcia (art. 9.3 CE. Es garanteix la publicitat de les normes).
El Parlament de Catalunya té la potestat legislativa (art. 55.2 Estatut). Les lleis autonòmiques tenen el mateix rang que les estatals, no estan subordinades a elles.
· Tipus de lleis -> lleis ordinàries: emanen del Parlament -> lleis orgàniques: necessiten la majoria absoluta del parlament. Tenen a veure amb els drets fonamentals.
-> decret legislatiu: el govern por dictar normes amb rang de llei. El parlament delega en el govern.
-> decret llei: el govern fa llei per urgència que després el parlament aprovarà.
-> llei de bases: el parlament dicta bases i després un altre òrgan dicta el desenvolupament de aquestes bases.
-> reglaments: el govern dicta normes amb jerarquia inferior.
-> tractats internacionals: forma part de l’ordenament jurídic després de la seva publicació.
Entrada en vigor Aprovada una norma jurídica per l'òrgan competent i elaborada d'acord el procediment que correspongui s'ha de sancionar, promulgar i publicar perquè pugui tenir vigor o ser vigent.
La vigència de la norma és la qualitat que li atorga rellevància i que imposa l’aplicació d’aquesta per part de jutges i tribunals. Un cop aprovada i elaborada correctament, el Rei, en un termini de 15 dies, sancionarà les lleis aprovades per les Corts, les promulgarà i ordenarà la seva immediata publicació (art. 91 CE). En el cas de Catalunya, segons l’art. 65 EAC les lleis són promulgades en el mateix termini d’aprovació pel president o presidenta de la Generalitat en nom del Rei.
- Promulgació: és l’acte mitjançant el qual l’autoritat corresponent proclama l’existència de la llei per haver conclòs el procés d’elaboració.
Publicitat de les normes: és un dels principis fonamentals que garanteix la CE. Concepte previ a la entrada en vigor (primer necessita ser publicada i, passat un cert termini, entra en vigor).
Sistema de simultaneïtat: les normes entren en vigor en tot el territori al què s’han d’aplicar en el mateix moment de la seva publicació, no existeix successivitat temporal segons el seu àmbit espacial.
Sistema de vacatiolegis o aplaçament temporal: la norma adquireix vigor passats 20 dies des de la seva publicació, si la norma no preveu una altra cosa.
Pèrdua de vigència a) Derogació: via general de pèrdua de vigència de les lleis. L’art. 2.2 CC estableix que les lleis només es deroguen per altres posteriors. És necessari que la derogació provingui d’una llei. Segons l’àmbit que comprengui la derogació, aquesta pot ser total (si anul·la per complet la vigència de la llei) o parcial (si només n’anul·la una part). Cal tenir en compte que la derogació d’una llei no implica que recobrin vigència aquelles que aquesta hagués derogat (només en els casos de “llei restauradora”).
b) Normes que siguin contràries a la norma fonamental poden ser declarades nul·les pel TC (art. 162 a 164 CE), segons el principi de jerarquia normativa.
c) Apareix en la mateixa norma: la llei neix condicionada pel que fa al seu termini de vigència. Lleis d’àmbit temporal o lleis excepcionals amb un termini concret que ja ha transcorregut.
2. El costum: concepte i elements CONCEPTE Costum: norma jurídica que procedeix de la pràctica continuada d'una conducta duta a terme per persones o grups no inclosos en el mecanisme estatal i a la qual aquests es sotmeten, atorgant valor normatiu.
1.-Són autèntiques normes jurídiques fet que permet diferenciar davant les meres normes de cortesia, usos socials 2.-El seu origen és sempre extraestatal, es tracta de normes jurídiques creades sempre per grups socials no inclosos en el mecanisme estatal.
3.- Tenen un caràcter secundari: perquè està subordinada a la llei (el seu valor com a tal deriva del reconeixement i atribució del valor normatiu que li fa la llei art 111-1 CCCat). Només regeix en defecte de llei aplicable (art. 111-2 CCCat: “El costum només regeix si no hi ha llei aplicable”).
4.-El costum és una font que s’ha de provar.
o Si el costum és conegut pel Tribunal aquest pot apreciar la no necessitat de la prova.
o La prova del costum no serà necessària si les parts estiguessin conformes en la seva existència i en el seu contingut (art. 281.2 LEC).
o La prova suposa que la part interessada ha d'acreditar: a) l'existència i vigència del costum b) la seva aplicabilitat al cas en concret per inexistència de llei aplicable a aquest.
ELEMENTS 1. Material: la pràctica o ús. Realització d’actes públics repetits de manera constant de forma prolongada en el temps i observats per la major part de les persones integrades en el grup social al què afecta.
2. Espiritual: la consciència o opinió de que la pràctica és vinculant. Transformació de allò acostumat en allò degut.
TIPUS (En funció amb la seva relació amb la llei) o Costum extra o praeter legem: regula les situacions no regulades per una llei i, per tant, realitza una funció de caràcter supletori.
o Costum contra legem: regula una situació de manera diferent i en contradicció amb allò establer per una llei. No s’admet.
o Costum secundum legem: es produeix de conformitat amb la llei però fixa per via interpretativa una manera determinada d’entendre-la. No s’entén com a vinculant.
3. Els principis generals del dret: la seva triple funció CONCEPTE Els principis generals del dret són els que contenen les idees bàsiques i fonamentals d’una determinada comunitat social, en un moment històric concret, considerades aptes per a ordenar i resoldre les qüestions jurídiques que es plantegen entre els seus components.
FUNCIONS 1. Són font del dret: font secundària per la primacia de la llei i subsidiària que s’aplica tan sols en defecte de llei i costum. No es troben formulats per escrit. La seva constatació sorgeix a partir d’un procediment de deducció (per analogia iuris), l’anàlisi de l’ordenament jurídic i de les conviccions de la societat. Aquesta funció la realitzen els Tribunals.
2. Informen l’ordenament jurídic: s’ha d’aplicar el dret civil en conformitat amb els principis generals del dret que informen el Codi Civil català (art. 111-2 CCC: . En la seva aplicació, el dret civil de Catalunya s’ha d’interpretar i s’ha d’integrar d’acord amb els principis generals que l’informen, prenent en consideració la tradició jurídica catalana.).
3. Integren el dret civil de Catalunya: l’art. 111-2 CCC també atorga als principis generals del dret la funció d’autointegració del dret civil català.
4. La jurisprudència i els elements de la tradició jurídica catalana En sentit ampli, doctrina que estableixen els jutges i tribunals al interpretar i aplicar les fonts de l’ordenament jurídic. En sentit estricte, doctrina que deriva de les sentències del tribunal superior de cada territori (Tribunal Suprem espanyol o Tribunal Superior de Justícia de Catalunya). Per a que es consideri jurisprudència: - La doctrina ha de ser reiterada: s’han de dictar com a mínim dues sentències en un mateix sentit respecte a una matèria.
La doctrina ha de constituir ratiodecidendi de la sentència: l’argument que crea jurisprudència és aquell que porta a la decisió de la sentència(fallo).
La jurisprudència no és font de dret. La seva funció es redueix a interpretar el dret civil de Catalunya i a interpretar i aplicar allò dictat per l’ordenament jurídic, per tant es pot dir que el completa. El fet que existeixi jurisprudència sobre un tema en el qual no han donat la raó, permet que es pugui reclamar al Tribunal Suprem mitjançant la “Cassació” (si hi ha dues sentencies a favor de la posició reclamada). Els precedents ajuden per interpretar lleis o anar a recórrer.
·Estructura sentències: -ratiodecidendi: aquells arguments de la sentència que condicionen el fallo.
-obiter dicta: aquells arguments de la sentència que no condicionen el fallo.
·El Codi Civil Català es diferència del Codi Civil en que: “pot limitar l’aplicació del codi civil si les normes son contràries als principis generals de l’ordenament català”.
Les Resolucions de la Direcció General dels Registres i del Notariat (RDGRN): no són jurisprudència.
· ALTRES ELEMENTS DE LA TRADICIÓ JURÍDICA CATALANA -> Doctrina dels autors: tractats que poden fer els juristes sobre determinades matèries.
-> Tradició catalana: es té en compte la doctrina antiga per entendre millor i fer millors interpretacions.
5. La regla de preferència i supletorietat -Regla de preferència: s’aplica preferentment la llei catalana, respecte de qualsevol altra, en primer lloc quan hi hagi llei catalana i en segon lloc quan aquesta sigui la norma que és precís aplicar en aquest cas.
(art. 111.5 CCC: Les disposicions del dret civil de Catalunya s’apliquen amb preferència a qualsevol altra. El dret supletori només regeix en la mesura que no s’oposa a les disposicions del dret civil de Catalunya o als principis generals que l’informen).
El CCC s’aplica territorialment, és a dir, que el dret català s’aplica per criteri de territorialitat o bé per personalitat del dret català. En temes de contractes, és més difícil, les parts han de decidir les normes per les quals es regeixen. Si no pacten, s’aplica la llei civil comú entre ambdós.
-Supletorietat: - Interna: és la supletorietat del propi CCCat respecte qualsevol altre llei, catalana o estatal, de qualsevol matèria aplicable a Catalunya.
- Externa: recull el sentit tradicional de supletorietat del dret estatal amb relació al dret català, que resulta d’aplicació preferent.
En cas de defecte de llei catalana, s’haurà d’aplicar la llei dictada pel Codi Civil estatal. També s’aplica la supletorietat quan el legislador, tot i haver competència, no ha legislat sobre certa matèria i per tant s’ha de recórrer al Codi Civil estatal.
Matèries regulades pel legislador català: es possible que una llei catalana no reguli de manera clara una situació. Es pot integrar aquesta llei, de manera que es completi el seu significat per mig de la interpretació de principis, costum... Com a última instància, es recórrer al Codi Civil.
Distingim, però, dues possibilitats per aplicar la supletorietat: 1- En ocasions, hi ha llacunes. Situacions no ben resoltes. Es recorre al Codi Civil i es busca la solució.
2- Hi ha conjunts buits. Norma que regula una situació però que no contempla una determinada possibilitat per cap altre motiu que perquè no ha volgut contemplar-ho.
6. L'aplicació de l'equitat Art. 111.9 Codi Civil català: L’equitat s’ha de tenir en compte en l’aplicació de les normes, si bé els tribunals només poden fonamentar llurs resolucions exclusivament en l’equitat quan la llei ho autoritza expressament.
L’equitat és aquell criteri de justícia del cas concret. En un cas determinat, un jutge pot pensar que s’ha d’afavorir una de les parts en perjudici de l’altre perquè és més justa aquesta decisió.
Arbitratge: -Arbitratge segons llei -Arbitratge “boni viri” (és un arbitratge d’equitat. El Jutge es fonamenta en equitat).
· Com a criteri de ponderació en l’aplicació de les normes: criteri d’utilització normal, factor de correcció o rectificació de les conseqüències de l’aplicació rigorosa d’una norma. Pot ser un criteri interpretatiu, de moderació del rigor de la norma, però mai de supressió d’aquesta.
· Criteri o raó en la que es funda una decisió: només quan la llei ho autoritzi, els Tribunals o òrgans corresponents podran decidir fundar-se exclusivament en l’equitat.
...