Gorbachov, Perestroika i relació amb Europa Oriental (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Geografía - 1º curso
Asignatura Història del Món Actual
Año del apunte 2014
Páginas 9
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 3

Vista previa del texto

Gorbachov i la Perestroika El declivi soviètic es va accentuant a principis dels 80, amb tota una sèrie de problemes, com la persistent crisi agrària, l’estancament tecnològic respecte Occident, el baix consum interior i baixa producció de béns de consum, la manca de competitivitat, el pes de la burocràcia, corrupció, el pes de la indústria militar, la debilitat de les finances, l’apatia generalitzada de la societat o la pèrdua de la paritat estratègica amb els EUA per la SDI de Reagan.
Joan Pau II i Polònia L’arribada del polonès com a nou papa (1978) va empitjorar les coses per a la URSS. El nou papa, directe i mediàtic, visita Polònia el 1979: rebut per milions de persones, anima els polonesos a ‘no tenir por’, en un obert desafiament al règim. El paper de Joan Pau II en la caiguda del comunisme va ser fonamental, també pels ajuts econòmics que el Vaticà va donar als moviments d’oposició.
L’estiu següent, s’obre la primera esquerda dins el bloc comunista, amb l’esclat de grans protestes a Polònia per l’empitjorament de l’economia. Les drassanes de Danzig comencen una vaga al juliol, amb Lech Walesa com líder de la protesta. La protesta s’estén a altres ciutats, i el govern es veu obligat a pactar amb els manifestants.
Solidarnosc i la fi de la doctrina Brezhnev El 31-8-80, el govern de Varsòvia i els sindicats pacten uns acords: el govern reconeix el dret dels treballadors a formar sindicats independents. Neix així Solidarnosc, liderat per Walesa, (que gràcies també al suport del Papa) es converteix en un sindicat de masses mentre l’autoritat del partit va decreixent.
Brezhnev, preocupat per un possible contagi, prepara tropes a les fronteres, però finalment no intervé: és el final de la doctrina Brezhnev. El 12-1981, el nou primer ministre Jaruzelski dóna un cop d’estat, imposant la llei marcial, il·legalitzant Solidarnosc i detenint els seus líders. El motiu de l’acció va ser la por de Jaruzelski a una guerra civil i a una intervenció soviètica. Tot i així, el cop d’estat va ser només un intent de parar l’inevitable desenllaç final.
Gerontocràcia: Andropov i Chernenko Ulterior senyal de crisi va ser la traumàtica successió del malalt Brezhnev, que mor el 11-1982.
El seu successor és Andropov, director del KGB, i considerat un ‘dur’ del règim. Tot i així, Andropov era un home intel·ligent i pragmàtic, que reconeix la necessitat de canvis i comença a actuar. El problema és que ja era greument malalt, i a partir de l’estiu de 1983 va ser hospitalitzat permanentment, fins la seva mort el 2-1984.
El seu successor, Chernenko, era en canvi un representant dels ‘continuistes’ del règim. També ell arriba al liderat molt malalt, i (en un secretisme que preocupa també Occident) mor el 31985. Aquestes etapes són tot un símbol de la manca de renovació d’un país.
Mikhail Gorbachov A la mort de Chernenko, Gorbachov (54 anys) és escollit nou líder de la URSS: la ‘joventut’ de Gorbachov ja és senyal de canvi. Home de confiança d’Andropov, Gorbachov s’ha format durant l’etapa de Khrusxov, i (durant el seu ascens dins del PCUS) s’ha envoltat de col·laboradors que comparteixen les seves idees.
Hàbil i carismàtic, Gorbachov coneix els problemes de la URSS i està disposat a solucionar-los.
En les seves intencions, està fer de la URSS un país com la resta i recuperar-la econòmicament.
Les reformes econòmiques de Gorbachov Les primeres mesures de Gorbachov intenten millorar l’economia, reconeixent el declivi.
Gorbachov substitueix els antics dirigents amb nous tecnòcrates: lluita contra la corrupció i l’alcoholisme, intenta racionalitzar i reactivar l’economia.
Una de les mesures més importants de la ‘Perestroika’ (reestructuració en rus) va ser la Llei de Cooperatives (1988) que obre a la iniciativa privada en sector econòmics definits. Tot i així no vol eliminar el comunisme sinó reestructurar-lo.
El desastre econòmic soviètic La incapacitat de Gorbachov per a definir el seu objectiu de reforma va ser una de les causes del fracàs econòmic de la Perestroika. Els defectes estructurals es mantenen: el creixement del PIB cada cop menor, el pes de la indústria militar, estancament tecnològic... arribant al col·lapse total a finals dels 80.
El resultat és que les condicions de vida de la població empitjoren, arribant fins al racionament dels aliments bàsics. Un símbol de la decadència de la URSS és l’accident nuclear de Chernobyl.
Glasnost i obertura política La reforma política de Gorbachov comença sobretot a partir de 1988. S’obtenen alguns resultats efectius d’alt valor simbòlic: supressió del control policial, rehabilitació dels dissidents, crítica als aspectes pitjors del règim i obertura de nous espais de discussió en nom de la ‘Transparència’ (Glasnost) i la fi del secretisme anterior.
Tot i això, també aquí les reformes resulten insuficients ja que Gorbachov no defineix els seus objectius i no vol desfer-se totalment del comunisme. A més, els ciutadans, ara estimulats pel règim, critiquen obertament la política.
Fracassos i triomfs de Gorbachov A nivell interior, el balanç sobre les reformes de Gorbachov (1985-89) és substancialment negatiu: - Gorbachov i els seus col·laboradors no defineixen exactament els seus objectius, i semblen deixar-se arrossegar pels esdeveniments.
- Incapacitat de reformar el sistema radicalment, intentant salvar els seus aspectes positius.
- Econòmicament, les reformes porten a una catàstrofe.
- Alguns errors polítics porten els gèrmens de la futura descomposició del país.
El judici dels ciutadans soviètics sobre Gorbachov és llavors negatiu. En canvi, a nivell internacional Gorbachov recull triomfs: la Peretroiska sembla positiva per a Reagan.
Reagan i Gorbachov La relació personal que construeixen Reagan i Gorbachov és clau per a entendre la fi de la Guerra Freda: - Reagan troba en Gorbachov l’home en el qual confiar per a acabar amb la tensió nuclear.
- Gorbachov troba en Reagan el suport internacional per les seves reformes internes i per a construir un nou ordre mundial.
1987: fonamental reunió a Washington, quan EUA i URSS signen el tractat INF que elimina els míssils de mitja distància.
El nou clima provoca, a més, el naixement de tota una nova actitud (a Moscou i a Washington) respecte a l’antic enemic, ara vist com soci de confiança i respectable.
La nova diplomàcia soviètica L’efecte més important del nou clima entre EUA i URSS és el radical gir diplomàtic de Moscou.
Gorbachov abandona definitivament el ‘imperialisme ideològic’ que havia caracteritzat la diplomàcia soviètica des de 1945: perquè és imprescindible per a construir una nova relació amb Occident, com li recorda el mateix Reagan (Berlin, 1987) i perquè representa un cost insostenible.
El resultat immediat és que Moscou abandona l’anterior intervencionisme al Tercer Món.
(retirada d’Afganistan a 1988-89). I, encara més important, la URSS decideix retirar tota assistència econòmica i militar als països d’Europa Oriental.
La crisi d’Europa Oriental Privats dels fonamentals ajuts econòmics, i sense la protecció de l’Exèrcit Roig, els grups dirigents comunistes no poden mantenir-se en el poder. Són dirigents sense cap mena de legitimitat popular i sense els antics ajuts econòmics de la URSS han de buscar ‘reforços’ i fer aliances per intentar no estancar-se.
La caiguda del bloc oriental El retorn de la democràcia a Polònia Polònia, encara marcada per l’experiència de Solidarnosc, és el primer país que recupera la democràcia. Durant el 1988, les vagues obreres forcen el govern al diàleg amb l’oposició, després de contactes amb Walesa. Es crea una taula rodona que pacta eleccions semi-lliures (4-6-1989).
A les eleccions, Solidarnosc obté el 99% dels escons disponibles, i els comunistes només els escons reservats a ells. El resultat és que a l’agost el membre de Solidarnosc Mazowiecki és encarregat de formar el primer govern no comunista. En pocs mesos, Polònia elimina tot rastre del règim, i el 1990 el mateix Walesa obté la presidència.
Hongria i la caiguda del teló d’acer Paral·lelament, també Hongria estava transformant-se en una democràcia. El procés ja havia començat a la darrera etapa de Kádár, amb modernitzacions, liberalitzacions i obertures econòmiques a Occident (comunisme-gulasch).
Entre 1988 i principis de 1989, govern i oposició pacten la fi del règim i el retorn de la democràcia: els funerals públics de Nagy marquen el punt de no retorn. La decisió més important del nou govern hongarès va ser la decisió d’obrir físicament la frontera amb Àustria, demolint el teló d’acer. El resultat és que, durant l’estiu, milers d’alemanys orientals comencen a fugir cap a Occident a través del forat obert.
La doctrina Sinatra i les seves conseqüències La conseqüència de la destrucció física del Teló d’Acer és evident: els règims comunistes tenen els dies comptats. Alguns d’aquests, sobretot la RDA, critiquen durament les mesures d’Hongria i Polònia, i demanen la intervenció soviètica. La URSS en canvi es desentén completament dels esdeveniments i no té intenció d’actuar.
És una doctrina completament nova: la Doctrina Sinatra, com la defineixen els mateixos soviètics. Encara més greu, pels líders comunistes supervivents, és l’actitud de Gorbachov, que critica els dirigents que no han entès el canvi: les revolucions de 1989 ja són imparables.
La caiguda de la RDA Mentre milers de ciutadans abandonaven la RDA, el règim de Honecker sembla disposat a fer ús de la força. Tot i així, la policia no dispara els manifestants de Leipzig (inici octubre), i les manifestacions prenen força.
Honecker, poc després del 40è aniversari del país, dimiteix amb tot el govern, i el nou primer ministre Krenz decideix autoritzar la sortida dels ciutadans de la RDA. A una conferència de premsa, el 9-11-89, el mal informat líder del partit de Berlín Est, a una pregunta dels periodistes, confirma la decisió del govern, parlant de ‘tots’ els punts de frontera. La noticia anima milers de berlinesos, que s’apropen al Mur, ho assalten i passen a Oest: el Mur ha caigut. La Guerra Freda s’ha acabat.
El cas de Bulgària i la Revolució de Vellut de Praga La caiguda del mur precipita els esdeveniments també a altres països. A Bulgària, la revolució és dirigida pel mateix partit comunista, que a finals d’any anuncia la fi del règim, anticipant-se a les oposicions.
A Txecoslovàquia, milions de persones demanen la fi del règim (11-89). En la Revolució de vellut el partit anuncia l’obertura de les fronteres, abandona el poder i ho entrega a dos líders carismàtics: Dubcek (president del parlament) i Havel (president de la república).
La revolució romanesa La revolució més dramàtica és la de Romania, on van ser necessaris més de mil morts per a acabar amb el règim. En un país empobrit i dirigit amb ma de ferro per Ceausescu, les protestes comencen a Timisoara (16-12-1989).
Ceausescu no té intencions d’abandonar el poder, i la policia dispara els manifestants. En una situació cada vegada més tensa, l’intent de Ceausescu de dirigir-se als ciutadans de Bucarest és ofegat per crits i xiulets, en una imatge molt simbòlica en directe televisiva (21-12). El dia següent, l’exèrcit s’uneix als manifestants, obligant Ceausescu a fugir. El dictador és afusellat el 25-12, mentre s’ha constituït un Front de Salvació Nacional dirigit per Ion Iliescu.
La nova Europa Oriental Els països protagonistes de les revolucions de 89 s’alliberen ràpidament del control soviètic, amb la retirada de les tropes d’ocupació arribades el 1945. Igualment ràpida va ser la transició política cap a una democràcia occidental, amb noves constitucions i multipartidisme. Al costat dels nous partits, els comunistes es transformen en partits socialdemòcrates.
Tot i així, les transicions de Polònia, Hongria i Txecoslovàquia (on la separació d’Eslovàquia – 1993 – no va causar cap problema) van ser menys traumàtiques que les de Bulgària i Romania, on la qualitat democràtica dels nous governs va ser més discutible. També la transició a l’economia de mercat va ser ràpida, amb privatitzacions massives.
Col·lapse econòmic i social a la URSS Tot i el nou clima internacional, la situació interna de la URSS s’anava deteriorant en una crisi econòmica, social i de valors. L’economia continuava la seva caiguda: les liberalitzacions i modernitzacions eren poc importants, i comportaven confusió i crisi creixent, amb fam, augment de la pobresa i peticions d’ajut a Occident.
L’autoritat del partit i de l’Estat és cada cop més reduïda. La Glasnost estimula les crítiques al sistema. La crisi provoca pèrdua de valors i insatisfacció. 4 grups es posicionen contra Gorbachov: nacionalistes, radicals, conservadors i militars.
L’auge dels nacionalismes: Càucas i Països Bàltics Durant 70 anys, els nacionalismes no havien constituït un problema a la URSS per: repressió, autonomia, història i sistema de valors marxista. La crisi del sistema i els interessos dels líders locals precipiten la crisi a partir de 1988.
Tot comença al Caucas, mosaic de pobres i religions: el 1988, el Nagorno-Karabakh demana l’annexió a Armènia, desencadenant la lluita amb Azerbaidjan. Gorbachov no aconsegueix frenar odi i neteges ètniques enviant l’exèrcit (1988, 1990).
Als Països Bàltics (Estònia, Lituània i Letònia) neixen moviments que reivindiquen l’autonomia.
Els partits locals es separen del PCUS i (1990) Lituània declara unilateralment la independència: les tropes soviètiques intervenen, amb enfrontaments amb els civils.
Les eleccions de 1990 El 1990, Gorbachov, cada cop més en crisi, autoritza el multipartidisme i convoca eleccions a les repúbliques. Als països bàltics, Armènia, Geòrgia i Moldàvia guanyen els nacionalistes, augmentant el caos econòmic.
A la resta del país, els reformistes radicals obtenen èxits. A Rússia, Ieltsin, nou home fort del país, és escollit nou líder del Soviet Rus. Ieltsin abandona el PCUS i comença el seu desafiament a les autoritats quan Rússia adopta una declaració de sobirania contra la mateixa URSS.
El cop d’estat de 1991 A la primavera de 1991, un referèndum per a mantenir la unió és votat pel 75% de la població i boicotejat pels països bàltics, Armènia, Geòrgia i Moldàvia).
Mentre augmenta el poder de Ieltsin, els conservadors i l’exèrcit comencen a tramar un cop d’estat per a evitar la dissolució de la URSS. El 20-8-91 s’havia de votar el nou tractat de la Unió, amb més descentralització, demanat sobretot per les repúbliques asiàtiques. Els radicals dubten, i els conservadors pensen que sigui un ulterior pas cap a la dissolució.
El 19-8 sectors del PCUS i de l’exèrcit fan un cop d’estat: detenen Gorbachov, eliminen les llibertats polítiques, tanquen els diaris i restableixen la censura. És un intent per a esborrar tot el procés de la Perestroika.
El fracàs del cop d’estat Els colpistes són desorganitzats, poc convençuts i aïllats: el seu intent s’acaba amb un colossal fracàs. No tanquen ràdios ni televisions occidentals, s’esperen un suport de la població que no arriba i sobretot no detenen a Ieltsin.
Ieltsin és el triomfador moral del cop: convertit en líder de la resistència, la seva imatge defensant el Parlament rus és el símbol del fracàs dels colpistes. L'exèrcit, davant les massives manifestacions populars, no s'atreveix a disparar, i els colpistes són fàcilment derrotats i detinguts.
Gorbachov, alliberat, torna a Moscou, i es troba amb una situació completament diferent. Els colpistes obtenen precisament això que volien evitar, la dissolució de la URSS.
La dissolució de la URSS En el caos posterior al cop d'estat, Occident reconeix la independència dels països bàltics.
Ieltsin obliga Gorbachov, aïllat i desautoritzat, a signar la il·legalització i dissolució del PCUS.
Amb això, deixa d'existir la darrera força que podia mantenir unit el país.
El Tractat de la Unió és abandonat abans de ser aprovat, i les repúbliques comencen a declarar unilateralment la independència. El 8-12 Rússia, Ucraïna i Bielorússia signen l'acord que posa fi a la URSS i crea la CEI (Comunitat d’Estats Independents). El 21-12 totes les repúbliques (excepte bàltics i Geòrgia) signen el Protocol d'Alma Ata, adherint-se a la CEI i acceptant la dissolució del la URSS: Rússia, hereu de la URSS, manté l'arsenal nuclear.
Tot i les seves protestes Gorbachov dimiteix i el 25-12-1991 la URSS deixa d'existir.
La nova Rússia de Ieltsin L’herència que rep Ieltsin és important, tant socialment com econòmicament. Ieltsin i el primer ministre Gaidar aposten, el 1992, per una transformació radical cap a l'economia de mercat, amb privatitzacions i liberalitzacions: és la 'terapia-xoc'.
Els resultats a curt termini són catastròfics: pobresa, criminalitat, oligarquia... Políticament, la democràcia russa és molt fràgil: el 1993 veu l'enfrontament entre Ieltsin i el Parlament i els extremistes són molt importants. Rússia a més casi desapareix de la política internacional.
Els conflictes del Caucas En general, tots els països post-soviètics pateixen greus problemes després de 1991.
Democràcia feble o inexistent, tensions nacionalistes, enfrontaments amb els veïns, corrupció i violència política, etc. La regió més conflictiva és el Caucas, on les guerres continuen des de 1988. Armènia i Azerbaidjan segueixen enfrontats pel Nagorno-Karabakh.
...