Sociologia (2012)

Apunte Catalán
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Sociologia, Jordi Busquet
Año del apunte 2012
Páginas 40
Fecha de subida 28/09/2014
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

SOCIOLOGIA GENERAL TEMA 1: SOBRE LA SOCIOLOGIA: PRESENTACIÓ, CONCEPTE I OBJECTE DE LA SOCIOLOGIA TEMA 2: NAIXEMENT I DESENVOLUPAMENT DE LA SOCIOLOGIA TEMA 3: ELS NOUS PARADIGMES DE LA SOCIOLOGIA Exemple sociologia à Peter Menzel (fotògraf): és va dedicar a viatjar arreu del món per fotografiar a famílies de diferents països i observar com mengen durant una setmana, per saber com són. (Llibre: Hungry planet) Imaginació sociològica: - Entendre el que em passa a mi en context amb el que m’envolta, és a dir, una sèrie de factors o condicionants socials, com ara la família, amics, feina, barri, etc.
- També podem dir que és posar en relació la meva vida, biografia o història amb la del meu país, el lloc on visc.
20.09.2012 1.- Què és la sociologia? 1. La sociologia té per objecte l’estudi de les societats humanes.
2. La sociologia és una disciplina de coneixement que intenta explicar i comprendre els fenòmens socials. No n’hi ha prou en explicar, també s’ha d’entendre.
3. La sociologia és l’estudi sistemàtic de les societats humanes, fent èmfasi en els grups socials en els moderns sistemes industrialitzats (societats industrials o post industrials).
ŸQue és la societat o fenomen social? La societat és la nostra experiència amb la gent que ens envolta (Joan Estruch).
L’estudi de les xarxes socials és una bona manera de conèixer un determinat tipus d’interacció social à pot ser xarxes a internet o en un grup de persones Per Max Weber la sociologia té per objecte l’estudi de l’acció social.
2.- Quin és l’objecte d’estudi de la sociologia? Acció social: L’acció social és qualsevol acció executada per un o varis individus en funció de l’existència d’altres individus à Moltes accions es produeixen en la rutina o en el context d’una mena de ritual, festa o celebració (un context determinat).
La sociologia és una disciplina de coneixement que estudia el complex de relacions humanes que conformen allò que en diem “societat”.
La sociologia contempla la situació en la qual les persones orienten recíprocament les seves accions.
Analitza la trama dels significats, les expectatives i la direcció d’aquestes accions que conformen la matèria prima de l’anàlisi sociològica.
La sociologia estudia tot tipus de relacions humanes, grups, institucions i societats.
Ex: L’amor romàntic i el matrimoni.
Ex: salut, malaltia, conflictes ètnics, poder, educació, sexualitat, immigració, gènere, crim, etc.
3.- Nivells d’anàlisi: Macrosociologia i microsociologia Macrosociologia: branca de la sociologia que investiga comunitats grans i estructures socials generals. Estudia les classes, revolucions, conflictes, moviments socials, les grans migracions, etc.
Microsociologia: és la branca de la sociologia que investiga la societat a partir de les seves unitats bàsiques. Analitza com les persones interactuen en diversos contextos socials (família, escola, barri, etc.) Aquestes dues branques es complementen: son igual d’importants.
Si parlem de societat hem de parlar d’individus i si parlem d’individus hem de parlar de societat.
4.- Disciplines afins: La sociologia té un caràcter molt genèric i compren i incorpora coneixements d’altres disciplines dins de les ciències socials.
La sociologia gaudeix d’una posició relativament privilegiada que permet establir un punt de comunicació entre diferents disciplines de coneixement en el camp de les ciències socials.
La distribució o separació d’aquestes és una manera ridícula, ja que en el fons es fa el mateix.
Antropologiaà també estudia les cultures. Els antropòlegs estudien les societats actuals. Es posen a la pell del que estudien (igual que en la sociologia) L’antropologia ens permet observar i comparar les cultures en un mateix moment.
Ex: estudi de l’estructura familiar, i els vincles entre parents.
Històriaà L’historia estudia el passat, la tradició; en canvi, la sociologia estudia la societat actual. Per entendre el que passa ara, s’ha de conèixer el que ha passat al passat (per conèixer una cosa cal conèixer-ne d’ altres) L’historia ens permet comparar una mateixa societat en el pas del temps, és a dir la seva evolució.
És important conèixer la història per saber els orígens.
Economiaà és molt propera a la sociologia. És una disciplina de tipus pràctic, d’organització per satisfer les necessitats humanes. Té un caràcter instrumental, normatiu.
5.- La imaginació sociològica: Ens permet posar en relació la nostra biografia personal amb l’historia del nostre país.
Ens permet descobrir aspectes desconeguts d’allò que ens és més proper i familiar. Això fa que a la gent li molesti una mica. S’ha de tenir valentia, hi ha gent que no vol saber la veritat, no es vol enfrontar als problemes. Això pot ajudar a solucionar les coses.
TÒPICS I SOCIOLOGIA 1. La major part de la gent al món es casa perquè està enamorada. Fals.
No tothom es casa per enamorament, molts es casen per conveniència d’un cert tipus (econòmic, per interès...). Tot i així, cal dir que també depèn de la societat en la que es visqui.
2. La taxa de suïcidis depèn del grau de cohesió social que hi ha en un país. Cert 3. Les societats humanes son cada vegada més violentes. Fals. La violència ha existit sempre. El que han variat son les formes de violència.
4. En les societats actuals s’ha incrementat el nombre de llars trencades.
Cert 5. La família és una institució en crisi que es troba en fase de desaparició.
Fals. Moltes famílies es trenquen pels motius que sigui, però això no determina que hagin de desaparèixer les famílies en general. Sempre existirà la institució de família. Anys enrere l’esperança de vida era més curta, la gent convivia menys temps junta i hi havia menys conflictes.
27.09.2012 6.- L’origen de la Sociologia Sorgeix en un context històric semblant a l’actual, en època de grans transformacions. Com a disciplina científica del coneixement neix dins del context del caos i el desconcert viscut als anys posteriors de la revolució francesa, com un intent de donar resposta i solució als problemes actuals, a la crisi de la societat occidental moderna.
És un context semblant al actualà moment de canvi, de gran incertesa, de caos.
En el cas de la Revolució Francesa: Aquesta va comportar l’esfondrament de l’antic règim, la monarquia absoluta i la instauració d’un nou règim comporta un moment de conflicte greu i molta tensió. La guillotina és un dels símbols de la Revolució Francesa ( va suposar un avenç).
En el cas de la Revolució Industrial, sorgida a Anglaterra: també va comportar un canvi radical en les formes de vida de la gent. Suposà un trasbals històric.
Es passa d’una vida tradicional a una vida moderna, i una sèrie d’elements són símbols d’aquest canvi, com ara el ferrocarril (símbol del progrés).
Anteriorment les respostes a la gent, la interpretació de les coses provenia de la religió, que donava solució i resposta espiritual. La sociologia neix per donar resposta a això.
La sociologia comporta una substitució de la vella religió per la nova ciència. La ciència ens porta a un cert escepticisme (el que els clàssics en deien el dubte metòdic).
La situació de canvis va donar peu al sorgiment d’una sèrie de figures intel·lectuals: Auguste Comte: és el pare del Positivisme, considerava que la ciència estava destinada a donar resposta a tots els problemes humans. Té una determinada visió de la ciència: és una eina bàsica per explicar el món i donar resposta als problemes de la gent que comporta la modernitat.
“Saber per preveure, preveure per saber” à El saber té un valor instrumental i està vinculat al poder (es creia abans). El poder necessita el saber per poder actuar i augmentar la seva capacitat d’influència.
Altres autors: - Herbert Spencer - Emile Durkheim - Karl Marx - Max Weber Tot i que cap d’ells era sociòleg, varen assentar les bases del que ara és la Sociologia LA PERSPECTIVA SOCIOLÒGICA 7.- Característiques de la sociologia La sociologia és comprensiva: intenta explicar i comprendre els fenòmens socials.
1- És una disciplina teòrica: Cal interpretar els fets i les dades de coneixement empíric des d’una marc de referència teòric. La teoria ens permet veure la realitat d’una determinada manera (tot el que s’ha d’explicar es fa des d’una determinada teoria). Les teories o discursos teòrics tenen valor ja que ens ajuden a comprendre i explicar els fets.
Sense teòrica és impossible ajustar cap eina metodològica a un problema concret, ni interpretar uns resultats obtinguts de manera adequada.
2- És una disciplina empírica: És important observar la realitat i copsar-la.
El coneixement científic es basa en l’observació. La validesa de qualsevol discurs teòric depen de la seva base empírica que ho demostri.
“La recerca (que et permet veure la realitat) sense teoria és cega i la teoria sense recerca és buida” (P.Bourdieu) à Ha de servir per entendre el que esta passant.
3- És una disciplina científica: té preocupació especial per qüestions metodològiquesà comporta un intent de comprensió que es fa de manera disciplinada.
Aprofundeix en els instruments metodològics, que son considerats com un mitjà i no pas com una finalitat.
“En la ciència, com en la sexualitat, l’obsessió al mètode ens porta a la impotència.” 4- Es basa en la neutralitat valorativa: El científic social ha d’intentar ser el més objectiu possible, ha de deixar de banda els prejudicis, evitar-los o reprimir-los.
El científic social no pot renunciar a la recerca de la veritat, i tot bon treball ha de ser sempre una recerca sincera. El científic lluita per la veritat, per poder dir exactament allò que passa, no actuant amb ignorància.
5- Comporta una perspectiva parcial: ens explica una part o cara de la realitat. La realitat és única però aquesta es pot observar i analitzar de diferents maneres.
El reconeixement de la parcialitat del propi punt de vista equival a una reivindicació de la necessitat d’una aproximació interdisciplinària als fenòmens estudiats La sociologia juga un paper cabdal dins del conjunt de les ciències socials (A. Giddens).
Ex: Estar enamorat pot ser explicat pels psicòlegs i sociòlegs de maneres diferents perquè es miren de diferents punts de vista.
6- Es preocupa per la terminologia: La sociologia té una cura especial de les qüestions terminològiques. Aquesta preocupació és especialment pertinent en el camp de la sociologia, ja que el sociòlegs fan servir habitualment paraules (família, colla, classe social) que provenen del llenguatge corrent.
En qualsevol disciplina és important definir bé els conceptes. Per massa imprecís no es pot utilitzar directament el llenguatge de cada dia, cal usar-lo amb molta cura perquè sigui comprensible, però no cal inventar un llenguatge nou. Cal tenir una idea clara i exacta d’allò que es vol dir.
7- És una perspectiva crítica i desemmascaradora: el sociòleg s’interessa en l’acció dels homes. Hem de dir les coses pel seu nom, i mirar les coses més enllà del que és aparent. En aprofundir en el coneixement de la societat constatem que les coses no sempre són el que semblen.
Manté una actitud de sospita: hem de desconfiar i investigar.
El sociòleg es pregunta quins interessos s’amaguen darrere determinats comportaments.
“ Les aparences enganyen, no sempre són el que semblen” (Berger) 8- La sociologia és una disciplina relativitzadora: Totes les institucions son relatives en el temps i l’espai. Tot és relatiu, tot pot canviar, no hi ha res segur. La sociologia ens diu que les coses poden ser diferents, poden canviar (evidència en canviar de país, viatjar). La diversitat cultural posa de manifest aquesta pluralitat.
9- La ciència té un caràcter pragmàtic: Malgrat que alguns científics defensen el caràcter no compromès i distant de la ciència, les ciències socials han de fer una reflexió crítica del món actual i donar resposta als problemes de societats avançades.
El científic social pot comprometre’s socialment, però per damunt de tot la sociologia és una eina de comprensió de la realitat.
L’aplicació del coneixement científic té una comprensió científica.
El problema de l’aplicació dels coneixements sociològics és una qüestió important, però no és pas una qüestió sociològica sinó que és una qüestió política.
11.10.2012 TEMA 4: GLOBALITZACIÓ ECONÒMICA I DIMENSIÓ CULTURAL DE LA GLOBALITZACIÓ LA CRISI GLOBAL Tots els esdeveniments importants del segle XX es van produir de manera inesperada.
L’única certesa que tenim és la incertesa. Ens agradaria tenir un control de tot i amb la crisi es mostra que això no és així, que no és possible.
Vivim en una societat global.
Esdeveniments significatius d’un món global: - La caiguda del mur de Berlín al 1989 - Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 (fet inesperat, incomprès) - Mort de Michael Jackson (gran referent de la música del segle XX) - Grip aviar (desencadenada a Mèxic i estesa arreu del món) - Fallida de Lehman Brothers (banc de dimensió enorme, ningú pensava que d’un dia per l’altre s’enfonsés. Va estar a punt de caure tot el sistema financer mundial).
Directius, empresaris, col·lapsats en moments d’angoixa de crisi han acabat amb el suïcidi, incapaços d’afrontar el pas de l’èxit al fracàs (com a resposta quan tot trontolla).
Ex: La crisis de 1929 llevó a una serie de suicidios casi inexplicables para el común de los mortales./ Un corredor se pegó un tiro en medio de la sesión bursátil.
L’ ANOMIA Hi ha aquesta situació en les societats modernes, quan els valors i formes tradicionals perden força i són substituïts per uns altres valors.
En aquestes situacions els individus es poden sentir perduts, ansiosos, sense saber que fer amb la seva vida. Té a veure amb el desconcert de l’home modern, que té molts camins a escollir i no sap quin triar.
Hi ha anomia en les societats modernes quan les normes i els valors tradicionals es destrueixen sense reemplaçar-se. La gent es troba perduda, desorientada i ansiosa, degut a la confusió i contradicció de normes.
L’anomia és l’estat social en el qual la confusió o la mútua contradicció de les normes vigents poden crear una greu desorientació en el codi de conducta de certs individus.
Ex: Nena adolescent que ve del Marroc a Barcelona: no entén la llengua, ni els valors de la religió catòlica, ni que és el Barça. D’un dia per l’altre s’ha d’adaptar a una realitat totalment nova i diferent. A casa la poden educar de manera conservadora i a l’escola de manera diferent.
Això crearà dubtes en la nena: pot tenir problemes d’adaptació al canvi.
Tipus de suïcidi: Suïcidi egoista à Pròpi del món modern. No et surten les coses com vols, tothom va a la seva. “Plego!” Suïcidi altruista à Els que es sacrifiquen per un grup. Ex: Camicazes Suïcidi anomic à Es dona quan un individu es troba perdut en un cert moment, que la seva vida no té sentit. Viu una situació que comporta una angoixa tan gran que el porta a suïcidar-se.
L’exemple de suïcidi va ser usat per Durkheim, i és on va usar el terme d’ Anomia. Durkheim constata que es suïciden més els homes que les dones, la gent de la ciutat que la del camp, els solters que els casats, els de tradició protestant que els de tradició catòlica, etc. Segons ell això és degut a que en aquelles comunitats amb gran vincle de cohesió social hi ha menys suïcidis, i a les comunitats amb més individualisme on la gent va a la seva n’hi ha més.
La societat del risc Ulrich Beck: Va fer una obra en que anticipa el que ha passat després. Diu que vivim en la societat del risc.
Va publicar una altra obra: La societat del risc globalà No es pot entendre el risc sense entendre que el risc té un abast global, mundial.
En parlar de risc no parlem només de perill o amenaça. El risc es refereix als perills potencials que es deriven de les nostres accions o omissions.
RISC   Aquest autor ens parla de perill i amenaça.
Quan prenem una decisió, moltes vegades les seves conseqüències son imprevistes. Qualsevol acció té conseqüències que poden ser no previstes o no volgudes, no obstant volem tenir el control de la nostra vida, saber que els nostres actes seran correctes i les conseqüències seran bones à això no ho sabem segur.
La idea de risc és una idea consubstancial a la modernitat. L’home modern té la voluntat de controlar la seva vida i el temps (la realitat), i això no és sempre possible, mentre que l’home tradicional es deixa portar pel destí, que és inevitable.
L’home modern confia amb la ciència i la tècnica com a instrument per dominar la realitat, la vida.
L’aplicació de la tècnica alhora que resol alguns problemes en genera de nous: problemes inèdits dels quals no en tenim experiència i sovint la ciència encara no en té una resposta.
Ex: Aspecte de Michael Jackson/ Implantació de pits (no se saben les conseqüències que pot tenir) L’ésser humà té la il·lusió de controlar-ho tot, però molts cops la naturalesa és rebota i crea situacions de riscos.
Tipus de riscos: Riscos naturalsà Són producte de la naturalesa Riscos manufacturatsà Són causats per l’acció de l’home, per la falta de cura.
En alguns casos és difícil fer-ne una distinció. Ex: Huracà Katrina 18.10.2012 LA GLOBALITZACIÓ Visió escèptica: Visió optimista: Visió pessimista: Podem parlar de l’esgotament dels recursos naturals del planeta (el planeta té les seves limitacions). L’acció de l’ésser humà sobre la terra fa que el futur de la terra sigui complicat.
Quan parlem de globalització es important parlar del canvi climàtic (i el que aquest suposa) à Podem parlar de l’esgotament del petroli (que s’està consumint a un nivell elevat: explotació de recursos) És un mon on hi ha rics i hi ha pobres. La fam tècnicament té solució, però al món hi ha problemes de distribució de la riquesa i dels recursos.
Quan parlem de globalització podem intentar entendre el que està passant, entendre la societat global.
La societat xarxa Parlem de societat xarxa (referint-nos a societat global) La paraula “xarxa” s’ha convertit en clau en un món globalitzat. Es parla molt de “xarxes socials”.
Ens dona una visió sistèmica: el món el contemplem com un sistema global on hi ha una sèrie d’elements que estan interconnectats els uns amb els altres.
Hem de dir que hi ha parts del món que no estan interconnectades (regions de l’Africa, que viuen en un altre context, no conten en aquest nou ordre mundial de globalització) La idea de societat xarxa la va desenvolupar Manuel Castells, un sociòleg espanyol. Ens parla d’aquesta societat en expansió i de dimensions planetàries a “L’era de la informació” (2003), en que col·loca la informació com un dels elements essencials del món actual. El llibre dona algunes claus per entendre la revolució digital, i com aquesta ha incidit al món de la Globalització.
La idea de xarxa és útil perquè et permet organitzar i conèixer com funciona el sistema de comunicacions, però també les relacions econòmiques i empresarials.
Castells proposa aquesta idea de connexions. Proposa aquesta idea com una nova manera de veure la realitat.
“La xarxa no només és una nova manera d’organitzar les telecomunicacions, les relacions econòmiques i empresarials”. (Aquest paradigma també ha permès explicar el funcionament del cervell humà) à Un altre element important x entendre la Globalització és: La teoria del caos.
Ex: El efecto mariposa La teoria del caos, la fan servir els homes del temps. Qualsevol canvi (el vent, pluja..) poden alterar el curs d’un fenomen, i per tant el grau d’incertesa es molt gran.
També s’hauria de poder explicar el món actual amb la teoria del caos, ja que molts factors són incerts.
Ex: Qui guanyarà les eleccions d’ Estats Units? (és un fet incert, depèn de molts factors, és imprevisible saber el que passarà, ja que no està escrit el que passarà). à Com que depèn de moltes coses, qualsevol factor pot incidir.
Idea de risc: Vol dir que qualsevol acció humana (fins i tot individual) pot tenir conseqüències imprevistes més enllà de les nostres fronteres; hi ha un concepte d’incertesa en la nostra existència. Alhora, la nostra vida es veu influïda per accions llunyanes.
Ex: - Faig un anàlisi a un llac perdut per la muntanya i veig que està contaminada. Encara que ningú hi vagi, el fet que ho hagi descobert influeix que en el futur altres persones no en beguin ni en facin us.
- Els teòrics del caos descriuen com una papallona que bat les ales a Brasil pot provocar una tempesta a Chicagoà Qualsevol fenomen pot alterar el transcurs d’un fet.
Quan parlem de Globalització hem d’evitar l’ estatisme metodològic: Les dimensions d’una societat actual van més enllà dels límits dels estats.
L’autor d’aquesta teoria és Ulrich Beck.
L’estatisme metodològic és un procediment metodològic en les ciències socials que creu que la societat actual s’ha d’entendre dins les dimensions dels estats o les regions.
Les dimensions de la societat van més enllà dels límits dels estats. Hi ha el perill que les ciències socials caiguin en l’estatisme metodològic i adoptin una concepció unitària.
QUÈ ÉS LA GLOBALITZACIÓ? - Comporta una nova presa de consciència, de que el món és interdependent.
- Lligat a aquesta idea podem dir que també comporta un nou cosmopolitisme.
Cosmopolita: ciutadà del món, participant en una societat global - També comporta noves experiències sobre el món.
Ex: l’alimentacióà Pots trobar a Barcelona restaurants amb cuina típica d’altres llocs del món (Xinos, Sud americans, Tailandesos, etc), o supermercats internacionals Ex: IKEA. Quan anem a IKEA tots els productes estan fabricats a l’estranger.
És l’oportunitat de trobar productes d’arreu del mon a un preu econòmic.
Ex: La possibilitat de viatjar, de conèixer noves cultures també forma part d’aquest procés de Globalització.
- Aquest procés històric anomenat Globalització te unes avantatges importants i comporta un canvi important en les coordenades (espacials i temporals) de les societats humanes i dels processos culturals. àLa globalització comporta una reducció de les distancies entre els territoris.
- Comporta també una acceleració de la vida social (intercanvis per internet) També comporta una intensificació dels intercanvis.
Giddens planteja que la Globalització és una sèrie complexa de processos que es produeixen simultàniament a l’àmbit econòmic, polític, tecnològic, cultural i ecològic.
Moltes vegades al parlar de Globalització parlem només de globalització econòmica, i és IMPORTANT tenir en compte que també té altres aspectes.
Aquests altres processos (política, tecnologia, cultura, ecologia) son processos que es donen simultàniament però que a vegades es donen a un ritme diferent.
QUIN ÉS L’ORIGEN DE LA GLOBALITZACIÓ? La Globalització no és un fenomen natural, no ha existit sempre . És el resultat d’un llarg procés històric molt lligat al procés de modernització.
La paraula Globalització va sorgir a l’última dècada del segle XX (és un neologisme)à Sorgeix d’una nova consciencia de que el món ha canviat, que s’ha d’entendre d’una nova manera (llarg procés històric lligat al procés de modernització).
Aquesta noció en certa manera substitueix a conceptes com colonialisme i imperialisme (que en segueix havent, però en un món globalitzat aquests fenòmens tenen un paper molt diferent, son mes complexos).
Amb aquesta nova paraula prenem consciència d’un nou món, d’una nova realitat.
Quins fets històrics ens permeten parlar de Globalització? 1. El naixement de la xarxa d’ Internet (anys 80 - 90’s) 2. La caiguda del mur de Berlín (9 Novembre de 1989) à Marca un abans i un després, el món canvia la seva fisonomia, ja que passa d’estar dividit en dos blocs a esdevindre un sol sistema hegemònic.
- El col·lapse de la URSS i el final de la Guerra Freda marquen un punt d’inflexió El fracàs de les economies planificades han convertit el mercat en un mecanisme econòmic comú a tota la terra.
3. El naixement de l’OMC(Organització Mundial del Comerç)(1994)à Liberalitza el comerç mundial i de les polítiques de desregulació, privatització i liberalització a escala mundial.
El supermercat esdevé una metàfora perfecta de la globalització: pots trobar productes d’arreu del món.
TÒPICS SOBRE LA GLOBALITZACIÓ: 1. La Globalització comporta un fenomen radicalment nou? No es pot dir que sigui un esdeveniment nou, el seu origen és anterior a l’aparició de la seva definició. Ve d’abans.
2. La Globalització és un procés evitable? No és evitable, tot i que pot anar més ràpid o més lent.
Un factor històric molt important és la xarxa de transports, de la mateixa manera que les xarxes d’ internet.
3. La Globalització comporta l’americanització del món? En part si, en part no. L’idea de Globalització implica interconnexió, interdependència en tots els sentits, i a tot arreu. La Globalització és un camí de dues direccions: el que ve i el que se’n va, el que entra i el que surt.
4. La Globalització és un fenomen exclusivament econòmic? No ho és, va més enllà de l’economia. Cal evitar el globalisme (entendre-la com un factor exclusivament econòmic).
5. La Globalització comporta la desaparició dels estats i l’afebliment de les institucions? No. No podem entendre-la sense l’existència de països, regions i institucions fortes.
6. La Globalització és un fenomen exclusivament macro o de caire estructural? És un fenomen macro, però també estructural. Sense la Globalització perdríem molts aspectes de la nostra vida quotidiana i personal.
7. La Globalització comporta un procés d’uniformització social i cultural? La Globalització exposa una paradoxa: “la societat es torna més global i més local al mateix temps”. La globalització crea la necessitat de referents concrets i pròxims amb els quals identificar-se Ex: FCB 25/10/2012 TEMA 5: INSTITUCIONS, GRUPS I ORGANITZACIONS SOCIALS TEMA 6: ESTRATIFICACIÓ, ESTATUS I CLASSES SOCIALS LES INSTITUCIONS SOCIALS 1.Presentació Quan parlem de la relació entre individu i societat s’estableix una diferència o separació: és com si fossin unes realitats diferents. Tot i això no es pot entendre un sense l’altre; hi ha una relació mútua entre l’individu i la societat.
Ex: Castellers. Estan formats per individus, no obstant les estructures q es formen van més enllà dels individus concrets q la formen.
Entre el rol i la institució hi ha un lligam molt estret.
Norbert Elias és un autor que posa en qüestió la separació entre individu i societat. Es situa com si estigues fora del món, mirant-s’ho de fora.
Elias té un llibre anomenat La Sociedad cortesana, en el qual fa un retrat magistral de les configuracions socials a l’època cortesana: que explica el paper de l’individu en aquella societat aristocràtica.
Ell ve a dir que per entendre el caràcter i la ètica d’un personatge d’aquella època és important entendre el context on es troba: -Molts eren capaços de jugar-se la vida per qüestions d’honor, i retar-se a duels. Quan algú posava en qüestió la dignitat d’un altre aquest retava a l’acusador a un duel (amb això s’exposaven a perdre el seu estatus).
Això és degut a que les normes, els valors i el prestigi tenien un paper molt important(mantenir les possessions, l’estatus..): el més important era mantenir l’honor, la valuositat i la dignitat de la família i de la identitat personal.
Per conèixer la manera de ser dels individus és important conèixer el context.
Ell parla de que cal conèixer les configuracions per entendre el tarannà (o ethos) de les persones.
Pierre Bourdieu diu que no podem entendre l’individu sense entendre el context social. Ell parla d’ habitus i el camp. Per a ell la noció de joc és important: parteix de la idea de que l’individu és un jugador que ha de respectar unes regles de joc, i a partir d’aquestes regles el jugador establirà unes estratègies o unes altres. L’objectiu del jugador és obtenir la màxima puntuació.
L’estudi de les XARXES SOCIALS és una bona manera de conèixer la interacció social i conèixer com es configuren les relacions humanes online.
Cada individu es relaciona en una xarxa pròpia d’individus: poden ser-ne el punt central o trobar-se a la perifèria.
El sociòleg alemany Georg Simmel posa en qüestió la noció de societat i dirigeix l’atenció a les relacions interpersonals.
“La mútua interacció o acció recíproca és un fenomen radical i originari, la condició a priori que possibilita la societat”.
Reflexió prèvia: Podem distingir entre individu i persona. Parlant sociològicament és més pertinent fer servir la noció de persona.
- Individu: terme que prové del llatí , i significa quelcom indivisible. És cada ésser, complet i separat, d’una espècie o gènere.
Persona: Ve del món del teatre, del grec (màscara). Cada màscara expressava un sentiment. Aquestes màscares s’anomenaven “personae”, i potenciava la veu de l’actor en l’actuació (per a sonar).
PersonaàNosaltres com a actors podem anar canviant de personatge.
El model dramatúrgic: Erving Goffman (1922-1982) Goffman analitza o interpreta la vida social com si els individus(els que hi participen) fóssim actors que actuem sobre un escenari. Analitza la societat com si el món fos un teatre en el qual sempre estem actuant i assistint a les actuacions dels altres. Es el paradigma mitjançant el qual ell entén la realitat.
(tràiler Lost)à A partir de l’accident es com si la vida comences de nou en un context inèdit, en que els personatges que hi han anat a parar creen una nova societat amb unes normes noves.
La sociologia té per objecte l’estudi de la interacció social, com interactuem.
La interacció social és el procés mitjançant el qual una persona actua i reacciona en relació a altres persones.
Aquesta interacció social és important ja que a partir d’aquesta es creen les institucions socials humanes. Es creen quan els processos d’interacció social generen pautes de comportament.
Goffman distingeix entre el que son les regions anteriors i les regions posteriors de la vida social.
- Regions anteriors: són activitats que fem davant de tothom, en un àmbit d’activitat social, on les persones representen un paper a un altre, de manera que tothom està observant-lo en aquell moment.
Regions posteriors: son activitats que configuren una zona allunyada de les actuacions de la regió anterior on els individus poden relaxar-se i ser més informals.
Ex: Gran Hermano, corona d’espines (demostra que no sempre està ben definida la frontera que separa l’acte públic de l’acte privat).
És important saber que és diferent quan actues davant de tothom de quan no ho fas.
Presentació de la persona: És un esforç per quedar bé, crear una bona impressió als altres(seduir una persona que ens interessa, demostrar afectivitat a una altra, etc).
Ex: HostessaàLa seva feina exigeix un posat i una actitud determinada La vida social és com un teatre en que mostrem i amaguem constantment algunes facetes de la nostra persona.
La teoria del rol: Si el mon es un teatre nosaltres interpretem un paper, un rol. Un rol és un conjunt de pautes de comportament que podem esperar d’un individu en el desenvolupament d’un estatus social determinat.
A traves del rol participem a la vida social. Fem molts rols a la vida, inclús al mateix temps.
Característiques: 1.- És mitjançant el rol que podem participar en la vida social (en els diferents àmbits). Ex: professor 2.- Els individus desenvolupem diferents rols en diferents contextos institucionals. Ex: El fet de ser estudiant no vol dir que no siguis entrenador de futbol 3.- El rol està tipificat i marca les pautes de comportament que orienten la conducta de cadascú, que estan preestablertes.
4.- Els rols es poden aprendre i perfeccionar mitjançant l’experiència(el seu exercici) 5.- Ha d’haver-hi una coincidència entre allò que jo faig (en l’execució d’un rol) i allò que els altres esperen que faci (expectativa del rol). Ex: Els gallecs quan van al metge tenen una actitud determinada.
6.- Podem prendre distància del rol (en estar tipificats). Som conscients que el paper que fem el podria interpretat qualsevol. Has de fer coses que si fos per tu potser no faries, es aquí quan es pren la distancia del rol.
15.11.2012 FULL D’EXERCICIS NUM. 1 – Rol i institució 1- Sense interacció social no hi ha societat. Com actuen els individus a través d’un rol. L’objecte de la sociologia és l’estudi de la interacció social.
2- La vida és un teatre i els individus som actors 3- L’estatus és la posició social, el lloc que ocupes a la societat. El rol fa referència als papers que tu exercites en funció que tens un estatus determinat. Ex: El degà de la facultat, quan ve una autoritat i l’ha de presentar, ell representa la institució però també te responsabilitat de representar la institució i també exerceix classes. Pot fer diferents papers (representació institucional, classes.
És un tipus social, tothom sap el que esta fent, per exemple un metge.
Son estereotips socials (professor, alumne..) responen a un perfil que tenim sobre la persona que fa aquest rol.
L’estatus social És un element fonamental de l’estructura social. El món social té una estructura. Uns hi estan a dalt i els altres a baix. Per que es mantingui l’estructura estable cal que tothom faci la seva funció (metàfora).
L’estatus és la posició que ocupa un individu dins la societat i que els altres re coneixen.
L’estatus confereix drets i obligacions envers els altres individus. Quan estàs exercint un rol tens drets però també obligacions Ex: Professorà obligació: intentar donar respostes, informar/ dret: ser escoltat, respecte L’estatus també vol dir reconeixement, prestigi, fama, dignitat i categoria personal.
L’estatus és molt important perquè els permet definir la identitat social d’una persona. Ex: la condició de metgessa.
L’estatus també implica una expectativa reciproca de conducta entre dues o més persones.
Tipus d’estatus: • Estatus adscrit: És la posició social que tu ocupes en funció d’unes característiques lligades al teu origen( sexe, naixement, llengua parlada, religió). Es allò que ve donat perquè tens una sèrie de característiques que t’afavoreixen.
• Estatus adquirit: És aquella posició social que tu aconsegueixes gracies al teu esforç, mèrit, voluntat o capacitat. És allò que es dona perquè t’ho has guanyat tu mateix.
• Estatus dominant: És aquell estatus que destaca damunt dels altres, que és cabdal.
Ex: La Shakira està embarassada i alhora és la novia del Piqué, però l’estatus en que destaca més és que és cantant.
Les institucions socials Entre el rol i la institució hi ha un lligam molt estret.
“L’home és un animal polític” (Aristòtil) à És una persona que viu a una ciutat amb altres individus. Aquesta relació social es el que li permet desenvoluparse.
Els rols son les unitats bàsiques a partir de les quals es constitueixen les institucions socials.
Ex: Cues a l’estat de Florida el dia de les eleccions presidencials el 6 de novembre de 2012. La cua és una institució.
- No podem entendre un individu com un ésser aïllat i solitari.
- Fora d’un entorn social i cultural l’individu no pot créixer ni sobreviure.
- L’absència de relacions priva a l’ésser humà d’una sèrie d’aprenentatges bàsics per a la vida social.
“La societat no existeix, només hi ha individus”. – (Afirmació de Margaret Tatcher). Des del punt de vista sociològic és una barbaritat: hi ha individus i hi ha societat. No es pot negar la dimensió social de l’individu.
Definició d’institució: És cadascuna de les maneres de pensar, sentir i obrar que troba l’individu preestablertes en una societat determinada.
Les accions, les pràctiques i els corrents socials que tendeixen a cristal·litzar en usos i costums.
Ex: una família és una institució, una parella és una institució Orientació de les institucions: Microà Família Macroà Església catòlica Tipus d’institució: vInstitució total: Són llocs on els interns es troben en la mateixa situació, resten aïllats de la societat i comparteixen una rutina diària, administrada formalment per una burocràcia especialitzada. Són llocs de residència o treball.
Ex: Presó, hospital, psiquiàtric, exèrcit.
v Característiques de les institucions: 1.- Historicitat o història: Les institucions tenen un origen històric (gènesi). Si volem conèixer aquesta institució hem de saber com va sorgir i com ha evolucionat en el temps. Les institucions també poden canviar.
2.- Rutinització: Els hàbits, les rutines i els costums són molt importants per a la vida humana. Necessitem unes normes, uns hàbits, uns costums.
La saviesa popular diu: “els éssers humans som animals de costums”.
Les institucions permeten rutinitzar l’experiència. Paradoxalment, d’aquesta manera és més fàcil innovar.
3.- Cosificació: Els homes tendeixen a considerar que les institucions són com coses que se’ns imposen, que no es poden tocar.
La societat apareix com una empresa no humana: homes i dones sovint dimiteixen o abdiquen de la seva responsabilitat. Les institucions tenen un origen determinat, no sens imposen: son producte d’elecció de l’home i de la seva pròpia activitat.
Ex: la constitució espanyola (no és sagrada, és per la convivència de la societat per tant es pot canviar depenent de les necessitats de les persones.
No podem defugir la nostra responsabilitat, nosaltres som els responsables. Si hi ha una injustícia és deguda a la voluntat d’algun individu.
4.- Jerarquia: Totes les institucions pressuposen un ordre social jeràrquic i unes relacions de poder més o menys explicites. Hi ha gent amb més poder que altra. Fins i tot en les relacions de parella o en les famílies.
5.- Coactivitat: Les institucions imposen unes normes o pautes de comportament als individus. Tota institució te mecanismes de control.
Ex: A la universitat hi ha exàmens, que son els mecanismes de control dels professors Les institucions apliquen mecanismes de control social.
6.- Legitimitat: Les institucions necessiten justificar o legitimar la seva existència.
El que garanteix el bon funcionament d’una institució es la percepció de que la institució és necessària i positiva.
Importància de les institucions: - L’ésser humà necessita pautes de comportament, hàbits i rutines que orientin les seves accions. Algunes normes es probable que s’hagin de canviar, però no podem viure sense normes.
- La noció d’institució descriu les pràctiques socials que es repeteixen de forma singular i continuada, i que sovint es troben sancionades i mantingudes per normes.
Norma social: Pauta de conducta comuna, interioritzada i generalment ben acceptada pels membres del grup que regeix la convivència social.
Les normes socials estableixen les expectatives de comportament en situacions determinades.
Les normes socials són la base de l’ordre social.
22.11.2012 TEMA 7: SOCIALITZACIÓ I CULTURA EL PROCÈS DE SOCIALITZACIÓ Qüestions prèvies: 1. Quina importància té el procés de socialització per a la formació de la identitat personal? 2. Quines són les principals etapes en el procés de socialització? Quin és el moment mes decisiu del procés? 3. Quins són en l’actualitat els principals agents de socialització? 4. Creus que hi ha una crisi d’autoritat que afecta a les institucions educatives? 5. En quines circumstàncies pot fracassar el procés de socialització? Que significa la desviació social? Què és la socialització? La socialització és la fàbrica de la identitatà fruit d’aquest procés es crea la identitat.
Quan parlem d’identitat hauríem de respondre a : Qui soc jo? A quin grup pertanyo? Si el procés de socialització és bo puc estar molt content de la meva trajectòria, però si no puc tenir problemes.
En el teatre clàssic els actors sortien a escena portant una careta, una màscara per indicar que estaven representant un paper determinat.
Darrere aquestes cares hi ha una persona darrere, amb una sèrie de projectes darrere. La identitat va canviant, es va transformant.
“Soc allò que faig a partir del que els altres han fet de mi”— Jean Paul Sartre à Jo soc un producte social, soc el que soc gràcies a una sèrie d’influències rebudes, que fan que sigui com soc.
Quan parlem de la llibertat, la llibertat d’escollir: podem escollir moltes coses però sovint les més importants no les podem escollir (on naixem, on vivim, d’on provenim, la llengua, la cultura).
El procés de socialització És el procés mitjançant el qual l’esser humà interioritza maneres de pensar, sentir i actuar pròpies del medi sociocultural al que pertany: en definitiva, una manera de ser.
Tots som diferents però tots participem d’uns coneixements, principis i normes compartides.
És mitjançant l’educació que hom pot aprendre i interioritzar els valors, les creences i les normes de comportament vigents en la cultura.
Jo incorporo una cosa que esta fora de mi. Ex: incorporo la llengua catalana (la introdueixo en mi), tot i que abans que jo hi fos ja existia i hi seguirà sent.
La interiorització és el resultat del procés de socialització.
L’individu assimila els models culturals del món social que l’envolta i els percep com a propis.
Mitjançant l’educació la cultura es pot transmetre d’una generació a una altra: hi ha una continuïtat cultural. Això té a veure amb la nostra identitat, com a individus i com a col·lectiu.
Ex: Nena salvatge (vídeo). És humana però culturalment no ho és, és un gos ja que ha viscut i s’ha desenvolupat com a tal.
L’ infantesa té una importància cabdal en el procés de socialització que es prolonga al llarg de tota la vida.
El procés de socialització és un procés que dura tota la vida: del naixement fins a la mort.
Estem sotmesos a un conjunt de socialitzacions subsegüents.
La família és el primer i el principal agent de socialització, de totes les institucions socialitzadores. L’educació formal a l’escola també és important.
El domini del llenguatge i la possibilitat de comunicar-se i interactuar és bàsic per al procés de socialització.
Una absència de vida social priva a l’ésser humà del llenguatge , del desenvolupament mental i de les emocions superiors.
L’individu aprèn a interpretar diferents rols dins l’escenari social. L’aprenentatge també intervé en això. La socialització et permet adquirir aquest coneixement.
Agents de socialització Són les institucions principals de socialització, que contribueixen a la transmissió dels models culturals i permeten aconseguir que els individus s’integrin a la societat a què pertanyen.
Els principals son la família, l’escola i en menor mesura la colla d’amics (el grup d’iguals).
També s’ha de contemplar la influència educativa dels mitjans de comunicació social, etc. (TV, ràdio, internet) Tipus de socialització Socialització primàriaà Procés donat durant el moment de la infància, molt important, on la família té un pes determinant. S’interioritzen uns valors i uns esquemes de conducta. Un altre punt important es que en aquest procés de socialització s’aprèn el domini del llenguatge. És un moment en que el nen o nena viu intensament, el temps passa molt lentament i les figures que l’envolten marquen molt, sigui positivament o negativament (mare, pare, germans grans).També s’aprèn a conèixer el món, descobrir-lo.
Socialització secundàriaà Es dona en una etapa superior, en l’adolescència, i es relaciona amb una altra formació que posteriorment pot servir en el punt de vista professional.
S’aprenen unes habilitats determinades que serviran per l’àmbit professional o sectorial.
L’abast de la socialització secundària ve determinat pel grau de complexitat social i per la divisió social del treball.
Socialització terciàriaà(o socialització mediàtica) Procés pel qual els mitjans de comunicació actuen com a mecanismes educatius no formals. Té a veure com aprenem a conèixer el món i a entendre la realitat a traves d’aquests mitjans.
Resocialització i desviació social El procés de socialització pot “fracassar”, fallar, per raons múltiples (autisme, dificultats de relació, problemes d’aprenentatge, etc.) Moltes dificultats venen determinades des del naixement.
Podem estudiar els casos en què, tot i haver interioritzat un sistema de valors i unes normes socials, alguns individus no les segueixen.
Ex: Bin Laden (provenia d’una família moderna de 17 fills) Anomenen conductes desviades a les que se separen de la manera de fer comuna de la major part de la gent.
La resocialització és una repetició del procés de socialització primària.
Requereix molta ajuda del grup: de cara a provocar una re-identificació afectiva amb uns altres significatius que són els guies i el suport.
Socialització i autocontrol La interiorització d’elements socioculturals fa que sovint no ens adonem dels imperatius i les exigències que “imposa” el nostre medi social.
Adaptar-nos a l’entorn social no vol dir sotmetre’ns. La socialització ens proporciona pautes i maneres d’actuar, pensar i sentir. Permet construir coneixements crítics i possibilitats de canviar.
29.11.2012 TEMA 8: EDUCACIÓ I SISTEMA EDUCATIU L’ EDUCACIÓ Etimològicament, el concepte educació deriva del llatí duco à guiar des del front (dirigir) à Ha de tenir una sèrie de qualitats.
L’educació va lligada a una institució especial que és l’escola.
El verb educar implica l’acte d’anar “davant mostrant el camí” perquè qui ens segueixi arribi fins a un lloc determinat, que suposa recórrer conscientment una trajectòria.
Tant el que guia com el guiat ha de tenir voluntat.
ŸL’educació és prospectiva à preparació o formació pel futur És difícil educar en un món canviant, que no està escrit. Educar implica atenció entre el present i la projecció del futur.
Es mou entre el present i el futur –realitat i idealitat– en una trajectòria lineal que és un camí a recórrer en termes de progrés “acció d’anar endavant”.
ŸEl concepte d’educació va molt lligat a la visió ideal de perfecció de l’ésser humà i el seu paper en la societat. L’ideal de perfecció va canviant en cada context històric.
L’educació és , en aquest sentit, un constructe, ja que és un procés artificial, condicionat al moment històric o al context cultural.
ŸL’educació és l’acció exercida per les generacions adultes sobre les que encara no son madures per a la vida social. L’educació té per objecte suscitar i desenvolupar en l’infant un cert nombre d’estats físics, Intel·lectuals i morals que li exigeixen tant la societat política en conjunt com el medi especial particular “al qual està “destinat”. – Durkheim Els sistemes educatius tradicionals: Societats preindustrials: 1. L’escola en aquella època no tenia un paper important. Una minoria anava a l’escola.
L’ensenyament per la vida es produïa mitjançant la vida(experiència vital). Es realitza de forma “espontània” i té caràcter integral 2. La família és el primer agent de socialització, i sovint també es la principal unitat de produccióà “empresa” familiar: tots els membres es solien dedicar a treballar en el mateix.
3. Hi ha un escàs nombre de divisió social del treball: hi ha pocs oficis.
L’acumulació del coneixement es força limitat.
4. La major part de la població són analfabets, això no significa que siguin necessàriament ignorants. Tot i així només estudiava una elit.
*A Espanya a principis del segle XX el 59% de la població era analfabeta.
  Societats modernes industrials: 1. La formació s’adquireix desprès d’un llarg i laboriós procés de formació en distintes institucions educatives.
Hi ha una separació entre la teoria i la pràctica, sorgeix la figura del professional especialitzat: mestre.
2. Hi ha necessitat de crear institucions educatives especialitzades que funcionen de manera “autònoma”. L’educació és presencial. És com un món a part que serveix per protegir als infants (funció proteccionista davant del nen vulnerable, que necessita atenció).
3. L’acumulació de coneixement és extraordinària. Hi ha la necessitat d’especialitzar-se de cara a l’orientació professional. És molt difícil dominar moltes professions alhora. Això porta a que ens haguem d’especialitzar.
Avui dia cada cop apareixen més institucions educatives especialitzades en àmbits determinats.
  4. La major part de la població està escolaritzada. Hi ha molt poc analfabetisme. Això no significa que siguin necessàriament cultes.
Hi ha problemes: - Analfabetisme funcional: saber llegir i escriure però tenir dificultats per entendre algunes coses.
- Analfabetisme mediàtic: tenir capacitat d’interpretar els mitjans de comunicació, contingut audiovisual però no fer-ho de manera crítica.
Societats informacionals: à Actuals Noves aparicions (novetats) En alguns camps es vol recuperar el compromís entre teoria i pràcticaà aprendre continguts però també agafar experiència.
Es creen institucions educatives de caire no presencial. Ex: UOC També es demana una gran versalitat i una capacitat d’integrar procedent de diverses disciplines.
INTERDISCIPLINARIETATà Hi ha una tendència a l’especialització. Com unim diferents nivells. Cal actuar en la indisciplinarietat . Per això es necessària la col·laboració de diferents experts.
La pràctica totalitat de la població està escolaritzada, però hi ha risc de bretxa digital.
La bretxa digital és la diferència entre la gent que té accés a les TIC i els que no en tenen accés. Cada cop com l’accés està mes o menys assegurat el problema passa a ser l’ús d’aquestes tecnologies(més o menys freqüent). Un factor clau és l’edat.
El nivell cultural i educatiu (formació) també té relació amb aquesta bretxa digital.
La societat del segle XXl ha d’intentar que aquesta distancia que hi ha sigui mínima. Que la tecnologia no sigui una barrera, sinó un pont que ens permeti comunicar-nos millor.
Diferències del procés educatiu: Paradigmes teòrics (diferents perspectives de veure l’educació i l’escola) Ø Funcionalisme à Sistema força estable i equilibrat, basat en un consens moral. Interpreta la societat com un sistema en que tots els elements que el formen contribueixen a l’equilibri i a l’harmonia.
Visió de la societat: Macro L’educació té un paper fonamental en el procés de socialització, mitjançant el qual els infants i els joves interioritzen la seva cultura.
L’educació és bàsica per a la vida social.
El sistema educatiu garanteix un sistema obert i meritocràtic que permet la mobilitat social.
Considera les escoles com agents de control social, tant formal(regles, disciplina, sancions) com informal (a través de la pressió del grup d’amics) de cara a generar comportament social esperat.
(Durkheim, Parsons) Ø Sociologia del conflicte à Adopta un punt de vista diferent. La societat esta en constant tensió. Esta basada en les desigualtats i els desequilibris socials, i unes persones exerceixen la dominació sobre altres.
Visió de la societat: Macro Les diferències de classe, ètnia, gènere i sexualitat, produeixen una desigualtat d‘oportunitats educatives. El sistema educatiu permet la reproducció de les desigualtats socials.
Consideren que generalment el sistema educatiu genera actituds de conformitat amb el sistema entre els futurs treballadors.
(P. Bourdieu, J.C Passeron) Ø Interaccionalisme simbòlic à Destaca la importància que te la interacció social (les relacions entre els individus). És un procés continu d’interacció social en el qual les persones, en donar significat a les coses que els envolten, van creant i recreant contínuament la realitat social.
La realitat social també es compren aquí. A partir d’aquesta realitat que hem creat mitjançant el diàleg, la interacció, pot canviar.
Visió de la societat: Micro Les relacions entre professors i estudiants juguen un paper important en el manteniment de les estructures socials.
(H. Blumer, M. Young) La reproducció social i cultural P. Bourdieu i J.C. Passeron – Els estudiants i la cultura A França, la lògica del sistema educatiu afavoreix als estudiants amb un major nivell socio-econòmic i major capital cultural.
Els estudis fets constaten que a França les oportunitats reals per a triomfar a l’escola depenen de l’origen social i familiar de l’individuà Hi ha una correlació positiva entre l’èxit escolar i l’origen de classe.
L’ensenyament s’organitza segons formes ocultes de diferenciació: hi ha una afinitat entre la llengua i la cultura acadèmica (objectiva i universal) i la llengua i la “cultura burgesa”.
Es tracta d’una mena de bagatge cultural (capital cultural) de les classes burgeses que col·loca el burgès en una disposició d’avantatge i de clara superioritat cultural i social.
Per assolir aquesta funció legitimadora, l’escola es val de la ideologia carismàtica que veu en la intel·ligència un “do natural” que posseeixen els individus superdotats.
08.11.2012 TEMA 9: RELIGIÓ I SOCIETAT El fet religiós És una cosa a la qual ens aferrem.
Stonhengeà Monument prehistòric del 4.500 aC. És una disposició circular de grans pilons de pedra, amb unes particularitats Se suposa que s'utilitzava com a temple religiós, monument funerari o observatori astronòmic que servia per predir estacions. El que se sap que és una cosa vinculada amb les creences de les persones que vivien a la zona.
S’hi han trobat restes d’aliments que en aquella no existien allà, però si a la resta d’ Europa. Per tant l’individu s’havia desplaçat des d’allà fins allà. Podem parlar de Stonhenge com un primer centre de pelegrinatge, on anava la gent que creia que allà podia adquirir una guarició espiritual o religiosa. És la demostració de que les societats s’han mogut des de temps molt antics per qüestions de creences o religió.
Què és la religió? Des d’un punt de vista sociològic és un sistema de creences i practiques culturals i rituals relatives a allò que un individu o grup considera com a sagrat o propi d’allò transcendent(la divinitat).
Durkheim distingeix entre el sagrat (coses de les creences, divinitat, el transcendent), i el profà (tot allò que te a veure amb la vida quotidiana, el que l’individu viu fora del temple, que no és sagrat). Aquesta distinció es troba en societats molt primitives.
La religió és un universal cultural à Aquesta diferencia entre el sagrat i el profà existeixen en totes les cultures. A totes hi ha algun sistema vinculat a aquest tipus de creences. És un universal cultural (es desenvolupa de diferents maneres però es troba a tot arreu).
ŸDurant molt de temps la religió ha estat una estructura d’acollida, en una societat . És aquest marc de creences el que ha acompanyat als individus en etapes importants de la vida (naixement, matrimoni, mort..). La família, també es una estructura d’acollida.
Repartició al món de les diferents religions: El 80% de la població mundial professa alguna religió.
ŸCristianisme (33%) ŸIslam (19%) ŸHinduisme(13%) ŸBudisme(6%) ŸJudaisme (0,2%) Sociologia del fet religiós S’interessa per l’estudi de les religions des del punt de vista de la seva organització, social i humana. Quines creences, valors, organització formal i informal, auge i declivi, etc.. La religió com a institució social.
Quin paper en la societat, com influeix en la transmissió de valors, en la educació.
Distinció en: ŸCreencesà Ens referim a les afirmacions a les que s’adhereixen els membres creients d’una religió concreta. Ex: Mahoma és l’únic profeta.
ŸRitualsà Son les practiques considerades comunes als membres d’una religió, que els identifiquen. Ex: Bateig, anar a missa ŸExperiència religiosaà Tipus d’experiència més individual, subjectiva, que no necessàriament s’ha d’identificar en una religió. Té a veure amb el món de les emocions, els sentiments. La gent abandona les practiques religioses però per exemple fa meditació “zen”.
Ex: reacció d’un home davant la infinitud del mar.
ŸSectaà Grup de gent dominada per un líder carismàtic, que influeix i manipula un grup molt tancat. Hi ha una separació de la secta amb la societat. Seria una institució total (abarca totes les esferes de la vida de l’individu).
ŸConfessió o esglésiaà Son formes d’institucionalització de creences de diverses religions que no exigeixen el trencament amb la societat, sinó que estan ... dins del marc de la societat.
Sociologia de la religió en Durkheim: La religió com a força integradora i cohesionadora de la societat. Consens moral à És un element cohesionador en la societat, per tant és un aspecte positiu en determinats moments.
La cerimònia i el ritual com a potenciadors dels vincles i de la solidaritat entre els membres d’un grup en moments importants de la vida, d’una determinada comunitat.
Segons Karl Marx: Per Marx la religió és un element de dominació i autoalienació.
És un sistema de valors o ideològic que permet la dominació d’uns grups sobre uns altres. El poder l’utilitza per reafirmar patrons de dominació i desigualtat.
Obstaculitza el canvi social i alhora pot ser un agent de canvi social.
La teoria sociològica de la religió en Weber: Introdueix un concepte, que es el de desencantament del món. El mon de la racionalització ha comportat aquest desencantament, que és la desaparició pública de la religió com un element important o definitiu.
Diu que les societats cada vegada tindran les creences com a menys presents.
TEMA 10: TREBALL I VIDA ECONÒMICA EN LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ.
EL TREBALL Presentació A totes les cultures el treball és la base del sistema econòmic (constituït per les institucions que proveeixen la producció i la distribució de bens i serveis).
La major part de les societats humanes – particularment en el món occidentalviuen orientades en la producció de béns serveis “necessaris” per a la vida.
En totes les societats humanes hom pot sobreviure gràcies a la provisió de menjar, beguda, habitatge i vestimenta.
Fins i tot, en les societats recol·lectores hi ha una disposició sistemàtica per a l’abastament dels recursos naturals.
No és fàcil definir la noció de treball ¿Què és treball i que no és treball? Treball productiu i treball reproductiu: És important fer la distinció entre treball productiu i treball reproductiu: 1. Treball productiu: és un tipus d’activitat humana retribuïda salarialment.
• Ocupació: Activitat remunerada amb un salari a la qual aspiren les persones disposades a treballar.
• Atur: Manca de treball per raons independents a la voluntat del treballador.
Població activa: persones en disposició de treballar. Queden fora de la població activa: a) Els que no han arribat als 16 anys b) Els que han superat 65 anys c) Els que no poden o que no volen treballar 2. Treball reproductiu: és un tipus d’activitat humana que generalment no esta retribuïda salarialment.
Quina importància econòmica té la tasca que fan les mestresses de casa? Les tasques domèstiques tenen una importància decisiva en totes les societats humanes.
*En el mercat laboral a l’Estat Espanyol podem destacar una taxa d’activitat femenina molt baixa, però la situació afortunadament ha canviat.
Definició de treball: La concepció del treball és relativa: ha canviat al llarg de la història, i varia en cada context cultural.
Karl Marx és un dels grans teòrics sobre el treball en les societats industrials capitalistes.
-El treball és l’execució de tasques –que impliquen una despesa d’esforç mental i físic—que tenen com a objecte la producció de béns i serveis per atendre “necessitats humanes”.
En la societat actual, basada en l’economia del coneixement, la major part de béns produïts són intangibles.
Mentre en la societat industrial l’energia era la principal font de producció, en la societat informacional és el processament de la informació i de la transformació de la informació en coneixement.
-El treball dignifica o embruteix? Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front.
>El treball en les societats preindustrials: La major part de la població era econòmicament autosuficient. Només la producció excedentària tenia sortida en el mercat.
En les societats simples les persones treballen en algunes ocupacions que no presenten una gran dificultat tècnica.
El treball es basava en el domini de l’ofici que s’aprenia desprès d’un llarg aprenentatge.
En les societats tradicionals generalment no hi ha més de 20 o 30 oficis. El treballador normalment feia tot el procés de producció que comprenia totes les fases del procés des del principi fins el final.
>El treball en les societats industrials: La característica distintiva del sistema econòmic en les societats modernes és la creació d’una divisió social del treball molt complexa i diversa.
A les societats industrials les persones s’han d’especialitzar.
-Amb la producció industrial moderna molts oficis tradicionals desapareixen i els que sobreviuen s’adapten al procés de producció a gran escala.
uDivisió social del treball à Adam Smith considera que la divisió social del treball permet un fort increment de la productivitat.
Sistema productiu dividit en tasques o ocupacions especialitzades que creen una forta interdependència.
Nova font de solidaritat: solidaritat orgànica.
uSolidaritat orgànica à Solidaritat sorgida de la divisió del treball, que es recolza en la diferència entre les tasques i funcions que realitzen els individus i en la seva mútua dependència.
L’ organització del treball. El sistema burocràtic. Taylorisme, fordisme i toyotisme.
uBurocràcia: forma d’organització pròpia de la societat moderna, caracteritzada per l’organització racional del treball.
En un sentit col·loquial, la burocràcia és sinònim de “papeleo”.
En l’obra de Max Weber la burocràcia és considerada com un “tipus ideal”.
L’organització burocràtica 1. Un alt grau d’especialització i una divisió social del treball clarament definida 2. La selecció del personal es fa en base de la seva capacitat i coneixement tècnic 3. L’organització pressuposa una estructura jeràrquica de l’autoritat amb àrees clarament circumscrites de comandament i responsabilitat 4. Responsabilitat individual davant del treball 5. Hi ha unes pautes de treball molt severes i uns protocols molt estrictes 6. L’establiment d’un cos formal de normes. L’administració es basa en documents escrits 7. Relacions impersonals entre els membres de l’organització i els clients o ciutadans.
8. Les eines i els mitjans de treball pertanyen a l’organització Formes d’organització del treball Taylorisme: F. Taylor, enginyer industrial, va fer una sèrie de recomanacions tècniques sobre l’organització del treball amb l’objecte de millorar l’eficàcia de les organitzacions.
Per això, va detallar una sèrie d’instruccions de què calia fer, com, i en quant temps s’havia de portar a terme.
Fordisme: La producció industrial a la primera meitat del segle XX sorgeix la filosofia fordista que implica la producció industrial a gran escala i adreçada a mercats de masses.
Els sistemes industrials de producció a gran escala permeten una producció massiva de béns destinada a ser consumida per un públic massiu.
“Qualsevol client pot tenir el cotxe del color que vulgui sempre i quan sigui negre”.
En una fase més avançada de la societat capitalista es produeix una extraordinària diversificació de l’oferta de productes.
Hollywood es basa en el sistema de producció de caràcter fordista.
En el món del cine: les pel·lícules són obres concebudes com un treball col·lectiu, del qual ens informen els títols de crèdit.
Toyotisme (postfordisme): Una de les bases d’aquest sistema són els anomenats “cercles de qualitat”. Aquests són equips formats pels treballadors que estudien la qualitat d’un producte i, sobretot l’adequació del procés productiu.
• Premissa: el treballador millora el rendiment si participa activament en equips de treball( on pot comunicar les queixes i suggerir canvis i millores del procés de producció).
• Major implicació i responsabilitat del treballador.
TEMA 11: FAMÍLIA I NOUS MODELS FAMILIARS LA INSTITUCIÓ FAMILIAR 1.Canvis en l’estructura familiar L’estructura i les relacions familiars s’han transformat profundament en els darrers temps. S’han produït canvis socio-econòmics que incideixen en la vida personal, emocional i familiar de molts individus.
Aquests canvis, però, no comporten la mort o la desaparició de la família, sinó que poden comportar la profunda mutació de l’estructura i del tipus de relacions familiars.
La mateixa noció de família ha canviat profundament.
Les institucions closca son institucions desarrelades del seu context d’origen i tenen dificultats per acomplir les funcions per a les quals van ser creades.
La família continua sent una institució important que és especialment ben valorada pels joves i adolescents.
Els vincles familiars i d’amistats segueixen tenint un valor extraordinari en la vida social.
Les transformacions i la metamorfosi de les formes de convivència són un reflex de les profundes transformacions socioeconòmiques que ha viscut la nostra societat.
El declivi de la nupcialitat, la creixent incidència del divorci, l’increment dels fills nascuts fora del matrimoni i l’aparició de noves formes d’unió com ara les relacions prematrimonials i consensuals així com les parelles LAT (líving apart together), que fan vida en comú sense residir juntes, constitueixen les principals característiques d’aquest nou escenari.
Manifestació d’aquests canvis: 1. En un retard en l’edat de matrimoni 2. En un retard en la concepció del primer fill 3. En una disminució de la taxa de fecunditat 4. En un increment del nº de separacions i divorcis 5. En un increment de les famílies monoparentals o llars unipersonals 6. En un increment els individus opten per viure junts, cohabitar, abans de casar-se, etc.
7. En un increment del nombre de famílies reconstruïdes Aquests canvis incideixen en una proliferació de nous tipus de família. Al costat de la típica família nuclear basada en la relació de parella i molt focalitzada en els fills, han sorgit nous tipus de format familiar.
És molt probable que un mateix individu experimenti diverses etapes de convivència familiar al llarg de la seva vida.
Família plàstica: Nou tipus de família que canvia de composició i d’estructura a través del temps. Noció que explica el caràcter mutant de la família en un context de (des)institucionalització” i forta individualització.
2.Noció de família. Conceptes bàsics: família, parentiu i matrimoni Família: Unitat social formada per un grup d’individus lligats entre ells per relacions de matrimoni, parentiu o afinitat.
Parentiu: Conjunt de relacions humanes definit per la posició relativa que ocupa un individu en un grup humà segons el matrimoni, la descendència, o qualsevol dels lligams derivats d’aquests vincles.
Matrimoni: Unió sexual relativament estable entre dues o més persones adultes, socialment reconeguda i aprovada.
3.Funcions de la família moderna En les societats avançades la família ha patit un canvi en les seves funcions bàsiques.
La funció que es manté és la de procurar afecte, estabilitat i suport emocional, sobretot, als fills.
Les tasques educatives han estat traspassades en part a institucions especialitzades com l’escola, però la família manté un rol important en la socialització dels fills.
4.Tipus de família convencional. Extensa i nuclear Mentre en la societat tradicional la família es constituïa com una “unitat de producció” en les societats actuals ha esdevingut una “unitat de consum”.
Família nuclear à Caracteritzada per la convivència de més de dues generacions en la mateixa llar.
La seva funció econòmica és l’ unitat de producció. Hi ha una sèrie d’interessos econòmics que condicionen l’elecció És el model propi de les societats rurals: fomenta l’arrelament a la terra i a la tradició.
Es troba oberta a la comunitat.
Es centrípeda: considera els fills com una inversió de futur. Segons la dita, els nens arriben al món amb un pa sota el braç Família extensa à Caracteritzada per la convivència d’un matrimoni i fills. Es constitueix entorn de la parella. “El nen és el rei de la casa”. És una estructura molt reduïda.
La seva funció econòmica és l’ unitat de consum. Afavoreix, inicialment, la separació de rols i el naixement de la “mestressa de la llar”. Hi ha una posterior equiparació de rolsà problemes de conciliació familiar.
És el model propi de les societats urbanes, i facilita la mobilitat geogràfica i social.
Es troba tancada. És el lloc per excel·lència per a la realització personal i defensa dels valors individuals.
És centrífuga: els fills com a consum, els fills “abandonen el niu”.
Crisi de la família mediterrània 5.Nous tipus de família: Famílies monoparentals, reconstruïdes, homoparentals, parelles LAT i cohabitació.
Es crea un nou escenari que comporta la formació de nous tipus de família 1- Famílies monoparentals: Família en la què conviuen o bé el pare o bé la mare amb els fills.
ŸÉs un del tipus més comuns de les estructures familiars en la societat actual.
Ÿ1 de cada 5 infants viuen ara amb un dels membres de la parella.
ŸNomés el 10% d’aquestes famílies estan encapçalades pel pare.
ŸEn les darreres dècades el nombre de famílies es va duplicar.
2- Famílies reconstituïdes: Tipus de família constituïda per una nova parella en la qual un o els dos membres i els fills procedeixen d’una unió anterior.
Més d’una tercera part de totes les famílies són reconstruïdes.
3- Cohabitació (parelles de fet): Parella que conviu i manté una relació estable sense estar casada.
ŸEn disminuir els matrimonis i augmentar les taxes de divorci, també han augmentat el nombre de parelles que viuen juntes o cohabiten.
En alguns països europeus, gairebé el 40% dels nadons nascuts de dones solteres són fills de dones que estan cohabitant amb el pare del nen.
4- Famílies homosexuals: Famílies formades per parelles homosexuals.
A Espanya es poden casar i poden adoptar fills, o tenir-ne mitjançant la reproducció assistida.
ŸEl nombre de famílies homosexuals va en augment.
ŸSembla inevitableà la societat és més tolerant 5- LAT (líving apart together): Parelles que fan vida comú sense residir en la mateixa residència.
6- Llars unipersonals: ŸEl 25% de les llars la formen de les persones que viuen soles (i això va en augment).
ŸEl 27% de les llars la formen persones casades sense fills.
6.Perspectives teòriques 6.1 El funcionalisme (Talcot Parsons) ŸLa família, des d’aquesta perspectiva, realitza tasques que contribueixen a la satisfacció de les necessitats socials bàsiques i ajuden a perpetuar l’ordre social.
ŸA l’era industrial la família perd importància com a unitat de producció i se centra en la reproducció, criança dels fills i socialització.
ŸParsons afirma que la família nuclear és la unitat més ben preparada per ocupar-se de les demandes de la societat industrial.
ŸEl “primer adult” pot treballar fora de casa i el segon té cura de la llar i dels fills.
6.2 Perspectiva conflictivista. Enfocaments feministes ŸEl feminisme posa en qüestió la visió de la família com un àmbit harmoniós i igualitari.
ŸLa família també pot ser escenari d’explotació i desigualtats profundes.
ŸLa família ha estat de caire patriarcal: s’ha basat en el domini de l’home sobre la dona.
ŸEl patriarcat és una forma d’organització social en la qual el sexe masculí com a categoria social té la màxima autoritat política i jurídica.
ŸTot i acceptant l’existència de diferències biològiques entre homes i dones, afirmen que la major part de les desigualtats són creades per la societat.
ŸLa socialització per part de la família reprodueix aquestes desigualtats.
ŸEls fills i les filles són educats, no només com a individus, sinó com a mascles o femelles, és a dir, aprenen els rols de gènere.
6.3 Nous plantejaments (Beck i Beck-Gernsheim) The Normal Chaos of Love (1995). La majoria de tradicions, normes i directrius que regulaven les relacions personals familiars ja no són vigents.
El matrimoni és cada vegada menys un acte de necessitat econòmica i cada vegada més una qüestió d’elecció individual.
El vincle es basa sobretot en l’estimació.
Paradoxes -El matrimoni i la família semblen molt febles, però la gent segueix pensant que són importants.
-El divorci és molt freqüent, però les taxes de matrimoni són altes.
-L’índex de natalitat baixa, però creix el nº de tractaments de fertilitat.
-Baixa el nº de matrimonis, però es manté el desig de viure en parella.
-El fet que els individus es casin voluntàriament i no per raons econòmiques o per imposició familiar, comporta llibertats però també noves tensions.
-Abans l’amor, el sexe, els nens i el matrimoni eren els elements de negociació en parlar de família.
-Avui, el treball, la política, l’economia, les professions i la desigualtat són problemes que afronten les parelles a l’hora de decidir viure junts.
7.Crisi del model patriarcal Quin és l’origen de la crisi de l’estructura familiar? La incorporació de la dona en l’esfera pública ha permès una major igualtat en les relacions familiars.
“La incorporación masiva de las mujeres al Trabajo remunerado aumentó su poder de negociación frente a los Hombres y socavó la legitimidad de su dominio como proveedores de la familia”. – Manuel Castells La revolució feminista ha provocat un autèntic trasbals en les relacions familiars.
El patriarcat ha perdut legitimitat, però conserva una certa vigència.
Aquest pot ser origen de molts conflictes.
TEMA 12: L’ESTRUCTURA SOCIAL La classe social -Una societat de classes és un tipus de societat en la qual la classe és la forma dominant d’estratificació.
-Grup social que basa els seus privilegis en el rol o la posició en el procés de producció i és caracteritzat per uns interessos comuns i per uns trets culturals comuns (Peter Berger).
Evolució dels perfils de les piràmides d’estratificació social L’estructura social Perspectiva sobre la pobresa En parlar de pobresa podem distingir entre la pobresa absoluta i la pobresa relativa.
ŸPobresa absoluta: comporta una privació extrema de recursos que posa en perill la mateixa supervivència de la persona.
ŸPobresa relativa: fa referència a les persones d’un país que tenen cobertes les necessitats bàsiques (alimentació, salut i habitatge), però no assoleixen el “mínim” indispensable per portar una vida digna i confortable.
Perspectiva sobre l’exclusió social -Com element o dinàmica exclusora considerem els obstacles socials que experimenten les persones en accedir a una sèrie d’oportunitats socials.
-Variables com el gènere, l’ètnia, el nivell socioeducatiu, poden ser font d’elements exclusors o inclusors .
...