A_Aparell_Respiratori_2 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 2º curso
Asignatura Aparell CardioRespiratori
Año del apunte 2016
Páginas 10
Fecha de subida 12/09/2017
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Innervació Hi ha 4 nervis que innerven la fossa nasal i els sins paranasals: - El nervi olfactiu (I) (únicament en la part alta, en la zona de la làmina cribosa).
- El nervi trigemin (V1 i V2 primera i segona branca del nervi trigemin), que recull la sensibilitat general.
- El parasimpàtic (facial) que controla l’activitat secromotora de les glàndules de moc.
- El simpàtic (T1) que regula el flux sanguini (acció vasoconstrictora; acció descongestionant en termes fisiològics).
Els nervis etmoïdals parteixen de la primera branca del nervi trigemin i penetren cap a les fosses nasals a través dels orificis etmoïdals anterior i posterior.
La segona branca del trigemin es dirigeix a la fossa pterigopalatina (on s’ubica   el   gangli   pterigopalatí)   en   la   qual només està de pas, i comença a originar vàries branques que travessen l’orifici   esfenopalatí   i   es   dirigeixen   a   les fosses nasals.
Aquests nervis són autònoms: tenen components del trigemin però també components del simpàtic i del parasimpàtic (no són purs).
El sistema nerviós autònom que innerva les fosses nasals és un sistema que té una neurona central, la qual emet un axó perifèric que contactarà amb una neurona  perifèrica,  l’axó  de  la  qual   serà  el  que  contactarà  amb  l’òrgan.   Tant les neurones centrals del sistema simpàtic com les del sistema parasimpàtic estan ubicades en ganglis.
La cadena ganglionar simpàtica es troba en el segment T1 de la medul·la espinal. Un axó arriba a la cadena simpàtica on contacta amb neurones ubicades a nivells superiors, com en el gangli cervical superior (neurona ganglionar). Aquesta emet un axó que es dirigeix cap a les fossa nasal pel conducte carotidi però surt per un diverticle del conducte per travessar l’orifici del pterigoides i arribar així a la fossa pterigopalatina on travessa el gangli pterigopalatí i després entra a les fosses nasals travessant el forat esfenopalatí.
Quan   s’estimula   aquest   sistema simpàtic, la mucosa està més fina (facilita la respiració). Important en casos de congestió.
D’altra  banda,  el sistema parasimpàtic parteix  també  d’una neurona central (del nervi facial o petrós major) situada   en   el   cos   de   l’encèfal.   D’allà, l’axó   de   la   neurona   surt incorporat en el nervi petrós major fins a contactar amb la neurona ganglionar que està en el gangli pterigopalatí (és  un  gangli  parasimpàtic).  Des  d’allà  l’axó  de  la  segona   neurona contactarà amb les fosses nasals.
L’efecte  sobre  els  vasos  sanguinis  és  en  aquest  cas  contrari al simpàtic (vasodilatació).
Notes: 1. El simpàtic utilitza noradrenalina i actua sobre receptors adrenèrgics mentre que el parasimpàtic usa acetilcolina i actua sobre receptors muscarínics (un antagonista dels receptors muscarínics bloqueja el sistema parasimpàtic).
2. Les histamines, a través dels receptors H3, inhibeixen el sistema simpàtic. És per això, que en processos congestius es recepten antihistamínics, per alliberar el simpàtic de la inhibició de les histamines (per exemple: eliminar la congestió en processos al·lèrgics).
LARINGE L’aire   passa   a   la   faringe,   la   qual   té   tres   pisos   (nasofaringe, orofaringe i laringofaringe), per a continuació   passar   a   la   laringe   quan   troba   l’obertura   d’aquesta.
La laringe és un conducte que no únicament  serveix  per  permetre  el  pas  de  l’aire  sinó   que  també  protegeix  la  via  aèria  de  l’entrada  d’aliments  o  objectes  estranys  (es  mou   de   manera   coordinada   amb   la   deglució)   i   és   l’òrgan   de   la   fonació   (s’hi   ubiquen   les   cordes vocals).
La seva part més alta està   just   darrere   l’arrel   de   la   llengua,   porció   que   s’anomena   epiglotis. Té una longitud aproximada de 5cm, tot i que varia molt. Normalment (home adult) es relaciona amb C3-C6  (s’estén  entre  aquestes  vèrtebres).  En  dones  i  en  nens,   però, és més elevada (sobretot en nens).
La laringe es mou amb la deglució i a l’empassar  saliva.  Com  més  gran  el  cartílag   de la tiroides (nou   d’Adan), més greu serà la veu (creix més en homes); com més elevada està la laringe, més aguda la veu (dones i nens). A partir de la pubertat doncs, la laringe i el cartílag tiroide experimenten canvis.
Posteriorment a la laringe es col·loca la laringo-faringe,   i   per   darrere   d’aquesta,   la   columna  vertebral.  Per  contra,  per  davant  de  la  laringe,  a  part  d’aponeurosis,  es  troben   els músculs supra-hioidals.
La glàndula tiroides consta de dos lòbuls que estan units per l’istme, i queda per davant de la tràquea. La part superior dels dos lòbuls es relaciona amb la laringe.
Nota: a cada costat del paquet visceral (sota la pell,   el   greix   i   l’aponeurosi)   trobem   el   paquet   vasculonerviós del coll format per: la caròtida, la vena jugular interna i el nervi vague.
Estructura de la laringe La laringe està formada per moltes peces cartilaginoses (11 o més), articulades entre si o unides a través de lligaments, que són membranes fibroelàstiques (confereixen molta elasticitat   i   versatilitat   però   es   tracta   d’una   estructura semirígida que permet mantenir oberta  la  llum  per  assegurar  el  pas  d’aire  i  alhora   adaptar-se al tancament i obertura de les cordes vocals).
La mucosa que recobreix la laringe per dins, juntament amb els músculs, completarien els elements que la componen.
Cartílags Els   cartílags   sumen   un   conjunt   de   11   estructures,   i   es   diferencia   d’entrada   entre   els   cartílags  constants  i  els  inconstants.  Dins  del  primer  grup  s’hi  inclouen:  d’una banda els tres imparells: tiroides,   cricoides   i   epiglòtic;   i   de   l’altra   els   3 parells: aritenoides, corniculats i cuneïformes. Així doncs, en total hi ha 9 cartílags constants (3+6). Pel que fa als inconstants, aquests són els sesamoides inconstants (en nombre variable, de manera  que  s’afegeixen  als  9  constants  +2  o  +4).
- Imparells constants: Nota:  trobem  la  membrana  fibroelàstica  que  va  de  l’os  hioides  fins  al  cartílag  tiroides  (membrana  tirohioidea). Aquesta membrana impedeix veure alguns dels cartílags que es troben en una posició més posterior respecte aquesta, com és el cas del cartílag epiglòtic del qual només en sobresurt la seva part més  alta  per  sobre  de  l’os  hioides.
Nota: sota el cartílag tiroides es veu el cricoides.
- Cartílag tiroide: està format per dues làmines quadrilàteres, que es tanquen i s’uneixen   en   la   part   anterior   formant   la   prominència laríngia i estan obertes cap enrere  (com  un  llibre  que  s’obre). En el límit antero-superior hi ha l’escotadura  tiroïdal superior. Vistes lateralment, en la part externa de la làmina   (prop   del   límit   posterior)   s’hi   observa   la   línia obliqua, la qual presenta tubercles oblics, que són punts d’inserció  muscular (concretament dels dos músculs infrahioideus profunds).
La unió de les dues làmines forma en el seu interior un angle (més marcat en homes que en dones) que s’anomena  angle intern de la tiroides i  és  on  s’uneixen una sèrie de lligaments.
El límit posterior presenta prolongacions amunt i avall: l’asta superior o major (de força longitud: 3cm) i l’asta inferior o menor (més curta: 1,5cm). Les astes superiors serveixen per a la inserció de la membrana (lligaments tiro-hioideus laterals), juntament amb el límit del cartílag en si. En canvi, les astes inferiors s’articulen  amb  el  cartílag   cricoides (presenten en la seva banda interna una careta articular més o menys ovalada i convexa que serveix per articular-se: articulació crico-tiroidea, la qual és una articulació mòbil de tipus plana que permet la basculació del tiroides sobre el cricoides).
- Cartílag cricoide: aquest cartílag té forma arrodonida,  com  d’anell. Presenta una part anterior que s’anomena   arc del cricoides i una part posterior que és la làmina del cricoides (la qual és més alta: fa uns  2  cm  d’alçada).  El  límit superior  de  l’arc  va  pujant   de manera progressiva fins arribar   a   l’alçada   de   la làmina, mentre que el límit inferior és més regular.
Presenta   lateralment,   en   la   unió   de   l’arc   i   la   làmina, una careta articular que li permet articular-se amb el cartílag tiroide, formant l’articulació   crico-tiroidea. A més, la làmina presenta per darrere una prominència roma que separa cada costat i serveix per la inserció dels músculs crico-aritenoïdals posteriors. En la part superior de la làmina hi ha dues caretes articulars més, que serveixen per unir-se amb els cartílags aritenoides (les quals tenen forma piramidal, ja que els cartílags aritenoides presenten una base amb aquesta mateixa morfologia).
El límit superior està  unit  a  l’inferior  del  tiroide  a  través  del lligament crico-tiroïdal (en forma de membrana fibroelàstica) i per sota presenta el lligament crico-traqueal, que es comunica amb el primer arc traqueal.
- Cartílag epiglòtic: es caracteritza per tenir una forma similar a una raqueta, amb un mànec i una part més ampliada. En la part ampla presenta   una   concavitat   posterior   (transversalment),   però   en   l’eix   longitudinal fa una convexitat.
Aquest cartílag està unit a   l’angle   interior   del   tiroide pel mànec, mitjançant el lligament tiro-epiglòtic o epitiroideu. En la seva superfície   s’hi   observen petites fosses que queden recobertes per la mucosa (les fosses faciliten la  unió  d’aquesta  mucosa).   L’epiglotis  està “despenjada” enrere i es manté en la seva posició gràcies al lligament epi-hioideu, que uneix la part anterior de l’epiglotis amb  l’os  hioides.
Esmentar també que entre la llengua i l’epiglotis   queden les val·lècules glossoepiglòtiques (les quals recorden una espècie de butxaques) i de les quals n’hi   ha   dos (una a cada costat del plegament glosso-epiglòtic medial o mig). Per darrere es troben els lligaments glosso-epiglòtics (pel marge lateral i posterior). En la deglució, els aliments passen per les dues val·lècules i es dirigeixen cap als canals alimentaris (formats per aquests elements esmentats).
- Cartílags parells: Com  s’ha  dit,  els  cartílags  parells  són  els  aritenoides,  els  corniculats  i  els  cuneïformes.
- Cartílags aritenoides: els aritenoides tenen forma de piràmide i la base està recolzada i articulada amb el cartílag cricoide. Així doncs, la cara inferior de la base presenta una careta articular ovalada i lleugerament còncava que serveix per realitzar l’articulació   esmentada.   Des   de   la   part   anterior   de   la   base   sobresurt   una   apòfisi   punxeguda cap endavant, anomenada apòfisi vocal, ja és d’on   parteix el lligament vocal recobert   per   mucosa   (cap   a   l’angle   intern   del   cartílag   tiroide).   La   base   de   l’aritenoide  té  una  altra  apòfisi molt robusta anomenada muscular,  on  s’hi  insereixen dos   músculs   (que   van   d’allà   al   cricoide):   un   de   crico-aritenoïdal posterior i cricoaritenoïdal lateral.
La part superior de la piràmide, en la seva cara anterior presenta una fossa més o menys   còncava   que   s’anomena   fossa oblonga.
Aquesta serveix per la inserció del lligament vestibular, que constitueix   l’eix de les falses cordes vocals (queden per sobre de les cordes vocals pròpiament dites i es dirigeixen també cap a  l’angle  intern  del  cartílag  tiroide).
El múscul aritenoïdal transvers va de la part alta d’un   cartílag   aritenoides   a   l’altre,   mentre   que   el múscul aritenoïdal oblic va del punt d’unió  dels  cartílag  aritenoide  i  tiroide  a  la  punta  de  l’altre  cartílag  aritenoide.
En el vèrtexs de la piràmide s’hi  insereixen els cartílags corniculats (que tenen forma de banya i s’articulen en una articulació cartilaginosa de tipus semimòbil).
- Cartílags cuneïformes: no estan en contacte amb cap dels altres cartílags, sinó que amb  lligaments  que  van  des  de  l’aritenoide  al  marge  lateral  de  l’epiglotis.
Els plecs ari-epiglòtics o ariteno-epiglòtics són els marges laterals que formen part de l’epiglotis.   En   l’espessor   d’aquests   plecs   hi   ha els cartílags cuneïformes, que creen uns engruiximents (quan la mucosa els cobreix) que   s’anomenen   tubercles cuneïformes. A continuació (més medial, abans de l’escotadura) es poden observar els tubercles corniculats.
- Cartílags sesamoides: Són inconstants i es troben a nivell anterior de les cordes vocals, en la membrana tirohioïdal, etc. Un exemple és el cartílag tritici.
Conjunt dels cartílags de la laringe: Articulacions Hi ha dues articulacions mòbils: - La crico-tiroïdal: mòbil de tipus pla que  permet  el  balanceig  d’un cartílag sobre l’altre,  actuant  de  manera  que  separa  el bloc de la làmina del cricoide i tensa les cordes vocals.
- La crico-aritenoïdal: és de tipus trocoide i permet moviment en dos eixos. Per una banda permet la rotació dels dos aritenoides sobre la làmina del cricoides (que provocarà que les apòfisi vocals i per tant les cardes vocals es separin, permetent el pas de   l’aire).   Per   altra   banda,   permet   l’aproximació   dels   dos   aritenoides  en  moviment  de  lliscament  d’ells  sobre  la  làmina  (de  postero-lateral a antero-medial),  i  l’efecte  és  aproximar  i  escurçar  les  cordes  vocals.   Presenta superfícies articulars cartilaginoses, càpsula sinovial i membrana sinovial en   l’interior   (produeix   el   líquid   sinovial   que   lubrica   l’articulació). Per fora està recobert i protegit per lligaments.
L’altra   articulació   és   la   semi-mòbil, ubicada entre els corniculats i el vèrtex de l’aritenoide.
Tots els esmentats són cartílags intrínsecs de la laringe, però cal esmentar altres conjunts que també ho són: els vocals, els vestibulars, conjunts de membranes fibroelàstiques (que són 2: la membrana quadrangular i el con elàstic). Aquests lligaments formen l’eix  principal sobre  el  qual  es  subjecta  la  mucosa  de  l’interior  de  la   laringe. Són  membranes  fibroelàstiques  molt  flexibles  i  vibren  amb  el  pas  de  l’aire.
Nota: hi ha lligaments que s’estenen   entre   elements   de   la   laringe i elements extrínsecs (com l’os   hioides,   la   llengua,   faringe,   etc.). La membrana tiro-hioïdal és extrínseca perquè el hioides no forma part de la laringe, tot i relacionar-se amb aquesta.
Lligaments vocals i vestibulars Els lligaments vocals (un a cada costat) van des  de  l’extrem  anterior  de  l’apòfisi vocal dels  aritenoides  fins  a  l’angle  intern  del  cartílag  tiroide. L’espai  que  es  forma  entre  les   dues  cordes  vocals  s’anomena  fenedura glòtica. La glotis fa referència a la zona de les cordes vocals.
En una visió superior es veu com parteixen cap endavant els dos lligaments vocals i l’espai   que   queda   entre   ells   dos   és   el   que   s’anomena   fenedura   glòtica,   que   té   una   porció  anterior  que  s’anomena  porció membranosa i una de posterior on la fenedura és més ampla  i  s’anomena  porció cartilaginosa o porció respiratòria (és per on passa el   gruix   de   l’aire   que   va   cap   a   la   via   respiratòria).
Per sobre dels lligament vocals hi ha els vestibulars, els quals estan ubicats més lateralment i formen l’eix   principal de les falses cordes vocals.
La mucosa recobreix i passa per sobre dels lligaments vestibulars, després forma una depressió i recobreix també els vocals. Aquesta depressió   s’anomena   ventricle laringi.
Existeixen dues membranes fibroelàstiques que   s’estenen   i   acaben   de   formar   l’eix   principal on es subjectarà la mucosa: - El con elàstic s’estén  des  de  les  dues  cordes  vocals cap al límit inferior intern del cartílag cricoides.
- La membrana quadrangular:  s’estén  des dels plecs vestibulars cap al límit lateral de  l’epiglotis.
Així doncs, la membrana fibroelàstica d ela laringe es pot dividir en tres pisos: - Pis inferior o subglòtic: seria el con elàstic que té com a reforç els lligaments tiro-aritenoïdals inferiors.
- Pis mig: serien els ventricles de Morgagni.
- Pis superior o vestíbul: seria la membrana quadrangular.
La fenedura és el ventricle per sota del qual es troba el plec vocal (cordes vocals reals), i despès mucosa que es recolza sobre el con elàstic.
Músculs intrínsecs Aquests músculs actuen sobre el vestíbul (que es contreu durant la deglució) i les cordes vocals.
Es poden dividir en 3 grups: - Tensen les cordes vocals: és un únic múscul, el múscul crico-tiroïdal, que va de la part superior del cricoide cap amunt i lateral per insertar-se en el límit inferior del tiroide. Quan es contrau provoca un gir i es separa el bloc de la làmina del cricoides de la part anterior del tiroides, de  manera  que  es  tensen  les  cordes  vocals  (s’està  separant   de la part posterior del cricoides).
- Abdueixen de les cordes vocals: separen les cordes i obren   l’entrada   d’aire   (fonamental per la inspiració). El múscul crico-aritenoïdal posterior n’és  un  exemple  i   s’estén des de la  làmina  del  tiroide  fins  l’apòfisi muscular  de  l’aritenoide.  El punt fix és el cricoide i quan es contrau estira dels aritenoides des de les apòfisis musculars, apropant-les per darrere i provocant que els aritenoides rotin.
D’aquesta   manera,   les parts posteriors de les cordes   vocals   s’apropen i les anteriors es separen: l’aire   pot   passar. Si aquest múscul es lesiona el pacient tindrà greus problemes per respirar.
- Addueixen les cordes vocals: ajunten les cordes vocals i tanquen   l’entrada   d’aire.   Aquí   no hi ha un sol múscul, sinó un conjunt. Per una banda, l’aritenoïdal transvers (va de la part posterior   de   l’aritenoide a la part posterior de l’altre). Quan es contrau apropa els 2 aritenoides  i  es  tensen  les  cordes  vocals.  D’altra   banda, hi ha fibres musculars creuades (obliqües) que constitueixen els aritenoïdals oblics. Quan es contrauen estiren dels plecs ari-epiglòtics provocant el tancament de la laringe (protegeix la via respiratòria).
Altres músculs: - Crico-aritenoïdal lateral: va des de la punta de l’aritenoide  (apòfisi muscular) a l’arc   del   cricoide   en la seva part superior. Quan es contrau (punt fix cricoide), estira les apòfisis musculars de l’aritenoide i les fa girar aproximant les apòfisi vocals, i per tant les cordes vocals (ABD de les cordes vocals).
- Tiro-aritenoïdal lateral: va des de l’angle   intern   de   la   tiroide cap al límit extern   de   l’aritenoide, incloent la part ...

Comprar Previsualizar