Bloc C (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Psicologia evolutiva II
Año del apunte 2016
Páginas 8
Fecha de subida 02/04/2016
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

BLOC C: DIVERSITAT INDIVIDUAL EN EL DESENVOLUPAMENT LES DISCAPACITATS Inicialment es parlava de deficiències, discapacitat i minusvalidesa. Això sorgeix a partir dels treballs iniciats al 1972 a partir de la “Clasificación Interacional de Enfermedades”.
Al 1980 surt una necessitat de considerar també les conseqüències de la malaltia en tots els aspectes de la persona.
Les definicions de 1980 són les següents: - Deficiència: Pèrdua o anormalitat d’una estructura o funció psicològica (només afecta a l’òrgan). És una anormalitat, una desviació significativa. Una deficiència per si mateixa no produeix una discapacitat.
- Discapacitat: Incapacitat per fer una activitat en el marge considerat normal.
- Minusvalidesa: Situació de desavantatge que provoca aquesta deficiència o discapacitat, és un desavantatge per desenvolupar un rol.
Això canvia i l’any 2001 amb una nova classificació es deixa de parlar de minusvalidesa perquè s’inclou en la mateixa definició de la discapacitat, i per tant, aquesta queda definida per dues perspectives: - Limitacions en l’activitat: aquesta persona té una situació que limita la seva activitat normal, bé sigui una activitat lleu o greu o una quantitativa o qualitativa.
- Restriccions en la participació: això és nou d’aquell any. Fa referencia als problemes que pot tenir una persona per implicar-se en relacions vitals.
Quan es parla de discapacitat, es parla d’una situació d’un individu que té una deficiència i aquesta nosaltres l’hem de relacionar amb els factors personals o els factors ambientals, perquè aquests factors seran els que limitin la participació de l’individu.
Hi ha altres factors que parlen de les característiques dels individus com són el sexe, el nivell social, edat i experiències vitals.
Es va intentar fer una definició o una aplicació universal al terme discapacitat, però això és molt difícil per dos motius: 1. La percepció d’una discapacitat és relativa, la família ha d’entendre el diagnòstic que se li dóna al seu fill.
2. Aquesta definició està subjecta a interpretacions culturals, depèn de valors, context sociohistòric, creences culturals i religioses. Això canvia segons la societat i l’època.
COM AFECTEN EN LES FAMILIES LES DIFICULTATS DELS SEUS FILLS I FILLES La família es un sistema, i quan una cosa afecta a un d’aquests membres afecta a tots els membres del sistema.
La família té un cicle vital i això són moments de canvis, moments de creixement per a aquestes.
Hi ha un moment de crisis en totes les fases de canvi deguts a tensions o estrès. En el moment que neix un nen amb una discapacitat es mou tot. S’ha de decidir a quina escola se’l porta, tenen molts problemes durant l’adolescència perquè se n’adonen que no són iguals que els seus companys, quan arriben a l’edat adulta és molt difícil dels pares perquè estàn pensant en l’edat adulta des de que el nen neix i tenen sempre l’expectativa de fracàs.
- procés dinàmic, les famílies s’han d’anar adaptant a les diferents situacions.
- Reorganitzacions internes: alguns membres de la família ho tenen més fàcils que altres - Moments difícils per la presa de decisions: què faig, per on vaig? - Diferents ritmes d’adaptació als canvis perquè el fet de ser una parella no implica que tot ho fa en el mateix moment. Potser el pare ja s’ha adaptat i ho ha entès i la mare encara ho està intentant entendre.
- Crisis infantils: el nen tindrà els seus moments de crisi igual que els seus germans o germanes.
El diagnòstic d’un nen amb discapacitat pot provocar una pertorbació i una crisi però això afecta de forma diferent en cada família i això és important perquè hi ha famílies amb una situació molt greu i l’estan vivint molt bé, i hi ha altres famílies que la situació és lleu i en fan un gran drama.
Això és normal perquè no està graduat el dolor o les emocions d’una família, cada una ho fa en funció de la seva vulnerabilitat, són famílies vulnerables en funció de la seva estructura i funcionament, famílies en risc de tenir una sèrie de dificultats.
Hi ha situacions diferents segons si abans de néixer es dóna un diagnòstic de dificultat que en el moment de néixer et diuen el que, que quan el diagnòstic no és clar. Això és la pitjor situació per una família, quan el diagnòstic no està clar. Algun membre de la família percep que l’evolució del seu fill no és com la resta de nens, i aquesta percepció li fa crear dubtes de si la cosa està anant bé.
Els pediatres, habitualment, quan el nen no evoluciona com els altres la seva resposta és que no passa res, que encara és petit. El pediatre posa com a límit de que alguna cosa passa quan el nen no camina són els 18 mesos, però si als 16 no camina vol dir que alguna cosa està passant. Si un nen amb 3 anys no ha parlat, diu que no passa res, però si.
Aleshores, quan no hi ha un desenvolupament normal i els pares ho noten, es crea una ansietat i el que digui la família extensa encara provoca més ansietat i sentiment de culpabilitat.
La vulnerabilitat familiar depèn de: - Història de cada membre: són una parella però cada un té les seves històries personals que faran que davant d’una dificultat es tiri endavant o altres que per la seva història es quedin més parats.
- Creences familiars: depèn de la religió o de la cultura poden haver creences. Per exemple, interpretar que és un càstig de Déu.
- Conflictes familiars previs: Hi ha moltes famílies que en un moment donat han decidit tenir un fill pels conflictes de la parella. Si el fill neix amb una discapacitat, això serà molt més impactant.
- Capacitat d’enfrontar-se als canvis - Expectatives: quan es decideix tenir un fill es té unes expectatives, però quan es diagnostica la discapacitat aquestes es trenquen i això fa que sigui una família amb trastorns.
- Capacitat de relacionar-se amb els altres: Les famílies han de sortir, s’han de relacionar amb els altres, però això inicialment costa molt perquè es senten culpables d’ell estar passant-s’ho bé i el seu fill amb la discapacitat no.
Això és un impacte psicològic, afecta a la família, als amics, a l’escola i a les activitats extraescolars.
Quan hi ha un diagnòstic definitiu la família passa per tres fases: 1. Atordiment: és aquella fase en la que sorgeixen moltes preguntes, “per què, com ha pogut passar, estava molt estressada durant l’embaràs, etc.”. En aquesta fase s’estan intentant trobar respostes de perquè el seu fill està en aquesta situació.
2. Allau de sentiments i reaccions conductuals: Les reaccions emocionals són diferents en cada persona.
La confirmació del diagnòstic implica que es quedin amb el diagnòstic més greu, que habitualment no és el que li correspon.
Poden aparèixer conflictes familiars i el que el provoca no és la discapacitat sinó la dificultat de la familia a adaptar-se a la nova situació.
També poden aparèixer crisis de parell: - Dificultats de parella - Pèrdua d’espais compartits - Aïllament social - Predomini funcions parentals sobre conjugals - Divisió de rols: econòmics – educatius 3. Adaptació i acceptació: Fase d’adaptació per a que el seu fill pugui seguir endavant. Cada un de la parella té les seves coses i les seves característiques i això pot ajudar o no. Cada membre és diferent i té una crisi individual.
Els dos membres de la família no passen per aquestes fases en la mateixa velocitat.
Durant l’embaràs i el naixement afecta molt el desig o no de tenir fills, les representacions del seu fill (expectatives), la confiança en el recent nascut, l’adequació dels rols afegint el rol parental, la percepció dels seus rols com a competents, l’acoblament amb el recent nascut i els germans.
MODELS DE CRIANÇA Hi ha pares que adopten un rol molt autoritari davant de la discapacitat perquè volen aconseguir un alt rendiment i eficàcia, posen als nens al límit. Sempre ho fan pensant en el futur del nen.
Hi ha altres pares que són molt permissius perquè predomina la pena i fa que el seu fill tingui dificultats per assumir una disciplina.
En la dificultat hi ha parelles que es recolzen i parelles que es separen per la diversitat d’opinions.
CRISIS DE PARELLA Les crisis de parella dins d’aquest àmbit comporten canvis en les relacions al llarg del seu propi cicle vital en relació al fill: - Dificultats de parella - Pèrdua d’espais compartits - Aïllament social - Predomini de les funcions parentals sobre les conjugals - Divisió de rols: econòmics – educatius Quan les mares reben un seguiment mèdic, educatiu i/o social, això implica una presa de decisions que porten a conflictes familiars, però no per la discapacitat, sinó en funció de les possibilitats de la família d’adaptar-se a la nova situació. Per això, són necessaris moments de dedicació a d’altres activitats i relacions socials, però això genera sentiments de culpabilitat.
Altres factors que intervenen en l’acceptació són: - Característiques emocionals i personals dels pares - Dinàmica familiar i relació de parella - Ordre de naixement (si és el segon fill ja se sap si és un bon pare-mare perquè ja no ha viscut amb el primer, però si és el primer fill es qüestionen si ho estan fent bé com a pares).
- Nivell socioculturals i econòmic - Tipus de dificultat RELACIONS AMB ELS GERMANS - Rols: no propis, de vegades, promoguts pels progenitors.
- Relacions ambivalents: gelosia – estimació; culpa pels seus propis èxits - Relacions: més fàcil en la infància i difícil en l’adolescència Nuñez ens diu que presenten una simptomatologia somàtica, problemes escolars i problemes conductuals – agressivitat.
MICROSISTEMES ESCOLA En l’elecció de l’escola adequada ja es presenta una crisi.
- Integració /E.E - Pública/Concertada - Petita i pública facilita la integració (segons estudis) Els pares busquen professorat especialitzat, i el prioritari és el benestar, l’aprenentatge i socialització.
Una altra crisi és la percepció de la distància progressiva de les pautes en el desenvolupament normal, és a dir, cada cop es distancien més d’això i apareix: - Qüestionament de la qualificació del professorat en cada etapa educativa - Els pares i mares prenen el rol d’educadors - Les expectatives del professorat augmenta el rendiment acadèmic - S’infravaloren les capacitats de l’escola AMICS PARTICIPACIÓ EN LES XARXES SOCIALS - Recursos i ajuts: faciliten a les famílies l’adaptació - Orientacions i recolzament influeix en el desenvolupament del fill - Informació sobre el diagnòstic i els recursos.
Ocasionalment, si no existeixen els recursos adequats i no acompleixen els requisits pel seu benefici, es neguen les dificultats.
...