Grecia part 4: escultura; Jacobo Vidal (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 2º curso
Asignatura art de grecia i el món hel·lenistic
Año del apunte 2013
Páginas 11
Fecha de subida 06/11/2014
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

Art de Grècia i el món hel·lenístic l’escut, en el qual apareix la serp sagrada d’Atenes. A la mà dreta sosté una niké. Portava un casc amb una esfinx al centre i un pegàs a cada costat. Sobre l’esquena esquerra, duia una llança recolzada.
Estava col·locada sobre un pedestal, on es representava el naixement de Pandora. Estava decorada amb relleus d’amazomàquies i gigantomàquies a l’escut i centauromàquies a la sola de les sabates.
Són temes vinculats amb la resta de decoracions del temple: la victòria d’Atenes sobre el poble bàrbar. En imatge, Atenea, una còpia lliure d’època romana sobre l’original; Atenea partenos, còpia d’època romana de l’original segle II dC; infografia.
Fídies, l’escultor de dita escultura, també va realitzar-ne una de Zeus per al temple de Zeus a Olímpia (c. 430-420 aC) Aquesta estava feta de plaques de terracota que varen ser recobertes d’or i ivori, pel que no era massissa. La de la imatge és una reconstrucció hipotètica.
Hi ha una tercera estàtua criselefantina, atribuïda a Fídies per autors com Pausànies. És l’estàtua de Nèmesis a Ramnous (segle V aC) En canvi, Plini el Vell l’atribueix a Agoràcrit de Paros, i és la teoria més plausible. Aquest fou deixeble de Fídies, pel que l’estil és molt semblant, a més de tallista a les obres del Partenó. A imatge, una còpia romana del s. II dC de l’original grec.
L’impacte emocional causat per aquestes enormes escultures, que ha estat recollit als textos, ha portat a Fídies a ser conegut com a creador de Déus, en contraposició de Policlet que era conegut com creador d’homes.
Grans escultors del segle V aC L’art del primer classicisme suposa el major canvi i revolució de tota la història, ja que és el pas de l’art arcaic al clàssic.
MIRÓ Pertany al primer classicisme, i és el primer entre els més importants generacionalment parlant.
Pausànies el considera atenenc, però és més probable que nasqués a Eleutera. El que si va dur a 63 Art de Grècia i el món hel·lenístic terme a Atenes fou la seva producció, i és possible que també la seva educació. No s’ha conservat cap original perquè, segons les fonts, era majoritàriament bronzista. És possible que fos deixeble d’Agelandes d’Argos. Miró és un escultor important per la seva representació del principi del moviment, el rhytmos. Fins aleshores, el moviment existia, però no s’apreciava; amb Miró, se li atribueix un nou significat. L’acció determina el destí, pel que es vincula al moviment. Comencen a ser conscients del món, i desenvolupen l’acció per dit motiu. Es forma un moviment viu, natural, ja que en època arcaica existia un moviment convencional, caracteritzat per la cama esquerra avançada o en esvàstica. Per tant, no creix un interès per representar el moviment, sinó per fer-lo d’una forma diferent, fet que es desenvoluparà a partir del concepte de rhytmos. Aquest mot grec significa pauta, forma, i s’associa al nostre concepte de ritme. La representació del moviment en època clàssica es basteix sobre els rhytmoi, que són les fraccions aïllades de moviment en un moviment continu. Per exemplificar-lo, s’usa l’analogia del pèndul. El mestre indiscutible d’aquest principi és Miró, sent la seva escultura Discòbol la que millor exemplifica la teoria. Va ser fosa en bronze cap al 460 aC, i la coneixem gràcies a les descripcions dels textos i còpies romanes en marbre (la més semblant a l’original és la de Lancellotti) La figura mostra un atleta que ha fet el màxim impuls cap endarrere i està apunt de fer el màxim cap endavant. Altres exemples que mostren aquest principi del rhytmos són Els tiranicides de Criti i Nesiotes, ja que mostren el moment de clavar l’espasa i parar un cop, i l’Hèracles arquer del Temple d’Afaia a Egina, donat que acaba de tensar l’arc i està apuntant, assegurant la posició. Els dos frontons de dit temple ajuden a veure clarament aquest principi: mentre al frontó oriental hi ha unitat de moviment, amb figures aïllades que no es relacionen, a l’occidental no hi ha unitat de moviment, pel que les figures mostren el rhytmos. El Déu Artemisi (c.
460 aC) també és un clar exemple de rhytmos, a partir del poderós moviment amb el braç dret per llançar un objecte, mentre que amb l’esquerre s’equilibra i apunta.
    64 Art de Grècia i el món hel·lenístic Atenea i Màrsias (mitjans segle V aC), obra de bronze atribuïda a Miró i coneguda gràcies a còpies romanes. S’està representant un moment concret de la historia d’Atenea i Màrsias; la deessa tocava fabulosament la flauta, i Màrsias s’acostà a escoltar-la. Però llavors ella s’adonà que bufant es veia molt lletja, pel que tirà l’instrument.
L’home s’ajupí per recollir-la, en contra del consell d’Atenea. Aquest, en un atac d’hybris, reptà a Apol·lo a veure qui tocava millor, acció per la qual Màrsias morí. L’escultura mostra el just moment en que Màrsias s’enretira mentre ajupit Atenea li deia que no agafés la flauta perquè aquesta el portaria a la mort.
Miró també va fer estàtues amb altres interessos que no fossin el rhytmos. Per exemple, se sap que va fer l’estàtua d’una vaca gràcies als múltiples poemes i textos que parlen d’ella (“No és veritat que Miró t’esculpís; viva et va portar d’un camp a un pedestal de pedra“ “ Si Miró no m’hagués lligat els peus a aquesta pedra, jo estaria pasturant al costat d’altres vaques“ “Per què, vedella, te m’apropes i mugeixes; l’art s’ha oblidat de posar-me llet a les mamelles”), perquè era d’un extraordinari naturalisme i perquè el més corrent era que l’estatuària reproduís el cos humà. Poques vegades apareixien sols, normalment ho feien acompanyant als homes, com a figures secundaries.
Alguns escultors de l’escola de Miró varen treballar el marbre i en les primeres mètopes del Partenó.
POLICLET És dels pocs escultors que NO està vinculat a la producció atenenca. Era d’Argos, i allà treballarà; és una dada molt important perquè les seves obres estaran totalment vinculades al seu lloc d’origen: seran obres que expressin interessos tradicionals.
Argos fou una de les poques polis gregues que no varen participar a cap de les guerres dels grecs, pel que va ser una ciutat que s’estalvià totes les revolucions ideològiques i socials que varen canviar la resta de poblacions gregues. Per això fou un lloc idoni per a la continuïtat de les tradicions artístiques.
Policlet fou un gran bronzista del qual no es conserva cap original, que es va especialitzar en la realització d’atletes victoriosos que eren oferts al Santuari d’Olímpia.
Destacà per ser el màxim representant d’un principi tradicional, provinent de l’art egipci i ja present en l’art arcaic; el de symmetria (relació harmònica entre les parts i el tot). Contrasta clarament el seu Discòbol amb el de Miró, no només per l’interès simètric, sinó també per la representació harmònica del cos masculí. L’escultor també va deixar per escrit les seves teories, al famós tractat Cànon avui dia perdut. Es coneix per la 65 Art de Grècia i el món hel·lenístic referència que en fa Galé: escrit per a definir el sistema de representació de les figures. L’obra artística ha d’estar feta per parts clarament definibles. El sistema de Policlet s’aplicava a les obres més naturalistes, no era simplement una funció pràctica per construir estàtues (esquemes d’ajut o geometria, típics de sistemes anterior o altres). Tenia un contingut filosòfic; volia expressar to eu (allò perfecte, bo) i to kallos (allò bell), possibles idees pitagòriques. La teoria de Policlet va tenir molt èxit sobretot al segle IV aC, quan altres autors també volien fer els seus propis sistemes de simetria. El poc que coneixem del Cànon: La bellesa resideix, no en la proporció dels elements constituents, sinó en la proporcionalitat de les parts, com entre un dit i un altre dit, i entre tots els dits i el metacarp, entre el carp i l’avantbraç i entre l’avantbraç i el braç, en realitat entre totes les parts entre elles, com està escrit al Cànon de Policlet. La idea que el “cànon de Policlet” equival a set caps és una llegenda urbana, simplificació de tota la teoria de Policlet. En realitat, no sabem a que es referia exactament l’escultor, perquè com ja hem dit, s’ha perdut. Per ensenyar-nos en un tractat tota la proporció del cos, Policlet va recolzar la seva teoria en una obra, i va fer l’estàtua d’un home d’acord amb els principis del seu tractat, i va anomenar a la seva estàtua, com al tractat, Cànon, també coneguda com Dorífor.
L’original grec (c. 450-440 aC), en bronze, s’ha perdut, pel que podem admirar les còpies romanes. El Dorífor és una visible harmonia de formes contraposades, fet que s’aconsegueix amb un esquema entrecreuat o en esvàstica: la cama dreta recta, aguantant el pes, que es contraposa al braç esquerre que aguanta la llança; la cama esquerra flexionada, en contraposició al braç dret caigut. El cap mira cap a la dreta i el tors es gira cap a l’esquerra. La figura camina però manté l’equilibri, gest conegut com contrapposto; un equilibri estable però que alhora proporciona dinamisme.
A Policlet se li atribueixen altres obres com el Diadumen, del final de la seva producció (c. 430 aC) o l’Atleta de Westmacott (tercer quart segle IV aC).
Altres escultors destacats de l’època: CAL·LÍMAC Se sap molt poc d’ell, i alguns diuen que fou l’inventor del capitell corinti.
CRÈSILES DE CIDÒNIA Fou un escultor cretenc que va participar en una concurs per a representar una amazona, on també concursaven Fídies i Policlet. Se li atribueix Pèricles (c. 429 aC), un retrat genèric del governant.
66 Art de Grècia i el món hel·lenístic ALCÀMENES És considerat deixeble de Fídies, pel que hauria participat en les obres del Partenó. Els textos de l’antiguitat ens diuen que va fer una estàtua d’Ares, pel que s’ha fit que l’Ares Borghese (segle I-II dC) estigui inspirat en la seva obra. Pausànies ens parla d’un grup escultòric a la Acròpolis, Procne i Itis (segona meitat segle V aC), del qual s’ha conservat part de l’original d’Alcàmenes. Fou una obra molt important perquè va ser el model per representar el parricidi de Medea al llarg del segle IV. Alguns autors també li atribueixen les cariàtides de l’Erecteion, per la frontalitat de les seves obres. Tot i ser apreciat, no era superior a Fídies.
PEONI DE MENDE Escultor macedoni que destaca per la seva Niké, datada pels volts del 420 aC i assignada gràcies a una referència literària i una inscripció. L’original s’ha conservat, i és una de les obres que mostra millor la tècnica dels draps mullats. El desenvolupament del nu femení anirà lligat a dita tècnica. L’escultura desprèn un gran classicisme per l’interès ornamental i la insinuació del cos femení sota els plecs de la roba.
El canvi artístic al segle IV aC També trobarem, igual que al segle V aC, grans escultors, ja siguin anònims o reconeguts. La tríada més destacada estarà conformada per Praxíteles, Escopes i Lisip. Aquest segle IV AC serà el període de transició entre el classicisme i l’art hel·lenístic. Praxíteles és plenament un escultor clàssic a nivell estilístic, però a nivell de contingut, fou totalment hel·lenístic. Pel que fa als altres dos, es situen en una posició indeterminada, fan de pont entre les dues corrents. Valgui la redundància, Lisip ho fa també a nivell físic, ja que viu el 323 aC.
PRAXÍTELES De naixement atenenc, alguns autors diuen que era fill de l’escultor Cefisòdot el Vell. La característica més important de la seva producció artística fou la representació de l’experiència personal, individual, la qual desenvolupà a partir de la tendresa, l’humor i la sensualitat.
67 Art de Grècia i el món hel·lenístic - tendresa humana: no és una novetat, donat que ja aparegué al segle IV aC en la ceràmica de figures roges i en comptades escultures, com al grup escultòric Irene i Plutó (c. 375 aC) de Cefisòdot el Vell. En ell, integra la comunicació tendra entre la dona i l’infant. En aquesta època, com podem apreciar, era típica la representació a partir de la personificació d’idees abstractes; en aquest cas, la pau i la riquesa. L’Hermes i Dionís de Praxíteles tenen com a característica primordial la representació de la tendresa, que reflecteix la historia de protecció dels dos personatges. Alguns autors consideren l’obra trobada al temple d’Hera a Olímpia l’original de l’escultor atenenc per un text de Pausànies. El fet que sigui una còpia romana és descartat per la força i sensibilitat que transmet, tot i que podria ser pel tractament del tronc. S’ha conclòs que sigui una còpia grega del segle I.
- humor: a l’Hermes i Dionís també hi ha, tot i que és molt subtil; Hermes treu de l’abast del petit Dionís el raïm, motiu pel qual el déu missatger mostra el lleu somriure. A l’Apol·lo Sauroktonos (c. 340 aC) en comptes de trobar-nos amb la divinitat musculosa i destructora, com el del temple de Zeus a Olímpia, trobem un noi feble, sense força, que necessita recolzar-se al tronc per matar el llangardaix. Representa la parodia d’un himne homèric, que parlava de la matança d’un drac en mans d’Apol·lo. L’èxit d’aquest humor a l’estatuària farà fortuna i es repetirà constantment a les obres del segle IV aC, com podem veure a Afrodita i Pan (segle III aC) - sensualitat: s’arriba a un dels punts clau de l’escultura; el nu femení. Afrodita de Cnidos, del qual no es conserva l’original tot i que sabem que era de pedra. S’ha pogut identificar gràcies a la numismàtica i fonts literàries, donada la fama de la que va gaudir. Entre totes les còpies, destaca la Venus Colonna. Robertson diu que hi ha còpies detestables, que no permeten el plaer estètic, però que si ajuden a entendre la revolució praxiteliana: el nu femení. Aquest no existia, tot al contrari de l’estatuària masculina, on era comú representar-los nus. La mateixa convenció quedava reflectida a la pintura, excepte en algunes obres de figures roges on apareixen dones cortesanes o quan l’acció ho requereix, com en Àjax Oilei i Cassandra. Donat que les escultures exemptes no són de caire narratiu, no hi ha la necessitat de despullar-les. Com a molt, s’insinuava el cos sota la roba, amb la tècnica dels draps mullats. D’això, és un clar exemple la Niké de Peoni de Mende. Existeixen algunes excepcions de la època de transició: Noia despullada, figureta de bronze de Berea (c. 400 aC) o Tors femení (c.
400 aC) Aquestes adopten un patró tradicional, com podem apreciar en la torsió del cos, que ja apareixia en les estàtues masculines. Per tant, no es crea un nou tipus d’estàtua, sinó que s’agafa el model de l’home i s’usa en la dona. En canvi, el que fa Praxíteles és crear una nova tipologia de nu femení, estricament femenina, que no es pot aplicar als homes, donada la posició de pudor que adopten les cames. La postura inclinada necessita un suport exterior, fet que serà comú a les escultures del segle IV aC. En aquest cas, és un gerro d’aigua amb robes a sobre. Aquests elements 68 Art de Grècia i el món hel·lenístic formen part del grup escultòric, al contrari de l’arbre a Hermes i Dionís. Mostra el principi del rhytmos, ja que amb la mà agafa la roba per tapar-se; això és el que les inclou a l’obra i dona sentit al nu, són una excusa per a poder fer-ho. Això es deu a que a l’època el nu femení no era acceptat, i quan va presentar l’obra als seus comitents, els habitants de Cos, una illa cíclada, la van rebutjar i va acabar en mans dels ciutadans de Cnidos. Se sap que la varen col·locar al centre d’una estructura circular.
Pollitt sentencia: “en el cultiu de l’atractiu sensual cap artista va tenir un paper més decisiu que Praxíteles”.
En resum: Praxíteles destaca per la representació de l’experiència personal, el pathos, subratllant les emocions humanes de la tendresa, l’humor i la sensualitat. Contra l’estructura dura, clara i arquitectònica del Dorífor, l’Hermes i l’Apol·lo Sauroktonos es caracteritzen per la seva morbidesa, per un desdibuixament de l’estructura i per una composició desequilibrada que necessita un suport per a la figura humana.
El segle IV aC forma part del post-classicisme. La tradició més important es basa en exalçar el valor de la comunitat, com mostra clarament el Partenó. Però amb el final de la Guerra del Peloponès, Grècia està dominada per l’escepticisme, ja no confien en el col·lectiu, pel que se centren en els valors personals i individuals. També en aquesta època, està documentada la presència d’artistes grecs peninsulars treballant per als monarques orientals.
MAUSOLEU D’HALICARNÀS Halicarnàs era una ciutat de cultura grega a la costa Jònia, a la regió de la Cària. Al 377 aC, Mausol i la seva dona i germana Artemisia canvien la capitalitat de la regió a dita ciutat. Probablement fou Mausol el qui una vegada establerta la capital va promoure un gran canvi urbanístic, deixant espai per a la construcció del seu mausoleu (d’aquí el nom, ja que era la tomba de Mausol). No se sap en quina data fou iniciat, però el que és segur és que Artemisia i va intervenir al 353 aC, començant-lo o continuant-lo. Els seus germans Idreu i Ada l’acabaran cap al 351 aC, amb artistes grecs que treballaven per la seva pròpia glòria.
69 Art de Grècia i el món hel·lenístic El seu estudi és difícil, donat que en època antiga va quedar fet malbé, i en èpoques posteriors, fou emprat com a cantera. Els textos de Vitruvi i Plini el Vell han facilitat l’estudi i han permès fer-ne reconstruccions. Les fonts coincideixen en la seva coronació i estructura piramidal. Es pot deduir que tenia una columnata jònica que recordava un temple quadrangular. Estaria alçat sobre un monumental krepis i cobert per una piràmide sobre la qual es trobava una quadriga amb els comitents. Vitruvi ens parla de dos arquitectes: Sàtir i Piti. El carro de l’escultura l’adjudica a Piti, i la resta de la decoració a diversos arquitectes: el cantó est a Escopes, el nord a Briaxis, l’oest a Leòcares i el sud a Praxíteles o Timoteos. L’autoria s’ha deduït a partir de les restes conservades: - escenes de batalla i escultures de mida natural al primer nivell - escultures en actitud relaxada i de mida heroica al segon nivell - estàtues colossals i escenes d’acció al tercer nivell - figures tranquil·les de mida colossal als intercolumnis - lleons sobre la cornisa - amazomàquia al fris més grans de tots, a la part superior del krepis La resta de relleus estaven en llocs encara indeterminats, com les curses d’apòbates, possiblement a l’interior de la tomba, o les lluites de centaures i lapites, probablement a la base del carro.
D’escultures ben conservades només queden dos; la de l’home mesura 3 i la de la dona 2,66 metres.
Al trobar-les, es varen creure representacions de Mausol i Artemisia, i pel lloc de trobada, obra de Briaxis. Però s’ha conclòs que no són el sàtrapa i la seva dona perquè s’han trobat moltes més iguals.
Estan fetes amb la tècnica dels draps mullats.
ESCOPES Nat a Paros (380-330 aC), va ser sobretot marbrista, per la seva procedència; Paros fou la ciutat d’on s’extreia el millor marbre de l’antiguitat. Va desenvolupar la seva carrera a Atenes. Pausànies li atribueix el temple d’Atenea Alea a Tegea com a arquitecte, d’estil molt similar al del Mausoleu. Les restes mostren un gram interès per la representació del pathos, com també podem observar a una estela funerària (c. 340 aC). La profunditat dels ulls, que crea clarobscur, aporta més expressió.
70 Art de Grècia i el món hel·lenístic Mènade (mitjans segle IV aC) de la qual es conserva una còpia romana del possible original d’Escopes.
La torsió del cos trenca amb l’art del segle V aC, i l’interès per l’experiència individual es trenca amb la formalitat. La primera imatge pertany a un cap femení extret del temple d’Atenea Alea.
LISIP Natural de Sició, va tenir una llarga carrera artística, ja que va estar actiu aproximadament entre el 370 i el 305 aC. Tot i que no podem establi dates exactes, el que si és segur es que va tenir una producció més llarga del normal. Per això, va fer de pont entre l’art clàssic i l’hel·lenístic, sent el més creatiu i influent d’aquest període. Va crear una sèrie de tipus escultòrics i innovacions que van perdurar en els segles posteriors. Va ser un gran innovador durant tota la seva carrera.
Les innovacions de la fase clàssica es vinculen a Policlet, com a creador d’homes i escultor d’atletes i homes nus. Lisip s’iniciarà amb la realització d’escultures d’atletes, per les quals crearà un cànon que no s’ha conservat. Només sabem que des de el punt de vista del mòdul, era lleugerament més esvelt que el de Policlet i que no estava fet de forma abstracta, sinó que tenia en compte l’experiència visual i el canvis òptics dels objectes en l’espai. Això ens indica que va iniciar la seva carrera a imatge de Policlet. Però Plini el Vell ens diu que: “Lisip es va voler fer escultor després d’escoltar el pintor Eupomp, que es considerava “deixeble de la naturalesa i no de cap altre artista”” Obstant la contradicció, el propi Plini el Vell ens dona la solució als seus textos : “fent els caps més petits del que solien fer-los els antics –els escultors del segle anterior–, i els cossos més esvelts, les seves escultures semblaven més altes” El propi Lisip ens diu que “mentre els seus predecessors havien representat els homes com eren, ell els feia com semblava que eren”. Per tant, Lisip fou seguidor de la naturalesa, de la tradició i del cànon de bellesa de Policlet.
Aspirava a materialitzar un esquema ideal de proporcions, per a la qual cosa va desenvolupar un cànon propi.
Les característiques de les escultures Lisip en l’etapa clàssica són: * Representació harmònica del cos humà: caps més petits que els del s. V aC.
* Torsió en la composició del cos, de manera que les seves imatges trenquen clarament el principi de frontalitat i tenen més d’un punt de vista.
71 Art de Grècia i el món hel·lenístic * Els braços i/o els genolls surten de l’embolcall tancat que era tradicional, es disparen cap a fora de la figura i, per tant, com la torsió, impliquen una entrada en l’espai de l’espectador.
Apoxiòmenos (c. 340-330 aC)  és l’estàtua més important de l’etapa clàssica de Lisip. En ella, podem apreciar-hi les característiques mencionades anteriorment. El seu nom significa “atleta que es neteja l’oli amb l’estrígil” Quan una còpia en marbre va ser trobada al Trastevere, es va considerar una de directa del bronze original de Lisip, donat que els textos deien que aquesta hauria estat a Roma en temps de Tiberi. L’atleta té les cames i els braços en tensió; no hi ha rastre del contrapposto o esquema quiàstic que seguia el Dorífor de Policlet. Lisip, partint dels mateixos interessos que Policlet, innova dintre d’una tradició consolidada des de molt antic. Altres obres reflecteixen aquestes característiques, com l’Eros (segle IV aC) La torsió o corba està molt més marcada que a l’Apoxiòmenos, i la figura treu les extremitats del cilindre imaginari.
Les estàtues de Lisip en època clàssica també volien afectar a l’espectador a nivell sentimental.
El seu treball a la cort d’Alexandre el Gran va comportar la creació d’una escola, que va perdurar en els segles i va promoure la difusió de les seves innovacions.
L’obra de la fase hel·lenística de Lisip es caracteritza per les següents innovacions: * Teatralitat i manipulació de l’escala.
A excepció de les estàtues criselefantines, les escultures de mida colossal no eren comuns com en temps arcaic. Això es deu a que l’art del segle V era molt més humanista i que era una resposta a l’art oriental, que rebutjaven. Però a Lisip li interessaran les obres monumentals pel seu efecte teatral, que causava sorpresa i admiració. Com a conseqüència d’aquest interès, dues obres de Lisip eren bronzes de dimensions colossals: El Zeus i l’Hèracles de Tàrent. Pel que al Zeus respecta, mesurava 18 metres d’alçada, i se sap que disposava de mecanismes que permetien el moviment, fet que aportava encara més teatralitat. L’Hèracles, amb 12 metres d’alçada, sembla ser que era similar a l’Hèracles Farnesi, una obra romana del segle III sobre un tipus de Lisip del IV aC. Ens mostra un Hèracles cansat, que reposa sobre la seva maça, amb una musculatura molt potent que contrasta amb la seva fatiga i cansament; és un contrast molt teatral.
En contraposició d’aquestes obres colossals, el taller de Lisip també produeix obres de petites dimensions, de un màxim d’uns 75 centímetres, com l’Hèracles Epitrapezios. Sabem que l’original 72 Art de Grècia i el món hel·lenístic d’aquesta peça es va fer per a la taula d’Alexandre el Gran. Amb la troballa d’un altre l’Hèracles Epitrapezios però de dimensions molt més grans, s’ha cregut que aquest també representés a Hèracles a la taula, representant el gran banquet que s’ofereix a l’heroi a la seva pujada a l’Olimp al final de la seva trajectòria. A més, s’ha establert un possible paral·lelisme amb la vida d’Alexandre.
* Exploració de l’expressivitat emocional.
Lisip feia unes obres molt expressives, com podem apreciar als seus Hèracles (al mateix Hèracles Epitrapezios), que mostren el pothos o cansament.
Es produeix un canvi en la representació d’Hèracles al llarg dels temps, ja que en època hel·lenística la tendència era fer-los similars a la tipologia de Lisip, un heroi fort però madur i cansat dels esforços, mentre que en època clàssica eren representacions de joves valents i actius.
* Interès pel simbolisme i l’al·legoria.
Aquesta característica es pot observar fàcilment al Kairos (l’ocasió).
La seva relació amb el món literari ha fet que hagi estat una obra descrita per molts autors, com Calístrat, Himeri, Posidip... La més destacada és la d’aquest últim, ja que ho fa a partir d’un fals diàleg entre l’escultura i l’espectador (segle III aC): Qui era l’escultor i d’on? Un de Sició. Com es deia? Lisip. I qui ets tu? L’ocasió, que tot ho domina. Per què camines sobre les puntes dels dits? Estic sempre corrent. I, per què tens dos parells d’ales als peus? Volo com el vent. Per què portes una fulla esmolada a la mà dreta? Per mostrar als homes que la meva aparició és més insegura que el tall d’una navalla. I per què el cabell cobreix els teus ulls? Perquè qui em trobi em pugui agafar. Per Zéus! I per què la part del darrere del teu cap és calba? Per tal que ni una sola vegada ningú, encara que vulgui, pugui agafar-me des del darrere quan jo passi al costat d’ell amb els meus peus alats. Per quina raó et va modelar l’artista? Em va fer per a vosaltres, estrangers, i em va posar al pòrtic amb la idea que era una cosa instructiva. Cap de les còpies que s’han fet són suficientment semblants a l’original, però els elements reals, repartits en cadascuna d’elles, ens ajuden a fer-nos una idea que com devia ser. L’hem d’interpretar com una al·legoria de la idea proverbial que les oportunitats només es presenten una vegada a la vida. L’ocasió porta una navalla perquè l’equilibri dels humans es precari, com el tall d’una. La representació d’aquest tema ens indica que les idees d’inseguretat i canvi que regnaven en època arcaica reapareixen en l’hel·lenística.
73 ...