Spinoza (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Problemes Filosòfics I
Profesor M.C.
Año del apunte 2013
Páginas 4
Fecha de subida 10/04/2015
Descargas 27
Subido por

Vista previa del texto

Problemes filosòfics I - Spinoza Spinoza 1. El problema de la comunicació entre substàncies Spinoza viu en una època post cartesiana i adopta el principal problema que aquest va deixar sense resoldre: la comunicació de les substàncies. El problema es troba en la distinció que Descartes da de la res extensa, governada per lleis mecàniques, i la res cogitans, governada per una voluntat lliure, no mecànica. Aquest problema sorgeix de l’aparició de la nova ciència: les matemàtiques es podien aplicar a la naturalesa, és a dir, la realitat es transforma en pura extensió que només té propietats geomètriques.
Així doncs, si ment i extensió són dues realitats separades, com es comuniquen? No es pot entendre en termes estrictament geomètrics però tampoc es vol explicar en termes d’ànima, d’esperit. Si la ment pot moure el cos, perquè no podria moure altres elements de la realitat extensa? D’alguna manera ha d’haver-hi relació entre les dues substàncies. Descartes intentà solucionar aquest problema amb l’anomenada glàndula pineal, específicament humana, que connectava ànima i cos.
Altres solucions que s’han donat són per negació d’aquesta comunicació: o bé eliminant el dualisme, defensant que la ment i la matèria no són dues substàncies radicalment diferents: materialisme, mecanicisme, (home com a màquina, Hobbes), immaterialisme (tot prové de la ment de Déu, Berkeley), o bé unitarisme (identitat ment i matèria, Spinoza); o bé eliminant la interacció entre ment i matèria: ecosionalisme (Malenbranche), harmonia preestablerta (Leibniz).
2. Unitarisme Spinoza parteix de la noció cartesiana de substància com a causa sui (que no necessita res més que ella mateixa per existir, allò que es concep en si mateix, que no depèn d’un altre concepte per ser expressat). Les altres substàncies, doncs, són relatives, en sentit limitat. No necessiten cap altra cosa creada per existir, són independents entre si però dependents de Déu. Déu, per tant, consta d’infinits atributs; la ment i la matèria (allò constitutiu d’una substància) no són més que atributs de Déu. Les coses particulars són les maneres amb les quals s’expressen els atributs de Déu. Per tant, no hi ha interacció entre ment i cos, però tampoc és necessària.
 TRES GÈNERES DE CONEIXEMENT Tal com afirmava Descartes, estem segurs de les nostres idees però no de la realitat, ja que les idees no són més que efectes de les coses sensibles sobre nosaltres. Conèixer, doncs, és saber si tenim un determinat contingut mental. Com sabem, doncs, si aquest contingut concorda o no amb la realitat? Per Spinoza, l’ordre i la connexió de les idees és igual que l’ordre i la connexió de les coses.
Distingeix tres gèneres de coneixement: 1. Opinió o imaginació: font d’error, es barreja allò que hi ha dins del subjecte i allò que hi ha fora.
2. Raó o nocions matemàtiques.
3. Ciència intuïtiva.
1 Problemes filosòfics I - Spinoza  COMUNICACIÓ SUBSTÀNCIA PENSANT – SUBSTÀNCIA EXTENSA Hi ha una única substància que té varis atributs, entre ells, el pensament i la res extensa. No són coses radicalment diferents, allò que les suporta és el mateix, són dos aspectes de la mateixa cosa.
 Definició de substància: allò que és en si i es concep per si mateix, allò el concepte del qual per a formar-se no en necessita cap altre; és totalment independent, tots els altres conceptes remeten al de substància.
Tot el que utilitzem per definir la substància són atributs. Tots aquells predicats que expressen l’essència d’alguna cosa són pròpiament atributs de la substància. Els predicats poden ser de dos tipus: essències (atributs), que necessàriament en formen part i afeccions (modes), accidents aristotèlics, trets secundaris que no són rellevants, imprescindibles perquè alguna cosa sigui allò que és.
No és incompatible que una substància tingui diferents atributs que expressin una mateixa essència.
Pensament: simplicitat, no es pot mesurar, quantificar. Extensió: multiplicitat, complexitat, és quantificable.
 DEFINICIONS  Déu: ésser absolutament infinit, substància que conté infinits atributs, té infinits trets en la seva essència. Extensió màxima, pensament màxim. (Panteisme: Déu = naturalesa = substancia). La totalitat de l’ésser necessari, és a dir, la “substància” o la “natura”. És una potència impersonal, no subjectiva, no dotada de consciència, ni de voluntat. Déu o la Natura és causa de sí mateix (causa sui), es produeix a si mateix (natura naturant) i es diversifica en una infinitat de modes (natura naturada). En aquest sentit, dir “Natura” equival dir “realitat” i la realitat és perfecta (per tant és Déu). Fora del Déu-Natura no hi ha res (o el que és el mateix: fora de la realitat no hi ha res) i, en conseqüència, Déu no és un esperit aliè al món (un creador extern), sinó el principi mateix d’autoorganització de la natura. Que la natura és “déu”, no significa, per exemple, que els escarabats siguin sagrats (o “bons”), ni tan sols que hagin de ser respectats, sinó que són naturals o que són reals.
1.- Déu no és una “persona” és a dir algú situat fora del món, perquè fora del món, extern a la Natura, no hi ha res.
2.- Per tant Déu no és “provident”, no consisteix en una voluntat que pugui prendre decisions al marge, o més enllà, de les lleis de la Natura (o de les lleis que una raó natural pugui comprendre o desvelar).
3.- I en conseqüència, creure que Déu pot modificar l’ordre del món o canviar d’opinió – fer miracles, mogut per la pregària, per exemple– resulta senzillament absurd.
 Causa sui: allò l’essència del qual implica la seva existència.
 Finita en el seu gènere: allò que limita amb alguna altra cosa i impedeix que alguna altra s’estengui indefinidament. Una noció queda limitada per una altra, però de la mateixa manera un cos no és limitat per un pensament i viceversa.
2 Problemes filosòfics I - Spinoza  Atribut: allò que l’enteniment concep com constitutiu de l’essència d’una substància.
L’atribut, per tant, no és el mateix que la substància.
 Mode: allò que és, però no en si, sinó per una altra cosa.
 Absolutament infinit: en tots els aspectes que es puguin imaginar.
 Lliure: aquella cosa que existeix en virtut de la seva pròpia naturalesa, actua obligar per si mateix, per la seva naturalesa. La força que l’empeny a actuar és si mateix. Spinoza critica la tesi cartesiana del lliure albir (la llibertat que tindrien els humans de jutjar o actuar fins i tot contra qualsevol motiu raonable o racional). Aquesta suposada llibertat no és més que la nostra ignorància del que ens determina. Per oposició Spinoza defineix la veritable llibertat –o llibertat del savi– com a consciència de la necessitat. L’home lliure és conscient del lloc de cada cosa i, en conseqüència, coneix també la relativitat del bé i del mal. Per a ell el càstig de la desraó és la desraó mateixa  Necessari: (obligat), allò que és determinat per una altra cosa. La llibertat i la necessitat, però, no són antònimes.
 Eternitat: existència mateixa, sense límits. Existir és ésser etern.
 Causa: ésser del qual necessàriament se’n segueix una altra causa (l’efecte).
 Cos: extensió limitada, no hi ha identificació extensió-cos, perquè l’extensió no està limitada.
 AXIOMES 1. Tot allò que és, o bé és en si, o bé en virtut d’una altra cosa.
2. Allò que no es pot concebre per una altra cosa, s’ha de concebre per si mateix.
3. D’una determinada causa, se’n segueix un efecte.
4. El coneixement de l’efecte depèn del coneixement de la causa i la implica.
5. Les coses que no tenen res en comú l’una amb l’altra, del coneixement d’una no es pot passar al coneixement de l’altra. Un concepte no implica l’altre.
6. Una idea vertadera ha de ser conforme allò ideat per ella, ha de correspondre amb un fet.
7. L’essència d’allò que es concep com a no existent, en la seva essència no hi ha inclosa la seva existència.
3 Problemes filosòfics I - Spinoza  PROPOSICIONS 1. Una substància és anterior, per naturalesa, als seus afectes.
2. Dues substàncies amb atributs diferents no tenen res en comú.
3. Una cosa no pot ser causa d’una altra si no tenen res en comú.
4. Dues substàncies distintes es distingeixen per la diversitat dels atributs o la diversitat dels seus afectes.
5. En l’ordre natural no hi ha dues substàncies amb els mateixos atributs, són independents.
6. Una substància no pot ser produïda per una altra substància.
7. A la naturalesa d’una substància li pertany l’existència.
8. Tota substància és infinita, ja que no hi ha substàncies de la mateixa naturalesa que en limitin una altra.
9. Com més realitat o ésser té una cosa, tants o més atributs la componen.
10. Cada atribut d’una substància s’ha de concebre per si mateix.
11. Déu, que té infinits atributs, cadascun dels quals expressa una essència infinita, existeix segur.
12. No hi ha cap atribut del qual se segueixi que la seva substància pugui ésser dividida.
13. Només hi ha una substància, Déu, que té tots els atributs. Les coses particulars són afectes o modes de la substància única, Déu.
14. No es pot donar o concebre cap substància excepte Déu.
4 ...