Tema 2-Cicle general farmacs organisme. (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 3º curso
Asignatura Farmacologia en fisioteràpia
Año del apunte 2016
Páginas 11
Fecha de subida 17/03/2016
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2. CICLE GENERAL FÀRMACS AL ORGANISME DELS CICLE GENERAL DELS FARMACS A L’ORGANISME: Són un conjunt de processos que determinen les concentracions dels fàrmacs en l’organisme i que es relaciona amb la rapidesa en l’aparició dels efectes dels fàrmacs, la seva intensitat i la seva durada.
FARMACOCINÈTICA:      Part de la farmacologia que estudia els processos i factors que determinen la quantitat de fàrmac present en l’organisme. Compren l’absorció, distribució, metabolisme i eliminació dels fàrmacs (ADME). Hi ha teixits que són més greixosos i les substàncies hidrofiliques tendeixen a anar a altres teixits més hidròfobs.
Estudia els processos i factors que determinen la quantitat de fàrmac present en lloc de l’acció (biofase) en cada moment, des de l’aplicació del fàrmac en l’organisme viu. Els moviments estan sotmesos a les lleis formulaves per models matemàtics. Si la concentració es manté, l’efecte es manté, sinó durarà menys.
Permet valorar i predir l’acció terapèutica i tòxica. El medicament ha de passar el màxim de tens possible per sobre de les concentracions i que el receptor estigui ocupat el màxim de temps possible. Els analgèsics actuen inhibint l’enzim que forma les prostaglandines, per tant menys inflamació i dolor tindrem.
Permet calcular la dosis i la posologia dels fàrmacs.
Permet individualitzar la dosificació.
CORBA CONCENTRACIÓ-EFECTE-TEMPS: Si estic per sota de la concentració mínima eficaç, no tindrà cap efecte, d’altra banda, hi ha que mantenirse per sota de la concentració tòxica mínima. El que fa es que es dona al principi poc fàrmac i si no li fa efecte, es va pujant sense passar de la concentració tòxica mínima. Cada persona és diferent.
Quan es tracta d’una malaltia crònica volem que el medicament que administrem estigui el temps necessari en la sang per a poder actuar. El que fem doncs és anar donant dosis a un temps determinant perquè la concentració sempre estigui entre la tòxica mínima i la eficaç mínima.
Les dues concentracions les coneixem.
EXEMPLE: Els antibiòtics. Tenim la concentració mínima inhibitòria, que per sota el creixement del microorganisme no s’inhibeix, per tant es reproduirà i com major sigui més infecció hi haurà. Amb els antibiòtics volem un medicament amb una dosi, per sobre de la concentració mínima inhibitòria. Si és molta però, pot ser nociu, per tant m’he de mantenir sota concentració mínima inhibitòria.
1 La farmacocinètica estudia el curs temporal de les concentracions i quantitats dels fàrmacs i dels seus metabòlits en els líquids biològics, teixits i excretes, així com la seva relació amb la resposta farmacològica, i construeix models adequats per interpretar aquestes dades.
FARMACOLOGIA ADME: CONCEPTE: La farmacocinètica no esta pensada pels medicaments, sinó per les substancies fisiològiques(funció biològica) per tant els medicaments s’han d’adaptar aquestes vies fisiològiques. La farmacologia ADME doncs es refereix als 4 processos farmacocinètics.
    Absorció: Analitza el pas dels fàrmacs a través de les membranes biològiques fins arribar a la sang. On n’hi ha més n’arribarà menys.
Distribució: Analitza el devenir del fàrmac desde la sang fins on actua (lloc d’acció).
Metabolisme: Analitza les diferents fases en les que els fàrmacs són transformats en metabòlits inactius (de vegades, són actius).
Eliminació: analitza com l’organisme realitza l’excreció del fàrmac cap a l’exterior.
A més s’afegeix l’alliberament:  Alliberament: com es disposa des de la forma als llocs d’absorció.
2 Els medicaments s’adhereixen a les proteïnes transportadores, i finalment es distribueixen on ho han de fer. Si tinc malament la barrera hematoencefàlica, doncs potser actua on no ha de actuar, i hi ha més actuació perifèrica que central.
Els medicaments s’uneixen al receptor i fa el seu efecte. Hi ha receptors a tot arreu, per tant, potser fa l’efecte allà on no volem que el faci.
Quan el medicament entra, entra tot però després es distribueix i potser allà on vull que arribi arriba menys per tant es metabolitza menys. No sempre arriba on volem, per arribar allà on volem passa per altres llocs que intententaran metabolitzar-lo i potser fa un efecte nociu.
El cànnabis esta col·locat al greix i del greix es va alliberant una mica cada dia fins que s’allibera completament. No el tens al cervell, el tens al estomac i el vas eliminant poc a poc. Si et fan un anàlisis pots tenir cànnabis encara al teu cos però no et fa efecte.
Així doncs, el ADME/LADME estudia: vies d’administració, pas a través de les membranes, alliberació, absorció, distribució, metabolisme i excreció.
VIES D’ADMINISTRACIÓ: La selecció d’una via d’administració depèn de: el fàrmac, la malaltia a tractar, la velocitat del efecte, la selectivitat (efecte general o local).
Tots els medicaments passen per el fetge ja que és recollit per la vena porta. Allà trobem el sistema més important per metabolitzar els fàrmacs i depèn del fàrmac, es emtabolitzara mes o menys, arribant més o menys quantitat a la sang (absorció).
VIES PRINCIPALS:    Enterals: A través del sistema gastrointestinal, oral, sublingual o rectal.
Parenterals: Directament en la sang o teixit, per exemple: intravenosa, subcutània o intramuscular.
Tòpiques: Destinades per una acció local en el mateix lloc d’aplicació, o per acció general després de la seva absorció. Per exemple dèrmica o inhalatoria.
Hi ha diferents vies d’administraicó: TIPUS DE VIA AVANTAGES INCONVENIENTS ORAL: Còmoda Segura Econòmica Molts tipus formulacions Primer pas hepàtic/intestinal.
Vòmits redueix l’absorció.
de 3 FORMES FARMACEUTIQUES Càpsules Comprimits Solucions Suspensions Es necessita un pacient col·laborador Aplicable pel pacient.
INTRAVENOSA: INTRAMUSCULAR: SUBCUTÀNIA: SUBLINGUAL: RECTAL: INHALADA: PERCUTÀNIA: S’evita primer pas.
Concentracions ràpides i elevades en sang.
Adequada en cas d’urgència.
Biodisponibilitat complerta (100%).
Permet dosis i volums elevats.
S’evita primer pas.
Absorció ràpida de solucions.
Permet preparats d’alliberació retardada.
S’evita el primer pas.
Absorció més lenta.
Aplicable pel pacient..
S’evita el primer pas.
Absorció ràpida.
Estabilitat pH.
Aplicable pel pacient.
S’evita parcialment primer pas.
Adequat per el que tenen dificultats per tragar o vòmits.
Aplicable pel pacient.
Evita primer pas.
Efectes locals.
Aplicable pel pacient.
Ràpida.
Interaccions amb aliments i altres fàrmacs No aplicables amb pacients inconscients (sondatge gàstric) possible dificultat en nens i ancians.
Major toxicitat.
Dolor, irritació tissular.
Formes estèrils.
Personal entrenat.
Car.
Preparats de alliberació sostinguda.
Preparats amb protecció gàstrica.
Dolor.
Irritació tissular.
Formes estèrils.
Personal entrenat.
Evitar en cas de pacients tractats amb anticoagulants.
Dolor, irritació tissular.
Infusió contínua (cures pal·liatives).
Dosis baixes.
Ha de retenir-se en la boca.
Si es traga la saliva és igual que l’oral.
Solucions.
Solucions (alliberació sostinguda).
Absorció erràtica.
Irritació mucosa rectal.
Provoca reflex defecatori.
Mala acceptació.
Requereix aprenentatge per coordinar.
Pot absorbir-se i provocar efectes generals.
Toxicitat local.
Pot absorbir-se i provocar efectes generals.
S’evita el primer pas.
Efectes locals.
Lenta.
Aplicable pel pacient.
Paracetamol, ibuprofeno.
Solució en bol.
Solució en infusió.
EX: Vacunes, insulina.
Comprimits masticables.
Solucions.
Comprimits bucals.
EX: Nitroglicerina, fentanilo.
Supositoris.
Solucions.
Enemes.
EX: Diazepam.
Inhalador de pols.
Aerosol.
Pomades, cremes, gels, pols, pegats.
ALTRES VIES:  Percutànies (altres tipus); o Iontoforesis:  Increment penetració cutània per aplicació de corrent elèctrica.
 S’aplica un pegat amb medicament i corrent.
 Exemples: glucocorticoides, antiinflamatoris no esteroidales. AINE.
o Sonoforesis (fonoforesis, ultrasonoforesis): 4 depot         Aplicació juntament amb ultrasons.
 Exemples: glucocorticoides, antiinflamatoris no esteroïdals. AINE.
Ocular: conjuntival Òtica: nasal. Efecte local o general.
Vaginal: efecte local o general.
Intracavernosa: Alprostadil: disfunció erèctil.
Intracardíaca.
Intraarticular Altres CARACTERÍSTIQUES DE LES VIES: SUBCUTÀNIA: Un exemple són les vacunes, que no hi ha que confondre amb intramusculars.
SUBLINGUAL VS BUCAL: No hi ha que confondre la sublingual amb la bucal. La bucal s’ingereix per la via oral mentre que en la sublingual hi ha que “xupar” i s’absorbeix amb la saliva. Així doncs la via sublingual no passa per el fetge i té una disponibilitat més bona.
RECTAL: La via rectal de cada cop s’usa menys ja que no agrada a la gent. S’usa bastant en nens ja que molts cops no volen per via oral. Els supositoris s’han de conservar a la nevera ja que es desfan a temperatura ambient.
INHALADA: Amb la via inhalada podem tenir aplicacions generals ja que s’absorbeix a la sang. Si no es col·loca al pulmó el que fem es que ens l’empassem. Amb la inhalada hi ha que aprendre a coordinar.
INTRANASAL: Pel nas és la via intranasal que s’utilitza per altres coses, la cocaïna fa acció general al cervell i acció local al nas fent perforacions. On hi ha mucosa i sang el medicament pot passar aquesta mucosa.
TÒPICA: El que volem es actuar sobre una malaltia de la pell, com per exemple una dermatitis. Una de les manes d’apicar-ho és amb un pegat: Amb el pegat vull que s’absorbeixi i no podem posar el pegat sempre al mateix lloc ja que s’irrita. A més el pegat hi ha més medicament del que es necessita, perquè hi hagi més concentració del que pugi passar a les membranes, perquè es pugui absorbir, sinó podia ser al revés que passes de la sang al pegat. Quan es treu el pegat potser que encara hi hagi medicament, per tant hi ha que vigilar.
On hi ha una mucosa amb sang es pot absorbir i tenir efecte local i també general.
PAS A TRAVÉS DE LES MEMBRANES BIOLÒGIQUES: Els fàrmacs passen per les membranes biològiques per diferents mecanismes, alguns d’ells dependent de les seves propietats fisicoquímiques: pes molecular, liposolubilitat, pKa: àcid o bàsic.
Els principals mecanismes són:      Difusió passiva: Va per gradient de concentració, liposolubilitat o ionització. Pels àcids es calcula amb el pH=pKa + log (I/NI). Com va per gradient no consumeix ATP.
Transport actiu: Consumeix ATP. És quant les molècules passen contragradient, és a dir, d’on n’hi ha menys a on n’hi ha més. Un exemple seria la bomba de sodi-potassi, bomba de calci o el simple transport de la glucosa.
Canals: Canals amb el que es realitza el transport actiu.
Difusió facilitada: No consumeix ATP. Amb l’ajuda duna proteïna transportadora.
Endocitosis i exocitosis: Procés més complex per a fàrmacs de gran mida.
ABSORCIÓ: 5 Procés del pas dels fàrmacs des del lloc de l’administració fins a la circulació sanguínia. Comprèn: CARACTERÍSTIQUES GENERALS: És l’entrada del fàrmac en l’organisme (sang) atravessant les barreres naturals: pell i sistema digestiu.
La velocitat d’absorció està molt influenciada per la via d’administració i la forma farmacèutica utilitzada.
En el cas d’administracions intravenoses, no existeix absorció, al situar-se tota la dosi del fàrmac en el torrent circulatori (biodisponibilitat total de 100% o F=1) Una solució esta ja preparada per absorbir-se de forma immediata.
ABSORCIÓ GASTROINTESTINAL: Alguns fàrmacs s’absorbeixen bé per la boca (sublingual o bucal), i es limita al primer pas hepàtic com per exemple nitrits, opioides. El principal metabolitzador de medicaments és el fetge, però el propi budell pot metabolitzar el medicament ja que té enzims per fer-ho i un pH adequat de 7-8. Per tant, aquí és on s’absorbeix pràcticament tot el medicament ja que té una superfície absortiva molt gran. L’estomac té capacitat de 2 a 5 litres però quasi no absorbeix ja que està limitat per la seva petita superfície tot i que hi hagi àcids forts. Hi ha que tenir en compte que l’absorció rectal és erràtica, no sempre s’evita el primer pas hepàtic.
El medicament que s’absorbeix passa per la via esplènica que arriba fins al fetge, on es metabolitza i una part anirà al cor i es distribuirà. Si l’absorció fos instantània, si tot el medicament que dono s’absorbeix de cop, abans de passar per el fetge tindria el 100,% al passar pel fetge i depenent del que metabolitzi aquest en sortirà mes o menys que anirà al cor i allà es distribuirà.
De tota la dosis, depenent del metabolisme del fetge tindré més o mes absorció. Això és el metabolisme de primer pas, que abans de passar a la sang perifèrica ja s’ha metabolitzat. Pot haver vegades que es posa directament perquè vagi al cor i no passi pel fetge. Per via oral es dona una via més gran que la intravenosa, ja que hi ha el metabolisme de primer pas.
METABOLISME: METABOLISME PRESISTEMIC.
La metabolització és molt important al passar per l’estómac, ingestió o pel fetge després de la seva absorció. Es mertabolitza al budell o fetge depenent d’on pot arribar el medicament:   Estómac: Alcohol deshidrogenasa, en intestí:CYP3A4 i glicoproteïna-P (Transportador cap a la llum). També metabolisme per bactèries llum còlon.
En cas del fetge, s’anomena metabolsime de primer pas hepàtic (citocrom i altres enzims).
6 Es parla d’aquest fenòmen quan la quantiat de fàrmac que arriba a la circulació general és menor del 3050% de la dosis administrada.
Sopsitar-ho quant la dosis oral és molt superiors a la intravenosa o parenteral.
És un factor que disminueix la biodisponibilitat: opioides (morfina i codeïna), antagonistes del calci (nifedipina, diltiazem, verapamil), bloquejants, betaadrenèrgics, (propanol), antiarítmics (lidocaïna, encainida), la nitroglicerina o el clormetiazol.
Quan el medicament arriba a la via arterial va directament a la perifèria, mentre que per via venosa passa pel cor. Per la via intraarterial poden donar trombos cerebrals, ja que una artèria tingui molta pressió.
La intercardiaca si es queda al ventricle i aquest no es contrau no serveix per res per tant volem que vagi a les cavitats. No volem que es quedi al múscul sinó que arribi a les cavitats.
Ha de arribar de forma rapida o lenta, absorbir al 100%. La biodspinbitlitat un 100% d’aquesta i un antibiòtic per via oral no s’absorbeix. Si hi ha una infecció localitzada volem que mati les bactèries de forma local, no volem que arribi a la sang.
La metabolització de cada persona es diferent, per tant comencem donant una dosi baixa i anem augmentant fins tolerància, ja que els estudis es fan a nivell poblacional però cada persona es diferent.
BIODISPONIBLITAT: Primer és oral, s’absorbeix i després s’ha d’expulsar. És la quantitat i velocitat en la que una substància (o la seva part activa) és alliberada des de una forma farmacèutica i arriba a la circulació general.
La biodisponibilitat oral és variable segons cada fàrmac: Diazepam: 100%, Paracetamol: 88%, Morfina: 25%, alendronatronat 1% amikacina (0%).
La biodisponibilitat depèn de molts factors:    Absorció (pas a través de les membranes): Un s’absorbeixen més i altres menys.
Fenòmens de metabolisme presistèmic: Primer pas hepàtic: El fàrmac s’absorbeix i passa a la sang portal però no es metabolitza abans d’arribar a la sang perifèrica (en fetge).
Formula galènica: Interaccions farmacològiques i amb aliments (menjar).
Per a mesurar la biodisponibilitat, s’avaluen i comparen paràmetres:   Biodisponibilitat en magnitud o quantitat: Àrea baix la corba de concentracions plasmàtiques en temps (AUC).
Biodisponibilitat en velocitat: Concentració plasmàtica màxima (Cmax). Temps en el que s’aconsegueix la concentració (Tmax). Si el medicament s’absorbeix de manera més lenta, la concentració es va manteint. La càpsula té concentracions diferents que el comprimit.
Quan es fa per via oral, el pic inicial és molt gran però poc a poc va baixant la concentració amb el temps ja que es metabolitza i es va absorbint.
CONCEPTES: 7  Biodisponibilitat absoluta: Compara la via de màxima biodisponibilitat amb altres, per exemple: intravenosa vs oral, intravenosa vs intramuscular etc. S’expressa amb un pocentatge, i la intravenosa sempre serà del 100% o 1.
 Biodisponibilitat relativa: Es compara entre dos fàrmacs o vies d’administracío diferents a la intravenosa, amb i sense menjar. Si s’administra dosis per ambdós vies (oral+ comprimit o oral + intramuscular). La comparació es fa amb el fàrmac que es creu que és estable (100%), per tant el resultat serà relatiu a aquest. Pot ser que amb una capsula hi hagi menys quantitat que amb un cormpirmt, per tant si es fa un canvi (enlloc de càpsules donem comprimits) hi haurà que tenirho en compte.
 Relativa a aliments: També es fa amb aliments. S’administra un medicament amb i sense menjar.
Quan el menjar afecta a l’absorció dels medicaments, es demana que es prengui abans o després del menjar, és a dir, que es prenguin consideracions. S’accepta entre un 20%-80/100% de variabilitat, encara que si és antiarítmic o pel càncer només un 10%.
 Biodisponibilitat relativa entre medicament de marca original i genèric. Per exemple via oral (parotexina de 20mg).Biodisponiblitat +/- 20%.
8 DISTRIBUCIÓ: Després de ser absorbit desde el punt de entrada, el fàrmac entra en la sang essent transportat (com fàrmac lliure i unit a altres proteïnes plasmàtiques) per la sang a tot el organisme i distribució en teixits (fluids extracel·lulars) i cèl·lules (fluids intracel·lulars). Si el teix està molt irrigat arribarà més quantitat que un que no està tant irrigat.
La distribució a un lloc concret depèn de les característiques fisicoquímiques del fàrmac, de la unió a les proteïnes plasmàtiques, del flux sanguini local i de la captació tissular.
Es coneixen diverses barreres fisiològiques que impedeixen en ocasions, la distribució a certs llocs (barrera hematoencefàlica o barrera placentària).
Els paràmetres rellevants de la distribució són unió a les proteïnes plasmàtiques i volum de distribució.
UNIÓ PROTEINES PLASMATIQUES.
En la sang els fàrmacs es troben en dues fraccions en equilibri, o dissolts en el plasma (fracció lliure) i units a l’albúmina alfaglicoproteina i altres proteïnes plasmàtiques (fracció fixada o unida a proteïnes plasmàtiques). Només la fracció lliure és capaç de difondre als teixits o cèl·lules on ha d’exercir la seva acció. En termes generals, la fracció fixada no es distribueix fora de la sang, es metabolitza o s’elimina.
L’albúmina es la proteïna transportadora més important. Els fàrmacs que tenen un alt índex de fixació a proteïnes poden mostrar concentracions plasmàtiques molt sensibles a la interacció amb altres fàrmacs sobre la seva capacitat de fixació. El fenomen de desplaçament de la fixació a proteïnes plasmàtiques pot ser causa de modificació de l’eficàcia i reaccions adverses. Si passem d’una unió del 99% al 98% les concentracions lliures passen de 1% al 2% es dobleguen.
El 100%de la dosi es pot distribuir unit a proteïnes, però passa pel fetge (artèria hepàtica) i pel ronyo i un a part es metabolitza. Si està lliure pot anar per tot arreu on hi hagi sang. El medicament anirà dins la sang, alliberarà una molècula i deixam lliure un altre. Quan el fàrmac està en la sang s’allibera més a poc a poc la concentració serà més baixa.
El 100% de la dosis es pot distribuir, però passa pel fetge a través de l ateria hepàtica i pel ronyo. Si passa pel fetge doncs una part es metabolitza. Si esta lliure pot anar per tot arreu on hi hagi la sang, així pot anar per tot arreu sense anar per la sang.
WARFARINA: Simprtrom, anticoagulant.
El cervell és el lloc on hi ha més greix a les cèl·lules, cèl·lules amb un percentatge de greix mes elevat.
VOLUM DE DISTRIBUCIÓ: El volum de distribució és la dosis/concentració plasmàtica en temps 0.
Es dona un medicament normalment amb una concentració de 100 mg i després de tot el procés només arriba a la sang amb un 1, 1’5 g, que està per tots els teixits amb la sang amb equilibri.
Si donem una concentració de 100mg distribuïda en 100 litres i deseguida féssim un anàlisis i veiéssim 1 mg, hi hauria un volum de distribució de 1mg/l. Amb això es pot calcular la dòsi necessariaper tenir més o menys concentració. Amb el volum i la dosi puc saber quina distribució té. Cada medicament té un volum de distribució completament diferent.
En realitat no es pot saber amb exactitud ja que no és un volum tancat ni res, però s’utlitza molt com a aproximació.
9 BARRERA HEMATOENCEFÀLICA: Al distribuir el medicaments hem de tenir en compte també la barrera hematoencefalica. Els medicaments arriben a la sang i allà es pot concentrar.
Es concentra mes o menys depenent de la zona. La orina per exemple, concentra substàncies i quan a la sang la concentració és alta també es pot fer a la llengua. A la orina es pot quedar l’efecte local, per tant en una prova donar positiu quan els efectes de la substància ja han desaparegut. A la saliva representa més el moment en que s’han pres les substàncies (la màxima concentració de cànnabis és en expiració).
On hi ha problemes per passar la barrera hematoencefàlica és al cervell i a la placenta, ja que tenen més protecció. Els psicofàrmacs a vegades tenen problemes per travessar aquesta barrera. Si es dona un medicament per tractar la patologia del nen la barrera placentària fa que no passi part del medicament.
Al igual passa amb el cervell, que molts cops s’ha de posar un catèter per arribar al LCR.
El tabac es vasoconstrictor, per tant el fetus té menys irrigació. La dosis de la nicotina de un cigarret es mortal, el que passa que nomes fumes el fum dons una part es crema, però la dosis de un cigarret per nicotina per via intravenosa és mortal.
10 11 ...