Apunts Mètodes, Tècniques i Fonts i organització del treball periodístic. (2013)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Mètodes, tècniques, fonts i organització del treball periodístic
Año del apunte 2013
Páginas 64
Fecha de subida 25/04/2016
Descargas 6
Subido por

Descripción

Apunts de l'assignatura Mètodes, Tècniques i Fonts i organització del treball periodístic.

Vista previa del texto

Aspectos básicos para trabajar con fuentes personales No puede hacerse periodismo sin “fuentes”. Cuantas más fuentes, mejor es el periodismo. La realidad es juntar todas las visiones, así evitaremos tener una visión parcial. Cada fuente puede dar una visión distinta, de modo que cuantas más fuentes tenemos, mejor podemos acercarnos a la realidad, no a la verdad, puesto que no existe.
1. Una fuente es toda persona que de modo voluntario y activo facilite algún tipo de información. No se puede investigar sin que no haya ocurrido nada.
2. Una fuente es todo soporte y/o depósito de información de cualquier tipo que sea accesible y consultable. Un registro público no es una fuente pública. Clasificación de fuentes Clasificación de fuentes 1. Fuentes documentales: una fuente documental es todo soporte que tenga o nos permita acceder a un tipo de información. Toda fuente nos remite a una persona. Si tenemos un documento debemos saber si es real o no, ¿cómo? Encontrando a la persona que lo ha elaborado. Así pues, toda fuente parte de una persona y, por tanto, tiene uno/s interés/es.
2. Fuentes personales, que pueden sistematizarse en función de su: a. Temporalidad i. Asiduas: una persona a la que con cierta regularidad contactamos.
Recurso usual.
ii. Ocasionales: aquellas con las que contactamos de vez en cuando.
Nunca hay que eliminar un contacto de la agenda.
b. Contenido informativo i. Puntuales: aquella que tiene capacidad para informarnos de algo muy puntual. Por ejemplo, un ingeniero nuclear nos proporciona información puntual sobre lo que conoce.
ii. Generales: aquella que puede explicar temas más amplios.
c. Estructura de la comunicación i. Públicas: un portavoz informa a todos. Este tipo de fuentes son las que abundan en el mundo periodístico. Lo sabe todo el mundo.
ii. Privadas: en petit-comité alguien explica alguna cosa.
iii. Confidenciales: en absoluta privacidad se comenta un hecho. Solo una persona. Normalmente, es no atribuible. Pero se debe contrastar la información y buscar las maneras para acreditar la información sin nombrar la fuente. A través de esta información se buscará a otras fuentes. La información confidencial no es más que un rumor que debe ser corroborado antes de ser utilizado.
Nuestro trabajo como periodistas es intentar pasar del círculo público al confidencial.
d. Ética: voluntarias e involuntarias Balance entre fuentes personales y documentales Las fuentes personales son las que deben llevarnos a encontrar fuentes documentales, que tiene que pesar más. Un documento se puede manipular, y en la era actual es muy complicado distinguir un documento real de uno falso, por lo que habrá que acreditarlo. Pero las personas cambian de opinión, se olvidan, son amenazadas, etc. por lo que es más fiable utilizar documentos. Para dar credibilidad a las fuentes personales se debería de hacer las declaraciones ante notario, para que la fuente no pueda negar lo dicho. Estas declaraciones no abundan lo que deberían, por lo que es mejor que predominen las fuentes documentales.
Proceso de búsqueda de fuentes personales - Fuentes implicadas: son todas aquellas fuentes que tienen algún tipo de relación o implicación con el tema que estamos tratando.
- Fuentes ajenas: aquellas que no tienen ninguna relación con el tema que se trabaja.
¿Se mantiene siempre este ajenismo? No, puesto que los sucesos son noticia y, cuando lo son, cada uno pasa a elaborar una opinión propia, toma una posición subjetiva. Se puede ser lo máximo objetivo posible, pero estamos contaminados por muchas cosas.
Dentro de estas dos fuentes encontramos otros tipos de fuentes: - Fuentes favorables: aquellas que se posicionan a favor de lo que estamos investigando.
- Fuentes desfavorables: aquellas que se posicionan en contra de lo que estamos investigando.
- Fuentes neutrales: aquellas que no se posicionan en un bando u otro. Estas fuentes no existen. A pesar que no conozcas a la persona o el tema en cuestión, en el momento en que nos empiezan a hablar sobre ello, ya elaboramos una opinión.
- Fuentes técnicas o consultivas: son más interesantes y más neutrales. Nos ayudan a entender el entorno. Ejemplo: ¿qué efectos tiene la radiación de las torres telefónicas? Un experto en el tema podrá explicarnos cuáles son.
¿Cómo podemos trabajar con estas fuentes? - Relación (listado): pensar en un tema y apuntar a todas las personas que conocemos para podernos informar sobre él. Escribirlo en un papel. Tenemos más recursos de los que creemos.
- Análisis características: tenemos que hacer un análisis de las personas que hemos escrito en el papel, aún sin conocerlo. De todos modos, si escribimos a alguien es porqué esperamos alguna cosa de aquella persona, algún tipo de información.
- o Informativas: qué nos puede contar sobre el hecho.
o Humanas: cómo es esa persona. Por la situación de las personas podemos intuir como son. Ejemplo: un portero es cotilla pero vende cara su información (propinas); puede ser así y puede no serlo, pero por su situación hay probabilidades de que lo sea.
Gradación temporal: ¿por cuál persona debemos empezar? Hay que usar la intuición, la experiencia, pero también unas normas, aquí entra en juego la gradación temporal.
o Fuentes desfavorables: nos da información y contenido. Más tarde habrá que comprobar si es real o no lo es. El único riesgo es que nos engañen.
o Fuentes favorables: hay que dejarlas para el final porqué después de haber hablado con ellos hablarán con el alcalde, por ejemplo, para avisarlo que se está realizando una investigación sobre él.
Antes de hablar con alguien hay que demostrarle que nos importa ella y su información, lo que nos puede contar. Vemos que alguien tiene una foto haciendo esquí, hablarle sobre este deporte. Con este punto de referencia, se consigue ganar la confianza de la fuente. Hay que establecer un contacto rápido, así sacaremos más información.
En el listado de fuentes, habrá gente que tendrá más información que otros (portero sede del PP vs. secretaria Rajoy). Primero debemos sacar información de aquellos que saben menos, puesto que si nos equivocamos no perdemos demasiado. Además, muchas fuentes con poca información, ya nos dan mucha información. Una fuente inteligente nos va a mentir siempre para saber si estamos informados o no, nos ponen a prueba. Nosotros podemos hacer lo mismo con ellos para probar su credibilidad (coche verde/rojo).
También hay una gradación espacial.
ESTRATEGIA DE CONTACTO INFORMATIVO.
- Valoración de la credibilidad: siempre tenemos que valorar la credibilidad, pero es difícil.
o Información o - Fuente Análisis del contexto: las cosas pasan por un motivo, en un lugar, en un contexto y en un tiempo determinado. Un hecho no sería el mismo si pasara 20 años atrás. En función del contexto tenemos o Social: dónde estamos actualmente.
o Humano: todo el mundo tiene un interés.
o Temporal: cuándo ha pasado. Las cosas no salen en un tiempo porque sí, siempre hay un motivo.
ESTRATEGIA DE CALIDAD INFORMATIVA.
- Coste de la información:La información no es gratis. Incluso lo gratis sale carísimo (lo publicado en Twitter, en Facebook, etc.). Cuando no tiene valor, es cuando está publicada.
o Valor económico: la información tiene un precio, nos cuesta algo.
o Valor instrumental: siempre que publiquemos algo, pagaremos un valor instrumental. Cualquier cosa que publiquemos beneficiará a unos y perjudicaremos a otros. Todos ellos nos pondrán una etiqueta. La información nos marca.
o Valor añadido: la información nos puede costar alguna cosa: un despido, un brazo roto, un tiempo de hospital, etcétera. No es obligatorio tener este coste, hay que evaluar si nos lo podemos permitir. Un periodista muerto no sirve para nada. No es obligación del periodista ponerse en riesgo, es un plus que no todo el mundo tiene que coger.
ESTRATEGIA DE POLÍTICA DE TRABAJO Estas tres estrategias nos dan una valoración posibilista: ¿Puedo hacerlo? ¿Quiero hacerlo? Buscando ideas o fuentes: el “racimo asociativo” Trabajar con esquemas racimales. Un racimo asociativo nos permite encontrar una idea o una fuente. Para empezar se dibuja, en un papel, un tema. De este tema sacamos unas primeras ideas relacionadas con el tema. De las primeras ideas sacamos otras ideas relacionadas con el segundo nivel y, a su vez, con el primer nivel. Y así sucesivamente.
Errores a evitar en un “racimo asociativo” 1. Realizar pocos niveles (impide desarrollar las informaciones e intuiciones iniciales).
2. Disponer de pocas ideas/fuentes en el primer nivel.
3. Disponer de muchas ideas/fuentes en el primer nivel, pero poco “potentes”. Deben ser ideas más generales para poder sacar otras ideas.
4. Relacionar ideas/fuentes sin vínculo asociativo (todo dato que no pueda asociarse con uno anterior debe situarse en la primera línea radial, junto al tema central; colocarlo arbitrariamente complica el trabajo final de organizar los datos).
Operativa del “racimo asociativo” 1. Las asociaciones entre ideas/fuentes pueden realizarse mediante diferentes mecanismos: analogía, contrario, causa, consecuencia, precedencia, sucesión, generalización, ejemplo, tipologías, etc. La condición es que sea coherente.
2. Ventaja: ayuda a encontrar relaciones lógicas y recupera muchas informaciones útiles que ya teníamos en la memoria pero que no se recordaban.
El uso de fuentes personales en el periodismo actual ¿Qué es una fuente? Todo aquello que proporciona contenidos, datos o argumentos a los periodistas para que éstos puedan incluir en sus textos todo o parte del material.
Por lo tanto… 1. Sin fuentes no hay periodismo, sólo propaganda.
2. Vértice del buen periodismo.
3. El buen periodista es el que aprende a elegir fuentes de calidad.
Ante un hecho periodístico… 1. Exigencia de documentación previa: tener información previa sobre lo que ha pasado.
Las mejores preguntas siempre son fruto de la buena documentación. Nuestra función es ser interpretadores de la realidad.
2. Seleccionar fuentes 3. Establecer un enfoque (no un dogma): seleccionar las fuentes es necesario para establecer un enfoque. Un periodista no puede tener dogmas, tiene que estar dispuesto a cambiar su hipótesis o enfoque en función de la información que tiene de la realidad.
4. Contrastar versiones: hay que saber encontrar las fuentes para poder contrastar y validar una misma información.
5. Productividad y rigor: cuando un periodista está escribiendo una información, está contrastando, hablando con las fuentes, etc. tiene que acercarse a aquellas fuentes que le puedan dar más. No tiene todo el día para conseguir información y escribir la noticia. No se puede estar todo el día detrás de la misma fuente, hay que pensar que siempre pueden fallar, por lo que debe hacer múltiples llamadas.
Atributos Una fuente, para un periodista, debe ganarse su: 1. Credibilidad 2. Autoridad 3. Accesibilidad: hay que ser objetivos, desde el diario de Martorell, es imposible acceder a Obama.
4. Disponibilidad 5. Productividad (rentabilidad) Errores en la utilización de las fuentes 1. No citarlas: simple olvido o porqué la fuente no se deja citar (hay que vigilar, puede que nos estén utilizando para beneficiarse). Hay que intentar encontrar fuentes que permitan ser citadas. Siempre se tiene que intentar citar la fuente, puesto que otorga credibilidad a la noticia. Sin fuente, la notica se empobrece.
2. Recurrir a una única fuente de información 3. No tener una clasificación de tus fuentes: es importante tener clasificadas las fuentes.
Una clasificación correcta de las fuentes que se utilizan facilita mucho el trabajo.
4. La red como fuente principal: en la red hay mucha información, pero no toda es verídica. Hay información que está patrocinada. No se debe desestimar la red, pero hay que ir con cuidado. No fiarse de una fuente de la red sólo porqué sea de fácil acceso.
Los periodistas sólo tienen su credibilidad. Tiene que ser desconfiado, incluso de su mejor fuente. Siempre hay que contrastar la información.
Riesgos… 1. Empobrecer el texto periodístico.
2. Sesgo informativo, intoxicación, escasa profesionalidad.
3. Anonimato y saturación red amplifica posibilidad de error: el anonimato conduce a cometer errores.
El uso de las fuentes en el periodismo actual Hay que intentar saberlo todo. Acudir a los bancos de datos, a las bibliotecas, a Internet, a los diarios de referencia, etc. y ver cuáles han sido las fuentes usadas, qué fuentes nuevas se pueden utilizar. Puede tener un uso en el futuro. Además, también hay las fuentes propias que deben ser catalogadas.
Condicionamientos básicos: 1. Aceleración de las rutinas (productividad) 2. Precariedad de medios 3. Precariedad laboral Afecta a la calidad de los textos periodísticos, así como a la propia transparencia de la información.
¿Hay niños que pasan hambre en Catalunya? - ¿Hay desnutrición infantil en Catalunya? - ¿O es malnutrición? ¿Es real o sólo creíble? - ¿Cuáles son las fuentes autorizadas para construir una información objetiva? - ¿Dónde acaba la realidad social y empieza el interés y la utilización política? - ¿Alarma social? ¿Los medios de comunicación tienen la obligación de descubrir si esto está pasando realmente en Catalunya? #emergenciasocial - Cruz Roja habla de situación de alarma social en Catalunya - Informe Síndic de Greuges - Departament de Benestar Social i Família - Partidos de la oposición - Taula Tercer Sector (Cáritas, Banc d’Aliments) - Profesionales (Associació Catalana de Pediatria) - Prensa e información sostenida en el tiempo interesadamente En este caso, los medios de comunicación entrarían en contradicción. Tendrían qué usar estas fuentes. Tendrían que intentar encontrar alguna cosa que diese credibilidad a lo que se ve en la calle, a lo que está pasando realmente. No es fácil informar a la sociedad. Hay que buscar detrás de estas fuentes, quizás en off the record. Hay que gestionar todas estas fuentes, que se mueven o no por intereses, y encontrar lo que más se ajusta a la realidad. Hay que explicar una multirealidad. Cuando nos enfrontamos a estas fuentes hay que decidir qué tipo de fuente son, qué intereses tienen, etc., para averiguar qué es lo que más se acerca a la realidad de los niños en Catalunya.
Método - Documentación RED - Detectar posibles fuentes (favorables, neutrales, desfavorables) - Construir una hipótesis de trabajo y que las fuentes la validen o no - Testimonios protagonistas y secundarios L’obtenció de dades de fonts personals: format d’entrevista, factors de credibilitat i perfils de personalitat Eines bàsiques per obtenir informació de testimonis 1. L’entrevista: és una xerrada amb una certa estratègia, agradable.
2. L’interrogatori: és una entrevista més bèstia, generalment, no és una bona tècnica periodística. Tot i això, si se’n sap fer un bon ús, pot ser útil.
L’èxit de l’entrevista dependràde l’habilitat de l’entrevistador, del grau de col·laboració de l’entrevistat, del temps transcorregut des del fet (ja que només podem treballar amb la memòria de la gent, per tant, depenent del temps que hagi passat, la memòria pot haver-se debilitat), del tipus d’entrevista realitzada.
No és vàlid ni eficaç qualsevol tipus d’entrevista Les entrevistes dirigides o semi-dirigides poden induí informació enganyosa i/o distorsionada per les dades aportades per l’entrevistador. No hi ha respostes correctes o incorrectes, però si distorsionem la possible resposta del testimoni amb la nostra direcció, la resposta que obtindrem no serà exactament la mateixa que la que volia dir el testimoni en un principi.
Hi ha periodistes que surten de casa amb el titular fet de casa, s’ha d’evitar això ja que condueix a fer preguntes estúpides per obtenir les respostes que volem per tal de poder utilitzar el titular que havíem pensat.
És precís que no es mediatitzi ni s’orienti la informació a recuperar per un testimoni, per la qual cosa les entrevistes en format narratiu de discurs lliure són molt adequades.
Posteriorment, és difícil analitzar la resposta atès que és molt extensa, però el que perdem de temps ho guanyem amb matisos que obtenim d’aquesta resposta i que, amb preguntes més concretes, no obtindríem. Amb entrevistes de format narratiu, on el testimoni parla tant com vulgui, el testimoni acaba dient coses que ni tan sols ell sabia que diria.
Problemes a evitar en formular preguntes suggestives i/o tancades La formulació d’una pregunta és molt important, es pot manipular a favor o en contra. Podem manipular perfectament amb les paraules.
S’ha d’evitar l’aquiescència (assentiment?) del testimoni amb paraules suggestives, ja que llavors la resposta serà la sol·licitada, no la real.
S’ha d’evitar la pressió indeguda, que porta al testimoni a confabular, a veure més del que ha vist en realitat (exemple: un periodista pregunta al testimoni d’un accident si està segur de no haver vist tal cosa).
S’ha d’evitar preguntar repetidament sobre un punt particular, ja que provocarà que el testimoni faci conjectures i/o s’aparti de la seva resposta inicial, per presumir que la seva resposta no era la “correcta”.
S’ha d’evitar oferir descripcions als testimonis amb dificultat per trobar les seves pròpies paraules. El silenci és molt incòmode i conduirà al testimoni a trobar les paraules.
S’ha d’evitar proporcionar alternatives a respostes tancades (“portava un... o una...?” ).
S’han d’evitar les respostes que no tenen informació concreta (“tu ja ho saps”).
S’ha d’evitar ignorar les informacions que no s’ajustin al que es pressuposa del fet en qüestió.
Quan alguna cosa no encaixa, s’ha d’investigar.
S’ha d’evitar donar per compresa qualsevol dada facilitada per un testimoni i que en realitat no s’entén.
En tots els casos, i per a totes les dades, s’ha de recórrer a qualsevol mitjà apropiat amb l’objectiu de comprovar, amb el propi testimoni, que s’ha comprès exactament el que s’ha narrat. S’ha de comprovar tot allò que creiem que és important i que, per tant, serà el nucli.
Fiabilitat de les declaracions de les fonts personals El record: quant temps recordem bé un fet? – Corba d’oblit d’Ebbinghaus - Minut 0 – 100%, record immediat.
- 20 minuts – 60% del fet - 1 hora – 45% del fet - 9 hores – 38% del fet - 1 dia – 30% del fet - 2 dies –25% del fet - 6 dies – 20% del fet - 30 dies – 15% del fet Fiabilitat de la declaració: Reality Monitoring(Johnson & Raye, 1981) Els records interns (imaginats) es diferencien dels externs (percebuts i experimentats).
Les declaracions verdaderes contenen més atributs contextuals (espai i temps) i atributs sensorials (detalls vistos, sentits, escoltats, etc.).
Les declaracions inventades inclouen més elements cognitius o informació idiosincràtica (“pensar”, “sentir”, etc.).
Declaració verdadera (informació sensoperceptiva vs. idiosincràtica) Declaració falsa (informació sensoperceptiva vs. idiosincràtica) Fiabilitat de la declaració: Statement Reality Analysis – SRA(Undeutsch, 1888) Criteris de credibilitat - Ancoratge espai – temporal.
- Concreció (claredat i vivesa).
- Riquesa de detalls.
- Originalitat del que es narra (sense clixés).
- Consistència interna (coherència lògica i psicològica).
- Detalls específics.
- Detalls que excedeixen la capacitat del testimoni (d’imaginació o comprensió).
- Referència a experiències subjectives (sentiments, pensaments, pors...).
- Menció d’imprevistos o de complicacions.
- Correccions espontànies al que s’està dient.
- Autodesaprovació: declaració en contra del propi interès del testimoni.
Criteris negatius de credibilitat - Inconsistència interna.
- Inconsistència amb el possible (amb les lleis naturals i/o la lògica).
- Inconsistència externa amb altres declaracions alienes.
- Falta de persistència en relats del mateix testimoni seqüenciats.
- Inconsistència amb altres declaracions.
Avaluació estructural del relat verbal - Informació prèvia de l’incident (context) – PRE - Informació sobre l’incident (detalls) – IN - Informació posterior (conseqüències) – POST Declaració verdadera 1.
PRE IN v POST 2.
PRE IN POST Declaració falsa 1.
PRE POST IN 2.
PRE IN POST Perfils de personalitat i fonts: incidència de la personalitat en el contacte, els relats obtinguts i la seva credibilitat Perfils bàsics de personalitat (Teoria de la personalitat de Theodore Millon) 1. Egòlatra: amb unes característiques narcisistes.
o La persona narcisista...
 Es creu superior als demés. Té fantasies de poder, riquesa, intel·ligència celebritat...
 Mira als demés amb menyspreu per la seva inferioritat o mediocritat.
 Espera admiració.
 És venjatiu.
 Considera que la imatge és molt important.
 Creu que els altres han d’anticipar les seves necessitats i cobrir-les (ser servit).
 Té l’habilitat d’explotar als demés.
 Té un egocentrisme molt elevat.
 Justifica les seves accions amb racionalitzacions extremes; elaboren raons més o menys solvents per excusar la seva actitud de superioritat i la seva desconsideració, i per situar-se a la millor posició possible.
 Si se la pressiona o es posa en dubte la seva conducta o criteri, es comporta de forma encara més arrogant i displicent. Pot arribar a enfadar-se.
 És el gat que creu ser un lleó.
o És una personalitat perillosa i molt comuna en el món de la política.
o Claus per entrevistar a una persona egòlatra:  Utilitza els afalagaments i els compliments. Expressa admiració.
 Mostra-li la dificultat o repte que implica el seu rol tan “important” al treball periodístic. Això destaca la seva “capacitat” i fa que se senti especial.
 No se li ha de prometre res que després no podem complir.
 S’ha de ser prudent. Que no se senti pressionat.
 No se l’ha de contradir ni posar en dubte el seu testimoni, podria reaccionar de forma airada.
 S’ha de verificar sempre el seu testimoni, especialment tot allò que digui referit a la seva persona i als seus presumptes fets.
 No oblida mai a aquells que considera que l’han menyspreat o humiliat. És rancorós i venjatiu, pot ser molt mal enemic. És per això que cal cuidar les formes en allò que va a publicar-se.
2. Teatral: amb unes característiques histriòniques.
o Una persona histriònica...
 Intenta ser el centre d’atenció, ‘l’ànima de la festa’.
 Busca molt activament la valoració dels demés.
 Té una gran capacitat de manipulació, és molt emocional.
 És dramàtica i té una actitud seductora.
 No perd l’ocasió per impressionar als qui el rodegen amb comentaris ocurrents i conductes suggerents.
 Evita la indiferència i la desaprovació dels demés maximitzant l’atenció i els favors.
 Busca insaciablement i inclús indiscriminadament estimulació i afecte.
 Qualsevol indici que els demés no l’admiren o veneren, desperta en ella sentiments depressius i ressentiment.
 Pot canviar ràpid els seus sentiments en funció de la necessitat social que percep.
 És molt influenciable i suggestible. Adapten les seves opinions i conducte a la situació quan volen caure bé a algú (“pseudocamaleons”).
 Quan entaulen una conversa es comunica amb frases grandiloqüents i impactants a expenses del contingut del que diuen.
 Aquestes característiques també tenen la seva expressió a través de l’aspecte físic, extraordinàriament cuidat.
 Té un enginyós comportament social que dóna l’aparença de confiança personal i seguretat amb ell mateix.
 Reiterada necessitat de senyals d’acceptació i d’aprovació.
 L’apreci i l’afecte han de ser constantment alimentats i ho busquen a cada font interpersonal i a tots els context socials.
 És un espectacle per si mateixa.
o Boris Izaguirre és el model ideal, un gran exemple.
o Claus per entrevistar a una persona teatral:  Mostra’t impressionat per la seva forma de ser, parlar o actuar.
Reflecteix admiració per ell o ella.
 És imprescindible que se senti molt segura. S’ha de tenir una especial cura amb què no se senti qüestionada.
 S’ha d’expressar afecte.
 El seu llenguatge és superficial, abstracte i ambigu. Això requereix d’un esforç extra, encara que prudent i subtil, per forçar-lo a concreta (no sentir-se malament si no s’aconsegueix).
 Esforçar-se per no oblidar l’objectiu de l’entrevista. És fàcil despistarse amb la seva exuberància i teatralitat.
 En analitzar el seu testimoni s’ha de tenir en compte la seva vulnerabilitat a la suggestió. És precís verificar el que diu amb altres fots.
 Preguntar-se sempre què guanya amb l’entrevista. No oblidar mai la seva gran habilitat per a la manipulació.
3. Evitatiu o Una persona evitativa...
 És tímida en excés. Solen evitar les situacions socials.
 Té tendència a aplaçar l’enfrontament de situacions difícils.
 Està sempre en alerta i en guàrdia, a la defensiva.
 Té por i desconfiança cap als demés.
 Rigidesa social. Té una ètica molt clara.
 Té falta de confiança en si mateix.
 Té gran temor a patir humiliacions.
 És molt vulnerable a la crítica.
 Té pocs amics de confiança. Sol admetre poca gent al seu cercle i ho fa després que les persones a la que admet hagi superat unes proves molt estrictes que li permet saber que podrà comptar amb el seu suport i acceptació incondicional sense crítiques.
o  Sentiments d’incompetència i falta d’adequació social. Es veu a ella mateixa com socialment inepte, inadequada i inferior, cosa que justifica l’aïllament i el menyspreu que rep per part dels demés: se sent poc atractiva com a persona, desmereix...
 La soledat li dol però és l’únic que la protegeix de l’extrema vulnerabilitat.
Claus per entrevistar a una persona evitativa i/o a una pessimista  Abordar-la lentament i amb calma; del contrari se sentirà amenaçada i es tancarà. No ha de sentir que teniu pressa.
 Mantenir la distància interpersonal.
 Invertir temps a l’inici per generar confiança.
 Tenir en compte que la seva vivència del temps és molt més lenta.
 Respondre amb paciència a tots els seus dubtes.
 Brindar elogis i aprovació perquè se senti més segura, sempre en relació a alguna cosa concreta dita o feta; sense exageracions.
 Mantenir els silencis perquè s’animi a parlar.
 No fer judicis de valor.
 Controlar la comunicació no verbal, que no se senti qüestionada en cap moment.
 No molestar-se si expressa desconfiança cap a nosaltres, s’ha de manifestar que ho enteneu i que és comprensible.
 Expressar com d’important és el testimoni per nosaltres i el favor que ens fa responent a les preguntes.
 Mostrar afecte i no tenir por a respondre a alguna pregunta personal que faci.
 Anticipar-li sempre què és el que anem a fer abans de fer-ho, demanar permís, que senti que té el control.
4. Pessimista: amb unes característiques depressives.
o Una persona depressiva...
 Estat d’ànim habitual presidit per sentiments de tristesa, desànim desil·lusió i infelicitat.
 Concepció d’ell mateix centrada principalment en sentiments d’impotència, inutilitat, baixa autoestima.
 Es critica, s’acusa, s’autodesqualifica.
 Cavil·la i tendeix a preocupar-se per tot.
 Es mostra pessimista.
 Tendeix a sentir-se culpable o arrepentit per tot.
5. Insegur: amb unes característiques de dependència.
o o Una persona insegura...
 Té dificultats per prendre decisions quotidianes si no compta amb molts consells.
 Necessitat excessiva de reafirmació.
 Es veu a ell mateix com fràgil, dèbil i inadequat.
 Necessitat que altres assumeixin responsabilitats que els són pròpies.
 Dificultat per expressar el desacord.
 Temor a la pèrdua de recolzament i aprovació.
 Falta de confiança en si mateix i en el seu propi judici.
 Desig de protecció i recolzament fins el punt de presentar-se voluntari per realitzar feines que li resulten desagradables.
 Si acaba una relació, busca ràpidament una altra que li proporcioni la cura i suport que necessita.
 Por irracional a l’abandonament.
 La tendència extrema a la conformitat pot fer que deixin a un costat les seves pròpies idees o testimoni i adoptin les dels demés.
Claus per entrevistar a una persona insegura:  Abordar-la lentament i amb calma perquè no se senti amenaçada i es tanqui. No ha de sentir que es té pressa.
 Utilitzar l’escolta activa i ser empàtica.
 Mostrar afectuositat i calidesa. La distància interpersonal pot ser escassa, i inclús pot usar-se el contacte físic de manera prudent.
 Invertir temps al principi per generar confiança.
 Respondre amb paciència tots els seus dubtes.
 Ser proactiu a la relació, però sense ser brusc.
 Brindar elogis i aprovació perquè se senti més segura, sempre en relació a alguna cosa en concret dita o feta, sense exageracions  Mantenir els silencis perquè s’animi a parlar.
 No fer judicis e valor. Tenir especial cura de no posar-la en qüestió.
 Tenir paciència davant la seva tendència a disculpar-se per tot.
 Insistir en expressar com d’important és el seu testimoni per nosaltres i agrair el seu esforç.
 Mostrar-nos afectuosos i no témer a respondre alguna pregunta personal que faci.
 Anticipar que es farà abans de fer-ho, demanar permís, perquè senti que té el control.
 Realitzar preguntes molt concretes i precises per corroborar el seu testimoni.
6. Perfeccionista: amb unes característiques obsessives-compulsives.
o Una persona perfeccionista...
 Eficàcia, ordre, organització.
 Gran responsabilitat.
 Es fixen elevats estàndards de rendiment.
 Objectius molt elevats, a vegades poc realistes.
 Intenten fer-ho tot amb la màxima perfecció.
 Gran poder d’observació i d’atenció als detalls.
 El més mínim error li genera una gran culpabilitat.
 Dedicació rígida i devota a la productivitat.
 Poques vegades troben temps per a si mateix o la família.
 ?  Rígids i dogmàtics en qüestions de moralitat, ètica i valors.
 Consideren que les seves creences constitueixen la veritat absoluta.
o o Claus per entrevistar a una persona perfeccionista  Abordar-la lentament i amb calma.
 Mantenir una bona distància interpersonal.
 Invertir temps a l’inici per generar confiança.
 Respondre amb paciència tots els seus dubtes.
 Mostrar-li admiració, però de forma discreta i prudent.
 No fer judicis de valor.
 Controlar la comunicació no verbal.
 Estar disposats a escoltar tots els detalls i a preguntar-li per ells.
 Observar i deixar que donin pistes sobre com actuar. Estar atents al feedback.
 Respectar absolutament l’ordre dels seus objectes (no tocar, no desordenar, no canviar de lloc; demanar permís per tot).
 Procedir de manera que senti que té el control.
 Anticipar-li el que es va a fer abans de fer-ho.
 No entrar en confrontacions dialèctiques ni fer-li notar incoherències o errors.
 Expressar com el seu testimoni o el treball en curs podrà ser d’utilitat per la societat en el seu conjunt (poden comprometre’s desinteressadament amb una “causa major”).
Monk, és un gran exemple.
7. Suspicaç: amb unes característiques paranoiques.
o Característiques  La personalitat paranoide mostra una vigilant desconfiança cap als demés i una actitud defensiva tensa davant l’anticipació de les crítiques i enganys.
 Presenten una irritabilitat abrasiva l’exasperació i l’enfado d’altres.
 Els individus paranoides sovint expressen por a perdre la independència, cosa que els porta a resistir-se vigorosament a les influències i al control extern.
i tendeixen a provocar o Claus per entrevistar una persona suspicaç:  Abordar-la lentament i amb calma. No realitzar moviments bruscos.
 Mantenir una bona distància interpersonal. No aproximar-se massa.
 No establir contacte físic (tocar l’espatlla, el braç...) a no ser que sigui la persona qui ho iniciï. Per a les salutacions, donar la mà amb cama i esperar a que l’encaixi.
 Posar especial atenció a l’escolta activa i a no emetre judicis de valor.
 Mostrar-se calmat; parlar en veu baixa si se’l nota nerviós. No usar un to de veu elevat ni una velocitat ràpida a l’hora de parlar.
 Si expressa arguments o conclusions estranyes o absurdes, no confrontar-les directament. Al final, plantejar dubtes.
 Evitar participar del pensament delirant, si hi fos (per exemple, donar per certa una conspiració o ideació delirant equivalent).
 Si la persona es troba sota efectes d’una intoxicació (alcohol o altres drogues), o si se’l nota especialment nerviós, abandonar educadament l’entrevista (pel risc de reaccions agressives).
8. Antisocial o Característiques  Els individus antisocials pensen anticipadament que els altres li faran mal d’alguna manera i les seves conductes pretenen contrarestar les expectatives de dolor i possibles agressions per causa d’altres; per això, s’impliquen en conductes enganyoses o il·legals amb l’objectiu d’explotar l’entorn en benefici propi.
 Presenten un gran desig d’autonomia i anhel de venjança i recompensa per allò que consideren que van ser injustícies passades de les quals van ser víctimes.
 Són irresponsables i impulsius, qualitats que justifiquen perquè consideren poc fiables i deslleials als demés.
 La seva insensibilitat i crueltat són els únics mitjans que tenen per evitar l’abús i convertir-se en víctimes.
 Són despreocupats, desafiants i no s’espanten fàcilment. Això facilita el seu lideratge, en animar i oferir a altres persones activitats que poden arribar a ser perilloses.
 La seva dificultat per sentir responsabilitat i, en ocasions, la seva falta de culpa li ocasionarà conflictes a les relacions socials.
o Claus per entrevistar a una persona antisocial  Recordar que són molt gelosos de la seva autonomia, no se’ls ha d’imposar condicions.
 Presentar l’entrevista o la demanda de contacte sota la forma d’un repte discret i amb un cert matís de “valor/risc”:  Mostrar expressament el que se suposa de valor o, inclús, transgressió, implicar-se en el treball periodístic.
 El ritme en parlar pot ser ràpid i el to elevat; l’actitud pot ser activa.
 Pot utilitzar-se una adulació prudent.
Habilitats que faciliten el tracte amb les fonts personals i, en conseqüència, maximitzen les possibilitats d’èxit en el contacte i en l’obtenció de dades.
Aspectes bàsics per treballar amb fonts documentals Importància de la documentació a la producció de peces periodístiques - Informacions en temps real: protagonistes, agències de notícies, gabinets de comunicació, successos - Documentació: informació retrospectiva (passat, el context) i informació prospectiva (informació que va més enllà, plans). D’on s’obté la documentació? - o Arxiu: sistema de documentació del propi mitjà (o del periodista).
o Registres públics: té veracitat.
o Internet: webs, blogs, bases de dades... També les xarxes socials, que s’ha d’aprendre a treballar amb elles ja que hi “convivim”. Acullen moltes opinions diferents, però la informació és poc verídica i s’ha de saber passar el filtre.
Font que s’ha d’utilitzar ,però s’ha d’utilitzar bé.
Redacció: àrees, seccions, periodistes Les informacions a temps real i la documentació permeten la redacció i, així, s’obté la peça periodística.
A major documentació, major qualitat final. La documentació permet: - Comprovar - Contrastar - Ampliar - Aportar dades de fons: el periodisme sense context és pèssim.
- Obtenir antecedents - Adquirir dades per documentar-se en cas d’entrevista. Hem de conèixer el màxim possible d’allò que volem preguntar a l’entrevistat.
Requeriments bàsics per utilitzar fonts documentals - Escrupolositat en la cerca, selecció, anàlisi i interpretació de les fonts. Hem de ser molt curosos perquè és molt fàcil perdre’s.
Definició: exactitud a l’examen i esbrinament de les coses i a l’estricte compliment d’allò que un emprèn o té al seu càrrec.
- Comprovació i contrast de les fonts.
- Comprensió del contingut, del context, del llenguatge i de l’estructura formal.
- Capacitació tècnica i de coneixements per accedir i/o entendre altres documents.
Funcions essencials de la documentació al periodisme (Codina, 2002) 1. Qualitat: complementarietat (dades per a entrevistes, reportatges, etc. Feedback i col·laboració) i credibilitat (contrast i comprovació de dades, precisió, context). Això ens permetrà fer un document nou tot i ser un tema que estigui molt tractat.
2. Creativitat: informació retrospectiva per a fer un dossier, investigar, ampliar notes de premsa, per al periodisme d’investigació, per al periodisme de dades...
3. Viabilitat (rentabilitat): aprofitar materials informatius, propis o aliens, ja existents (informacions, gràfics, fotos, vídeos, àudio), per a producció periodística o per a explotació comercial (hemeroteca).
Principis bàsics que haurien de complir les fonts documentals per ser utilitzades 1. Qualitat 2. Legalitat 3. Utilitat 4. Necessitat: l’excés ens fa treballar malament. Tenir molts fitxers a l’ordinador ens pot fer més lents i menys eficients.
Principi de qualitat per a l’ús de fonts documentals: elements definitoris fonamentals - Veracitat en el contingut i en el continent.
o - Credibilitat en l’origen i contrast.
o - Definició: que pot ser o mereix ser cregut.
Coherència o - Definició: que diu, usa o professa sempre la veritat.
Definició: connexió, relació o unió d’unes coses amb altres / actitud lògica i conseqüent amb una posició anterior.
Traçabilitat Principi de legalitat per a l’ús de fonts documentals: elements definitoris fonamentals - Legalitat: no podem utilitzar un document que legalment no estigui autoritzat a ser usat.
o - Licitud: utilitzar documents que són legals però que èticament no seria just.
o - Definició: prescrit per la llei conforme a ella Definició: just, permès, segons justícia i raó.
Ètica o Definició: recte, conforme a la moral.
Principi d’utilitat per a l’ús de fonts documentals: elements definitoris fonamentals - Eficàcia o Definició: capacitat d’aconseguir l’efecte que es desitja o espera.
- Eficiència o Definició: capacitat de disposar d’algú o d’algun cosa per aconseguir un efecte determinat.
Principi de necessitat per a l’ús de fonts documentals: elements definitoris fonamentals - Oportunitat - Complementarietat Procés de confirmació de dades FOTO Internet: fonts documentals i credibilitat “Twitter va anotar un altre punt de credibilitat la setmana passada, quan es va donar la notícia de la mort d’Osama Bin Laden, una cosa que va passar a la xarxa social uns minuts abans que ho comencessin a relatar les xarxes de notícies més importants”.
I també va circular per les xarxes la següent frase atribuïda a Martin Luther King: “yo lloro la muerte de miles de vidas preciosas, però no me regocijaré con la muerte de nadie, ni siquiera de un enemigo. Aquesta frase va ser compartida i suscita per milers d’internautes. Només hi havia un problema: mai l’havia pronunciada Martin Luther King. Un periodista ha de tenir clar que la majoria de vegades les persones no miren críticament la informació, tan sols la tornen a publicar, la retuitegen...
La majoria de les persones, a l’hora de tractar amb una informació, no en fa una mirada crítica, sinó que es limita a copiar-la al Twitter, Facebook, etc. El periodista no pot actuar d’aquesta manera, no pot ser acrític. El periodista ha de tenir sempre una mirada crítica cap a la informació (exemple WhatsApp – La Vanguardia).
Avui dia s’ha informatitzat la societat, les dades s’han digitalitzat i Internet ha esdevingut una nova, rica i potent font d’informació. Un periodista no és informàtic, però ha de saber distingir quines fonts d’Internet són fiables i quines no ho són Internet ens permet l’accés a arxius online, bases de dades, buscadors temàtics, biblioteques online... Internet ofereix moltes avantatges al periodista. A més, no té limitacions d’espaitemps (no hi ha límits de quantitat ni horaris), compta amb motors de cerca que aporten agilitat i cerques molt especialitzades, s’hi pot accedir des d’on vulguem...
Internet, però, també té els seus defectes, ens encarem a la sobreabundància d’informació, a la credibilitat, que requereix l’habilitat del periodista. Internet permet que circuli informació sense filtre de qualitat ni veracitat. Els riscs de les fonts documentals online són que el nombre de llocs de carència informativa amb un origen dubtós es multiplica i que la falta de credibilitat es converteixi en un problema endèmic en el periodisme digital.
Però tota eina tecnològica deu ser apresa per treure-li el major profit. Del contrari, qui la posseeixi haurà adquirit tecnologia, no capacitat tecnològica.
Un periodista no pot quedar-se al nivell de “simple usuari d’Internet”.
Virtuts - Sense limitacions d’espai/temps: o Sense límits de quantitat o Quan volem, sense horaris - Amb motors de cerca que aporten agilitat i cerques molt especialitzades.
- Des d’on vulguem.
- Cerca sense rastres i sense intermediaris (no sempre).
Defectes - Sobreabundància d’informació - Credibilitat: requereix habilitat del periodista. Internet permet que circuli informació sense filtre de qualitat ni veracitat.
- Riscos de les fonts documentals on-line o Multiplicar-se el número llocs de carència informativa amb un origen dubtós.
o Que la falta de credibilitat es converteixi en un problema endèmic al periodisme digital.
Pautes generals per a una primera criba (selecció rigorosa): - Davant de tot, transparència amb el lector: citar sempre la font i, si estem en un mitjà online, enllaçar-la.
- Conèixer les fonts que consultem i escollir les d’alta fiabilitat.
- Buscar l’autoria del lloc que visitem.
- Mirar el domini: .com per a llocs comercials, .gencat.cat per a la Generalitat, .org per a les institucions sense fins lucratius, .edu per a l’ensenyança.
En definitiva, fer una lectura crítica.
Comprovar una font on-line Buscar evidències o proves que la informació és certa: - Comprovar l’autoria/font: responsabilitat intel·lectual.
- Observar amb sentit crític la qualitat del contingut tractat: claredat amb què es presenta el tema, objectivitat, originalitat i profunditat.
- Comprovar l’existència de referències, cites, taules gràfiques i altres recursos que recullin la tesi de la informació: si la informació conté cites o referències d’altres obres o autors, es considerarà més fiable que una que simplement presenti la informació sense dir d’on l’ha treta.
- Comprovar si la informació s’ha sotmès a un procés d’edició o supervisió per a la seva publicació final (manca de faltes i errors).
- Revisar si es compleix amb la freqüència d’actualització adequada a la naturalesa del recurs.
- Examinar la incorporació de recursos multimèdia i interactius, de manera que s’aprofitin els avenços tecnològics per oferir productes de qualitat superior.
Comprovar les referències La veracitat de les referències es pot valorar usant els següents criteris: - La importància de la persona a la que se cita com referència.
- La proximitat temporal d’allò a què es fa referència (com més antiga sigui la font, més possibilitats que hagi quedat desfasada).
- La relació de les referències amb el contingut: en un article sobre un músic la font citada serà una web musical, no un blog de moda.
- L’estil del contingut: o La lògica a la redacció o L’ús de l’ordre cronològic a l’hora d’explicar fets històrics, o de mapes i imatges per il·lustrar exemples. La minuciositat solen portar aparellada una veracitat de la informació (compte: no sempre és així).
Lectura crítica Fer-nos les següents preguntes: - Aquesta informació està contrastada? Té referències que la suportin? - Si es tracta d’alguna informació sobre alguna investigació, tinc accés a aquesta, per poder fer comprovacions? Google Scholar.
- Ofereix proves del que afirma? - Si no cita fonts i provo a introduir un paràgraf del text a Google, hi ha algun altre text que contingui la mateixa informació? Aquest segon tet conté cites o referències que em poden servir per contrastar la informació? Conclusió El periodista ha de ser capaç de gestionar la sobreabundància de la informació disponible a la xarxa i saber jerarquitzar les fonts en funció de la seva autoritat, credibilitat, honradesa, continuïtat, actualització, productivitat i capacitat d’expressió.
Exemple: Wikipedia Trucs per verificar Wikipedia - Les faltes d’ortografia i errors d’edició: denota que l’article ha sigut editat fa poc i que ningú li ha passat un filtre d’estil al contingut, i molt menys ha comprovat en què es basa per afirmar el que diu.
- La comparació amb l’article en anglès. A vegades, hi ha usuaris que tradueixen articles de l’anglès a l’espanyol, fent traduccions una mica “lliures” en les que es perd el sentit i, per tant, es diuen coses errònies.
- La quantitat de cites i referències que té l’article. Allà on veiem una cita requerida vol dir que el material és alguna cosa que no té documentació o referències aclaratòries.
- La pestanya “Discussió” pot donar-nos pistes sobre què pensen altres usuaris sobre ell mateix. Si alguna informació no és certa, hi haurà molta ent que així ho digui i que requereixi reedició del text. Pots visitar també la pestanya “Historial”.
Selecció de fonts per a periodistes - www.unav.es/fcom/guia Periodisme en escenaris de catàstrofes Funció social del periodisme (o el que hauria de ser...encara que sovint no sigui) 1. Mostrar fets d’interès social.
2. Relatar i contextualitzar els fets.
3. Aportar elements per comprendre els fets, amb informació en profunditat que no només descrigui sinó que expliqui.
4. Aportar informació responsable, que ajudi a trobar sentit als fets mostrats.
5. Aportar informació adequada per què els ciutadans poden adoptar postures i accions informades i reflexionades davant aquests fets.
Algunes claus sobre l’interès mediàtic 1. Les catàstrofes acaparen tota l’atenció mediàtica per ser fets greus i excepcionals, “fets-ruptura”.
2. Una catàstrofe genera incertesa i a major incertesa, majors conseqüències socials i major dificultat per traslladar els fets a l’espai i el temps dels mitjans.
3. A major incertesa major interès noticiari...i viabilitat periodística.
4. Qualsevol catàstrofe es converteix en un esdeveniment mediàtic.
El periodista en un escenari de catàstrofe. Algunes dificultats inicials.
1. El periodisme de catàstrofes és una parcel·la professional delicada i complexa.
2. La catàstrofe afecta emocional i materialment a subjectes i comunitats. Altera estructures fonamentals (socials, econòmiques, polítiques, sanitàries...).
3. El camp de treball són escenaris caòtics i tràgics, amb víctimes desorientades i equips d’emergència atenent urgències.
4. No hi ha les fonts adequades. Les dades són parcials, subjectives i emocionals.
Necessitat de fonts informatives La construcció del relat periodístic 1. S’intenta situar al receptor sobre el terreny i generar-li una il·lusió d’experimentació directa.
2. Es mostren els efectes més directes (víctimes i perjudicis) recolzats en imatges emotives.
3. Després de l’ordre provisional, es busquen supervivents i afectats (“el rostre del dolor”).
4. Es busca el perfil més èpic dels equips de rescat.
5. Quan l’escenari es refreda es busquen autoritats, organitzacions i històries personals per poder prolongar l’interès mediàtic.
Això està mal fet, ja que es fa de l’espectacle una catàstrofe. Per tant, no s’ha de fer.
Tres reptes per a un bon professional 1. El tracte amb les víctimes.
2. L’elaboració de informació.
3. L’autoprotecció física i emocional (no cal jugar-se la vida per una foto).
Anàlisi de la mirada de la TV sobre una catàstrofe Taula Radiografia crítica al periodisme de catàstrofes 1. L’espectacularització predomina sobre la informació.
2. Abunden els detalls escabrosos que no aporten informació de qualitat sinó que revictimitzen als afectats. A la narració li manca sensibilitat i context.
3. S’acostuma als receptors d’informació de catàstrofes a saber identificar el fet o “trastorn”, però no a comprendre’l  hipocondria generalitzada.
4. Priva el consumisme de sensacions sobre l’interès per conèixer i comprendre. Per això, quan el pas del temps aporta molta més informació (contrastada i fiable), la catàstrofe ja ha perdut interès com a notícia.
De l’explosió d’interès inicial al silenci final 1. En les primeres hores es força un flux informatiu desbordat (i amb dades eficients) 2. L’excés informatiu satura la capacitat de processament cognitiu d’audiència i periodistes.
3. L’audiència redueix el seu interès.....
Quan i perquè els mitjans abandonen l’escenari 1. Quan el rendiment icònic està esgotat.
2. Quan els relats deixen de cotitzar Necessitat de les víctimes i familiars 1. ? 2. ? 3. ? 4. ? 5. ? 6. ? 7. ? 8. Evitar treure importància al succés (necessiten sentir que la premsa tracta el succés amb rigor i serietat: l’espectacle resta importància a la catàstrofe).
9. Centrar-se en les estratègies d’enfrontament i en els recursos personals i socials (ajuda al procés d’elaboració psicològica de l’experiència).
10. Ser mostrats autogestionant activitats per millorar la situació (és útil i protector per a les víctimes).
11. Rebre informació pràctica o útil per gestionar la situació.
12. Trobar sentit al succeït (per mantenir un record interioritzat i integrat de l’experiència).
13. Mantenir el record (la informació respectuosa dels desapareguts ajuda molt a les víctimes, especialment si està es prolonga en el temps, més enllà del succés.
Necessitats de la comunitat 1. Informació (saber què va ocórrer; llistats de ferits i morts  evitar els danys per notícies errònies; evitar la comunicació de pèrdues a través de la premsa per evitar efectes psicològics imprevisibles i l’acumulació de familiars en hospitals i instituts de medicina legal i forense.
2. Orientació sobre què fer i com reaccionar (mesures...) 3. ? 4. Protecció del trauma 5. Secundària entendre què ha succeït (dimensió del risc, zones de perill, mesures preventives  es redueix el temor i l’aflicció i s’evita la desorganització.
6. Modificació d’estructures per preveure futurs successos similars (conèixer els mitjans de què disposa o disposarà per prevenir riscos futurs).
7. Solució de possibles desequilibris socials que han pogut contribuir al succés (conèixer que els polítics treballen eficaçment gestionant la crisi i els desequilibris socials relacionats amb la catàstrofe).
8. Evitar estereotips socials de discriminació, desigualtat o conflicte (no transmetre informacions que reforcin la discriminació, la desigualtat o el conflicte).
Necessitats dels periodistes que no sempre poden o volen tenir en compte 1. Resoldre el dilema entre ajudar les víctimes o cobrir la notícia.
2. No arriscar la vida.
3. Protegir-se del perill a l’escenari.
4. Protegir-se del sofriment que genera el contacte amb les víctimes (aprendre tècniques de desactivació emocional, enfrontament de l’estrès i del trauma).
5. ? 6. Disposar d’informació veraç, científica i contrastada.
7. Immediatesa (que obstaculitza seriosament la informació responsable i de qualitat).
8. Transmetre missatges institucionals de les instàncies de gestió de la catàstrofe...
9. ? Problemes detectats in situ en els periodistes 1. Escassa capacitació i coneixements sobre les dinàmiques personals i organitzatives en escenaris de catàstrofe ( interferències, conflictes, desconfiança, dificultats per realitzar un bon treball).
2. Actitud prepotent, irrespectuosa amb víctimes i personal d’emergències; inadequades per explicar les seves intencions i necessitats ( genera desconfiança en els equips d’emergències que els veuen com molestos, manipuladors i poc fiables).
3. ? 4. Escàs o nul coneixement sobre la psicologia de les víctimes, les seves necessitats i la forma d’abordar-les ( es busca entrevistar a qualsevol persona i en qualsevol estat per personalitzar el drama i amb preguntes que poden retraumatitzar).
5. La demanda d’immediatesa porta a transmetre dades no contrastades i rumors (el desmentit ja no evita els perjudicis als afectats).
6. La necessitat d’espectacularització porta a pràctiques que vulneren l’ètica (amagar la identitat i mesclar-se amb familiars per captar escenes en calent, buscant el dolor de les víctimes i desavinences entre equips) Problemes detectats en la informació publicada 1. ? 2. ? 3. Excessiva emoció informativa (provoca activació emocional en víctimes i testimonis, podent causar traumatització...) Les rutines periodístiques La rutina és una costum, l’hàbit adquirit de fer les coses per pura pràctica, sense raonar. Les rutines tenen una part positiva, i és que donen tranquil·litat. Però, alhora, també tenen un problema i és que bloquegen qualsevol possibilitat d’adaptar-se.
Les rutines estructurals són aquelles que organitzen el treball periodístic a la redacció. El que es fa a primera hora del matí és escoltar la ràdio o mirar la tele i, també, llegir el diari, per tal de poder comentar amb la resta de l’equip el que ha passat a l’actualitat.
Aquesta rutina s’estableix per enfocar el treball del dia. A primera hora del matí hi ha tot el que ens ha arribat des de les agències, per exemple, i també les diferents notícies que s’han publicat durant la matinada. A la reunió que s’organitza per definir el treball que es farà durant la jornada, s’estableixen quin espai es dedicarà a cada notícia.
El problema és que l’actualitat és contrària a la rutina i, en qualsevol moment, pot descol·locar el que nosaltres havíem previst. Cal ser capaç d’acoplar les notícies imprevistes a la rutina. Més tard, es fa una segona reunió on es valora si ha sorgit algun tema que modifiqui el que s’havia planificat a primera hora del matí, ja que això podria modificar la portada que s’havia dissenyat, per exemple.
A la tarda, en una redacció, ja es comença a escriure les notícies que es publicaran el dia següent. També es fa una tercera reunió, la reunió de la portada, per valorar les notícies del matí (s’ha rebut nova informació?) i mirar quines altres notícies s’han d’incorporar.
Així doncs, el disseny d’un diari no és mai definitiu, sinó que ha d’adaptar-se contínuament al que va sorgint. La rutina ha de ser flexible per incorporar tots els imprevistos.
En el cas d’un diari, per tal que estigui disponible tots els matins, cal que respecti uns horaris de producció. Qualsevol retràs en els passos implica arribar tard als quioscs.
A les 7 de la tarda hi ha la línia de no retorn, és a dir, difícilment s’integrarà alguna notícia nova. Només es farà en el cas que es tracti d’una notícia molt important (mort inesperada, eleccions anticipades...). Per tant, només amb notícies que justifiquin arribar tard al quiosc a canvi de proporcionar una informació molt important. A les 9 del vespre el diari està ja en rotativa.
Així doncs, tenim dues rutines estructurals: la reunió de primera hora del matí i la reunió de la portada.
La taula de redacció és una unitat de treball que està formada per una sèrie de directius que coordinen el treball de totes les seccions. L’aparició d’Internet ha modificat la manera de treballar ja que també cal està pendent d’aquesta nova tecnologia i les xarxes socials (sobretot, Twitter). Twitter és la immediatesa màxima, les notícies ja no arriben només a través de televisió, ràdio i premsa, sinó també a través de tweets o dels portals webs dels diferents mitjans de comunicació. Això fa que el control de les notícies que vagin apareixent sigui molt més difícil.
A partir de les 11h o 12h de la nit hi ha un redactor cap de tancament, que té el poder absolut de canviar l’edició, en aquest moment és el cap del diari.
L’agenda del diari la decideixen tots els redactors i es composa d’una sèrie de fets. El periodista l’ha de mirar per saber què haurà de fer el dia següent.
La rutina de producció més coneguda és la de “copiar – enganxar” del teletip.
Les rutines estan guiades per les presses. En premsa guanya la carrera el que dóna la notícia abans. En els mitjans digitals actualment tenen un ritme d’informació continu (més d’una notícia per minut). Per aquestes presses es produeix una falta de contrastació. S’hauria de contrastar fins i tot els teletips.
Valors, normes i criteris en la producció de la informació Infoxicació: massa informació Crisi actual - Context actual...
o Internet o “Every 2 days we create as much information as we did up to 2003. Every 2 years the world’s information doubles” (Martin Kaplan)Cada dos anys el nivell d’informació es duplica.
o La premsa tradicional pot mantenir les característiques positives del model? - Disminució béns púbics al mercat.
- Informació = bé públic (Mauro Wolf, 1996) “Thanks to the Internet’s struture and its distributed architecture, access to information has been progressively relocated into the hands of its users” – Kaplan Informació Doble vessant del periodisme - Feina (lògica mercantil i empresarial) - Funció social (oferir a la població informació rellevant per als seus interessos) - Transparència informativa - Quart poder: bissagra entre poder polític / 3 poders - - o Legislatiu, executiu, judicial o Thomas Babbington Macaulay (1800 – 1859) Alarma cívica o Vigilància Estat o Control polític (democràtic) Ryzard Kapuscinsky o - Domoslawski Dicotomia servei públic / lògica de negoci o Crisi valors o Informatius TV Els treballadors de Canal 9 estan fent, ara, una televisió ben feta sense cobrar. Cosa que no feien abans, quan cobraven, perquè tenien uns condicionants econòmics que els limitaven (censures).
Motius econòmics del canvi de model El model tradicional consistia en vendre els diaris als lectors però, actualment, amb l’arribada d’internet es tracte de vendre els lectors als anunciants.
- Canvis en el finançament - Vendre el diari als lectors  vendre els lectors als anunciants o Paul Starr: “Goodbye to the age of newspapers (hello to a new era of corruption)”.
Disponibilitat / Exposició - Eliminació corresponsals estrangers i 11-S: hi havia hagut un descens de corresponsals que cobrien amb cobertura internacional els països àrabs. Després de l’atemptat de l’11-S molts ciutadans americans van trobar que tenien molta manca d’informació.
o Rapidesa cobertura cibermitjans 11-J i 11-M - Disponibilitat d’informació a la xarxa - Exposició als mitjans audiovisuals - Les TIC no haurien de provocar canvis - Ni eludir responsabilitats model tradicional Els ciutadans més ben informats són els que estan informats a partir d’Internet i els diaris digitals i els que ho estan menys són els que llegeixen la premsa en paper.
Informatius TV El contenidor informatiu és el telenotícies tradicional, que ha de tenir una periodicitat establerta i que és el pilar bàsic de la programació, el que encarna una cadena televisiva.
- Contenidor informatiu; 20-60 minuts - Periodicitat establerta - “se encadenan temas y noticias para completar una visión panorámica de la realidad”.
- Prestigi cadenes generalistes, el telenotícies és el pilar bàsic programació AV ( Mauro Wolf) - Presència des dels inicis (1948, TVE, 1952) o BBC, 1954 - Operadors especialitzats (BBC, CNN) - Signe d’identitat corporativa: batalla entre mantenir i seguir sent el signe d’identitat corporativa amb la funció de quart poder i un moment altament competitiu en el qual totes les cadenes intenten donar la màxima actualitat en el menor temps possible (The Newsroom 1x04, mort congressista).
- Informatius de qualitat: - o Reflectir total comunitat o Context i en profunditat o Cercar noves notícies i investigar o Fonts necessàries (credibilitat, equilibri, honradesa) o Tots els pdv rellevants o Infravalorar violència i morbositat o Ampli repertori de temes o Tipologia dels temes = idees, tendències socials, política, institucions, fets rellevants.
o Fonts = varietat, inclusió experts, adequació. No tothom pot ser font, cal buscar “qualitat”.
o Durada de les notícies (<1minut) Model d’infoentreteniment: busquen l’anècdota, el fet trivial. Si es tracta d’un tema polític o econòmic, intentaran trobar-hi la gràcia. Es busca entretenir a partir de la informació (els temes que més es comenten no són, precisament, de política o economia tot i que poden aparèixer-hi).
o Característiques  Presència consultors o assessors màrqueting  Notícies de proximitat, intranscendents, sensacionalistes  Sobre gent famosa i popular  Fonts: desaparició de l’expert, augment de fonts poc autoritzades, ciutadans anònims, veïns, fonts poc argumentades.
 Intencionalitat de construir un informatiu àgil i entretingut.
Informatius de TV tradicionals vs. Model d’infoentreteniment (periodisme de tabloide) Tradicionals - Periodisme de quart poder, relacionat amb el bé públic. Vetlla perquè els lectors estiguin ben informats.
- Política i institucions democràtiques - Periodisme com a bé públic - Audiència Infoentreteniment - Frívoles, irrellevants, crims, successos, violència, escàndols, famosos, anècdotes.
- Visió d’un món menys digne (Patterson).
- Focus en el QUÈ, no en el perquè.
- Manca eines comprensió / aprofundir.
o Temps AV / espai impresos i Internet.
- Banalització - Tractament superficial - Espectacularització - Serialització d’esdeveniments negatius, anecdòtics i espectaculars.
- Predomini emoció sobre la informació de qualitat.
Deontologia mitjans - Trets definitoris premsa: o Cooper, 1989  o Veritat, responsabilitat, llibertat d’expressió Lambeth, 1991  Veracitat, imparciabilitat, llibertat, humanitat i servei (mayordomía) - Superar deontologia com decàleg de faltes (quins són els problemes del periodisme?) - Responsabilitat social o - Comissió per una premsa lliure i responsable Accountability o Retre comptes als lectors Xarxes socials Enfocament econòmic - Canvis sistema mitjans Estat espanyol - Concentració de mitjans - Vinculació capital / expressió política - Desregulació de l’audiovisual i de les Telecomunicacions - Llibertat d’expressió - Manca de debat a Espanya sobre impacte social desregulació - Manca Autoritat reguladora Audiovisual (Contemplada llei 7/2010) - Mitjans i anunciants o Grans empreses (El Corte Inglés) o Banca (Grupo Prisa i Banco Santander) o Cas Echevarría Concentració de mitjans 4 grups: Planeta, Unidad Editorial, Mediaset i Prisa 70% es basa en premsa de referència nacional (El País, El Mundo, La Razón) i en premsa esportiva (Marca i As).
80% es basa en la premsa econòmica (Expansión, Cinco Días), en la ràdio comercial generalista (Cadena Ser i Onda Cero) i en la televisió comercial (Antena 3, Telecinco, Cuatro, canals TDT i Digital +).
Mitjans i dependència entre ells Fonts i Internet: xarxes socials i plataformes d’informació Dades introductòries - 2003: neixen MYSpace i Linkedin: aquesta última és la xarxa de contactes professionals més importants del món.
- 2004: neix Facebook, la xarxa social més popular del món.
- 2006: neix Tuenti, la segona xarxa més popular a Espanya.
- Un 90% dels internautes espanyols utilitza com a mínim una xarxa social (dades de 2012). Un 20% d’ells, utilitzen com a mínim tres xarxes.
- Facebook (85%) – Tuenti (26%) – Twitter (21%) – Linkedin (14%).
Escriure una cosa en un perfil públic és una forma de donar el consentiment a que pugui agafar-se. Però una cosa és donar-ho com a informació i l’altra és que ho posin als mitjans de comunicació.
Els espanyols passen una mitjana de 27 hores al mes connectats a Internet. 5,4 hores es dediquen a les xares socials i 1,1 hores als mitjans de comunicació digital.
Classificacions de les xarxes socials Horitzontals - Audiència generalista - Sense temàtica definida - Persones que generalment es coneixen i comparteixen llaços d’amistat - Exemple: Facebook.
Dins el periodisme, a través del Facebook hi pots trobar els seus contactes, amistats i familiars.
Cosa que ens serveix per investigar, trobar... i, inclús, per arribar a trobar a alguna persona, per contactar amb ella. És una eina útil pels periodistes, per trobar informació útil sobre una persona i saber com contactar-les.
Verticals - Un tema o motiu aglutina els seus usuaris.
- Poden conèixer-se o no però hi ha un fil conductor de relacions.
- Les temàtiques són molt diverses: cine, música, viatges...
- Exemple: Linkedin (la seva temàtica és el món professional, laboral) Registrar-se a Linkedin permet trobar contactes professionals i tenir informació sobre l’experiència laboral de la persona en qüestió.
Base relacional - La seva base són les relacions socials.
- Exemple: Facebook, Tuenti...
De creació de continguts - Neixen de la generació de continguts per part dels usuaris i tenen una “capa” de xarxa social.
- Flickr, Youtube, Slideshare, Instagram...
A partir d’aquesta classe de xarxes socials, els periodistes poden documentar-se sobre la persona que ens interessa. Per exemple, a través de Youtube es poden trobar totes les entrevistes que s’han fet a la font en qüestió; a partir d’Instagram podem conèixer les aficions i gustos de la persona, etcètera.
Principals xarxes socials My Space: va ser una xarxa hegemònica a EUA però avui dia, i després de canviar de mans en diverses ocasions i acomiadar part de la seva plantilla, està en clara disminució.
Linkedin: 150 milions d’usuaris registrats. El perfil és el CV. Excel·lent eina per buscar i contactar amb fonts. És una excel·lent base de dades públiques de persones i empreses.
Facebook: 850 milions d’usuaris, equiparable al tercer país més poblat del món. El 79% del seu tràfic és internacional. S’usa principalment per a contactes que ja es coneixen personalment.
Un 76% dels usuaris hi accedeix a diari. Permet contactar amb gairebé tothom. Ofereix informació personal.
Twitter: es diu que és més una eina de comunicació que una xarxa social. 100 milions d’usuaris al mes al món. No hi ha obligació de reciprocitat. Destacar la funció “mencions” en @conecta: al teu timeline només veuràs les més recents i les de la gent que segueixes. Aquí pots veure les de gent a la qual no segueixes. Destacar la funció de retweet, ideada pel públic per citar la font. Utilitat de les “llistes” per filtrar i organitzar informació selectiva. Molt utilitzat per personatges públics: futbolistes, polítics...
Facebook vs. Twitter Facebook - Massiu i generalista - Té molts més usuaris: molt útil per aconseguir contactar amb fonts.
- Ofereix entorn d’amistats reals.
- Els missatges es mantenen durant més temps.
Twitter - Segmentat i de nicho.
- El seu contingut és públic - Permet visitar-lo tot sense deixar pistes (no exigeix reciprocitat).
- Ofereix “declaracions” i respostes públiques.
- Prioritza l’actualització.
- Ofereix més eines de cerca especialitzades: es poden seguir pistes de persones, de declaracions, de temes, de notícies.... I saber què ha dit cada persona que se n’ha manifestat al respecte, qui ho ha originat, etcètera.
Xarxes socials emergents Tumblr, Pinterest...
Monitorització d’informació Monitorització: davant l’enorme quantitat de dades que circulen a Internet a les diverses plataformes d’informació, és necessari que un periodista sàpiga filtrar i gestionar bé les seves fonts d’informació on-line.
Eines de monitorització - Tecnologia RSS (Really Simple Sindication): a través d’un lector de fonts d’informació RSS ens subscrivim a les pàgines web que ens interessen, de manera que ens arribarà seleccionat cada dia el que publiquin de nou.
- Ens estalvia temps i distraccions: d’un cop d’ull veiem tots els titulars de les fonts d’informació.
- Cerques permanents: trobar allò que es publica permanentment sobre qüestions concretes com empreses, persones, temes...
- o Blogs: buscador de blogs de Google (opció última setmana o últimes 24 hores) i Bitacoras.com/buscar (blogs espanyols).
o Mitjans: Google News (especialitzat en buscar notícies).
o A diari: Google Alerts (ens permet buscar tot allò que es publica sobre una paraula clau).
Buscadors multimotor: escrivint la paraula una sola vegada busca a través de diferents motors.
o Netvibes, Metacrawler Eines de monitorització en xarxes socials - Es recomana fer les cerques amb i sense hashtag per veure quina etiqueta és més popular i seguir el tema.
- Twitter permet guardar cerques - Twitter busca els resultats més recents i classifica “els més rellevants” a la vegada que pots seguir-los “tots”, però també fer una cerca paral·lela en el nom de l’usuari i en su “bio”.
- Twitter disposa d’una cerca avançada.
- Es recomana utilitzar la possibilitat de fer llistes.
- Tweetdoc.org: recopila missatges de Twitter i els converteix en un PDF, es pot veure quin usuari va ser el primer en difondre una informació.
- TweetBeep: eina per crear alertes amb paraules clau a Twitter.
- Facebook ofereix moltes menys opcions de monitorització que Twitter, ja que molts usuaris tenen els seus continguts en privat.
- A Facebook les cerques que permet són d’usuaris de compta.
- Open Facebook Search és un buscador de paraules a Facebook. Ens ofereix un llistat de les mencions a murs d’usuaris sense restricció de privacitat.
- Qwerly ens permet analitzar als usuaris que seguim a Twitter i explorar quins altres perfils tenen a la xara, de manera que podem monitoritzar també la conversació que segueixen en altres xarxes socials.
- Hashtracking o Tweetreach medeixen l’impacte d’un hashtag.
Fonts i xarxes socials: advertències - Un trending tòpic ja no és notícia.
- Que algú s’hagi obert una compta a Twitter o Facebook ja no és notícia.
- Qualsevol comentari a les xarxes socials no té perquè ser notícia.
- Evitar que les xarxes socials arraconen el contacte directe amb la font.
- La informació millora om més a prop s’està de la notícia.
Són una eina, una ajuda per contactar i esbrinar informació, però no s’ha d’oblidar quina és la feina del periodista. No s’ha de perdre el cap per les xarxes socials.
Legislació que limita i afecta el treball periodístic amb fonts Drets que afecten i limiten el treball periodístic amb fonts - Drets de la personalitat (18 CE) o Són drets subjectius de totes les persones (art. 10.1 CE)  o “La dignidad de la persona, los derechos inviolables que le son inherentes, el libre desarrollo de la personalidad, el respeto a la ley y a los derechos de los demás son fundamento del orden político y de la paz social”.
Protecció fora de l’àmbit de la persona:  Grups ètnics i socials sense personalitat jurídica  Dignitat de les persones òbits  Menors - Domicili inviolable (18.2 CE) - Secret de les comunicacions (18.3 CE) - Limitació de l’ús de la informàtica (18.4 CE: LOPD, LSSICE…) - Codi penal - Codi Civil - Secret professional - Accés a registres Drets de la personalitat Honor, intimitat personal i familiar i pròpia imatge - Injúries i calúmnies - Persones públiques - Persones de notorietat pública - Persones privades - Persones jurídiques La pròpia imatge - Concepte no definit, però dos supòsits: o Com a dret fonamental (moralitat i dignitat) o Dret patrimonial ordinari (com a valor patrimonial) Protecció constitucional: - Decidir sobre la difusió pública de la seva imatge - Impedir a un tercer captar, reproduir o publicitar Les fonts i la intimitat Formes d’intromissió il·legítima en la intimitat - El domicili, un àmbit de privacitat - Intimitat familiar: concepte no delimitat - Aparells d’escolta - Intercepció de correu o documents privats - Divulgació de fets relatius a la vida privada - Revelar el que es coneix per la relació professional - Els propiciats per la tecnologia invocables per analogia - Les autoritzades per llei - Les autoritzades per una autoritat i d’acord amb les lleis - Predomini rellevant d'interès històric, científic o cultural - Per actes propis - Amb consentiment (revocable però amb conseqüències) Les fonts, la revelació de secrets i el secret professional Altres limitacions del periodista amb les fonts - La clàusula de consciència - Revelació de secrets - Secret professional - Segrest de publicacions - La relació laboral - Autoregulació i codis ètics Autodeterminació informativa - Concepte - La LOPD - Internet com a font - La titularitat de drets - Les responsabilitats - La LSSICE i altres - Les fonts i el rastre digital - Dret de rectificació - Dret a l’oblit Els registres públics com a font per al periodista Consideracions generals - Perquè és important l’accés als R.P? - Què som? - La professió - El que ens dona valor - Per a qui escrivim? Els registres públics - Són fonts d’informació - Accés a informació oficial - Donen credibilitat a la informació i al periodista - Es informació que supera el judici de veracitat - Es pot aportar a judici - El seu coneixement és estratègic pel professional El judici de veracitat és aquell que s’aplica a qualsevol notícia en el sentit de si s’ha estat eficient, és a dir, si s’ha contrastat la informació.
Què són els registres públics Els registres públics són arxius creats i gestionats per les Administracions Públiques: - L’Administració General de l’Estat - Les Administracions de les CCAA - Les Entitats que integren l’Administració local Accés als registres públics. Normativa Qui pot accedir als Registres Públics (art. 37 LRJAPPAC) o Es regula per llei* o Es reconeix el dret d’accés o Poden accedir tots els ciutadans o L’expedient ha d’estar tancat o Es materialitza per mitjà de petició específica (per demanar un expedient, per exemple) * Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común. Ley 4/1999, de 13 de enero, de modificación de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común.
Llei de secrets oficials (Llei 9/1968, de 5 d’abril, reguladora dels Secrets Oficials) - Matèries classificades o Accés a elles. Persones facultades.
o Espanya és un dels països més restrictius.
o La Llei només autoritza el Govern i la Junta de l’Estat Major:  “Los asuntos, actos, documentos, informaciones, datos y objetos cuyo conocimiento por personas no autorizadas pueda dañar o poner en riesgo la seguridad y defensa del Estado”.
o El govern pot negar-se a desclassificar documents.
o És anterior a la Constitució o Si un mitjà publica alguna cosa: responsabilitats Si un ministre vol que una informació sigui secret oficial, té la potestat de fer-ho. Davant d’això, un periodista no podrà publicar-ho, ja que suposaria estar perseguit penalment.
Limitacions - Dades referents a la intimitat - Si conté dades personals, només afectats o interès legítim - L’anterior es pot denegar per raons d’interès públic - No, si afecta a la defensa nacional o la seguretat de l’Estat - Actuacions del Govern o de les CCAA., quan no subjecte al D.A.
- En investigacions criminals Registres públics d’utilitat periodística Registre mercantil - Certificacions: segell - Nota informativa o Historial: Complert o específic o Comptes anuals. Obligació o Legalització de llibres. No es pot obtenir el contingut o Notes informatives. Tipus: Integra o ràpida (fotocòpies) o Es pot sol·licitar per Internet (fer-se usuari) o Preus: 3 a 7 e. les ràpides i de 6 a 20 e. Historial complet Registre central d’últimes voluntats Es poden consultar les últimes voluntats de persones que ja estan mortes: on té dipositat el testament, mirar les seves assegurances de vida, etcètera.
Jutjats - LOPJ, arts. 232 - 236 - En teoria, les actuacions són públiques, tret d’excepcions - L’interès legítim. Interpretable - Sentències: són públiques? - Les parts - El llibre de registre d’Entrada d'Assumptes o - - Persones, nº de procediment, motiu, però res de l'expedient...
Expedients de subhastes: o 1º. Tabletes de jutjats (Edictes) o 2ª Vista de l’expedient Oficina per esbrinar el patrimoni: es pot sol·licitar quin patrimoni té una persona.
Whois Registre online on es pot esbrinar quin domini pertany a cada empresa. Ha perdut certa eficàcia. Tenim dues eines per saber coses d’una empresa. A la part inferior de qualsevol pàgina web hi ha d’haver, sempre, l’Avís legal. En aquest apartat hi ha informació sobre dades legals, així per exemple, l’adreça. També pot consultar-se aquesta informació des de l’Agencia Española de Protección de Datos / ficheros inscritos.
Per poder tractar amb una administració cal que donem un perfil de contractant. Si volem consultar els contractes, expedients, adjudicacions públiques en marxa (empreses que treballen a l’administració).
El registre civil Perfil biogràfic de les persones. El periodista pot accedir lliurement excepte a: - Filiació il·legítima o desconeguda - Adopció quan l’adoptat dugui el cognom de l’adoptant - Causes de nul·litat o separació matrimonial, privacitat o supressió de la pàtria potestat - Circumstàncies deshonroses - Documents sobre avortament El periodista pot demanar una sol·licitud al jutge presentant proves i arguments que justifiquin la petició.
Altres registres - Registre de bens mobles - Web del Consell General del Poder Judicial (www.poderjudicial.es) - CENDOJ (Centre de documentació judicial)(http://www.poderjudicial.es/search/index.jsp) - Cadastre (Oficina Atenció al Ciutadà) - BOE, BORME, BOP, DOGC… - Registre de la propietat - Perfil del contractant - Registre d’associacions - Ajuntaments o Pressupostos o Licitacions Arxius als que el ciutadà té lliure accés - Arxius mercantils Registres de la propietat immobiliària - Registres de la propietat intel·lectual - Registres de l’Institut Nacional d’Estadística Arxius als que el ciutadà NO té lliure accés - Arxius que guardin informació sobre filiació política - Arxius policials - Moviments bancaris - Declaració de renda - Dades sanitàries - Registre de llicències d’armes...
Anàlisi d’arxius judicials Sentències - Capçalera: òrgan jurisdiccional, classe de judici, lloc i data, les parts.
- Antecedents de fet (o resultants): exposició dels fets, fets provats (penal i laboral).
- Fonaments de dret (o considerants): fonaments i aplicació del Dret (per separat), les qüestions sotmeses a la decisió judicial, fonamentat, base dels motius, base per impugnar.
- Fallo (decisió final): classes definitives, interlocutòries, fermes i executives.
Actes de comunicació. Del tribunal amb altres òrgans - Jurisdiccionals: auxili judicial, cooperació jurisdiccional.
- No jurisdiccionals: manament, peticions internacionals, oficis.
Actes de comunicació. Amb les parts i tercers - Notificacions i emplaçaments - Citacions - Requeriment Organigrama, organització i rutines del treball a ràdio i TV El periodista. Comunicar, ètica, credibilitat No hi ha una gran diferència entre premsa, ràdio i televisió, però hi ha un seguit de característiques que les diferencien. La televisió és imatge i so. S’ha d’escriure per la imatge, allò que es diu coincideix amb ella. Cal evitar, també, les subordinades i utilitzar frases curtes i clares. Això és perquè en un diari es pot rellegir una notícia en cas que no s’hagi entès, mentre que a la televisió això no pot fer-se. A més, no s’està 100% concentrat en el que s’explica. Cal que el periodista faciliti la tasca de comprensió de la informació.
L’única manera que els mitjans tenen per superar situació complicada, com és la crisi econòmica, és fer més periodisme. El periodista ha de contrastar la informació i, per fer-ho, ha de parlar amb gent, preguntar a les fonts.
Estructura organitzativa Un organigrama estructura els diferents equips.
La informació són 24 hores, no s’acaba mai.
L’editor és el periodista que ordena tot el contingut informatiu. És el responsable dels continguts, el que decideix quina és la notícia que obra. A partir d’aquí, el realitzador és el que busca quines són les imatges que van millor per cada notícia. S’ocupa, doncs, del contingut d’imatges, busca quina és la que més impacte tindrà, les edita, etcètera. A més, també dóna ordres a a la càmera, ell decideix els plans. Per tant, s’encarrega de tot el que té a veure amb la imatge. El productor, que també pot ser periodista, és el que s’encarrega de la gestió.
Normalment, hi ha petites variacions entre la manera d’organitzar i la forma d’anomenar-se, és a dir, una mateixa àrea, que realitza les mateixes funcions, pot tenir un nom diferent en funció del mitjà.
Estructura i funcionament d’una redacció d’informatius a TV - Edició - Coordinació - Àrea d’Internacional - Àrea de Política - Àrea d’Economia - Àrea de Societat - Àrea de Cultura - Àrea d’Esports - Meteorologia: no tenen perquè ser periodistes.
- Equip de Realització: realitzador i ajudants. Les notícies estan editades per separat, de manera que si una no està acabada, es pot saltar a la següent (encara que no és l’adient). Abans els presentadors no eren periodistes, sinó que eren locutors. La seva feina consistia en llegir les notícies que un altre li havia escrit.
- Equip de Producció: és el que facilita els mitjans. Envia els redactors als corresponents equips que se’ls ha assignat i, també, els corresponsals a un lloc determinat. En cas que no hi hagi corresponsals, les notícies arriben des de les agències, encara que es prefereixen els corresponsals, perquè elaboren notícies més personalitzades. Els serveis informatius disposen d’una quantitat econòmica que distribueixen entre els diferents programes informatius. La feina de control econòmic també la fa el productor de cada un dels programes informatius.
A les 9h del matí es fa la reunió del consell de redacció on hi assisteixen l’editor, el realitzador, el productor i els responsables de les diferents àrees. En aquestes reunions es decideix quines notícies es diran a cada àrea. Els seus responsables proposen diferents notícies i l’editor escull quines s’emetran i de quina manera es donarà. Les maneres de donar les notícies són: - Un directe - Un estàndard - El presentador la llegeix: el motiu pot ser que encara s’estigui produint la notícia però no sigui suficientment important com per cobrir-la en directe, o bé, perquè és una notícia que es vol destacar, però no molt.
- Una nota en càmera: acostuma a fer-la el mateix presentador i es dóna quan és una notícia molt important però que s’acaba de produir i que, per tant, encara no tenim a ningú perquè la cobreixi. És molt comú en accidents, catàstrofes, etc.
Una imatge d’un temporal al País Basc amb unes onades de 10m que no ha suposat cap mort, no ocuparà un espai als diaris mentre que a la televisió es dedicaran 10 segons, per ensenyar la notícia.
Personal que hi participa - Periodistes: editor, presentador, redactors en cap, redactors de les diferents àrees, corresponsals, coordinació, meteoròleg.
- Realització: realitzador, ajudants de realització, ajudants de realització en estudi.
- Producció: productor, ajudants de producció.
- Equip tècnic: càmeres, so, il·luminació, informàtica, grafisme, control de càmeres, control central.
L’escaleta d’un informatiu televisiu De la primera escaleta a l’escaleta de l’edició del telenotícies, n’hi pot haver moltes de diferents, ja que les notícies són vives i contínuament s’han d’anar canviant, modificar-les.
Actualment, a la premsa això ja no passa però a la televisió sí. A la televisió s’apura al màxima amb l’escaleta definitiva per tal d’emetre la informació més actual. Les notícies per televisió sempre són en present o amb present d’indicatiu, mai en passat. El passat indica que és una notícia passada.
Al llarg del matí, doncs, es van modificant les notícies fins que els periodistes redacten la seva notícia, la locuten i, després, graven la veu en off. L’última mitja hora d’un informatiu noticiari és una bogeria, ja que l’editor ho fa tot a última hora per tal de tenir la màxima actualitat. En el cas de l’entradeta que llegeix el presentador de l’informatiu, fins i tot pot modificar-se quan el presentador ja està preparat per començar.
Quan s’acaba l’informatiu, es fa una petita valoració de com ha anat i, a més, es fa una reunió de previsions per l’endemà per tenir una idea de quines notícies poden haver-hi demà. Així, el redactor ja sap, més o menys, amb què pot trobar-se.
Canvis en la professió i en les rutines informatives Actualment, les fonts són les agències de notícia, els departaments de premsa de les diferents entitats, contactes personals –que en aquest cas permetria poder treure’s una exclusiva– i Internet, una ja no tant nova eina que va molt bé però que cal saber controlar donat que és molt fàcil que la informació no sigui correcta. Internet és de gran ajuda, però no pot funcionar com a única eina, sinó que s’ha d’utilitzar per contrastar.
Periodistes versus Gabinets de comunicació Un gabinet de comunicació és una eina de les organitzacions públiques, privades, empreses, serveis... per comunicar alguna cosa. Neixen en l’àmbit privat (més tard a nivell constitucional? Amb la voluntat de comunicar alguna cosa. La vocació dels gabinets de comunicació és entendre’s amb els mitjans de comunicació. Fan d’intèrpret (mediació) entre les empreses i els seus interessos i els mitjans de comunicació. Una altra funció és la de portaveu i estratega: direcció de comunicació. El director ha de tenir una visió estratega i ha de ser capaç de gestionar la comunicació interna i externa. Cal ser un bon comunicador i tenir un coneixement estratega de la comunicació.
El cap de premsa és el que atén els mitjans de comunicació mentre que un director de comunicació és capaç d’entendre els objectius d’una corporació i elaborar-ne una estratègia de comunicació orientada al compliment d’aquests objectius.
Poder A vegades el poder pot ser del periodista i, d’altres, de l’organització.
Seguretat de Rols versus Confusió de rols No es pot ser periodista alhora que cap de premsa o de comunicació. No s’ha de trencar la barrera entre periodista i gabinet de comunicació. Un periodista mai és l’amic d’un cap de comunicació, mai no deixa de ser periodista, el cap de comunicació ha de tenir en compte que el periodista mai no apaga els micròfons. Mai traspassar la línia de seguretat, també pot ser negatiu pel periodista, atès que totes les informacions que vénen d’una organització i, per tant, d’un cap de comunicació, estan relacionades amb uns interessos.
Oportunitat versus Amenaça Complementarietat versus Conflicte Des del punt de vista d’una organització que emet missatges és millor entendre els periodistes des de la complementarietat que no pas des del conflicte.
Seducció versus Pressió És important tenir el periodista com aliat, no com a instrument. No hi ha un periodista més important que un altre, no s’ha de tractar a algú pitjor per treballar a un mitjà de menys importància ja que mai se sap on pot acabar treballant.
Informació Credibilitat versus Intoxicació Hi ha mitjans que els agrada intoxicar la gent amb informació perquè pensen a curt termini i se senten molt protegits, però a la llarga no és una bona pràctica periodística. La construcció de la credibilitat és el més important.
Rellevància social versus Agenda corporativa L’agenda corporativa és el quadre de missatges que una empresa o organització creu que és fonamental que la gent sàpiga. S’ha d’intentar crear les condicions, és a dir, entendre com funcionen els mitjans de comunicació i saber diferenciar el que és notícia del que no ho és, perquè l’agenda corporativa coincideixi amb la periodística.
El valor de la notícia està per sobre del publicitari. La publicitat no se la mira ningú a no sé que hi hagi interès en el producte. Per tant, la notícia és més important o té més influència ja que gairebé tothom la llegeix.
Especialització versus Generalista i Coneixement versus Propaganda El periodista és necessàriament generalista però, després, pot especialitzar-se. És per això que les organitzacions han de ser capaces d’explicar una especialitat, no només pel periodista, a qui li agrada rebre informació de coses meves, sinó també per l’audiència. La propaganda és interessada, orientada a un objectiu molt menys profund que la informació (notícia).
Producció Pre-producció versus Externalització producció A vegades els periodistes per produir notícies necessiten organitzacions com els gabinets de comunicació per poder tirar-les endavant. D’alguna manera, doncs, els gabinets proporcionen al periodista una notícia precuinada i, així, esdevenen una mena d’empresa de producció per als periodistes, que recorren a ells per obtenir-ne ajuda.
Es faciliten la feina mútuament.
Filtració – Exclusiva versus Dependència Agències de notícies Definició Són un servei d'intermediació (accés, construcció i distribució d'informació) entre els esdeveniments noticiables i els mitjans de comunicació. Són, en el fons mitjans de comunicació, però amb un rol relativament secundari i al servei de les empreses de comunicació.
Història - Producte del segle XIX, en un context de metròpolis i colònies.
- Neixen de la necessitat d'informació del sistema econòmic i financer.
- Servei de recollida, selecció i distribució periòdica d'informació.
Tipologies - Internacionals (Associated Press, United Press) - Nacionals (Reuters, France Press,Bloomberg, Agència EFE...) - Regionals/ Locals (ACN....) - Públiques i privades (EFE - Europa Press) Valor afegit - Estalvi econòmic (delegacions, enviats...) - Immediatesa accés a la informació.
- Compartir codis periodístics.
- Construcció periodística de la informació.
Riscs i amenaces - No deixa de ser una font més, cal contrastar. Excés confiança mitjans.
- Uniformització de la informació. Pluralitat? - Dependència dels mitjans. Periodisme teletip. 50% notícies nacionals 75% notícies internacionals - Incidència sobre precarietat periodistes.
Agències i gabinets de comunicació Els gabinets poden utilitzar el rol de prescriptor de els agències en relació als mitjans, la seva immediatesa en la distribució de la informació. També la seva relativa absència de marca com a espai relativament neutral entre mitjans.
Periodistes d’agència - Professió d'egos versus anonimat del periodista d'Agència. Ara tenen una oportunitat gràcies a les xarxes socials.
- Poc accés a exclusives veritablement interessants.
- Precarietat laborals i precarietat condicions per al treball periodístic.
Treballar amb dues agències d’informació que siguin redundants perquè parlen del mateix espai geogràfic o de les mateixes notícies no té la menor importància i és que hi ha vegades que inclús pot ser útil.
Les dues més destacades són Europa Press i EFE. La United Press International i la Association Press són dues agències internacionals, tot i que les més usades són Reuters i France Press.
Les grans agències acostumen a cobrir tots els successos, encara que en alguns casos poden fer-ho de formes diferents.
Les cinc agències més importants a nivell mundial són Association Press, France Press, Reuters, United Press International i, abans, la Tass, que va desaparèixer per la URSS i actualment té menys poder. Aquestes agències tenen l’oligopoli de la informació.
Les agències de premsa no van néixer amb l’objectiu que tenen actualment. La informació d’agència també està condicionada, de la mateixa manera que ho està la dels mitjans. Les agències de premsa van néixer el S.XIX vinculades als interessos borsaris. Les empreses se n’adonen que conèixer segons quina informació és vital per a fer negocis.
Abans de la IIGM, la informació que donaven les agències de premsa eren les que interessaven als mitjans europeus, és a dir, la informació tenia un enfocament que coincidia amb el de la metròpoli. Després d’això comencen a aparèixer mitjans de comunicació a les colònies i, per tant, reben informació d’aquestes agències. Quan publiquem una informació d’agència sobre un conflicte determinat no s’ha d’oblidar que cada agència té una línia editorial determinada i que, per tant, la informació tindrà un enfocament concret. Així doncs, aquelles colònies que publicaven la informació de les agències estaven informant partint del punt de vista de la metròpolis, que no coincidia amb el seu.
Les informacions que elaboren les agències estan fetes amb el mateix rigor que qualsevol altre professional de la informació, però això no significa que no pugui haver-hi errors. Per tant, com a periodistes, s’ha de contrastar la informació. La informació d’agència és molt vàlida i molt útil, sinó difícilment ens assabentaríem de moltes de les coses que passen el món, però cal verificar-la, contrastar-la.
El que s’ha de fer, també, és atribuir les dades, de manera que si extraiem una informació d’una agència, hem de dir que prové d’allà.
Les agències d’informació no són dolentes, però sí que poden tenir efectes negatius sobre els mitjans. Les agències per elles mateixes no són dolentes, hi ha excel·lents professionals, però és també important veure quines poden ser les conseqüències i problemes que se’n poden derivar.
Avantatges - Xarxa corresponsalia mundial - Immediatesa, rapidesa - Estalvi de temps - Rendibilitat - Millora qualitat recents - Luxe accés a diverses - Llenguatge periodístic Inconvenients - Accés de confiança - Accés de dependència - Repetició d’informació - Consonància (Noëlle-Neumann): de què serveix un entorn de múltiples empreses informatives, inclús pertanyents a grups ideològics i econòmics oposats, si tots aquells condensen la seva atenció as mateixos assumptes, les mateixes figures públiques i silencien totes per igual la resta de realitats i col·lectius que resulten marginals (o marginats) d’aquest corrent principal o gran focus de llum focalitzada i monocorde? - Uniformitat - Precarització del mitjà (excés de confiança) Les agències i els mitjans - Interacció - Dependència - Conseqüències tasca periodista - Similitud dels textos o Titulars (independència?) o Copy – Paste: no passa pel sedàs periodístic. Hi ha un problema d’uniformitat i d’estil. Tots els mitjans imiten la font principal.
o Fonts i cites (transferència responsabilitat) o Lèxic especialitzat Efectes en l’ètica i la redacció - Professionalisme - Rigor - Contrastar fonts - Pluralisme - Ètica periodista/agència (crítica) - Paper central de l’arribada dels teletips a les rutines de producció - Multitud de capçaleres però perill d’homogeneïtzació de temes Efectes en la informació - La meitat de la informació d’un diari - 1995: 3 diaris noruecs basaven la seva informació en 4 agències, que donaven el 87% dels continguts.
- Confiança per inèrcia o Versus fonts directes, acreditades i accessibles - Menor tractament països subdesenvolupats: biaix etnocèntric - Factor d’homogeneïtzació del tracte - Prioritats per països o Europa / Àfrica o Grans / San Marino, Andorra, Mònaco o Terratrèmol Itàlia / Guatemala o ?? Cinco jinetes... (Dader, 2004) - Concentració: desaparició diversitat informativa - Consonància: homogeneïtat de veus / diverses fonts - Constricció: en pdv ideològics unilaterals. No hi veu inconvenient en què un mitjà es posicioni a favor d’una certa ideologia davant determinats fets, però sí que hi ha un problema a Espanya on els mitjans adopten una ideologia fixa, per tots els successos igual.
- Clausura: digital - Comercialitat: conseqüències premsa Pluralisme/Consonància - Les capçaleres es nodreixen de les mateixes fonts - Major poder agències - Mitjans altaveus; irrellevants - Equilibri entre contrast / immediatesa o - Errors, falsedat (credibilitat) L’increment d’informació no garanteix millores de qualitat o Mauro Wolf: les emissores de notícies en la investigació sobre comunicació.
Agenda-setters - Teoria de l’agenda setting de McCombs i Shaw - Èxit contundent agències dir a la gent (mitjans) què pensar.
- A més confiança/menys temes propis - Només una minúscula proporció d’esdeveniments passen a ser visibles com notícies potencials (Stuart Hall).
- Rol agències inici notícies = constitueixen el tema - o Temes repetits o Perpetuació estereotips i status quo temàtic o Una cosmovisió Gelado: “Si hay menos voces diciéndole al resto de los medios qué es noticia y qué no, hay más probabilidades de que haya más temas que queden fuera del espectro informativo.” Agència com a font? Cicle: Font – Periodista –Agència Agència com a font - Colonialisme. Monopoli o - Fets/Agència/Mitjans/Audiència Globalització. TICs. Redefinició o Internet. Flux continu informació o Allau dades/jerarquitzar i contrastar o Agències: noves plataformes R i TV o Canals internacionals Fox, CNN, Bloomberg, Al-Jazeera o Fonts pels mitjans. Competència Agències Agències nacionals - - EFE (1939) o Censura. Origen: agència del règim franquista.
o Manual d’estil Lázaro Carreter (1978) o Departamento del Español Urgente / Fundéu BBVA (2005) Europa Press (1956) o Privada o Torcuato Luca de Tena i Valls Taberner o Visió diferent a la premsa oficialista o Primícia dimissió Suárez Agències especialitzades - - - - Atlas o Informació televisiva o Mediaset o 1998 o Àmplia implantació territorial o Espanya Colpisa o Grupo Correo – Vocento o Agència privada o 1972 Servimedia o Agència especialitzada o Informació sobre polítiques socials Ana Nebot - - Gtres o Agència especialitzada en premsa del cor o Continguts audiovisuals o 3 anys Bloomberg o - - Korpa Press o Famosos i artistes o 1985 JAS Info Service o - Informació econòmica especialitzada per a professionals Motor Nasta One o International Communical and Commercial Develop o Reportatges de contingut econòmic i turisme o Representa Espanya a nivell internacional Agències autonòmiques - - ACN o Agència Catalana de Notícies o 1999 o Ramon Bamils, Saül Gordillo o Internet, costos distribució, teletreball o Informació local i comarcal / internacionalització o Intracatalònia SA o Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (30%) o Josep Martí/ J.M. Clavaguera / Anna Nogué VascoPress - - - o 1982 o Newsletter setmanal. Crònica. Boletín de actualidad y documentación.
o Periodistes AGN o Axencia Galega de Noticias o Informació institucional o Santiago de Compostela o En gallec i en castellà Aragon Press o Agencia Aragonesa de Noticias o Aragón Digital o Només per a subscriptors ICAL o Agencia de Noticias de Castilla y León o Informació institucional o Diario de Burgos ...