Últimes tendències part1, Prof. Cristina Rodríguez (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Últimes tendències de l'art
Año del apunte 2014
Páginas 22
Fecha de subida 20/11/2014
Descargas 3
Subido por

Descripción

Introduccio, expressionisme abstracte, Pop art.

Vista previa del texto

Últimes tendències de l’art 1. INTRODUCCIÓ. APORTACIONS DE LES PRIMERES AVANTGUARDES Al llarg de la història de l’art es produeix un constant confrontament entre la funció i l’estètica de les obres. Vegem-ho a partir de: - Venus de Willendorf  la seva funció es invocar la fertilitat, i no ser estètica - Felip IV amb cuirassa, Diego Velázquez  pintat per recordar el poder del Rei - Cartell publicitari del Cuirassat Potemkin, Ródtxenko  publicitat - Merda d’artista, Piero Manzoni  provocació i crítica. No busca l’estètica, ens introduïm en el món conceptual.
- Fotografia d’una performance accionista de Nitsch  com a precursor de l’art performatiu, no li interesa el que queda, sinó l’acció. Intenta retornar-nos al món del ritual primitiu; no existeix cap inquietud estètica.
- The bad artists imitate, the great artists steal. Pablo Picasso, Banksy  posa de relleu el concepte de l’apropiacionisme postmodern. Conté una funció de crítica, com a burla del sistema artístic, a partir d’una actitud provocativa i activista.
Tot això demostra com el concepte d’art i d’artista ha canviat radicalment al llarg de la història; no obstant, són conceptes inseparables. Però avui dia existeix una gran indefinició al seu voltant, ja que els estudiosos es plantegen on estan el límits del que és i no és art, donat que la seva consideració mai s’ha definit de forma exacta. Només cal mirar la seva definició al llarg de les èpoques: - Grècia i Roma: techné / ars, com a ofici. Menyspreu cap a la mimesis 1 Últimes tendències de l’art - Edat mitjana: arts liberals i arts vulgars; la mimesi és acceptada com a única forma de treball - Renaixement: es consolida el concepte d’art com artístic, bell. Ascensió social d’aquells que l’exerceixen - Segle XVI: aparició de noves pràctiques com la biografia i el retrat, a més de les acadèmies, que impliquen la imposició d’un reglament - Segle XVII: aparició del concepte de gust, així com de debats al seu entorn - Segle XVIII: caiguda de l’antic règim i naixement d’un nou sistema de les arts. Es dona al públic la possibilitat de la interpretació lliure de significats Dino Formaggio, al seu llibre Art és tot allò que els homes anomenen art (1973) planteja que la consideració d’art està lligada al nostre pensament únic i personal. A partir de la indefinició d’art, ja ens ho està definint. Per tant, l’art seria una cosa indefinible, sense límits. “Art és tot allò que els homes anomenen art” Per la seva banda, Michel Foucault amb la seva obra Què és un autor? (1969), intenta definir que és un artista. Considera que una peça és una obra i no un objecte quan: - posseeix una funció estètica, i cap altra - està vinculat al nom d’un artista - és singular, no substituïble perquè és original Actualment, necessitem aquesta indefinició per entendre l’art.
Les senyoretes d’Avinyó de Picasso rebutgen la imitació de la realitat per tal d’explorar un nou llenguatge artístic. No importa el motiu, sinó la reflexió que realitza l’artista. És en aquesta època quan es comença a replantejar el nou concepte d’art, que apareix amb els artistes d’avantguardes. Es dota d’importància a l’art de les cultures primitives d’arreu del món i a “l’art brut” (el de nens i malalts mentals). En aquesta obra, Picasso prescindeix de la literatura i de l’anècdota (al eliminar l’estudiant i el mariner) per entrar en el món del concepte.
El terme “avantguardes” és d’origen militar, i s’adapta als artistes d’aquesta època perquè són els primers que obren noves vies, que van al davant, i que seran seguits per una minoria. En aquests anys es desenvolupen molts –ismes. Tot i que tots tenen en comú una reacció envers d’allò convencional, cada –isme es centre en un aspecte diferent. Estarà molt present el concepte d’utopia, ja que creien en els grans discursos i en el progrés regenerador. Es parla de la figura del geni visionari, líder, com ja trobàvem durant el Romanticisme, tot i que els artistes avantguardes rebutgin aquesta comparació.
2 Últimes tendències de l’art Expressen els seus ideals a través de manifestos. Hi ha una constant discussió entre l’experimentació i l’obra d’art ben feta, que portarà a la pregunta On està el concepte d’art? Aquest nou art requereix uns nous codis per ser llegit. Aquestes claus interpretatives varien en funció del nostre bagatge personal. Mai seran obres unívoques, que es poguessin interpretar només d’una manera.
La font, 1917, Marcel Duchamp  l’artista busca obrir-se noves portes a partir de l’impacte i la transgressió de les normes tradicionals. Va voler exposar aquesta obra a l’exhibició de l’Armory Show, ja que se suposava que era de lliure entrada, sense cap mena de jurat que vetés les obres. Però per sorpresa del francès, La font no es trobava allà. Per això al maig de aquest mateix any edità The blind man, on mostrava la seva forma de pensar: “Deien que qualsevol artista que pagués 6 dòlars podria exposar.
El Sr. Richard Mutt va enviar una font. Sense cap mena de discussió, aquest article va desaparèixer i no es va exposar mai. Les raons del refús de la font del Sr. Mutt: 1. Alguns deien que era immoral, vulgar 2. D’altres, que era un plagi, tan sols una peça del bany Però la peça del Sr. Mutt no és immoral, no més que una banyera. És un element que es veu cada dia en els aparadors dels lampistes. El fet que Richard Mutt hagi fabricat o no aquesta font amb les seves pròpies mans no té cap importància, ell l’ha TRIADA. Ha pres un article ordinari de la vida, l’ha col·locat de tal manera que la seva significació d’ús desaparegués sota el títol i el punt de vista nous - ha creat un nou discurs per a aquest objecte.” Reivindica i lluita per una nova concepció d’artista; ja no és un artesà, perquè no està obligat a crear amb les seves mans, sinó que pot usar objectes ja existents, als quals donarà una idea o concepte; és ell qui decideix que és o no és art. Està reclamant l’art intel·lectual. Aquesta nova forma de veure l’art mou tots els ciments de la història de l’art, ja que per analitzar-la s’hauran d’utilitzar uns criteris totalment diferents. Un altre ready-made de Duchamp: Asseca-ampolles / Eriçó, 1914.
La dansa de Saint-Guy, 1919-1920, Francis Picabia  està senzillament composta per un marc, cordill i cartró, els quals podríem considerar materials 3 Últimes tendències de l’art bàsics de la història de l’art. Aquí l’artista ens priva de l’obra de art, ja que no hi cap mena de representació; només ens invita a reflexionar, a endinsar-nos en l’univers conceptual.
L.H.O.O.Q. / La Gioconda dels bigotis, 1919, Marcel Duchamp  el francès usa un article de merchandising, com és una postal, i hi actua en ella. La transforma dibuixant uns bigotis, pintant les ninetes per anular la mirada mòbil i escrivint al peu les sigles L.H.O.O.Q., que al llegir-les ràpidament en francès, ens diu “Ella té el cul calent”. Per això, l’obra ha estat interpretada com una referència a la possible homosexualitat de Da Vinci i un intent de destrucció del mite de l’artista renaixentista.
Avantguarda i autonomia social de l’art Autonomia total de l’art respecte a la societat que l’envolta. Els artistes avantguardistes saben que el seu art va dedicat a una minoria, però que és una minoria intel·lectual i cultivada. Es planteja, per tant, una elit d’art experimental (mencionat per Ortega y Gasset al seu llibre). En aquest context d’artistes experimentals, les tendències tenen una vida molt curta, ja que ràpidament deixen de ser impactants.
L’URRS de la Revolució promou l’art abstracte perquè l’art figuratiu es veu com propi de temps tsaristes.
Relació imatge – pintura Art a l’era de la seva reproductibilitat tècnica, de Walter Benjamin (1936)  quan una obra es reproduïda fins a la sacietat i no podem relacionar-nos amb ella en persona, perdem l’aura de l’obra.
Aquesta aura podria ser definida com essència, allò que l’obra transmet, l’essència de l’artista; per això només es apreciable tenint un contacte real amb l’obra. “Vivim en una cultura de la imatge, en un món en el que la nostra experiència de ‘les coses’, de tot tipus de coses, es fon – se superposa- amb la nostra experiència de les imatges tecnològicament reproduïdes de ‘les coses’”; “La tècnica reproductiva desvincula allò reproduït de l'àmbit de la tradició. En multiplicar les reproduccions, posa la seva presència massiva en el lloc d’una experiència irrepetible” Apropiacionisme Sherrie Levine és una artista apropiacionista perquè les seves obres sorgeixen d’altres fetes anteriorment, com és el cas de Font (after Marcel Duchamp), 1991. Ella no té cap necessitat de reivindicar el mateix que Duchamp, sinó que va més enllà i juga amb els conceptes de la postmodernitat. No s’apropia de les obres per l’interès que pot provocar, sinó pel projecte 4 Últimes tendències de l’art conceptual que suposa apropiar-se d’una obra reconeguda. “Tracto de fer un art que celebri el dubte i la incertesa. Que provoqui respostes però que no les doni. Que amagui significats absoluts tot incorporant significats parasitaris. Que suspengui el significat mentre et du perpètuament cap a la interpretació, tot forçant-te a anar més enllà del dogmatisme, de la doctrina, de la ideologia, de l’autoritat” En el cas de After Walker Evans (1981), no escollirà una obra sola, sinó un ampli repertori fotogràfic d’un important fotògraf americà.
Concepte i llenguatge - Abandonament de la “finestra de la realitat” - Èmfasi en el llenguatge (tècnica i expressió) - Aparició de “noves belleses” : ja no existeix una sola bellesa objectiva, tradicional i històrica. Els nous artistes reivindiquen un nou concepte de bellesa, supeditat a la nostra percepció personal. Es dona poder a l’individu per opinar sobre bellesa ja a finals del segle XVIII, i aquest fet ha evolucionat al llarg dels anys fins als nostres dies.
Magritte és un artista difícil de classificar per la seva versatilitat, tot i que se’l sol col·locar en el surrealisme i dadaisme. Una de les seves obres més conegudes és La traïció de les imatges (1928-29), més coneguda per la frase ceci n’est pas une pipe. “Un objecte no està tan unit al seu nom com perquè no puguem trobar-li’n un altre que li convingui més”. Recupera la discussió entre imatges i pintura, ja que no és una pipa, sinó la seva representació. Utilitza un llenguatge altament figuratiu.
Molts artistes surrealistes treballen l’associació entre diferents elements, pel que necessitem conèixer el pensament de l’autor per poder entendre’l, perquè les associacions les estableix ell. És un exemple l’obra Objecte/L’esmorzar en pell (1936) de Meret Oppenheim; la idea sorgeix d’una experiència personal de l’autora, en que es troba davant una tassa de cafè i un braçalet de pell. A 5 Últimes tendències de l’art partir d’aquí, intenta relacionar la suavitat i el plaer que produeix el tacte de la pell amb la sensació d’un glop de bon cafè; per tant, està intentant trobar un paral·lelisme entre dos sensacions agradables però que en el seu origen no tenen res a veure.
Els surrealistes i dadaistes estaran en una recerca constant de noves formes de crear; una de les que farà més fortuna serà l’atzar. Trobem el cas de Jean Arp, que busca alguna cosa que creï per ell, per tal de prescindir del pinzell; usarà una màquina que tallava papers de forma atzarosa i irregular, i aquests cauran sobre el llenç ja encolat, donant com a resultat obres com Rectangles segons les lleis de l’atzar (1916) André Masson també treballarà amb la màgia de l’atzar, però a través d’unes bossetes de sorra foradades, que deixarà buidar sobre el llenç, en el que es formaran taques de diferents colors que es fusionaran amb les fines línies, també quasi del atzar, que ell dibuixi.
En relació amb l’atzar, també cal destacar la tècnica de l’automatisme psíquic, on l’artista crea a partir del seu subconscient, i després, des de la consciència, aporta el significat al resultat. Era un joc molt comú en la plàstica i la literatura surrealista, que ha arribat fins als nostres dies sota el nom de Cadàver exquisit (1928) (Man Ray, Yves Tanguy, Joan Miró i Max Morise) Autors com James Ensor treballaren amb l’abjecció, que consistia en pintar tot allò que entrés i sortís de l’organisme, per tant menjar o excrements. Aquest art que provocava certa repulsió fou recuperat a la dècada dels 70 i 80. N’és un exemple la seva obra Dos esquelets es disputen una arengada (1891).
Aquests grups avantguardistes també destaquen per la defensa de una idea utòpica com és la cristal·lització en una pintura del soroll, del moviment, de la violència, de la llum... Això s’aconseguirà a través de l’abstracció (línies i color) i de la figuració (formes geomètriques) Un dels artistes 6 Últimes tendències de l’art destacats en aquest interès serà Luigi Russolo, que en la seva obra La revolta (1911) representarà la violència de la revolució a partir de colors intensos i línies diagonals. Aquesta inquietud la podem trobar en altres artistes futuristes, com és el cas d’Umberto Boccioni i la seva escultura Formes úniques de continuïtat en l’espai (1913) Dintre de les tendències contemporànies, el fil conductor més rellevant i constant serà la recerca de l’abstracció. Durant el cubisme, s’aconsegueix la forma més completa de representar un objecte en la seva totalitat. Això derivarà en obres quasi abstractes, però mai sense perdre el referent, ja que Braque i Picasso no fugien de la figuració.
En canvi, l’abstracció lírica de Kandinsky busca, a partir de línies, colors, formes... expressar algun sentiment. No es parteix de l’estudi exhaustiu d’un objecte, sinó que s’empren recursos com la sinestèsia; és a dir, la barreja de sentits. Utilitza els experiments que fa amb els seus alumnes i els inclou a les seves obres; tot l’anàlisi queda resumit i explicat al seu text Punt i línia sobre pla.
Kandinsky comprèn els colors per oposició, i sobretot domina la contradicció entre blau i groc. Això es deu a que el primer el veu com un color femení, dèbil, relaxat, de poc moviment, i que si existeix, es descendent. Pel contrari, el groc és un color masculí, fort i violent, amb un moviment ascendent.
Per això el vermell sempre apareixerà entre tots dos. Necessita els contraris per equilibrar les seves obres i dotar-les d’un significat.
Per últim, ens trobem amb l’abstracció geomètrica de Mondrian, que tot i treballar amb els colors i les línies, no ho fa en el mateix sentit que Kandinsky. Tornem a trobar un artista intel·lectual i interessat l’espiritualitat. La seva obra madura es caracteritza per l’economia del llenguatge, que trobem portada al màxim en Ródtxenko. Aquest, després d’observar les seves obres (Color vermell pur, Color groc pur, Color blau pur, 1921) en una exposició diu “S’ha acabat”. Amb això s’està referint a que no es pot anar més enllà, que la via de l’abstracció geomètrica ja s’ha esgotat. Serà per aquest motiu que els artistes moderns explotin només l’abstracció cubista i la lírica.
7 Últimes tendències de l’art 2. L’ART COM EXPRESSIÓ, PULSIÓ I ESPAI VIVENCIAL EN EL REREFONS DE L’IMAGINARI COL·LECTIU 2. 1. Expressionisme abstracte: la creació com a vector d’alliberació íntima, psíquica i psicosocial.
Es necessita el context nord-americà per al seu desenvolupament, ja que en l’Europa de l’època, sumida en la guerra, no s’hagués donat. Per això, per estudiar-lo, cal tenir molt present el context de la Segona Guerra Mundial. Està molt present el concepte d’apocalipsi, donat que estan envoltats d’una alta mortalitat i destrucció, les han experimentat. La producció cultural es veu parada a tot el món excepte als Estats Units, perquè és l’únic territori que no serveix com a camp de batalla.
Es treballa molt el concepte de “subjecte”, sobretot des de àmbits com la filosofia. Es parla molt d’existencialisme; perquè, com i quan de l’existència humana, a més de quin sentit té la vida en aquest marc de desesperació. També està molt present la mutabilitat, així com la fugacitat de la vida. Tot esperant Godot, de Samuel Beckett es pot nomenar com a obra paradigmàtica de l’existencialisme; és el reflex del buit, de l’angoixa, de la duresa de la realitat subjacent.
La producció artística permetia als artistes conèixer-se a ells mateixos. El fet de ser humans i actuar com a tal els permetia crear perquè experimentaven amb el seu interior.
Europa es trobava destruïda per la guerra, tant física com moralment, pel que la capitalitat se l’emportaran els Estats Units. Aquesta diferenciació es vista pels crítics i historiadors com el trampolí artístic i cultural pels americans. No estaven gens equivocats, ja que és en aquesta època quan neix el primer moviment totalment americà; l’expressionisme abstracte. Greenberg serà el gran crític de l’època, defensor d’artistes com Pollock o Rothko: “Si artistes com Picasso, Braque i Léger han declinat tan lamentablement això només pot ser degut a que les premisses socials que solien garantir el seu funcionament han desaparegut d'Europa. I quan un veu, per altra banda, com ha pujat el nivell de l'art americà en els últims cinc anys amb l’aparició de nous talents [...] com Gorky, Pollock o David Smith ... llavors la conclusió serà per la força [...] que les grans premisses de l’art occidental han emigrat al final als Estats Units, juntament amb el centre de gravetat de la producció industrial i del poder polític” Això es deu, en part, a que molts intel·lectuals europeus han de marxar cap als Estats Units durant la guerra. Mentre a Europa trobem artistes com Dubuffet, Wols o Fontana[#], que Greenberg considera molt poc rellevants, a Amèrica es troben els grans, com De Kooning, Pollock o Rothko. El seu expressionisme abstracte es desenvolupa entre la dècada dels 40 i la dels 50, data en que apareix amb força el Pop Art. El terme es encunyat per Robert Coates al 1946, al observar una exposició de Hoffmann, un artista d’aquest estil. Es parla constantment de l’Escola de Nova York perquè gairebé tots viuen i treballen a la ciutat, 8 Últimes tendències de l’art concretament al sud de Manhattan. L’aparició del l’action painting va molt lligat al que parlàvem abans de l’artista que s’autoanalitza a través de l’acció.
[#] Jean Dubuffet, Taula (1953); Wols, Sense títol (1946); Lucio Fontana, Concepte espacial: expectatives (1952) Els referents exteriors són desacreditats per la seva mutabilitat; és per això que es fixen i donen més validesa a l’interior de l’autor. Per aquest motiu, l’obra esdevé un psicoanàlisi, ja que treballant el seu interior alliberen dimonis.
Es desacredita la pintura de cavallet al buscar noves formes de crear art, allunyant-se dels formats tradicionals. Ho faran amb suport extra grans, que condicionaran la tècnica a emprar. Això també comporta l’entrada en joc del subconscient i de l’atzar. També tenen importància en aquest descrèdit les cultures orientals, que tornen a sorgir amb força en aquesta època.
* JACKSON POLLOCK (1912-1956) És un dels artistes expressionistes abstractes nascut a Amèrica. Serà la col·leccionista Peggy Guggenheim qui li doni l’oportunitat de fer-se un nom en el món de la pintura (Els Guggenheim foren una important família col·leccionista d’art contemporani, que apostava pels nous artistes, però Peggy fou una de les membres amb més ull per captar grans prodigis) Tot i morir jove en un accident, ja ho farà amb fama; aquesta es veurà mantinguda i engrandida per l’esforç de la seva dona i Peggy Guggenheim. Pollock va participar en programes estatals de desenvolupament artístic i la seva obra gira molt entorn les pulsions humanes, la violència, el sexe...
Home nu amb ganivet (1938)  aquest és un Pollock de primera època, quan estava influït pels muralistes mexicans, sobretot per Clemente Orozco.
Possiblement l’artista havia vist els seus dos murals que es trobaven a la costa est. Apareixen tres cossos imbricats, pel que són difícils de diferenciar. Es basa en un llenguatge que ja existeix, portat al seu camp. Traços gruixuts i negres ressegueixen les figures, el que aporta un aspecte més violent.
9 Últimes tendències de l’art Naixement (1941)  la seva voluntat no és una representació literal , sinó un moment d’angoixa i desequilibri, amb formes molt agressives. Els especialistes en Pollock diuen que aquí es reflecteix el seu interès per l’art nadiu nord-americà, ja que el format, que tendeix a la verticalitat, i les formes ens recorden a un tòtem.
Amb el temps, es va generant el seu llenguatge independent que és el que el fa diferent. En les primeres obres d’aquest Pollock madur, fa una sèrie d’unes 26 obres amb esmalt sobre paper, que és molt més líquid i brillant que l’oli. Entre aquestes es troba aquest Número 23 (1948) Segons Lee Krasner, pintava amb xeringues; per tant, separant-se del pinzell i usant eines exteriors a l’àmbit artístic, s’està desvinculant de la tradició.
Pero el Pollock més complex és el que es desenvolupa entre els anys 1949 i 1951.
N’és un exemple Un: número 31, 1950, esmalt i oli sobre llenç.
L’obra és singular pel resultat i per l’acció que la produeix: llaunes foradades i pinzells xops que gotegen... Aquesta tècnica es coneix sota el nom dripping. També usava pedres, sorra, trossos de vidre per densificar la pintura. No vol il·lustrar sentiments, sinó expressar-los.
En molts casos, la seva obra va ser classificada de caòtica, però ell mateix deia que no era caos, sinó natura, ja que ell era natura. Per tant, que ell mateix era l’obra. Creia en la prèvia existència de l’obra, però que en el moment de la creació, subconscient i conscient s’unien i feien fluir l’obra, sempre sense perdre el control; els colors, la quantitat de matèria, el format del suport... eren cosa seva.
Pollock mai treballà a partir d’esbossos, sinó a través de l’impuls i la obsessió del moment.
“La meva pintura no procedeix del cavallet. En general, tot just tenso la tela abans de començar, i [...] prefereixo col·locar-la directament a la paret o damunt del sòl. Necessito la resistència d’una superfície dura. En el sòl és on em sento més còmode, més proper a la pintura, i amb més capacitat per participar-hi, ja que puc caminar al voltant de la tela, treballar des de qualsevol dels seus quatre costats i introduir-me literalment dins del quadre. Es tracta d’un mètode similar al dels pintors de sorra dels pobles indis de l’oest. Per això, intento mantenir-me al marge dels instruments tradicionals, com el cavallet, la paleta i els pinzells. Prefereixo els pals, les espàtules i la pintura fluïda que degota i s’escorre, i fins i tot un empastament espès a base de sorra, vidre mòlt o altres materials” * WILLEM DE KOONING (1904-1997) Aquest holandès de Rotterdam va arribar molt jove als Estats Units; a la seva ciutat era pintor industrial, però anirà evolucionant i s’acabarà convertint en professor del Black Mountain College. Era 10 Últimes tendències de l’art un home molt obsessiu, que refeia constantment les seves obres fins a estar satisfet. Un exemple d’això és la seva sèrie de dones, per la primera de les quals, Dona I (1950-1952) va estar pintant durant 18 mesos. De Kooning és un expressionista abstracte però que mai perd el contacte amb la figuració, que sempre hi és present. Ell creia que l’oli s’havia creat per pintar la carn, éssers humans; serà per això que en la seva obra apareguin constantment persones. A l’obra mencionada vol pintar la dona contemporània, i ho fa d’una forma grotesca i agressiva, pintant-nos un cos corpulent, com el d’una matrona. De Kooning creia que al llarg de la història s’havien originat tres formes de representar la dona; com a Venus primitiva, com a deessa i com a nu; pel que ell va crear el de la dona contemporània, inspirant-se en els dos models de dona dels anys 50. La seva tècnica fa que les seves obres semblin pintades amb ràbia.
La visita (1966-1967)  el títol de l’obra el va aportar un dels seus ajudants, ja que com aviat va aconseguir molta fama, treballava amb un ampli taller d’aprenents.
* ROBERT MOTHERWELL (1915-1991) Encarna el paradigma de l’expressionista abstracte intel·lectual. Era llicenciat en filosofia i història de l’art, i va estar sota la formació i protecció de Meyer Schapiro. Va conèixer molt bé Espanya, sobretot durant el franquisme. Va dedicar diverses obres al nostre país, com és el cas de Ibèria, número 2 (1958) La va realitzar durant el seu viatge de nuvis al País Basc francès, usant una tècnica diferent a les anteriors vistes. La primera capa, en color ocre, és molt diluïda, i les dues següents, de blau marí i negre, molt més espesses. Per tant, està treballant des de el seu coneixement de la tècnica. Moltes obres de Motherwell són parangons, símbols de la seva idea. Demostra la voluntat de fugir dels límits, convertir les coses en un universal. “[...] començo amb una idea, un impuls, sovint derivat del meu món personal. Tot i que, a vegades, hi ha imatges que sorgeixen d’una corda al meu inconscient, com ho fan els somnis. Fins i tot en les pintures on una imatge inconscient es desenvolupa, una certa experiència és necessària per a percebre-la. A Ibèria o Pintura espanyola , per exemple, hauries de saber que les anelles del nas dels braus 11 Últimes tendències de l’art espanyols són ocres, sorra, i que els braus espanyols són molt petits, ràpids, i negres com el carbó. Aquestes pintures, amb colors negres i ocres tenen un brau en elles, però realment no pots veure-hi el brau. Són com un equivalent de la ferocitat de tot l’encontre” * ARSHILE GORKY (1904-1948) D’Armenia, per tant d’origen europeu. El primer Gorky ens recorda el Picasso dels anys 20, amb obres com L’artista i la seva mare (1930) La seva evolució cap l’expressionisme abstracte ens portarà obres com Cascada (1943). A la seva dona i a ell els hi agradava pintar la natura, i a diferencia de Pollock, treballarà amb apunts. La seva tècnica ens ajuda a veure allò representat; les pinzellades en la mateixa direcció, la fluïdesa que ens recorda a l’aquarel·la... ens fan veure l’aigua d’una cascada.
* BARNETT NEWMAN (1905-1970) Era un intel·lectual, igual que Motherwell. Nascut als Estats Units, era jueu, i la seva fe té un important paper en la seva obra. En són un exemple Adam (1951-1952) i Eva (1950) No retrata als personatges, sinó que els redueix com a idees de l’origen de la humanitat, com el bé i el mal. Usa només dos colors però de manera significativa, ja que en un predomina el que no en l’altre; un té del que manca l’altre.
La figura de Newman ens serveix per introduir-nos a Rothko. L’americà deixa veure en les seves idees que vol que l’espectador passi a ser un receptor, el que porta implícit que l’obra conté un missatge. Estem obligats a respondre i a formar part de l’obra; nosaltres també som productors de significats. Ajudem a acabar de constituir la peça. “L’art abstracte és un llenguatge que cal emprar per a projectar idees visuals d’importància […] L’efecte d’aquestes noves pintures comporta que les formes i els colors funcionin com a símbols que palesen una participació simpatètica amb el pensament de l’artista, de la part del receptor” 12 Últimes tendències de l’art * MARK ROTHKO (1903-1970) Originari d’Europa, de l’actual Letònia, ja que encara era part de la URSS. Primer s’establirà a la costa Oest, i més tard es traslladarà a Nova York.
La majoria d’obres de la seva època madura presenten un aspecte molt similar. A Sense títol (1950-52) les formes geomètriques semblen surar en la superfície, ja que mai arriben a tocar els marges. Michael Compton, treballador de la Tate Gallery, ens explica la tècnica de Rothko, ja que en tenia una molt particular: “Afegia pigments amb pólvores sense lligar i ous sencers a la seva fórmula de pintura i, sovint, diluïa la pintura amb dissolvent, cosa que feia que l’aglutinant de la barreja quedés malmès; les partícules de pigment quedaven gairebé desvinculades de la pintura, i quasi no s'adherien a la superfície. La llum penetrava en aquesta mixtura atenuada, bo i incidint en les partícules de pigment, i rebotant tot menjant-se la superfície i embolcallant a l’espectador en una aura de color. Les capes de pigment, unes sobre les altres, tenen una qualitat com d’òpal. La llum sembla emanar des de la pròpia pintura” Rothko estava interessat per les icones bizantines, pel que a principi de la seva carrera, vol portar a l’abstracció les sensacions que la seva observació l’hi provocava. Per això, en veurem aspectes (de les icones) reflectits en la seva producció plàstica: lluminositat i brillantor dels colors, que són molt intensos. A més, tenia la idea de que les obres s’havien de presentar totes juntes, mai soles, i el que encara era més utòpic, que ho havien de fer en una sala exclusivament per a elles, on l’espectador hi accedís també en solitari. D’aquesta forma, el públic també podria experimentar una sensació única i personal, com les que ell havia sentit. Serveix com a auto exploració de nosaltres mateixos, en està obligat a ser co-creadors de l’obra.
Vermell clar sobre negre (1957) Ja no parlarem mai d’objecte, ja que el que se’ns presenta és un subjecte, Rothko, que crea una imatge que nosaltres veiem com subjecte. L’artista ens està mostrant el seu interior, a partir d’anul·lar qualsevol representació de l’exterior. L’obra no està complerta sense la nostra interpretació, pel que no existeix una sola obra, sinó tantes com espectadors. El llenç deixa de ser en part l’obra per ser el vehicle de relació entre l’artista i el públic.
Els especialistes han volgut veure en els canvis de cromàtics de les seves obres un reflex del seu estat d’ànim, però els estudis més recents descarten casi al cent per cent aquesta idea. Rothko sempre fou un home molt turmentat i depressiu.
13 Últimes tendències de l’art Negre sobre marró fosc (1958)  aquesta obra fou encàrrec de l’empresa Seagram, que volia decorar el seu restaurant de luxe Four Seasons. Rothko va començar a treballar, però cap de les combinacions cromàtiques que feia li satisfeia, i després de provar tres series diferents, renuncià a la feina. Ell va declarar que ho va fer perquè el seu art no podia trobar-se en un lloc on hi hagués tanta gent i tants altres objectes. Però uns anys més tard, Harvard li va demanar que pintés per a una de les seves sales de reunió, encàrrec que si que va dur a terme. És per això que els especialistes creuen que ho va fer perquè la seva producció, amb aquest aire tan místic, no hagués de competir amb la resta de elements del restaurant; els assistents, el menjar, les seves converses...
Sense títol (1969) és una composició diferent, ja que no tenim la nebulosa separadora d’espais, sinó que les formes es toquen, trencant la sensació d’ingravidesa. Es va plantejar que foren paisatges, retorns a l’objecte, teoria que el propi artista sempre va negar. Per ell eren simples experimentacions.
La continua lluita de l’artista contra la depressió acabarà en suïcidi als 67 anys.
2. 2. El nou paisatge social i el mass media: el Pop Art « Popular, transitori, descartable, barat, produït en massa, espiritual, sexy, ple d’astúcies, fascinant i que fa guanyar diners » Aquesta és la directa i peculiar definició que fa Richard Hamilton del Pop Art; veurem la seva faceta creadora més endavant. És molt clara perquè ens fa pensar en tot allò que reflectia el Pop Art: consumisme i capitalisme.
* ROBERT JAMES ROSENQUIST Fou un artista pop vinculat als artistes de la transició entre expressionisme abstracte i el nou estil, com Rauschenberg o Jasper Johns. Va començar com a pintor mural de signes a Times Square, pel que sempre trobarem que les seves obres són de grans dimensions. N’és un exemple President electe (1960-61) La obra està formada per tres plafons, en el primer del qual trobem al president Kennedy, al segon un tros de pastís, com a símbol del menjar i les calories, consumisme. A l’últim un cotxe, representant la velocitat. Tots són símbols d’Amèrica, que ajuden a presentar-la com un país ric, frenètic, viu, consumista, potent, poderós...
14 Últimes tendències de l’art Entre els anys 1950 i 1960, els Estats Units viuen un moment d’apogeu, recuperats de la recessió, que porta a un augment demogràfic. És el moment de la consolidació de la classe mitja, que no para de consumir; en relació, es desenvolupa la cultura de masses. Els artistes es nodriran de tota la publicitat que bombardegen els mitjans de comunicació, per tal d’introduir-la a les seves obres. Això suposarà un retorn a la reproducció.
El nom Pop Art prové de popular; però no perquè sigui un art per a la població, ja que requeria cert poder adquisitiu per comprar-lo, sinó perquè és un art que agrada donat que es coneix i és amè tot allò representat. Al principi se’ls va conèixer com a Nous Realistes, però Alloway al 1954 reivindica un altre terme, ja que aquest és susceptible de ser confós amb els artistes europeus.
El Pop Art és caracteritza per: - l’ús del llenguatge del còmic i del cartell publicitari - la diversitat de nacionalitats que el practiquen - inexistència de manifestos - iconografia essencialment urbana, sempre al voltant dels mateixos eixos: estatus, tècnica (fàbriques, màquines), mites de massa (Marilyn Monroe) i sexe - interès per uns processos, parelles: acumulació i alteració; condensació i reconstrucció; serialització i redundància; comercialització i dessacralització...
- constant debat entre allò natural i allò artificial Serà un estil que farà fortuna ràpidament, tot i que encara trobarem una part de la crítica bastant reticent, al·legant la inexistència d’un fons i unes idees, com podíem trobar a l’expressionisme abstracte.
No podem considerar que existeixen uns pares del Pop Art, però se’ns dubte Rauschenberg i Johns són els que obren el camí des de l’expressionisme cap aquest nou moviment.
* ROBERT RAUSCHENBERG (1925-2008) - Llit (1955)  obra molt literal, que forma part de la sèrie Combine’s, realitzades a partir d’objectes, deixalles, que troba per la ciutat. Ell deia que aquest era el seu llit, pel que en certa forma, és un retrat de l’artista, sent el llit un espai tan íntim. Combina el pensament expressionista i el dadaista.
- Coca-cola plan (1958)  és un altre Combine. És una peça de fusta, d’uns 70cm d’alçada, dividida en tres parts; a la superior, es dibuixen unes caselles i s’escriu la paraula plan. El segon espai, buit, conté tres ampolles de Coca-cola, tacades de pintura, i als costats de la fusta, unes ales. En l’espai inferior, col·loca una bola de discoteca. Cada una de les realitats parla d’un concepte diferent: el dia a dia, la 15 Últimes tendències de l’art racionalització; la classe mitjana i el consumisme; el trencament amb la transcendència, la disbauxa.
No és una peça per ser col·locada en una vitrina, sinó que amb aquesta obra intenta incidir en la frontera entre art i vida. El propi artista ens diu: « Això no és ni “l’Art per l’Art”, ni “l’Art contra l’Art”. Jo estic a favor de l’Art, però de l’Art que no té res a veure amb l’Art. L’Art ho té tot a veure amb la vida, però no té res a veure amb l’Art » - Monogram (1955-1959)  aquest Combine està format per una cabra dissecada, col·locada sobre una base amb rodetes que està decorada amb retalls de diaris i pintura. L’altre element que hi afegeix és un pneumàtic, que col·loca al voltant de la cabra, com una mena de cinturó.
Aquestes obres es poden llegir des de un àmbit més crític, o bé des de un més satíric.
* JASPER JOHNS (1930- ) Als artistes d’aquesta generació s’afegeix un altre component, i és que viuen la guerra per no hi lluiten. De formació militar, Johns va decidir fer art, amb una primera etapa més expressionista que destruirà perquè considerarà massa naïf. El fet de conèixer a Duchamp li obrirà les portes del món modern de l’art.
- Llaunes de cervesa (1964)  escull un objecte de consum, de gama baixa, i l’ennobleix al reproduir-lo en bronze.
- Bandera (1954)  és una de les primeres obres que realitzar després de trencar amb la seva producció anterior. Ell creia que s’havia de treballar amb els símbols que la gent conegués, i que millor que la bandera del país, símbol americà per antonomàsia. Però el transforma, barrejant-lo amb aspectes de la realitat, com trossos de diari, que apareixen velats sota la pintura. aquesta serà la diferència amb els artistes de Pop; no amaguen aquests símbols que recullen de la societat.
16 Últimes tendències de l’art * JIM DINE (1935 - ) Els estudiosos debaten si considerar-lo un precedent del Pop Art o un neorealista.
- Sorolls de martell (1962)  sempre usarà, com a mínim, un objecte real a la obra; es coneixeran aquests tipus de peces com Environments. Les peces que incloguin estaran extretes de tres àmbits: cuina (aixetes, ganivets..), roba i eines (martells, tenalles, serres..) Usa l’objecte com a plantilla, i el repeteix fins a la sacietat. En aquest cas, veiem la silueta del martell negra perfilada per un difuminat blanc, possiblement fruit de l’aplicació de la pintura amb aerògraf. Sabem de la seva presència per la seva absència.
El Dine posterior és més colorista, com podem veure a les seves series de cors, que s’allunyen del conceptualisme i tenen més de sensual. Cor número 3 (1972) Els reialmes d’on extreu els objectes són els mateixos. La primera vegada que els treballi serà per encàrrec de l’Actors Studio de San Francisco, que volien uns decorats.
Els estudiosos el veuen diferent als altres artistes pop perquè sobrepassa la fredor que es llegeix a la resta d’artistes; les seves obres són molt més emocionals.
* ROY LICHTENSTEIN (1923-1997) Ell provenia del món de l’aparadorisme, i quan es va iniciar en la pintura, ho fa amb la històrica, canviant més tard a la expressionista. Més tard començarà a treballar com a professor a la Rutgers University, on coneixerà a Allan Kaprow, qui li obria noves portes al món de l’art i presentant-li personatges com Rauschenberg. També l’induirà a explorar el món del còmic. La seva primera mostra es basarà en còmics de Disney i de vaquers, com Mira Mickey (1961) Aquesta no va tenir èxit ja que al públic li va sobtar l’ús d’un llenguatge tan infantil, a més del propi fet de la inclusió del còmic. No copiava literalment les vinyetes, pel que no es considerat apropiacionisme. En aquesta, redueix els colors i amplia la mida de la bafarada. Això es deu a que, mentre menys filtres s’apliquin a l’original, més fàcil serà per l’espectador reconèixer-lo, pel que s’augmenta la possibilitat de consum.
- Roto Broil (1961)  es representa un objecte popular, que coneix la classe mitja perquè està present a la seva vida diària. Ens ho presenta d’una forma molt publicitària, sobretot pel que fa a l’ús de tintes planes i l’ocupació casi total de la superfície per part de l’objecte. Ens trobem davant una pintura tradicional, imbuïda pel llenguatge del còmic i dignificant un objecte banal i quotidià.
17 Últimes tendències de l’art A mitjans de la dècada dels 60 recuperarà el còmic, però no l’infantil, sinó els d’adults, sobretot en dos línies; la violència i la dona. Moltes vegades sintetitza diferents elements de diverses vinyetes en una sola imatge. N’és un exemple d’això Sweet dreams, Baby (1965), on barreja la frase típica cap a una noia i una escena violenta entre dos homes. Així, ressalta la seva autoria, demostrant que és ell qui escull.
Lichtenstein treballarà tant amb olis com amb impressions. Del món de la impressió, es queda amb les trames, conegudes com punts Benday, inventats per l’home d’aquest cognom al 1879. Aquest serà un dels seus trets més definitoris, i els reproduirà fins i tot amb oli, com en el cas de Dona al bany (1963) Són imatges de còmics monumentalitzades, el que ens ho apropa al món de la publicitat. Rols i estereotips molt evidents.
En el fons, l’obra és un interpretació en clau moderna del tradicional tema de les banyistes.
La primera gran exposició pop serà a l’any 1965, juntament amb els artistes op. Serà en aquesta on Lichtenstein presentarà aquesta Sèrie 11 on s’inclou Sweet dreams, Baby, després publicada a la revista Pop artists.
Lichtenstein també es dedicarà a l’objecte, tot i que durant un curt període de temps. Farà peces com Escultura ceràmica (1965) , que no estaven fetes per l’ús, sinó com a escultures. Les feia a partir de motlles reals. Era una tècnica molt fràgil i cara, pel que aviat la va abandonar. També es va aventurar en la producció de tasses per l’ús popular, decorades amb els punts Benday.
Cara de Barcelona (1991-1992) se li encarrega aquesta peça pels Jocs Olímpics.
18 Últimes tendències de l’art * CLAES OLDENBURG (1929- ) Treballa l’escultura d’una forma molt plàstica. Entre en el pop treballant subproductes del consumisme; objectes necessaris però que no ressalten ni són famosos. Suec de naixement, es traslladà de jove als Estats Units, on començà com a il·lustrador de tires còmiques pel diari. Després de la mort de Pollock es decidirà per l’escultura, en la qual s’iniciarà en un estil semblant al de Rauschenberg. La seva carta de presentació serà l’escultura tova, que no abandonarà, però també en farà de dura. Juga molt amb la tactilitat dels objectes quotidians, que monumentalitza.
“Estic a favor d'un art que imita allò humà, que és còmic si cal, o violent, o el que calgui.Estic a favor d'un art que adopta les formes de la pròpia vida, que retorça i s'estén i s'acumula i escup i degota i que és pesat i vulgar i brusc i estúpid com la vida mateixa” “Els carrers em fascinaven. Semblaven tenir una existència pròpia en el que jo descobria tot un món d'objectes fins llavors desconeguts. Paquets comuns es transformaven en escultures i veia les escombraries del carrer com elaborades composicions accidentals” - Sanitari tou (1966)  no és un ready-made, sinó una recreació, o més bé una creació, perquè parteix de zero per la seva realització. Hi ha una evident relació entre l’art i la vida.
Als inicis dels 60 realitza l’exposició Market, on recrea diferents productes alimentaris. Serà després d’aquest any 1961 que comenci a fer-los a gran escala, com Dues hamburgueses de formatge (1966), completes o Pastís de terra (1962). Les seves obres tenen un aspecte lúdic, molt interactiu, que serà un tret definitori seu.
* GEORGE SEGAL (1924 - 2000) El conductor d’autobús (1962)  combina una part real, la d’un antic autobús, amb una figura de guix, feta a partir del motlle d’una persona real. No deixa de ser un ensamblage amb object trouvée. El propi artista ens explica que la idea de l’obra sorgeix d’una experiència personal.
19 Últimes tendències de l’art * TOM WESSELMAN (1931-2004) - Fumadora (1967)  té molt de publicitari pels colors plans, les formes senzilles, el primer pla... té molt d’objecte, la dona es convertida en això.
- Gran nu americà (1968)  ressalten els colors primaris, plans, però sobretot el vermell, molt brillant, com a símbol de sensualitat. No obstant, les obres pop mai sobrepassaran un cert punt d’explicitat; es quedaran al límit, sense violar la moral americana.
* ALLEN JONES (1937 - ) Vinculat amb l’Independent group de Londres, una agrupació molt peculiar, ja que la gran majoria dels artistes provenien del món obrer. Molts d’ells treballaran el Pop Art. Jones es va dedicar a temes d’identitat sexual, abordant-los des de dintre. Comença a treballar-hi després de llegir Nietzsche i la seva idea de la creació com a fusió de contraris; un no funciona sense l’altre. Per Jones, el creador s’inspira quan la seva ment femenina i la masculina s’uneixen. Tractarà sovint l’hermafrodita per combinar totes dues parts. Obres com Home-dona (1963) Però el Jones més conegut és l’escultor de mobles, molt particulars. Usarà cossos de dones vestides amb robes fetitxistes, un tant sadomasoquistes, per fer mobles, el que crearà una gran polèmica.
Taula, Cadira (1969)... Ell deia que les realitzava com a critica del masclisme, però alguns crítics mai van arribar a creure-s’ho. L’autor nòrdic Bjarne Melgaard recupera la idea de Jones afegint el tema del racisme.
20 Últimes tendències de l’art * SIR EDWARD PAOLOZZI (1924-2005) Jo era la joguina d’un home ric (1947)  impressió composta per collage. Per la data de creació, es considera un manifest del pop. Tres elements a destacar, el cartell amb una dona pin-up, com a símbol de sensualitat; un avió de guerra, amb el missatge “continueu volant”, en referència a la Segona Guerra Mundial; per últim, una Coca-cola, símbol consumista. És una visió d’Anglaterra dels Estats Units, perquè és material americà que s’empra per criticar.
* RICHARD HAMILTON (1922-2011) Què és el que fa que les llars d‘avui en dia siguin tan diferents, tan atractives? (1956)  és com un bombardeig d’idees, per l’aparició de moltíssims elements. És com si el món de la publicitat es preguntés com vendre un producte. Apareix un home guapo i musculat, que en comptes de dur una pesa duu un caramel en pal; el prototip d’esportista com a paral·lelisme de la potència americana. Dona aspirant. Productes envasats, de consum.
Magnetòfon, com a representació de la consolidació de la música pop. Imatge publicitària a la pantalla de la televisió. Cartell de Broadway a través de la finestra.
Còmic rosa penjat a la paret. Retrat del segle XIX com a símbol de la omnipresència de l’home de la casa. Placa d’un cotxe Ford. Al sostre es pinta la lluna. Ens està donant peu una interpretació molt oberta i personal.
* ANDY WARHOL (c.1928-1987) La seva data de naixement no està clara, el que contribueix a la seva llegenda personal. Neix a Pittsburgh, una ciutat plenament industrial. La seva família provenia de l’antiga República Eslovaca, pel que el seu nom era Andrew Warhola. Tot i provenir d’una família obrera, el seu interès per l’art fou recolzat pels seus pares, que el van fer estudiar Belles Arts. Molts autors han volgut veure en els seus orígens molts dels aspectes que es reflectiran a la seva producció artística; les icones ortodoxes i les Marilyns, o els ous Pysanky i l’estampat d’un paper de regal que dissenya.
21 Últimes tendències de l’art Es traslladarà a Nova York, on ràpidament obtindrà fama. Va treballar com a il·lustrador d’importants revistes de moda i del món de la publicitat. Usava la tècnica de la impressió per transferència; aquesta consistia en fer el dibuix en un paper no secant, cerós, i després col·locar a sobre un secant i absorbent. Això produeix acabats imperfectes, com podem observar a les lletres de The french look (c. 1950) Però ja des de els inicis demostrarà moltes inquietuds, i col·laborarà amb un programa de ràdio per fer la portada d’un disc que editaran: El malson de la nació (1951) Reflecteix molt bé el gran problema que va suposar el consum d’heroïna als Estats Units de l’època.
Però tornarà al món de la pintura a finals dels anys 60, ja que la fama obtinguda, i en conseqüència, els diners acumulats, li van permetre fer una volta arreu del món. Començarà a treballar per ell mateix, sense dependre de cap empresa. Iniciarà les sèrie de Llaunes de sopa Campbell’s (1962) Són un total de 32 llenços que es troben exposats al MoMA per ordre cronològic d’aparició del sabor de sopa al mercat. És una reivindicació total del concepte art-vida. Representa un producte de consum que al fer-lo pintura, aquesta també es converteix en producte de consum. No sabem si es pintura o publicitat, perquè barreja aspectes de tots dos àmbits. “No crec que l’art hagi de ser per a uns pocs escollits, penso que hauria de ser per la massa d’americans” També reproduirà les llaunes ja usades, estripades… Llauna de sopa Campbell gran i estripada, Llauna de sopa Campbell aixafada (1962)… 22 ...