L'economia de la Postguerra i política del Franquisme (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2014
Páginas 2
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 10
Subido por

Vista previa del texto

L'economia de la Postguerra La realitat catalana de després de la guerra ve marcada per dos factors. El feixisme espanyol considera que, igual que a Itàlia i Alemanya, s'ha d'instaurar una economia autàrquica (autosuficient). Segons les doctrines feixistes, dependre de la importació de productes et resta sobirania i per tant no s'ha d'importar res. El problema era que comparant-se amb Alemanya, el desenvolupament tecnològic i econòmic d'Espanya estava molt lluny, pel que l'autarquia era molt difícil.
Durant els anys de la Segona Guerra Mundial va ser fàcil aïllar l'economia espanyola de la resta del món. L'autarquia va perjudicar l'economia catalana, que tenia una tradició exportadora que va quedar limitada.
L'altre factor va ser la destrucció provocada per la Guerra Civil. Les infraestructures estan inutilitzades i el port i les fàbriques bombardejades. Molts ponts es van fer esclatar amb la retirada republicana per retardar l'arribada de les tropes franquistes.
El franquisme va tenir l'obsessió d'atacar l'economia catalana i basca “desgestionar las peligrosas grandes concentraciones de Barcelona y Vizcaya”. Es pretenia dispersar les industries per tot l'estat.
A la pràctica no es va realitzar perquè el règim respectava la propietat privada dels industrials.
Es permetia certa importació de matèries primeres com cotó a través de cupos. També hi havia escassetat energètica. Durant els primers 16 anys de la dictadura hi va haver talls elèctrics per estalviar.
Es van prohibir els sindicats de classe i es va obligar a afiliar-se al sindicat vertical CNS. Un sindicat vertical és aquell on gràcies a “l'armonia de clases” convivien els patrons i els treballadors.
D'aquesta manera es tenien els treballadors quadrats. Quan els patrons van tenir el recolzament total del poder van poder reduir enormement les condicions laborals, augmentant la jornada laboral fins a 60-70 hores setmanals i reduït el salari.
Política del franquisme La imposició del franquisme a Catalunya té certa reminisciències d'invasió estrangera. Tots els alts governants a Catalunya eren de fora. Ni el capità general ni els governadors civils van ser catalans en tot el franquisme. En principi, això es feia perquè aquestes autoritats no tinguessin interessos creats en el territori. Cal tenir en compte, però, que també hi havia jerarquia franquista catalana. La majoria d'aquestes eren membres de la dreta tradicional (monàrquics, carlins, militants de la CEDA i fins i tot alguns regidors de la Lliga). Tot i això, aquests franquistes catalans no poden “exercir” de catalans. Els alcaldes eres escollits a dit pels governadors civils provincials si eren de ciutats petites i pel ministeri de governació si eren de ciutats grans.
Per escollir els regidors se seguia el següent mètode: el nombre de regidors es divideix per tres: el terç d'associacions i corporacions l'escolliran les associacions o entitats d'aquell municipi (junta de comerç, etc.), un terç serà escollit pel sindicat vertical i, finalment, el terç familiar és fruit de l'elecció d'una paròdia d'eleccions. Només podien votar els caps de família i les dones casades i tan sols es podien presentar afectes al règim. A més, quan els candidats que passaven el filtre eren igual a les places ofertes no es feien eleccions.
Es va unificar en un únic partit la Falange i el Partit Carlí. El feixisme presumia de ser un partit de futur i el tradicionalisme busca tornar a les tradicions, pel que aquesta unificació no casava ideològicament. Tot i això, no va ser cap problema per Franco. Amb la victòria franquista de 1939 hi va haver una onada d'incorporacions al partit per pur oportunisme. La militància al partit constituïa un estil de vida, sense una gran identificació ideològica que de fet el franquisme no buscava. El feixisme són moviments de masses amb la quals podien arribar al poder. Franco no debia res a les masses, ja que ell havia arribat al poder amb una victòria militar. Hitler i Mussolini seduïen les masses, no com Franco. En tot el franquisme tan sols es van promoure 4 cops un moviment de masses.
La burgesia era franquista per interès i per agraïment, però no admiraven les idees franquistes perquè, de fet, no en tenien massa. Al llarg del franquisme hi va haver 63 ministres, dels quals tan sols hi va haver 2 catalans. Un d'aquests, Pedro Gual, era ministre sense cartera, és a dir, sense poder executiu.
...