Seminario 3 (2013)

Ejercicio Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención - 1º curso
Asignatura Introducción a la Ciencia Política
Profesor M.
Año del apunte 2013
Páginas 4
Fecha de subida 28/03/2015
Descargas 0
Subido por

Descripción

Ejercicio del seminario 3

Vista previa del texto

És la desafecció política un fenomen recent a Espanya? Primer de tot cal definir el terme desafecció política: es dóna quan els ciutadans d’una societat demostren nul·la confiança en les institucions representatives i en els polítics, i els ciutadans no mostren cap interès per la política. Normalment, es sol creure que els nivells de desafecció política s’incrementen depenent del moment econòmic en que ens trobem.
Espanya, avui dia i degut a la crisis que vivim, és un dels països amb més desafecció política.
Es caracteritza per ser un règim democràtic, i com a tal compta, entre altres coses, amb un nivell de competició polític, dóna possibilitats als ciutadans de participar a la política, estableix mecanismes de representació que permet la exigència de responsabilitat dels governants...
Des de els anys 70 a les democràcies occidentals, i degut a la mort de Franco i a la transició cap al règim democràtic, es va donar un període de “crisis de confiança”, i es van donar canvis en la participació de la ciutadania en la política degut a alguns dels canvis que s’estaven duent a terme en la societat.
És important que no confonem el terme de desafecció política amb el d’insatisfacció política, ja que aquest últim el que pretén és explicar el rebuig dels ciutadans respecte quelcom que és necessari per satisfer-los, i que el govern no els hi està proporcionant. Està relacionat amb com veuen els ciutadans el rendiment del govern.
Mentre que la desafecció política, podríem dir que és la visió crítica dels mecanismes d’eficàcia externa, cosa que provoca la no confiança dels ciutadans, i doncs, provoca l’allunyament d’aquests en la vida política. És per això, que la desafecció és més reticent al canvi i comporta conseqüències més perdurables per a la política.
Tot i els canvis que la democràcia ha sofert, en els últims vint anys la desafecció política s’ha mantingut estable en els ciutadans espanyols. Podríem dir que aquesta comporta conseqüències importants per al funcionament del sistema polític.
Espanya en percentatges es veuria representada de la següent manera: un 40% afirma no tenir cap interès per la política i un 70-80% defensa que tenen un interès escàs. Aquells qui afirmen parlar o discutir de política es troben al voltant del 6% de la població espanyola.
La ineficàcia política també es dóna en els règims democràtics, normalment per les creences que els ciutadans tenen. Aquests afirmen que no participen en la política perquè el govern no li interessa el que ells pensen, també diuen que ells no tenen la formació adequada per entendre els temes de caire polític. Una quarta part de la població expressa sentiments de disgust i irritació respecte la política, però la gran majoria realment els és indiferent i els provoca avorriment.
Tot i això, la situació no sempre ha sigut així, durant la transició a la democràcia la imatge que tenien els ciutadans respecte els partits era positiva. Dos de cada tres espanyols els veien com a mecanismes útils per obtenir millores generals, la meitat creia que estaven realitzant un bon treball en la democratització del país i una tercera part creien que ajudaven a resoldre la crisis econòmica.
Tot això va canviar quan als anys 90 van sortir a la llum escàndols que afirmaven que els partits (la gran majoria d’ells) disposaven de finançament irregular. Va ser doncs quan la confiança en els partits va decaure notablement.
Al voltant de set de cada deu espanyols afirmen que sense partits no pot haver democràcia, una cinquena part dels espanyols defensen que els partits no serveixen per res, un terç diu que només serveixen per confrontar a la gent i dos terços diuen que tots els partits són iguals.
Aquestes tendències s’han mantingut estables des de fa 20 anys, cosa que impedeix relacionar aquestes actituds amb els recents problemes de corrupció. Per tant, el sentiment antipartidista també provoca certa desafecció política.
Tot i això, sembla que la desafecció no ve donada pels esdeveniments socials econòmics o polítics produïts a la Espanya democràtica. Sinó que s’han mantingut establerts tot i el desenvolupament dels mitjans de comunicació o l’augment del nivell d’educació.
Malgrat els nivells de legitimitat democràtica, els de desafecció s’han seguit mantenint constants durant els últims vint anys.
Els orígens de la desafecció els podem trobar abans de que s’instaurés la democràcia, caracteritzats per les discontinuïtats polítiques, conflictes violents, fraus electorals, desigualtats socials, organitzacions irresponsables... Alguns anàlisis fets, demostren que algunes d’aquestes raons solen passar a les diferents generacions.
A les democràcies com la nostre, la participació política es el mecanisme essencial pel qual els ciutadans transmeten informació sobre els seus interessos, preferències i necessitats. Per tant la participació ciutadana és molt important en totes les democràcies.
La desafecció política planteja problemes per la qualitat de la vida política dels espanyols, doncs els fa que tinguin menys possibilitats per a controlar els seus governants, pel poc enteniment de la política, les deficiències del funcionament del seu sistema democràtic...
Aquest fenomen a llarg termini pot disposar de les “eines” necessàries per endarrerir-nos políticament i afavoreix l’empobriment democràtic.
En conclusió, la desafecció política ve ja amb antecedents que es remunten als anys 70, en el moment de la transició cap a la democràcia, és a dir, que podríem dir que sí que es tracta d’un fet recent.
Sembla ser que és un fenomen que s’ha donat i es donarà sempre, encara que amb més força segons la situació en que es trobi el país, i pot arribar a ser negatiu si es dóna amb gran força ja que el govern podria passar a actuar de maneres il·legítimes o poc adequades amb les quals el poble no podria respondre ni modificar si no participessin en la política mitjançant la influència que poden arribar a tenir sobre els partits amb els vots i altres.
D’acord amb les lectures, és el cas espanyol un cas excepcional en el context Europeu? La participació política és un factor molt important, ja que sense aquesta, la democràcia tal i com la coneixem no existiria. Entenem per participació política aquelles activitats legals que els ciutadans realitzen que estan més o menys directament destinades a influir en la elecció de les persones que governen i/o en les accions que adopten. Això comporta: una actuació realitzada pels ciutadans, el quals no pertanyen a les elits, que actuen d’aquesta manera perquè pretenen modificar alguna cosa. La participació suposa la influència indirecta sobre les decisions que prenen els governants.
Segons la taula 2.1 del llibre “La participación política en España: Modos y niveles en perspectiva comparada” surt reflexat en percentatges els nivells de participació política de 12 països europeus (Alemanya, Dinamarca, Eslovènia, Espanya, Moldàvia, Holanda, Noruega, Portugal, Romania, Rússia, Suècia i Suïssa) des de l’any 1999 fins al 2002.
Destaquen Espanya, Romania, Portugal i Moldàvia amb un menor nivell d’abstinència electoral, és a dir que tot i que Espanya des dels anys 70 ha tingut uns nivells notables de desafecció política, a nivell europeu des del 1999 fins al 2002 hi havia en general un baix nivell de participació política ciutadana.
Més endavant, a la taula 2.3, que analitza els components principals de les maneres de participació en els 12 països europeus (anomenats anteriorment) veiem que es troben agrupats sobre una mateixa taula on es distingeixen els diferents tipus d’activitats. Per exemple, ser membre d’un partit polític representa el 0,8, participar en activitats del partit el 0,86, donar diners a un partit, el 0,67, treballar voluntàriament per un partit el 0,81, formar part en una manifestació pública el 0,69, participar en una vaga el 0,74 etc., entre les més importants.
A la taula 2.6 del mateix llibre s’analitzen els nivells de participació política dels 12 països analitzats al principi. Aquells qui presenten uns nivells més alts de participació són els països escandinaus, seguits per Espanya i els països d’Europa de l’est i Portugal, i tenint en compte que Espanya té uns nivells notables de desafecció política, concloíem que els països que estan per sota, tenen un nivell més baix encara. També estan analitzats els països amb l’índex més alt de participació no electoral. Noruega és situa al cap, seguit d’Holanda i Suècia. Moldàvia, Romania i Rússia es troben als llocs més baixos i, Espanya està entre mig d’aquests dos grups.
Torcal, Montero i Teorell, creuen que el fet de que en les noves democràcies l’activitat dels partits, tot i que sol tenir baixa presència, suposa una major força mobilitzadora i està relacionada o és causant d’altres molts tipus d’activitat política, els partits sembla que són mobilitzadors dominants en les noves democràcies però no en les més velles.
A la taula 2.7, que representa les correlacions en el nivell individual entre les maneres de participació pels diferents grups de països, distingint així entre l’Europa Continental, els països escandinaus, Europa de l’Est i Portugal. Veiem a grans trets, que l’activitat de partit és la dimensió dominant dins de la participació política que es dóna a Portugal, però que en Escandinava i l’Europa Continental l’activitat de partits no disposa d’aquesta força mobilitzadora, és a dir, que en aquest últim grup hi ha menys concentració política.
En aquest 12 països analitzats, s’ha demostrat que les activitats polítiques s’agrupen en el contacte, l’activitat de partit, l’activitat de protesta, la participació de consum i el vot, encara que Portugal sembla que la mobilització de partit obstrueix la presencia de participació de consum o de les activitats de protesta.
Encara que aquests territoris no comparteixen un mateix marc institucional o edat democràtica ni context social igual, sí que disposen d’un grup d’acció amb característiques semblants.
Resumint les taules analitzades, veiem que Escandinava són els més actius políticament. Si ens referim a activitats no electorals trobem també països com Holanda i Suïssa. Després, el país amb més poca participació política és Rússia. En els països d’Europa de l’est és on hi ha menys participació política, perquè aquesta està concentrada en mans d’uns pocs. Per tant doncs, el cas espanyol no és l’únic, ni molt menys, en el context europeu amb desafecció política.
BIBLIOGRAFIA: Montero, J.R; Torcal, M (2000). “La desafección política en España: un legado que condiciona el presente”. Disponible en Revista de Occidente, 227, pp. 15-30.
Torcal, M; Montero, J.R; Teorell, J (2006). “La participación política en España: Modos y niveles en perspectiva comparada”. Disponible en: Ciudadanos, asociaciones y participación en España. CIS, Madrid, pp. 47-75.
...