Teoria de la comunicació (2012)

Apunte Catalán
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Teoria de la comunicació
Año del apunte 2012
Páginas 40
Fecha de subida 28/09/2014
Descargas 16
Subido por

Vista previa del texto

16/10/2012 TEMA 1: LA INTERACCIÓ! Comunicació no verbal Comunicació no verbal En la comunicació humana hi participen elements verbals i elements no verbals, que hi conviuen.
Quan utilitzem el concepte NO verbal estem utilitzant un concepte negatiu (tot allò que no es verbal).
Els elements verbals tenen a veure amb un codi verbal, el que anomenem llenguatge verbal humà (llenguatge específic d la espècie humana). Els elements o codis no verbals acompanyen els elements verbals.
Característiques comuns de la comunicació no verbal: 1.- La comunicació no verbal és interdependent amb el llenguatge verbal (la característica d'un sistema és la interdependència entre els seus elements) ! Entre el gest i la paraula que diem hi ha una interdependència.
La comunicació NO verbal marca el valor de veritat en una interacció (allò que queda en una interacció com a veritat és el que defineix la comunicació NO verbal per damunt de la verbal) !(Axioma 2 de Watzlawick).
El que queda d'una interacció és la part NO verbal.
2.- En una interacció els elements no verbals aporten mes significació que els verbals.
3.- Els elements NO verbals (que constitueixen la comunicació no verbal) tenen una funció fàtica (de control o regulació de la comunicació).
Hi ha un aspecte de relació i en aquest hi ha una metacomunicació, per tal de regular la comunicació (estic donant instruccions per fer funcionar la interacció, per exercir el control de la comunicació). A més a més, això dona informació sobre la relació.
4.- La comunicació NO verbal és inevitable (mentre la verbal és evitable). No podem no comunicar ! (axioma 1 de Watzlawick). Els canals no verbals estan sempre oberts.
5.- La comunicació NO verbal està molt especialitzada en la funció expressiva o emotiva, en la transmissió de informació afectiva (estats d'ànim..) Ex: si vols donar consol a algú pots fer-li una abraçada (comunicació afectiva).
6.- La comunicació no verbal és fonamentalment cultural. De manera que en diferents cultures hi haurà diferents codis no verbals.
Ex: Ús d'objectes, artefactes (Això no treu que hi hagi elements genètics en els codis no verbals) Ex: Als nadons no se'ls ensenya a plorar, quan neixen ho fan sols. Aquests codis genètics poden modificar-se culturalment.
Ex: Quan entrem a una botiga i el botiguer ens somriu (això ja és cultural)/ El plor com a mostra de mal estar es genètic, en canvi al veure la reacció q produeix aquest mal estar anirà aprenent que si plora obtindrà una conseqüència.
7.- Hi ha alguns elements no verbals que estan ritualitzats, que tenen un ús especialitzat amb uns determinats comportaments i unes determinades situacions.
Ex: Fer la creu quan entres a una església 8.- La comunicació no verbal ofereix informació indèxica o informació presentacional.
- La informació indèxica te a veure amb un tipus de signes que anomenem índexs.
- Una informació presentacional vol dir que és una informació sobre el comunicant, presenta l'interlocutor. És informació sobre el comunicant.
Ex(presentacional): Rebo informació sobre qui és el professor, però a mes a mes diu l'estat en que es troba aquest (enfadat, cansat, espès…). Tota la informació que en rebem és informació presentacional.
9.- La comunicació no verbal és simultània, els seus elements son simultanis(mentre en la comunicació verbal la comunicació és lineal, seqüencial) Ex: gestos de les mans, posició de les cames, plecs de la camisa.. ! Tots aquests signes passen simultàniament.
En els elements No verbals distingim 4 blocs: - Elements paraverbals o paralinguístics: Són elements del llenguatge verbal humà però que es funcionen comunicativament com a elements No verbals.
Considerem els elements paraverbals com a elements auditius i orals. Tot i així també tenim elements paraverbals visuals. També hi ha elements paraverbals en l'escriptura (molts relacionats amb el disseny gràfic ! Elements que donen un matís.
Ex: Manera d'escriure la mateixa paraula Hem de distingir entre aquells elements paraverbals que afecten a la significació i aquells que no. (La majoria no ho fan).
" L'element paraverbal que afecta la significació és l'entonació, elements plusòdics " Els elements paraverbals que no influeixen en la significació son: el to o tonalitat, la intensitat, la velocitat, defectes de parla, problemes de gola. (No canvien el significat) - Distribució del temps i l'espai: Parlem de com el distribuïm i del significat que te comunicativament com distribuïm el temps i l'espai.
Ex: Quin és el despatx del director? !Sabem que ha de ser un espai mínimament gran (com més importànt, més espai) L'espai ens dona una informació en funció de com està distribuït. Només amb la distribució dels espais ens dona un valor cultural. A cultures diferents hi ha usos diferents de l'espai.
A més poder més temps. L’ús del temps expressa relacions.
" Cultures monocròniques : veuen el temps com uns línia, una seqüència, en que les coses s'ordenen una radera l'altra. Són cultures en que la puntualitat és molt important. En aquestes l' ús del temps afecta a com són les organitzacions de la societat.
" Cultures policròniques: veuen el temps com un espai obert, de manera que s'hi pot intervenir. Això vol dir que la puntualitat no és tant important, són cultures que valoren més la improvisació.
Les organitzacions socials s'adapten a una improvisació.
Ex: arribar tard a una cita (en la monocrònica és una cosa negativa, mentre en la policronica és un fet més indiferent).
- Utilització d'objectes i artefactes: Tenim una sèrie de símbols, d'objectes que tenen un valor fixat simbòlic (bandera, uniforme)! De manera social, política, etc.
També tenim objectes que signifiquen coses … (arracades, anar vestit tot de negre) - Cos humà (tenen a veure): Tenim una sèrie d'elements en joc: • Distància interpersonal: La proxèmica és l'estudi de les distancies interpersonals.
Edward Hall va definir que existeixen 4 distancies interpersonals: - Distancia intima: 0mm. Contacte corporal. Forta càrrega expressiva, pot ser molt positiu (abraçada) o negatiu (cop de puny) - Distancia personal - Distancia social o semipública - Distància pública Aquests graus semblen comuns en les cultures diferents, el que canvia en funció de la cultura és la distància concreta. (Per a nosaltres pot ser que una distancia personal no sigui la mateixa que per algú d'una altra cultura).
_ Hi ha certs usos en que els objectes poden ser distanciadors (en algunes situacions) _ • Aparença o aspecte físic: L'aspecte físic és presentacional. En l'aspecte físic comunicacionalment es donen totes les dificultats que podem trobar en la comunicació. La dificultat principal és la credibilitat (un determinat aspecte físic et dona més credibilitat que un altre).
Les dificultats poden arribar a l'àmbit de prejudicis, discriminacions comunicativament, dificulten la comunicació.
Hi ha aspectes físics que estan sota el nostre control i d'altres que no, per exemple el color de la pell, la complexitat física.
Els que si que estan sota el nostre control son per exemple tenir el cabell més o menys llarg, tenyir-lo.
18/10/2012 • La orientació del cos: la marca la línia del tronc, i és un dels signes amb doble interpretació: d’una banda em marca connexió però també pot ser vist com un signe d’hostilitat (amenaça).
Ex: Dos interlocutors en comunicació normalment estan en una posició de “participació”, amb el seu cos orientat a l’altre A la que obro la posició marco una distància.
• La postura: és un dels codis no verbals menys conscients Ex: La posició de creuament de cames es una postura inconscient icongruent.
Establim postures congruents, o eco de les postures, que marca . l’ existència d’una connexió psicològica. Els nostres cossos s’afinen adoptant postures congruents.
De la mateixa manera hi ha postures incongruents.
Ex: Seminari, adopció de postures diferents, que poden mostrar que hi ha un desacord. També s’adopten canvis de postura marcats per desacords en la comunicació • La inclinació del cos: marca una distància o proximitat comunicativa, acord o desacord.
A través de la postura expressem estats d’ànim, situacions emocionals.
Quan un cos està obert indica una condició de certa confiança, receptivitat. Quan el cos es contrau, recull, s’encongeix, acostuma a ser un signe de vulnerabilitat, per timidesa o vergonya o per un determinat estat d’ànim (és una manera d’estar en guàrdia, de protecció davant d’un perill o estrès).
Es calcula que sense moviment definim unes 1.000 postures diferents.
En les postures, tot i que sembla la part menys apartada per diferencies culturals, presenta diferencies segons la cultura.
Ex: En la nostra cultura la postura a la “gatzoneta” seria una postura de descans, mentre a l’Africa aquesta mateixa posició és una posició relacionada amb el treball.
• Els gestos: quan parlem de gestualitat parlem de braços, espatlles, mans i canells. Es calcula que amb aquestes extremitats podem realitzar 700.000 gestos diferents.
Quan parlem de gestos, podem parlar de 3 tipus diferents: - Gestos com a reguladors de la comunicació - Gestos com a expressió d’estats anímics - Gestos amb valor emblemàtic: gest amb un valor simbòlic establert socialment (amb mans i braços són molt típics) Ex: Quan els polítics parlen, mostren les mans (com a símbol d’honestedat, de que no amaguen res.
Si els gestos són mes o menys tallats, i de dalt a baix (són gestos de seguretat, convicció, imposició). En canvi si els gestos son més suaus i fluids (intenta mostrar simpatia,acord).
L’alçada dels gestos sobretot respecte a la cara, i la distancia al cos també son importants en els gestos. Es important el contacte amb el propi cos i amb el cos de l’altre.
Els braços controlen i regulen la interacció, i també estan molt lligats amb la comunicació verbal.
Ex: He pescat un peix gros (ho indiquem amb els braços) ! Estem mostrant la mida del peix (amb els gestos) a l’hora que diem que el peix es gran (comunicació verbal) • El cap: tenim també un element d’orientació, que marca la direcció de la comunicació. També es un signe d’on està l’interès (que ens interessa del que passa). Al cap tenim un conjunt de signes (moviments del cap).
- Cop de cap: mostra acord o assentiment.
- Assentiments pausats amb el cap: Mostren un interès, atenció per a l’altre persona.
- Assentiment ràpid de cap: interessat, ganes d’intervenir • La cara o rostre: la formen bàsicament 3 zones, que poden arribar a funcionar dissociades: el front i les celles/ els ulls i els llavis/ la boca, les galtes, el mentó.
“Frungir” el seny: Preocupació, tensió Es considera que d’expressions facials en podem fer més d’un miler.
Tenim una gran concentració de músculs en aquesta zona, i això fa que puguem adoptar diferents postures. Aquests gestos es veuen molt fàcilment.
La cara expressa les moltes combinacions d’emocions! La cara les reflexa, moltes d’elles de manera inconscient.
Els ulls i la mirada. La mirada regula la comunicació. On està la mirada és on hi ha l’interès. Hi ha una codificació amb la mirada.
La durada del contacte visual és molt important. Nosaltres tenim molt clar (no de manera conscient), quan algú ens mira massa (ens adonem en molt poc temps).
El contacte visual considerat com un signe d’hostilitat és un signe codificat en els mamífers.
La mirada directa marca voluntat de domini, i la mirada baixa marca voluntat de submissió.
Els codis respecte la mirada tenen un contingut cultural. Els temps de mirar no son iguals a tot arreu (una mirada violenta en la nostra cultura pot no ser-ho en una altra).
DAVID BOHM –COMUNICACIÓ El govern dels Estats Units no li va permetre presentar la seva tesi.
S’adona que tenim un problema: el diàleg. Creu que cal pensar una forma de dialogar per tal de que la gent s’entengui.
Ens interessa del seu article “Sobre la comunicació”: Reconeixem que tenim problemes de comunicació en la societat que vivim: la comunicació s’està deteriorant (incapacitat de comunicar).
Cal resoldre aquest problema, però resulta que quan ho volem fer normalment ho fem comunicant mes (com més comuniquem, més augmenten les dificultats, més ens confonem).
Probablement una d’aquestes dificultats provingui del fet de com pensem i com parlem d’ aquesta comunicació.
Ell creu que probablement hi ha una manera de pensar la comunicació basada en donar directrius, centrada en parlar, en que emetem missatges i el que ens preocupa és l’eficàcia d’aquests missatges.
També creu que hi deu haver un tipus de comunicació que ens ajudi a resoldre aquests problemes. Cal crear una nova forma de dialogar. S’ha de fer comú la transmissió d’informació o coneixement entre persones de la manera més exacta!”hacer comun” Quan parlem de diàleg l’interès passa a ser escoltar, no parlar (per crear coses comunes cal que les persones s’escoltin sense imposicions ni prejudicis).
És així com és posen coses en comú i es poden fer coses comuns noves.
Normalment amb el diàleg identifiquem els bloquejos dels altres (el que els altres no entenen, no es creuen). Veiem aquests bloquejos, i el que ens farà bons comunicadors serà saber quins son els nostres bloquejos (el que nosaltres no permetem que passi).
Hem d’entendre quins filtres actuen en la manera en que nosaltres veiem el món.
Parla de prejudicis i creences.
Una creença es una idea que marca el que fem .
Ex: agafem el metro cada dia perquè tenim la creença de que és més eficaç que anar caminant. (pot ser que provingui d’una creença personal o simplement d’una creença imposada socialment).
Per viure en harmonia amb els altres cal participar d’un moviment en que res es fixe i ningú s’aferra a les seves pròpies idees.
25/10/2012 GEORGE GERBNER (1956) Publica el treball “Toward a general theory of comunication”, on formula un esquema del procés comunicatiu bàsic.
Tal com hem vist, el procés comunicatiu té dues singularitats: - Relaciona ...
- Explicar el procés comunicatiu com l’alternança de dues dimensions: la dimensió perceptiva....i la del control.
Hi ha un esdeveniment, un fet de la realitat (“E”) que pot ser percebut per (“M”), i si és percebut es genera una percepció de “E”.
És un procés horitzontal, en que tenen importància una sèrie de coses: - Selecció: Si “M” és una maquina, la selecció depèn del que la màquina sàpiga fer tecnològicament. Si “M” és una persona la selecció es fa mes complexa, podem fer el que la nostra fisiologia ens permet fer.
Ex: La meva fisiologia em diu el que puc veure o no, per exemple, quan porto o no porto ulleres.
A més a més, al llarg del dia hauré vist milers d’esdeveniments, i d’aquests nomes n’hauré seleccionat uns quants als que donem més importància.
- Que és el que fa que amb la meva interacció, amb la realitat seleccioni un fet o un altre? Hi ha factors d’interès personal (si busco pis em fixaré si veig cartells de lloguer), culturals (si m’agrada l’arquitectura em fixaré en la que hi ha al lloc on soc/ si m’agraden els bolets i vaig a la muntanya em fixaré en si n’hi ha).
El que es fonamental és que el esdeveniment que seleccionem adquireixi un sentit per a nosaltres! que hi vinculem algun concepte o algun pensament.
- Context: Quan parlem de l’influencia del context ens referim a que hi ha situacions que surten de context. En contextos diferents un esdeveniment te una rellevància diferent.
Ex: Que un senyor al circ faci un salt mortal (ho trobem bastant normal), en canvi si un senyor fa un salt mortal al mig del carrer (no ho trobem tan normal).
- Disponibilitat: En el procés vol dir que perquè veiem el castell el castell hi ha de ser, ha d’estar disponible. Només percebem les coses que hi son.
“M” selecciona un factor de la realitat i en genera una percepció. A partir d’aquesta percepció decidirà o no generar un missatge d’aquest esdeveniment que hem seleccionat. Aquesta és la dimensió del significat i el control. Llavors podem generar un missatge.
Que un missatge es faci disponible depèn del canal , de que “M” vulgui generar aquest missatge. Aquest decideix el que explica, quan ho explica, com ho explica i a qui ho explica. Algunes de les coses que ha de fer les decideix ell mateix (M), però te un problemes: l’accés al canal i el control de medi, que no depenen d’ell, estan en mans d’algú altre.
Comunicar és un fet de poder, hi ha una cosa implícita pel fet de poder comunicar.
Crear missatges i posar-los en comunicació significa voler-ho fer però també poder-ho fer, i en quines condicions.
L’accessibilitat influeix sobre la disponibilitat (que el missatge hi sigui o no). La disponibilitat del missatge depèn de la voluntat de “M” però també de l’accés al canal i el control del medi. “Els missatges disponibles son els que tenen accessibilitat als mitjans”.
Gerbner ens diu que hem d’exposar les coses tal com son. La meva percepció és mes complexa que la que rep la persona a qui li comuniquem el missatge (M2). És una representació que algú ens ha fet sobre un esdeveniment.
L’ objectivitat informativa de “M” diu qui és, que diu i quan ho rep “M2” pot entendre com “M” ha construït la informació.
El fet de poder fer un missatge (comunicar) implica un exercici de control, de poder.
Síntesi: el subjecte del procés de comunicació construeix un missatge a partir de la seva percepció. Aquesta construcció compta, com a conseqüència amb la configuració particular, una manera amb la qual s’enllacen forma i contingut. De la mateixa manera, aquest missatge depèn dels canals pels quals és transmès. El missatge pot ser percebut per un segon subjecte, així com el primer subjecte va percebre l’ esdeveniment, pel qual es construeix una cadena: percepció – producció – percepció.
ROMAN JAKOBSON (1960) Lingüista rus, pertanyent a l’estructuralisme lingüístic (corrent de pensament i acadèmic arrencat a principis del segle XX). Hi ha un grup de gent que deixa d’interessar-se en la gramàtica concreta d’una llengua i intenten interessar-se en el llenguatge en general. Intenten veure quines son les constants en el llenguatge humà, les estructures constants en qualsevol llengua.
Aquest estudi de les estructures és el que porta al naixement de l’estructuralisme lingüístic.
Jakobson sorgeix d’aquest corrent. És un investigador teòric. La seva obra comprèn les disciplines de la antropologia, el llenguatge, la estilística, el folklore i la teoria de la informació. Son interessants els seus estudis sobre l’aprenentatge en els nens (l’adquisició del llenguatge), i en la neurolingüística.
1960! Presenta un article, un text, conferencia anomenat “Lingüística i poètica”.
L’objectiu de l’article és saber que converteix un missatge verbal en una obra d’art.
Entre una frase i una altra hi ha diferències, i es poden fer missatges verbals amb d’altres. El seu objectiu és fer-se la pregunta de què converteix un missatge verbal en una obra d’art. Ell ens contesta que l’art fa que les coses que fem normalment quan funcionen d’una determinada manera son obres d’art.
Per contestar-se aquesta pregunta ha de saber quina és la funció poètica, i per saber la funció poètica cal saber per que serveix el llenguatge, quines son les seves funcions.
L’estructura és el que fa que una cosa sigui com és. L’estructura té relació amb la funció que té.
Un acte de comunicació pot tenir una estructura que té a veure amb una informació. A mes a mes m’adono que es un missatge que te altres funcions, està dissenyat per a una funció però també en te d’altres. L’important es saber quina és la funció predominant.
30/10/2012 Jakobson diu que el llenguatge ha de ser estudiat en tota la varietat de les seves funcions. Abans d’abordar la funció poètica cal determinar quin lloc ocupa aquesta funció entre les demés funcions del llenguatge”.
Per tenir una idea d’això és necessari parlar dels factors constitutius de l’acte de comunicació.
A partir d’ara, Roman Jakobson al seu text ens parlarà de les parts de “la cadira” (allò que fa d’una cadira que sigui una cadira) ! els factors de l’acte de comunicació que fan que sigui un acte de comunicació.
La seva mirada sobre l’acte comunicatiu té dues parts: els factors constitutius i la funció.
Factors constitutius: L’emissor envia un missatge al receptor (3 primers factors constitutius)! Emissor, missatge i receptor.
Perquè el missatge funcioni(sigui operatiu) necessita uns altres 3factors constitutius: context, codi i contacte: - El context: es refereix a allò(aquella realitat) a que el missatge fa referència (el que es refereix al missatge) ! Referent. Un context que el receptor pugui copsar, percebre (ha de poder ser comprensible). Aquest context pot ser verbal o susceptible de ser verbalitzat: els missatges es produeixen en un context d’altres missatges (altres signes verbals o no)que envolten o estan a prop del nostre missatge, i a part hi ha altres coses d’aquest context que no son missatges però que podem verbalitzar.
Ex: “Podeu anar-vos-en en pau”. Aquest missatge te un context verbal: la missa.
El no verbal és la missa, el temps en que es diu el missatge.
- El codi: El missatge ha de tenir un codi, que ha de ser comú en l’emissor i el receptor, ha de ser conegut per ambdós en la seva totalitat o parcialment. Des del punt de vista del codi, l’emissor fa la feina de codificador( és l’encarregat de generar el missatge, codificar-lo). Des del punt de vista del codi el receptor fa la funció de descodificador(interpretar el missatge).
- El contacte és el canal físic que fa possible la comunicació però implica també sobretot una connexió psicològica entre emissor i receptor( perquè es produeixi un acte de comunicació hi ha d’haver en contacte un emissor i un receptor).
La comunicació s’ha d’establir i s’ha de mantenir, per tant quan estem establint un contacte comunicatiu, el contacte és el que permet l’acte de comunicació.
Cadascun d’aquests 6 factors origina una funció lingüística diferent (tesi bàsica de Jakobson). Ell observa en aquest procés bàsicament el missatge, i diu: Segons cap a on s’orienti el missatge es generarà una funció lingüística diferent. (Si el missatge s’orienta cap al receptor tindrem una funció, si el missatge s’orienta cap al propi missatge en tindrem una altra, si el missatge s’orienta cap al context tindrem una altra funció diferent).
Amb el llenguatge fem 6 funcions diferents , una per cada factor comunicatiu Funcions: 1. Quan el missatge s’orienta al context! Funció referencial 2. Quan el missatge s’orienta a l’emissor! Funció expressiva (El missatge ens informa del que l’emissor sent, expressa (la seva actitud sobre allò que comunica) 3. Quan s’orienta cap al propi missatge! Funció poètica Ex: “Hitler va envair Polònia”! En un llibre d’història el missatge tindria funció referencial (parla d’un fet que ha passat).
”Hitler va envair Polònia” ! En una pel·lícula una part del missatge és referencial, però probablement aquesta frase vol dir alguna cosa en el context de la pel·lícula (en una historia d’amor podria voler dir que els enamorats no es podran veure degut a aquest fet).
4. Quan s’orienta al receptor! Funció conativa (El missatge va orientat al receptor, i a la resposta que pretenem obtenir d’aquest 5. Quan s’orienta al codi ! Funció metalingüística( El missatge se centra en el codi. Existeix perquè el llenguatge verbal humà té la propietat reflexiva: el llenguatge verbal humà pot parlar del propi llenguatge. A més a més, en l’ús habitual de la llengua, nosaltres expliquem el sentit del que diem. Quan faig això estic explicant el sentit d’un element del codi).
6. Quan s’orienta al contacte! Funció fàtica (La seva funció és establir, prolongar i interrompre l’acte de comunicació Idees bàsiques de Jakobson: 1. Pel que fa a les funcions, diu que hi ha funcions diferents en funció de el factor constitutiu en que es centri el missatge (emissor, receptor, missatge, etc.).
2. Seria molt difícil trobar un missatge que complís una única funció: la majoria de missatges estan complint funcions diverses a la vegada. Aquesta idea és la més important, juntament amb la següent.
Ex: “Avui faig 19 anys”. ! Quan algú diu això ens ensenya un missatge (o una cadira) que ens dona una informació sobre el món, el context i que podem entendre com a !funció referencial.
És diferent si ens diu com se sent fent 19 anys “Avui faig 19 anys i estic molt contenta!” !tindria una funció fàtica.
Si ens ho diu esperant un regal nostre estaríem en ! funció conativa.
3. Allò que diferencia els missatges, que ens permet classificar-los o distingir-los és la jerarquia en que funcionen aquestes funcions. “L’important és saber si aguanta la jaqueta per ser un exemple , o si és un exemple per aguantar la jaqueta”. ! L’important és quina és la funció predominant. Si bàsicament el que vol és el regal (és la funció, factor predominant).
4. El missatge té una estructura que esta lligada a la funció que compleix normalment.
Ex: “Una cadira està creada per seure.” Malgrat que la funció doni una estructura( la funció seure’s dona una estructura a les cadires), pot servir per a altres funcions diferents.
06/11/2012 LECTURA METZGER 1. Prejudici i tipus de prejudicis. Prejudicis infravaloratius- supravaloratius, amistosos- hostils, positius- negatius, favorables- desfavorables 2. Apercepció tendenciosa 3. Generalització 4. Estereotip i autoestereotip 5. Esquema nosaltres/ells !(in group/ out group) 6. Orgull de casta i enveja vital 7. Self-fulfilling prophecy (la profecia que es compleix a si mateixa) TEMA.2 -TIPUS DE MISSATGES EN LA COMUNICACIÓ SOCIAL En termes de COMUNICACIÓ SOCIAL, tenim uns tipus de missatges predominants o més freqüents: Informatius, d’opinió, persuasius i d’entreteniment.
Aquests tipus de missatges corresponen a quatre de les funcions que hem vist amb Jakobson: 1.-Missatges d’entreteniment, lligats a la funció fàtica, en que establim i prolonguem el contacte comunicatiu. És la funció més bàsica en l’adquisició del llenguatge, ens pretén col·locar en una dimensió.
2.- Missatges persuasius, lligats a la funció conativa, orientada a obtenir una resposta. (propaganda o publicitat) 3.- Missatges d’opinió, lligats a la funció expressiva (periodisme d’opinió). Es pot confondre amb la propaganda.
4.- Missatges informatius, lligats a la funció referencial (periodisme) En la vida corrent, la majoria de coses que passen ala vida són de funció fàtica.
En els mitjans de comunicació, especialment en els mitjans electrònics (tv, ràdio, internet..) el que més passa és funció fàtica: la majoria de missatges en la comunicació social son missatges d’entreteniment.
Ex: Si vull saber si ha pujat o ha baixat la prima de risc i ho miro al diari, quan ja he vist la informació que volia s’acaba el contacte comunicatiu.
En canvi si som directors de una cadena de comunicació, és amb l’objectiu de captar més atenció de la major gent possible en el major temps possible. Un canal de televisió ens diu: “Queda’t mirant-nos”.
La sèries de TV que ens agraden ens agraden perquè ens enganxen(tenen un missatge que ens fa estar pendents del que passa a continuació)! Aquesta estructura és bàsicament fàtica.
1.- Missatges d’entreteniment Quan parlem d’entreteniment no parlem d’un fenomen exclusiu dels mitjans de comunicació, és una constant en la vida humana (totes les cultures tenen alguna forma d’entreteniment). L’entreteniment són aquelles activitats no lligades a la subsistència, que fem per diversió (finalitat principal), però culturalment tenen un aspecte formatiu, pretenen ensenyar-nos coses (Ex: quan jugues al pilla-pilla aprens a córrer).
Hi ha dues grans maneres de concebre d’entreteniment: - Negativa: veu l’entreteniment com una activitat insana, pecaminosa (quan algú s’ho està passant bé es perquè hi ha alguna cosa que no fa bé). Són activitats que es consideren que t’aparten del camí correcte. S’atribuïa a comportaments demoníacs.
- Positiva: l’entreteniment és una forma d’alliberament de tensions. La vida quotidiana crea tensions (cansament, decepció..), i les activitats d’entreteniment permeten alliberar aquestes tensions de manera sana.
L’entreteniment com una forma de superació de determinats bloquejos.
Un bloqueig és un impuls que se’ns priva.
Ex: Algú te l’impuls de cridar, i pensa, de que em servirà cridar? Tens un impuls que bloqueges.
Aquests bloquejos que establim a impulsos de desig es poden alliberar mitjançant la gratificació indirecta: és una manera en que es poden alliberar indirectament (quan parlem de l’entreteniment als mitjans de comunicació, sorgeix el concepte de gratificació indirecta).
L’entreteniment és el principal contingut dels mitjans de comunicació: no hi ha res que facin més els mitjans de comunicació (especialment els electrònics) que oferir missatges d’entreteniment.
Un missatge d’entreteniment, contràriament d’un missatge informatiu, fan que continuïs veient-los.
Per què ens agrada el que ens agrada? (per què hi ha un entreteniment que ens agrada més que un altre?) Darrere de les coses que ens agraden fem eleccions (decisions).
Les eleccions i les eleccions d’entreteniment que fem venen determinades per: Eleccions deliberades: Son eleccions meditades, per interessos.
Eleccions per impuls. Son eleccions no meditades, no conscients. La major part de decisions que prenem son d’eleccions per impulsos.
La majoria d’eleccions per impuls que fem son eleccions negatives, és a dir que bàsicament decidim que volem deixar de veure (prenem decisions com per exemple: “Això no ho vull veure”, canvies de canal), i per tant m’escapo.
Cada cop que m’escapo prenc una elecció negativa.
Aquestes eleccions que fem per impuls, que és el que les motiva? Els experts d’entreteniment diuen que bàsicament existeixen 3 formes d’entreteniment, o motius pels quals escollim un determinat contingut: 1. Nivell d’excitació! Les persones identifiquem un cert nivell d’excitació amb el benestar (no és sempre el mateix ni és igual per a totes les persones), però identifiquem una sensació de benestar o de malestar en funció de si tenim el nivell d’excitació que ens agradaria tenir. És un contrast entre excitació i relaxament. Quan parlem d’excitació parlem bàsicament d’estímuls. Ex: Quan ens agobiem hi ha molta excitació i quan ens avorrim estem molt relaxats i volem més estimulació. Els espectadors que tenen vides monòtones, tendiran a buscar continguts d’entreteniment excitants. I viceversa, aquell perfil d’espectador que té activitats de molta tensió, busca continguts relaxants. Allò que ens excita i ens relaxa és personal i propi de cada persona.
2. L’alleujament afectiu! Es refereix no tant al nivell d’excitació si no a la compensació d’estats emocionals o d’estats d’ànim. El mecanisme principal és, el perfil d’espectador més trist o “xof” contacta amb aquest tipus d’entreteniment per canviar d’estat d’ànim. El que fa que miris certs programes es que hi obtens alguna cosa.
Tot i així això té uns límits. Si tens un problema seriós , la gent rebutja aquest tipus de continguts, ja que no t’ofereixen l’ajut que necessites.
Ex: Al món del futbol l’alleujament afectiu el trobarem en l’efecte “Bojan”, que desperta una admiració relativa, però te un club de fans femení (efecte “teddy bear”).
3. El drama! Ens referim a tots aquells continguts que es basen en un conflicte dramàtic. Un conflicte dramàtic és un conflicte en que s’enfronten dues parts(les dues parts volen alguna cosa) i en que la victòria d’una part implica la derrota de l’altra (si un obté una cosa implica que l’altre no la obtingui) Ex: En una pel·lícula hi ha una mare amb dos nens que estan a punt de caure per un precipici, i la mare tan sols en pot salvar a un. Llavors te un conflicte dramàtic.
El que fa que un conflicte dramàtic no funcioni és que sigui indiferent. El que fa que un conflicte no ens sigui indiferent és que hi ha un personatge respecte el qual hem anat adquirint-ne molts sentiments positius, i a l’altre banda acumulem molts sentiments negatius i molts sentiments positius cap a un altre personatge.
Ex: El que fa que en un partit de futbol entre el Barça i el Madrid funcioni és la carrega dramàtica, la quantitat de sentiments positius i negatius que provoca.
Hi ha notícies que ens enganxen més que altres, i en termes dramàtics és degut a que el drama genera interès.
Els elements tràgics no ens agraden però ens atrauen, generen un interès Ex: Eleccions a EEUU! Hi ha dos elements en conflicte: si guanya Obama perd Roomney / Eleccions Catalunya! Sabem qui guanyarà probablement.
08/11/2012 2.- Missatges persuasius ! lligats a la funció conativa.
Sobre tot missatges de la propaganda: s’origina amb una finalitat religiosa amb l’evangelització de sud Amèrica, la sembra de la fe.
Son missatges destinats a canviar l’opinió d’algú, creences, etc, avui dia destinat a les campanyes polítiques, electorals.
Ex: propaganda electoral ! Missatges per aconseguir una actuació determinada que és el vot a un partit polític Als anys 40, Pol Vazarsfelf fa un treball a Ohaio. Allà en aquesta època hi havia un comtat que era considerat com a una representació dels resultats que es donaven a tot el país. Van fer uns treballs d’investigació sobre la decisió del vot. Van descobrir, entendre l’existència del “two-step” o doble esglaó del flux de comunicació.
La idea es que entre els mitjans de comunicació i, en aquest cas, els votants, la relació no es directa(els mitjans de comunicació envien uns missatges als votants i que influeixen en ells). En realitat entre els mc i els votants existeix una xarxa de líders d’opinió. Si en comptes de vots parléssim de comunicació de missatges financers: veiem un anunci que ens anima a fer un pla de pensions. El que ens diuen els que han fet aquest estudi es que quan rebem un missatge el rebem a traves d’algú, i si no l’hem rebut a traves d’algú el verifiquem a traves d’algú, i per tant no faré el que em diu la tele o el mitja de comunicació.
Ex: En termes de productes de neteja el meu líder d’opinió es la meva senyora de fer feina.
En el vot el sistema és similar. Quan rep un missatge el valida amb els seus amics. Allò que incideix directament en la compra o en el vot es aquesta xarxa de líders d’opinió. Si la tele em diu: fes-te un pla de pensions, i el delegat de l’oficina bancaria diu: no ho facis ni en broma, segurament creuràs sempre al delegat del banc.
Pot ser que a nivell mediàtic estiguin arribant uns missatges però a nivell de les xarxes d’opinió n’estiguin arribant uns altres de diferents.
Això es produeix a diversos nivells.
L’evolució en el moment actual, internet crea uns canals que permet que els senyors tinguin iniciativa mediàtica, és a dir que puguin explicar el que pensen a través de la xarxa.
Un altre tipus de missatges dins dels missatges persuasius són els missatges publicitaris. Es un concepte que apliquem en dos sentits: - Tècniques publicitàries: compra d’espais en mitjans de comunicació. Ex: espai en una revista o un canal de televisió.
- Comunicació comercial: comunicació que fan les empreses per vendre els seus productes o serveis. Una empresa té una estratègia de comercialització: organitza com vol posar al mercat els seus productes.
Aquesta estratègia es important, ja que si no funciona l’empresa es veu obligada a tancar.
La disciplina que estudia la comercialització és el màrqueting. Els responsables de màrqueting de les empreses posen en joc una estratègia, i dins d’aquesta hi ha accions de comunicació, i els mitjans organitzen aquestes accions de comunicació.
En una economia de mercat conviuen moltes ofertes, i el consumidor fa decisions de compra. Les ofertes son moltes i per tants els missatges comercials, publicitaris que rebem també en son molts. El que mes fem respecte als missatges publicitaris és descartar(decidir el que no ens interessa).! Per tant el primer objectiu que te un missatge publicitari es que no el descartem. Pot ser que la gent vagi amb una idea del missatge que busca, tot i que la majoria de gent veu missatges que no esta buscant.
Les estratègies per no descartar un missatge són: 1- Estratègies d’ocultació del caràcter publicitari (l’anunci no diu “soc un anunci”, o “estic venent tal producte”). Si en lloc de veure l’anunci veiem el producte estem veient el missatge publicitari sense ser conscients de que es un missatge publicitari.
Ex: En una samarreta de marca, podem veure la samarreta però no l’anunci, que seria la marca/ Als corredors de FM1 els hi donen ulleres, gorres de patrocinadors. Tots aquests elements son publicitaris, tot i que no mostren la seva condició d’anunci publicitari.
2- Missatges que es basen en una seqüencia de tres passos o etapes: 1. Captació de l’atenció: piropejar al comprador, cridar coses: “Bonito barato” 2. Suscitar l’interès 3. Provocar la compra Aquesta és una estructura la tenen els espots, igual les venedores d’un mercat a la plaça.
L’important no és que t’agradi l’anunci. El que motiva una decisió de compra, el que fa vendre és : el preu, el producte, la distribució o la comunicació (4 grans estratègies de màrqueting). Al darrere de cada missatge publicitari hi ha alguna d’aquestes estratègies, o més d’una combinades.
Les estratègies de comunicació es basen en l’atractiu del missatge. Tot i així l’estratègia de comunicació el que fa es atribuir certs valors al producte.
Ex: si compres un Volvo perquè vols un cotxe segur, hi ha una comunicació que t’està venent seguretat, fiabilitat (una sèrie de valors que queden incorporats al producte i que la gent utilitza per donar-se una identitat a traves de les coses que comprem “autoimatge”).
3.- Missatges d’opinió En els mitjans de comunicació, hi ha una distinció entre els missatges d’opinió: - L’entorn de l’opinió periodística: Al darrere de l’opinió periodística (d’un tertúlia, etc.) hi ha d’haver una interpretació d’un determinat fenomen, que ha de ser possible i correcte. L’única manera d’aconseguir-ho es de manera que la informació en que es basa sigui també correcte. Hi ha algú que genera una opinió a partir de l’anàlisi o la interpretació d’un fenomen, i aquesta anàlisi es basa en una informació que ha de ser correcte.
Informació! interpretació! opinió Dins l’opinió periodística hi ha dos perfils: " Opinió especialitzada: opinió d’expert en alguna cosa.
" Opinadors generalistes: la seva feina és principalment fer opinió periodística.
Els tutòlegs son opinadors generalistes. Són gent que no pretén saber de tot sinó llegir be la informació i fer-ne una bona interpretació.
-L’entorn de l’opinió no periodística: Són missatges amb l’esquema “m’agrada” o “no m’agrada”, és adir, d’aprovació o desaprovació. Això es opinió, però no periodística.
4.-Missatges informatius Missatges que contenen informació, més concretament en el context de la comunicació social, son missatges periodístics (informació periodística).
Fer periodisme vol dir bàsicament explicar fets per ajudar a conèixer millor la realitat. No ajudes només a saber, si no també a comprendre.
D’aquesta realitat de la qual parles, és una realitat restringida: la realitat del que ens parla el periodisme esta marcada per l’idea d’actualitat(fa poc que ha passat, ens ajuda a entendre el mon actual).
El periodisme compleix una funció en la societat: selecciona fets. Explica els fets que prèviament ha seleccionat. Hi ha una selecció del que es parla o s’informa i del que no es parla, i de les coses de les que es parla també hi ha una selecció de les mes rellevants (aquest ens sembla molt important per tant li dedicarem més espai, i aquest no i per tant li dedicarem molt poc espai).
El periodisme explica la realitat, però està reduïda. Això vol dir que coses que son mol petites al món en la realitat es fan molt grans en els mitjans. Un diari explica un mon, però no una fotocopia exacta del que és, sinó que explica algunes coses, no explica TOT el que ha passat al mon. Això es una realitat mediàtica: representació de la realitat que creen els mitjans.
Aquesta realitat mediàtica dibuixa una certa imatge de la societat.
Quan diem “periodisme” no tan sols parlem de l’activitat, si no que normalment també ens estem referint a una manera de fer periodisme.
Ex: quan diem que un periodista fa mal periodisme es perquè tenim una idea dels valors necessaris per fer bon periodisme.
Dins el Periodisme hi ha un model de referència: Periodisme liberal ! Idea que tenim i debatem del periodisme i que significa exercir-lo adequat a una societat democràtica.
Els valors que s’apliquen al periodisme (liberal), coses que el periodisme decideix fer, son: - Independència informativa: En el sentit periodístic és la idea que neix lligada a la idea d’independència política: que un mitjà no depèn d’un partit polític (idea d’un diari independent). Avui en dia ens interessa saber una altra cosa: saber si la informació que té el diari s’ha fet amb independència. Tots els mitjans tenen dependències importants (depèn dels propietaris, dels anunciants, dels lectors, etc.), que normalment són dependències econòmiques. El que ens interessa és que sigui quina sigui la dependència del diari, la informació que es doni sigui independent, i que no estigui modificada.
Ex: Quan compro Cinemania, m’estan dient quines pel·lícules son bones o coses per afavorir algunes productores o agències.
- Pluralisme: No m’importa saber que un diari tingui una orientació M’interessa analitzar si quan informo sobre un tema, hi ha persones amb diferents punts de vista sobre un tema que n’informen. Un mitjà pluralista és aquell que explica els diferents punts de vista d’una notícia. Avaluo la noticia, no el mitjà.
- Imparcialitat (objectivitat informativa): El periodista ha d’oferir unes garanties al lector i aquestes garanties són que ha actuat amb objectivitat informativa, verificant al màxim les fonts d’informació. El que garanteix que ha actuat amb objectivitat és que hi ha hagut un bon tractament de les fonts (mitjançant el contrast de fonts).
Un diari es imparcial (amb objectivitat informativa) quan dona informació contrastada.
Ex: A la redacció d’un diari ens arriba una informació de que hi ha hagut un terratrèmol al nord de Xile (a traves d’una font d’informació). Truquem a l’ambaixada espanyola a Santiago de Xile preguntant per verificar la informació. Llavors busquem una tercera font d’informació trucant al diari més important de Xile perquè ho afirmi. Ens ho verifica. Ja ho podríem verificar, però millor tenir una altra font que ho confirmi indiscutiblement.
Truquem a l’ajuntament. Quan ja ho sabem del cert podem publicar la notícia.
L’endemà es publica que el terratrèmol és fals. Encara que la informació no hagi estat certa, l’important és entendre que el comportament del periodista ha estat impecable des del punt de vista de l’objectivitat informativa, ha actuat amb aquesta objectivitat.
Una altre cosa q fem respecte les fonts d’informació és no servir-les: Que truqui al diari el president de l’empresa de coca-cola dient que aquest any la coca-cola és més bona. No ens podem fiar d’aquesta font, hem de buscar fonts externes. El periodista no esta al servei de cap font.
Una altra garantia és que les fonts no s’oculten; això no vol dir que no es protegeixin quan cal.
Ex: quan la revelació de la font li pot afectar negativament a aquesta mateixa. ! En aquest cas es fan atribucions indirectes (es diu d’on prové la informació però no específicament). Això és una garantia pel lector: no nomes tenen la informació sinó la garantia d’on prové aquesta.
Quan s’informa d’un rumor es diu que és un rumor. No puc donar per bona la informació que diuen varies fonts si es tracta d’un rumor, encara que en siguin moltes.
Ús de “presumptament”! S’utilitza només quan es tracta de judicis Una altra garantia de l’objectivitat informativa és el respecte a les declaracions. No es reprodueixen exactament igual, però s’ha de mantenir el sentit i la informació originaria de la declaració.
Ex: El Real Madrid juga el millor futbol dels anys 90! El Real Madrid juga el millor futbol.
L’ Objectivitat Informativa es verifica verificant que hi ha garanties que donen mostra que la informació donada compleix aquestes garanties.
"Realitat immediata: percepció de la realitat que coneixem directament, sense mediació.
"Realitat mediàtica: és aquella percepció de la realitat que coneixem a través dels altres, en aquest cas a través dels mitjans de comunicació. És el resultat d’una sèrie de processos els quals els mitjans seleccionen.
En la construcció d’aquesta realitat mediàtica intervenen una sèrie de fenòmens: 1. El newsmaking!Ens diu que existeix un procés de formació de notícies.
2. El Gatekeeping! Que les notícies es formin respon a una lògica. La lògica del newsmaking és el gatekeeping. Les noticies es construeixen a partir de gent de pren decisions (gatekeepers).
Aquests actuen (seleccionen les notícies) és! estudis de gatekeeping periodístic.
3. L’agenda setting! Al món hi ha coses que passen i els mitjans en parlen. Hi ha coses de les quals es parla perquè els mitjans en parlen. Hi ha un procés pel qual els mitjans posen temes sobre l’agenda(fan que es parlin de certes coses).Responen a interessos reals.
4. Pseudoesdeveniments! Fet o esdeveniment que existeix per sortir dels mitjans, per ser noticia. Ex: Roda de premsa, Meeting polític 5. Pseudoambients ! Estat d’opinió que s’ha generat des dels mitjans de comunicació. Una certa sensació d’ambient generat des dels mitjans.
El periodisme té una funció social de seleccionar fets.
13/11/2012 LECTURA WEIL Hi ha coses que sense elles la vida se’ns fa complicada.
Reflexiona de la comunicació humana, que va més enllà de formar part d’una espècie (homo sapiens sapiens) 15/11/2012 Existeixen dues realitats: Persones La realitat del món (experimentable i que coneixem perquè existeix) que està feta de 1. Desigualtats i diferències 2.Les necessitats (intentar explicar el que és una persona a partir de les necessitats d’aquesta). Per definir que és una persona cal saber les seves necessitats -Necessitats de cos - Necessitats d’ànima Si no les satisfem generen insatisfacció, mal estar. Es creen ferides, quan no es satisfan les necessitats.
“L’altra realitat” (té a veure amb allò que és idèntic per a tothom) Té a veure amb la base i l’essència de la naturalesa humana i l’exigència central del bé. La identificació de l’exigència central del bé genera una obligació.
Exigència central del bé: és l’obligació de posar remei a les privacions que poden mutilar la vida d’un ésser humà.
Aquesta obligació també té a veure amb expressar respecte, és una cosa que podem fer indirectament, a traves d’una expressió indirecta. En tot cas aquesta capacitat d’expressar això té a veure amb la sensibilitat.
Hi ha un vincle que lliga a l’home amb l’altra realitat, format per: 1. L’exigència del bé absolut 2. El poder d’orientar l’atenció i l’amor fora del món L’única cosa idèntica en els humans és aquest vincle.
Tenim una exigència moral que ens fa pensar que hem d’actuar bé. Això ens genera un sentit d’obligació, posar remei a les privacions que poden mutilar la vida d’un ésser humà.
La sensibilitat està en joc quan: L’home es veu afectat pel mecanisme de les forces naturals Si s’adona que els qui semblen produir aquesta sensibilitat obeeixen només les seves pròpies necessitats.
Les persones tenen unes necessitats. Si no es satisfan aquestes generen insatisfacció, es creen ferides.
A cada necessitat li correspon una obligació, creada per l’exigència moral de que hem d’actuar bé. L’obligació és posar remei a les privacitats del cos i l’ànima, capaces de perjudicar la vida de l’ésser humà. Son terrenals perquè son les úniques que l’home pot satisfer.
L’únic límit de satisfacció per a les necessitats humanes son que aquestes afectin les necessitats dels altres éssers humans.
Necessitats del cos ! Aliment, calor, son, higiene...
Necessitats de l’ ànima ! ordenades per parelles que formen un equilibri i es completen ja que són 1. Igualtat i jerarquia oposades.
2. Obediència consentida i llibertat 3. Llibertat i llibertat d’expressió 4. Soledat i intimitat i necessitat de vida pública 5. Propietat personal i propietat col·lectiva 6. Càstig i honor 7. Activitats d’iniciativa personal i de tasques d’utilitat pública 8. Seguretat i risc Cadascú pot acceptar o rebutjar adoptar la obligació com a regla de conducta. La proporció del bé o del mal d’una societat depèn del consentiment o el rebuig, i de si els que tenen el poder ho consenten o ho rebutgen.
INFORMACIÓ Dos punts de vista: "”Tècnic”: Són la gent que treballa amb la definició matemàtica de la informació.
La informació és una mesura de la predictibilitat de el senyal.
Podem quantificar la informació. Quan podem, la unitat de mesura de la informació és el bit (0 1). Un dígit binari (binary dígit) és la unitat mínima de mesura de la informació. 0 1 pot expressar-se com “si i no”, “on i off”.
"”Semàntic”: Diferenciar la idea d’informació i de significat “El primer mes del pròxim any és Gener”! Té significat i no informació per als que ja ho sabem.
Informació! adquisició. És alguna cosa que s’afegeix a el que ja sabíem. Un SMS amb informació suma alguna cosa que ja sabíem. La originalitat té a veure amb allò que té relació amb el que és original, es a dir, per primer cop. Vol dir que hi ha algun aspecte que es presenta com una informació afegida.
La originalitat del missatge no té per que estar al contingut del missatge, pot estar a altres aspectes, altres elements.
Informació i comunicabilitat: Quan més informació volem donar, més difícil serà comunicar-la.
El valor de la informació: la qualitat de la informació té a veure amb el valor de la informació. I el valor de la informació depèn de l’interès personal de cada receptor.
Qui informa, l’ordre o el desordre? +ordre +desordre +informació +informació 20/11/2012 TEMA. 2 – PERSONA - CULTURA - SOCIETAT En una situació de comunicació humana (interacció humana) hi ha coses que hi son però que no es mostren o no es fan evidents.
Ex: “Hola soc el teu pare i et pregunto com t’ha anat el dia”. Ningú ho diu però ho sabem i està a la interacció.
Ex: Tampoc diem: “Hola jo tinc un prejudici contra la gent que porta camisa de quadres.” Cada persona aporta aquestes coses a les interaccions, i encara que no es vegin hi son.
Totes les coses que ja portem en nosaltres son el nostre “bagatge personal”, un cúmul de coses.
Ex: Ens diuen “hola” i ja sabem que és una salutació./ Veiem un cotxe a la carretera i sabem que ens hem d’apartar per no ser aixafats.
La majoria d’aquestes coses les aprenem socialment i culturalment, i se’ns han transmès. (Formen part de la nostra cultura i la nostra cultura forma part de la societat on vivim).
És el que ens fa persones (una morfologia, característiques).
Després incorporem altres coses. Això és el que ens fa passar de ser individus a ser persones i formar part d’una societat.
Persona Cultura Societat El bagatge té a veure amb tot de coses que ja portem (persona, cultura, societat).
Quan parlem de societat parlem d’una mena d’organització de les coses, un conjunt de regles . A més de les regles i les normes també parlem de moltes més coses que ja hi son (en el sentit més ampli). És una forma d’organització que ja hi és.
La societat també pot no ser-hi. Ex: Lost ! En un tres i no res es munta una societat ja que tot el que va passant s’hi queda.
La cuina és allà i l’endemà seguirà essent-hi. El que es fa segueix igual.
Nosaltres, al néixer hem arribat a un lloc que ja hi era. Tot el conjunt de coses que ja hi son és la societat.
Els personatges de Lost quan arriben a l’ illa s’organitzen. Hi ha coses que discuteixen i altres que no és necessari discutir-les ja que tenen una cultura amb unes formes d’organitzar la convivència (ja la porten i els orienta sobre com s’han de fer les coses).
CULTURA (coses que hi són però no es fan evidents) És un concepte polisèmic.
Les dues primeres definicions son inseparables.
Cultura 1 ! Accepció molt lligada a la cultura 2. És aquella part de cadascú de nosaltres que no és estrictament genètica: part cultural (és el que el fa persona).
La idea darrere d’aquesta definició és: Ex: Jo no soc un rinoceront. M’hi puc esforçar molt, puc fer moltes coses però continuaré sent de l’espècie homo sapiens sapiens, ja que genèticament he nascut així. Aquí es mostra la frontera entre la part genètica i la part cultural.
Hi ha una part nostra que és geològica i una altra part que és fonamentalment cultural. Podem diferenciar bastant clarament aquestes dues parts.
La nostra part biològica és innata, i es reprodueix. És un fonament, una base on s’afegeix la part cultural. Aquesta part és natural(respon bàsicament a les lleis de la natura). Aquesta part ens fa membres d’una determinada espècie (Homo sapiens sapiens).
La nostra part cultural és adquirida, s’ afegeix perquè es transmet d’altre gent.
Aquesta part és artificial (una construcció humana). Això ens fa ser membres de la humanitat. És el que ens fa ser persones: disposar d’una cultura.
La part cultural la tenim perquè hem incorporat una cultura concreta (cultura 2).
Cultura 2 ! Sistema de sentits compartits per una comunitat.
(Una comunitat defineix a un grup de persones que conviuen i comparteixen coses= tenen coses en comú i també fan coses en comú.) Aquestes dues coses fan que sigui una comunitat.
Es tenen coses en comú mitjançant la comunicació. És impossible comunicar sense estar fent coses en comú.
Les coses que es tenen ja en comú de per si provenen de la cultura i aquesta cultura s’adquireix amb el pas de generacions, mitjançant la comunicació i l’ensenyament.
Aquest sistema de sentits(cultura) no s’ha originat en nosaltres, ja hi era i ens arriba a través de la tradició (cadena transmissora) Ex: Avui dia seguim menjant fricandó perquè hi ha persones que saben cuinar-lo.
Però la persona que va inventar-se la recepta ja no existeix. / Fer cagar el tió! Això ens arriba perquè es transmet En aquesta transmissió es transmeten uns valors compartits.
Radere d’un munt de sentits compartits hi ha una cultura. Son grans sistemes de sentits, masses de significat, formes culturals establertes en un col·lectiu.
Té a veure amb sentits, te a veure amb valors que desprès es converteixen en lleis.
La relació entre la cultura 1 i la cultura 2 ens suposa un problema: la diversitat cultural. Totes les persones tenim una cultura 1 tenint cultures 2 diferents.
Cultura 1 Cultura 2 Cultura 2 Cultura 2 Històricament hi ha hagut diferents maneres de respondre a aquesta qüestió.
Aquestes diferents maneres d’abordar la diversitat cultural donen lloc a 3 grans corrents de pensament: 1. Totalitarisme! (o unitarisme) S’afronta aquesta qüestió des de la creença que existeix una cultura 2 que és la millor i que és bàsica en tothom i que és la única vàlida, i després hi ha altra gent que te altres cultures que son equivocades o pitjors.
2. Relativisme! Pel que fa a la diversitat cultural, defensa la idea de l’equivalència dels valors: tots els valors són equivalents, no n’hi ha un millor que un altre, tots són possibles. Que funcioni un valor depèn d’un acord entre gent. Qualsevol valor pot ser bo o dolent en funció del que una societat decideixi.
3. Pluralisme! Té dues idees que són inseparables. La primera idea és que la diversitat cultural existeix i que d’alguna manera no hi ha alternativa a la diversitat cultural i genera algunes dificultats. Aquestes dificultats o diferències, però, no son incomprensibles (hi ha gent que viu de maneres diferents, però això no impedeix que uns no puguin entendre als altres).
(contradiu el totalitarisme). La segona idea del pluralisme és que malgrat la diversitat cultural hi ha una mena de valors culturals compartits, comuns en totes les cultures, encara que tinguin diferents matisos tenen la mateixa base (contradiu al relativisme).
Si no existís aquest corrent de pensament no hauríem arribat mai a tenir una cosa tant concreta com ara és la Declaració dels Drets Humans, inherents en qualsevol persona humana.
La manera de com entenem la diversitat cultural té a veure en com entenem la comunicació -----------------------------------------------------------------------------------------------------------Cultura 3 ! Accepció que té a veure amb un determinat àmbit de la societat/un sector socioeconòmic de la societat (un sector d’activitats).
Hi ha una sèrie d’activitats que tenen a veure amb el món de l’art(musica, teatre, biblioteca, llibreria, etc. Aquestes coses es consideren dins del món de la cultura.
Als diaris quan diuen que faran una secció cultural es refereixen el que hem esmentat anteriorment (sector d’activitat/part de la societat vinculat)=món de la cultura Cultura 4 ! Accepció que té a veure amb els coneixements acumulats per una persona. Intenta representar la formació d’algú (en termes de coneixements acumulats).
Ex: Aquell home té una gran cultura (algú que ha llegit molt, ha viatjat, ha visitat museus...té molts coneixements acumulats).
Cultura 5 ! Accepció que té a veure amb una mena d’estat d’opinió o tendència d’opinió que acostuma a tenir un valor identitari, a ser una marca d’identitat per a les persones ...
És l’ús més contemporani de l’accepció cultura.
Ex: La cultura del rock : opinió sobre com vestir-te, com ballar, etc.
22/11/2012 RELACIÓ ENTRE CULTURA I SOCIETAT Hi ha aquelles coses que hi son encara que no veiem que hi siguin Ex: Una mare li diu a la seva filla: mira des de que vas néixer m’he apuntat tot el que m’he gastat amb tu perquè quan comencis a treballar m’ho tornis.
A la nostra societat, la gent es relaciona amb dues pautes. Algunes coses les fem amb una lògica i altres les fem amb l’altra.
1. Quid pro quo ! Hi ha una lògica d’intercanvi de mercat. “Tu em dones això i llavors jo et dono allò”. Tenim una relació Ex: compres una bossa de pipes i pagues per ella. La relació s’acaba quan es paga.
2. Gratitud ! La persona fa una cosa que no estava obligada a fer, és un favor. La lògica de la gratitud és que algun dia a tu et demanaran un favor i tu el faràs. Només s’espera que siguis agraït i que facis el mateix quan t’ho demanin a tu. Tens un “lligam” amb la societat.
Ex: Em pots donar la hora? Si i tant, mira són les 9 en punt.
Entre el senyor que ens ven les pipes pot ser que nomes me les estigui venent i jo comprant però hi pot haver alguna cosa més, com per exemple la simpatia.
Això seria ja que han passat altres coses que també hi son a part de comprar pipes.
Ex: J.P Carse “Juegos finitos y infinitos”. Diu que hi ha una mena de coses que les juguem com jocs finits i altres com jocs infinits. Les coses que juguem amb jocs finits son coses que tenen un objectiu, obtenir una determinada cosa.
Els jocs infinits, en canvi són per continuar seguint jugant. Les regles es canvien per continuar jugant.
Ex: jugues un partit de futbol amb la finalitat de guanyar. Les regles són estables.
Ex: Hi ha jocs diferents: el joc d’aprendre (és infinit i jugaràs de diferents maneres per anar formant-te), el joc de treure’s una carrera (és finit).
L’interessant es veure com les coses que fem socialment responen a jocs finits o infinits, i molt sovint estem jugant alhora dos jocs.
Ex: quan anem a la Uni estem jugant el joc de aprovar una assignatura, i al mateix temps estem jugant el joc d’aprendre coses noves. Son diferents coses encara que les fem a l’hora, i les fem de manera diferent.
27/11/2012 MARIA ZAMBRANO Parlarem de la societat a través de l’autora María Zambrano i el seu llibre “Persona y democracia” (1958).
La democràcia és una mena de societat en que és fa possible ser persona i on a més a més cal ser persona.
Ella analitza la relació entre la persona i la societat.
Estableix una sèrie de conceptes que tenen a veure amb la societat i uns altres que tenen a veure amb la persona.
PERSONA FUTUR PROFECIA ANTICIPACIÓ SOLEDAT CREACIÓ(imprevisivilitat) LLIBERTAT(íntima) PENSAMENT ORIGINALITAT SOMNI/QUIMERA “ENSIMISMAMIENTO” FE CONFIANÇA(autenticitat) SOCIETAT PASSAT ENIGMA CONEIXEMENT HISTÒRIC L’ALTRE, ELS ALTRES TRADICIÓ (repetició) ORDRE/ORGANITZACIÓ MEMÒRIA I CREENCES ORÍGENS CONCIÈNCIA CIVILITZACIÓ CERTESES (veritat) Aquests conceptes no podem triar nomes uns o d’altres hem de viure amb tots.
Idees de l’autora (persona ! societat): 1.- El passat ens precedeix. Ja hi és, en el trobem. El que ja hi és és la societat. La persona és la que crea. La societat no es fa. Tot el que hi és a la societat ho fa la persona. La persona és la que va més enllà. Les creacions humanes reverteixen en la societat. Un cop existeix alguna cosa, ja hi és a la societat passar a ser part de la societat.
2.- La societat és indiferent o hostil a les creacions humanes i a les persones. No està pendent de tot el que fan totes les persones. Però és la societat qui conserva la tradició i qui fa tradició. És el que fa que les coses és conservin. Els moments bells d’una societat és justament aquells moments on es barreja la creació, uns grans creadors i una bona tradició, aquí és on passen moments històrics.
3.- La vida humana és una mena de cosa en que el passat no desapareix. En la relació entre persona i societat un element clau és la relació de la persona amb el passat. Aquell passat que hi ha sense que haguem decidit, pot generar una decepció, de límits no volguts i aquesta sensació genera una certa rebel·lia. I aquesta rebel·lia ens pot dur a pensar que la solució ha això és trencar els vincles amb el passat. Però darrera d’aquesta actitud hi ha la idea de que sembla que el passat algú la decidit i aquet passat ha existit i seguirà existint perquè l’ésser humà ha de viure amb aquest passat i mai deixarà d’existir em de conviure amb ell.
4.- L’home sent que ve d’alguna cosa. Què és alguna cosa? Són els orígens.
Abans de néixer ja hi havia alguna cosa. Algú va fer alguna cosa perquè hi fossin, en una determinada societat. La societat representa una part dels nostres orígens.
5.- La societat és un reflex del passat i la persona s’orienta cap al futur. Què és el que obre el futur? El futur és una cosa que es construeix i per obrir aquest futur fem coses al present. Si el futur fos més confús no estaríem estudiant, estaríem pensant que fer en un futur. Obrir futur esta lligat a crear historia. El futur s’obre entenent el passat. Qualsevol societat necessita somnis però l’única manera de saber cap a on va aquesta societat i crear somnis té a veure amb haver resolt conflictes del passat i comprendre el passat. Per tant fa falta tornar al passat i com ella diu: ”hacer transparente el pasado”.
6.- La persona necessita veritat. Relaciona la veritat amb el passat el pas del temps. Quan una persona aconsegueix la veritat el seu temps s’unifica. Per obtenir aquesta veritat cal haver fet un esforç de pensar i rememorar. aquest temps és un temps que sacrifiquem en recordar i entendre. Sino es fa això s’acumulen conflictes no resolts del passat. Si hi han molts problemes del passat no resolts és molt difícil obrir futur, i això porta a la societat al fracàs.
COMUNICACIÓ SOCIAL Distingim entre comunicació interpersonal (aquella que passa entre poca gent), i comunicació social (aquella que passa amb més persones i en mitjans de comunicació, en unes regles que incorporen a una gran massa, una persona parla i milions l’escolten).
Recuperar una idea de Jaques Durand (1981) ens diu parlant de la comunicació social que ens hem de fixar que existeixen diferents graus de socialització de comunicació.
Està clar que existeix la comunicació interpersonal (botiguer amb clienta) La comunicació social es dividiria en tres nivells: 1.- Suma de comunicacions individuals: Ex: Trending topic. Molta gent veien i parlan sobre un mateix tema. Ex. quan es parla de el mercat, és moltes comunicacions interpersonals, botiguer client, unides i fetes una estadistica.
Estudia estadisticament moltes situacions actes de comunicacions interpersonals.
2.- Amplificació de comunicació interpersonals: Ex. El llibre de Ana Franc. Una acte de comunicació interpersonal i que esdevé un acte de comunicació social.
3.- Comunicació específicament social: Ex. un telenotícies, article, gandía shore. El missatge a estat definit segons amb regles de comunicació social.
29/11/2012 GADAMER HERMANÈUTICA ANAMNÈSI SENTIT SUBTIL Parla de la comunicació humana a través de la metàfora de la traducció. Quan traduïm “vas a l’altre lloc”, per entendre a l’altre ! interès en entendre a l’altra persona.
Hermanèutica ! És un corrent filosòfic, de pensament, que es fixa en el llenguatge i reflexiona sobre aquest (com bona part de la filosofia del segle XX).
Hermanèutica: relacionat amb el diàleg, llenguatge, traducció.
L’ hermenèutica ens ofereix una manera d’interpretar, d’entendre.
No veu el llenguatge com un discurs, una cosa que cal entendre, sinó que es fixa en el llenguatge en quant al diàleg.
L’interès de l’hermenèutica en el llenguatge és veient el llenguatge com el diàleg.
Creu que el llenguatge és bàsicament diàleg, i que el diàleg té a veure amb preguntes i respostes, no en preposicions i judicis. Quan parla del diàleg es refereix al procés o esforç d’entendre, de comprendre als demès. També entendre el món.
L’única cosa que ens uneix és el llenguatge. No hi ha un únic llenguatge, com més esforços s’han fet perquè n’hi hagi nomes un més difícil ha sigut: sempre hi ha diversitat.
Diu que el món està en nosaltres. Quan parlem del món, es refereix a que el món és un horitzó. El que sabem és una cosa que experimentem, que en les persones en un moment donat, el mon és un horitzó i que la persona està lligada a aquest horitzó. Miro les coses i m’oriento “cap aquí”. El món està en cada un de nosaltres.
Per tant entendre el món es entendre opinions diferents de gent diferent que el forma, amb diferents horitzons.
També insisteix en el diàleg com a traducció. Cal traduir per aproximar-te a l’altre i començar a compartir un espai amb l’altre.
Entendre el món vol dir que hi ha mols mons, que cada persona té un horitzó, un mon. El món és una determinada historia per cadascú. Entendre el món vol dir entendre els mons dels altres.
L’ Hermanèutica neix lligada a la interpretació dels textos sagrats. La literària consisteix en interpretar els textos. La filosòfica (Gadamer).
Si l’ Hermanèutica serveix per tantes coses, no sembla una mala manera per llegir el món, interpretar el que passa, etc. Et diu: “el món és molt complicat, però amb l’ hermenèutica tenim una forma d’interpretar-lo que no sigui només la forma aparent.” Si amb la literalitat n’hi hagués prou, s’hauria de fer que les coses només tinguin un significat, i el mateix per a tothom. Hem d’entendre que la complexitat NO és una opció, que l’únic que podem fer és trobar una bona manera d’interpretar-lo (ja que és una cosa complexa).
Idees de l’ Hermanèutica: 1. Anamnèsi! Idea usada en la diagnosi medica. Parlem del procés de presa de contacte entre el metge i el pacient (possibilita entendre). Si no escoltes bé difícilment podràs saber el diagnòstic. Es refereix a una història que explica el pacient i que el metge ha d’entendre.
2. Sentit subtil ! Ni podem dir-ho tot literalment ni les coses més importants poden dir-se literalment. Hi ha coses que diem més enllà del que “estem dient” amb les paraules. Allò que diem és més que el que hem dit (no és exactament el que hem dit).
Ex: Quan preguntem: -Com estàs? No només és el sentit de la paraula, és el que hi ha darrere (preocupació, interès, etc.) Existeix un sentit subtil més enllà del sentit literal (primer, aparent). Això vol dir que l’ Hermanèutica es basa en una idea: No podem oblidar els signes, però NO ens podem quedar en els signes. Això té a veure a l’hora d’establir el sentit en una cosa.
Hem de veure fins a on podem arribar! això ho fem amb l’ Hermanèutica L’Hermenèutica ens aporta unes idees: 1. La interpretació és un art. Ens referim a l’ Hermanèutica com l’art de la interpretació, de llegir. ! És una activitat no previsible, no automàtica ni mecànica, sinó que exigeix certa creativitat lectora. Aquesta té a veure amb la interpretació (l’art de la interpretació) que ens aproxima a certes coses).
2. Té a veure amb la importància de rellegir, repensar, reveure, etc. Com a manera d’entendre ens diu que existeix un sentit immediat, primer però que no necessàriament ho esgota tot.
Ex: Rellegir una conversa que has tingut amb algú, per interpretar-la millor.
Rellegir ens pot aportar més sentit, un sentit que ja hi era que potser no havíem vist.
3. L’ hermenèutica és deductiva, no ens podem saltar els signes.
4. Per aprofundir en el sentit d’aquest text que llegim o interpretem podem recórrer a altres textos, o a teories, disciplines del coneixement...
11/12/2012 SEMÀNTICA: (Semiologia) Pragmaticisme Signe ! Semniosi Construcció del sentit (Significació, interpretació) Un signe es una cosa que ens parla d’una cosa que no és ella mateixa, sense ser o tenir res a veure amb ella. Hi ha una mena de coses que existeixen per ser signes. Ex: Un rellotge, existeix per mostrar-nos la hora/ les roses, poden mostrar altres coses(amor)/flocs de neu, poden mostrar que fa fred La semiosi és el procés pel qual alguna cosa funciona com a signe per a algú.
Agrupem els signes en missatges i els missatges en textos. Un text és un gran conjunt de signes.
Text lector(en termes semiòtics) ! Qualsevol persona que interpreta signes.
Per generar sentit necessitem un text i un lector.
El sentit prové només del lector. Quan hi ha dos elements junts (text i lector) sempre hi ha un tercer element que és la seva relació. Parlem d’interacció entre text i lector, o de negociació en el sentit que apareix un text que produeix un sentit al lector (hi ha un diàleg entre el text i el lector, que interactuen).
Hi ha interaccions diferents en lectures diferents, en moments, situacions i persones diferents.
La idea d’on prové el sentit sorgeix d’un corrent de la semiòtica anomenat Semiòtica constructivista. El constructivisme diu el sentit no ve tot del text, el sentit no ve tot del lector, sinó que el sentit prové de la interacció entre el text i el lector. Per tant el sentit es construeix en cada interacció.
LA SEMIÒTICA: (finals del segle XlX) Ferdinand de Saussure , que és l’autor de “Curs de lingüística general”. És qui crea l’estructuralisme lingüístic.
Diu: no vull saber com és l’alemany, el suahili, etc. Intentem entendre com és el llenguatge humà. Els seus alumnes, posteriorment van valorar la seva obra recollint el que ell deia.
A partir d’aquest home canvia la manera de veure la lingüística.
Analitza el llenguatge, que esta format per signes lingüístics. Però hi ha més signes que no son lingüístics, però algun dia algú haurà d’estudiar els signes en el seu conjunt.
Al mateix temps, a EEUU al voltant de Massatchussets i havia una sèrie d’homes que van fer una gran aportació intel·lectual: el pragmaticisme, un corrent filosòfic, de pensament, que no és exactament una escola filosòfica, sinó que es el resultat d’una sèrie de gent que intercanvia les idees que pensa.
La idea bàsica del pragmaticisme és que les idees només són idees. Aquests senyors acaben de viure una Guerra Civil, que era una guerra per idees.
Llavors es fan una pregunta senzilla però aparentment bastant important: Què son les idees? La idea fonamental del pragmaticisme diu: abans de matar-nos per una idea potser que canviem de idea, no? ! SI les conseqüències d’una idea son irreparables, causen un mal identificable, etc. Potser caldria revisar les idees que tenim i ens pensem de que estan fetes les idees.
En aquest entorn de gent, apareix un filòsof anomenat CHARLES SENDERS PIERCE. Aquest home pensa sobre les idees, sobre les creences i quina forma prenen les idees, on son, com circulen, etc.
En general les idees son al cap de la gent, i surten a traves de signes (els signes són idees). Des de la perspectiva pragmaticista (que son les idees, com funcionen, com s’organitzen?), aquest home proposa estudiar els signes i que hi ha al seu darrere. Diu que darrere d’aquests hi ha unes idees, i per tant filosòficament és important l’estudi dels signes: la semiòtica.
Des de un problema filosòfic, de com pensem i com actuem a partir de les idees, dona importància a la semiòtica con una ciència que estudiï els signes.
Sigui com sigui darrere les accions hi ha creences.
13/12/2012 Semiosi: procés pel qual una cosa funciona com a signe Semiòtica: Una cosa que ens parla d’alguna altra cosa que no és ella mateixa SAUSSURE: SIGNE Alguna cosa ! Altra cosa ! Per a algú ! Floc Significant(forma física del signe) [Hivern] Significat Hivern Ós Signe: format per significat, significant Quan parlem de significat parlem d’un concepte mental associat al signe. Com a concepte divideix la realitat i la categoritza.
Ex: Totes les coses que hem agafat aquí en diem “hivern”, i en fem una divisió de la realitat. L’hivern no va sol, forma part d’una categoria. La realitat la tenim categoritzada, les coses formen part d’una certa estructura que hem establert.
El signe ha de ser material perquè si no fos material no el podríem percebre.
Saussure respecte d’aquest concepte diu que el signe es una cosa (element físic) que ens parla d’una altra cosa. Però el signe està lligat a un concepte, una idea (idea d’hivern) El signe funciona amb el significat i el significant.
S diu que una cultura és una comunitat que comparteix els mateixos significats.
Per què serveixen els signes? Per fer que ens comuniquem, ens son útils, i és perquè els compartim.
CHARLES SENDERS PEIRCE: Creu que els components del signe son 3: - El signe pròpiament o representamen: allò que ens parla d’alguna cosa que no és ella mateixa.
- Objecte: la cosa de la qual ens parla el signe. La cosa que el signe representa -L’ interpretant: correspondria a significat. Respecte al interpretant ens diu que és un efecte mental que es produeix en la ment de l’usuari. Te una visió més dinàmica que Saussure. Aquesta idea es produeix per una banda per la presència del signe, però a més a més tenim allò que aporta l’experiència que l’usuari té de l’objecte.
Signe (representamen) Interpretant Signe ONDEN I RICHARDS: Treballen sobre la pauta de Peirce, de 3 elements. Ells en comptes de parlar de signe, interpretant i objecte, utilitzen els objectes de: Símbol, referència i referent.
Signe Referència Referent - Símbol: forma del signe - Referencia: significat o interpretant - Referent: objecte (la relació entre símbol i referent és imputada: no és directe) El símbol i el referent no es relacionen directament, es relacionen nomes a traves de la referencia.
PIERCE treballa amb els signes i estableix tipologies, classificacions en funció de criteris diferents.
Tipus de signes: (Peirce) Índexs! son aquells signes en que existeix un vincle directe entre el signe i l’objecte. Aquest vincle directe pot ser de molts tipus (causa-efecte/part pel tot...) Icones! La relació entre el signe i l’objecte esta basada en la semblança Símbols!No hi ha cap vincle entre signe i objecte. Dels símbols en diem signes convencionals, arbitraris. Per què una cadira es diu cadira? Perquè algú ho va decidir i nosaltres hem fet un acord, una convenció social Molt sovint es difícil distingir-los però una manera per fer-ho és: davant d’un signe ens preguntem si la relació entre signe i objecte és natural, que no hi intervé la voluntat humana.
Ex: fum i foc! la relació es natural Hi ha algun motiu perquè el fum ens parli del foc? Sembla que si Fent aquestes tres preguntes podem distingir aquests 3 signes: "Un índex es un signe en que la relació entre símbol i objecte és natural i motivada (+ +) "Una icona es un signe en que la relació entre símbol i objecte no és natural però si motivada (- +) "Un símbol és un signe en que la relació entre símbol i objecte és no natural i no motivada (- -) Ex: Un STOP és un signe que ens parla d’una cosa que és aturar-se. La relació no és natural entre el signe i l’aturar-se. Seria un símbol.
18/12/2012 SEMIOTICA Signes: té a veure amb la semiosi. Tot això té a veure amb el sentit.
El sentit és el que fa possible la comunicació humana com la coneixem.
És complex: presentem coses i representem coses. Presentem principalment amb els índexs (comunicació indèxica). No nomes presentem, som capaços de representar coses: parlar de coses que no hi són, que no cal que hi siguin.
El sentit té a veure amb la possibilitat de representar coses, que és una cosa important.
D’on prové el sentit? !Semiòtica Text Signe Lector Interpretant 1. Objectivisme o formalisme: Diu que el sentit prové del text, i per tant el sentit està contingut en el text. El que fa el lector és extreure el sentit del text 2. Subjectivisme: El sentit ve del lector. El que fa el lector és recrear el sentit d’un text (és qui aporta tot el sentit).
3. Constructivisme: El sentit prové de la interacció entre text i lector. El sentit no és una cosa que s’extreu del text, és un procés de construcció del sentit que sorgeix de l’ interacció entre el text i el lector.
Factors que intervenen en la construcció del sentit (participar en la interacció del text- lector): 1. El que té a veure amb el tipus de text (R. Burthes): Diu que no tots els textos son iguals des del punt de vista de la interacció entre text i lector. Hi ha un tipus de textos més obert a la participació del lector en la creació del sentit, i un altre tipus de textos menys oberts. En aquests textos la participació del lector amb el sentit és molt poca.
D’aquests textos se’n diu textos llegibles.
Ex: “Obrim a les 9 i tanquem a les 2” El lector l’únic que pot fer es identificar bé el sentit que té.
També hi ha textos escrivibles: significa que en el sentit que es construirà en la lectura d’aquell missatge les aportacions del lector seran més grans.
Cada persona els pot interpretar diferent, i aporta més sentits (+il.lusió,+crítica..). El que aporten els lectors/intèrprets d’aquest text pot ser...
Ex: “Yes we can” – Obama 2. Esquemes de memòria (F. Bartlett): La idea d’un esquema de memòria és que els nostres records no s’emmagatzemen independentment; els nostres records estan organitzats Ex: estem davant d’una botiga mirant camises i no recordem totes les camises que tenim a l’armari. Estem mirant camises i de cop i volta pensem en un amic. Està clar que una camisa ens ha portat a un record, el record a una persona (en aquest cas a l’amic) , a un lloc, a sensacions... Els records estan organitzats en esquemes de memòria. En els esquemes de memòria és important el fet que generen expectatives.
Qualsevol cosa que ens passa l’afrontem amb una sèrie d’expectatives (fixades prèviament). L’experiència que viurem tindrà a veure amb expectatives del passat, records de la història que guardem en els esquemes de la memòria.
En la generació de sentit, segons la persona variarà.
3. Comunitats interpretatives (S. Fish): Tots els textos tenen a veure amb una comunitat: tots van ser generats per a una gent que els podia entendre. Aquest text per entendre’l, per saber que diu l’hem de posar en relació amb la comunitat interpretativa amb el que se’l relaciona (a qui s’adreça).
4. Implicació del lector: Parlem de l’ús que fem del text. I com l’ ús que fem del text pot modificar el sentit. L’ús que en fem del text canvia el sentit del lector.
En la construcció del sentit hem de tenir dues accions en compte: 1. Significació (R. Barthes) ! Parlem d’analitzar, parar atenció com emergeix sentit des del text (com es construeix el sentit a partir del text).
Diu que quan parlem de significació parlem de dos nivells de significació (passen dues menes de coses): - El sentit denotatiu: en el sentit denotatiu parlem d’un tipus de significació; la denotació. És un tipus de significació(sentit que prové del text) que té a veure amb dues menes de significacions: 1. El sentit que prové del signe des de dins del signe. Sentit que prové de la relació entre significant i significat des de dins del propi signe.
Si aïllem un signe del mon de tot l’estudiem només mirant al signe.
Nomes en aquest moment te un significat i un significant. Les persones que fan un diccionari fan això: agafen la paraula i la treuen de “tot” i la intenten explicar, el sentit que prové del signe de dins! el que realment volen dir.
2. Té a veure amb aquell sentit que prové de la relació entre el signe i l’objecte que designa.
El sentit denotatiu no depèn de la subjectivitat del lector, no hi intervé.
- El sentit connotatiu: Si que hi entra la subjectivitat del lector. Prové del contacte del signe amb la subjectivitat del lector (emocions, sentiments, valors...). Les connotacions estan en nosaltres. La cultura té a veure a que a tots ens produeixin les mateixes connotacions determinats fets o situacions.
Fenòmens lligats amb la connotació: 1.Connotació: les connotacions formals són les que tenen a veure amb el significant(la forma del signe). Ex: La musica Les connotacions socials son aquelles que provenen del conjunt d’elements que sabem socialment. Ex: cremar una bandera espanyola a Plaça Catalunya 2.Mites: Es sol usar per mites clàssics (mitologia), que tenen valor simbòlic. També ho tenim en la cultura popular, ens expliquen coses.
Quan ell en parla es refereix a un fenomen més complex: per referir-se a una forma de pensar d’una societat o cultura sobre determinades coses.
Està basada en una cadena de conceptes, poc consistents, que oblidem fàcilment.
Mite contemporani: mite de l’èxit, la joventut, la masculinitat, la feminitat, la ciència, la tecnologia. Aquests tenen a veure en com vivim, on tenim totes les idees que determinen com vivim.
Quan parla de mites diu que aquests condicionen la significació del text, ja que el lector està connectat amb aquests mites preestablerts.
Ex: Conversa home- dona - “Tu i jo ens separem i crec que és el millor que els nens visquin amb mi.” -“ Molt bé, d’acord.” Ex: Conversa home- dona - (FALTA EXPLICACIÓ!) 3. Símbols: Segons Barthes parlem de símbols com a una forma de significació per referir-nos a uns objectes que han adquirit un sentit social inequívoc. Ex: Un rolls-royce és un objecte que ha adquirit socialment un sentit inequívoc: representen una determinada cosa (símbol de la riquesa) 2. Interpretació (Umberto Eco) ! Diu que hi ha límits en la interpretació (des de la perspectiva constructivista). El sentit es genera entre la interacció del text i el lector, per tant una part del sentit la aporta el lector.
Diu que el sentit pot fluctuar i créixer en funció dels lectors, però la capacitat de créixer no és il·limitada: té límits.
Quan llegim un text podem interpretar o sobreinterpretar.
En la sobreinterpretació hem anat més enllà dels límits de la interpretació.
La intenció del text ens pot ajudar, ens dona la idea a saber quin és el límit de la interpretació.
Hi ha alguns principis del que considerem real. La nostra idea del que és real ve dels principis bàsics del racionalisme. Aquests principis ens donen pautes sobre una certa noció de realitat.
1. Principi d’identitat! A= A Si estem dient que A A no estem en aquest principi (estarem sobreinterpretant).
A no pot ser A i no serho al mateix temps ! Ex: Una cadira no pot ser una cadira i una altra cosa al mateix temps.
En uns dies podria convertir-se en “chatarra”, però ara no ho és.
2. Principi de no contradicció ! 3. El tercer exclòs! A és cert o A és fals I no hi ha una tercera opció: ni de que sigui cert i fals alhora o de que no sigui ni cert ni fals.
Quan es compleixen aquestes opcions o principis més o menys interpretem com és la realitat. Altres maneres de marcar els límits de la interpretació són amb l’ Hermanèutica.
...