4- Bizanci. La reconquesta d’Occident. De Justinià a Heracli - PART II (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 9
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

  LA  FI  DEL  SOMNI  ROMÀ       • Amb  la  desaparició  de  Justinià  (565)  apareix  amb  tota  la  força:   • La  realitat  dels  enemics  exteriors  (àvars,  búlgars,  eslaus)  →  Esclavínia.   • Nova  realitat  greco-­‐eslava.   • Errors   estratègics   de   Justinià:   destruir   els   regnes-­‐tampó   (Armènia,   Gassànides,   etc.),   es   creà   enemics,   incorporant-­‐los   per   força,   o   deportacions   massives  →  que  ajudaren  Pèrsia.   Desaparegut  Justinià  es  presenta  el  problema  de  Bizanci  en  tota  la  seva  cruesa,  es  veu  que   tot  ha  estat  imaginació  i  desig  de  Justinià,  es  manifesta  la  ruïna  posterior  de  tot  el  que  va  fer.     Pobles   gassànides   à   fre   i   límit   per   als   àrabs,   estan   a   l’istme   de   la   península   aràbiga   amb   Àsia,   formada   per   poblacions   que   actuen   de   fre   per   als   àrabs,   per   evitar   atacs   a   Bizanci.   Però   per   proximitat  a  Pèrsia  i  àrabs  seran  volguts  per  tots.  Al  final  Bizanci  els  conquereix  à  posa  cara  a   cara   l’Imperi   Bizantí   amb   els   àrabs   i   els   perses.   Desapareixen   els   estats   tampó,   dels   estats   coixí,  que  havien  tingut  una  utilitzat  enorme  durant  segles  à  ara  les  patacades  seran  directes,   entre  àrabs  i  bizantins,  i  àrabs  i  perses  à  es  una  de  les  aportacions  negatives.  Justinià  obre  la   porta  als  àrabs,  a  la  futura  gran  invasió.   L’altre   gran   error   fou   carregar-­‐se   Armènia,   que   sempre   ha   estat   una   nosa   per   tots,   com   encara   ara.   Noquejat   per   uns   i   altres   constantment.   Fou   el   primer   estat   que   es   cristianitza,   abans  que  Constantí.  Al  carregar-­‐se-­‐la  deixa  via  lliure  a  Àsia.  Desapareix  un  altre  element  de   seguretat.   Por   ser   Procopi   tenia   raó   en   posar   a   parir   Justinià.   Pot   ser   els   grans   estreteges   foren   Belisari   i   Narsés,   els   seus   generals,   I   no   ell,   perquè   a   Orient   va   portar   Bizanci   a   la   perdició.  Vindran  enormes  problemes.       • Nou   enfrontament   amb   Pèrsia,   que   obliga   a   incrementar   exèrcits   (mercenaris)   i   a   augmentar  la  pressió  fiscal  →  descontentament  de  pagesos  tributaris  i  de  mercenaris   que  no  reben  les  pagues  i,  a  més  moren  a  les  fronteres  d’Armènia  i  del  Danubi.   • Situació  estancada  amb  Tiberi  (578-­‐582),  Maurici  (582-­‐602)  i  el  seu  assassí  Focas  (602-­‐ 610).     • La   nova   situació   de   crisis   militar   i   social   obliga   a   reforçar   el   paper   militar   de   l’administració   →   creació   dels   EXARCATS   (exarques   =   caps   militars   que   controlen   grans  províncies)  à  Es  renuncia  a  la  separació  del  poder  civil  del  militar.  Unificació  del   poder  en  mans  dels  exarques.   • Els   exarcats   eren   territoris   perifèrics   de   l'imperi   Bizantí   l'autoritat   dels   quals   era   encomanda   a   un   governador   o   exarca   que   exercia   la   representació   civil   i   militar   de   Constantinoble  als  limits  de  l'Imperi   1       Ara   època   de   tractar   de   salvar   el   poc   que   queda.   Hem   de   fer   referència   a   dos   emperadors   fonamentals:   Maurici,   l’home   que   planifica   un   imperi   que   s’està   desfent,   que   vol   militaritzar-­‐lo,   obra   atribuïda,   però,   a   Heracli.   No   obstant   qui   pensa   en   la   militarització   profunda   es   Maurici.   Heracli   portarà   a   terme   el   projecte.   Amb   Maurici   el   projecte   despertarà  malestar  entre  la  població  i  serà  finalment  assassinat  per  Focas.     • Es  creen  xarxes  de  fortificacions  a  les  fronteres  més  perilloses.   • De  nou  soldats-­‐camperols:  STRATIOTAI.   • Histèria  col·∙lectiva:  VENERACIÓ  D’ICONES.   • Terror   generalitzat   en   temps   de   Focas   (602-­‐610)→   aproximació   a   Bonifaci   III   i   Bonifaci  IV:  columna  de  Focas,  donació  del  Panteó  romà.   • Atacs   dels   perses   justificats   amb   la   voluntat   de   venjar   Maurici   →   ocupen   Cesarea   i   Calcedònia     Focas   es   un   autèntic   criminal.   Però   per   occident   té   una   importància   extraordinària.   No  tocà  la  creació  dels  exarcats  que  Maurici  planificà,  però  si  que,  donat  que  Bizanci  no   té   predicament,   ni   entre   els   patriarques   ni   entre   el   món   de   la   cort.   Tothom   se   sent   perseguit  i  més  que  mai,  rere  Justinià,  això  del  “chivatazo”  es  el  pa  de  cada  dia.  I   Focas   tracta  de  mirar  cap  el  que  queda  a  Occident  (Sicilia,  Calabria,  la  Puglia...)  Busca  amb   el  Papat  un  suport  que  no  troba  amb  cap  dels  patriarques  orientals.  I  són  Bonifaci  III  i   sobretot   el   IV   els   que   es   deixen   estimar   per   Focas,   el   qual   després   de   molt   de   temps   de   no   haver   vist   un   emperador,   torna   a   instalar-­‐se   al   Palatino   de   Romà,   símbol   de   que   al   menys   allà   l’estimen,   i   fa   una   gran   acció   de   gran   transcendència   à   per   assegurar   l’amistat   amb   el   papat,   fa   les   grans   donacions   al   papat   (les   basíliques   del   Foro   i   del   Panteó   de   Roma     per   a   Bonifaci   IV.)   Focas   va   fer   més   que   ningú   per   fer   de   Roma   la   ciutat   dels   papes,   els   quals   aixecaren   al   Foro   la   ultima   construcció   del   Foro   romà   à   la   columna  de  Focas.  Columna  d’homenatge,  de  memòria,  de  record  a  ell.   Focas   passa   fora   mitja   vida   i   usurpacions   així   de   grans   espais.   Comencen   amb   un   Focas   que   ha   marxat   de   Bizanci,   ha   deixat   de   banda   això   que   Justinià   havia   trencat.   La   frontera  Oriental  ara  trancada,  deixa  veure  el  gran  error  de  Justinià  i  de  Focas.  Entrada   de  Perses,  que  al·∙leguen  que  venen  a  defensar  la  memòria  de  Maurici.  S’ha  acabat  la   pau  amb  els  perses  fins  que  els  àrabs  acaben  amb  Pèrsia  del  tot.     • Les   noves   relacions  amb  Roma,  suposen  que   Focas  reconegui   la  primacia  del  Patriarca   romà  sobre  la  resta  dels  patriarcats.   2       • Aquesta   nova   relació   porta   molts   grecs   anti-­‐monofisites,   pro-­‐bifisites   i   anti-­‐ monotelistes  (una  sola  voluntat  de  Crist)  a  Roma  (Santa  Maria  in  Cosmedin).   • Hi   arriben   molts   textos   grecs,   cultes   grecs   (sant   Simeó   l’Estilita,   Sant   Jordi,   Sergi   i   Bacus,  etc.)  i  moltes  icones  gregues  (a  Santa  Francesca  Romana,  al  Foro)     Resultats   i   repercussions   de   l’època   de   Focas   à   salvament   de   grans   monuments   romans  (Al  entregar-­‐los  als  Papes…).  Però  també  un  altre  fet:  aquest  marxar  a  Roma  i   recompondré   lligams   amb   aquesta   té   una   importància   amb   Roma,   no   només   perquè   Bonifaci  rep  Panteó  i  basíliques,  sinó  perquè  deixa  ben  clar  que  d’  entre  els  patriarques,   el  més  important  es  el  de  Roma,  i  ataca  els  que  neguen  la  seva  primacia  front  la  resta   de  patriarcats,  que  estan  sota  domini  Bizantí.     Un   altre   factor   molt   important   es   que   Bizanci,   que   es   un   lloc   de   moltes   heretgies   (les   vistes   al   llarg   del   tema   i   més),   fa   que   el   grup   canònic   ortodox   marxi   cap   a   Romaà   arriben   a   Sicília   monestirs   sencers.   Arribada   massiva   que   reforça   l’hel·∙lenització   de   l’Església   catòlica.   Quedarà   una   llatina   i   una   més   hel·∙lenitzada,   que   també   fa   cap   a   Roma.  A  partir  de  Focas  hi  ha  grecs  que  s’instal·∙len  amb  ell  a  Itàlia  i  es  convertiran  en   els   grans   mercaders,   els   grans   comerciants.   Els   grans   comerciants   seran   grecs   que   venen  de  Síria  i  que  han  fugit  per  les  persecucions  i  volen  seguir  Focas.  Així,  molts  grecs   comerciants  venen  de  Roma  i  no  sols  de  Bizanci.  I  s’instal·∙len  a  la  zona  de  Santa  Maria   de  Cosmedin.     ELS  HERÀCLIDES  (610-­‐717)     La   dinastia   heraclida   renovarà   l’Imperi   militarment,   social   i   econòmica.   Permetrà   pasar   a   l’ofensiva   amb   els   eslaus,   búlgars,   i   àrabs,   al   temps   que   es   tractà   d’imposar   la   unificació   religiosa  per  decret  front  les  diferents  corrents  de  cristianisme.  I  hel·∙lenitza  les  institucions  front   els  últims  residus  de  llatinisme.   Al   pujar   Heracli   al   tron   en   610   rere   el   cop   d’Estat   que   acabà   amb   la   dinastia   de   Justí   II,   el   panorama  de  l’imepri  era  més  negre  que  mai.  Els  perses  invadiren  l’Imperi  per  Mesopotàmia  i   s’apoderaren  d’Antioquia  i  Jerusalem.     Heracli,  però,  va  treure  l’Estat  de  decrepitud  i  es  convertí  en  un  dels  més  importants  sobirans   bizantins,   no   només   per   seues   victòries,     sinó   també   per   seues   reformes   administratives   i   militars.     • Cop  d’estat  de  l’exarca  de  Cartago:  HERACLI  (610-­‐641)   • Els  problemes  anteriors  produïren:     3       • • 1)  bancarrota  de  l’administració  i  de  l’economia.     • 2)  exhauriment  militar.     • 3)  desgovern  provincial,  amb  territoris  ocupats  per  àvars  i  perses.   Heracli  es  proposa  refer  l’administració  (civil  i  militar)  i  adequar-­‐la  a  les  necessitats  del   moment.   Hem  vist  aquesta  hel·∙lenització,  arribada  de  coses  d’Orient,  a  Roma  à  ho  Oriental  ara   tindrà  cert  prestigi  i  una  presència  notable  a  nivell  comercial  à  els  grans  comerciants   seran  grecs.   L’abandó  d’Orient  de  Focas  que  explica  el  cop  d’Estat  dels  heràclides,  fou  fàcil  i  no  el   primer  a  Bizanci.  Comença  un  període  de  llarga  durada.  Tot  s.  VII.  El  pes  dels  militars   es   decisiu   tot   el   període.   El   mateix   Heracli   fou   un   dels   exarques   creats   en   l’època   de   Maurici   (qui   militaritza   i   creà   els   exarques,   caps   militars   que   controlen   grans   províncies)   y   accedí   al   poder   a   partir   d’un   cop   d’Estat.   Amb   Heracli   la   militarització   arribarà  a  extrems  terribles.   L’ascens   d’Hercali   també   s’explica   per   la   ruïna   econòmica   que   encara   suposava   la   política  de  Justinià,  pel  que  costava  mantenir  l’exèrcit  a  la  mediterrània,  i  l’amenaça   constant  de  pobles  foranis  (àvars,  búlgars...).     Heracli   ens   portarà   al   màxim   del   que   havia   planificat   Maurici,   fins   al   punt   que   se   li   atribueix   la   sistematització   de   l’Imperi   en   exarcats,   els   estén   per   tot   arreu,   fins   i   tot   per  occident.  Ell  mateix  era  exarca  de  Cartago  al  fer  el  cop  d’Estat.  I  dóna  gran  càrrega   política   als   exarques.   I   no   només   seran   militars,   sinó   importants   governadors.   Ja   no   només  trobarem  la  vella  província.  A  Anatòlia  es  veuran  molts  exarcats,  perquè  estan  a   prop   els   Perses   i   els   àrabs.   La   militarització   de   la   zona   més   fronterera   amb   Pèrsia   i   Islam  à  Anatolia  completament  dividida  en  exarques     • Heracli   imposa   una   nova   organització,   profundament   militaritzada:   els   THEMAE   (circumscripcions   militars   i   administratives   a   les   zones   conflictives,   en   l’Àsia   Menor).   (mapa)   • Al  front  hi  havia  l’  ESTRATEGA,  amb  amplis  poders,  civils  i  militars.   A   finals   del   segle   VI   Orient   deixà   de   ser   l’únic   front   perillós.   Per   nord   i   oest   à   àvars,   eslaus,  instal·∙lats  als  Balcans  à  procés  d’eslavització.     Heracli   à   reforma   administrativa   i   militar   à   cristal·∙liza   en   els   themes   i   la   ruptura   definitiva   heredada   dels   temps   de   Dioclecià   i   Constantí   à   el   thema   era   una   nova   circunscripció   militar   i   administrativa,   al   front   de   la   qual   hi   havia   un   estratega   (general),  amb  plens  poders  en  els  dos  àmbits.   S’implantà  el  sistema  a  les  zones  d’Àsia  Menor  que  s’havien  alliberat  de  les  invasions,     4       L’estratega   es   el   cap   militar   que   hi   ha   al   front   dels   temes   (unitats   administratives,   provincies,  divisions  militars)  els  quals  estan  en  zones  on  cal  estar  alerta  tot  el  temps.     • Les  guerres  perses  (20  anys  de  durada)  comporten    la  caiguda  de  nombroses  ciutats  i   territoris:  Capadòcia,  Armènia,  Síria,  Palestina  i  Egipte.   • CLAM:  Presa  de  Jerusalem  i  de  la  Vera  Creu  →  Guerra  Santa.   • Campanyes  d’Heracli  contra  perses  (622)  à  recuperen  els  territoris   • Atac   directe   a   Ctesifont   (capital   de   l’Imperi   persa   sassaní)   =   acció   atrevida   però   triomfal.   • Recuperació  de  la  Vera  Creu  (14  setembre)  i  triomf  contra  perses.   • Litúrgia   ortodoxa:   Himne   AKÀTHISTOS,   en   honor   de   la   Verge.   (La   recuperació   de   la   vera  creu  deixa  una  gran  petjada  amb  aquest  himne)   • Però  aviat,  un  nou  i  major  perill  à  l’islàmic   Pèrsia   es   pren   la   conquesta   de   Bizanci   seriosament.   Ja   no   hi   ha   el   coixí   dels   gassànides.   La     lluita   contra   Pèrsia   és   el   gran   problema   de   la   primera   part   del   s.   VII,   i   es  carreguen  Capadòcia,  Armènia,  Síria,  saquegen  Jerusalem  i  se’n  porten  les  relíquies   (gran   vergonya   per   l’emperador)...   els   perses   seran   un   gran   problema.   I   Egipte   i   Síria   estan   farts   de   Bizanci,   i   per   això   cauran   tan   aviat,   la   seva   resistència   serà   pobre   per   això.   Quan   saquegen   Jerusalem   i   se’n   porten   la   Vera   Creu   (la   creu   on   Jesús   fou   executat,   relíquia   cristiana   de   primer   ordre)   à   Bizanci   veu   un   element   cohesionador,   la   religió   bizantina,  i  uneix  forces  contra  aquest  atac,  com  si  fos  una  guerra  Santa  de  les  del  s.  XI.   El  factor  religiós  com  a  element  cohesionador.  Tot  Bizanci  contra  Pèrsia   à  Ctesifont   es   derrotada   i   la   Vera   Creu   recuperada.   Es   un   tornar   a   començar,   però   ho   pagaran   car.   Pèrsia   sempre   ha   tocat   els   nassos   al   món   romà,   però   Heracli,   al   carregar-­‐se   aquesta   força,   deixa   que   els   àrabs   puguin   entrar   al   nord,   perquè   Bizanci   també   ha   quedat   debilitzat   per   la   lluita   à   els   àrabs   tenen   la   porta   oberta,   els   es   facilíssim   atacar   Persia,   Siria   i   Egipte.   Aquests   factors   expliquen   aquesta   rapidesa   en   la   conquesta.   La  recuperació  de  la  Vera  Creu  no  només  deixa  petjada  amb  l’himne,  sinó  que  també   amb  la  celebració  del  triomf  de  la  recuperació  de  la  Vera  Creu  i  el  dia  en  que  Heracli   triomfa   contra   els   perses,   data   que   en   el   món   occidental   mediterrani   també   es   importantíssima,  perquè  comencen  llavors  les  grans  fires  de  la  tardor.       5       • Heracli  imposa  una  fèrria  hel·∙lenització.   • fins   i   tot   adopta   el   títol   de   BASILEUS   ROMAION   i   DESPOTA   (senyor),   i   abandona   per   sempre   més   el   de   Imperator   (per   AUTOKRATOR),   Augustus   (per   SEBASTOS   =   majestat).  Utilitza  també  KYRIOS  (senyor).   • Amb  el  temps  apareixen  derivats  com:   • SEBASTOKRATOR  =  venerable  governant.   • PANHYPERSEBASTOS  =  majestat  superior  en  tot.   • PROTOSEBASTOS  =  primera  de  les  majestats.     Amb  Heracli,  clarament,  l’herència  de  Justinià  s’ha  acabat,  es  impossible  mantenir,  i  es   demostrarà   quan   els   àrabs   s’estenguin   per   la   mediterrània,   de   manera   que   el   tot   el   que  tenien  aquí  passarà  a  aquests  (Pen.  ibèrica,  N.  d’Africa...).     Han   d’oblidar-­‐se   dels   interessos   occidentals   i   la   llatinitat,   es   tornen   mes   hel·∙lènics,   i   encara   més   quan   els   àrabs   es   carreguin   Síria   i   Egipte,   els   quals   tampoc   eren   grecs   realment,   només   havien   heretat   la   tradició   grega.   Un   cop   es   perden   à   hel·∙lenització   més  profunda.     I  les  lleis  llatines  es  deixen,  ara  s’escriuran  sempre  en  grec,  i  els  títols  imperials  i  de  la   cort   seran   tots   grecs.   Rebuig   llatí.   Les   coses   ja   no   són   igual.   Ja   no   serà   August   o   Imperator  l’emperador,  sinó  Basileus  Romaion  i  Despota  (màxim  senyor  (militarment)),   nom  que  després  ha  tingut  un  canvi  semàntic  important.  I  ja  no  nom  d’Imperator  pel   “que  guanya”,  pel  “que  mana”,  ja  que  serà  substituït  per  Autokrator  (Senyor),  firente   que   el   títol   de   despota,   ja   que   el   d’Autokrator   té   el   sentit   de   dominus,   un   sentit   més   civic.   El   Kyrios   (=senyor)...   expressions   ara   comuns.   S’ha   acabat   l’esperit   llatí,   que   ja   no   funciona.   Aquest   dir   que   és   el   primer,   el   més   gran,   “panhypersebastos”   ,   “protosebastos,”   és   deu   a   que   amb   Heracli   hi   ha   coparticipació   del   poder   amb   els   fills,   amb   alguns   caps   militars,  semblant  una  mica  com  amb  tetrarquia.  Així,  amb  aquests  nous  noms  es  sap   qui  es  el  més  important  de  tots.  Una  línia  definitivament  grega.  S’ha  acabat  qualsevol   flaire  occidental,  també  a  causa  del  que  feu  Focas  al  aliar-­‐se  amb  occident.     • Intent   d’aproximar-­‐se   als   monofisites   (de   conciliar   ortodòxia   i   monofisisme):   imposa   doctrina  MONOTELISTA  (defensa  de  les  2  naturaleses  de  Crist  (humana  i  divina)  però   només  una  sola  voluntat  de  Crist).  à  serà  condemnada  amb  la  doctrina  catòlica  de  les   dues  voluntats  al  III  Concili  de  Constantinoble  (680  i  681).  Defensa  de  que  amb  crisi  hi   ha  una  única  voluntat.  Fa  una  nova  heretgia.   6       • Però   una   nova   força   aprofita   la   debilitat   de   perses   i   bizantins,   i   la   manca   de   poder   real  a  la  frontera  entre  ambdós  imperis:  ELS  ÀRABS.   • Comencen  l’expansió  el  632  i  el  el  636  derroten  els  bizantins  a  Yarmuk.   • En  sis  anys  Bizanci  perdé  Síria,  Palestina  i  Egipte,  i  en  dotze  més  part  d’Àfrica  del  nord   i  Armènia.   • Per  contra:  l’Imperi  que  resta  serà  bàsicament  grec.     La   reconquista   de   les   províncies   Orientals   tornà   a   plantejar   el   problema   del   monofisisme,  triomfant  en  aquelles  zones   à  Heracli  va  esforçar-­‐se  en  trobar  un  acord   religiós  entre  monotelistes  i  monofisistes,  promulgant  un  edicte  d’“exposició  de  fe”,  de   caràcter  obligatori  per  a  tot  l’Imperi  (638)  à  política  d’unificació  religiosa  inoperant  à   el  problema  desapareix  al  caure  Siria,  Palestina  i  Egipte.   Hi   ha   merder   religiós   i   conflictes   de   tota   mena   i   Heracli,   per   tal   de   guanyar-­‐se   als   monofisistes,  inventa  una  altra  heretgia,  el  monotelisme,  una  única  voluntat  de  Crist  à   exalta   al   patriarques,   etc.   Es   un   altre   factor   que   es   crea   per   trencar   la   unitat,   perquè   inventa  una  nova  doctrina  teològica.  No  es  res  nou,  sempre  discussions  bizantines   Heracli  no  fou  conscient  del  tot  d’aquell  heretge  contemporani,  Mahoma.  Tot  i  que  no   s’adona  del  tot,  el  problema  àrab  ja  era  sobre  la  taula,  i  mutilaria  l’Imperi.   Carlemany   en   el   futur   crearà   territoris   coixí,   territoris   tampó,   com   la   marca   hispànica,   per  no  donar  la  cara  directament.  Ho  aprèn  de  la  història,  a  diferència  de  Justinià,  que   es  va  carregar  totes  aquestes  defenses  i  va  portar  Bizanci  al  pou.     • Paper   rellevant   dels   stratiotai   en   l’àmbit   rural.   Es   crea   una   clara   dependència   personal  respecte  dels  estreteges.     • La  majoria  dels  stratiote  són  eslaus.  Sobretot  els  d’Anatòlia  i  Àsia  Menor.   • Afavoreix  la  consolidació  d’un  fort  camperolat  lliure  i  de  la  petita  propietat.   • Entre  ½  VI  i  ½  VII  segles  frenada  dels  latifundis  aristocràtics  per  por  dels  àvars  i  dels   eslaus.   Tema  de  l’agricultura  à  Heracli  intenta  resituar-­‐ho.  Amb  Dioclecià,  teníem  els  limtanei   (Soldats   camperols   a   canvi   de   terra).   Heracli   fa   el   mateix,   però   els   anomena   en   grec:   Stratiote   à  soldats  instal·∙lats  als  temes  (divisions  militars)  i  als  exarcats,  a  les  zones   de   frontera   més   perilloses   on   lluiten   i   on   tenen   accés   a   una   propietat   de   terres   a   canvi.   A   partir   d’Heracli   i   els   de   després,   els   strariote   solen   ser   gent   estrangera.   Els   eslaus   que   han   caigut   per   Bizanci,   Bizanci   els   aprofita   i   els   deporta   a   Orient,   els   instal·∙la   en   aquestos   temes   més   conflictius   que   limiten   amb   àrabs   i   perses.   Son   imposats   per   la   força   i   són   un   element   d’estabilitat   important,   ja   que   sent   soldats   7       camperols  mantindran  la  petita  propietat  lliure,  que  només  a  de  respondre  a  l’Estat,  és   allò  que  a  Occident  s’està  perdent.   També  altres  poblacions  incorporades:  búlgars,  àvars...  però  sobre  tot  els  eslaus.     El   tema   del   camp   preocupava   a   l’Estat.   Tot   i   que   la   ciutat   era   per   a   Bizanci   el   més   importat,  el  camp  l’ocupava  el  90%  de  la  població,  en  diferents  condicions  (latifundis,   lliures...).  I  mesures  com  les  de  Justinià  II  (un  heràclida  al  que  tallaren  el  nas),  que  va   reformar   les   lleis   agràries.   Es   creu   que   fou   l’impulsor   de   la   llei   agrària,   la   nomos   georgikós,  i  la  del  comerç  marítim  també   • La  NOMOS  GEORGIKÓS  de  Justinià  II  consagrava  l’existència  i  defensa  de  comunitats   camperoles  lliures.   • Justinià   II,   a   finals   del   s.   VII,   dugué   a   l’extrem   la   seva   política   de   reforçament   del   camperolat,   fins   i   tot   amb   trasllats   forçosos   de   masses   camperoles   lliures,   per   a   repoblar   terres   de   frontera.   Li   costà   un   cop   d’estat   (695),   la   seva   destitució   i   que   li   arranquessin  el  nas,  d’aquí  el  nom  de  RHINOTMETUS.     Nomos  Georgikós     • Dividida   en   10   capítols:   obrers   del   camp,   furts,   pastors,   danys   causats   als   animals,   incendis,  esclaus,  etc.   • La  segona  part  és  una  llista  de  penes  i  punicions.   • Molt  primitiu.     • Voluntat  de  posar  ordre  en  un  camp  descontrolat,  a  base  del  dret  consuetudinari.   • En   resulta   l’   apogeu   del   món   rural,   i   de   les   viles   i  enfortiment   de   la   petita   i   mitjana   propietat.   • La  nova  estructuració  militar  disminuí  el  paper  civil  de  les  ciutats  i  la  guerra  constant  i   generalitzada  afeblí  el  seu  pes  econòmic,  polític  i  demogràfic.   • Amb   tot,   formació   paulatina   d’aristocràcies   rurals   i   marxa   cap   a   la   feudalització   d’Orient.     La   Nomós   Georgikós:   dividida   en   10   capítols:   obrers   del   camp,   furts,   pastors,   danys   causats  als  animals,  incendis,  esclaus...  La  segona  part  és  una  llista  de  penes  i  puncions,   és  un  llibre  molt  primitiu,  amb  voluntat  de  posar  ordre  en  un  camp  descontrolat,  amb   la  base  del  dret  consuetudinari.       8       • Època  de  vulgarització  del  dret   à  la   Nomos   Georgikós   és   mostra   d’això.   El   dret   romà   ha   caigut   en   vulgarització   à   gairebé   es   una   relació   de   causes   penals,   etc.,   no   es   ja   l’esperit  del  món  romà  que  Teodosi  i  Justinià  recolliren.  Això  quedà  en  record.  El  que   ve   ara   es   vulgar.   Testimoni   d’una   època   que   canvia.   Primer   per   la   voluntat   de   posar   ordre   al   camp   i   defensar   el   petit   pagès,   evitar   que   s’empobreixi,   que   caigui   sota   el   poder   de   latifundistes...   frena   la   dissolució   del   món   romà   en   un   moment   de   militarització...  Es  viu  una  marxa  cap  a  la  feudalització  a  Orient,  però  son  només  uns   inicis  à  els  grans  militars,  els  grans  aristòcrates,  els  monestirs  que  acumulen  terres  a   causa   d’obres   de   caritat,   etc   à   tots   aquests   es   convertiran   en   grans   propietaris.   El   procés  es  nota,  però  s’intenta  aturar.     Procés   iconoclasta   à   els   emperadors   manen   destruir   les   icones   per   tallar   als   monestirs  que  tant  de  poder  estaven  guanyant  amb  les  terres.     Capítols de la «Llei agrària» o NOMOS GEORGIKÓS, possiblement de Justinià II (685-695).
1) El camperol que treballa el propi camp ha de ser curós i just i no envair els camps del seu veí. Si algun és reiteratiu en ocupar allò que no és seu, i aixamplales sevespropietats a costa dels altres o del que és comú [camins i béns comunals], si ho fa durant el temps de llaurar, perdrà les seves arades; si ho fa durant la temporada de la sembra, el pagès que hagi urusrpat allò que no és seu, perdrà tot el que ha sembrat, tant terres com collites.
2) Si un pagès, sense coneixença del propietari de la terra, entra i llaura o sembra [els camps d’altri] no tingui cap recompensa per la feina feta, ni pugui recollir res d’allò que hagi produït la sembradura, ni reclami res de la llavor que hagi sembrat....
5) Si dos pagesos es permuten les terres, ja sigui per un temps limitat, o sigui per sempre, i resulta que una és més gran que l’altra, o de més qualitat, i això no estava previst a l’acord fixat, aquell a qui hagi tocat la part més gran o més bona ha de donar l’equivalent a aquell que n’ha sortit perdedor; però si això ho sabien i s’hi van posar d’acord, aleshores no hi ha res a reclamar.
  Interessa  que  el  pagès  sigui  lliure  però  que  cap  es  faci  massa  poderós.             9     ...

Tags: