LECCION 3 (el papel del estado) (2017)

Resumen Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura ECONOMIA
Año del apunte 2017
Páginas 11
Fecha de subida 09/06/2017
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

Lliçó 4. EL PAPER DE L’ESTAT 4.1. La intervenció de l’Estat L’Estat intervé en l’economia per realitzar tres funcions (Musgrave): • Assignació de béns i serveis • Distribució de la renda i la riquesa • Estabilització macroeconòmica de l’economia LA FUNCIÓ D’ASSIGNACIÓ La intervenció del sector públic com a proveïdor de béns i serveis es justifica pel que s’anomena fallades del mercat Aquesta situació es dona respecte a: - Béns públics (purs) - Externalitats (positives o negatives) - Béns preferents i condemnables - Monopolis naturals  Béns públics Els béns públics purs són béns de consum no rival i de no exclusió.
Així, un cop es dona el servei, el cost d’afegir nous consumidors és nul.
En el cas dels béns públics purs és que ningú vol assumir el cost ja que només pagaria el primer usuari (qui demandés el servei primer).
Ex: enllumenat públic, far, policia, justícia, exèrcit, parcs públics, etc.
Així, en el cas de béns públics purs, cal que l’Estat intervingui sinó no es proveirien de forma òptima  Externalitats L'existència d’externalitats implica que en la producció o consum d’un bé s’altera el benestar d’individus que no són els productors o consumidors, sense que aquesta alteració es repercuteixi en el preu.
Aquestes poden ser : - positives (transport públic que redueix la congestió i la contaminació o vacunes que redueixen les epidèmies) - negatives (indústries contaminants, pesca excessiva, etc.) En aquestes situacions el mercat és ineficient en l’assignació de recursos perquè el preu que en resulta no considera els costos socials provocats per les externalitats negatives ni els beneficis generats en el cas de les externalitats positives.
La solució pot ser de mercat (mitjançant negociacions sobre drets però que són difícils d’aplicar) o mitjançant la intervenció pública.
Aquesta intervenció pot ser: - - En externalitats positives: - provisió pública (educació i sanitat públiques) - subvencions a la producció per reduir el cost i augmentar el consum (ajuts a l’adquisició d’habitatge, transports públics subvencionats, concerts educatius i sanitaris) - exempcions fiscals per fomentar la seva producció o consum (benzina sense plom, donacions culturals).
En externalitats negatives: - regulació que impliqui obligació, prohibició, sanció o restricció (quotes de pesca, obligació d’instal·lar depuradores o d’utilitzar un determinat tipus de carburant) - impostos que augmentin el cost i redueixin la demanda (carburants) - sistemes de pseudo-mercat (quotes transferibles per contaminar l’atmosfera) (Ex emissions de CO2).
 Béns preferents i condemnables - En el cas de béns preferents el mercat pot subministrar una quantitat òptima (demandada) però el govern estimula la seva provisió seguint el desig de la societat (ex: cultura, neteja urbana, reciclatge).
- En el cas dels béns condemnables l’efecte és el contrari, el govern vol desincentivar el seu consum (ex: tabac, alcohol, drogues, etc.).
- Les intervencions públiques per a promoure una dotació eficient d’aquests béns seran similars a les descrites en el cas de les externalitats.
 Monopolis Naturals - En monopoli, el productor pot limitar la quantitat i augmentar el preu per maximitzar el benefici, essent la producció menor i el preu major al resultat de lliure competència.
- Monopolis naturals són monopolis sorgits “naturalment”, és a dir, situacions de mercat en les que només pot existir un monopoli.
- Es tracta de mercats que requereixen una gran inversió inicial i una escala operativa molt elevada per assolir uns rendiments òptims d’escala, de manera que només pot subsistir una empresa (p.e. serveis de subministrament d’aigua, gas, electricitat, telèfon, ferrocarrils, metro, etc.).
L’Estat intervindrà per evitar els abusos del monopoli sobre els consumidors de diferents maneres: - - Propietat pública del monopoli per actuar sota criteris socials (no només econòmics) i beneficiar als consumidors (ciutadans) - - Regulació de les condicions de mercat (limitació en les tarifes o preus, autorització prèvia de les tarifes, etc.), perquè els consumidors no surtin perjudicats.
- Foment de la competència (si el monopoli deixa de ser natural) LA FUNCIÓ DE DISTRIBUCIÓ - No existeix un acord unànime sobre quin ha d’ésser el paper de l’Estat com a distribuïdor o redistribuïdor de renda.
- Com que el criteri d’equitat es basa en judicis de valor, existeix una àmplia gamma de concepcions sobre la justícia distributiva (Pareto, Rawls,..).
Diferents posicionaments: - Segons els neoclàssics/liberals: la distribució del mercat és adequada - Segons intervencionistes: cal que l’Estat intervingui per corregir quan aquesta distribució és injusta Els instruments que té l’Estat per distribuir la renda són els següents: - - - Fiscals: - Impostos directes: impost progressiu sobre la renda, gravant més als de major nivell de renda de manera que facin un esforç fiscal més gran.
- Impost sobre el patrimoni.
- Impostos sobre successions i donacions (ex. herència) Despesa en transferències: - pensions de jubilació, invalidesa, etc., - despeses socials (sanitat, educació, habitatge, etc.) No fiscals: polítiques de rendes, com la fixació d’un salari mínim, el suport dels preus agrícoles, etc Perquè importen les desigualtats? - Perquè dificulten la capacitat de les persones per desenvolupar el seu potencial - Perquè afecten al propi concepte de democràcia - Perquè estan relacionades amb el creixement econòmic 1) Relació desigualtat/potencial de les persones: 2) Relació democràcia i desigualtat - Com més democràtica és una societat (és a dir, el més ampli és el dret al vot), major redistribució hi haurà ja que el votant mig serà més pobre i es tendirà a una major redistribució entre rics i pobres.
A la pràctica: - Moltes democràcies acaben sent "capturades“: una concentració excessiva de poder sobre les elits i la seva voluntat de preservar-lo influencien en aspectes com el poder “de facto”, mitjançant el control de les polítiques, la mobilització de grups de pressió, o capturant el propi sistema de partits.
- En alguns casos únicament les amenaces per part de les elits “els mercats” i les amenaces de fugida de capitals, o l'evasió d'impostos generalitzada per part de l'elit dificulten l’exercici de les democràcies.
3) Relació democràcia i desigualtat - Què diuen els fets a USA? - La democràcia té efectes en els ingressos fiscals: hi ha un efecte robust i quantitativament gran de la democràcia en els ingressos fiscals com a percentatge del PIB. Es tracta d'un augment del 16% - Hi ha un impacte significatiu de la democràcia en l’escolarització a la secundària i també en els models productius i en la seva qualitat - En canvi, els efectes de la democràcia en la desigualtat són molt més ambivalents.
4) Relació desigualtat i creixement - Les primeres contribucions econòmiques parlen de que la desigualtat econòmica afavoreix el creixement econòmic (Kaldor) ja que l’existència de grups de renda alta afavoreix la taxa d’estalvi i, en conseqüència, la taxa d’inversió i de creixement econòmic.
- Altres autors (Kutnetz) assenyalen que la desigualtat no afavoreix el creixement econòmic sinó que el perjudica - Un estudi recent de la OCDE apunta que el creixement dels països en els darrers 20 anys hagués estat molt superior de no haver existit desigualtats LA FUNCIÓ D’ESTABILITZACIÓ La funció d’estabilització de l’economia té com a objectiu mantenir un quadre macroeconòmic estable (inflació, atur i balança de pagaments) estable que permeti el creixement econòmic sostingut.
Per a desenvolupar aquesta funció el govern utilitza uns instruments: - política fiscal (impostos i despeses públiques) - política monetària (control del diner i el tipus d’interès) - polítiques estructurals (regulacions, etc.).
Actualment es pot incloure com a objectiu el nivell de dèficit i de deute públic.
Segons els liberals: el mercat s’autoregula Segons els Keynesians: l’Estat ha d’intervenir per recuperar l’equilibri LA POLÍTICA FISCAL Es desenvolupa via el pressupost públic: ingressos i despeses (que generen dèficit/superàvit pressupostari) i via impostos.
La política fiscal: el pressupost Lògica: La política fiscal permet fomentar la demanda agregada (i el creixement ) mitjançant consum públic i inversió pública (lògica Keynesiana) Avantatges: - Efecte multiplicador sobre la demanda Limitacions: - Gran part del pressupost és despesa pública “compromesa” - Si bé funciona en cas d’increment de despesa, en cas de disminució no queda clar - Pot ser ineficaç quan el problema no és de demanda (ex: inadequació entre O i D de treball) Els pressupostos es poden presentar de tres formes diferents: - Classificació orgànica: segons els organismes que realitzen la despesa (QUI gasta) - Classificació econòmica: segons el tipus de despesa (en QUÈ es gasta) - Classificació per polítiques de despesa: segons les polítiques de despesa (per a QUÈ es gasta) La política fiscal: els impostos Lògica: Els impostos treuen recursos de les economies domèstiques i de les empreses (redueixen la demanda agregada) per tant la reducció dels impostos permetrà injectar recursos a l’economia real (lògica liberal) Avantatges de la reducció impostos: - Incrementen la producció i el consum de la famílies per tant estimulen l’economia Limitacions de la reducció d’impostos - Requereixen aprovació del Parlament que sovint edulcoren les polítiques - Empíricament les reduccions d’impostos han respòs a motivacions electorals i no econòmiques - Són poc flexibles i no van en ambdues direccions: “és més fàcil baixar que pujar impostos” - Minven la capacitat dels estats de dur a terme polítiques redistributives Característiques del sistema tributari espanyol - IRPF: - Tributació de les empreses: (especialment les grans) no tributen per beneficis al tipus teòric (del 30% en general i 25% a les PIMEs), sinó a un nivell del 10% segons dades de l’Agència Tributària (AT) .
- Impost de patrimoni no s’ha aplicat recentment (ha tornat a l’exercici 2011) - L’impost sobre successions (ISD) pràcticament és zero a quasi totes les CCAA - L’estalvi tributa al 19-21%, molt menys que les rendes del treball (fins al 43% en IRPF) - Les fortunes tributen a l’1% mitjançant les Societats d’inversió de capital variable (SICAV).
A tots aquests elements s’uneix un frau fiscal al voltant del 23% del PIB segons AT La política monetària Es desenvolupa mitjançant el control de la quantitat de diner en circulació i el tipus d’interès.
El Govern/regulador pot frenar el creixement econòmic si - redueix l’oferta de diner - augmenta el tipus d’interès El Govern/regulador pot accelerar el creixement econòmic si: - incrementa l’oferta de diner - disminueix el tipus d’interès Lògica: incrementar el tipus d’interès fa que a les empreses no els hi siguin rendibles fer certes inversions i per tant això reduirà el creixement.
Al contrari, disminuir el tipus d’interès fa que determinades inversions passin a ser rendibles i es facin i per tant això estimularà el creixement.
Avantatges de la política monetària: - Atorga estabilitat i seguretat al sistema Limitacions: - No hi ha relació estable entre el tipus d’interès del Banc Central i la taxa d’inflació - Els canvis en els tipus d’interès no tenen efectes immediats - Incerteses en relació a les previsions (no es compleixen els quadres macroeconòmics) - Eficàcia superior per refredar l’economia (atenuar el creixement) que per estimular el seu creixement Les polítiques estructurals - Poden ser polítiques de rendes, reconversions industrials, reformes laborals, etc.
- Aquest tipus de polítiques tenen com a objectiu incidir sobre els preus i salaris per controlar la inflació (assegurar un control de preus de béns bàsics pels consumidors), garantir uns nivells mínims de renda als treballadors, també sobre regulacions que minven la competitivitat - Exemples de polítiques estructurals: la Liberalització del comerç, Mesures de foment de l’emprenedoria , Reforma laboral, la Reforma de les Pensions, la Reforma de l’Administració Pública...
Lògica: es tracta de polítiques d’oferta, que tenen com a objectiu incrementar l’oferta de recursos disponibles per així incrementar la capacitat de créixer (la frontera de possibilitats de producció) Avantatges: - Permeten millorar de forma directa la productivitat de les economies Limitacions: - Al contrari que les polítiques de demanda (política monetària i fiscal) requereixen incidir sobre grups d’interès i col·lectius que tenen incentius en que NO fructifiquin les reformes Exemples de política macroeconòmica 1. Objectiu: augmentar el creixement i reduir l’atur - - Política fiscal: - podem reduir els impostos i/o augmentar la despesa pública.
- En ambdós casos, els agents (privats en el primer cas i públics en el segon) tindran més recursos i augmentarà la demanda agregada, elevant l’ocupació i l’activitat econòmica.
Política monetària: - reduïm el tipus d’interès, de manera que els agents privats poden endeutar-se a menor cost.
- Això estimula el crèdit i, en conseqüència la demanda agregada (consum i inversió), reduint l’atur generant creixement econòmic.
- També es pot devaluar la moneda (l’euro) per estimular les exportacions amb països fora de la Eurozona.
Problema: les polítiques descrites també augmenten la inflació i el dèficit exterior.
2. Objectiu: reduir la inflació i el dèficit exterior - - Política fiscal: - augmentar els impostos i/o reduir la despesa pública - Els agents (privats en el primer cas i públics en el segon) tindran menys recursos i es reduirà la demanda agregada, disminuint tant la inflació (augment de preus vinculat al consum) com el dèficit comercial (es compra menys a fora perquè hi ha menys diners).
Política monetària: - augmentem el tipus d’interès, de manera que als agents privats els hi costa més endeutar-se.
- Això frena el crèdit i, en conseqüència la demanda agregada (consum i inversió), reduint la inflació i el dèficit exterior.
- També es pot revaluar l’euro per frenar les importacions de països fora de la Eurozona.
Problema: les polítiques descrites també augmenten l’atur i redueixen el creixement econòmic.
Per tant, els governs han d’anar combinant els diferents instruments per assolir els seus objectius.
4.2. L’Estat i la seva presencia en l’economia Perquè creix la despesa pública? Diferents Teories: - Llei de Wagner: Les societats esdevenen més complexes i per tant reclamen una major intervenció del sector públic: béns públics, correcció d’externalitats, etc..
El creixement de la renda estimula la despesa pública en serveis (com l’educació, la sanitat, etc.), que tenen una demanda elàstica (augmenta més la demanda que la renda).
- Efecte preus relatius (Baumol): el sector públic creix en serveis, que tenen una menor productivitat; com que els salaris augmenten de manera similar a tots els sectors, s’augmenta la despesa pública. -a més, incrementa el cost tecnològic en sectors com la sanitat i l’educació- - Redistribució de la renda i cicle electoral (Downs): la competència entre partits impulsa la despesa pública, sobretot en períodes preelectorals.
Perquè creix la despesa pública? - Ideologia del partit dominant (Cameron): no és cert que quan manen partits d’esquerra augmenta la despesa més que quan governen partits de dretes, sinó que varia la composició de la despesa.
- Grups d’interès (Buchanan i Tullock): els grups de pressió pressionen perquè es faci despesa pública en activitats que els afavoreixen.
- Il·lusió fiscal (Buchanan i Wagner): la creixent complexitat del sistema tributari, els canvis en la temporalitat de pagament del deute i la fiscalitat indirecta (ex: IVA) redueixen el cost de percepció de la despesa pública.
- Teoria de la burocràcia (Niskanen) : com més sector públic hi ha més creix la pressió per a que augmenti.
- perquè els buròcrates (funcionaris) pressionen per maximitzar el pressupost (efecte intern) - perquè el propi creixement del sector públic dona més vots als qui proposen un creixement del sector públic (efecte extern).
- Homogeneïtat ètnica i Despesa pública: (Alesina, Glaeser, Sacerdote): l’homogeneïtat ètnica afavoreix majors nivells de despesa social, ja que la redistribució és menys atractiva políticament quant més es beneficiïn d’ella grups ètnics diferents dels que contribueixen a la redistribució. Aquest és un dels elements citats per la manca d’un Estat del benestar “europeu” als Estats Units.
- Estats descentralitzats i despesa pública: en estats descentralitzats es discuteix sobre si aquesta estructura fa que augmenti més la despesa pública que en estats centralitzats.
- Quan un nivell de govern recapta impostos (per exemple el central) i un altre gasta (per exemple el subcentral) es pot produir que el segon tendeixi a gastar perquè no ha de suportar el cost polític de pujar els impostos.
- Quan un nivell de govern (per exemple el central) legisla i un altre suporta el cost (subcentral) el primer pot tendir a gastar perquè no suporta la despesa.
En aquests casos, cal aclarir les competències jurídiques i econòmiques per evitar ineficiències.
El dèficit públic i el seu finançament A les economies occidentals, els darrers anys les despeses han estat sovint superiors als ingressos generant el que anomenem dèficit públic.
El dèficit públic genera una necessitat de finançament a l’Estat que es pot satisfer amb: - Endeutament amb el Banc Central: aquesta opció ha estat la més utilitzada tradicionalment, però des de 1984 s’utilitzarà molt més l’emissió de deute públic - Emissions de Deute públic: suposa l’existència d’un crèdit mitjançant un títol-valor entre el titular d’aquest títol i l’Estat (Tresor Públic). Per tant, és un mitjà alternatiu als impostos per finançar les despeses. A Espanya són conegudes les Letras, Bonos i Obligaciones del Tesoro Público.
Efectes del Deute Públic - Efecte “crowding-out”: substitució de l’activitat privada per la pública.
- El finançament del dèficit públic amb deute fa que els inversors privats dediquin recursos a la compra de deute (amb un tipus d’interès –rendiment- més alt que el de mercat) i no el dediqui a activitats en el sector privat.
- A més, l’increment del tipus d’interès, per captar capital, té un efecte negatiu sobre el consum i la inversió privada.
- Pels neoclàssics (monetaristes) l’augment de la despesa pública finançada amb deute públic provoca un augment del tipus d’interès que disminueix la inversió privada, sent l’increment de la renda (efecte multiplicador de la despesa pública) menor a la reducció d’activitat privada i, per tant, l’endeutament és perjudicial per l’economia.
- Pels keynesians, els efectes són contraris - ja que la inversió privada no només depèn del tipus d’interès i amb els recursos obtinguts, l'Estat pot dinamitzar l'economia per l’efecte multiplicador de la inversió.
- Efecte negatiu sobre les generacions futures: els governs prefereixen finançar la despesa pública amb deute públic, i no impostos, ja que així els ciutadans tenen la impressió que la despesa pública no els costa res - (La il•lusió del deute públic) existeix una opacitat respecte als votants al traslladar la càrrega impositiva cap al futur.
...