3. Histologia (2016)

Resumen Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 1º curso
Asignatura Botànica
Año del apunte 2016
Páginas 3
Fecha de subida 08/04/2016 (Actualizado: 04/09/2016)
Descargas 49
Subido por

Descripción

Resum (amb tot allò treballat a classe) de la unitat d'Histologia (títol: "Les plantes amb llavor")

Vista previa del texto

BOTÀNICA ☞ Breca • Distingim el càmbium i el fel·logen càmbium fel·logen U8 - HISTOLOGIA LES PLANTES AMB LLAVOR (Divisió Spermatophyta) 1.CLASSIFICACIÓ • Regne Protista: • Chlorophyta, Chara sp. (algues verdes) • Regne Plantae: • Bryophyta (Molses hepàtiques) • Psilophyta, Psilotum nudum (Psilòfits) • Lycopodiophyta, Lycopodium sp. (Licopodis) • Equisetophyta, Equisetum telmateia (Cues de cavall) • Pteridophyta, Dryopteris sp. (Falgueres) • Spermatophyta, Cistus sp. (Plantes amb llavor) 2.LES PLANTES TERRESTRES El pas del medi aquàtic al terrestre ha estat progressiu • Estratègia exitosa: predomini de l’esporòfit sobre el gametòfit • Adaptacions necessàries per independitzar-se del medi aquàtic • Resistència a la dessecació (cutícula) • Organització complexa per mantenir-se dreta • Vegetativa: corm / especialització / teixits. Parts: rel (fixació, absorció i transport), tija (transport rel-fulla i fulla-planta) i fulla (fotosíntesi i respiració) • Reproductiva: espores (fins a la complexació de flors i fruits) i llavors (unitats de dispersió • Defensa contra els predadors 3.CARACTERÍSTIQUES GENERALS • Pigments: clorofil·les a i b, carotenoides • Predomini de l’esporòfit: corm (rel, tija i fulla) • La substància de reserva és el midó (polisacàrid) • Tenen una paret cel·lular primària de cel·lulosa i una de secundària (dipòsits diversos) • Fan flors i llavors • Hi ha unes 350.000 espècies • Amplitud ecològica: organismes pluricel·lulars principalment terrestres • Aplicacions medicinals, tòxiques, alimentàries, industrials, ornamentals, espirituals… 4.HISTOLOGIA VEGETAL Organització en teixits, grups de cèls similars entre sí que es presenten agrupades en masses importants amb un origen, una estructura i funció comunes • Idioblasts: teixit amb les cèls molt disperses, individualitzats • Aplicacions a les ciències farmacèutiques Els teixits s’agrupen en els següents sistemes de teixits: mersitemàtic (divisió), fonamental (relleno), de sosteniment (medi terrestre), conductor, secretor (acumulació de substs.) i d'aïllament 4.1.SISTEMA MERISTEMÀTIC Els teixits del sistema meristemàtic (meristemes) són teixits embrionaris. Estan en divisió constant, i comencen amb la llavor • Són indiferenciats i, per tant, reversibles (podran donar lloc a qualsevol cèl·lula) • Tipus: • Meristemes primaris o apicals: es divideixen sempre durant la vida de la planta, és a dir, són les responsables del creixement primari (longitud) • Són als àpexs • Distingim: • Caulinar: a dalt de la tija (espàrrecs) • Radical: a baix de la rel. No són al final de tot, sinó una mica abans (caliptra), per no resultar danyada (funda) • Meristemes secundaris: es divideixen durant la vida de la planta des que reben un cert estímul; comencen adormits.
Són els responsables del creixement secundari (gruix) • Són a l’escorça prop de l’epidermis o entre l’escorça i el cilindre central epidermis escorça cilindre central suber floema xilema medul.la radi medul.lar càmbium fel·logen • Meristemes romanents: cèls més especialitzades que es divideixen constantment i formen les rels secundàries • Són a la rel • Pericicle: tub dins de les rels → Ramificacions rizoderma escorça endoderma pericicle cilindre central • Càmbium interfascicular • Meristema intercal·lar (bases dels nusos): creixement dels entrenusos (canyes) • Meristemoides: mini-meristemes encarregats de la formació d’estructures puntuals: pèls, estomes, espines i glàndules • Són generalment superficials • Mer: unitat dels meristemoides 4.1.1.TIPUS CEL·LULAR Les cèls dels meristemes són petites, isodiamètriques (diàmetre petit), tenen parets primes, molta protopectina i poca cel·lulosa, els espais intracel·lulars entre elles són molt petits i el seu protoplasma és dens, amb un nucli gran 4.1.2.USOS DELS MERISTEMES Cal·lus: agrupació de cèls juvenils amb usos en biotecnologia.
Aplicacions: • Producció de metabòlits secundaris i enzims per cultius tissulars • No són cultius cel·lulars, sinó associacions de teixits • Biosíntesi de precursors de principis actius • Punt de partida per a propagació vegetativa de plantes • Material vegetal base per plantes millorades (millora genètica) • Conservació de soques lliures de fongs i virus o resistents 4.2.SISTEMA FONAMENTAL El teixit s’anomena parènquima. Distingim: • P. clorofíl·lic o assimilador: amb molts cloroplasts • P. de reserva: acumulació de substàncies de reserva • P. conductor: associat als teixits conductors 4.2.1.PARÈNQUIMA CLOROFÍ·LIC • Estructura • Vivents • Paret cel·lular prima de cel·lulosa • Cloroplasts • Molts vacúols o un de gran i sol • Posició en les zones isolades del vegetal • Mesofil·le: part central de les fulles • Teixit cortical de les tiges • Tipus de parènquima assimilador: • En palissada: bastonets transversals a la mesofil·le (plaques solars), a la part superior de la fulla • Esponjós o llacunar: correspon als estomes (intercanvi de gasos), a la part inferior de la fulla • Els dos parènquimes estan continguts entre les cutícules 4.2.2.PARÈNQUIMA DE RESERVA La seva estructura consisteix en: • Cèl·lules: • Vivents • Relativament grans • Parets primes de cel·lulosa • Vacúols molt grans (magatzem de substàncies) • Estructures especialitzades (leucoplasts i cromoplasts) • Turgència molt elevada (funció secundària d’estructura i consistència) • Òrgans: • Rels napiformes, tubercles, granes, medul·la o escorça • Substàncies: • Midó i altres (aigua, glúcids, pròtids, greixos…) • En els vacúols: tanins, cristalls… • Patata: és tot un parènquima de reserva 4.3.SISTEMA DE SOSTENIMENT • Donen gruix a la planta mitjançant dipòsits i una paret cel·lular • Disposició del sistema en masses i cordons • Tipus de teixits: • Col·lènquima: en cèls que encara han de créixer (cèl·lules col·lenquimàtiques).
• Format per cèls vivents, i la paret cel·lular és de cel·lulosa.
• Funció de sosteniment dels òrgans en creixement • Esclerènquima: cèls mortes amb una paret cel·lular amb dipòsits de lignina (és la que mata la cèl, ja que s’acumula en unes quantitats enormes).
• Funció esquelètica, de suport i sosteniment dels òrgans adults sense creixement. Distingim: • Fibres: cèls allargades • Esclereides (pètries esclereides): cèls isodiamètriques arrodonides perforacions placa cribrosa element de tub cribrós c. acompanyant • Floema = TC + cèls annexes + parènquima (embolcall) • S’embussen sovint, així que calen certs mecanismes per solucionar-ho • Tràquees i traqueides (T/t): saba ascendent (aigua + nutrients). Simple.
• Són tubs prims de cèls mortes (canya) per permetre l’ascens per capil·laritat, que sumat al buit que es crea en fer la fotosíntesi, permeten que la saba ascendent pugi • Tràquees: oberts, d’obertura inclinada (↑S). Prims • Traqueides: tancats (primitiu). Molt prims • Els elements conductors estan constituïts per dipòsits de lignina, sobre la paret cel·lular • Xilema = T/t + parènquima (embolcall) + fibres • Trobem el floema i el xilema associats en feixos X+F. Tipus: • Feixos conductors col·laterals (X/F) • Feixos conductors bicol·laterals (F/X/F, hamburguesa) • Feixos conductors radials (radis d’una bicicleta) • Feixos concèntrics: perifloemàtics (X dins) i perixilemàtics (F dins) 4.4.SISTEMA PROTECTOR Segons la seva localització, distingim: • Localització externa: • Teixit epidèrmic: epidermis i rizoderma. És un teixit primari, present des de la llavor • Teixit suberós o súber: teixit secundari, des de les fases posteriors a la llavor • Localització interna: endoderma 4.4.1.EPIDERMIS (Extern → Teixit epidèrmic) Intervé a la interfase de la mitosi i la meiosi • Components: • Cèls epidèrmiques: • Parts: paret prima (cel·lulosa), grans vacúols, nucli petit, color transparent i hi ha elements travats • Hi trobem dipòsits de cel·lulosa, cutícula, ceres i dipòsits minerals pruïna ceres cutícula epidermis 4.4.SISTEMA CONDUCTOR Està format per un conjunt de tubs rígids • Tenen una funció accessòria de sosteniment • Hi ha dos tipus d’elements conductors: • Tubs cribrosos (TC): saba descendent. Complex. Primíssims • Format per parets de cel·lulosa, i consta plaques cribroses inclinades (↑S) amb perforacions, que divideixen els elements del tub (sense nuclis), acompanyats per unes cèls acompanyats o annexes, que manen els elements • Estomes (aparell estomàtic) • Hi trobem cèls oclusives amb cèls annexes i ostíol (unió de les cèls oclusives, que a la vegada uneixen les cèls annexes) • Parts: paret de gruix variable, vacúols petits i citoplasma dens • Aquestes cèls s’obren i es tanquen per regular l’entrada i la sortida d’ions, gasos i altres substàncies • Presenten una gran diversitat • Tipus estomàtics bàsics (segons les cèls annexes): • Anomocític: les cèls annexes són iguals entre elles • Anisocítics: les cèls annexes són diferents entre elles i de les cèls epidèrmiques (formades per 2+1) • Diacítics: envoltats per 2 cèls annexes amb les parets perpendiculars a l’eix dels estomes (xarxa regular) • Paracítics: les cèls annexes són diferents de les cèls epidèrmiques i amb les parets paral·leles a l’eix dels estomes • L’índex estomàtic (IE = 100S / (S+E)) i l’índex de palissada (nº de cèls epidèrmiques en una zona) permeten distingir espècies • Tricomes: poden tenir forma de: • Papil·les: diverses funcions (p.e. reflecteir la llum solar) • Pèls: • Glandulars o no: secreten substàncies o no • Simples o ramificats • Unicel·lulars o pluricel·lulars • Uniseriats o pluriseriats (piràmide allargada) • Especials: cistolítics (amb esquames de carbonat de calci) i urticants (s’injecta líquid) • Emergències: altres teixits implicats 4.4.2.RIZODERMA (Extern → Teixit epidèrmic) 4.4.3.SUBER (Extern → Teixit) Conegut com suro suber Fel.logen escorça 4.4.4.ENDODERMA (Intern) 4.5.SISTEMA SECRETOR Cèl.lules i teixits glandulars productors de substàncies per secreció i excreció. Les substàncies produïdes s’expulsen per canals i bosses secretores. Algunes d’aquestes són: • Olis essencials i resines • Cèls oleíferes, idioblasts: rizoma de gingebre, escorça de canyella, fulla de llorer, pètals de rosa, llessamí o violeta • Cavitats lisígenes: bosses de mirtàcies, rutàcies, hipericàcies • Cavitats esquizogònies: conductes oleífers d’apiàcies i canals resinífers de pinàcies (esquizogen: que s’ha originat per fragmentació o ruptura) • Pèls glandulars: epidermis de lamiàcies, cannabàcies… • Gomes i mucílags • Tanins • Oxalat càlcic: • Molt insoluble; s’acumula als vacúols en forma de cristalls (característics de cada família) • Tipus de formacions: drusa (estrella), prismes i rafidis (pelillos) • Interès: identificació, botànica forense i intoxicacions • Alcaloides (idioblasts) • Làtex (tubs lactífers): cèls secretores allargades, articulades (fusió) o no (embrionals) • Poden o no tenir anastomosades • Contenen emulsions aquoses, lletoses o no, formades per diversos components que coagulen en contacte amb l’aire • Funció de defensa química davant dels predadors i per tancar les ferides • Aplicacions: font de principis actius (alcaloides i terpens) i de làtex (guants, preservatius…) • Exemples: papaia (Carica papaya) i opi (Papaver somniferum), enciam (Lactuca sativa), pixallits o lletsó (Sonchus oleraceus), lleteressa (Euphorbia characias) i arbre del cautxú (Hevea brasiliensis) ...

Tags: