Sistema nervioso autónomo y sistema nervioso somático (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Enfermería - 1º curso
Asignatura Fisiologia
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 22/10/2014
Descargas 16
Subido por

Descripción

Apuntes de neurofisiología con imágenes y esquemas.

Vista previa del texto

DIVISIÓ EFERENT: CONTROL MOTOR AUTÒNOM I SOMÀTIC 1. DIVISIÓ ATUÒNOMA El sistema nerviós autònom es subdivideix en les divisions: - -  Simpàtica: controla les situacions d’estrès. Un dels exemples més clars de l’acció simpàtica és la resposta de lluita o fugida, en la què el cervell allibera una descarrega simpàtica massiva i simultània a tot el cos. Quan el cos es prepara per lluitar o fugir el cor s’accelera, els vasos sanguinis dels músculs (tant superiors com inferiors) es dilaten i el fetge comença a produir glucosa per proveir energia per la contracció muscular.
La descàrrega simpàtica massiva que es produeix en les situacions de lluita o fugida està controlada per l’hipotàlem i és una resposta de tot el cos a la crisis.
Tot i això, l’activació d’una via simpàtica no implica l’activació automàtica de totes les altres.
Parasimpàtica: predomina en les escenes de tranquil·litat, en les activitats rutinàries de la vida diària, com la digestió. És per això que, a vegades, es diu que les neurones parasimpàtiques controlen el repòs i la digestió.
Els reflexes autònoms són importants per la homeòstasis El sistema nerviós autònom interactua de manera estreta amb el sistema endocrí i el sistema conductual per mantenir la homeòstasis corporal.
La informació sensitiva provinent dels receptors viscerals i somatosensitius es dirigeix cap als centres de control homeostàtic localitzats en l’hipotàlem, la protuberància i el bulb raquidi. Aquests centres controlen i regulen funcions importants com la pressió arterial, la temperatura i l’equilibri hídric.
L’hipotàlem també conté neurones que actuen com sensors, com els osmoreceptors (registren l’osmolaritat) i els termoreceptors (controlen la temperatura corporal). Les eferències motores provinents de l’hipotàlem i del tronc encefàlic creen respostes autònomes, endocrines i conductuals com beure, buscar aliments i regular la temperatura.
A més, la informació sensitiva integrada en el còrtex cerebral i en el sistema límbic poden creen emocions que influeixen en l’eferència autònoma. Ruboritzar-se, sentir papallones a l’estómac... són tot exemples de la influència de les emocions sobre les funcions autònomes.
Alguns reflexes autònoms poden produir-se sense la participació del cervell. Aquests reflexes espinals inclouen la micció, la defecació i l’erecció peniana, funcions corporals que poden ser influenciades per les vies descendents que provenen del cervell, però que no requereixen aquesta aferència per produir-se.
 El control antagonista és una característica de la divisió autònoma La majoria dels òrgans interns es troben sota el control antagonista, en el qual una de les branques autònomes és excitatòria i l’altra és inhibidora. Per exemple, la innervació simpàtica augmenta la freqüència cardíaca, mentre que la parasimpàtica la disminueix. En conseqüència, la freqüència cardíaca pot ser regulada modificant les proporcions relatives del control simpàtic i parasimpàtic.
Les excepcions a la innervació antagonista dual inclouen a les glàndules sudorípares i al múscul llis de la majora de vasos sanguinis. Aquests teixits són innervats només per la divisió simpàtica i depenen només del seu control tònic.
 Les vies autònomes posseeixen dos neurones eferents en sèrie Totes les vies autònomes (simpàtiques i parasimpàtiques) consten de 2 neurones en sèrie. La primera neurona, denominada neurona preganglionar, s’origina en el SNC i es projecta cap al gangli autònom, localitzat fora del SNC. Allà, la neurona preganglionar fa sinapsis amb la 2ª neurona de la via, la neurona postganglionar.
Aquesta neurona té el cos dins del gangli i projecta el seu axó cap al teixit diana. (un gangli és un conjunt de cossos de cèl·lules nervioses que es troba fora del SNC).
 Les divisions simpàtica i parasimpàtica surten la medul·la en regions diferents Des del punt de vista anatòmic, les 2 branques autònomes es diferencien en: - El lloc on s’originen dins del SNC.
La localització dels ganglis autònoms.
La majoria de les vies simpàtiques s’originen en les regions toràcica i lumbar de la medul·la espinal. Els ganglis simpàtics es troben principalment en dos cadenes que corren a cada costat de la columna vertebral. D’aquests ganglis surten nervis llargs (axons de les neurones postganglionars) que es dirigeixen als teixits diana. Degut a que la majoria de ganglis simpàtics s’ubiquen a prop de la medul·la espinal, les vies simpàtiques pel general tenen neurones preganglionar curtes i neurones postganglionars llargues.
Moltes de les vies parasimpàtiques s’originen en el tronc encefàlic i els seus axons deixen el cervell a través de varis nervis cranials. Altres vies parasimpàtiques neixen en la regió a prop del sacra (extrem final de la medul·la espinal) i regulen els òrgans pelvians. En general, els ganglis parasimpàtics es localitzen tant sobre els òrgans diana com a prop seu. En conseqüència, les neurones preganglionar parasimpàtiques tenen axons llargs i les postganglionars curts.
La innervació parasimpàtica es dirigeix sobretot al cap, al coll i als òrgans interns. La principal via parasimpàtica és el nervi vago (nervi cranial X), que conté al voltant del 75% de les fibres parasimpàtiques. Aquest nervi transporta tant informació sensitiva des dels òrgans interns fins al cervell, com eferències parasimpàtiques des del cervell als òrgans interns.
Òrgan efector Resposta parasimpàtica* Resposta simpàtica Receptor adrenèrgic Pupil·la Constricció Dilatació α Glàndules salivals Secreció salival Secreció mucosa i enzimàtica α i β2 Bradicàrdia Augment de la FC i de la força de contracció β1 - Constricció Dilatació α β2 Pulmons Constricció dels bronquíols Dilatació dels bronquíols β2** Disminució de la secreció enzimàtica α, β2 Aparell digestiu Augment de la motilitat i la secreció Increment de la secreció enzimàtica Disminució de la motilitat i la secreció α Pàncrees exocrí Estimulació de la secreció d’insulina Inhibició de la secreció d’insulina α Pàncrees endocrí Cor Arteries i venes Medul·la suprarenal Secreció de catecolamines - Increment de la secreció de renina β1 Vagina urinària Excreció d’orina Retenció urinària α, β2 Teixit adipós - Ronyó β Lipòlisis Glàndules sudorípares α Sudoració localitzada α Gònades masculines/femenines Erecció Ejaculació úter Depèn de l’etapa del cicle Depèn de la tapa del cicle α, β2 Generalment inhibitòria α, Teixit limfàtic *  totes les respostes simpàtiques són mediades per receptors muscarínics.
**només adrenalina hormonal  El sistema nerviós autònom utilitza diversos neurotransmissors i moduladors Des del punt de vista químic, les divisions simpàtica i parasimpàtica es poden diferenciar pels seus neutrotransmissors i els seus receptros si s’utilitzen les regles seguents: 1. Les neurones preganglionars tant simpàtiques com parasimpàtiques alliberen acetilcolina (ACh) en els receptors colinèrgics nicotínics que es troben a les cèl·lules postcanglionars.
2. La majoria de les neurones simpàtiques postganglionars secreten noradrenalina en els receptors adrenèrgics que es troben a les cèl·lules diana.
3. La majoria de les neurones parasimpàtiques postganglionars secreten acetilcolina en els receptors colinèrgics muscarínics localitzats en la medul·la diana.
2. DIVISIÓ SOMÀTICA Les vies motores somàtiques, que controlen els músculs esqulètics, es diferencien de les vies autònomes tant des del punt de vista anatòmic com del funcional. Aquestes vies motores tenen una única neurona que s’origina en el SNC i projecta el seu axó fins al teixit efector, que sempre és un múscul esquelètic. A diferència de les vies autònomes, que poden ser tant excitatòries com inhibitòries, les vies somàtiques són sempre excitatòries.
 Una via somàtica està formada per una sola neurona Els cossos de les neurones motores somàtiques es localitzen tant en l’asta ventral de la med·lula espinal com en el cervell, amb un únic axó llarg que es projecta fins el múscul esquelètic efector.
Aquests axons mielínics poden mesurar 1m de longitud o més, com les neurones que innerven els músculs dels peus o de les mans.
Les neurones motores somàtiques es ramifiquen a prop dels seus efectors. Cada branca es divideix en un conjunt de terminacions axòniques dilatades que jeuen sobre la superfície de la fibra muscular esquelètica. Aquesta estructura ramificada permet que una sola neurona motota contoli numeroses fibres musculars al mateix temps.
La sinapsis d’una neurona motora somàtica sobre una fibra muscular s’anomena unió neuromuscular. Com totes les altres sinapsis, aquesta regió té 3 components: - La terminal axònica presinàptica de la neurona motora ple de vesícules sinàptiques i mitocondris.
L’hendidura sinàptica.
La membrana postsinàptica de la fibra muscular esquelètica.
A més, la unió neuromuscular inclou extensions de cèl·lules de Schwann que formen una prima capa que cubreix l’extrem de les terminals axòniques. Aquestes cèlules tenen un paper fonamental en la formació de les unions neuromusculars durant el desenvolupament i que continuen secretant factors de creixement durant tota la seva vida.
Sobre la cara postsinàptica de la unió neuromuscular, la membrana de les cèl·lules musculars davant la terminal axònica es converteixen la placa terminal motora, una sèrire de plecs. A la punta superior de cada plec, els receptors per ACh nicotínics s’agrupen en una zona activa. Entre l’axó i el muscul, l’hendidura sinàptica s’ompla amb una matriu fibrosa, les fibres de colàgen de les quals mantenen l’alineació apropiada entre la terminal axònica i la placa terminal motora. La matriu també conté acetilcolinesterasa (AChE), un enzim que inactiva amb rapidesa a la ACh a través de la seva degradació en acetil i colina.
...