Introudcció (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Geografia
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1. Introducció - Geografia: geographia (‘’descripció i representació gràfica de la Terra’’). Etimològicament vol dir descripció de la Terra.
- Ciència que estudia els fets i fenòmens físics, biològics i humans que es produeixen a la Terra i les seves interrelacions. Objecte principal, entre d’altres objectius: interrelacionar l’home amb el medi.
- Tradicionalment: - Aprenentatge memorístic.
- Descripcions de viatges.
- Realització de mapes (cartògrafs).
// No necessàriament. Els geògrafs, tot i que poden veure geogràficament i tenen una visió geogràfica de conjunt, no es limiten a això, sinó que han de comprendre i analitzar les interrelacions.
Exploració i tradició cosmogràfica - Fins al XX, els viatges de descobriments i cartografia dels nous territoris estaven estretament relacionats amb la geografia. L’edat d’or de les exploracions va ser des del segle XV fins al XIX.
- Les persones que desenvolupaven aquestes tasques des d’una perspectiva d’estudi científic en realitat eren cosmògrafs més que geògrafs.
Cosmografia - El paper de les societats geogràfiques: - Société de Geographie de Paris 1821.
- Gesellschaft für Erdkunde (Berlin) 1828.
- Royal Geographical Society (Londres) 1830.
- American Geographical Society 1852.
Al 1885 hi havia més o menys 100 societats d’aquest tipus amb un total d’uns 50mil membres.
- La geografia universitària d’aquell moment era minsa. Durant molt temps les universitats es van resistir a fer de la geografia una carrera universitària.
· 1874 geografia va ser declarada carrera universitària en totes les universitats de Prusia (Alemanya).
· 1887 la Royal Geographical Society crea les càtedres de Geografia a Oxford i Cambridge.
Estructuració de la Geografia - Primer teòric que posà les bases de la disciplina acadèmica va ser el nord-americà Nevin Fenneman (18651945). Segons ell es podia dividir la geografia en tres àmbits o branques: física, humana i ‘’tècnica’’ (ex: cartografia).
Geografia regional - Ell era el que avui en diem un geògraf regionalista: estudi dels trets físics, humans i tècnics però aplicats a una regió.
- Estudi d’àrees en el seu conjunt i complexitat. Bàsicament es centra en l’estudi de la relació entre els habitants i el seu hàbitat. Tracta de donar una idea o visió de conjunt d’una àrea específica.
Les tres geografies 1. Física. Estudia i analitza els fets que configuren els paisatges terrestres en els seus aspectes abiòtics i biòtics sense tenir en compte l’acció de l’home. Geomorfologia, Climatologia, Hidrologia, Biogeografia...
2. Humana. Estudia els elements del paisatge que han estat creats, a l’actualitat o a l’antiguitat, per l’home.
Aquests elements es deuen a la seva activitat agrícola, urbana, industrial, de transport, comercial i a la pròpia dinàmica geogràfica. Geografia de la població, urbana, rural...
3. Regional. (ciutats, pobles...).
- Pregunta: Per què passa això i en aquest lloc? Objectiu últim de la geografia: resposta a això.
La geografia en el món antic - El terme geografia es va començar a utilitzar fa 2300 anys BP pels alumnes del Museu d’Alexandria.
- Les primeres contribucions al desenvolupament de la geografia va ser feta pels grecs. Escriptors erudits van fer descripcions topogràfiques dels indrets del món conegut (condicions naturals, la cultura, i el modus de vida de les persones). Si que d’alguna manera feien geografia: interacció i interrelació dels trets físics-naturals i l’home.
- Heròdot (c. 485-425 aC) 2500 BP. Historiador que treballa a la Biblioteca d’Alexandria i participa d’aquestes descripcions topogràfiques i geogràfiques.
-‘’Ecumene’’, en el seu temps, ‘’terra coneguda’’, món conegut fins llavors amb Grècia al centre i sobretot del món mediterrani. Mapa molt limitat, general i poc detallat a mesura que ens anem allunyant de Grècia, cap al menys conegut. Cosmovisió que es tenia de la Terra.
- Ptolomeu (c. 168-90 aC) 2200BP. Figura clau, base per a les descripcions geogràfiques posteriors. També historiador i treballador de la Biblioteca, va escriure una obra magna de 8 volums, l’últim dels quals és el que ens interessaria a nivell geogràfic, que conté mapes de diverses parts del món (ecumene). Geografia de Ptolomeu, amb el famós mapa, ja proposa, fa més de 2000 anys, el que serien després els mecanismes dels meridians i paral·lels.
- Estrabó (64 aC-20dC) 2000BP. Va escriure una obra major de 17 volums. Geografica. Descripció enciclopèdica del món conegut (ecumene). El tercer volum el dedica a la Península Ibèrica: una de les més antigues i acurades de les que disposem.
- A partir d’aquí, època més fosca en aportacions a la Geografia.
La geografia en la edat mitjana - El coneixement clàssic va ser preservat als països islàmics, a les universitats àrabs d’Espanya, Àfrica del Nord i Orient Mitjà.
- Importància dels comerciants que recollien dades per millorar la cartografia de Ptolomeu.
- Ibn Batuta (1304-1368) 600BF va viatjar a Pequín i va navegar al sud de l’Equador rodejant la costa africana.
Aportació molt interessant dels països islàmics en la cartografia en la edat mitjana.
- PiriReis: almirall i cartògraf otomà que va fer un mapa detallat d’Amèrica. Cartografia molt detallada, descoberta al 1929 a Estambul, de principis del segle XVI (1513).
- Vareni (1622-1650), realitza la obra Geographia generalis, on exposa les diferències entre la Geografia Física i la Humana (la geografia de les regions). Comença a posar els pilars del que després vindria amb l’Escola Francesa de la geografia regionalista.
La geografia en el període clàssic - Emmanuel Kant (1724-1804), fins i tot professor d’universitat de geografia física, filòsof, per ell la geografia era només un aspecte del coneixement empíric necessari per a la recerca filosòfica. Assenta les bases de les ciències sistemàtiques i treballa en el concepte de la geografia com es estudi dels fenòmens que es produeixen en un determinat emplaçament.
- Kant assenta les bases filosòfiques de la geografia iHumboldt i Ritter estableixen els seus fonaments científics com branques del coneixement.
- Alexander von Humboldt (1769-1859), més que un geògraf va ser un cosmògraf (:naturalista que intenta tenir una visió global de la geografia amb una voluntat d’interrelacionar les disciplines del coneixement). Obra magna Kosmos (1845-1862), cinc volums. En la seva Oeconomia naturae assenta les bases del pensament ecològic actual, els ‘’sistemes ecosistèmics’’ (els boscos són importants com a pulmons de la terra: CO2).
 La corrent que ve de l’oest del pacífic, al topar amb la costa sud-americana, es divideix en dos de nord a sud. Ell descobreix que, a més, existeix una contracorrent, de nord a sud, molt important per la biodiversitat de l’entorn i per l’ecosistema del lloc. Aportació: aproximació al coneixement d’aquests corrents.
- Carl Ritter (1779-1859). Erdkunde, obra de dos volums (Àsia i Àfrica). Geògraf entre humanista i regionalista, de firmes conviccions cristianes; la formació dels continents no va ser accidental, sinó que va ser Déu qui els va posar en el seu lloc.
La nova filosofia de la ciència - A la mort de Humboldt i Ritter (1859) es publica l’Origen de les espècies de Charles Darwin, que suposa un punt d’inflexió i un succés de vital importància.
- Charles Darwin (1809-1882) fou un naturalista britànic. Va establir les bases de la moderna teoria evolutiva en plantejar el concepte de que totes les formes de vida s’han desenvolupat a través d’un lent procés de selecció natural.
- El seu treball va tenir una influència decisiva sobre les diferents disciplines científiques i sobre el pensament modern en general.
- Va recollir aquesta teoria en el seu llibre, publicat el 24 de novembre de 1859, i que es va exhaurir el primer dia que va sortir a la venda.
De la cosmografia a una disciplina institucionalitzada - Cal definir uns criteris i uns continguts comuns. Es professionalitzen els geògrafs. Primeres revistes professionals: - Geographical Journal – Anglaterra.
- Annales de Geographie – França.
- Annals of the Association of American Geographers – Amèrica.
L’escola francesa de geografia regional - Pau Vidal de la Blache (1845-1918), d’alguna manera assenta les bases de la geografia regionalista. La regió és la unitat d’anàlisi principal. Le France de l’Est (1917). Comencen a aparèixer, a partir d’aquest tomb de segle, un nou tipus de publicacions, una nova tipologia: les monografies regionals.
Els regionalistes britànics - També regionalistes però més crítics. Se’n adonen de les connotacions dels estudis regionals, crítica als francesos per no saber exactament què és una regió. Qüestionen el concepte de regió.
Els geògrafs germànics - Parteixen d’un determinisme ambiental (Humboldt i Darwin). L’home està molt condicionat pels factors mediambientals. La humanitat es regeix per les lleis de la natura.
- Ratzel (1844-1904), es parla d’ell com el fundador de la Geografia Humana. Aplica els nous mètodes de les ciències naturals a la geografia humana. La seva darrera obra, Anthropogeographie (segon volum) (1901), modifica i suavitza el seu determinisme ambiental.
La revolució quantitativa - S’inicia a mitjans del XX després d’una crisi de la disciplina. Corrent geogràfic iniciat als USA al començament dels anys 50, marcat per el neopositivisme, com a reacció crítica envers el mètode científic dominant fins aleshores, el de la geografia regional, al qual se li retreia un excés de descripció literària i una manca de teoria científica.
- El nou mètode demana a la geografia un ús intens de les fórmules matemàtiques i dels estudis sobre bases numèriques, de manera que, igualment que d'altres ciències, permetin treballar amb models i establir tendències i prediccions.
- Recolzat ardentment per tot un grup de professors universitaris, bàsicament anglosaxons (recupera autors com Christaller – Teoria del lloc central - o von Thünen), representa un canvi metodològic substancial en la ciència geogràfica, en la qual representa l'arribada d'un nou paradigma.
- En algunes ocasions la geografia quantitativa també és anomenada teorètica. D'altres ciències socials experimenten també un canvi metodològic en el sentit de la revolució quantitativa en geografia.
- La Teoria del Lloc Central sostenia que en un paisatge uniforme, sense muntanyes, rius, ni variacions del terreny, el patró espacial d’assentament seria totalment regular.
- Els llocs o assentaments centrals (els pobles i les ciutats) de les mateixes dimensions i naturalesa serien equidistants entre si i estarien rodejats per una constel·lació de nuclis secundaris amb els seus propis satèl·lits més petits.
- Principi administratiu. Baix aquestes condicions ideals, els territoris ‘’controlats’ per cada centre tindrien forma hexagonal i el conjunt dels diferents nivells donaria lloc a una complexa xarxa d’assentaments.
- Per suposat, aquestes condicions ideals no són naturals, però és possible detectar el funcionament d’aquesta teoria en diversos pobles antics i moderns.
- Tret bàsic: cada centre principal estarà a certa distància dels seus vesins i rodejat d’un anell d’assentaments més petits en un patró dispost jeràrquicament.Des del punt de vista polític i econòmic, el centre principal proporcionarà certs béns i serveis a la seva àrea circumdant i n’exigirà d’altres a canvi.
- Von Thünen, economista alemany, per la seva part, és conegut per la seva teoria de la localització o d'ubicació, sobre la geografia rural-urbana, hipòtesi general sobre la distribució dels usos agrícoles del sòl, que tingué molta repercussió posteriorment i que aposta fermament per el mètode científicdeductiu.
- El seu model estudia les diferències de renta respecte al mercat.
La idea central és que la renta varia amb la distància respecte al mercat, en un espai isotròpic i aïllat.
- A aquest tipus de renta se li diu renta de localització o d’ubicació. Von Thünen reconegué que l’home tracta de resoldre les seves necessitats econòmiques en un entorn immediat, reduint els deus desplaçaments al mínim.
- Es va demanar per què les parcel·les de terra, per dir-ho d’alguna manera, amb les mateixes característiques tenien diferents usos, concloent que s’explicava per la distància al mercat.
La geografia: una disciplina de síntesi - El desenvolupament de la ciència: les tres grans fases: Descripció, Anàlisi i Prognosi? Correspon a la previsió sobre l’evolució futura i desconeguda d’una malaltia, basant-se en la interpretació de dades del moment actual (indicadors).S’arriba al punt tres mitjançant els sistemes d’informació geogràfica (SIG).
- Hagget indica que cal dividir l’àmbit d’estudi de la Geografia en la forma en que s’analitzen els problemes: 1. Anàlisi espacial.
2. Anàlisi ecològic.
3. Anàlisis regionals complexos.
2 1 3 ...