tema 3: monopoli (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Rovira y Virgili (URV)
Grado Administración y Dirección de Empresas - 2º curso
Asignatura Microeconomía
Año del apunte 2014
Páginas 13
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 3: MONOPOLI i DISCRIMINACIÓ DE PREUS Esquema: 3.1 Concepte i causes d’un monopoli 3.2 La maximització de beneficis d’un monopolista 3.3 Comparació monopoli amb competència perfecta: el cost social del monopoli 3.4 Regulació i monopoli natural 3.5 Discriminació de preus Bibliografia bàsica: Varian (2006), Capítols 24 i 25 3.1. CONCEPTE I CAUSES D’UN MONOPOLI Definició: Un monopoli és una estructura de mercat en la què un únic venedor d’un producte que no té substitutius propers proveeix tot el mercat.
La característica principal d’un monopoli és que té poder de mercat. Un monopoli és un preu-decisor. En canvi, una empresa competitiva és preu-acceptant.
Per què sorgeixen els monopolis? 1. El control de factors de producció importants és exclusiu d’una empresa.
2. Economies d’escala: Els rendiments creixents a escala implica que una sola empresa pot proveir tot el mercat a un menor cost.
3. Patents: Una patent és un certificat que atorga el dret a utilitzar de forma exclusiva la invenció patentada, impedint a d’altres la seva fabricació, venda, o utilització sense consentiment del titular.
4. Economies de xarxa: Producte més valuós quan major sigui el nombre de consumidors.
5. Llicències o concessions de l’Estat: Autorització per part de l’Administració a una empresa per produir o vendre béns o serveis. (Estancs, farmàcies) 3. 2 LA MAXIMITZACIÓ DE BENEFICIS D’UN MONOPOLISTA Notació: P (q ) : Demanda inversa del mercat CT (q) : Costos totals del monopolista IT (q ) : Ingressos totals del monopolista IT (q)  P (q )q 1 El problema de maximització consisteix en: max  (q)  IT (q )  CT (q )  P (q )q  CT (q ) q La condició necessària per escollir el valor de q que maximitza els beneficis: d dIT dCT (q*)  0  (q*)  (q*)  IMg q *  CMg q * .
dq dq dq Resultat: Una condició necessària per maximitzar els beneficis és escollir el nivell de producció en el que l’ingrés marginal és igual al cost marginal.
És important destacar 1) Aquesta condició d’optimalitat també ha de complir-se en una empresa competitiva. En aquest cas, l’ingrés marginal coincideix amb el preu i, per tant, la condició es redueix a que el preu sigui igual al cost marginal.
2) Per comprovar que és una condició suficient per maximitzar els beneficis, hem de comprovar que els beneficis en el nivell de producció que satisfà IMg q *  CMg q * siguin més grans que els beneficis de no produir.
En el cas del monopoli, IMg q   P(q )  P' (q )q .
També podem expressar l’ingrés marginal en funció de l’elasticitat-preu de la demanda de la següent manera:  P' (q )  IMg q   P(q )1  q P(q)    1   .
IMg q   P(q)1   q   Per tant, la condició d’optimalitat del monopoli es pot expressar de la següent manera:  1    CMg (q ) .
P (q )1   q   Resultats: 1. El monopolista mai escull un punt en el que la corba de demanda sigui inelàstica.
2. En general, el preu fixat pel monopolista és més gran que el cost marginal.
3. Un monopolista pot gaudir de beneficis extraordinaris fins i tot en el llarg termini.
4. El monopolista no té una corba d’oferta.
2 L’anterior condició d’optimització també es pot rescriure: 1 P(q )  CMg (q) .
 P (q ) q  Per tant, el marge sobre els costos que maximitza els beneficis és menor quan més elàstica sigui la demanda.
P(q )  CMg (q ) , s’anomena índex de P(q) Lerner de poder de mercat. Notem que aquest índex varia entre zero i 1 (zero sense poder de mercat i 1 màxim poder de mercat) El terme de l’esquerra de l’anterior expressió, Exemple numèric: La decisió del producció del monopolista Suposem que un monopolista s’enfronta a una demanda D(p)=24-p i té la següent funció de costos CT (q)  q 2  12 . Calcular el preu, la quantitat i els beneficis del monopolista.
Notem que IT (q)  P(q)q  24  q q  24q  q 2  IMg (q)  24  2q CT (q )  q 2  12  CMg (q )  2q Per tant, la condició necessària d’optimalitat: IMg (q )  CMg (q )  24  2q  2q  q=6 p=24-6=18  (q)  18x6-( 6 2  12 )=60 Observem que aquests beneficis són superiors als de no produir. Llavors, podem afirmar que la qM=6, pM=18 i  M  60 .
Anàlisi gràfica: p 24 IMg CMg M p =18 D(p) qM=6 12 24 q 3 3.3 COMPARACIÓ MONOPOLI AMB COMPETÈNCIA PERFECTA: EL COST SOCIAL DEL MONOPOLI La principal diferència entre una indústria competitiva i una monopolista és el poder de mercat. Així, el fet que un monopoli tingui poder de mercat permet que, per a una mateixa corba de demanda i uns costos idèntics, el monopoli tingui uns beneficis superiors als d’una empresa competitiva.
El monopolista aconsegueix aquests beneficis superiors mitjançant la reducció de la quantitat produïda i l’increment del preu. Per tant, l’empresa està millor en el cas del monopoli, mentre que els consumidors estan pitjor. Una pregunta natural que sorgeix és si el benestar social (tenint present consumidors i empresa alhora) millora o empitjora com a conseqüència del poder de monopoli.
Anem a veure gràficament el cost en termes de benestar del monopoli: A IMg CMg p B pCP D M C F E H D(p) G qM Competència Perfecta Monopoli Pèrdua de benestar del monopoli Excedent dels Consumidors (EC) ADF ABC qCP Excedent del Productor (EP) DFG BCHG Excedent Total (ET) AFG ACHG CFH (Àrea verda) 4 3.4 REGULACIÓ I MONOPOLI NATURAL La pèrdua de benestar causada pel monopoli suggereix la regulació dels preus per recuperar part d’aquesta pèrdua. A priori, es podria pensar que la pèrdua d’eficiència podria reduir-se significativament si es fixa un preu proper al preu de competència perfecta (CMg). Malauradament, aquest argument no sempre és adequat. A continuació, anem a veure que en cas de tenir un monopoli natural aquest tipus de regulació no és aconsellable.
Definició: Un monopoli natural és un tipus de monopoli que es dóna quan una empresa pot abastir tot el mercat a un cost més baix del que podrien fer-ho vàries empreses competint.
Per tant, si hi ha un monopoli natural és més eficient que sigui una empresa que produeixi.
Generalment, el monopoli natural sorgeix quan la tecnologia exhibeix economies d’escala. Les economies d’escala existeixen quan els costos mitjans decreixen a mesura que incrementa la quantitat de producte. Típicament aquesta circumstància es dóna quan la tecnologia comporta uns costos fixos molt elevats i uns costos marginals relativament petits. Exemple: la distribució d’aigua potable en una població. Abans, companyies de subministrament d’energia elèctrica, de gas i de telefonia fixa eren exemples de monopolis naturals.
Observem en la següent figura que com el cost mitjà és decreixent en tots els punts, la corba del cost marginal es troba situada per sota de la corba del cost mitjà. En cas que l’empresa no estigués regulada, llavors produiria la quantitat òptima de monopoli, QM, a un preu PM. Idealment, a l’organisme regulador li agradaria baixar el preu de l’empresa fins a un nivell competitiu PC. En aquest cas el preu no cobriria el cost mitjà i l’empresa tindria pèrdues. Llavors, la millor alternativa és fixar un preu que sigui el punt on talla l’ingrés mitjà (és a dir, la corba de demanda) i el cost mitjà. En aquest cas, l’empresa no obté cap benefici i la producció és la més gran possible sense que faci fallida l'empresa.
P CMg CM PM PR PC IMg QM QR D=IM QC Q 5 3.5 DISCRIMINACIÓ DE PREUS Esquema: 3.5.1 Concepte i condicions necessàries per a la discriminació 3.5.2 Tipus de discriminació de preus 3.5.1 CONCEPTE DISCRIMINACIÓ I CONDICIONS NECESSÀRIES PER A LA La discriminació de preus és una pràctica comercial que implica vendre unitats similars d’un bé o servei a diferents preus. Aquesta pràctica pot donar-se entre unitats adquirides per un mateix consumidor o bé entre unitats adquirides per consumidors diferents. De totes maneres, per a què la diferència de preus es pugui incloure dins de la categoria de “discriminació”, aquesta diferència de preus s’ha de deure a causes no relacionades amb els costos diferencials en la provisió del bé o servei en qüestió.
Condicions bàsiques per a què la discriminació de preus sigui factible: 1) L’empresa ha de tenir poder de mercat en algun segment, és a dir, capacitat d’influir sobre els preus del bé o servei que ven. Si una empresa no té capacitat de fixar preus, totes les diferències en els preus es deuran a factors aliens a l’empresa venedora.
2) Ha de resultar difícil o impossible l’arbitratge. Suposem que una empresa carrega un preu més baix a un grup de compradors i un més alt a un altre grup.
En cas que els membres del primer grup puguin revendre sense cap despesa les seves unitats als membres del segon grup, la discriminació de preus per part de l’empresa no és factible.
3) Segmentabilitat del mercat. La segmentabilitat del mercat implica que l’empresa que desitja discriminar preus té la possibilitat de distingir entre les demandes de diferents grups de clients. Aquesta divisió pot deure’s a diferents característiques dels compradors (estudiants, jubilats, etc), a diferents usos que els mateixos li donen al bé que adquireixen (residencial, industrial, etc) o a diferent localització geogràfica (clients domèstics i de l’exterior, rurals i urbans, etc).
3.5.2 TIPUS DE DISCRIMINACIÓ DE PREUS La classificació tradicional de discriminació de preus (Pigou (1920)) distingeix 3 graus:  La discriminació de primer grau (o discriminació perfecta): L’empresa pot vendre cada unitat a cada comprador a un preu diferent.
 La discriminació de segon grau: L’empresa pot discriminar entre les unitats que ven al mateix comprador, però no pot discriminar entre compradors.
 La discriminació de tercer grau: L’empresa pot discriminar entre compradors o grups de compradors, però no entre les unitats venudes a cada comprador.
6 DISCRIMINACIÓ DE PRIMER GRAU En aquest cas el monopolista pot identificar cada comprador de manera independent i li cobra el màxim preu que està disposat a pagar per cada unitat. Aquest tipus de discriminació permet extraure tot l’excedent del consumidor. Els consumidors estan indiferents entre comprar el bé a l’empresa o no comprar-lo.
En la següent figura es representa les corbes de demanda d’un bé per part de dos consumidors i la corba de cost marginal (per simplificar es suposa que és constant). Els consumidors escullen quantitats senceres de béns, de manera que cada esglaó de cada corba representa un canvi en la disposició a pagar per la unitat addicional del bé.
p p CMg Consumidor 1 q CMg Consumidor 2 q Un productor que pugui practicar una discriminació de preus perfecta ven cada una de les unitats del bé al màxim preu que pot cobrar, és a dir, al preu de reserva de cada consumidor. En aquest cas no hi ha excedent de consumidors. Tot l’excedent va a parar als productors. Les àrees pintades en verd representen l’excedent del productor que obté l’empresa que discrimina perfectament. En un mercat competitiu, aquestes àrees representarien els excedents dels consumidors. Observem que amb la discriminació perfecta, el monopolista s’apropia d’aquests excedents.
Si considerem l’aproximació lineal de la corba de demanda agregada, una empresa que practiqui la discriminació de preus perfecta ha de produir fins que el preu coincideixi amb el cost marginal. En la següent figura, l’àrea verda representa l’excedent del productor que discrimina perfectament, mentre que els ingressos totals recaptats per aquesta empresa són igual a l’àrea ABq*0. L’empresa extrau tot l’excedent als consumidors. Això fa que l’assignació de recursos amb discriminació perfecta de preus sigui eficient, en el sentit que maximitza el benestar social.
7 p A B CMg D(p) 0 q* q DISCRIMINACIÓ DE SEGON GRAU En la discriminació de preus de primer i de tercer grau el monopolista pot observar característiques dels consumidors. En la discriminació de segon grau no ho pot fer.
Llavors, l’empresa dissenya un esquema de preus, tal que els individus es separen ells mateixos en funció de la quantitat que volen comprar.
Exemples de discriminació de segon grau: -Descomptes per quantitat -Vendes vinculades: En una venda vinculada es ven dos o més productes a un preu menor a que si es venen de forma separada.
Tarifes en dues parts: El cas més analitzat de discriminació de preus de segon grau és la tarifa lineal en dues parts. En aquest cas els demandants han de pagar una quantitat fixa per a consumir el bé i un preu uniforme per cada unitat consumida. Matemàticament, la tarifa de qualsevol comprador per consumir q unitats pot representar-se de la següent manera: T (q)  A  pq , on A és la comissió fixa i p és el preu marginal que s’ha de pagar per unitat.
Una possible tarifa que pot aplicar l’empresa consisteix en fixar una tarifa lineal amb un preu marginal igual al cost marginal i una comissió fixa de manera que pogués apropiarse del màxim excedent del consumidor d’un determinat conjunt de compradors. Per exemple, si ordenem els compradors en funció de la seva disposició a pagar, es podria 8 escollir un valor d’A igual a l’excedent del consumidor dels individus “menys ansiosos” (o de demanda més baixa) i escollir un preu igual al cost marginal.
Gràficament, p D1(p) A D2(p) CMg=c=p q2 q1 q De totes maneres, aquesta tarifa no sempre és l’òptima per l’empresa. Per entendre aquest resultat, anem a analitzar l’efecte d’un petit increment del preu marginal en els beneficis de l’empresa.
En relació als beneficis de l’empresa obtinguts dels individus menys ansiosos, un petit increment del preu no provoca cap canvi substancial en aquests beneficis. La quantitat demandada es redueix lleugerament i part del que abans era excedent del consumidor (i per tant, part de la tarifa fixa) es converteix en beneficis variables.
En relació als beneficis de l’empresa obtinguts de la resta d’individus, aquests incrementen substancialment amb l’augment del preu. Encara que cadascun pagui una comissió fixa menor, els beneficis variables augmenten significativament.
9 p D1(p) A’ D2(p) q’2 q2 p’ CMg=c q’1 q1 q Exemple numèric: Suposem que tenim 2 tipus de consumidors que demanden un bé, de cada tipus tenim 10 persones. Les corbes de demanda individuals són les següents: D1(p1)=24-p1 (Demanda alta) D2(p2)=24-2p2 (Demanda baixa) L’única empresa productora d’aquest bé té un cost marginal constant i igual a 6 euros i sense cost fix. Anem a considerar diferents tarifes: a) El monopoli opta per fixar un preu marginal igual al cost marginal i com a comissió fixa l’excedent del consumidor d’un individu de demanda baixa.
b) El monopoli opta per atendre els dos mercats i fixar una tarifa de manera que la comissió fixa sigui l’excedent del consumidor d’un individu de demanda baixa al preu p* i p* és el que maximitza els beneficis del monopolista.
c) El monopoli opta per atendre sols als consumidors de demanda alta i llavors fixa el preu marginal igual al cost marginal i com a comissió l’excedent del consumidor d’un individu de demanda alta.
a) Si l’empresa fixa un preu igual al cost marginal, 6, vendrà 18 unitats a cada individu de demanda alta i 12 unitats als individus de demanda baixa. L’excedent d’un consumidor de demanda baixa 12(12  6) EC 2   36 2 Per tant, els beneficis del monopolista seran   10(36)+10(36)=720 b) En aquest cas,   20 EC 2 +(p-6) 10q1  10q2  =20 q2 12  p  + (p-6) 10q 2 =10 24  2 p 12  p  + (p-6) 1024  p   1024  2 p  = =10 24  2 p 12  p  + (p-6) 1048  3 p  =180p-10p2 1  10q2  = 10 Si maximitzem els beneficis obtenim p*=9    810 c) Si l’empresa fixa un preu igual al cost marginal, 6, i ven sols als individus de demanda alta, ven 18 unitats a cada individu de demanda alta. L’excedent d’un consumidor de demanda alta 18(24  6) EC1   162 2 En aquest cas els beneficis del monopolista seran   10(162)=1620.
DISCRIMINACIÓ DE TERCER GRAU La base de la discriminació de preus de tercer grau està en què l’empresa pot separar els seus compradors en grups amb diferent disponibilitat a pagar pel seu bé (per exemple, jove-adult, nacional-estranger, “de temporada alta”-“de temporada baixa”). Llavors, l’empresa aplica una política de fixació de preus independent per a cada grup.
Model: Suposem que un monopolista és capaç d’identificar dos grups de persones i que pot vendre a cadascun el bé que produeix a un preu diferent. Suposem que els consumidors no poden revendre aquest bé.
Notació: P1 (q1 ) : Demanda inversa del grup 1 P2 (q2 ) : Demanda inversa del grup 2 CT (q1  q2 ) : Costos totals del monopolista El problema de maximització del monopolista consisteix: max  (q )  P1 (q1 )q1  P2 (q 2 )q 2  CT (q1  q 2 ) q1 , q 2 C.P.O: IMg1 q1   CMg q1  q2  IMg 2 q2   CMg q1  q2  Rescrivint els ingressos marginals en funció de l’elasticitat, les condicions de primer ordre són:  1    CMg q1  q2  P1 (q1 )1   1 q1    1    CMg q1  q2  P2 (q2 )1    q  2 2    11   1  1     P2 (q2 )1  P1 (q1 )1    2 q2    1 q1   Aquesta igualtat implica que el mercat amb l’elasticitat més alta ha de tenir el preu més baix. Formalment, si  1 1 1   1    P2 (q2 )  P1 (q1 )   1   2 q2   1 q1     1   2 q2  1 q1    2 q2    1 q1   Intuïtivament, una demanda elàstica és una demanda sensible al preu. Llavors una empresa que pugui discriminar en preus fixarà un preu més baix pel grup més sensible als preus i un preu més alt pel grup relativament menys sensible.
Les conseqüències en termes de benestar de la discriminació de preus de tercer grau són, en principi, ambigües. Respecte a la política de preu únic, la política de discriminació de preus de tercer grau serà superior solament en aquelles situacions en que la producció total incrementi gràcies a la discriminació.
Exemple numèric: Suposem que un monopolista s’enfronta a dos mercats que tenen les següents corbes de demanda: D1 ( p1 )  100  p1 D2 ( p2 )  100  2 p2 Suposem que el cost marginal és constant i igual a 20 euros.
a) Deduir el preu que ha de cobrar en cada mercat si vol maximitzar beneficis.
b) Deduir el preu si no pot practicar la discriminació.
a) Primer deduïm les funcions inverses de demanda: P1 (q1 )  100  q1 q P2 (q 2 )  50  2 2 Recordem que les condicions d’optimalitat són IMg1 q1   CMg q1  q2  i IMg 2 q2   CMg q1  q2  .
Per tant, en el nostre cas 100  2q1  20  q1  40 50  q2  20  q2  30 Substituint aquests valors en les funcions inversa de demanda, p1  60, p2  35 b) Si el monopolista ha de cobrar el mateix preu en ambdós mercats primer calcula la demanda total: 12 D( p )  D1 ( p )  D2 ( p )  100  p  100  2 p  200  3 p .
Per tant la corba inversa de demanda és: P (q )  200 q  .
3 3 Recordem que la condició d’optimalitat és IMg q   CMg q  . En el nostre cas 200 q  2  20  q  70 3 3 Substituint aquests valors en la funció inversa de demanda, p  130 .
3 13 ...