La creació artística (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 1º curso
Asignatura Fonaments d'història i teoria de l'art
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 31/10/2014
Descargas 5
Subido por

Descripción

Primer trimestre

Vista previa del texto

PLENÀRIA DIMARTS 8 DE NOVEMBRE, 2011-11-08: LA CREACIÓ ARTÍSTICA Criatura intermitja, el geni, que controla moviment de l’artista. L’artista geni, no era amo de si mateix, no era conscient, no controlava propis moviments. En el moment de l’acte creatiu no sap res, un altre el posseeix i el controla. El geni és incapaç de repetir la seva obra a voluntat. Kant diu que el geni no pot donar cap justificació sobre motius i propòsits de la seva obra. El que digui l’autor no està per sobre del que diu el crític per exemple. Kant diu que l’artista incapaç de donar formula del seu art, de transmetre’l, no fan escoles d’aprenentatge. L’art genial no es pot transmetre, ensenyar ni explicar. Les escoles de narrativa, poesia i acadèmies de pintura tenen els dies contats. Així, Kant diu que ho ets artista o no ho ets, no és una facultat que es pugui aprendre.
En realitat el poeta és la criatura menys poètica que existeix perquè no té personalitat, en realitat no existeix perquè el controlen, el guien. Aquesta idea la podem reconduir en la següent expressió francesa: Bèstia com l’artista. Aquesta frase és la que, molt probablement, serveix com a punt de partida per Marcel Duchamp.
Marcel i Picasso són probablement els artistes més importants del segle XX, però de forma diferent (segons Octavio Paz).
Picasso és l’artista de la reproducció massiva, de la metamorfosis constant. En canvi, Duchamp és l’artista d’una obra molt escassa, abandona la pintura quan té 23-24 anys i es dedica a fer una sèrie d’objectes que ja no es poden considerar pintura i inclús es planteja si és o no art. El 1923 deixa ‘definitivament inacabada’ la seva gran obra, El gran vidre. Des de aleshores abandona per complert l’escenari artístic. L’any 1964 quan es mor Duchamp es descobreix que havia continuat treballant en una sola obra més durant 40 anys. És l’artista de la obra escassa i casi invisible, és un artista que desapareix i que no accepta ser considerat artista i renega del seu passat artista, nega fer exposicions, conferències.. aparèixer en l’ambient artístic.
Nu baixant per les escales (1913), de Marcel Duchamp hi trobem influències del cubisme (dels colors de Picasso), així com es veu l’intent del futurisme de representar l’agitació de la vida moderna, de plasmar les seqüències de moviment en un pla que en un principi és estàtic. Ens fa pensar amb la cronofotografia del segle XIX, que immobilitza tots els instants de les seqüències de moviments imperceptibles a la vista.
Octavio Paz critica aquesta obra perquè no veu en aquesta obra cap nu, la desaparició de l’erotisme i la bellesa del nu, no apareix cap dona (podria ser perfectament un robot), cap simbolisme, etc. Marcel Duchamp posa aquest nom amb tota la intenció de eliminar qualsevol simbolisme. L’obra crida l’atenció per aquesta eliminació de tot això que Octavio Paz no veu. A Marcel Duchamp la definició tradicional de l’art li queda petita i comença a flirtejar amb altres territoris com ho és la cronofotografia, al marge PLENÀRIA DIMARTS 8 DE NOVEMBRE, 2011-11-08: d’allò pròpiament artístic (allò tècnic, científic...). A Duchamp li atreu tot això perquè pretén anar més enllà d’allò estrictament artístic, d’un art purament visual o olfactiu.
Un art retinià, que es dirigeix tan sols a la pupila i que tracta a l’espectador com uns simples ulls. Duchamp vol anar més enllà i abandona els pinzells i inaugura un capítol nou a la història ‘’de l’art’’.
La roda de bicicleta és el primer ‘ready-made’ i uns anys més tard trobem el famós urinari, Fountain, que va presentar (amb pseudònim) a un concurs a on participava com a jurat, va escandalitzar als companys de jurat. Finalment, després de tot embolic, s’ha convertit en l’obra més influent del segle XX. Està presentant l’art d’una forma molt diferent a l’art emotiu de l’artista geni. Duchamp fa una obra freda, crítica als tòpics tradicionals, que es dirigeix a un òrgan nostre que no és l’ull, és dirigeix a l’esperit. Que es dirigeixi a la intel·ligència de l’espectador.  Més enllà de l’acte físic de la pintura.
Esta interessat en provocar, i es fa servei molt dels títols per aconseguir aquesta ironia i crítica. No li interessa gens allò estètic, sinó vol recuperar una pintura literària, al servei de l’esperit com ho era feia uns segles passats. Atribueix al dadaisme la idea d’aquest art que pot fer el canvi.
La concepció de l’artista varia totalment davant d’un art d’aquestes característiques, ja que desapareix l’artista geni. La idea d’art que fins aleshores s’havia tingut. A partir d’ara neix un art que ha de ser pensat no vist, un art -amb paraules de Duchampliterari.
Duchamp fa un art molt irònic i crític. N’és un altre exemple la French window, una finestra amb els vidres negres que fa al·lusió a la finestra italiana d’Alberti. A més, a partir del títol, fa un joc de paraules: french window / fresh widow (viuda fresca).
La noció d’artista queda polvoritzada en la mesura que la base material del treball artístic és una base material que ja ve donada, que l’artista no la fa. Duchamp no ha fet el porta botelles, l’urinari, la pinta ni el pòster de la Gioconda de Leonardo. Vol allunyar la pintura de la seva materialitat. L’aspecte artesanal de l’art queda liquidat, l’art no té res a veure amb les manualitats o amb l’educació plàstica, amb l’habilitat artesanal. Ser artista no és tenir un do manual o un aprenentatge manual, no és fa res manual, cap tipus d’habilitat. A més l’atzar intervé de forma molt significativa en l’obra d’art (exemple, el vidre de Duchamp que es va trancar).
Aleshores és una operació de manipulació de coses? No, realment és una manipulació de significats. Cada cop que Duchamp intervé és per alterar el sentit original de la cosa.
L’artista s’ha convertit en un forjador de significats, un manipulador de sentits, que en desfà uns per crear-ne uns altres a la mateixa cosa. No treballa manualment sinó de forma intel·lectual, no crea objectes sinó significats, no treballa damunt les coses sinó sobre el sentit d’aquelles.
PLENÀRIA DIMARTS 8 DE NOVEMBRE, 2011-11-08: Aquest art que trobem a la primera meitat del segle XX pren el nom d’art conceptual, que es basa en idees i que ja no és un art de pintura de cavallet sinó que aspira a altres horitzons. L’artista per la seva banda, desapareix ja que serà la posterioritat que farà artista a algú. Elabora la seva obra des de la fredor més gran, envers a l’artista geni de Kant, una persona que fa una feina intel·lectual i que busca una resposta i un esforç intel·lectual per part de l’espectador. Tot i així, Duchamp continua tenint aquesta aura de geni per molt que ell es va voler desprendre totalment.
...