Locke (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Problemes Filosòfics I
Profesor M.C.
Año del apunte 2013
Páginas 7
Fecha de subida 10/04/2015
Descargas 24
Subido por

Vista previa del texto

Tema 8: Locke Introducció 1. Context historicofilosòfic Locke deia que la seva era una «paupertina philosophia», una filosofia pobreta, més centrada a desfer els embolics provocats per la teoria de les idees innates que no pas a explicar definitivament com és el coneixement humà. Però la seva obra inaugura una nova manera de pensar: l’empirisme. Podem definir l’empirisme com l’afirmació que si bé no podem conèixer la realitat en ella mateixa, sinó només a través de les nostres idees, la ment necessita l’experiència per elaborar-les. Locke substitueix la metafísica de la substància i la tesi de les idees innates per una explicació psicologista de l’origen de les idees.
 Pel que fa a l’escolàstica de base aristotèlica, que proposava una teoria del coneixement basada en l’analogia, ell presenta una alternativa basada en la crítica a la noció de substància. La substància —un concepte elaborat per l’aristotelisme i que Descartes va assumir—, segons Locke no és res més que el suposat (però desconegut) suport [el que està per sota –sub/estare] de les qualitats que són el que realment existeix. En la teoria del coneixement aquest primer qüestionament de la substància obre el pensament contemporani. També contra les restes de l’escolàstica Locke descriu el coneixement en termes que enceten el psicologisme contemporani: no coneixem per analogia (per similitud o proporció) sinó mitjançant una construcció que la ment elabora a partir de les qualitats primàries i secundàries de les coses. És la capacitat de la ment per construir coneixement a partir de l’experiència el que explica la diversitat dels individus.
 En un segon front, contra el racionalisme, Locke nega les idees innates i invoca l’experiència.
Només les nostres vivències (la nostra experiència) ens resulta immediatament coneguda. I totes les experiències són particulars. Que altra gent pugui tenir vivències iguals a les meves és una hipòtesi que no pot ser demostrada. Si els humans tinguéssim idees innates, les tindria tothom (també els deficients psíquics i els nens), cosa que no és el fet. Locke s’oposa al racionalisme en totes les seves versions, tant en la seva versió mecanicista cartesiana (que considerava les idees innates des d’una perspectiva aproximadament neoplatònica) com en la versió més epicúria de Pierre Gassendi que era més naturalista.
2. Vida i obres John Locke era metge i va viure entre 1632 i 1704, un període que des del punt de vista intel·lectual i polític és d’una gran agitació a Anglaterra i arreu d’Europa. Locke va estar al centre mateix d’aquests canvis, especialment a partir dels quaranta anys, quan abandonà Òxford per vincular-se a la casa de Lord Ashley Cooper, futur comte de Shaftesbury, fundador del partir liberal.
Va ser amic del físic Robert Boyle (1627-1691), del gran metge Thomas Sydenham (amb qui col·laborà) i d’Isaac Newton. Va tenir breument, fins i tot, responsabilitats ministerials quan Shaftesbury arribà al poder sota el regnat de Carles II d’Anglaterra, però això no fou obstacle per publicar escrits hostils a la vegada a Carles i al seu germà Jaume II, contra els quals conspirà.
Viatjà a França tres vegades durant la dècada de 1670 (1672, 1675 i 1679 – quan va estar quasi un any a Montpeller, ciutat famosa per la seva facultat de medicina –cosa que li permeté conèixer un gran nombre de savis i filòsofs i finalment, l’any 1683 després que els instigadors del complot dit de Rye House intentaren sense èxit assassinar Carles i Jaume, es va veure obligat a exiliar-se a Holanda, on va escriure tres textos majors: la CARTA SOBRE LA TOLERÀNCIA (sobre la tolerància religiosa), els DOS TRACTATS SOBRE EL GOVERN CIVIL (sobre la constitucionalitat dels governs) i, especialment, la seva obra més important: ASSAIG SOBRE L’ENTENIMENT HUMÀ sobre els fonaments filosòfics del coneixement.
L’hivern de 1670-1671 marcà un punt d’inflexió en la vida i en el pensament de Locke: arribà a la conclusió segons testimonia, J. Tyrrell, un contemporani seu, que «els principis de la moral i de la religió revelada» no podien ser establerts sòlidament si prèviament no s’havia «examinat la nostra capacitat de veure quins objectes són al nostre abast o per sobre de la nostra comprensió». Intentar explicar ‘com coneixem’ (val a dir, el problema de la capacitat humana de coneixement) és una de les preocupacions centrals de l’empirisme. Retornat a Anglaterra després de la destitució de Jaume II, amb la ‘Gloriosa Revolució’ de 1688 que significà el triomf de la monarquia constitucional, Locke continuà escrivint fins a la seva mort sobre temes de filosofia i religió, sense que aquests dos temes esgotessin la seva formidable capacitat de reflexió. Donà, per exemple, consells econòmics als membres del govern britànic i fou secretari de l’oficina de comerç i colònies entre 1696 i 1700.
En la seva vida i en les seves obres va ser, al contrari que Hobbes, un «liberal». D’acord amb la seva vida, la filosofia de Locke s’orienta menys cap a l’especulació que cap a la pràctica; i pràctic és analitzar fins on arriba la capacitat de l’enteniment per conèixer, cosa plenament consistent amb el tipus de ciència que es desenvolupa en el s. XVII, sobretot a Anglaterra. Segons les seves pròpies paraules, pretén «investigar els orígens, l’abast i la certesa de l’enteniment humà». A ell es deu la formulació clàssica de l’empirisme anglès.
Epistemologia 1. Coneixement  DEFINICIÓ Locke defineix el coneixement com la percepció de l’acord i el desacord entre les nostres idees. Hi ha quatre tipus d'acord o desacord entre idees.
- Identitat o la diversitat: primerament, podem percebre que una idea donada és el que és i no una altra cosa (una idea és el que és i no pot ser el que no és).
- Arquetips engendrats per l'esperit: en segon lloc, podem percebre les implicacions que dimanen de certes idees.
- Agrupació d’idees: podem percebre que algunes idees van sempre acompanyades per altres idees, sempre les mateixes, o que coexisteixen les unes amb les altres: únicament per l'experiència podem assegurar-nos aquestes concomitàncies i d'aquestes coexistències, però, com hem vist, no podem saber per què aquestes idees o propietats estan sempre agrupades.
- L'existència real: les nostres altres idees es vinculen a la idea d'existència real: hi ha existències reals que corresponen a algunes de les nostres idees o són responsables de les mateixes.
Si l’experiència (interna o externa) és l’única font del nostre coneixement, el nostre coneixement està triplement limitat, en la seva gènesi, extensió i certesa: - Pel que fa a la seva gènesi: el coneixement mai no és innat, sempre s’origina en l’experiència.
- Pel que fa a la seva extensió: el coneixement no pot anar més enllà del que la nostra experiència ens permet conèixer.
- Pel que fa a la seva certesa: només podem posseir certesa sobre el que està dins els límits de l’experiència.
 GRAUS DE CONEIXEMENT Distingeix tres graus de coneixement de les veritats generals: l’intuïtiu, el demostratiu i el sensitiu.
Mentre que el coneixement intuïtiu i el demostratiu són coneixement cert i indubtable, el sensitiu no és pròpiament coneixement, sinó que Locke el destina a l’àmbit de la fe o l’opinió, ja que es tracta de coneixement probable, és a dir, coneixement versemblant que només s’acosta a la certesa.
- Coneixement intuïtiu: es defineix com la percepció immediata (sense intermediari) de l’acord o desacord de les idees entre elles. Aquesta intuïció és evident i produeix certesa indubtable.
- Coneixement demostratiu: es defineix com la percepció mediata (amb idees intermediàries) de l’acord o desacord de les idees entre elles. Consisteix a comparar idees i a percebre’n la conveniència o la desconveniència per mitjà d’altres idees que són proves per a la demostració a través del raonament que actua segons la deducció. Els coneixements matemàtic i moral, per exemple, s’engloben sota l’etiqueta de demostratiu, ja que, tot i que no tenen existència al món material, són arquetips existents en la nostra ment, idees completes i adequades i qualsevol acord que es pugui trobar entre elles constituirà coneixement real.
- Coneixement sensorial: es defineix com aquell coneixement de l’existència dels objectes externs, mitjançant la percepció i la consciència que tenim del fet de rebre idees a partir dels objectes. És el coneixement de l’existència particular dels ens finits (o materials) a l’exterior de nosaltres.
2. Idees  DEFINICIÓ I REFUTACIÓ DE L’INNATISME Locke defineix “idea”1 com tot aquell contingut que és a la ment de manera conscient2, com l’objecte immediat de percepció, de pensament o d’enteniment.
Altres concepcions de les idees: Plató (les idees són extramentals i existeixen fora de les realitats materials), Aristòtil (les idees no són en un món apart, sinó en les realitats materials i per a conèixer-les s’ha de fer un procés d’abstracció i descobrir les formes).
1 Arguments per refutar que les idees són allò de què se’n té consciència o que som conscients de tots els continguts de la nostra ment: Plató (a través de determinades tècniques es poden accedir a records que s’havien oblidat (així que momentàniament no formaven part de la consciència) i recuperar-los) o Freud (existència del subconscient o inconscient i fins i tot dels missatges subliminals).
2 Igual que Descartes, defensa que coneixem idees, no objectes, però a diferència del primer afirma que aquelles procedeixen només de l’experiència, interna o externa. No hi ha ni idees ni principis innats i l’enteniment és, abans de produir idees a partir de l’experiència, no més que una tabula rasa, una cambra fosca en la que no hi ha res, o un paper en blanc en què res hi ha escrit. Aquestes són les afirmacions fonamentals de l’empirisme anglès clàssic.
No existeixen idees innates (arguments) - Falta d'un acord universal: no hi ha principis acceptats universalment entre els adults; si fossin innats, haurien de ser acceptats per tots.
- Manca de components: els nens no són capaços de concebre principis suposadament innats, perquè simplement no tenen les idees a què es refereixen aquests principis.
- Manca de transparència (idees latents): Si hi hagués principis innats, tots hauríem de serconscients de posseir-los. No obstant això, una revisió qualsevol de la nostra experiència mostra que no som conscients d'aquests principis. En paraules de Locke: «Em sembla una contradicció dir que existeixen veritats impreses en l’ànima si la paraula ‘imprimir’ no significa quelcom diferent de fer que es percebin determinades veritats. Però imprimir quelcom en l’ànima sense que aquesta ho percebi, em sembla difícilment intel·ligible».
- Necessitat de l'educació: Si certes veritats fossin innates, no caldria ensenyar-les, ja que la raó humana els descobriria immediatament. No obstant això, les veritats que són les candidates més probables a ser preses com els principis innats (la forma del pensament, Déu, el món), són realment ensenyades.
- Salt temporal: Les veritats suposadament innates no s'aprenen immediatament després de conèixer les bases del raonament. Constitueixen, per tant, una etapa posterior del desenvolupament del pensament i no poden, doncs, considerar innates.
- Manca de catàleg: Si hi hagués principis innats, seria fàcil distingir-los dels principis no-innats i així determinar el seu nombre. Això no és possible, així que no hi ha principis innats.
Si tinguéssim idees innates, les tindria tothom (nens i incultes inclosos) i seríem conscients d’elles.
No obstant això, ni tothom accepta les mateixes idees o idèntics principis, teòrics o morals, ni ningú és conscient dels mateixos, abans d’aprendre’ls per experiència. I, en tot cas, aprendre’ls per experiència és sempre una millor explicació que pretendre tenir-los com innats. Res hi ha en l’enteniment abans de la sensació.
 GÈNESI, PROCEDÈNCIA I TIPUS D’IDEES Locke distingeix dos tipus d’idees: les simples i les complexes.
Idees simples (o primitives): són dades immediates de la consciència que l’enteniment rep passivament. Són individuals, representen la realitat i són irreductibles a l'anàlisi. Són els materials elementals amb què es construeix el coneixement. Les percepció és, en aquest supòsit, un procés mecànic: les partícules de matèria exerceixen un moviment (un impuls) sobre els sentits, que aquests transmeten a la ment que les percep; la percepció de tota qualitat s’explica únicament pel mecanisme de les partícules en moviment. Les qualitats poden provenir de dues fonts: - - Experiència exterior (idees de sensació): a partir de la sensació, que consisteix en la transmissió, a través dels sentits, de les qualitats sensibles dels objectes a la ment, per a la seva percepció. Les qualitats dels objectes es defineixen com el poder d’aquest objecte per produir idees en la ment, i poden ser de dos tipus:  Primàries: enterament inseparables dels cossos, independents de l’espectador i existents en la realitat mateixa, com el nombre, la solidesa, la forma, l’extensió i el moviment o repòs. Aquestes qualitats són doncs, objectives i reals.
 Secundàries: separables dels cossos, dependents de l’espectador i existents en els sentits d’aquest, com ara els colors, els sons, les olors o els sabors. Aquestes tenen poder d’afectar els sentits i representen la manera com ens afecten les qualitats primàries (hi ha alguna cosa en els cossos de manera que provoquen les idees).
Aquestes qualitats doncs, són subjectives.
Experiència interior (idees de reflexió): es tracta de les idees que l’enteniment (o la ment) té de les operacions que fa ell mateix, és a dir, la consciència dels continguts de la ment (idees de percepció, pensament, dubte, creença). La nostra ment és capaç de percebre la seva pròpia activitat mental reflexionant sobre les seves idees.
Idees complexes (o derivades): són idees construïdes, mitjançant una actuació activa de la ment.
 Substàncies: es tracta de combinacions d’idees simples que són «designades per un sol nom», que es prenen per representar coses particulars que subsisteixen en si mateixes (per exemple, ‘préssec’ o ‘taula’). Les substàncies són el conjunt total de les característiques d’una realitat.
 Relacions: són el resultat de comparar una idea amb una altra (per exemple, ‘anterioritat’, ‘posterioritat’, ‘identitat’, ‘causalitat’).
 Idees generals (modes): es refereixen a coses que no subsisteixen per si mateixes sinó en altres (per exemple, la gratitud). Són idees que s’obtenen de separar algunes característiques (no totes) de les substàncies per crear conceptes.
 LA IDEA DE SUBSTÀNCIA El problema de la substància (que suposadament sub/està, o en les coses i les subs/té, el ‘substrat’) és central en el debat entre racionalistes i empiristes. Locke el tracta al cap. 23 del llibre II de l’ASSAIG... La substància és un concepte metafísic que tant ens pot servir per parlar sobre coses materials (la substància d’una rosa, d’un cigne, de l’aigua...), com per a objectes menys tangibles (Déu és una substància per als cartesians i els escolàstics...). Per tant analitzar el concepte de substància és fonamental si volem comprendre quin és l’origen i la validesa del nostre coneixement.
En la tradició aristotèlica substància és un concepte simple, que designa la realitat profunda i primària. Amb la substància definim allò que una cosa és en ella mateixa. Així, per exemple, l’home és un ‘animal racional’. Els cartesians defensaven un punt de vista proper al dels aristotèlics: la matèria i la ment es fonamenten en dues substàncies simples (l’extensió i el pensament, respectivament) que eren evidents per si mateixes. Locke té una punt de vista i original sobre aquesta qüestió.
Per a Locke la substància és una idea complexa, elaborada per la ment a partir d’una sèrie de qualitats o idees simples. Quan percebem una rosa el que ens arriba és la seva forma, el color, la fragància... però el problema —i Locke se n’adonà perfectament— és no hi ha manera d’explicar com aquests elements simples (corpusculars) o qualitats observables mantenen una cohesió entre si.
Com es ‘fixen’ els diversos accidents (forma, color, olor...) en la substància és quelcom que Locke no va poder explicar.
La teoria mecanicista de la seva època (en la versió de Boyle, per exemple) no permet explicar com a partir de diverses idees simples s’elabora una única idea de la totalitat. El crèdit que nosaltres donem al concepte de substància, en conseqüència, prové de què psicològicament estem irresistiblement inclinats a suposar l’existència d’alguna cosa més unitària que les qualitats observables i coexistents però dispars. ‘Suposem’ més que no ‘sabem’ que hi ha substàncies.
Un altre argument que mostra que no sabem què és la substància el descobrim en l’anàlisi del llenguatge. Una cosa és usar un nom de manera que una essència seria senzillament una «classe de coses» i una altra molt diferent suposar que aquesta classe de coses té una existència extralingüística.
O en els seus propis mots cal no confondre les «essències nominals» amb les «essències reals». El llenguatge no és una imatge del món real sinó tan sols una construcció que es fa arbitràriament. Ell mateix ho resumeix així en el COMPENDI DE L’ASSAIG SOBRE L’ENTENIMENT HUMÀ al final del seu resum del llibre tercer: «els homes no tenen cap idea de les essències reals de les classes de substàncies perquè no tenen nom per a elles en les seves llengües».
En definitiva la substància és, en paraules de Locke «un no-sabem-què», «un supòsit», que la ment elabora, un suport incognoscible però capaç de fer aparèixer en la ment les idees simples. En conseqüència no coneixem el «ser» de les coses, sinó tan sols el seu «aparèixer» que ens arriba per l’experiència que és el límit del nostre coneixement.
3. Locke, crític de Descartes Un concepte central en Locke, i en tota la filosofia del racionalisme i de l’empirisme, és el d’«idea».
Per a ell les idees són «el que hi ha en la ment [de l’home] quan pensa» (Assaig, II, I, 1), una mena d’àtoms mentals que constitueixen el contingut del pensament El seu contingut –perquè les idees són l’únic contingut de la ment– pot ser expressat en noms, adjectius, verbs, que s’expressen com a subjecte o predicat en una frase. Les idees vindrien a ser conceptes o representacions, és a dir, maneres de concebre les coses, coses que la ment és capaç de pensar i de diferenciar. Però Locke se separa radicalment de Descartes en la qüestió de l’origen i el valor del coneixement humà que fa derivar completament de l’experiència.
Segons Locke són «les observacions que fem sobre els objectes exteriors i sensibles o sobre les operacions interiors de la nostra ànima, les que percebem sobre les quals reflexionem [les que] forneixen al nostre esperit els materials de tots els nostres pensaments» (II, 1, 2).
La nostra manera de concebre el món, i de concebre’ns a nosaltres mateixos, està determinada per les nostres idees. O en altres paraules: el pensament és la capacitat que constitueix la ment. Sense idees no hi ha ment. Si d’alguna cosa no en podem tenir una idea, llavors senzillament, allò que creiem conèixer seria en realitat una ficció. El problema és que no podem tenir una idea clara de res que no provingui de l’experiència. En altres paraules: el pensament no es funda a si mateix.
No hi ha idees impreses en l’ànima des del moment del naixement perquè si n’hi hagués les tindria tothom, àdhuc els infants i els folls, cosa que no és el cas.
Locke no accepta la tesi racionalista segons la qual hi ha idees innates, ni creu que hi pugui haver cap manera d’entendre la totalitat del món en la seva realitat última. Si algú ho sabés tot voldria dir que ha fet totes les experiències possibles, cosa manifestament impossible. Locke i tots els empiristes darrera seu consideren que Descartes no ha estat prou rigorós pel que fa a la «regla d’evidència». Les idees innates no són evidents, clares ni distintes.
Locke no és tampoc dualista en la seva concepció de l’home. Per a Descartes el pensament («cogito») és essencialment diferent de la matèria («res extensa»). En canvi, en la tradició empirista la ment per a un empirista no disposa d’una idea clara i distinta de la matèria, perquè la matèria no la podem conèixer directament sinó a través de les percepcions sensibles. La substància simplement és incognoscible: l’únic que tenim són les percepcions.
Locke s’oposa a la cèlebre tesi de Descartes sobre la continuïtat que la ment estableix entre les diverses experiències i que per al filòsof francès justificava l’existència de les idees innates (especialment de la idea de substància). Segons la teoria racionalista si deixéssim que la nostra ment [o esperit] reflexionés amb ordre i pas per pas (seguint les regles del mètode), ella sola arribaria a trobar conceptes com ara substància, o causa (i fins i tot Déu) que són innates. En un text molt conegut de les Meditacions Metafísiques, Descartes havia posat l’exemple del tros de cera. La cera de les abelles i la de l’espelma, ens diu, és diferent segons l’experiència sensible, però la ment —que posseeix la idea innata de substància— ens permet establir la continuïtat entre aparences físiques tan diverses. La consciència reflexiva de la ment, la capacitat intel·lectual, és innata i estableix per ella sola la unitat del pensament. Locke no està d’acord amb aquesta tesi racionalista.
Per a Locke, en canvi, el coneixement funciona exactament al revés de com havia dit Descartes; la «reflexió» és també una «operació de la ment [esperit]» que depèn de l’experiència. En definitiva, Locke i Descartes estan d’acord a afirmar que coneixem perquè tenim «idees», val a dir continguts de la ment. Tot el que coneixem i percebem són idees. Però per a Locke les idees no són innates, simplement n’hi ha de simples o de més complexes i totes depenen de l’experiència sensible. Si ens pot semblar que alguna idea no ens ve directament donada per l’experiència és perquè la ment en fa una construcció extrapolant-la a partir de l’experiència.
...