Apunts de Fisiologia i Fisiopatologia I COMPLETS del 1r BLOC (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 2º curso
Asignatura Fisiologia i fisiopatologia I
Año del apunte 2014
Páginas 30
Fecha de subida 17/02/2015
Descargas 18
Subido por

Descripción

Apunts del 1r bloc de Fisiologia i fisiopatologia I: temes del 1 fins al 8.

Vista previa del texto

BLOC I.
Tema 1: INTRODUCCIÓ CONCEPTES BÀSICS - ANATOMIA: Ciència que estudia l'estructura dels éssers vius basant-se en l'observació i recorrent, generalment, a la dissecció de parts que l'integren (per veure com son). Ex: parts del braç.
Grec: aná → a través i tomé → tallar.
-FISIOLOGIA: Ciència que estudia les funcions de les diferents parts dels éssers vius (SANS) i els mecanismes que les regulen i regeixen. Ex: Sistema digestiu, ...
Grec: physis → natura i logos → tractat.
-FISIOPATOLOGIA: Ciència que estudia el funcionament d'un organisme o d'uns sistemes en el curs d'una malaltia (INDIVIDU MALALT).
Grec: physis → natura, pathos → patiment i logos → tractat.
!! És diferent de PATOLOGIA: Estudia les malalties (en sí).
NIVELLS D'ORGANITZACIÓ DELS ÈSSERS VIUS 1) Químic: Àtoms en Molècules.
2) Cel·lular: Unió de diferents molècules amb 1 funció determinada. Ex: Cèl·lula del múscul llis.
3) Tissular: Conjunt de cèl·lules que fa 1 funció determinada. Ex: Teixit muscular llis.
4) Orgànic: Conjunt de teixits que fan la mateixa funció. Ex: Estómac (Òrgan).
5) Sistèmic: Diferents òrgans amb funcions determinades. Ex: Aparell digestiu.
6) D'organisme.
RELACIÓ AMB ALTRES CIÈNCIES Biologia cel·lular, Biofarmàcia, Bioquímica, Toxicologia, Biologia molecular, Farmacologia, ...
Bloc I Fisiologia i fisiopatologia → relacionada amb totes les assignatures: 1 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I Tema 2: MEDI INTERN I HOMEÒSTASI L'organisme, termodinàmicament, és un SISTEMA: conjunt d'elements que conjuntament realitzen 1 acció/funció determinada.
L'organisme VIU és un sistema obert: permet l'entrada i la sortida de qualsevol element/ matèria/ informació.
Sistema obert: se'n diferencien 3 diferents estats:  ESTAT ESTACIONARI: L'entrada i la sortida és la mateixa ó pràcticament la mateixa. Això farà que els nivells es mantinguin estables, però hi ha intercanvi, tot i que l'entrada i la sortida son més o menys iguals, equivalents. → L'individu està SA.
 ESTAT D'EQUILIBRI: No hi ha intercanvi: entrada i sortida = 0. → Només és quan l'individu està MORT.
 ESTAT TRANSITORI: Hi ha intercanvi però hi ha diferència entre l'entrada i la sortida: les variables NO estan estables: poden canviar. És quan l'individu pot entrar en un ESTAT PATOLÒGIC. Ex: Excretem amb les femtes més ferro del que ingerim (Anèmia ferropènica).
INTERCANVIS EN ELS ÉSSERS VIUS: SISTEMES OBERT - Organismes unicel·lulars: intercanvi molt senzill, travessant la membrana cel·lular.
- Organismes pluricel·lulars: No hi ha intercanvi directe entre les cèl·lules i el medi extern!! Hi ha un doble intercanvi.
En el líquid extracel·lular s'hi troben tots el ions i nutrients necessaris per a la cèl·lula.
- Claude Bernard (1813-1878, fisiòleg francès) li va donar com a nom: MEDI INTERN al líquid extracel·lular en el qual es banyen les cèl·lules.
* El medi intern (=líquid extracel·lular) està compost per: 1. LÍQUID INTERSTICIAL: 76% del líquid extracel·lular, és el que es troba entremig de les cèl·lules, el que les banya.
2. PLASMA: 18%, és la part líquida de la sang.
Bloc I 3. LÍQUIDS ESPECIALS: 6%, son altres líquids com: Líquid senovial, líquid cefalorraquídic, humor vitri, humor aquós, ...
2 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I → L'intercanvi serà doncs: Líquid cel·lular Líquid intersticial cap a plasma = VASOS SANGUINIS Exterior (líquid especial) mitjançant els sistemes: - digestiu - respiratori - renal - tagumental (=pell) El líquid extracel·lular (=medi intern) té una composició d'ions i nutrients diferent al medi extern, això es essencial/ vital per a qualsevol procés.
Ex: IÓ POTASSI ↑[dins cèl.], ↓[fora cèl.] IÓ SODI ↓ [dins cèl.], ↑[fora cèl.] Són contraris, per l'intercanvi d'informació.
El medi intern, que s'ha de mantenir en condicions estables, pot fluctuar en un marge molt estret: * HOMEÒSTASI (Walter Cannon, 1871-1845): és el manteniment de la constància del medi intern mitjançant l'acció = regulació coordinada de processos fisiològics. (és diferent a homeostàsia!!) Si no hi ha manteniment del medi intern, tenim un desordre homeostàtic = MALALTIA.
SISTEMA REGULADOR Per mantenir estable/ constant el medi intern, l'organisme disposa de centenars de sistemes reguladors: son molts, i tots els sistemes tenen elements comuns. Sistemes reguladors: NERVIÓS I ENDOCRÍ.
El sistema regulador està format per: 1) Un SENSOR = receptor: Estructura del nostre cos que detecta 1 canvi en les variables i envia la informació al centre integrador. Ex: termoreceptors de a pell que capten la temperatura externa.
Ex: receptors de la pressió arterial: els vasoreceptors.
2) CENTRE INTEGRADOR = centre de regulació: Estructura/ organisme que rep senyals del sensor, i que envia una resposta o senyal a l'efector.
Son el sistema nerviós (resposta ràpida que envia impulsos nerviosos) o el sistema endocrí (senyal: hormona).
3) EFECTOR: Estructura de l'organisme que realitza la resposta que li mana el centre integrador.
Son els òrgans i els teixits.
Bloc I Ex: Fa fred a l'exterior; termoreceptor → hipotàlem → desenvolupa un resposta → fibres musculars que tremolen per generar calor.
3 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I TIPUS DE VARIABLES Existeixen 2 tipus de variables: - VARIABLES REGULADES: Aquelles que s'han de mantenir amb 1 marge molt estret pel correcte funcionament de l'organisme. Ex: Temperatura corporal a 35 - 42ºC.
- VARIABLES CONTROLADES: Que poden fluctuar en major grau per mantenir estables les variables regulades.
És sempre prioritari mantenir constants les variables regulades i, en segon lloc, les var. controlades.
Ex: Sortim a córrer, ↓ la concentració d'O2 en sang, en quan baixa massa, el cos s'atura: no pot més.
Variable controlada: augmenta la freqüència respiratòria. En el moment que la concentració d'O2 torna als nivells òptims, la variable controlada ja torna.
Ex: Una persona queda atrapada a la muntanya, se li congelen les mans i els peus; variable controlada: temperatura perifèrica (la de les extremitats) a favor de la temperatura central: el cervell, ...
SISTEMES DE RETROACCIÓ O FEEDBACK Quan en un moment determinat una variable regulada surt de l'interval fisiològic, s'activa el mecanisme de regulació: sistemes de retroacció o feedback, per a intentar tornar als marges .
Els sistemes de retroacció o feedback NEGATIUS son aquells que intenten INVERTIR el valor de la variable.
Com?: - Si la variable ↓, intenten augmentar la seva producció, o bé, disminuir la seva pèrdua.
- Si la variable ↑, intenten disminuir la seva producció, o bé, augmentar la seva pèrdua.
Ex: Tenim fred, la temperatura corporal ↓; feedback -; augmenta la producció de calor: calfreds, tremolor; s'evita la pèrdua de calor a través de la pell, per això se'ns fica la pell de color blanc: vasodilatació perifèrica, no arriba tant O2 a la perifèria (parts del cos morada).
Bloc I El feedback - sempre és fer la inversa, dóna = baixar o pujar (augmentar quelcom o fer-lo disminuir).
4 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I Ex contrari!: Tenim calor, la Tª corporal ↑, el cos vol perdre calor, en forma de vapor d'H20. Després de dinar ens entra SON, perquè l'organisme vol que el cos estigui parat, així estem quiets. (La son desapareix amb l'aigua freda, i la Tª corporal disminueix).
* La majoria de sistemes feedback son NEGATIUS (-).
Però també hi ha sistemes feedback POSITIUS (+), tot i que hi ha molt pocs. Aquests fan potenciar els valors de la variable modificada = alterada. I s'aturen quan ja no hi ha estimulador, o bé, quan hi ha alguna cosa que ho atura.
Exemples: 1) Al part, el fetus va cap al coll de l'úter, hi ha contraccions al coll de l'úter cada cop més fortes (gràcies a les senyals d'oxitocina) i s'aturen quan surt el nen.
2) Quan hi ha una hemorràgia: la coagulació de la sang.
Bloc I 3) El potencial d'acció.
5 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I Tema 3: CONCEPTE DE SALUT I MALALTIA CONCEPTE DE SALUT - Concepte clàssic de salut: Absència de malaltia. (Es creia que la malaltia era causada per un microorganisme).
- OMS (1946): Estat de complet benestar físic, mental i social (amb l'entorn), i no solament l'absència d'afeccions i malalties. És un concepte utòpic, degut a que pot confondre entre salut i malaltia (un drogadicte se sent aquest estat complet).
- Dr. Milton Terris (1975): És l'assoliment del més alt "nivell de benestar físic, mental, social i de capacitat de funcionament (→ganes de ...) (treball, estudi, ganes de viure ...) i no només l'absència de malaltia o afeccions". [És la definició més acceptada!!].
- Dr. Jordi Gol (1976), al Xè Congrés de Metges o Biòlegs de la Llengia Catalana: Aquella manera de viure que és autònoma (tu et fas responsable, t'has de preocupar per la teva salut), solidària (la teva salut no és només el teu problema, perjudica al teu entorn) i joiosa (amb ganes de viure).
CONCEPTE DE MALALTIA · Nom genèric de tot procés morbós (llatí: malaltia) considerat des de la causa inicial fins a les darreres conseqüències.
PATOLOGIA: Ciència/ branca de la biologia que estudia els trastorns anatòmics i fisiològics que constitueixen les malalties, els símptomes, i els signes pel quals es manifesten i les causes que les produeixen. Ciència que estudia les malalties.
PATOLOGIA: VESSANT TEÒRICA DE LA MEDICINA - (Medicina) Des del punt de vista TEÒRIC (Ciència teòrica): PATOLOGIA.
- (Medicina) Relacionada amb la part PRÀCTICA de l’estudi de la malaltia: CLÍNICA.
La clínica (estudi directe del malalt que està al llit) serveix per determinar una malaltia, proposar un tractament i predir un pronòstic.
PATOLOGIA I CLÍNICA PATOLOGIA Dins de la patologia hi ha un subgrup de ciències que estudien diferents aspectes de la malaltia.
1) ETIOLOGIA (= ORIGEN; QUI la causa?) La malaltia la pot produir un o més agents etiològics.
Bloc I Part de la patologia que estudia les causes per les quals es produeix la malaltia.
6 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I Etiologia: causes i factors etiològics a) Agents externs - Físics (fred, traumatisme) - Químics (àcid o base) - Iatrogènics (equivocació mèdica, mala teràpia); iatro: metge. Derivats de l’acció del metge, degut a: equivocació mèdica, mala teràpia, ...
- Biològics (virus, fong) - Psicosocials (entorn en el que et moguis) b) Agents interns (que condicionen l’aparició de la malaltia) - Herència - Constitució - Edat c) *Idiopàtica (quan NO es coneix la causa de la malaltia) Ex: No es coneix la causa del 95% dels casos d’hipertensió.
d) Factors de risc: (=factors que predisposen) Moltes vegades la causa no se sol saber. Aquells en què hi ha una sèrie de factors que poden predisposar/ afavorir l’aparició de la malaltia però NO en són els causants d’aquesta.
- NO modificables: edat, sexe, ...
Ex: Càncer de mama: Hi ha un % d’homes que també té predisposició a tenir el càncer de mama (són els homes que es sometent a cirurgia estètica per canvi de sexe a dones); aquests homes tenen la mateixa incidència a patir el càncer de mama.
Ex: Xarampió de petit: no es molt greu; però si pateixes el Xarampió de gran: sí es molt greu.
- Modificables: Tabaquisme, obesitat, diabetis, ... afavoreixen a tenir una probabilitat més alta de patir infart de miocardi.
- Efectes sinèrgics, mesures preventives - Predisposants (=que predisposen a la malaltia) - Desencadenants: alcohol, químics, tabac: molts tipus de càncer són causats pel quitrà (que promou) (la nicotina és un mutagènic), ...
- Perpetuació (=fan que la malaltia NO desapareixi, la perpetuen (ex: el procés inflamatori).
- Localització (=fan que la malaltia es dissemini) - Irreversibilitat, etc.
Bloc I e) Factors moduladors (aquells que ajuden a canviar el curs o les condicions de la malaltia) 7 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I Exemple complet: FACTORS ETIOLÒGICS EN UNA MALALTIA CORONÀRIA (=infart de miocardi, angina de pit) Els factors de risc coronari són: 1. Edat avançada; 2. Sexe (és més típica en dones que en homes); 3. Factors genètics; 4. Tabaquisme; 5. Sedentarisme; 5. Obesitat; 6. Hipercolesterolèmia; 7. Hipertensió arterial, ...
 3. Degut als FACTORS GENÈNITS: Moltes vegades provoquen un efecte sinèrgic: es multipliquen les possibilitats de patir una malaltia.
Tots aquests factors darrers són modificables (4 .– 7.), cal aplicar-ne unes mesures preventives per tal de reduir el factor de risc de l’individu.
2) PATOGÈNIA (= MECANISMES pels quals les diferents causes produeixen les malalties; COM es produeix la malaltia?) Branca de la patologia que estudia els mecanismes pels quals es produeixen les malalties.
Ex: Artrosi: Etologia reumàtica, degenerativa i associada al sexe.
Crepitació (petar-se els dits): Estem afavorint que el calcifiquin els 2 ossos contigus de l’articulació.
3) SEMIOLOGIA (=Estudia les MANIFESTACIONS CLÍNIQUES que es produeixen en la malaltia; QUE?)  Signe: Manifestació perceptible per l'observador (metge, farmacèutic,...): OBJECTIVA.
Ex: - Icterícia (quan l'individu té la pell groga) - Taquicàrdia (passa de tantes pulsacions) - Febre, hipotensió, ...
 Símptoma: Manifestació que només pot ser percebuda pel malalt: SUBJECTIVA.
(l'individu té dolor, però quant?), tot el que estigui relacionat amb el dolor Ex: - Dolor - Mareig - Cefalea, anorèxia (pèrdua de gana), malestar general, astènia, miàlgia, ...
 SÍNDROME: Conjunt de signes i símptomes que caracteritzen un procés morbós.
Ex: - Síndrome febril pot ser causat per i. després d'un gran traumatisme ii. procés infecciós iii. càncer,...
- Mal de cap - Miàlgia (=dolor muscular) - Artritis reumatoide - Tuberculosi - Síndrome de Down (malaltia de Down) - Síndrome anèmica: S’observa cansament i pal·lidesa; pot ser degut a una falta de ferro, una gran hemorràgia, ó una menstruació massa gran però no tenim cap malaltia.
Tipus evolutius: (se’n diferencien 2 tipus de malalties) Bloc I 4) PATOCRÒNIA (=Branca que estudia la EVOLUCIÓ TEMPORAL de la malaltia; QUAN es produeix?) 8 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I A. Malaltia aguda: Acotada en un període de temps BREU. Se sap que té un principi i un final.
Generalment els signes i símptomes són més exagerats en l’aguda.
B. Malaltia crònica: Perdura en el temps i no té un final definit.
Ex: Hipertensió arterial.
Fases evolutives - Període d’INCUBACIÓ: Període de temps des de l’exposició a la causa fins que apareixen les primeres manifestacions de la malaltia.
- Període PRODRÒMIC**: (En determinats casos apareix!) Interval de temps en que apareixen manifestacions NO típiques de la malaltia (però que “l’anuncien”).
 FASES DE LA MALALTIA (pròpiament): - Fase d’INCREMENT: Període de temps en que es van incrementant les manifestacions típiques de la malaltia: o bé apareixen noves manifestacions o bé s’agreugen.
- ACME ó ESTAT: Interval de temps en que les manifestacions de la malaltia estan en la seva màxima expressió/ gravetat.
- Fase de DECLINACIÓ: On les manifestacions típiques comencen a disminuir fins a desaparèixer. Pot produir-se de 2 maneres: a) Gradualment/suau: la malaltia entra en una fase de LISI → a poc a poc.
b) De manera sobtada: la malaltia entra en una fase de CRISI.
- Període de CONVALESCÈNCIA: Període de temps on NO hi ha manifestacions de la malaltia però encara no s’ha recuperat la fase de salut.
- Fase de SALUT: Estat òptim de benestar.
 EMPITJORAMENT d’aquests estats [Es torna a la fase d’acme o estat!!!]:  EXACERBACIÓ: L’individu encara està pitjor, malaltia molt més salvatge.
 RECRUDESCÈNCIA: L’individu torna a empitjorar (durant la declinació).
 RECAIGUDA a la malaltia(durant la convalescència) Bloc I  RECIDIVA: Rebrotament de la malaltia (NO té perquè ser tornar en la malaltia!!).
9 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I CLÍNICA Vessant pràctica de la Medicina (diferent de Patologia: la vessant teòrica!!).
Observació del malalt allitat (Klinikós) amb missió de fer-ne un diagnòstic, aplicar-hi un tractament o terapèutica i predir-ne un pronòstic.
La clínica fa servir una sèrie d’EINES: Història clínica: - ANAMNESI: Part de la història clínica d’un malalt que recull els antecedents propis i familiars amb vista a la diagnosi.
- INTERROGATORI: Serveix per detectar símptomes.
- EXPLORACIÓ FÍSICA: Serveix per detectar signes.
- PROVES COMPLEMENTÀRIES (de tot tipus):  Laboratori clínic  Anatomia patològica  Proves funcionals  Imatge: raigs X, TAC, PET Tot això per arribar al: DIAGNOSI: Capacitat/art de distingir una malaltia d’una altra.
Hi ha molts tipus de diagnòstic:  Clínic: és el que es basa en els signes i els símptomes.
 Citològic/anato-patològic: el que es basa en l’estudi de cèl·lules o teixits (exfoliació o biòpsia) → s’agafa aquella peça, aquell tros de tumor.
 Diferencial: quina malaltia d’entre un conjunt de diverses malalties possibles. És el més típic. De totes les possibilitats veure quina és la més possible.
 Directe: obtingut per observació immediata o per símptomes o signes patognomònics.
 D’exclusió: per eliminació raonada d’altres possibles.
 De laboratori: basat en l’estudi de les dades de laboratori.
 De probabilitat: primera aproximació diagnòstica abans d’altra informació.
 Per la imatge: basat en tècniques complementàries d’imatge.
 Post mortem: derivat dels resultats de la necròpsia.
 Altres...
TRACTAMENT O TERAPÈUTICA: Aplicació d’un tractament per pal·liar/guarir. Per a una malaltia que no es pot curar, millorar la seva qualitat de vida.
 Simptomàtica, pal·liativa: per millorar els símptomes; la malaltia no es pot curar, van enfocats en millorar la seva qualitat de vida.
 Curativa, etiològica Bloc I Finalitat 10 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I  Preventiva o profilàctica (vacunes –per la malària-, ...)  Patogènica: actua en el mecanisme  Rehabilitadora: enfocades en recuperar la funcionalitat Mitjans emprats - Farmacoteràpia - Dietoteràpia - Fisioteràpia - T. Quirúrgica - Psicoteràpia - T. Ocupacional - Radioteràpia - Quimioteràpia PRONÒSTIC i classificació de les malalties: Intentar preveure quin serà el curs de la malaltia.
Depèn de (en funció d’això s’estableix el diagnòstic): 1) Durada de la malaltia 2) Possible grau de recuperació després de la malaltia 3) Probabilitats de supervivència de la malaltia en sí Tipus (graus) - Lleu, greu, molt greu, crític, mortal (100% mort) - Pronòstic reservat*: quan no es coneix el pronòstic.
Classificació de malalties: Les malalties es poden classificar de moltes maneres diferents.
Criteri anatomopatològic (M. d’aparells, M. de sistemes d’orígen comú) o Criteri patocrònic (Agudes, cròniques) o Criteri etiopatològic (M. inflamatòries/degeneratives/metabòliques, M. neuròtiques –neurosi-, M. constitucionals, M. per alteració de les cèl·lules –nombre, volum-) Bloc I o 11 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I BLOC II.
Tema 4: TEIXITS TEIXIT: Grup de cèl·lules (i el material que les envolta) que actuen conjuntament per desenvolupar una sèrie de funcions determinades.
Hi ha 4 tipus de famílies de teixits primaris:  Teixit epitelial  Teixit connectiu  Teixit muscular  Teixit nerviós Les cèl·lules acostumen a estar unides entre elles formant unions cel·lulars, que poden ser de diferents tipus. Els principals 5 TIPUS D’UNIONS CEL·LULARS entre les membranes de les cèl·lules són:  UNIONS ESTRETES: Es produeixen entre les proteïnes de membrana de 2 cèl·lules.
 CINTURÓ D’ADHESIÓ: Les glicoproteïnes de membrana (que es troben a la superfície de la membrana) es poden unir entre elles, formen una unió molt suau. També formen cinturons d’unió les glicoproteïnes juntament amb els filaments d’actina, aquests últims formen una unió més forta.
o DESMOSOMA: És més o menys el mateix però el formen altres filaments, unió entre 2 cèl·lules.
 HEMIDESMOSOMA: Uneix una cèl·lula amb la capa basal del teixit.
 UNIONS DE FERRADURA: Connexions entre proteïnes de membrana que formen tubs o canals de connexió entre cèl·lula i cèl·lula.
Hemidesmosoma Bloc I Membrana basal 12 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I 1 TEIXIT EPITELIAL Té la funció de protecció i sosteniment.
- recobreix tot el cos i tots els òrgans (la pell està formada per teixit epitelial) - Entapissa/recobreix també cavitats seroses –estructures que dintre seu es troben òrgans o sistemes– - Recobreix els òrgans - Entapissa vasos sanguinis i limfàtics, vies respiratòries, el tracte digestiu, tracte genitourinari, ...
Diferenciem entre 2 TIPUS D’EPITELIS:  Epitelis de revestiment  Epitelis glandulars → segreguen substàncies.
CARACTERÍSTIQUES del teixit epitelial:  Està format per cèl·lules polièdriques juxtaposades → cèl·lules de formes variades  Aquesta forta unió fa que hi hagi poca substància extracel·lular, les cèl·lules es troben molt unides unes amb les altres  Apical i basolateral → tenen una part apical propera a la superfície i una basolateral: part dels costats i la més interna  Teixit avascular: no arriben vasos sanguinis directament (no estan irrigats), al seu costat tenen teixit connectiu per recollir: APORTAR? els nutrients  Teixit ben innervat: arriben gran quantitat de terminacions nervioses, això fa que sigui un teixit d’elevada sensibilitat (els 5 sentits especials estan formats pels 2 teixits)  Elevada proliferació que fa que les cèl·lules estiguin renovant-se constantment FUNCIONS: Les funcions principals del teixit epitelial són de REVESTIMENT i PROTECCIÓ.
Altres:  Filtració  Absorció  Lubricació  Transport  Secreció (fabricar subst. i alliberar-la) / Excreció (alliberar-la fora)  Sensació  Desenvolupament gàmetes Digestió Bloc I  13 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I ESPECIALITZACIÓ del teixit epitelial (degut a l’evolució) (CLASSIFICACIÓ): 1.1 EPITELIS DE REVESTIMENT Es poden classificar en funció: A. Segons el nº de capes: 1. Simple: una capa de cèl·lules.
 Pseudoestratificat: una única capa de cèl·lules però a diferents nivells/alçades, amb cèl·lules més grans i d’altres de més petites per tal de tenir relleu = més superfície de contacte.
2. Estratificat: més d’una capa de cèl·lules (pell: 5 capes) B. Segons la forma de les cèl·lules: 1. Escamós / pavimentat: cèl·lules primes que ocupen bastant d’espai (com les raxoles del terra).
2. Cúbic: en forma de cubs o hexagonals.
3. Cilíndric: molt més altes que planes: en forma de cilindre.
1.2 EPITELIS GLANDULARS Glàndula: Estructura unicel·lular o pluricel·lular, encarregada de secretar una substància determinada.
Existeixen 2 GRANS TIPUS DE GLÀNDULES:  Endocrines: Segreguen substàncies (generalment hormones) als vasos sanguinis (aquests les transporten a tot el cos).
- Hi ha òrgans amb ambdós glàndules, d’ambdós tipus: pàncreas endocrí i exocrí, i els testicles i els ovaris també tenen una part endocrina i una altra exocrina.
Bloc I  Exocrines: Secreció a la superfície epitelial mitjançant conductes/ductes (treure-la fora de l’òrgan), se secreten enzims, ions i aigua, sèu.
14 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I Les glàndules exocrines es poden CLASSIFICAR segons 2 criteris: 1. Segons siguin, classificació (1): a. SIMPLE: Una sola estructura/ramificació/conducte.
b. COMPOSTA: Diverses ramificacions 2. Classificació (2): a. TUBULAR: conducte amb forma de tub.
b. ACINAR: conducte amb forma de sac.
2 TEIXIT CONNECTIU És el més abundant del nostre organisme.
Està CONSTITUÏT PER 2 elements:  Cèl·lules d’origen molt diferents entre elles (formadores de substància fonamental)  Matriu extracel·lular: el que hi ha fora de les cèl·lules. Hi ha funcionalment 2 coses:  Matriu amorfa o substància fonamental: el que alliberen aquestes cèl·lules del teixit connectiu→ aigua, ions, calci, soluts petits, glicosaminglicans (àcid hialurònic), proteoglicans,...
Funció: Constitueix el vehicle per al pas de molècules hidrosolubles i de cèl·lules; i evitar o ser una barrera de penetració de microorganismes.
 Fibres: li confereixen resistència i elasticitat al teixit.
 Fibres de col·lagen (col·lagen): substància molt resistent i elàstica.
 Fibres elàstiques (proteïna elastina rodejada per glicoproteïna fibrilina): li confereix resistència i sobretot molta elasticitat.
 Fibres reticulars (feixos fins de col·lagen amb coberta de glicoproteïna): li confereix molta resistència i molta elasticitat.
Més primetes → més elasticictat més més Bloc I Més gruixudes, consistència → resistents 15 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I CARACTERÍSTIQUES del teixit connectiu:  Hi ha molt espai extracel·lular, per tant, tenen molta matriu extracel·lular que pot ser de moltes maneres diferents: líquida, semilíquida, gelatinosa, fibrosa o calcificada –donarà lloc als ossos-, ...
Ex: sang.
 És un teixit molt vascularitzat*: conté molts vasos sanguinis.
 És un teixit innervat*: arriben moltes terminacions nervioses.
 Conté cèl·lules amb capacitat de renovació (de generar noves cèl·lules): amb capacitat de dividir-se.
 Excepte el *teixit cartilaginós!!: No és un teixit molt vascularitzat i tampoc innervat, per això és molt difícil de reemplaçar quan hi ha problemes.
FUNCIONS: Les principal funcions és donar consistència: funció de SOSTENIMENT i de portar substàncies o relacionar/apropar unes estructures amb unes altres (RELACIÓ).
 Emmagatzemament  Defensa i transport  Reparació, ...
CLASSIFICACIÓ: El teixit connectiu té 5 grans famílies: 1) Teixit connectiu LAX: té moltes més cèl·lules que fibres.
Existeixen 3 tipus de teixit connectiu lax:  Teixit connectiu aerolar → fibres de col·lagen.
Bloc I Les seves cèl·lules es divideixen en fibroblasts (cèl·lula jove que té molta capacitat de divisió) i fibròcit (cèl·lula madura que té molt poca o nul·la capacitat de divisió).
16 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I  Teixit connectiu ADIPÓS → les seves cèl·lules són els adipòcits (acumulen greix, cada adipòcit té una molècula de greix).
 Teixit connectiu reticular → fibres de col·lagen amb glicoproteïnes associades.
2) Teixit connectiu DENS: té menys cèl·lules (fibroblasts i fibròcits) que fibres→ fonamentalment de col·lagen.
Existeixen 3 tipus de teixit connectiu dens:  Teixit connectiu dens regular→ les fibres de col·lagen estan totes orientades amb el mateix sentit, per a poder fer la força cap un sentit determinat. Ex: lligament.
 Teixit connectiu dens irregular→ les fibres de col·lagen estan totes orientades amb un sentit global.
 Teixit connectiu dens elàstic→ perquè a part de contenir fibres de col·lagen, conté fibres elàstiques.
3) Teixit connectiu CARTILAGINÓS: Amb cèl·lules anomenades condroblasts i condròcits (condro = cartílag). La matriu extracel·lular és cartílag.
En funció de la consistència d’aquest cartílag, existeixen diferents tipus de: - Hilalí: té una consistència tova (la de la medusa). És més fràgil. Es troba a les costelles i forma l’esquelet fetal. Ex: peus de porc.
- Fibrocartílag: compost per matriu extracel·lular i fibres de col·lagen. És més resistent. Ex: el meniscs i discs intervertebrals.
- Cartílag elàstic: format per cartílag i fibres elàstiques.
4) Teixit connectiu OSSI: Compost per cèl·lules (osteoblast – osteòcit) dins de llacunes (cavitats). La matriu extracel·lular és molt dura, està formada per sals de calci (alliberades per les cèl·lules) = os.
La unitat funcional del teixit ossi és l’OSTEONA, aquesta està formada per làmines (com els troncs dels arbres) de sals de calci, llacunes -espais que hi ha entre les làmines-, i en aquestes llacunes es troben els osteòcits.
El teixit ossi esta compost per gran quantitat de fibres de col·lagen.
El teixit ossi té la funció de suport i de protecció del cos.
L’os pot ser:  Compacte: Les osteones estan molt unides entre elles.
 Esponjós: Les ostepnes es troben més espaiades.
La limfa té els mateixos components que la sang, però té menys proteïnes.
Bloc I 5) Teixit connectiu LÍQUID (sang, limfa): Compost per cèl·lules sanguínies i matriu extracel·lular líquida→ el plasma (LEUCÒCITS i LIMFÒCITS???).
17 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I 3 TEIXIT MUSCULAR La funció del teixit muscular és aportar força física per aplicar un moviment.
El teixit muscular es pot classificar en funció de la disposició de les fibres musculars: Teixit muscular: - Estriat: múscul esquelètic (el que està unit als ossos) i múscul cardíac.
- Llis: múscul llis (el de l’intestí).
Pot fer una: (tot i que es pot modular l’act. cardíaca).
(el de l’intestí) 4 TEIXIT NERVIÓS La funció del teixit nerviós és dur a terme la recepció i la transmissió d’impulsos nerviosos.
Està compost per: La cèl·lula funcional per excel·lència: NEURONES, són les que poden excitar-se i enviar impulsos nerviosos.
- Les cèl·lules GLIALS ó NEURÒGLIA: tenen la funció de suport i protecció.
Bloc I - 18 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I Bloc I [QUADRE RESUM DELS TEIXITS] 19 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I BLOC II.
Tema 5: SISTEMA ESQUELÈTIC El sistema esquelètic o esquelet es defineix com el conjunt d’ossos i cartílags que formen part del nostre cos.
Les funcions més importants de l’esquelet són:  SUPORT: Degut a que aguanta l’estructura de tot el cos.
 PROTECCIÓ: Protegeix els òrgans o estructures vitals del nostre organisme.
Ex: el crani que protegeix el cervell, la columna vertebral que protegeix la medul·la espinal.
 MOVIMENT: Gràcies a l’acció dels músculs i dels ossos, podem realitzar moviments.
 HOMEÒSTASI del Ca2+ i P-: Els ossos són un gran magatzem d’aquests. En els ossos es duu a terme el seu intercanvi.
Ex: Osteoporosi→ el Ca2+ i el P- no es recupera cap els ossos de nou quan s’ha alliberat a la sang.
 HEMATOPOESI: Les cèl·lules hematopoètiques es troben dins dels ossos, en la medul·la òssia roja es produeixen els nostres elements cel·lulars. Els ossos llargs són els que tenen més medul·la òssia roja.
 MAGATZEM: Dintre dels ossos es troba la medul·la òssia groga que emmagatzemen líquid per produir energia.
Tenim en total 206 ossos en el nostre organisme.
El nostre esquelet es classifica en 2 parts: ESQUELET AXIAL: El formen part tots els ossos que estan a la línia mitja del cos, en total 80 ossos.
Tot el que està entre el cap i el tors (contant també amb els ossos de l’orella).
- ESQUELET APENDICULAR: El formen part tots els ossos que són accessoris, extremitats superiors i Bloc I - 20 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I inferiors, juntament amb tots els elements d’unió (pelvis, espatlla –clavícula i omòplat-, ...).
L’arc púbic de la pelvis és diferent el de l’home al de la dóna: l’arc púbic femení fa un angle superior a 90º per poder albergar l’embaràs, en canvi, el masculí descriu un angle inferior a 90º.
COLUMNA VERTEBRAL Les funcions de la columna vertebral són:  Protecció: medul·la i nervis espinals  Suport del pes del cos  Proporciona un eix rígid/flexible a l’estructura corporal  Sosteniment i moviment del cap  Inserció d’altres estructures anatòmiques: costelles, músculs, cintura pelviana  Manteniment de la postura i de la locomoció Estructura: Tenim 33 vèrtebres les quals es divideixen en:  Curvatures i desviacions de la columna 1. ESCOLIOSI: És una desviació lateral de la columna vertebral que afecta a les vèrtebres toràciques o lumbars. És típica dels nens.
Bloc I →Pot ser deguda a moltes causes: congènita, mala postura, traumatisme, malaltia congènita,...
21 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I 2. SIFOSI: És una curvatura exagerada de la curvatura toràcica. La persona sembla que tingui gepa.
→Pot ser deguda a males postures, fractures, malaltia degenerativa (ex: osteoporosi, ...).
3. LORDOSI: Exageració de la curvatura lumbar.
→La causa fonamental per la qual es produeix és degut a l’excés de pes (persones obeses) i com a conseqüència de l’embaràs.
Unions vertebrals: discs intervertebrals Entre vèrtebra i vèrtebra hi ha una estructura anomenada DISC INTERVERTEBRAL que protegeix les vèrtebres i evita la seva fricció (evita el xoc: fa de coixinet). Aquest es comprimeix allargant-se el nucli polpós i escurçant-se l’anell fibrós.
a. El nucli polpós és cartílag hialí b. L’anell fibrós és fibrocartílag, té una consistència tova però és resistent.
Pot passar que amb el temps l’estructura es degeneri:  HERNIA DISCAL: És la sortida ó protrusió del nucli polpós cap enfora (l’anell discal es trencat), hi haurà, doncs, fricció entre les diferents vèrtebres. Pot ser que aquestes aixafin el nervi espinal: molt dolorós.
Atac de ciàtica: Afectació del nervi ciàtic, les vèrtebres apreten aquest nervi. És una hèrnia.
Bloc I  22 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I Tema 6: SISTEMA MUSCULAR Sistema muscular: Conjunt de músculs que formen part del nostre organisme. La seva funció principal és generar moviment.
Té 4 PROPIETATS fonamentals: 1. Excitabilitat: Propietat de reaccionar davant un estímul. Resposta de recció a l’estímul és fer una contracció muscular.
2. Contractilitat: Propietat que tenen les fibres musculars per contraure’s o escurçar-se davant un estímul. Serveix per controlar la força muscular.
3. Elasticitat: Propietat que tenen els músculs de recuperar la seva forma original (quan aquesta ha canviat per acció d’una contracció, distensió, etc).
4. Tonicitat: Propietat que tenen tots els músculs d’estar sempre parcialment contrets. El múscul sempre està preparat per fer una certa acció.
FUNCIONS del sistema muscular 1) Producció de moviment corporal: Moviment dels músculs respiratoris, moviment del globus ocular, moviment de les extremitats, cap, tronc ...
2) Estabilització de la postura: La contracció sostinguda d’alguns músculs ens permet sostenir el cap, mantenir l’esquena dreta 3) Producció de calor: Les contraccions musculars generen un 85% de tota la calor de l’organisme, és el principal mecanisme generador de calor (tremolors, calfreds, ...) 4) Regulació del volum d’òrgans (bufeta urinària, esfínters que ho permeten, ...) 5) Moviment de substàncies dins del cos (cor, ...) MÚSCUL ESQUELÈTIC Estructura del músculs esquelètic La unitat funcional bàsica del múscul esquelètic és la FIBRA MUSCULAR. Les fibres musculars s’agrupen formant fascicles, i que al seu torn, el conjunt de fascicles forma el múscul.
Un múscul tindrà més fibres musculars quan més força i més precisió necessiti.
El múscul té 3 CAPES DE TEIXIT CONNECTIU: 1) Epimici: teixit connectiu dens irregular que recobreix tot el múscul 3) Endomici: teixit connectiu lax areolar, es troba entre les fibres musculars.
Bloc I 2) Perimici: teixit connectiu dens irregular, és la capa que separa els fascicles.
23 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I Origen i inserció dels músculs: tendons L’estructura muscular acaba sempre amb un teixit connectiu dens que s’anomena TENDÓ, el tendó és l’element d’unió dels músculs als ossos o articulacions.
Sempre hi ha una part immòbil i una part mòbil, el punt d’unió entre el tendó i l’os ó l’articulació: l’origen (immòbil), entre el tendó i l’os ó articulació (mòbil): la inserció. L’origen sempre està a la part més proximal (més pròxima a la línia mitja del cos), i la inserció la més distal (la més allunyada).
Ex: El colze és la part distal i l’espatlla és la part proximal (del braç dret, per exemple).
CLASSIFICACIÓ FUNCIONAL DELS MÚSCULS - Múscul agonista o motor primari: es contrau per a produir una acció.
- Múscul antagonista: es relaxa per a que el primari pugui fer el seu afecte, és contrari al primari. Ex: contracció del bíceps (l’agonista és el bíceps i l’antagonista el tríceps).
- Múscul sinèrgic: facilita el moviment per a que actuï el múscul primari, ajuden a que hi hagi el moviment, però no a fer-lo (ex: caminar).
- Múscul fixador: estabilitza l’origen del primari, així el moviment és més eficient.
NOMENCLATURA DELS MÚSCULS 1. Direcció de les fibres musculars: (orientació de les fibres musculars).
• Rectes: fibres paral·eles a la línia mitja (recte de l'abdomen) • Transvers: fibres perpendiculars a la línia mitja (transvers de l'abdomen) • Oblics: amb fibres diagonals a la línia mitja (oblic extern de l'abdomen) 2. Localització: frontal (prop de l'os frontal), tibial anterior (davant de la tíbia), intercostals ...
3. Mida o grandària: major, menor, llarg, curt 4. Nombre d'orígens: • Bíceps: dos orígens • Tríceps: tres orígens • Quàdriceps: 4 orígens • Deltoide: triangular • Serrat: serra dentada • Trapezi: trapezoïdal • Romboide: forma romboïdal 6. Origen i inserció: Ex: l'esterno-clido-mastoïdal (originen a l'estèrnum i la clavícula i inserció en el procés mastoïdal de l'os temporal).
Bloc I 5. Forma: 24 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I 7. ACCIÓ: • *Flexor: disminueix l'angle d'una articulació (flexor curt del polze) • *Extensor: incrementa l'angle d'una articulació (extensor curt del polze) • *Abductor: allunya un os de la línia mitja (abductor curt del polze) • *Adductor: aproxima un os a la línia mitja (adductor del polze) • *Elevador: eleva (elevador de la parpella superior) • *Depressor: moviment cap a baix (depressor del llavi inferior) • *Supinador: mou el palmell cap endavant, anteriorment (supinador)→ els peus mirant-se; la palma de la mà mira cap ↑.
• *Pronador: mou el palmell cap enrere, posteriorment (pronador rodó)→ els peus cap endins; la palma de la mà mira cap ↓.
• *Esfínter: disminueix la mida d'una obertura (esfínter anal extern) • *Tensor: fa una part del cos més rígida (tensor de la fàscia lata) • *Rotatori: mou un os al llarg de l'eix longitudinal (obturador extern) CONCEPTE D’ATRÒFIA I HIPERTRÒFIA (2 conceptes fisiopatològics):  HIPERTRÒFIA MUSCULAR: Increment de la grandària de les fibres musculars que comporta un increment dels fascicles i dels músculs. Però NO és un augment de nº de cèl·lules! Resultat d’exercicis anaeròbics: peses pesades en un temps determinat (fer sèries).
 ATRÒFIA MUSCULAR: Descens de la mida de les fibres musculars.
Bloc I Pot ser degut al desús/manca d’ús o bé neurològica= per manca d’estimulació nerviosa.
25 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I Tema 7: ARTICULACIONS Una ARTICULACIÓ és una estructura que participa en la unió entre 2 ossos, un os i cartílag, o bé, un os i les dents.
FUNCIONS: - Proporcionar un grau variable de mobilitat - Mantenir una certa estabilitat CLASSIFICACIÓ: * Totes les articulacions sinovials són diartrosi.
Fibrosa o cartilaginosa Fibrosa o cartilaginosa *Totes les diartrosi són articulacions sinovials.
   ARTICULACIÓ FIBROSA: En el lloc d’unió es troben fibres de col·lagen, li confereix estabilitat a la unió.
Són immòbils o bé poc mòbils.
- Sutura: unió d’ossos del crani.
- Sindesmosi: típica unió d’ossos llargs (tíbia-peroné, cúbit-radi).
- Gòmfosi: unió entra la dent i el seu ós cranial.
ARTICULACIÓ CARTILAGINOSA: En el lloc d’unió hi haurà cartílag (c. hialí o fibrocartílag). Moviments immòbils o limitats.
- Sincondrosi: unió de les epífisis/extrems ossis, i la resta de l’ós.
- Símfisi: unió estreta que hi ha entre 2 ossos generalment simètric (ex: pubis).
ARTICULACIÓ SINOVIAL: Estructura complexa, unió mitjançant una càpsula articular. Aquesta càpsula articular té 1 capa més externa anomenada càpsula fibrosa i una segona capa més interna que es troba tocant els ossos: membrana sinovial. La membrana sinovial té unes cèl·lules que produeixen líquid sinovial.
Als extrems dels ossos hi ha una protecció: cartílag articular.
Les articulacions sinovials són les articulacions mòbils per excel·lència.
Bloc I La cavitat té dintre líquid sinovial i cartílag articular (de l’os), i està delimitada per una membrana.
Algunes les articulacions sinovials poden tenir menys elements/components que els descrits.
26 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I FUNCIONS de l’articulació sinovial:  Transmissió de les forces entre els extrems ossis a través d’una superfície ampla de contacte  Permetre el moviment entre les superfícies articulars amb poca fricció i desgast Aquestes funcions li proporcionen ESTABILITAT i MOVIMENT.
LLIGAMENTS ACCESSORIS de l’articulació sinovial: 1) Lligaments 2) Bosses sinovials 3) Meniscs TIPUS d’articulacions sinovials CLASSIFICACIÓ FUNCIONAL: 1) SINARTROSI: articulacions immòbils.
- Sutura (fibrosa) - Sincondrosi (cartilaginosa) - Gòmfosi (fibrosa) - Sindesmosi (fibrosa): poca mobilitat però tenen un cert grau de moviment.
- Símfisi (cartilaginosa) (ex: pelvis): poca mobilitat però tenen un cert grau de moviment.
Bloc I 2) AMFIARTROSI: articulacions amb poca mobilitat.
27 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I 3) DIARTROSI: Totes les articulacions sinovials. Poden fer 6 moviments: (FISIOPATOLOGIA) TRANSTORNS TRAUMÀTICS de les articulacions - Distensió (=estrebada): estirament parcial d’un múscul o d’un lligament (articulació).
- Esquinç: Torçada violenta d’una articulació que produeix un estirament excessiu del lligament. Pot provocar: distensió ó ruptura del lligament.
Clínicament, en funció de la gravetat es classifiquen en 3 tipus: Grau I: Distensió parcial del lligament (amb violència), 1-2 setmanes de recuperació.
- Grau II: Ruptura parcial o total del lligament, 3-4 setmanes de recuperació.
- Grau III: Ruptura total del lligament amb afectació òssia.
Luxació: Separació permanent de les dues parts d’una articulació (que surt) a l’aplicar una força extrema sobre un lligament. Pot haver-hi trencament o no del lligament.
Bloc I  - 28 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I Tema 8: ARTRITIS I ARTROSI MALALTIES REUMÀTIQUES: 1. ARTRITIS REUMATOIDE: Malaltia reumàtica= afecta a les articulacions, sistemàtica= afecta a tot l’organisme: a més de manifestacions articulars també té manifestacions extraarticulars, autoimmunitària= el sistema immunitari reacciona contra 1 component propi de l’organisme (hi ha una pèrdua de tolerància), inflamatòria= perquè l’artritis reumatoide cursa inflamació, i, crònica= degut a que perdura en el temps.
Té afectació en la membrana sinovial: és sistèmica (en ambdós genolls, canells...), combina períodes d’exacerbació (molta manifestació clínica) i períodes de remissió (no simptomatologia) –aquests períodes poden ser anys–, té una elevada variabilitat de la simptomatologia, afecta més a les dones que als homes (1 home per cada 3 dones).
Té una etiologia idiopàtica (no es coneix) però intervenen molts factors= és multifuncional.
La seva PATOGÈNIA (=com actua) és: 1) Predisposició genètica (també familiars): davant uns antígens (HLA) determinats (HLA-DR4+) es té més predisposició.
2) Factor desencadenant endogen o exogen: traumatisme passant per una infecció viral.
3) Comença, doncs, amb la producció d’anticossos: immunocomplexos - Monoglobulines M que actua contra immunoglobulina IgG pròpia: factor reumatoide→ agent docent.
- Col·lagen - Components nucli cel·lular (ANA) Produirà una unió antigen-anticòs que es dipositen en les articulacions: dipòsit, llavors, es desencadenarà un procés inflamatori amb la proliferació de cèl·lules i infiltració de limfòcits: es forma el PANNUS.
Bloc I 4) Formació de pannus (proliferació cel·lular + infiltració de limfòcits) 29 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I 5) Destrucció del cartílag i extrems ossis (fibrosi) El pannus es menja el líquid sinovial, es destrossa el cartílag, hi ha una deformació de l’articulació i té lloc una pèrdua de la funcionalitat (impotència funcional) de l’articulació.
2. ARTRITIS REUMATOIDE: Malaltia reumàtica (aparell locomotor), progressiva (=empitjora amb el temps), degenerativa que afecta al cartílag articular (no a la membrana sinovial) i lligada a l’envelliment (no autoimmunitat i no sinovitis: inflamació).
Qualsevol cosa que produeix un desgast en l’articulació, produeix l’artrosi.
Patogènia: Hi ha fregament, es produeix alliberament d’enzims que fan la destrucció del cartílag articular, el cartílag acaba desapareixent i hi ha fricció entre els ossos, es forma teixit ossi nou (osteòfits) per a reemplaçar el cartílag, on hi havia 2 ossos acaba havent-hi 1: ANQUILOSI.
(No es bo petar-se els dits, el crec-crec del ossos s’anomena crepitacions).
Bloc I Comparativa anatòmica entre l’artritis i l’artrosi: 30 FISIOLOGIA I FISIOPATOLOGIA I ...