Baixa Edat Mitjana (2) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Baixa Edat Mitjana
Año del apunte 2016
Páginas 9
Fecha de subida 22/03/2016
Descargas 23
Subido por

Vista previa del texto

El triomf del Romànic a Europa: Romànic ple CLAUDIA CLARE Cluny III, 1085-1130 Hi ha reflectides totes les característiques del romànic ple.
La reforma la inicia l’abat Hug en època del romànic ple.
És l’expressió del clímax del poder de Cluny, ja que a la primera meitat del segle XII tenia autoritat sobre 200 monestirs europeus.
És un edifici amb unes immenses dimensions. Té un enorme cos occidental de 5 trams amb una sèrie d'absis semicirculars en bateria, de dos a dos, que culminen en un gran deambulatori amb més absidioles. Per tant, està distribuït de manera totalment orgànica i simètrica, influenciant als edificis d'arreu. Només es conserva part de la Porta Monumental de dos arcs del cos occidental, així com restes del transsepte amb la Torre de Sant Benet (40m) o la presència d'escultura monumental arreu de l'edifici. Destaca el treball en volum i la proporcionalitat tot i les grans dimensions. El complex monàstic era enorme i comptava amb dos claustres, un d'ells amb pintures..
La porta d’entrada tenia un gran conjunt escultòric de Sant Pere. Té 5 naus. La capçalera té 2 transseptes. Immensa comunitat. L’absis major té una girola, i té 5 capelles radials.
Destaca la importància del llenguatge arquitectònic clàssic, presentant ja un pilar cruciforme articular a partir de pilastres clàssiques estriades amb semi-capitells corintis amb una superposició d'ordres (toscà i corinti) que s’encavalcaven dins la zona de coberta, on desenvolupaven un arc faixó per tal de separar la volta de canó. Presenta coves d'influència romana i el desenvolupament en alçat és influència normanda. Superposició de pilastres que recorden a l’arquitectura romana.
Aquest ús del llenguatge classicista obeeix a raons simbòliques, gairebé ideològiques, ja que Cluny serà el gran aliat de Roma durant la Reforma Gregoriana o la Querella d'Investidures. La relació serà tan estreta que al llarg del Segle XII trobarem diversos papes que havien estat anteriorment abats de Cluny (ex, Calixte II). També seran els encarregats de dur a terme les creuades. Serà precisament aquest caràcter proselitista el que explicarà el desenvolupament de les imatges escultòriques, de fort caràcter retòric i propagandístic, així com de bellesa.
També presentava una capçalera dividida en nivells i coronada per una cúpula semiesfèrica amb decoració pictòrica. Tot i que aquestes pintures no s'han conservat, sí que conservem les de Berzela-Ville, residència d'estiueig dels abats de Cluny i coetànies a Cluny III, per tant possiblement realitzades pels mateixos artistes.
La música: Capitell del deambulatori de Cluny III, 1120 i Personificació d’un dels rius del Paradís.
(explicats més endavant).
Paray-le-Monial: abadia propera a mode de petita escala de Cluny III amb arcs apuntats. Els arcs apuntats també es troben a l’arquitectura romànica.
Saint Llàtzer D’autun: també es basa en Cluny III.
L’arquitectura anava pintada a través de mosaics, paviments de mosaics parietals, blocs, o simplement per les tonalitats dels blocs. Edificis policromats.
CLAUDIA CLARE Península Ibèrica CLAUDIA CLARE A mitjans del s XI, Castella i Lleó estava governada per Fernando I i Sancha, responsables de vàries jornades de reconquesta sobre les taifes musulmanes. En aquests territoris arrelaran amb força les innovacions romàniques, i Fernando I serà un dels promotors indirectes més importants de Cluny, en resposta a aquesta idea de poder "pagar-se la salvació".
- Diürnal de Fernando I i Sancha (1055) Beato de Fernando I (1047) Crucifix de Fernando i Sancha (1063) Reliquiari de Sant Isidor (1065) Els camins de Santiago de Compostela.
L’església de Santiago de Compostela va ser contemporània a Cluny III.
Es situa al centre de França, va estar íntimament relacionat amb l’apogeu de Cluny III, perquè aquest va contribuir en la creació de camins de peregrinació. Cluny es converteix en l’aliat de Roma, en la defensa i la primacia de l’església catòlica, que a partir del segle XI porten a terme una política més agressiva. Fins a mitjans del XI, els papes de Roma estaven sota la influencia dels emperadors germànics i d’altres poders seculars. A partir del XI canvia, els papes prenen iniciativa i reivindiquen que el seu poder es superior al secular, ja que disposen d’un espiritual i terrenal.
Aquest procés es coneix com a ; Reforma Gregoriana, encapçalada pel papa Gregori VII, que va endegar aquesta política de reivindicar el poder papal temporal d’occident. És un moment que segella un seguit de qüestions a l’església dels quals avui dia som hereus. Els papes són escollits per un col·legi de cardenals. Enfrontaments entre el papat i els poders seculars, querella de les investidures.
Cluny es converteix en el gran aliat de Roma i els papats de roma. Impulsaran una unificació de la litúrgia. Hi ha un intent de reformar i unificar la litúrgia perquè a tot arreu d’occident hi hagi el mateix, i acabar amb els particularismes. Cluny funda 400 monestirs a Europa i es transforma en arma per aquesta unificació. També és bo per aquest procés de peregrinació. Es formen vies econòmiques, culturals i artístiques. El camino de Santiago, és una d’aquestes vies, Roma n’és una altra, i Jerusalem n’és una altra.
Al llarg de l’edat mitjana hi ha una gran fam per les relíquies, hi ha la necessitat d’estar prop de les relíquies. Jerusalem era un lloc on hi havia grans relíquies de contacte de Crist. Una de les relíquies més apreciada serà la vera creu (la seva relíquia), que n’hi ha petits trossos, on es diu que va morir crist. Roma era important perquè era on hi havia hagut alguns dels apòstols, sants, etc.
A partir del segle X i XI es va construint un lloc que esdevindrà una de les grans fites de la peregrinació occidental, que és Santiago de Compostela.
Santiago de Compostela CLAUDIA CLARE Els seus artífex van ser dos bisbes:   Diego Peláez, és el bisbe que decideix construir una nova catedral. Es comença a fer veneració de culte al sant. Quan es va començar la càtedra, Peláez ha de fugir perquè té problemes amb el rei. Fins el 1090 aprox. no es continua la catedral.
Diego Gelmirez. Reprèn amb força la catedral anterior, i vol convertir Santiago en un gran centre de la cristiandat i peregrinació. Busca dos aliats perquè els ajudin amb la catedral: Roma i els aliats, i Cluny.
Del papat aconsegueix privilegis que converteixen Santiago en un lloc únic (la catedral té gairebé el títol de basílica, els clergues seran alguns, nomenats cardenals etc..). Cluny ajuda a traçar vies que comunicaven Santiago amb el nord d’Europa, la Provença i Itàlia. Es construeix un edifici hispà a la francesa, pensat per ser el final de totes les vies de pelegrinatge. Aquestes xarxes serveixen per portar grans pelegrins a Santiago.
Santiago de Compostela La catedral de Santiago, 1140, esdevindrà la peça que culmina tot el projecte. El 1130, la Catedral estava pràcticament acabada, faltava una façana occidental que va ser acabada al 1180aprox.
El Codex Calixtinus és un dels llibres més importants de l’Edat Mitjana. És un llibre format per diferents llibres; un d’ells és la guia del pelegrí que va escriure un monjo francès anomenat Aymeric Picaud.
Fa una descripció del camí (hostals, esglésies, etc) i sobretot de Santiago de Compostela (catedral, plaça, etc). Parla sobre la Catedral acabada, que al moment encara no ho estava, donant per entendre que ja tenien planificada com seria la catedral abans de que es fes. Un altre llibre que conté es el llibre que relata el llegendari viatge que va fer Carlemany fins a Santiago per alliberarho dels musulmans. Inclou un seguit de privilegis i concessions que el papa suposadament havia fet a la catedral de Santiago, també inclou documents legals de la catedral, sermons que el Papa Calixte havia fet a St Jaume a Santiago de Compostela.
Es té una constel·lació d’altres relíquies, no només de Santiago. Gelmirez, va fer una furta sacra, un robatori de relíquies de la catedral de Braga per a portar-ho a la Catedral de Santiago per augmentar el prestigi de la catedral.
Té un transsepte que dona lloc a petites capelles. L’absis major s’ha desenvolupat i crea una girola on hi ha altres capelles radials. Hi ha una multiplicació d’espais dedicats al culte, relíquies etc. esta pensat perquè els fidels puguin entrar per una de les portes laterals podent visitar les capelles sense molestar el culte a la part central. S’inspira en planta de creu llatina. La façana monumental, que té torres, una façana occidental, ens van introduint al romànic ple.
La catedral estava envoltada per edificis. El transsepte era la prolongació natural dels carrers que tenien a cada cantó del braç del transsepte. S’utilitzava el transsepte com a lloc de pas, com a via.
CLAUDIA CLARE Al mateix temps que es construeix la catedral de Santiago, també s’aixequen altres edificis al camí que mostren semblances amb lla catedral de Santiago. S’aixecaven edificis al llarg del camí, a llocs diferents com per exemple a França: Sant Martin de Tours: no es conserva.
Sant Martial de Limoges: no es conserva Santa Foy de Conques, XI-XII: església que tenia com a centre de devoció, les relíquies de la Santa Foy, una verge que és una relíquia. No té una nau molt llarga però te un enorme transsepte amb capelles a la part superior. Té pilars cruciformes amb els pilastres que van fins al moment on arrenca la volta de canó, creant arcs faixons creant una arquitectura articulada, de trams. Juxtaposició de trams que defineix l’arquitectura romànica. Al pilar se li afegeixen pilastres per a dividir. També dividit en pisos.
Sant Sernin de Toulouse,1840: Els materials tenen gran importància a aquest edifici. Està fet de rajol. Dedicada al màrtir patró de la ciutat (Sant Sernin). La pedra està situada en llocs molt concrets com als contraforts. Hi ha un absis major molt gran amb absidioles, que donen lloc al transsepte. Pensat perquè hi hagi espais de culte. Presenta finestres en les absidioles de la capçalera, permetent una il·luminació directe de l'espai. Tribuna amb finestres. Feta de rajol, senyal dels condicionaments topogràfics de l'estil.
(anteriors a Santiago, fi XI inici XII). Destaca a nivell escultòric per la Porta de Sernin, que posteriorment dedicarem unes línies a analitzar.
CLAUDIA CLARE Tots tenen en comú el transsepte amb les capelles; la capçalera pensada per multiplicar els espais de culte. L’altar major continua sent el focus central però es multipliquen els espais litúrgics. Tenen façanes occidentals o cossos occidentals amb torres. Contenen cossos amb sants per esdevenir llocs de prestigi (cap com Santiago). Es creu que hi va haver una unificació formal entre els edificis.
Les vies de peregrinació no nomes van ser per a la fe, sinó també per a idees.
Saint Nectaire,1080. Està al mig de França. És una església amb un gran cimbori, un transsepte, té absidioles, les façanes amb torres, etc. models que es transmeten més enllà dels models vist anteriorment.
Internacionalització dels processos constructius que van definint l’estil del romànic. El romànic dóna lloc a construccions de qualitat que no tenen a veure amb els estereotips del romànic: edificis foscos, petits, tenebrosos, etc. A l’Europa del 1100 és quan es desenvolupa el romànic ple i és el gran període de l’arquitectura. L’escultura monumental ajuda a definir aquest romànic, ja que els edificis estan decorats amb gran escultura monumental, i es edificis en si, són considerats així. A la zona del nord de la península, al camí (Puente de la reina fins a Santiago) no hi ha cap altre edifici tan gran com Santiago de Compostela durant el romànic. S’aixequen edificis menors.
Espanya: Catedral de Jaca, últim terç S.XI, Aragó: Absolutament basilical excepte pel cos d’entrada. Aplica el pilar cruciforme, divisió en trams, els transseptes són marcats en alçat per un cimbori.
San Martín de Frómista, últim terç S.XII, Palència: Dues grans torres campanars, té un transsepte marcat amb alçada i volum. Al centre del transsepte (creuer), té el cimbori que sobresurt en forma de torre. Gran volumetria de cossos. Té una planta basilical, té pilars cruciformes que creen trams amb arcs i voltes de canó.
Hi ha unes torres petites a la façana occidental. Aquests elements marquen una diferència. Té escultura monumental a l’interior; els capitells estan decorats.
Hi ha un capitell a la capçalera. Hi ha figures nues. Mostra una vinculació amb l’antiguitat, inspirant-se amb sarcòfags tardo-antics, concretament el sarcòfag de Husillos, està a uns 50km de Frómista i es conserva al museu de Madrid.
Explica la Orestiada; Orestes (fill d’Agamnemon) mata a la seva mare i al seu amant com a venjança de que l’amant matés al seu pare.
Té unes bigues decorades amb representacions animals que ens col·loquen davant d’una doble lectura: la de les escultures que no es poden veure amb l’ull humà pràcticament i una amplíssima varietat d’éssers reals o fantàstic i monstruosos. Es fan per elements d’atracció i decoració de l’església per als fidels. No tot són imatges religioses.
CLAUDIA CLARE El món de les imatges: l’esplendor de l’escultura romànica (finals S. XI- 1ª m.S.XII) A finals de segle XI, en coincidència amb l’emergència de l’arquitectura monumental, comencen a aparèixer importants programes figuratius. Les imatges tindran característiques i temàtiques molt diverses amb diverses funcions i sentits. Es dóna lloc a una explosió figurativa. Els edificis comencen a tenir imatges (dotzenes, centenars, etc), que anirà creixent donant lloc a centenars d’imatges.
Això es produeix a finals del segle XI degut a que hi ha unes necessitats d’imatges que es desenvolupen. La reforma gregoriana, va impulsar els programes iconogràfics, perquè l‘església decideix portar a terme un programa ideològic d’un reforçament de l’autoritat del papa i de l’església romana i de reforçament de la idea gairebé teocràtica del papat i la seva autoritat es universal tan en àmbit d’afers espirituals com terrenals.
Els programes no hauran de ser estrictament de temàtica religiosa, bíblica o evangèlica, sinó que també veurem com el desig de convertir els edificis en elements atractius visualment, portarà a l’església a utilitzar tota mena d’imatges, també no religioses, per aconseguir fer de l’edifici (església, catedral, monestir..) un edifici que fascini els ulls i la ment. Moltes imatges simplement són lúdiques, divertides, per fascinar l’ull humà.
Un dels elements arquitectònics més característics del romànic són els capitells.
Una de les grans creacions del romànic són els capitells figurats, que no són vegetals, sinó que hi ha representacions figurades; introducció de la figura humana. Al centre nord de França va ser on es van fer les primeres experiències: Saint Germain-des-Près i Saint Benigne de Dijon. Es van afegint figures.
Saint Germain-des-Près Saint Benigne de Dijon Sant Benoît-sur-Loire 1060-1070: és un porxo que té capitells. Alguns d’ells imiten fulles d’acant, i altres substitueixen les fulles d’acant per representacions figurades. Es continuen veient les restes de les fulles d’acant, per tant és un procés de canvis. Aquests canvis donen lloc al naixement del capitell figurat que al 1080 ja s’expressa de manera més madura. Al Camino de Santiago es comencen a utilitzar.
El capitell que prova més perfectament la vinculació del romànic amb la tardana antiguitat és el capitell de Sant Martin de Frómista, ja que tenim el sarcòfag, que es troba a una església propera, amb el qual es va inspirar l’escultor (Husillos). Probablement l’autor no coneixia el tema, però va quedar atret per una composició dominada pel moviment i la tragèdia dels personatges i el va reinterpretar adoptant el pathos i la nuesa. Es representa l’orastiada.
CLAUDIA CLARE Sant Benoït-sur-Loire Capitell de San Martin de Frómista Capitell: Sacrifici d’Isaac, Catedral de Jaca, 1080-1090: És l’expressió més madura dels capitells. Continuen havent-hi elements que ens recorden al corinti, però tot i així ja hi ha escenes i figures als capitells. Conté una figuració que ens evoca a la decoració que hi havia als sarcòfags funeraris de la tardana antiguitat. Els temes són diferents, el sacrifici d’Isaac és una referència bíblica mentre que els temes recurrents dels sarcòfags són pagans. Aquest tema és bíblic, és el sacrifici d’Isaac.
Quan Abraham està apunt de degollar el seu fill, l’àngel se li presenta i atura el cop. L’escultor s’inspira en temes tardo-antics.
Aquest capitell es concep com a una successió d’escenes juxtaposades en les quatre cares del capitell formant una història, d’igual manera que passava amb els sarcòfags. Aquest capitell, de la mateixa manera que molts altres contemporanis, són una evidencia de que l’antiguitat no mor mai, i que abans de Quattrocento i el Cinquecento (Renaixement), ja hi havia una influència i cultura de la tardana antiguitat, però com s’ha dit abans, no han quedat referents ni proves que reafirmessin aquest fet.
L’antiguitat no mor mai a l’edat mitjana, sempre està present com a rerefons i és motiu d’inspiració.
Saint Trophime d’Arles, XII, França Hi havia escultors que estaven treballant el monestir de Saint Trophime. Era un lloc de pas del camino de Santiago. Recorda a un arc de triomf amb una sola obertura sobresortint de la façana. presenta un programa iconogràfic que fa al·lusió al Judici Final, amb Crist en una manrodla al timpà acompanyat pels evangelistes i àngels.
Té grans escultures. La llinda presenta els apòstols sedents. A la mateixa alçada trobem, començant pel Nord, el pecat original, els elegits i les ànimes, destacant sobre Abraham, al brancal. A l’altre costat, es mostren els condemnats. A sota d ’aquesta, un petit fris presenta les escenes del naixement de Jesús. Els apòstols dels brancals són, a l’esquerra, Sant Pere i Sant Joan, i a la dreta, CLAUDIA CLARE Sant Pau i Sant Andreu; amb Santiago el Major i Sant Bartolome als nínxols nord, i Santiago el Menor i Sant Felip als sud. Als nínxols intermedis de l’esquerra es representa a Saint Trophime, el patró, i a la dreta, la lapidació de Sant Esteve, del que se’n tenen relíquies. Les figures presenten plecs mullats i una certa esquematització creant, junt amb el fris, una gran sensació d’unitat.
Saint Gilles-du-Gard: façana també amb escultura. Totes estan inspirades en l’antiguitat.
Mestre de Cabestany. Se’n sap poca cosa, que pren nom d’un timpà d’un petit poble proper a Perpinyà, però es sap que era un escultor ambulant de la Toscana, tot i que actuarà principalment al Rosselló. Té un estil molt particular, amb grans caps, fronts plans, nassos marcats i ulls rasgats, així com mans molt grans. També presenten més proximitat humana, així com l’escultura de Gislebertus. Diversos escultors que treballen junts a un taller.
Sarcofag de Sant Hilaide d’Aude. És un sarcòfag també inspirat en l’antiguitat.
Escultura de Saint Sernin de Toulouse, Porta Miegeville. Hi ha una imatge de St Pere i St Jaume.
...