prueba estética 3 (2015)

Examen Español
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Publicidad y Relaciones Públicas - 1º curso
Asignatura estética
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 04/02/2015
Descargas 6

Vista previa del texto

  2.  Art  i  imatge       2.1  Concepció  històrica  de  l’art   L’experiència  estètica  ha  estat  sempre  relacionada  amb  l’art  ja   que   l’home   sempre   ha   intentat   crear   aquesta  experiència.  “Filosofia  de  l’art”:  hi  ha  tantes  definicions  d’art  com  moviments  artístics  hi  ha.   • Definició  àmplia   • Definició  específica   Grècia:  definició  àmplia   L’art  necessita  la  interacció  de  l’home  per  tal  de  ser  produït.  Per  tant,  en  l’àmbit  ampli,  és   “tot  allò  que  l’home  fa”,  tot  allò  artificial  i  no  pas  natural.     “Qualsevol  cosa  no  natural  del  món  és  art”,  André  Geid.   Art  >  “Ars”  (romans)  >  “Thekné”:  “Destresa  de  l’home  en  fer”;  tot  allò  que  l’home  fa  amb  les   seves   mans,   sinònim   d’art.   Per   tant,   la   bellesa   durant   l’etapa   clàssica   estava   molt   normativitzada   i   era   molt   arquetípica   (proporcions,   harmonia...).   Allò   considerat   art   és   el   que  compleix  les  normes,  per  tant  és  bellesa.  El  que  no  ho  compleix,  en  canvi,  és  considerat   lleig.     La  imaginació  i  la  fantasia  no  són  considerades  art,  la  creativitat  no  creava  art.       El  problema  de  l’art  ve  en  aquesta  diferenciació  específica  que  necessita.   Renaixement   Comença  un  procés  de  classificació  de  què  és  art  i  què  no  ho  és.   “Invenció”:  la  fa  l’artesà  i  produeix  coses  útils.  “Arts  aplicades  o  útils/disseny”:  La  finalitat   principal  no  és  l’experiència  estètica,  sinó  que  tenen  una  utilitat.   “Creació”:   la   fa   l’artista   i   crea   bellesa,   obres   d’art.   “Obra   d’art”:   fets   per   ser   gaudits   estèticament.   Avantguardes  artístiques   Es   busca   la   descontextualització   crítica   de   l’art,   fent   una   crítica   al   mateix   temps   de   la   societat,  les  normes  morals,  els  valors...     A   partir   del   segle   XVIII,   l’art   és   tot   allò   que   té   com   a   objectiu   despertar   en   l’espectador   una   experiència  estètica.     Segle  XX   Actualment,  l’art  es  diferencia  segons  el  tipus  d’àmbit  en  què  es  treballa  i  es  produeix   • Arts   de   l’espai:  ocupen  o  necessiten  un  gran  espai  per  ser  realitzades,  l’espai  pot   ser  tant  bidimensional  com  tridimensional  (arquitectura),  arts  visuals-­‐plàstiques   • Arts   del   temps:   necessiten   el   pas   del   temps   per   ésser   apreciades   (música),   arts   auditives   • Art   mixtes   o   híbrides:  Són  una  combinació  de  les  arts  visuals  i  les  arts  auditives   (cinema,  performance...).   Concepcions  modernes  de  l’art     Historia  de  seis  ideas,  Tatarkiewicz.   Contempla   aquestes   dues   teories   estètiques,   però   altres   en   contemplen  un  tercer  grup.     • • • Teoria   emocional   o   expressiva:   Segons   ells,   l’art   és   expressió   d’emocions   o   de   sentiments   de   l’artista.   Això   comporta   que   es   desperti   algun   tipus   d’emoció   en   l’espectador,  tot  el  contrari  de  les  teories  formalistes.     o Estètica   de   l’expressió:  (Benedetto  Broce)  Se  centra  en  l’estudi  de  l’art.  Diu   que   l’art   ha   d’expressar   una   emoció,   per   tant   la   part   de   l’observador   que   s’implica   en   l’observació   de   l’art   és   emocional,   subjectiu   i   intern.   (Valors   subjectius  emocionals,  interns  a  l’observador).     o Simbolistes:  Baudelaire.     ! Poema   La  correspondència:  Parla   sobre  la   sinestèsia  i   que   a   través   de   les   emocions   som   capaços   de   relacionar   diferents   experiències   sensorials  (olor,  gust,  vista...).     Teories   formalistes:   Es   centren   en   la   part   formal   de   l’estètica,   per   tant   és   una   experiència   objectiva.   Es   centren   en   el   procés   psicològic   que   porta   a   l’experiència   estètica,  per  tant  segons  ells,  aquesta  sensació  pot  ser  semblant  en  tots  els  individus.   o Estètica   de   la   contemplació:   (Schopenhauer)   Segons   aquesta   estètica,   la   bellesa  o  l’experiència  estètica  és  exterior  al  subjecte.  Per  tant,  l’individu  ha  de   perdre   la   seva   identitat   i   les   seves   emocions   per   tal   de   contemplar   de   forma   passiva  l’objecte  estètic.     o Teoria  de  la  Gestalt:  (psicologia  de  la  percepció)     Teoria   simbòlica   o   teoria   de   la   significació:   Diu   que   la   música   simbolitza   els   processos  fisiològics  del  nostre  cos  (batecs,  palpitacions,  respiració...),  i  també  l’aspecte   emocional   de   cadascun.   Contemplen   l’art   en   general   com   a   signes   o   símbols   de   nosaltres  mateixos.       2.2  Aïllacionisme  i  contextualisme     Aïllacionisme:       Només   a   través   de   la   contemplació   aïllada   de   l’obra   de   l’art,   podrem   arribar   a   l’essència   d’aquesta.  Si  necessitem  una  cosa  externa  per  experimentar  l’obra,  és  que  no  està  ben  feta.  Per  tant,   l’obra  d’art  per  ella  mateixa  ja  és  bellesa.     També,  com  més  elements  externs  tinguem  (nom  de  l’artista,  vida  i  obra...),  estem  cada  cop   més  mediatitzats  i  conformats,  per  tant  influeix  sobre  l’experiència  estètica  en  general.     La  pitjor  condició  per  conèixer  l’obra  d’art,  seria  sabent  les  intencions  que  té  l’artista  quan   ha   fet   l’obra   d’art.   Quan   més   informació   hi   ha   al   voltant   de   la   obra,   menys   fluirà   l’experiència   estètica.     Contextualisme     Com   més   coneixem   el   context   que   envolta   l’obra   artística,   més   la   podrem   entendre   i   fluir   l’experiència   estètica.   El   coneixement   enriqueix   l’experiència.   Fins   i   tot   afirma   que   sense   aquesta   contextualització,  la  obra  és  incompleta  i  no  serem  capaços  de  gaudir-­‐la.     1. Teoria  de  l’art,  estudi  icònic:  S’estudia  el  context  de  l’obra  en  si.  Conèixer  altres  obres   de  l’artista  i  també  d’altres  artistes  que  poden  tenir  alguna  aportació  en  l’obra.   2. Història   de   l’art:   Es   centra   en   el   context   del   creador/artista.   S’estudia   el   creador,   les   seves  influències....     3. Descodificació   de   l’art   (semiòtica   de   l’art):   Es   centra   en   la   recepció   de   l’art   i   els   processos  d’informació.  Estudia  tot  el  que  té  relació  amb  la  comunicació  en  l’art.  Com   es  mostra  l’obra,  el  significat  que  comporta,  les  reaccions  de  l’audiència...     • En   la   modernitat,   predomina   l’aïllacionisme,   en   canvi   en   l’era   postmoderna   predomina   el   contextualisme.   Avui   en   dia,   és   necessari   tenir   molta   cultura   i   saber   molt   sobre   el   rerefons   d’una  obra  d’art  per  tal  de  contemplar-­‐la.  Això  és  causat  perquè  les  obres  d’art  estan  creades  a   partir   de   molts   referents,   mentre   que   en   la   modernitat   predominava   la   creació   pròpia   i   la   innovació.       3.  Art,  crítica  i  funció   3.1  Introducció     L’art   passa   de   tenir   una   funció   merament   ornamental   i   de   decoració   a   tenir   un   paper   rellevant   en   la   societat.   Idea   progressista   de   que   es   pot   millorar   la   societat   a   través   de   l’art,   això   culmina   en   el   moviment   del   Romanticisme   (el   geni   romàntic:   és   capaç   de   preveure   un   futur   millor   i   ho  transmet  als  demés  a  través  de  l’art).  L’art  és  un  vehicle  de  crítica  social  i  de  projecció  social  cap   a  un  futur  millor.       En  la  modernitat  s’introdueixen  dos  instruments  artístics:  la  transgressió  i  la  provocació.       3.2  Transgressió  i  provocació  en  l’art   • • • • • • “Desconocedor   de   las   reglas,   esas   muletas   para   la   debilidad   y   tiranas   de   la   torpez   ,el   genio   supera  todas  las  trampas  del  gusto  falso”,  F.  Schiller    “Avui  en  dia,  definir  una  obra  d’art  com  a  transgressora,  és  una  marca  de  qualitat”   El  bon  artista  és  un  artista  transgressor,  provocador,  una  figura  que  s’imposa  al  segle  XX.     L’objectiu   de   l’experiència   estètica   ja   no   és   despertar   el   plaer   o   l’horror   en   l’espectador,   sinó   commocionar-­‐lo,  provocar-­‐li  una  espècie  de  xoc.     La  transgressió  és  al  final  un  bucle,  ja  que  al  trencar  lleis  i  crear-­‐ne  de  noves,  també  se  n’ha  de   fer   encara   de   més   noves.   Per   tant,   aquestes   tècniques   acaben   perdent   la   seva   força   i   el   seu   contingut   crític,   ja   que   es   tornen   un   altre   formalisme   més   (Transgredir   per   transgredir).   Des   d’aquest  pun  de  vista,  hi  ha  dos  tipus  d’art  transgressor   o Art  crític:  fa  servir  aquests  instruments  per  mostrar,  desvelar,  descobrir  els  processos   amagats  de  la  realitat  i  fer-­‐ne  una  crítica  social.     o Art  postmodern  conservador:  Fa  un  ús  frívol  de  la  transgressió  i  provocació,  no  hi  ha   una  intenció  sinó  que  és  un  recurs  retòric  o  artístic.     ! YBA  (Young  British  Artists):  Sorgeixen  a  finals  dels  anys  90,  organitzats  a  partir   d’una  exposició  a  Brooklyn  l’any  98,  “Sensation”.  L’èxit  de  l’exposició  va  ser  la   provocació   de   l’obra   “Holy   Virgin”,   de   Chris   Ofili.   Va   fer   servir   excrements   d’elefant  i  va  utilitzar  fotografies  pornogràfiques  pels  costats.   Apropiacionisme:   Una  de  les  tècniques  bàsiques  en  l’art  transgressor  és  recuperar  elements   del  passat  i  fer  un  pastitx,  per  exemple,  per  crear  i  construir  la  pròpia  obra.     1. Té   com   a   objectiu   posar   en   qüestió   o   mostrar   com   els   fets   socials   determinen   el   que   és   art  i  què  no,  i  quina  funció  té  aquest.  Evidencien  com  la  interpretació  d’una  obra  d’art   està   molt   condicionada   per   els   factors   socials   i   culturals   del   moment   (els   procés   de   recepció  de  l’art).     2. Un   altre   objectiu   és   evidenciar   també,   a   part   dels   factors   socioculturals,   com   la   presentació   o   l’escenari   en   què   s’exhibeix   l’obra   d’art   influencia   la   interpretació   posterior  (sistemes  d’exhibició).  Marcel  Duchamp  (LHOOQ).     • Anys  80:  “Appropiation  art”,  moviment  artístic  que  sorgeix  a  Estats  Units.  Comença  la   crítica   social   en   base   al   que   va   fer   Duchamp   (que   va   ser   més   una   broma   que   una   crítica),  posant  en  evidència  els  espais  d’exhibició  de  l’art.  Per  una  banda,  treuen  l’art   dels  museus  i  els  inscriuen  en  la  quotidianitat,  i  a  la  inversa.   • Tipus:   o Crític   o Conservador:  apropiació  d’obres  històriques  sense  cap  objectiu,  per  pur  plaer   estètic.  Entraria  dins  del  corrent  postmodern  Neobarroc  o  Nou  manierisme.               • • Punt  de  vista  artístic   Hi  ha  dos  corrents:     Concepció   esteticista:   Defèn   que   l’experiència   estètica   no   pot   estar   lligada   a   cap   utilitat   pràctica,   ja   que   és   l’experiència   suprema,   superior   a   qualsevol   altra   experiència.   (Coneixement  a  través  de  l’experiència  estètica).     o “L’art   per   l’art”:   El   màxim   a   què   pot   arribar   l’home   és   convertir   la   seva   vida   en   art,   sense   cap   altre   objectiu   que   el   fluir   de   la   vida   a   través   de   les   experiències   estètiques.  L’art  és  el  centre  de  la  vida  de  l’home.   o “Dandisme”:  Exemple  d’art  per  art.     Concepció  moralista:  L’art  és  un  instrument  per  viure  millor  ja  que  permet  mostrar-­‐nos  la   veritat  i  la  moralitat  (allò  que  és  bo  i  allò  que  és  dolent),  i  per  tant  ens  permet  rebutjar  el   mal.     o Mimesi:   La   relació   que   té   l’art   amb   la   imitació   és   un   eix   central   en   la   cultura   artística   occidental.   Plató   és   el   primer   que   defineix   els   conceptes   de   “creació”   i   “imitació”,  creant  dues  tipologies  d’art,  les  inventives  i  les  imitatives.     o Catarsi:   reacció   que   té   l’espectador   davant   les   tragèdies   gregues,   veient   aquestes   obres   (basades   en   la   mimesi),   les   viu   emocionalment   (sobretot   el   patiment),   per   tant  sense  experimentar  de  forma  real  el  que  està  passant,  l’espectador  queda  com   “vacunat”  i  ja  coneix  el  patiment  de  fer  l  mal  sense  haver-­‐lo  de  fer  realment.   La   concepció   moralista   defensa   la   mimesi   ja   que   considera   que   aquesta   ensenya   i   ens   mostra  la  realitat  tal  i  com  és,  per  tant  permet  a  l’home  conèixer.       Art  i  poder     Segons   la   concepció   moralista,   l’art   és   una   eina   per   ensinistrar   i   adoctrinar   als   individus.   L’art   ha   estat   utilitzat   tradicionalment,   molt   freqüentment,   com   a   arma   de   poder   per   controlar   i   adequar  la  societat  als  seus  interessos.       Utilitat  de  l’art  en  quant  al  poder:   1. Seducció   dels   individus   a   través   de   les   emocions   provocades   per   l’experiència   estètica.   (Arts  visuals)   2. Construcció  d’un  model  de  realitat.  (Arts  espacials)   3. Censura  de  l’ús  crític  de  l’art  o  de  la  crítica  en  general.       ...