HISTOLOGIA (2015)

Resumen Español
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Fisioterapia - 1º curso
Asignatura Anatomofisiologia I
Año del apunte 2015
Páginas 28
Fecha de subida 04/03/2015
Descargas 23

Vista previa del texto

Clara Selfa López Anatomofisiologia I Histologia És la ciència que estudia tot lo relacionat amb els teixits orgànics: l’estructura microscòpica, el seu desenvolupament i les seves funcions. L’Histologia també s’anomena anatomia microscòpica, ja que també observen les cèl·lules interiorment i altres corpuscles relacionats amb la bioquímica i citologia. Unió de cèl·lules que s’uneixen per formar òrgans.
Nivells d’organització del cos humà  Nivell subatòmic i atòmic: És un nivell molt bàsic que es compren d’àtoms Alguns dels àtoms, com el calci, el carboni, l’hidrogen, l’oxigen i el fòsfor són essencials pel manteniment de la vida.
 Nivell molecular: És la combinació d’àtoms lligats entre ells més fortament que amb la resta d’àtoms que els envolten.
 Nivell cel·lular: Les molècules es combinen entre si per formar cèl·lules.
 Nivell tissular: Els teixits són grups de cèl·lules y material circumdants que treballen junts per assolir un objectiu comú. Hi ha 4 tipus diferents de teixits: epitelials, connectiu, muscular i nerviós.
 Nivell d’òrgans: S’uneixen entre si els diferents tipus de teixits. Els òrgans són estructures compostes per dos o més diferents tipus de teixits; tenen funcions específiques y normalment tenen una forma característica.
 Nivell d’aparells i sistemes: Un aparell o sistema està format per òrgans relacionats entre si amb una funció en comú.
 Nivell d’organisme: Totes les parts del cos humà que funcionen en conjunt constitueixen l’organisme.
1. Teixit Epitelial Deriva embriològicament de forma preferent del ectodermo i del endodermo.
Aquest teixit es divideix en dos grans grups en relació amb la seva localització i funció.
 Epiteli de revestiment: Es troba entapissant la superfície del nostre organisme.
 Epiteli glandular: Quan la seva funció és la secreció.
Es molt important conèixer que aquesta divisió es fa amb un criteri anatòmic en un cas (localització) i funcional en l’altre (secreció), això implica que puguin existir formes comuns.
1 Clara Selfa López Anatomofisiologia I Primera unió amb la membrana basal, per dins es troba una sèrie de filaments intermitjos que formen el citoesquelet. La membrana té unes proteïnes que fan que s’enganxin al citoesquelet i quedin ancorats. Té una funció absorció de nutrients, formació de glàndules, formació sistema respiratori, vasos sanguinis. Formen tot una superfície de membranes unides entre elles, perquè tota substància que entri o surti ho faci de manera ordenada. Sense espais no es poden “colar” altre tipus de cèl·lules (Absorció selectiva) Altres tipus d’unions que el marc de les cèl·lules queden pràcticament enganxades per evitar espais on es puguin “colar” substàncies. Aquestes unions s’anomenen Unions Adherents i Estretes. (No pot haver teixit sense que hagi unions) Caracteristiques generals del teixit epitelial 1. Cohesió intercel·lular o Unió cel·lular: Es deguda a una mínima presencia de substancia intercel·lular i a la freqüent existència d’una sèrie de mecanismes estructurals, existents en les seves membranes. Que aproximen o uneixen unes cèl·lules epitelials amb altres, generant unes barreres molt compactes. Dins d’aquesta especial disposició, en primer lloc hi ha que destacar que les membranes d’aquestes cèl·lules es troben freqüentment interdigitades.
2. Polaritat: Es manifesta en la existència d’un pol apical lliure, en relació amb la superfície externa del organisme o amb la llum d’una cavitat oberta o tancada, i d’un pol basal, per el que es continua amb la resta de les estructures de l’organisme. Això estableix una polaritat funcional, en la qual, la major especificitat radica en el pol apical. El pol basal de totes les cèl·lules epitelials que entren en contacte amb las restants estructures de l’organisme, en general teixit conjuntiu, es troben separades d’aquest per una capa continua i prima d’estructura filamentosa denominada làmina basal, que es troba en contacte amb la membrana plasmàtica del pol basal de les cèl·lules epitelials i es elaborada per elles mateixes. Existeixen mecanismes d’unió denominats hemidesmosoma entre dit pol i la lamina basal subjacent.
 Funció microvellositats: Ampliació de superfície de la cèl·lula. (Intestins). No té mobilitat.
 Cilis: També es troben a la membrana, a l’interior hi ha proteïnes, tenen la capacitat de contracció, són per tant mòbils. Moviment de “látigo” mobilitzen 2 Clara Selfa López Anatomofisiologia I secrecions. (Vagina, Úter, Sist. Respiratori...) NO CONFONDRE AMB FLAGEL (Espermatozous).
1.1 Epiteli de Revestiment Es troba cobrint o entapissant les diferents superfícies del nostre organisme, és a dir, la superfície externa i la superfície de les cavitats, tant obertes com tancades.
    Mucoses: Membranes que cobreixen les superfícies obertes.
Seroses: Membranes que cobreixen les cavitats tancades.
Endotelis: Epitelis que revesteixen les cavitats circulatòries.
Mesotelis: Els que recobreixen les cavitats tancades restants i cobreixen les seroses.
1.1.1 Tipus d’epiteli de Revestiment A) Epiteli monoestratificat: Està format per una sola capa de cèl·lules, que solen ser aplanades. Permet la difusió o la filtració de substancies a través seu, i és per això que el trobem en la majoria de les superfícies absorbents o secretores de l’organisme com estomac, intestí prim, trompes uterines o alvèols pulmonars.
B) Epiteli pluriestratificat: Està format per diverses capes de cèl·lules de les quals les profundes acostumen a ser més gruixudes i les superficials més planes. És més útil per protegir superfícies, de manera que el trobarem a la pell i a les mucoses. A la pell, que està molt exposada al fregament i als agents externs, l’epiteli està queratinitzat (recobert per una capa de cèl·lules mortes farcides de queratina), mentre que l’epiteli de les mucoses (boca, faringe, esòfag, fosses nasals, recte, vagina, etc) és més prim i no està queratinitzat.
C) Epiteli pseudoestratificat: Vist al microscopi, sembla pluriestratificat, perquè té nuclis a diferents alçades, però totes les cèl·lules toquen la membrana basal. L’epiteli pseudoestratificat recobreix la faringe, la tràquea i els bronquis.
3 Clara Selfa López Anatomofisiologia I 1.1.2 Especialitzacions funcionals de les cèl·lules  Cèl·lules secretores: Secreten substancies diverses: moc, queratina, melanina.
 Cèl·lules ciliades: La presencia de cilis apicals genera un moviment rítmic en el medi, degut al seu desplaçament vibràtil. Es troben a la mucosa uterina (endometri), trompes de Fal·lopi, vies respiratòries i vies excretores de l’aparell reproductor masculí.
 Cèl·lules que participen en fenòmens d’absorció: Presenten mecanismes d’ampliació de superfície en el pol apical.
 Cèl·lules especialitzades en funcions excretores: Mostren mecanismes d’ampliació de la superfície en el pol basal, trobant-se profundes invaginacions de la seva membrana plasmàtica, entre les que es disposen mitocòndries amb el seu eix principal paral·lel.
 Cèl·lules amb funció nerviosa: Com neurones de l’epiteli olfactori.
 Cèl·lules amb funció sensitiva: Com l’epiteli de les papil·les gustatives.
1.2 Epiteli Glandular.
Una cèl·lula secretora és aquella que sintetitza una substancia per alliberar-la a l’exterior, no essent utilitzada per la pròpia cèl·lula productora. La secreció és una activitat que realitzen nombrosos tipus de cèl·lules: neurones, osteoblasts, fibroblasts, Immunoglobulines, mastòcits, macròfags... Les cèl·lules glandulars són les cèl·lules secretores de naturalesa epitelial, i només a epitelis amb capacitat secretora poden localitzar-se en els epitelis de revestiment o bé constituint estructures individualitzades en el teixit conjuntiu.
Segons el punt de vista del producte secretat, les cèl·lules glandulars i les glàndules poden ser:  Exocrines: Si segreguen el producte al medi extern o exterior del cos, cavitats i conductes interns.
 Endocrines: Si segreguen la seva secreció al medi intern o a la sang.
 Mixtes: Si segreguen productes per ser alliberats tant al medi extern com a l’intern.
Glàndules Exocrines Assoleixen dites superfícies per mitjà d’un conducte excretor, excepte en el cas de que es trobin situades en un epiteli de revestiment.
Tipus de Glàndules Exocrines Segons la forma del conducte excretor poden ser:  Simples: el conducte és un tub únic.
4 Clara Selfa López Anatomofisiologia I  Compostes: Es tracta d’un tub ramificat.
Segons la forma de la porció secretora pot ser:  Tubulars: Es tracta d’un tub allargat que pot semblar recte, contornejat o ramificat.
 Acinars: La porció secretora és una petita esfera de llum molt reduïda.
 Alveolars: Similars a les acinars però amb una amplia llum.
Glàndules Endocrines Segreguen el seu producte de secreció directament a la sang, en els capil·lars sanguinis, i per tant, no tenen conducte excretor. El seu producte de secreció s’anomena HORMONA.
Tipus de Glàndules Endocrines  De secreció polipeptídica, proteica o glucoproteica: Presenten les característiques i els mecanismes propis de la secreció proteica, que inclouen un nuclèol prominent, un reticle endoplasmàtic granular molt desenvolupat, abundant aparell de Golgi i presencia de grànuls de secreció, la secreció s’aboca per exocitosis.
 Secretores d’amines biògenes: Produeixen hormones com adrenalina, serotonina, melatonina, a partir d’aminoàcids procedents de la sang.
 Secretores de productes esteroideos: Són hormones derivades del colesterol, de naturalesa lipídica, com corticoides o hormones sexuals femenines i masculines.
 Secretores de iodoproteïnes: Són les hormones tiroidees T3 i T4, produïdes per els tirocits dels fol·licles de la glàndula tiroidea.
Glàndules Mixtes Poden dur a terme dos situacions: 1. Un tipus de cèl·lula que té les dues funcions en diferents pols (fetge).
2. Una glàndula constituïda per grups cel·lulars exocrins i altres diferents de naturalesa endocrina (pàncrees o testicle).
5 Clara Selfa López Anatomofisiologia I Metaplasia Escamosa: És la mutació de la capa dels cilis a una capa llisa escamosa.
És un signe de les persones fumadores en els pulmons.
2. Teixit Nerviòs La seva cèl·lula principal és la neurona, que manifesta un alt grau de diferenciació i especialització, de manera que es capaç de rebre informació, processar-la i generar una resposta que transmet a una altra neurona o un òrgan efector. L’origen embriològic del teixit nerviós és El teixit nerviós es pot dividir en dos grans àrees:  Sistema Nerviós Central (SNC): Cavitats òssies del crani, columna vertebral, encèfal i medul·la espinal.
 Sistema Nerviós Perifèric (SNP): Situada fora de les cavitats òssies, formada per ganglis, nervis i terminacions nervioses.
2.1 Cèl·lules Glials Són cèl·lules del SN que exerceixen la funció de suport de les neurones; a més a més intervenen activament en el processament cerebral de la informació en l’organisme i controlen el microambient cel·lular pel que fa a la composició iònica, els nivells de neurotransmissors i el subministre de citoquines i altres factors de creixement.
6 Clara Selfa López Anatomofisiologia I Tipus de cèl·lules glials - Macroglials: Grup de cèl·lules de glia, constituït per astròcits i oligodendròcits.
- Astròcits: Les neuròglies més grans, de forma estrellada. Tenen en el seu pericarion gran quantitat de feixos de filaments intermedis compostos de proteïna àcida fibril·lar glial.
 Tipus I o Protoplasmàtic: Es troben a la substància gris del SNC. Participen en la regulació de les unions estretes de les cèl·lules endotelials dels capil·lars i vènules que conformen la barrera hematoencefàlica.
 Tipus II o Fibrós: Emeten prolongacions que prenen contacte amb la superfície axonal dels nòduls de Ranvier d’axons mielínics solen encapsular les sinapsis químiques.
- Oligodendròcits: El cos cel·lular és petit i el citoplasma és molt dens, són una de les cèl·lules més electrodenses del SNC. El nucli és esfèric i més petit que el dels astròcits. Presenten menor quantitat de prolongacions i menys ramificades que els astròcits.
- Microglia: Disperses en tot el SNC i es troben en petites quantitats en condicions normals, són d’origen mesodèrmic. Són cèl·lules petites, el seu nucli és dens. En les zones de lesió, les micròglies es divideixen, augmenten de tamany i adquireixen facultats fagocitaries. Cèl·lules de neteja.
7 Clara Selfa López Anatomofisiologia I - Perifèriques: MIELINA  Cèl·lules Ependimàries: És una capa de cèl·lules en forma de cub o cilíndriques que cobreixen cavitats, la seva funció es relaciona amb el transport de fluids. Formen líquid cefaloraquidi. Té cilis i axiò permet moure el líquid.
 Cèl·lules de Schwann: Proporcionen aïllament (mielina) a les neurones del SNP. Són l’equivalent perifèric dels oligodendròcits del SNC. Produeixen beines de mielina.
8 Clara Selfa López Anatomofisiologia I 2.2 Neurones És una cèl·lula única, in-intercanviable i diferent a les demés, degut a la situació que ocupa en el SN i a les connexions específiques que estableix amb altres neurones o amb altres teixits. Un cop que la neurona madura, és indivisible, de manera que el nº total de neurones s’estableix de forma molt temprana i definitiva en la vida d’un home.
La neurona és una cèl·lula allargada de forma molt complexa, consta de: o Cos neuronal o soma: Té forma variable i és el lloc on es fabriquen les molècules i es realitzen les activitats fonamentals per mantenir la vida i les funcions de la neurona .Les principals característiques del soma són: 1. Nucli gran, esfèric, on es troba el material genètic.
2. Presenta els orgànuls típics de les cèl·lules, però destaca l'abundància de mitocondris.
3. Corpuscles de Nissl, vesícules procedents del reticle endoplasmàtic rugós. La comunicació entre neurones requereix de neurotransmissors, es requereixen nombroses proteïnes per la seva síntesi, distribució i actuació. El soma compta amb molts ribosomes i un complex sistema de membranes. La síntesi de proteïnes té lloc en els ribosomes units al reticle endoplasmàtic rugós com als ribosomes lliures als quals les molècules d'ARNm s'associen formant polisomes.
4. El citoesquelet està format per: microtúbuls, neurofilaments i microfilament que es troben en el citoplasma de la neurona. És l'encarregat de mantenir la forma de la neurona i donar-li consistència i del transport de substàncies a l'interior neuronal.
o Dendrites: Són prolongacions del soma neuronal curtes, nombroses i molt ramificades . La seva funció consisteix a rebre l'impuls nerviós procedent de l'axó de la neurona anterior i ho transmeten cap al soma.
o Axó: És una prolongació llarga i única del cos neuronal , del qual poden sortir branques laterals perpendiculars . L'axó condueix l'impuls nerviós des del cos neuronal fins a una altra neurona, i acaba en unes ramificacions anomenades telodendrones. La part més característica és el terminal presinàptic on s'estableix contacte amb les dendrites de la neurona següent, o amb altres cèl·lules , per transmetre l'impuls nerviós .
9 Clara Selfa López Anatomofisiologia I Tipus de Neurones segons la Polaritat - Mono/Unipolars: No presenten dendrites i tenen una única prolongació axònica.
Són freqüents en la època del desenvolupament del sistema nerviós, pero excepcionals en els adults.
- Bipolars: Tenen dos extrems i del soma o cos surten dos extensions una part emissora i altre receptora. Són neurones de connexió.
- Multipolars: Conté una prolongació axònica i múltiples dendrites. Té polaritat múltiple i diferents expansions des del soma o cos. Té molts estímuls diferents són motores i són cèl·lules d’integració.
- Pseudomonopolars: Són les unipolars, però tenen dos sentits en la mateixa branca, són les sensitives. Té dos pols un el receptor i altre l’emissor.
Circuits Neuronals És un conjunt de connexions sinàptiques ordenades que es produeix com a resultat de la unió de les neurones a altres en les seves regions corresponents després de la migració neuronal .
El creixement dirigit dels axons i el reconeixement de les estructures sinàptiques està intervingut pel con de creixement , que és una especialització en l'extrem de cada axó en creixement . El con de creixement detecta i respon a molècules de senyalització que poden ser de retraïment, gir o continuació, que identifiquen les vies correctes, prohibeixen les incorrectes i faciliten la formació de sinapsis . A més hi ha factors de creixement que influeixen en el creixement axònic i en la formació de sinapsis, i regulen les quantitats apropiades que ha d'haver entre els axons i les cèl·lules.
10 Clara Selfa López Anatomofisiologia I Vies Aferents Són cadenes de neurones que transmeten impulsos des de la perifèria, és a dir, des dels receptors als centres suprasegmentaris (Cervell i Cerebel). Els estímuls que transmeten són: - Sensació tàctil (pressió) Propioceptiu (posició del cos i moviment) Sensació tèrmica (calor i fred) Dolor Es classifiquen en 2 grans grups: Vies Aferents Viscerals i Vies Aferents Somàtiques, aquestes es poden classificar segons el punt d’inici de la via en:  Vies aferents d’origen medul·lar: Els impulsos penetren a través dels nervis espinals i ascendeixen des de la medul·la cap al còrtex cerebral.
 Vies aferents d’origen Troncular: Els impulsos penetren a través dels nervis cranials.
Vies Eferents Quan parlem de vies eferents parlem de dos tipus: Vies eferents viscerals: Aquestes vies controlen glàndules, múscul llis i cardíac. Dins d’aquestes vies podem identificar:  Sistema Simpàtic (Tòrax-Lumbar).
 Sistema Parasimpàtic (Crani-Sacre) Vies eferents somàtiques: Aquestes vies controlen la musculatura estriada. Podem identificar:  Sistema Piramidal: Via motora voluntària.
 Sistema Extrapiramidal: Via motora de moviments associats i semimoviments.
11 Clara Selfa López Anatomofisiologia I Substància Gris Conté els cossos cel·lulars de les neurones, les seves dendrites i la porció inicial de l’axó encara sense mielinitzar, així com la porció terminal d’axons procedents de neurones pròximes o situades a distancia que estableixen sinapsis a aquest nivell. Per tant, és en la substancia gris on es produeix la sinapsis.
Substància Blanca Està constituïda per feixos o fascicles d’axons i les seves cobertes. En ella no es produeixen sinapsis, i la seva funció és la conducció d’impulsos nerviosos.
12 Clara Selfa López Anatomofisiologia I 3. Teixit Conjuntiu És també conegut com a teixit connectiu. Embriològicament deriva del mesènquima o teixit connectiu primitiu que sorgeix a partir del mesoblast.
S’encarrega d’ensamblar, unir i relacionar les diferents estructures del nostre organisme, a més de participar en les funcions de nutrició, reparació i defensa. N’hi ha una gran varietat de teixit conjuntiu com teixit cartilaginós, ossi i podem incloure la sang. Té una distribució molt extensa, ja que es troba en totes les estructures orgàniques, excepte en el teixit nerviós central (encèfal i medul·la espinal). L’estroma dels òrgans està format per teixit conjuntiu, a diferència del parènquima, que és la porció epitelial.
Els diversos teixits conjuntius que estan constituïts per cèl·lules immerses en una substància bàsica que conté fibres, anomenant-se al conjunt de tot matriu. Les cèl·lules es troben àmpliament separades i existeixen abundants vasos. Analitzarem a continuació aquests tres elements estructurals bàsics: Cèl·lules Existeixen dos tipus de cèl·lules: 1. Fixes: Es troben de forma estable en l’estructura del teixit i estan representades per els fibroblasts i adipòcits.
o Fibroblasts: Són les cèl·lules principals i més representatives del teixit conjuntiu. Són cèl·lules fusiformes o estrellades, amb llargues prolongacions citoplasmàtiques, i contenen un nucli central allarga, amb un o dos nuclèols prominents, així com els òrgans característics de la síntesi proteica notablement desenvolupats, doncs s’encarreguen de sintetitzar els elements proteics i glucoproteics de la substancia bàsica i de les fibres conjuntives.
o Adipòcits: Són cèl·lules voluminoses i esferoïdals, constituïdes per una gran vacuola lipídica que rebutja que rebutja cap a la perifèria al nucli i als restants orgànuls citoplasmàtics , principalment les mitocòndries i l'aparell de Golgi.
2. Mòbils: Es troben de forma esporàdica, participant en fenomen de curta durada, en respostes a les lesions dels teixits: immunitat, inflamació i reparació. Procedeixen generalment de la sang i pertanyen a aquest grups els macròfags, els limfòcits, les cèl·lules plasmàtiques, els mastòcits i granulòcits. Les tres primeres representes les cèl·lules de la immunitat.
o Mastòcits: Són cèl·lules grans i esferoïdals es situen al voltant dels vasos sanguinis. Contenen un petit nucli, a vegades dos, arrodonit en situació central, així com gran quantitat de granulacions metacromàtiques, que, en les tincions 13 Clara Selfa López Anatomofisiologia I canvien el color del colorant. Els mastòcits secreten àcid hialurònic, histamina i heparina.
14 Clara Selfa López Anatomofisiologia I Matriu Extracel·lular És una xarxa organitzada, formada per l'acoblament d'una varietat de polisacàrids i de proteïnes secretades per les cèl·lules estables, que determina les propietats físiques de cadascuna de les varietats de teixit conjuntiu. Format per la substància bàsica i unes fibres.
Substància Bàsica: Constituïda per aigua, sals minerals, glicosaminoglicans i glucoproteïnes estructurals (associades a fibres col·làgenes), té les propietats d’una solució molt viscós. Els glicosaminoglicans i les glucoproteïnes són sintetitzades per els fibroblasts. Pràcticament indistingible amb les tincions habituals, es visualitza amb la tècnica del PAS. És molt important per els fenòmens de nutrició, per la difusió de les substàncies a través de la mateixa des de la sang.
Fibres: Existeixen tres varietats, les fibres col·làgenes, les elàstiques i de reticulina.
o Fibres col·làgenes: Són les més abundants i representen el substrat de la funció de suport mecànic del teixit conjuntiu. Es constitueix en el espai extracel·lular per la unió lateral i d’extrem amb extrem d’una sèrie d’unitats proteiques sintetitzades per els fibroblastos, que corresponen a molècules de tropocol·lagen.
o Fibres elàstiques: Constituïdes per una proteïna denominada elastina i es caracteritzen per la seva elasticitat, suportant estiraments fins el 150% de la seva longitud inicial. Els seus constituents proteics són sintetitzats per els fibroblastos. L’elastina es caracteritza per un alt contingut en aminoàcids no polars com prolina i valina i té un alt contingut en aminoàcids no carregats com la glicina. Conté a més dos aminoàcids exclusius: desmosina i isodesmosina.
o Fibres de reticulina: Es troben en el teixit conjuntiu laxe, però principalment constitueixen el teixit de sostén dels òrgans hematopoètics i limfoides.
15 Clara Selfa López Anatomofisiologia I Varietats del Teixit Conjuntiu TC. Lax Les fibres del TC lax estan entrellaçades laxament en l’espai intercel·lular. Els tipus de teixits connectius lax són: el teixit areolar, l’adipós i el reticular.
o o o TC. Areolar: És un dels teixits connectius de més amplia distribució en l’organisme. Conté diversos tipus de cèl·lules, com fibroblastos macròfags, cèl·lules plasmàtiques, mastòcits... Els tres tipus de fibres col·làgenes, elàstiques i reticulars, es disposen a l’atzar en el teixit areolar.
TC. Reticular: Es caracteritza per el delicat entrecreuament de fibres reticulars i cèl·lules reticulars. Forma l’estroma del fetge, la melsa i els ganglis limfàtics, i contribueix a la unió de les cèl·lules del teixit muscular llis. A més a més, les fibres reticulars de la melsa filtren la sang i eliminen d’aquesta les cèl·lules sanguínies velles. Les fibres reticulars limfàtiques filtren la limfa i eliminen bacteris.
TC. Adipós: És un teixit connectiu lax i les seves cèl·lules, anomenades adipòcits estan especialitzades en el emmagatzematge de triglicèrids. Els adipòcits deriven dels fibroblastos. El teixit adipós es troba on n’hi ha teixit areolar, actua com aïllant i redueix la pèrdua de calor a traves de la pell. És la principal reserva d’energia i en general brinda suport i protecció dels diversos òrgans. El teixit adipós o greix blanc constitueix la major proporció de teixit adipós en els adults. Existeix un altre tipus de teixit adipós anomenat teixit adipós pardo o greix pardo, aquest es degut a la rica irrigació sanguínia.
TC Dens Conté fibres més gruixudes, més nombroses i més denses que el teixit connectiu lax, però al mateix temps presenta una quantitat menor de cèl·lules. Existeixen 3 tipus: dens regular, dens irregular i TC elàstic.
o o TC Dens Regular: Els feixos de fibres col·làgenes es disposen regularment en patrons paral·lels que li confereixen al teixit una gran elasticitat. El teixit resisteix la tensió al llarg del feix fibril·lar. Els fibroblastos que produeixen les fibres i la substància bàsica es disposen en filera entre les fibres. El teixit és blanc-platejat i fort, però de certa manera flexible. (Exemples: tendons i lligaments).
TC Dens Irregular: Conté fibres col·làgenes reunides de manera més estreta que en el TC lax, disposades generalment en forma irregular. Es troben en les parts del cos on les forces d’estirament s’apliquen en varies direccions. Aquest teixit es presenta comunament en làmines, com en la dermis cutània, en l’epidermis profunda o en el pericardi del cor. Les vàlvules cardíaques, el 16 Clara Selfa López Anatomofisiologia I pericondri i el periosti es troben constituïts per TC dens irregular, encara quan les fibres col·làgenes estan medianament ordenades.
TC Elàstic Els feixos de fibres elàstiques predominen en el TC elàstic i li donen a aquest teixit incolor un tint groguenc. Els fibroblastos es situen als espais entre les fibres. El TC elàstic és bastant fort i pot retornar a la seva forma original després d’haver sigut estirat. L’elasticitat és important per el funcionament normal del teixit pulmonar, que es retrau en la respiració i de les artèries.
4. Teixit Muscular El teixit muscular deriva del mesoderm, d’on deriva pràcticament tot el sistema esquelètic (ossos, articulacions i el sistema muscular).
Les somites formaven unes agrupacions, hi havia un dermatoma, miotoma i esclerotoma. Del miotoma sortia tot això que era la part muscular.
Funcions del teixit muscular 1.
2.
3.
4.
Produir moviments corporals.
Estabilitzar les posicions corporals.
Emmagatzemar i mobilitzar les substàncies de l’organisme.
Produir calor.
Propietats del Teixit Muscular 1. Excitabilitat elèctrica.
2. Contractilitat.
3. Extensibilitat.
4. Elasticitat.
Diferencies entre els tipus de múscul: Diferenciem 3 tipus de músculs: o o o Múscul esquelètic: Forma part del aparell locomotor Múscul cardíac: Forma part del miocardi (a nivell del cor) Múscul llis: Múscul visceral.
17 Clara Selfa López Anatomofisiologia I MUSCULATURA ESQUELETICA La musculatura serveix per a fer moviments, tensions, respiració (diafragma). Els músculs de la cara serveixen per a fer les expressions facials, controlar la masticació.
El múscul té moltes funcions i sobretot el que genera és calor. La temperatura corporal en bona part es manté gracies a les contraccions musculars. Per tant quan baixa la temperatura corporal comencem a tenir calfreds. D’aquesta manera es generen les contraccions musculars i augmenta l’escalfor. O quan fem l’activitat física suem i augmentem la temperatura per la contracció muscular que genera una quantitat d’escalfor.
MUSCULATURA CARDIACA El cor serveix per a bombejar i bàsicament la musculatura està vinculada nomes al bombeig del miocardi.
MUSCULATURA LLISA – VISCERAL Serveix per els transits gastrointestinals, els moviments dels intestins, la part de la secreció de glàndules (la glàndula produeix el líquid però és el múscul, que produeix la contracció per a que surti aquest líquid).
Com aconsegueix el múscul la contracció? Simplement agafa l’energia química i la converteix en la energia mecànica, que és tensió. Agafa la ATP i la fibra muscular és capaç de generar una contracció amb ATP i altres substancies.
Dintre de la musculatura tenim:  Musculatura voluntària: Musculatura esquelètica és la única musculatura que podem controlar.
18 Clara Selfa López Anatomofisiologia I  Musculatura involuntària: Musculatura cardíaca i llisa. Podem modificar la freqüència cardíaca però no controlem la contracció cardíaca. El cor a més a més té un ritme propi.
El diafragma és una mica voluntari, perquè podem parar la respiració, Però al final continua funcionant perquè funciona amb ritmes respiratoris.
Diferencies respecte a la estructura:  El múscul esquelètic i cardíac forma estriacions. Múscul estriat forma bandes.
Quan lo veiem al microscopi podem veure les estriacions, que tindran que veure amb aparell contràctil. Tenen aquestes bandes A (Anisotròpiques) i I (isotròpiques) Banda Fosca (A), Banda Clara (I), Banda intermitg (Z).
 El múscul llis no forma estriacions ni presenta bandes, no tenim control voluntari, automatisme.
Una fibra muscular és equivalent a una cèl·lula muscular. És diu fibra perquè és allargada i a més a més té molts nuclis. Per tant és una cèl·lula polinucleada. A més a més els nuclis estan situats a la perifèria.
19 Clara Selfa López Anatomofisiologia I Per entendre el per què, s’ha de veure don ve aquesta cèl·lula. Tornem al tema embrionari. Teníem el tub neural i les somites de les que sortien unes cèl·lules – Mioblasts “M” – que formaran la musculatura.
Mioblasts són cèl·lules mare, tenen molta capacitat per reproduir-se i es van reproduint formant una cadena. Finalment la fibra muscular és aquesta cadena de mioblasts.
Les cèl·lules es fusionen i fan la fibra muscular i els nuclis queden en la perifèria.
Les “S” són cèl·lules satèl·lits, que són cèl·lules mare i es poden diferenciar. Les cèl·lules musculars tenen cèl·lules mare, que són imprescindibles per a la seva reparació – sempre guarden una quantitat de cèl·lules mare.
20 Clara Selfa López Anatomofisiologia I D’aquesta manera, quan una fibra muscular es trenca la cèl·lula mare pot anar en el lloc per a reparar aquesta lesió i tornar a diferenciar-se en les fibres musculars.
Tenim un os i uns mioblasts, que van creixent i formen una massa muscular. Els fibroblasts, que generen el teixit fibrós, se infiltren dintre de les masses musculars i generen els compartiments. Per tant en un múscul no hi ha nomes una massa muscular, sinó hi ha un teixit fibrós, que separa la musculatura i lo que fa, és organitzar internament tots els compartiments per els músculs i també formar els espais per on passaren els vasos i els nervis. Llavors en un adult no són masses musculars, però grups musculars.
Els vasos i els nervis van paral·leles a les fibres. No poden extravasar-les perquè la contracció muscular podria col·lapsar-les i generar un problema.
Un dels termes a comentar aquí és la lesió miofascial. Quan es parla de la lesió muscular, no és nomes una lesió muscular, però una lesió miofascial (del múscul i de les fàscies) el teixit que envolta les fibres i cada un d’aquests músculs. Per tant això comporta: o o o Fibres Teixit fibrós Vasos 21 Clara Selfa López Anatomofisiologia I o Nervis.
La fàscia és un teixit que envolta i segueix el múscul. És teixit fibrós que envolta, compartimenta i dona consistència.
Estructura Musculatura Esquelètica Es denomina així per que està unit als ossos de l’esquelet. Les estriacions que presenta són bandes clares i obscures alternants dins de les fibres, visibles amb el microscopi òptic. El múscul esquelètic es considera voluntari perquè es pot contraure o relaxar de manera conscient. Una fibra muscular esquelètica té una gran longitud, de forma cilíndrica i presenta diversos nuclis, localitzats perifèricament. Dins d’un mateix múscul les fibres que ho componen són paral·leles entre si. Cobertes: o o o Endomisi: El teixit fibrós, que envolta la fibra muscular individual.
Perimisi: El teixit fibrós que envolta el fascicle Epimisi: La part que envolta externament tot el múscul.
Un vas sanguini o un nervi, quan entra, primer seguirà el múscul, s’anirà col·locant en el epimisi, entrarà en el perimisi i finalment contactarà el endomisi. Els vasos i els nervis van seguint el teixit fibrós per entrar.
Aquí tenim les fibres musculars i veiem que no són rodones. Tenen una forma poligonal, que té un avantatge sobre la forma rodona, que pot ocupar 22 Clara Selfa López Anatomofisiologia I més àrea i no hi ha espais entre fibra i fibra. Aquí podem veure els nuclis, el teixit fibrós que tenim al voltant (endomisi i perimisi).
Com és de gran una fibra muscular? El seu diàmetre és 100 vegades més petit, que el de un cabell. Per tant, per a generar una contracció muscular i una tensió hem utilitzar una quantitat de reclutament de moltes fibres.
La fibra muscular té els mateixos elements que qualsevol altre cèl·lula, però tenen un nom diferent: SARC Múscul Esquelètic Sarcolemma: És la part mes externa de la fibra = MEMBRANA PLASMÀTICA.
Sarcoplasma: És el líquid plasmàtic que hi ha al interior = CITOPLASMA.
Reticle Sarcoplasmàtic: Miofibrilles: És la part contràctil que està formada per diferents tipus de proteïnes contràctils. (es ve com les puntetes.) Són allargades i donen l’aspecte estriat.
 Mitocòndries: Orgànuls encarregats de la producció de energia aeròbica.
 Tubs T: Són les invaginacions de la membrana plasmàtica (Invaginacions del Sarcolemma) i tenen la seva importància per a que es pugui contraure bé la fibra muscular.
    El sistema nerviós mana sobre els músculs i els diu que s’han de contraure. Si no hi ha sistema nerviós, no funciona el múscul. Una lesió del sistema nerviós fa que la musculatura quedi inútil.
Si la persona té una lesió medul·lar, depèn del lloc de la lesió pot tenir:  Paraplegia: Les dues cames inferiors no funcionen  Tetraplegia: No funciona cap de les 4 extremitats Si la persona té una lesió cerebral, pot tenir:  Hemiplegia: Només li funciona la meitat del cos.
Quan demanem a algú que faci una prova muscular, en realitat no és una prova muscular, sinó una prova neuromuscular. Per a que un múscul es pugui contraure ha de seguir tot un circuit des de la medul·la espinal. Té que baixar des de el cervell, baixar per la medul·la espinal, té que arribar a una neurona que connecta amb el múscul. Per tant, per a que un múscul es contragui es produeix una prova cerebral, medul·lar, del nervi i finalment del múscul.
23 Clara Selfa López Anatomofisiologia I Aleshores arriba aquest nervi a una fibra muscular, però hi ha moltes miofibril·les que són l’aparell contràctil. Arriba el estímul del sistema nerviós, s’alliberarà el neurotransmissor i tota aquesta membrana és comença a passar un potencial d’acció (senyal per a que el múscul faci la contracció).
Nivells de ruptures fibril·lars  1r Grau: A nivell fibril·lar. Ruptura d’unes quantes fibrilles.
 2n Grau: A nivell fascicular. Ruptura de un grup important de fibres.
 3r Grau: A nivell del muscular. Si es trenca el múscul, fa una retracció s’allunyen els 2 extrems.
Tipus de fibres  Fibres vermelles: Tenen menys sarcòmers i més mitocòndries, generen poca tensió, tenen metabolisme aeròbic, estan molt vascularitzades.
 Fibres blanques: Tenen més sarcòmers i menys mitocòndries, són mes grans, que les vermelles.
 Fibres intermitges.
Estructura Musculatura Cardíaca Forma la major part de les parets del cor. És estriat. Es diferencia perquè és involuntari, la seva contracció no es controlada conscientment. Les fibres musculars cardíaques són ramificades i tenen un sol nucli en el centre (tot i que ocasionalment poden tenir dos). S’uneixen unes amb altres mitjançant prolongacions de la membrana plasmàtica tranversals anomenades discs intercalars que contenen desmosomes i unions en fenedures. Els desmosomes reforcen el teixit i mantenen unides les fibres durant les contraccions. Les unions en fenedura permeten la conducció ràpida dels potencials d’acció a través del cor. N’hi ha cèl·lules especialitzades que s’encarreguen, de forma autòmat, de formar un sistema elèctric, ell mateix genera potencials per fer contraccions. El cos funciona amb un marcapassos fisiològic.
DISCS INTERCALATS: Exclusius del teixit cardíac, dintre de la cèl·lula tenen connexions, per que quan hi hagi un estímul funcioni/ es contreguin tot alhora. Si no funcionen alhora, sembla que el cor tingui cucs. Quan les cèl·lules es descoordinen no aconsegueixen fer una contracció, el cor està fibril·lant (Desfibril·lador- Corrent elèctric perquè sincronitzi les cèl·lules) Fibral·lar es perdre el Sinciti Funcional.
24 Clara Selfa López Anatomofisiologia I Estructura Musculatura Llis Aquest teixit es disposa en les parets de les estructures internes buides com vasos sanguinis, vies aèries, tub digestiu, vesícula biliar i bufeta urinària. La seva contracció redueix el calibre dels vasos sanguinis i ajuda a mobilitzar els aliments al llarg del tub digestiu, a distribuir els líquids corporals i a eliminar els desfets. Les fibres musculars llises són generalment involuntàries i no son estriades, per això li anomenem llis. Una fibra muscular llisa es petita, ampla pel mig i s’estreta cap als extrems. Conté un únic nucli central. Les unions en fenedura connecten varies fibres individuals en alguns teixits musculars llisos, per exemple en la paret de l’intestí. Els músculs poden contraure’s vigorosament en la mesura que les fibres musculars que les componen es contreguin de manera conjunta. En altres llocs del cos, com l’iris de l’ull, les fibres musculars llises es contrauen de forma individual per falta d’unions en fenedura.
25 Clara Selfa López Anatomofisiologia I Casos Clínics Teixit Muscular A) Posició Fetal.
B) Extensió.
C) Aixecar el cap i s’escurça la musculatura de la columna.
D) Es troba de peu i estira tota la musculatura.
Diferents Repercussions Quan camino no només faig contracció muscular també faig estirament de les fàscies dels músculs.
   Passos petits: fan mal les cames.
Passos llargs: S’estiren més les fàscies i es produeix la contracció muscular.
Asseguts: Les fàscies es troben en el seu estirament complet i la columna s’amotlla a la posició/ergonomia.
A) Això és un múscul normal. Tenim línies clares i fosques.
B) Aquests sarcòmers s’han desestructurat, “desviat”. Ha fet un exercici excèntric– aguantar força (ex: baixar la muntanya). Això es coneix generalment com cruiximents (Mircorotures) 26 Clara Selfa López Anatomofisiologia I C) S’ha trencat una fibra. Veiem els puntets, això vol dir que s’ha trencat la membrana i tot el líquid surt fora i genera la inflamació local. Les fibres son tan petites, que si es trenquen a vegades no comporten alteracions funcionals de la persona. Quan una fibra es trenca es retrau.
VOCABULARI Neoplàsia: Proliferació cel·lular constituïda per elements neoformats, de creixement incontrolat, amb tendència a perpetuar-se indefinidament, encara que cessi l’estímul inicial, desprovista de cap finalitat beneficiosa per a l’organisme i deguda a una alteració de l’expressió del codi genètic. Pot passar dos coses que no causi benefici i sigui dolent o no causi benefici i no causi dolor.
Càncer: És un sinònim de neoplàsia maligna.
Tumor: Indica massa, bony, augment de la mida d’un territori orgànic d’origen neoplàstic o no neoplàstic.
  Signes clàssic de benignes: no son molt calents, si té molta mobilitat, no infiltren altres teixits... Poden créixer i poden comprimir vasos, nervis, altres estructures, poden causar altres problemes, no hi ha una urgència vital.
(Glioma: Tumor en el sistema nerviós, a causa de la compressió pot causar problemes d’espai en el cervell) Signes malignes: irregulars, infiltren altres teixits, tumors calents, molta quantitat de sang... No tots els tumors son malignes, la neoplàsia maligna es el càncer són cèl·lules que infiltren, ocupen espai i destrueixen cèl·lules. Tenen moviment.
Hi ha dos sistemes que expandeixen el càncer la sang i el sistema limfàtic i poden produir metàstasi. Per que hi hagi una disseminació hematògena el tumor ha d’haver penetrat en un vas sanguini. El sistema limfàtic, recullen l’excés de líquid que hi ha en una regió però també recullen proteïnes i lípids, si una cèl·lula involuciona i es torna mòbil pot colar-se en aquest sistema limfàtic i viatjarà pels vasos limfàtics i arribarà a un gangli i aquest gangli es tornarà tumoral.
Càncer in situ, és en un lloc concret, però quan es mou es torna metàstasi.
Quan n’hi ha dubtes entre maligne o benigne s’han de fer probes i resoldre dubtes: TAC, ecografia, biòpsia, mamografia... El diagnòstic dels tumors ho dona el que està al laboratori no pas el metge. (anatomia patològica) Estudi d’extensió: a vegades fem un TAC per veure si el càncer s’ha extes. S’injecta un líquid radioactiu i es posa en la zona del tumor, serà reabsorbit cap al sistema limfàtic i 27 Clara Selfa López Anatomofisiologia I arribarà al gangli i s’acumula, i aquest gangli queda marcat. En quiròfan es detecta per on es el gangli afectat s’extraurà i es portarà a anatomia patologia pot tenir:  Gangli net: Càncer in situ  Gangli tocat: Pot ser que hi hagi metàstasi.
Càncer TMN (Fases del Càncer-Pronòstic) o o o T: Tamany del tumor. Números pel tamany N: Nodes. Números pel ganglis limfàtics.
M: Metàstasi. Pots tenir o 0 que no tens o 1 que si tens.
Metàstasi: Indica l’assentament o implant tumoral en un lloc allunyat de l’origen.
Càncers generalment benignes els que acaben en –OMA (mioma, lipoma) amb algunes excepcions com limfoma (càncer sanguini) i melanoma (càncer de pell) Quan es localitza el càncer? És un dels greus problemes. Perquè n’hi ha casos en que es descobreixen en casos molt avançats. En nens hi ha millor pronòstic que no pas en adults. Teixit epitelial i úlcera d’estomac: Carcinoma.
28 ...