Plantes Vasculars. Tema 1 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Plantes Vasculars
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 09/08/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Plantes vasculars Lluis Vilar TEMA 1: INTRODUCCIÓ Les plantes vasculars són el grup de plantes verdes més important, ja que són el grup més nombrós, el més important per l’home i el més important pel ser el component principal dels paisatges.
Les plantes vasculars són aquelles que presenten un teixit conductors, és a dir les que tenen corm (arrels, tiges i fulles). Les plantes vasculars inclou els pteridòfits i grups relacionats, gimnospermes i angiospermes, el grup més abundant, mentre que deixa fora a algues, molses i hepàtiques i fongs.
Tot formant part elles mateixes dels recursos naturals vius, les plantes verdes són també el recurs directe o indirecte per la via tròfica ecològica del conjunt dels éssers vius del planeta.
Transformant la matèria mineral (aigua, C, N, P, S, etc.) en biomassa orgànica mitjançant la fotosíntesi (l’autotròfia), exerceixen funcions ecològiques (en els ecosistemes) i econòmiques (a la humanitat) ben diverses: - L’enllaç dels cicle biogeoquímics amb l’energia solar La producció d’aliment, de vitamines, d’oxigen per la respiració Donen recursos industrials, energètics i farmacèutics Són associades a la mitologia i serveixen també per fins estètics i pel lleure Tots aquests papers no poden ser reemplaçats per la tecnologia ni tampoc pel capital financer Tenim l’objectiu doncs de donar a conèixer aquest món extraordinari de les plantes tot intentant fer comprendre el paper important que ocupen en el manteniment del funcionament general de la societat i també ensenyar a conèixer les plantes de casa nostra.
Les plantes vasculars han estat i són el grup de plantes verdes més important per l’home. La facultat de diferenciar i conèixer les especies va ser una condició indispensable perquè els primers humans poguessin sobreviure: saber quines eren les comestibles, quines les tòxiques, les medicinals, etc.
En certa manera els humans rurals encara tenen aquesta informació avui dia, però els humans de les ciutats no, ja que viuen aïllats del medi natural i per sobreviure no els cal conèixer les plantes.
Les plantes vasculars o cormòfits són el grup de plantes verdes més important. Algunes espècies proporcionen recursos que no es poden sintetitzar. Alguns exemples són: - El Noni (Morinda citrofolia, rubiàcia) de la qual se’n fan sucs i càpsules; és un antioxidant natural contra els problemes degeneratius. El noni a més, relaxa les parets de les artèries, ajuda a regular la pressió arterial i contribueix a prevenir els nivells alts de colesterol. També és anticancerigen.
- Hoodia gordonii, família de les asclepiadàcies és una planta medicinal que actua sobre el sistema nerviós, traient la sensació de gana. Antigament les tribus africanes la feien servir en ocasions que no tenien menjar i actualment la pren aquella gent que vol aprimar-se, ja que dóna una sensació d’haver menjat i d’estar ple, sense haver-ho fet.
- L’umckaloabo (Pelargonium sidoides), és efectiu pel tractament de les infeccions respiratòries agudes.
- Centella asiatica és una planta emprada antigament en ús intern i extern per malalties de la pell, llagues, ferides, per la lepra, etc. l’activitat de la planta és deguda al seu contingut en asiaticòsid, àcid asiàtic i àcid madecàssic, que estimula la producció de col·lagen i la síntesi de glicosaminoglicans. Recentment utilitzat per la psoriasi.
- Hydrastis canadensis, segell d’or (goldenseal). El rizoma és vasoconstrictor i els indis cherokees el feien servir per les hemorràgies.
- Lansium domesticum, família de les meliàcies. Diverses parts de les planta tenen ús medicinal. La pela del fruit s’asseca i es crema i s’utilitza per repel·lir els mosquits.
També s’ha utilitzat per tractar els paràsits intestinals i les diarrees. Les llavors polvoritzades s’han utilitzat per cosmètics, per reduir la febre i l’escorça s’utilitza per tractar la malària i les picades d’escorpí.
- Unicaria tomentosa, família de les rubiàcies, és una planta enfiladissa de les selves del Perú, anomenada uña de gato, emprada per l’ètnia dels Asháninkas per curar ferides i per alleujar el dolor dels ossos, pels ronyons i pels parts.
Se sap que és un immunoestimulant pels alcaloides isomitrafilina i pteropodina, que augmenta l’activitat fagocítica des granulòcits neutròfils i macròfags, i estimula la producció de limfocines. Sembla que podria ser útil en alguns càncers, sida, la candidiasis sistèmica, diversos herpes i el sarcoma de Kaposi.
L’inconvenient és que només se’n coneix una espècie i és difícil de trobar.
- La estevia (Stevia rebaudiana, família de les compostes) és un arbust originari de Paraguai i de Brasil que es fa servir com edulcorant natural. Les fulles són 30 vegades més dolces que el sucre i l’extracte unes 200 vegades més. No té calories i és apte per diabètics i hipertensos, però fins l’any passat no es podia comercialitzar.
- Silybum marianum, card marià, escardot gros, presor, dit així per les taques blanques de les fulles que la llegenda popular atribueix a gotes de llet de la Verge, o bé perquè era utilitzada per les malalties de les dones. Es tracta d’una planta medicinal, els fruits de la qual es fan servir per afeccions del fetge. També es comestible com a verdura.
Descobrirem que moltes plantes tenen nom català, que conèixer-les és fer cultura, però el nom científic també té molta importància.
La importància dels herbaris Realitzar un herbari d’una zona ajuda al coneixement de les plantes, allò que tan coneixien els primers humans i encara algunes persones que viuen en medis rurals.
Conèixer i saber diferenciar implica classificar i ordenar: La classificació botànica consisteix en identificar, en nomenar i classificar un vegetal (= taxonomia, botànica sistemàtica).
Agrupant per afinitats, estudiem les relacions evolutives dels vegetals. S’acaben fent jerarquies d’acord amb un sistema natural o bé segons un concepte evolutiu (= la filogènia).
Lligat a la taxonomia hi ha la nomenclatura, que permet donar un nom correcte a una planta (només un i acceptat per tothom) Hi hauria unes 300.000 espècies de traqueòfits, totes relacionades amb un ancestre comú en l’arbre de la vida. L’evolució (els canvis genètics en el temps) és la causa d’aquesta gran diversitat (i els fòssils ho demostren), i la sistemàtica té com a objectiu identificar i conèixer els grups d’organismes que ha donat l’evolució.
Segons el codi de nomenclatura internacional (el darrer és el codi de Tòquio de 1994), cal que hi hagi un únic nom vàlid per un tàxon, que serà el més antic i cal que aquell nom vagi lligat a un plec d’herbari que servirà de referència.
La sistemàtica molecular.
Un dels descobriments més excitants i importants dels darrers 25 anys ha estat l’aplicació de les dades de l’ADN a la sistemàtica. El terme sistemàtica molecular es fa servir per indicar l’ús de les seqüències d’ADN i d’ARN per conèixer les relacions evolutives dels organismes.
La seqüenciació determina l’ordre precís dels nucleòtids (A, C, G i T) en un tros de d’ADN. Les seqüències de diversos organismes es poden alinear i així es poden detectar mutacions per punts buits. Les seqüències d’ADN es poden generar per: - aproximant 2 genomes on hi hagi un gen que interessi - a partir de tot el genoma cloroplàstic, el més útil per resoldre els problemes filogenètics El descobriment de la reacció de la cadena de polimerasa (PCR) hi ha ajudat molt, on l’ADN és replicat enzimàticament.
Si una espècie tingués una història simple, la seva filogènia basada en qualsevol gen la reflectiria. Però sovint no és així, ja que els gens nuclears poden no deixar rastre de la història del nucli i cloroplasts i mitocòndries poden tenir una història diferent de la del nucli. Ara se sap que algunes plantes tenen cloroplasts “erronis” per culpa d’introgressió.
Un dels gens cloroplàstics que més s’ha fet servir és el rbcL, el gen que codifica la llarga subunitat de l’enzim fotosintètic RUBISCO, que és el gran acceptor de carboni en els organismes fotosintètics eucariotes i cianobacteris. Es coneix l’estructura secundària de la proteïna i els aminoàcids es poden assignar al component estructural particular del gen.
S’ha escollit aquest gen perquè és universal a tots els vegetals (tret dels paràsits i alguns sapròfits), és força llarg i no té problemes d’alineació.
Com que rbcl és un gen molt conservador, el seu ús no serveix per separar espècies i gèneres molt propers, i per això es fa servir el que codifica la subunitat F del NADP deshidrogenasa, ndhF, que codifica subunitats de RNA polimerasa.
Del genoma mitocondrial es fan servir els gens atp1 i atpA que codifiquen subunitats d’ATP sintasa i maturasa (matR).
També s’han estudiat el gens fitocròmics, els que codifiquen les proteïnes que responen als senyals lumínics i controlen el creixement de les plantes. A les angiospermes hi ha 5 tipus de fitocroms, A, B, C i E (el D que només es a les crucíferes i es creu que és una recent duplicació de l’E).
És clar que tot això pot canviar en el futur. Som als inicis d'una nova època de determinació, la sistemàtica molecular, on comencen a arribar els codis de barres per a la identificació de plantes.
- Un codi de barres d'ADN és una seqüència curta de 400-800 parells de bases, prou llarga com per ser extreta fàcilment i per caracteritzar totes les espècies de la terra (a partir d'un trosset de fulla, flor o fruit) - Només caldria anar a una llibreria digital i identificar la nostra planta - Serà una nova eina per conèixer i gestionar la immensa biodiversitat del planeta ...

Comprar Previsualizar