Tots els apunts de teories. (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Teories de la Comunicació
Año del apunte 2014
Páginas 66
Fecha de subida 28/12/2014
Descargas 73
Subido por

Descripción

Us deixo aquí el document amb tots els apunts de teories de la comunicació del grup 21, Jaume Soriano.

Vista previa del texto

ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ JAUME SORIANO: AULA 13 SEMINARI 1 NURIA TORRES TEORIES DE LA COMUNICACIÓ.
ANNA GORDIOLA 2N DE PERIODISME UAB.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Esquema: – – Comunicació interpersonal: – Intereccionisme simbòlic.
– Comunicació no verbal – Pragmàtica Comunicació mediàtica – – – – Perspectiva empírico-analítica: – Teoria funcionalista – Teoria dels efectes limitats/ “two step flow”.
– Agenda Setting.
– Usos i gratificacions – L'espiral del silenci Perspectiva crítica – Teoría crítica.
– Estudis culturals.
Perspectiva interpretivista – Construcció social de la realitat – Teoria interaccional dels media/ teoria de la mediatització social.
Perspectiva sistèmica – Economía política de la comunicació Cronología teories: ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ COMUNICACIÓ INTERPERSONAL.
Intereccionisme Simbolic Sessió 1/10/2014 ESCOLA DE CHICAGO A partir d'un estudi d'unes coves a Gibraltar es va afirmar que els neandertals tambè tenian capacitat de crear art i per tant, tenian un pensament simbólic. Per tant, nega moltes teories que diuen que els neandertals es van extingir perqué no van poder desenvolupar-se. El caràcter simbólic de la comunicació i tota aquesta dimensió abstracta que es detecta del pensement humà és un factor que ens distingeix del pensament animal. Els humans son capaços de trasnmetre missatges que van molt més enllà, sugereixen moltes coses i són capaços d'obtenir més continguts. Aixó fa que els individus que formen els grups humans es vinculin més enllà dels interessos.
Segons el nostra professor Jaume Soriano, el fet que els animals moguin la cua, plorin, etc... és un instint. Perque forma part del grup i la seva estructura mental o animal que l'obliga a comportar-se d'aquella manera, i no pot deixar de comportar-se aixi. Per exemple els gossos no poden deixar de ensumar el cul a la famella, aixó els humans no poden fer-ho perque existeixen alguns patrons culturals que bloquejen els nostres instints, amb els gossos no passen.
Els humans es la unica especie que pot fer teories sobre el comportamient d'altres animales, els animales en si no pueden analitzar el comportamiento humano. El món natural està dominat, som capaços de sobreviure en unes condicions dificils, cap animal es capaç de sobreviure en una situacions extremes en canvi els essers humans si. Aixó aportar aparellats algunas deficiencies, com la de per exemple la de trovarnos un esser humà que estigui atrofiat per els seus instints.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Tot aquest món es el qual en el que moltes teories de la comunicació i moltes teories sociologiques intenten descobrir les regles del funcionament del món social. Altres es plantejen com un espai que cal observar i que apartir de la observació podem entendre millor aquest món social.
L'escola de Chicago: L'escola de Chicago és una corrent o un grup de sociolegs, psicólegs socials, antropolegs, etc... que es van juntar a principis del segle XX a la Universitat de Chicago i es preocupaven per mirar de dónar explicacions sobre aquesta dimensió social i dimensió simbòlica del esser humà. Allà va neixer una filosofia molt important dels nort-americans que és el Pragmatisme i l'Intereccionisme Simbólic.
Neix a partir d'un departament de sociologia l'any 1892 i comencen a treballar una serie de autors preocupats per les coses que hem parlat fins ara. Com per exemple Charles S Peirce, que no era un professor sino un pensador, un dels primers filósofs que va posar les bases del pragnatisme i del intereccionisme.
En auqest departamernt de sociología es reuneixen un seguit de autors com: William I James, George H Mead, Robert E Park, John Dewey Al llarg dels anys 20 aquest departament es finançat per la familia Roquefeler, amb un exemple de patrocini on tot aquests intelectuals van treballar amb plena comoditat i la fundació roquefeller no va intervenir en el departament de filosofia.
Canvis a Chicago: Fins l'any 1935, que es el periode més important d'aquesta escola de Chicago. El país de Chicago es transforma d'una manera brutal perque es junta molta població i es crean nuclis urbans, es la época de la llei Seca, i per tant hi ha un procès de migració del món rural cap a les grans ciutats, hi ha un procés d'assimilació d'un fluxe molt important d'imigrants de fora dels Estats Units ( Polonesos, Irlandesos , entre d'altres ). És un moment tambè que s'industrialitza i es crean noves classes socials: tècnics que estàn entre el ploretariat i els treballadors del camp, es crea aquesta classe social del mitj que transforma la estructura social del país i aixó crea una demanda unes noves respostes politiques a les necessitats de la població i a aquestes noves classes socials emergents. Aquesta situació d'urbanització té tambè associat un canvi des de el punt de vista de caire moral de la societat. Es a dir, les formes tradicionals de comunicació que es donaven en els entorns socials es transformen i es traslladen al nou context social on les formes de comunicació es molt diferent. Món ciutat el individu es trova enfront de diferents cultures que no es trovaba en el món rural, es trova amb barriades de portugesos, de altres païssos. La vida és més homogenia.
Pragnatisme: Totes aquestes situacions noves fa que la escola de Chicago, que els intelectuals que treballan allà i els cientifics socials es plantejin la comunciació d'aquest nou món com una nova tasca. Els reptes de l'escola de Chicago són els següents : Responen a aquesta nova manera i aquest nou món social com: – Aparició d'una nova filosofia que miri d'explicar tot aixó: El pragnatisme.
– Els que desnvolupan aquest nou pragnatisme és Willlin I James, George H Mead, Robert E Park, John Dewey.
– Caracteristiques: ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ – – – – – – – No existeixen veritats absolutes, nomès es pot parlar de certeses i aquestes certeses nomès son provisionals. Aixó els distancia de les filosofies europas que es preocupen per torvar l'essencia, a trovar respostes definitives de les incognites de l'esser humà.
Un fenomen de naturalesa humana és vritat si tè conseqüencies pràctiques. Si realment té efectes podem considerar-ho una cosa veritable.Alguns fenomens socials nomès s'arriba aquesta condició si es demostra que aquestes condicions tè conseqüencies pràctiques.
Es converteix en la unitat de atenció mínima l'acció humana. Es a dir el principal centre d'interes és l'actuació humana. Aixó ens porta a una certa influència que en aquella época tenia del conductisme que establia aquesta formació del estímolresposta. Aquesta idea de que es poden establir relacions de causualitat en les conductes dels essers vius i totes les relacons humanes poden ser creades per els estimols de pregunta-resposta.
Entendre que el pragnatisme converteix la acció del individuo com el centre de la seva filosofia. Es normal perque no li interessen questions metafísiques, l'interessa la conducta del individu.
S'ha de distinguir entre el conductivisme clássic i el conductivisme social. Tenen una naturalesa diferent. Aixó ve marcat sobretot perque els essers humans pensem i les nostres respostes a determinades accions no són nomès una resposta als nostres estímols, tota aquesta dimensió lógica o racional és on s'introdueix tota la dimensió social del individuo. Aquesta conducta del individuo està mediada socialment i aquesta mediació social és una alló el qual es dedica bona part dels estudiosos a observar en la vida quotidiana. En la conducta social inlueix la situacio, el context on es situa la acció del individu, com per exemple la classe, el jutjat, a cadascú d'aquests llocs la conducta de les persones està adequada socialemtn. Per tant, la situació influeix en la conducta, els que ens rodueixen tambè ens infueixen i nosaltres mateixos tambè sóm un factor que condiciona a la nostra conducta.
A tot aixó, George H. Mead li anomena interacció simbòlicament mediat. Es a dir, la conducta de les persones és acció simbòlicament mediat perque intervenen moltes coses: jo mateix, els que estàn al voltant i el context en el que es produeix auqella acció. Totes aquestes coses tenen significats que fan que la meva conducta sigui d'una manera i no d'unaltra.
Per George Mead la conducta humana es divideix en: 1. Jo, les persones es deixen portar per els impulsos del Jo. Es deixen portar per aquesta dimensió més distingida.
2. El mi. La idea que jo em faig sobre la imatge que penso que els altres tenen de mi. Jo em genero una impressió sobre la imatge o sobre la idea que crec que els altres tènen de mi. Aquest concepte es clau perque devant de cada persona jo sempre actuo d'acord de les espectatives que penso que els altres tenen sobre mi. Per exemple, cuan em confesso a l'esglesia la espectativa que penso que el capellà té sobre mi es que jo li vaig a confessar els pecats. El mateix passa devant d'un jutje, jo actuo en funció de la idea que tè l'altre sobre mi.
Per tant, en la meva vida quotidiana em trobo amb diferents “mis”.
3. mi + mi + mi = Self. Es a dir, de la suma de tots els “mis” es crea el Self. El “si mismo”. S'intesis de totes les impressions que jo crec que els altres tenen sobre mi. A partir de la interecció constant i permanent de la meva vida quotidiana amb els altres es cuan jo em construeixo un self. Aquest self és el meu esser social, el meu esser en relació a altres. Tota la meva conducta està influida en aquest self. Tu et ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ construeixes el self pero a partir de la sintesis de totes les impresions que tu generes els altres. El self es cuan es construeix un “paper” cuan tènen consiencia que actuen i que la seva acció tè repercusions en totes els altres, en tota la societat, aquestes espectatives fa que un mateix orienti les seves accions d'una manera o d'unaltre. Es aquí on ell veu que sigui possible introduir totes les possibles accions simboliques que influeixen a les conductes de les persones. Aqui tambè s'enllaça la comunicació en totes les seves funcions.
4. Altres conceptes de George H. Mead: Altre generalitzat: Segons Mead nosaltres interioritzem un conjunt de normes i de valor en les nostres conductes socials. Aquestes normes i valors és l'altre generalitzat. No es que tinguem el codi civil al nostre cap, es que s'inscriuen una serie de idea del que són els altres en general que fa que es construeixin aquestes ideas generiques sobre els altres com a fronteres que no es poden passar. Normes i valors entès d'intre del procès de la interecció.
5. L'asunció del rol: es tracta de asunció de rol de l'altre. Es a dir, assumir i entendre el paper que jugen els altres en la interacció. Tant l'altre generalitzat com l'assumpció de rol, com a entendre quin es el paper que juga l'altre. Exemple: el jutje si jo no entenc que es un jutje perque en la meva cultura no existeixen jutjes, nose com he d'actuar devant d'un jujte. Nosaltres actuem en societat en els quals l'assumpció del rol és fa d'una manera generalitzada.
6. ( TOT AIXÓ SON ELS CONCEPTES CLAU D'AQUESTES TEORIES DE MEDIACIÓ SIMBÒLICA DE GEORGE H MEAD QUE DESPRÈS ES VA ETIQUETAR COM INTERECCIONISME SIMBÓLIC ).
– Compromís amb la recerca empírica d'aquesta societat. Per poder entendre que passa es necesari entendre-ho sobre el terreny. Obliga a un treball o una observació directament amb el món empiric. Per poder dónar resposta a tota aquesta complexitat que ens envolta nomès ho podem fer observant directament la societat. Aixó novament els allunya de les ciencies socials i la filosofia Europea que es dedica sobretot a teoritzar i dexa de banda la cerca empirica. Ells el que es preocupan sobretot es de veure la realitat sobre el terreny. En el compromís de veure la realitat van apareixer multitud treballs de investigació que es dediquen en posar en evidència que existeix tota aquesta diversitat en la interecció dels individus no nomès com a naturalesa economica sino tambè moral. Així, es desenvolupan noves tècniques de investigació social. Aquestes tècniques d'investigació per exemple, és la aplicació de belles formes d'investigar antropologiques per anar a observar com vivien les comunitats indies etc... ells ho apliquen a la seva propia ciutat. Tambè es preocupan de entendre aquella realitat des de la perspectiva dels individus del seu estudi, per aixó feien moltes entrevistes. Aixó conecta amb el pragnatisme per que es preoupa per copsar la imatge que aquestes persones tenen d'aquella societat. I la imatge que ténen dels altres els quals convieuen. Deixan de banda una pràtica molt habitual de etiquetar el món des de les càtedras universitaries Europeas i aleshores surten al carrer per veure com aquest món des de els ulls en el que són protagonistes. William I James i unaltre estudiador es va dedicar de mirar de reconstruir el procès de immigració dels polonesos a la ciuat de Chicago. Van investigar certs documents de la seva ciutat de origen, i van intentar reconstruir aquell colectiu en un nou lloc. Una de les coses que feian era posar anuncis per mirar de recullir cartes i ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ testimonis i dades per observar la realitat. Totes aquestes formes no s'havien practicat fins llavors. Per mirar de ficar-se d'intre del cap d'aquestes persones i entrar en aquesta estructura conceptual que ens fa entendre tot el anomenat avans.
– El compromís de l'escola de Chicago es produeix sobre la base de fer una investigació empirica pero de naturalesa comprensiva per tal de aplicar-hi reformes o mirar d'actuar sobre aquesta realitat amb vocació reformista. Moltes de la esocla de Chicago eran protestants i per tant, hi havia un interès o vocació en re-adreçar la conducta dels individus ( gangsters...) Per fer aquesta millora per la societat van fer una mirada comprensiva. Aixó vol dir que cuan jo dic que fan una investigació comprensiva es distingeix en investigació explicativa. Explicativa significa concectar fets que relacionin causa-efecta, dónar el perque passen les coses. El que ells volien era una comprensió, ells utilitzaven una mirada comprensiva que té desprès el proposit d'ajudar a millorar les “coses”, de mirar de solucionar les injusticies, les desigualtats i en aquest sentit no està orientada per generar lleis de com funciona la societat, sinó per elaborar mapes de la coexistencia de diferents cultures, un mapa de la moralitat. Volen aprofundir en la realitat, ficar-se en la pell dels altres.
1935: DECADÈNCIA ESCOLA DE CHICHAO.
Segona generació Escola de Chicago: Herbert Blumes i Everette Huyhes.
A partir del any 1935 es produeix una decandència pero no per la manca de calitat de les seves propostes, sinó per l'exit de una nova proposta: el Funcionalisme.
A partir dels anys 30 intentan arraconar les propostes de l'escola de chicago, el funcionalisme comença a obtenir molta forá i es converteix en una teoria de les cienciessocials dintre de les cuals comensan a apareixer noves corrents molt relaciondes amb els estudis de la comunicació de massas.
Aixó el que propova és que s'arracona les propostes de l'Escolta de Chicago. El funcinalisme a partir dels anys 30 comença a adquirir molta força i es converteix en una teoría de les ciències socials dins de la qual començen a aparixen noves corrents i molt relacionades amb els estudis de la comunicació de masses. Aixó el que provoca es acordonar a les proposte de l'Escola de Chicago.
Aixó no vol dir que des de el any 35 fins els 60 no es produissin cap tipus de contribució, una de les figures que fa el fil conductor en aquesta época és Herbat Blumer. Ell va mantendre en certa mesura el intereccionisme simbólic. Un altre autor menys conegut pero tambe molt actiu es Everette Hughes que es va dedicar al estudi de comunitats professionals i aixó va influenciar molt en alguns treballs que es van fer a finals dels anys 60 en comunicació de masses, treballs de investigació sobre la lógica de la producció de notícies, com es relacionen entre elles els membres d'una redacció per establir criteris de noticiabilitat...
Blumer destaca aspectes de la interecció que es caracteritza per 3 aspectes: – Actuem a partir dels significats que ens generen els altres a nosaltres. Del tipus que sigui. Es a dir, actuem per significats.
– Apareixen a apartir de la interecció socail. Els individus fora de la societat no generan significats. Es a dir, d'on surten els significats? De la interacció.
– Per actuar nosaltres ens apropem d'aquests significats, els asumim i apartir d'aixó actuem. Són processos que es produeixen en la logica de la interacció.
La comunciació es trasnmetre singificats i sentits, per tant, el paper de la comunicació servirà en bona mesura en desxifrar el sentit d'aquestes intereccions. Aixó fa que el l'intereccionisme simbòlic ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ no nomès es fixi en una forma de intercanvi de missatges, sino tot el que significa més enllà aquests intercanvi de missatges. A travès de la imatge que els mitjans de comunicació dónen sobre el món social aquest món social pren desciions, es a dir, ho pren com una realitat. En una situació de pànic o de por fomentades en la cobertura informativa de un seguit d'actes delictius en una zona determinada genera respostes reals. El clima es construit, els mitjans crean uns climes socials d'opinió que genera accions reals a la societat. Aquesta teoria de la “Construcció social de la realitat” dels anys 70 li deu molt al intereccionisme simbòlic.
A partir de les impresions i de diferents elements fa que jo desideixi creem una imatge. De fet, el intereccionisme simbòlic defensa la idea de que l'individu es lliure i aquesta llibertat li permet construir-se un món. Per tant, l'individu es lliure. Les teories europeas anaven en mans de empirisme o el marsisme on diu que els individus estàn determinats per les conducions de producció, al seva classe en sí... El pragnatisme és aquesta idea que l'individu es lliure de triar.
El intereccionisme simbòlic va per la linia de que el individu es construiex una forma de relacionarse amb els altrees a partir de tot aixó.
Pero hi ha un autor no vinculat al intereccionisme simbòlic que està treballant al mateix camp i que es diu Erving Goffman ( socioleg de dificil assosiació perque mai es va enganxar a cap corrent de manera bastant clara i tota la seva obra segueix una varietat d'asumptes pero tots d'ell mirant de comprendre com era aquesta dimensió més simbolica de la vida dels individus i com aquests singificats influenciava a la seva conducta) que diu que les regles socials són les que dónen forma al individuo i no al revès. Es a dir, els que l'imposen les seves situacions marquen la forma d'actuar. La lectura és la presentació del “self” en la vida quotidiana. Aquest treball descriu com ens movem en situacions de la vida quotidiana. Aixó ho va fer a apartir de les seves interpretacions a una illa al nord d'escócia per fer la presentació del llibre. En aquest treball en la vida de la illa conviu amb la gent d'allà, mira com la gent es comporta amb els estàndars de cortesia i convivència i així extreu unes conclusions per parlar d'aquesta química invisible i fa que es relacionin de manera regular.
Una questió improtant de Goffman és que ell tè una mirada diferent de l'intereccionisme simbólic ( que diu que el individu es mou apartir de les impresions dels altres ) ell considera que la conducta de les perosnes està molt determinada per l'àmbit social, per les regles, per les normes i que no hi ha llibertat. Es a dir, l'intereccionisme ens explica com les persones es crean una imatge i Goffman ens explica com la societat ens obliga a crear-nos una imatge. El seu llibre en el qual basarem les explicacions de la proposta del Goffman, el llibre de la presentació de la persona e la vida quotidiana es presenta l'any 1959 i és un llibre en el qual es descriu aquestes situacions de la vida quotidiana i les persones actuen depenen de la situació. Aquesta idea tan radical de la construcció de personatges que ens fem per viure la vida es una idea força radical per fer la conducte dels individus. El model dramaturgic de Goffman planteja: – Existeixen en el món social 3 regios: 1. La regió anterior: és el re-refons. Allà on els individus es relaxen. És la rebotiga. Allà no has de somriure per veure al client, pots actuar d'unaltre manera. Aqui fas unaltre paper.
2. La regió posterior: Aquella en la cual ens posem devant del públic, en el esenari, en el teatre, en el mostrador. A tot arreu hi ha regons anteriors i posteriors.
3. La regió exterior: una mica més ambigua. Es el context que envolta les situacions o les esenes on hi ha regió anterior i posterior. Aquesta realitat que l'envolta siguin edificis, formacions socials... tot aixó influeix d'alguna manera en les esenes pero no es tan determinant com el paper que juga la regió anterior o posterior.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ – Ell diu que sempre estem actuant. A la família, a la uni... sempre representem un paper. I ell orginalment no distingeix entre un jo únic i sincer i un jo “self” o un jo “social”. Ell diu que sempre representem un paper. No forma part de l'escola de Chicago pero si que hi esta relacionat.
Fins ara hem tractat Escola de Chicago, que es on neix l'intereccionisme simbólic i despres vem parlar del Goffman. Pero... com va progressar al marge del goffman l'intereccionisme simbolic despres dels anys 30? que es cuan acaba la escola de Chicago? Es a dir, la influencia de lescola de chicago s'esgota a finals dels anys 30 i durant un cert periode aquesta corrent teorica està en un segonpla en les ciencies socials per que la que ocupa una posició dominant i destacada en el conjunt de les ciencies socials es una corrent anomenada Funcionalisme. El fet que hi hagues una corrent funcionalista que es la dominant no vol dir que no existes en un segon pla autors que continuessin amb la feina feta a l'escola de Chicago. Aquests autors van ser principalment: Everett Hughes i Herbert Blumer. Tots son deixebles dels autors de l'escola de chicago. A partir dels anys 60 surgeixen noves filosofies interpretivistes que es dediquen a fer estudis qualitatius que estan moltes insipirades als treballs dels anys 30, aixo no significa que desaparegues les teories quantitivistes.
– – Everett hughes es va dedicar sobretot a fer estudis sociologics sobre les professions, es a dir, es dedicava a estudiar les professions com a estrats socials pero sobretot es va preocupar de com eran les conductes i les intereccions entre els membres d'organitzacions professionals per tal de entendre quins eran els valors i quines eran les intereccions simboliques dominants dintre d'aquests colectius. I que significava ser metge o ser arquitecta. Es va preocupar per entendre els codis o valors o els atributs simblics que son els adecuats o habituals per fer de arquitecta, de metge, d'abocat... no nomes elf et de tenir una credencial academica, si no tots els professionals quina es la carrega simbolica per fer de profesional depenen del tipus. En els anys 70-80 van sorgir recercas que estudiaven els treballs de producció periodistica per saber com es produien els contiguts periodistics per tal de veure quins eran els valors que compartien els periodistes per entendre's com professionals de la informació. Aixó es lunic que s'assembla a una pracgica periodistica que van intentar mirar de formular sobre que era la producció o la presentació de continguts, com s'avian d'entendre les fonts i les periodistes, quin tipus de cultura id e logica impragnava el treball periodistic. A travès de la observació de les redaccions i de preguntar per que destacaven aquells aspectes i no altres. Totes aquestes questions que van servir per formular i les rutines productives es va poder demostrar que el treball periodistic no era un treball tan excepcional com es presentava. Molts textos surten dels estudis del intereccionisme simbolic o d'arrel d'aixó que venen de l'escola de Chicago original.
Herbert Blumer es el autor mes destacat d'aquest periodie negra del intereccionisme simbolic. Una de les questons mes importants on Blumer va destacar es el fet de destacar tota aquesta “vessant” meteorologica del intereccionisme sombolic. Precisió en els treballs que treballaven la dimensió simbolica en les relaciosn socials. A més, tambe va fer un manteniment de l'escola de Chicago com per exemple el text de Mead del Self s'enten que el concepte de self es mes complex que no pas la versió que donava blumer. Blumer va fer una descripció sintetitzada i resumida perque ell defineix el self com la capacitat dels individus de veure's a ells mateixos com a objectes. La propietat de sortir-se un mateix i veure's des de fora. Tambè simplifican aquesta dimensió, el Blumer formula tres premisas del intereccionisme simbólic: ( tambe va ser qui va posar el nom a l'intereccionisme ): – Els individus actuan a partir dels significats. Es a dir, cuan estem amb societat orientem la nostra conducta en funció del que aquella situació significa per nosaltres, i normalment aquesta situació significa el matiex per tot els que formen part ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ – – d'aquella situació.
Aquests significats que compartim sorgeixen de la interacció social. L'intercanvi de conductes significatives amb nosaltres es el que fa tenir significat sobre les esenes oscials.
Per actual nosaltres el que fem es interpretar aquests significats i interioritzarlos.
Aquest procès de interiorització de singficats son els que ens permeten ser coherents... Cuan a altres situacions esn trovem en la situació d'actuar. En la nostra conducta emmagatzemem actuacions i conductes que s'ajusten a situacions i comportaments els repetim adaptanlus a cada moment a situacions posteirors.
Interioritzan aquestes conductes establertes de manera general es com asumim com a vàlid una situacio social. Es tot aixó que diem del sentit comú, es de sentit comú fer aixó i no fer l'altre.
3 critiques que es fan a l'intereccionisme simbolic: Algunes es podrien atribuir al Goffman.
1. Els intereccionistes simbolics tenen una visió socialitzada del individu. Ens donnen una imatge del individu com si fos nomès un invidudi que està en societat, i que tot el que fa ho fa en terme de relacions socials. I aquesta visió sociabilitzada ignora una traidició psicologica que ens parlar de la estructura interior, del “jo”, i que ens mostra un iniividu que tè una gran riquesa psicologica independent de la societat. No es pot dir que tot es societat en la seva vida del individu, el mon subjectiu es societat o relacions socials pero tambè es estructura interna de la personalitat.
2. Una segona critica és que ignoran que les interaccions entre els individus estàn carregades de relacions de poder, o millor dit, que mai són igual, es a dir, que són relacions entre iguals i que de de la perspectiva del interaccionisme simbolic tots els ciutatdants tinguesin les mateixes oportunitats i el mateix dret cuan en relaitat el mon social està molt estructurat per les relacions de poder i sovint les relacions entre els invididus depenen de la relació de poder que està molt desigualitariament repartida. No es el mateix una relació entre pare i fill que entre el jefe i el empleat.
3. El proposit del projecte intereccionista o de la teoria del intereccionisme simbolic no es canviar les coses, es formularles. Els critics el que volen es un canvi radical, si no hi ha canvi radical les coses no funcionen de vritat. Un canvi radical es perillós perque canviar les relacions de poder es dificil i perillos. L' intereccionisme simbolic el que vol es estudiar la relació entre els individus i la seva intereccio simbolica per veure com poden combatre confilictes, desigualts, pero des de la compensió, s'han de buscar les diferencies, i buscar explicacions que ens ajudin a aprendre, aixó per els critics no es solució.
ERVING GOFFMAN: Per ell el seu objecte d'estudi o d'analisi es centra en el treball que fan equips de persones, que son conjunts de individus que cooperan en la escenificació d'alguna rutina. I es important destacar-ho perque ell no es fixa mai en els individus de manera aïllada, sino que la seva mirada sempre està orientada cap als colectius o les persones actuant en societat, es a dir, fixan-se en com coopera un equip on hi ha un públic, uns autors. El seu analisis es una escena on hi han actors que conformen un paper i formen un equip.
Un altre concepte clau del Goffman es el del ritual, que és molt similar i el podriem equiparar al fet de presentar un paper. El ritual són actes o representacions que nosaltres fem de manera expressiva i que atravès d'aquestes expresions i conductes expressives mostrem una conducta per els altres i aquest ritual dona sentit a un conjunt de actuacions que fem de cara a els altres. Alhesores, tambè hi ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ ha rituals que sen's imposen de una forma clara i que estàn institucionalitzats que modelan els nostres gestos, les nostres paraules, modelan les formes de vestir... totes aquestes coses son les propies d'un paper institucionalitzat determinat. Pel goffman el concepte de ritual és un concepte clau per poder fer del món social un món ordenar, un món que tingui una certa consistència, un món previsible i estable. Un món on les actuacions que fem siguin conductes legitimades. Aquests món de conductes ritualitzades ens permet que cuan algú es comporta de manera equivocada o malament ho podem cricticar com un mal comportament o un malalt mental.
Ell tambè fa direfenciació entre: intereccions focalitzades i les no focalitzades.Aixó no es nomres una questió de copresencialitat, a la copresencialitat tambè existeix comunicació.
– Les intereccions focalitzades son diveres accions on els membres d'aquella accio tenen un centre d'atenció comú i cooperan. Quin es el exemple claau mes cotidia d'interecció focalitzadsa? Una conversa. En aquesta situació l'individu cooperan entre ells per crearla conversa. I hi ha formes per cooperar indentcionalment i hi ha formes per deixar de cooperar.
– Les intrereccions no focalitzades son aquelles en les cuals no existeix el objectiu o el propósit comú. En aquest tipus d'intereccions el unic requisit que hi ha es que hi hagui presencia fisica, sino que tambè fa que en aquesta presencia exsiteix algun tipus d'interecció que no està orientada cap a ningun proposit comú. Per exemple, cuan anem per el carrer podem caminar sense xocar amb els altres i aixó es una interecció no focalitzada, ja que no esta focalitzada cap a un objectiu comú pero si que hi ha interecció ja que esquivem a uns i a altres.
El concepte de ESTIGMA de Goffman: Un estigma es una marca que condiciona una conducta. Genera impressions en els altres i aquests altres actuen de manera condicionada envers tu i tambpe condiciona amb la marca del lector.
Aquestes marques poden ser apartens o poden ser marques morals. Ell diu estigmes aparents o morals. Els aparents son els aspectes fisicis, una forma determinada fisicament que genera impresions en els altres i que orientan. Les marques morals que no es poden veure a simple vista pero que tambè orientan com per exeple la homosexualitat (…). Tenir la pell negra en una societat española es una marca aparent. Ell no entra a valorar si estem dient cosas bones o dolentes, ell descriu aquestes coses.
El concepte de FRAME de Goffman: Un dispositiu de coneixement i pràctic d'atibució de sentits. En les escenas de la vida quotidiana aquestes escenas tenen un sentit i una tesis totes, aquest sentit i aquest significat, aquesta logica d'aquestes escenas determina l'atuació dels seus actors. El flux i la cadena d'esdeveniment d'intre d'aquell marc estàn tots en conexió directa amb aquest significat que tenen. El frame es un marc interpretatiu, es a dir, el seu significat es marc pero el seu sentit es que dona sentit a totes els coses que passen en aquella situació i escena i tambè orienta i compromet als seus autors en aquella situació o aquella escena. Com aquell marc comvina aquella escenificació,. Cuan jo vaig a comprar fruita al mercat no vaig a l'altre banda del mostrador, ja que he d'actuar d'una manera determinada, es a dir, vaig a comprar fruita al mercat i en aquell anar a comprar al mercat jo faig un paper que es el paper de comprador, faig cua, demano el genera que vui... Tot aixó està dins del marc interpretatiu que jo se com he d'actuar i que dona sentit el conjunt d'actuacions dels actors que estàn en la mateixa situació. Tambè van agadar el concepte de frame amb la base de ue existeix en els textos periodistics un frame en comú per poder interpretarlos. El que deien era el que trasllada la infomració a la societat no es tan que informen d'unes coses, sino qque traslladen un marc ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ informatiu a la realitat, es el que els informatius traslladen al public i el public interioritza aquest marc. Dóna sentit, significat, logica a les coses que faig i a més ens diu les coses que hem de fer.
L'escola de Palo Alto: COMUNICACIÓ NO VERBAL.
– Gregory Bateson, Paul Watzlawrc, Don D Jackson, Ray Birdwbistell i Edward T Hall.
Teoria que sorgeix de les contribucions que venen per part de Gregory Baterson i apareixen a parti dels anys 40 pero fins els anys 50-60 aquesta escola no tè una presencia mes important en el concensc de les regles socials. Palo Alto es una universitat on es va treballar tot els autors citats anteriorment que van participar en aquest institut de recerca mental. Aquest insitituit de recerca mental es el que li dóna nom a l'escola pero en realitat es tracta de una corrent o de un colectiu de antropolegs socials i psicolegs que estaven molt precupats per la comunicació i la interacció interpersonal. Ells van treballar per separat a llocs diferents i van constituir el que s'anomena un col.legi invisible, que actualment la creació d'aquest col.legi dona molt per parlar entre cientifics que no estàn aplegats al mateix lloc pero si que estàn relacionats per els interessios de recerca. Així, tenian trovades esporadiques a confgresos, seminaris.... pero el rei i el gregori baterson havien conincidit pero no hi havia un lloc fisic en el qual tots es juntaven. Aqui hi ha una de les diferencies amb la uni de chicago. Aquest es un col.legi invisible que esà format pr investigadors de sensibiitats molt diferents: psicoleg, antropolegs, i una de les figueres mes destacades va ser Bateson, es a dir, qui va influir d'una manera mes clara a tots els altres pk va defensar una manera d'entendre el sistema social i les relacions socials basant en intencions comunicatives.Aquest influencia del batersonv a ser dsp x llibre de la resta.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Tots ells van conicidir per una mateixa oposició, de una manera de entnedre la comunicació que s'estava important al final dels anys 40 que la va imposar un ingenyier de comunicació anomenat Claude Shannon. Aqui es on coincideixen, en la critica de la teoria matematica de la comunicació de Shannon. Aquesta teoria presentava la comunicació en els termes següents: Un ingenyer esdeve un model que s'aplicarà tambè per explicar i estudiar i analitzar la comunicació de massas i la comunicació humana. Molts dels investigadors s'insispiren en aquest model per veure els afectes. La escola de Palo Alto es presneta totalment en contra d'entendre la comunicació humana d'aquesta manera com l'esquema anterior. Tots ells coincideixen en tres aspectes o tres critiques bàsiques per rebutjar aquest model: 1. La primera critica diu que d'aquest model es deriven calculs estadístics per fer mes afectiva la comunicació. Així ells poden mesurar l'efectivitat de la comunicació i que redueix a questions purament estadistiques. Només serviex per regular la comunicació purament estadistica, de flux de dades, es a dir la cantitat de dades rebudes o trasnmeses pero la comunicació humana no es nomes dades, es tambè significat.
2. Aquest model enten el proces de comunicació com un sentit unic. Despres els creadors d'aquest model li introdueixen el “feedback” pero aquí la comunciació s'enten com un miatge que va a un emisor a un reseptor i punt.
3. El context en el cual es produeix tot aixó. El context es molt important per que la comunicació humana es produeix en una situacions molt determinades, encara que siguin mediades tecnologicament, el clima infueix. L'escenificació, el clima, tot aixó participa a la comunicció i interactua. Per que critiquen que ignoren el proces on es produeix la comunicació? Per que els de la escola de Palo Alto ho veuen com que tot intervè en les intereccions entre els individius, la olor, el color, la llum, la distància, els gestos, les paraules... tot actua. No es pot considerar la comunicació humana com una cosa aïlada i amb sentit unic, sino que existeix una perspectiva holística de la comunicació, es a dir, la comunicació com un tot.
L'any 67, Paul Watzlawrck, Jackson i Janet Beavin fan un llibre anomenada la teoria de la comunicació humamana fan un llibre amb unes premises: 1. No es pot no comunicar. Tot es comunicació, totes les conductes, comportament, incomprensió, mal entesos, tot forma part de la comunicació. Fins i tot hi ha comunicació inconsient, per tant, si no hi ha comunicació, no es pot comunciar.
2. Tota comunicació tè un vessant de contingut i un vessant relacional. Es a dir, d'una banda a la comunicació podem dir que hi ha una transmissió de continguts pero tambè una proposta de relació entre aquests membres. Es a dir, per una banda el missatge en sentit estricta ( missatge verbal ambc omunicació gestual que marca aquesta transmissió verbal ) pero tambe te una porposta relacionada, per exemple, en el cas de una conversa una de les propostes es progressar a la conversa o no. es una proposta que no s'explicita mai, pero que hi es.
3. En tot procès de interecció hi ha una sintaxi que els participants van construint sobre la marxa, la van establint sobre la marxa. A mesura que es van manetenint aquesta relació tambè es van produint els punts, la sintaxi, les acotacions, tots els aspectes, els matissos d'aquesta relació per tant no exiteix una sintaxis universal ino es va produint sobre la marxa.
4. La comunicació humama és digital i analogica alhora. Aixó vol dir que a tot procès d'interecció humana hi ha una part de una càrrega simbolica molt important ( per exemple les paraules ) i una part de càrrega iconica que te a veure amb la impressió que es transmet a l'altre, el posat, el vessant analogic. Per tant, per una banda hi ha el verb i la comunicació no verbal que acumpanya al verb. Digital comunicació simbolica i analogica amb comunicació icònica. Totes dues es complementen en le proces de la comunicació humana 5. Els intercanvis comunicacionals són o be simetrics ( basats en la igualtat dels seus ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ participants ) o be complementaris ( en aquest cas es basen en la diferencia dels seus participants ). Aixó permet que tota aquest enfocament de l'ecola de Palo Alto els permet abordar la recerca de la vida real i la vida quotidiana de una manera naturalista, es a dir, no des de el laboratori o des de els centre de recerca sino des de el terreny. Aixó es així perque per poder acceptar tota aquesta realitat per entendre-la tots els mecanismes expresius que es desplegen. Aixó els portarà a formular una teoria revolucionaria sobre, per exemple, l'origen de la esquizofrenia. Per ells la esquizofrenia no es una malaltia genetica, sino que a travès de la comunicació entre familia o parella es produeixen algunes paradoxes que produeixen malalties mentals com l'esquisofrenia.
SESSIÓ DIA 22/10/2014 L'escola de Palo Alto va en contra del model de matematiques de (…). Una de les aportacions importants de l'escola de Palo Alto és una aplicació al món de la psicologia, de les terapies psiclogiques per resoldre tema de esqusofrenia... i ell els seus estudis sobre la comunicació ho dediquen a aquest camp. Ells afirmen una serie de paradoxes que s'expressen entre a traves de les afirmacions entre les persones que generen malestar psicológics de les persones que es poden convertir amb patologies. Ells defensaven que una esquisofrenia no tenia origen hereditaris, sino que era creat per un problema de comunicació i aquests problema ve donat per una paradoxa comunicativa, es a dir, persones que tenen aquesta patologia en comunicació als seus pares, parelles... Es a dir, aquest problema li deian “Fenomen del doble vincle” – Fenomen de doble vincle: una comunicació es paradoxal cuan informa d'una cosa i proposa una relació entre els individus contraris. Exemple: un cartell que posa no facis cas d'aquest anunci. Es una infromació paradoxal perque la informació que et transmet es d'un tipus i la informació que et transmet es del tipus contrari. Es cuan entra en contradicció el doble vincle entre el contingut i la seva funció. En la vida quotidiana per exemple passa cuan un pare diu: no facis les coses perque jo et digui que les facis, fes-las tu mateix. En aquest moment el pare li està dient que el fill actui de manera autonoma, el fill cuan ho fa ho fa per que el pare li ha demanat, encara que sigui actuar de manera autonoma. Aquestes accions condueixen a patologies d'esquisofrenia cuan aquestes patologies es dónen molt continuades en el temps.
Palo Alto: comunicació no verbal A banda d'aquesta aportació del bàndol de la psicologia, podem veure que en el camp de la comunicació molts eslògans publicitaris donen aquesta contradicció.A banda d'això, l'escola de Palo Alto molts autors es van dedicar a la comunicació no verbal: Ray Birdwbistell i Edward T Hall.
Ray Birdwbistell → Quinèsica: Estudi sobre els gestos.
Edward T Hall → Proxèmica: Estudi dels espais i la gestió de la distància física entre les persones.
Ens movem dintre d'un camp semàntic i totes les coses són susceptibles de ser transmeses de contingut, missatges i significat.
Els estudis de la comunicació no verbal son estudis molt sòlids per mirar d'interpretar com els signes no verbals transmeten sentit i que tot els autors que hi van treballar estan d'acord en què tot això està molt marcat en el context cultural, cada cultura té les seves pautes. No existeixen regles universals sobre com es fa mala o bona comunicació no verbal. Això és nou, ha sortit després. Cada vegada hi ha mes textos que es diuen com has de presentar-te en una entrevista de feina? Que has de fer? Com has de vestir? Probablement això ajuda però això no prove de cap regla universal de com s'han de fer les coses, perquè tot està molt marcat en la situació comunicativa d'aquell moment. Per exemple, el Edward va treballar molt amb japonesos i es va adonar de les diferencies, així que va ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ assessorar a nord-americans a com s'havien de comunicar en el continent asiàtic. El Ray Birdwbistell es va dedicar molt en estudis els Indis Hoppies on va estudiar com la gestualitat i les posicions genera uns sentits diferents en aquelles cultures. És a dir, aquestes afirmacions es fan des de l'antropologia cultural no sobre el màrqueting ( màrqueting seria com vendre bé un que et contracta personal...).
Tambè circula per internet un psicoleg iranià anomenat Mehrabion que a finals dels anys 60 va fer un experiment per veure com contribuia la comunicació no verbal en el conjunt de la comunicació de la persona. Els va proposar a una serie de persones que expressesin a unaltre persona sentiments o actituds i en aquests experiments ell va arribar a la conclusió que existeix la regla Mehrabion.
– La regla Mehrabion: El 7% del flux comunicatiu entre 2 persones es paraula, el 38% es antonació i el 55% es llenguatje corporal. ( antonació i ll.corporal es comunicació no verbal). Es a dir, la paraula té molt poc protagonisme.
Aquesta regla es el resultat de un experiment molt concret per mirar de transmetre sentiments o actituds. En una classe per exemple, la paraula no es el 7% del flux comunicatiu. Es a dir, per expressar sentiments les paraules son insuficients, pero per una classe no. Per tant, aquesta regla tampoc es pot extrapolar en el conjunt comunicatiu personal, nomes explica la proporció de la comunicació no verbal i la comunicació verbal d'intre d'un context i una situació molt concreta.
Mark L. Knapp: Un autor més recent anomenat Mark L. Knapp ell diu que d'intre de l'àmbit de la comunicació no verbal es poden distingir 7 elements bàsics. Ell no és de l'esocla de Palo Alto pero té un manual on està recullir tot el que se sap de comunicació no verbal.
• Moviments del cos ( quinèsica): gestos, moviments.
• Caracteristiques físiques dels actors ( altura, pes, olor ).
• Conducta tàctil: no son gestos sino que tenen una arrel més profunda des de el punt de vista psicologic. Tocar-se el cabell... actuació tàctil.
• Parallenguatge ( entoncació, velocitat en el parla, la intensitat en com es parla...) • Proxèmica: gestió de les distàncies i sentit del espai.
• Artefactes: eines o objectes que utilitzem cuan interactuem o parlem : rellotges, anells, movil, arrecades, olleres. Aqui es com una conducta tàctil pero hi ha un element aliè al teu cos.
• Factors de l'entorn: decoració, soroll, immobiliari... Tambè formen part de elements comunicatius no verbals. Aquests espais estàn semantitzats, tenen una carrega significaitiva En aquesta llista s'ha dentendre com elements que es poden considerar com ingredients més que s'afegeixen a la comunicació. Per exemple, que baxin la il.luminació, que la pujin... tots aquests elements insideixen en la comunicació dels interlocutors.
Tots aquests elements poden actual en clau de soport del contingut de la comunicació o poden actuar com a proposte relacional. Com a elements que contribueixen a la dimensió relacional de la interacció.
L'escola de alo Alto no van presentar aquestes funcions de manera tan sistemàtica, i aquest autor ens presenta un esquema molt més sistèmatic que se'ns fa més útil. Originalment ve de l'escola de Palo Alto pero no estava tan ben presentat.
Les funcions comunicacional dónen un matiss a la informació que es transment. Aquests matissos poden ser: – Quasi-lingüistics: són gestos casi com paraules, moure la mà dient adeu es com el mateix ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ – – – que dir adeu, son gestos com la llenguatje D'acompanyament: acompanyan al missatge Expressius: dónen un emfàsi al que s'està dient: com aixecar les celles, dona r aentendre que algo fa fàstic...
Funció impressiva: gestos que acumpanyen el missatge per mirar de provocar una resposta a l'altre. Si tu acompanyes una resposta d'algú i li ginyes l'ull, t esperes una resposta amb un gest.
Les funcions relacionals: – Manteniment de la comunicació: cuan algu ens està explicant una cosa i li fem el gest de sentiment, l'estem donant el missatge que l'estem entent i que pot continuar explicant.
– Regulació dels intercanvis de paraula: Es a dir, cuan en una conversa entre varies persones mirem a algú altre l'estem convidant a parlar a la conversa. Ens estem donant torns de paraules i invitant.
Quinèsica: Ray Bbirdwhistell : El Ray Bbirdwhistell es va inventar els Kinemes: el gest minim que convinats amb altres “Kinemes” generen de cadenes de significat gestual. Tambè va inventar els Kinemorfemes que es formació de tots els kinemes. Una cosa que tambè queda molt clara en els textos de Ray es que la comunicació a travès dels gestos es fa independement de la sinceritat dels emisors. Es a dir, es un tipus de comunicació que es fa de manera inconsient, per tant, el marge de la voluntad dels individus per mirar de transmetre un significat determinat aquest autor es va preocupar per identificar un seguit de gestos minims que es produien al individu més enllà de la seva consiència. A partir dels seus gestos minims ell comença a treballar la seva Quinèsica.
Ell diu que tots els gestos es fan amb el cap o les extremitats. Ell distingeix 5 tipus de gestos com: – Gestos que complementen el discurs: son redondants, tènen una cualitat lingüistica.
– Gestos convencionals: tenen una convenció cultural sense arribar a ser gestos de naturalesa ritual. Son convensions que no son molt forts des del punt de vista institucional. Com per exemple: saludar amb la ma, amenasar algu dient et tallarè el coll: son gestos que em adoptat per expressar algo i que son normals, tothom els sap.
– Emotius: gestos per informar sobre un sentiment.
– Particulars: tics propis d'alguna persona.
– Ritualitzats: tenen una càrrega institucional i una càrrega molt institucionalitzat. Per exemple, el de la creu de Déu es un gest que fa afectiva alguna cosa.
Hi ha una sèrie de condicionants per el que fa les pustures: – Factos físics: caract fisiques que poden varias durant els anys. Cuan ets jove pots fer alguns gestos i posicions que cuan ets mes gran no pots fer-ho – Factors socioculturals: aquests factors socials són determinades pustures que no són aconsallables o ben vistes socialment en determinats contextos. Es dificil veure a un politic amb les mans a la butxaca, mai les porten a la butxaca. La manera en seure la cadira al sofà que a una entrevista de feina. Hi ha factos socioculturals que condicionen.
– Factors emocionals: factors que fa quan un està content, tris, enamorat, la manera de caminar, etc.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Proxèmica: Edward T Hall: Ell tè un llibre anomenat el lenguaje silencioso on és parla sobre la questió de la proxemica. Ell es fixa per una banda en el sentit que tenen els espais en les nostres cultures o societats i quin ús fan les persones d'aquest espai alhora de interactuar amb altes persones. Aixó per una banda el porta a dir que el espai físic és un lloc ple de significats que els individus utilitzen i s'amotllen i per tant està semantitzat. Cuan es fixa en com aquest espai adquireix sentit identifica diferents tipus de territoris ( per parlar d'aixó s'inspira en una conducta del esser humà sobre la cordialitat ) ( no hi ha nomès una questió arquitectonica, sino el significat de cada espai i com aquests afecta als individus) : – Públic: espais lliures en les grans ciutats com carrers, plaçes, platjes. A contapartida, els habitatges privats o els hospitals no son espais publics – Habitual: un lloc en el qual l'accès es lliure en el sentit ampli com per exemple un museu o un centre comercial i està freqüentat per persones d'accès lliures, són espais on la gent hi va, accudeix lliurament i es reuneix amb altres persones. Ex: bar – Interecció: espais en els quals les actuacions de les persones estàn molt més marcades i aixó condiciona al tipus de relació que hi ha d'intre d'aquest espai: ex: hospital, presons, unis...
les relacions entre les persones que hi ha d'intre d'aquests espais està molt condicionada – Corporal: exitència d'un espai corporal on aquesta bombolla que tots tenim i que forma els límits de la estricta intímitat. Aquest espai cultural és l'espai més íntim i personal de l'individu el qual només tenen acces algunes persones i per fer algunes coses.
El que tambè estudia aquest autor es la gestió de la distància entre els individus. Hi ha 4 distàncies bàsiques, pero que varien depenen de si es tracta de distàncies a l'exterior o a l'interior. La gestió de la distància es dif que obert.
– La distància intima: 45 cm: Es una mesura orientativa que dona a entendre que es una distancia molt proxima. La distnacia miniam es una espai bombola de cada un, l'espai corporal. Intependement dels 45cm està dit que la distància intima esta mesurada entre la mà i el colze. Aqui nomès poden entrar dif persones a la nostra vida per que es poden detactar de manera molt precisa els defectes. Les distàncies aquí estan carregades de intencionalitat.
– La distània personal: 1,20cm. Es un espai en el cual estàn els amics i la familia i en aquesta distància ens trovem en relació d'amics, familia...
– La distància social: en aquesta no és possible el contacte físic i tampoc es possible percebre els detalls en la cara dels altres. Per tant, no podem veure determinats defectes aparents ni detal del rostre dels altres. Es una distància on es necesari parlar amb veu alta i on es dónen sovint situacions de comunicació de parlar amb públic.
– La distància publica: distància en les conferències... Està marcada com a maxima distància qui ens pot veure o escoltar aquest públic. Si no ens poden veure o escoltar no hi ha interecció Cada distància pot tenir una part molt més proxima que més allunyada. Matissa el tips de interecció que te un lloc, es simplement una precisió. La distancia es impop. A la itnerecció Pràgmatica: ( Dintre de comunicació interpersonal ).
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ A travès de les conductes de les perosnes, actuem i ens comportem en la vida quotidiana intentant influir en els altres de la manera que els altres volem que ens vegin ( Intereccionisme Simbólic ). La comunicació no verbal ens diu que existeix un ventall de recursos expresius que van més enllà del verb pero del que no ens hem ocupat fins ara es de la importància que té la paraula en la comunicació. I no ens hem preocupat perque els teorics de la comunciació ni els filosofs tampoc ho han fet fins fa poc temps. La llengua i la paraula es un instrument fundamental per la comunicació per no fins al principi del segle XX ( anys 20 o 30 ) on una corrent de fiolosofs es preocupen per estudiar el llenguatje i prenen consiència en la importància del llenguatje no només en la comunicació sinó en com dóna el llenguatge forma a tot, a la manera de veure el món i en la configuració de les coses. Per tant, el llenguatge comença a contribuir a principis del segle 20.
Un autor anomenat Charles W. Morris distingeix en: Sintàctica, Semàntifa i Pragmàtica. Ell el ue posa en manifesta el la forma de entendre la paraula que no s'havia tinguit en compte. De fet la llengua no es una “calc” del món real, sino mas be una activitat mes del individu. No es simplement un instrument per descriure les coses del mon com si hi hages un paral.lelimse abstracte del mon. Es una forma d'acturar, una activitat mes del individu.
– Sintàctica: la relació entre els diversos elements dels llenguatge.
– Semàntica: relació entre la llengua i el món real. Les polisèmies..
– Pragmàtica: Falta treballar una part de la llengua que és la relació entre la llengua i els seus usuaris. La pràctica linguistica, la forma en relacinar-nos amb els altres per fer periodisme, ciència...Totes aquestes coses es fan amb llenguatge. Els pragmàtics es dediquen a partir de principis del segle 20 particularment l'escola de Oxford es preocupen en la relació de la llengua i els seus usuaris.
El que diuen els pragmàtics és que la llengua té una part immaterial i una part material.
• Part material: el que ells diuen les proposicions, els enunciats, les paraules que s'utilitzen.
Tambè l'existència del emisor i del receptor... I la situació física on es produeix la interacció entre els dos individus.
• Part immaterial: ◦ El univers mental dels individus que participan: en una conversa a banda de la situació, de les coses que es diuen, dels que participen existeix un univers mental de cadascú dels que partiicpan que està compos per els coneixements compartits, tots comparteixen uns coneixements. Els coneixements propis per exemple un que va anar al camp i unaltre que no va anar-hi.
◦ Les intencions que participen a la conversa: Totes les partipacions d'aquestes perosnes a ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ la conversa tenen algun proposit. Si intervenen a la conversa ho fan amb alguna intenció encara que aquesta intenció nomes sigui la de “aqui estic jo”. La intenció de fer-se notar.
La intencionalitat comunicativa.
◦ La relació social que exisiteix entre els participants: En aixó s'introdueix un factor extern a la conversa. Per exemple si són amics la societat en que vivim ens diu com ens hem de comportar entre amics. Si no ho són, aquella relació entre els integrants serà d'unaltra manera (…) ◦ El context més general: l'escenari pero no d'una situació fisica sino del clima de la conversa. No es pot valorar en quin grau participen una o altre cosa. En situació de crisi social aquest clima intervè d'una manera o d'un altre.
Actos de parla: Cuando hablamos, actuamos, no solo es transmitir información, sino también decir cosas. John L.
Austin tiene un libro “Como hacer cosas con palabras”. Si yo estoy en una iglesia y delante mio esta el cura y al lado hay una mujer vestida de blanco y yo le digo al cura “si quiero” no solo estoy hablando, sino también estoy haciendo una cosa, en este caso casarme. Austin se fija en situaciones como estas para comenzar a ilustrar la manera de que las personas cuando hablan, también hacen sosas. Acciones con palabras. Cuando un declara delante de un juez, también hace estas cosas.
Cuando uno prende posición en el mando de un cargo, dice “si juro”, hasta que no hace eso no prende posición de un cargo (es el caso de los ministros). En la vida cotidiana también existen estas cosas. Como por ejemplo: si no em pagas et matarè. Aixó es una amenaça. Hi ha molts verbs que serveixen per descriure les coses que es fan amb la paraula ( que són verbs realitzatius ).
Els titulars de diaris estàn plens de coses d'aquestes, es a dir, fets d'actualitat en els cuals el treball periodistic es parla dels discurs dels altres. El periodista ha de saber que està fents els altres cuan diu les coses que diu. Promet? Amenaça? Confessa? En els verbs dels titulars dels diaris que al radera d'aquest acte de parla hi ha una descripció detallada en que a consitit els termes d'aquesta confessió. La noticia és una descripció d'un acte de parla. Com que cada vegada hi ha més actes de parla en forma de: rodes de premsa, discursos... Cada vegada és més habitual aquesta feina periodística. Quan parlem sempre estem fent coses d'aquestes: parlar per donar-nos a conèixer. O d'una manera més subtil, els diaris o els mitjans, els productes periodistics quan informen de una realitat nomès describint-la el que estàn fent es convençer al public de que son creibles.
Les 3 dimensions dels actes de parla: Els actes de parla tenen 3 dimensions: 1. Dimensió locutiva: la expressió verbal. S'ha de locutar, cualsevol acte ha de tenir un ordre determinat del que s'ha de parlar.
2. Dimensió il.locutiva: posa en evidència, és la que tè tota la càrrega intencional. Context intencional que nosaltres li dónem a la paraula. Es la que es pot expressar a travès dels graus diferents de força il.locutiva. Per exemple: no es el mateix dir que Rajoy diu que no donará la inde. A catalunya que dir: Rajoy niega la independenica a Catalunya. La grau de força il.locutiva del segon es molt més major que el primer. Les paraules serveixen per imprimir amb mes o menys força les accions que volem transmetre.
3. Dimensió perlocutiva: té a veure amb l'efecte esperat de la declaració. La expressió cuan jo formulu una expressió verbal, cuan utilitzu la paraula sempre tinc alguna expectativa sobre la resposta dels altres. Avegades aquesta expectativa és molt forta ja que la meva afirmacó contè de manera real una voluntad de transformació de l'altre, es a dir, que l'altre reaccioni.
Exemple: dónem l'ordinador: es una ordre que té una expectativa locutiva molt alta, per que jo immediatament despres espero una resposta.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Maximas: Un dels altres aspectes de la cual es va fixar la Pragmàtica es de l'ús de la paraula d'intre de la conversa. Hi ha molts espais anomenats la Cooperació Conversacional és el Paul Grice que va formular quins eran els ingredients que fan funcionar una conversa. Ells va observar que hi havia una de MAXIMAS que es tenine que respectar i mirar per fer que les converses funcionin. Ell va identificar que en una conversa hi han 4 Maximas: • • • • Maxima de qualitat: és una resposta a una demanda d'informació que no es fa satisfactòriament per què segueixi la conversa. Per exemple: vaig sentir que no estaves sol, amb qui estaves? Amb una persona. Això significa que no volem col·laborar a la conversa.
Respons obvietats, és a dir no estàs disposat a contestar ni seguir la conversa.
Maxima de quantitat: Per exemple: diguem la data en què vas néixer? 13 de febrer. I quin any? Falten dades.
Maxima de relació o pertinença: intervenir a una conversa o un diàleg amb aportacions que siguin rellevants. El locutor posa mota de la seva part i esta compromès a la conversació per què aquestes progressin de manera adequada.
Maxima de manera: és simplement intervenir o participar en les conversacions utilitzant de forma clara i intel·ligible les paraules o expressions. Hi ha situacions on les persones comencen a parlar de manera clau o obscura (els dos interlocutors ho fan duna manera obscura perquè els altres no participin).
Unaltra aportació de la pragmàtica en la comprensió de la comunicació verbal: En la llengua existiex una part visible que té molta importància alhora de comunicar la paraula. Aquesta part invisible està entre dir una cosa i fer entendre la cosa. Els pragmatic es van mirar per fer visible tota aquesta part oculta de la paraula amb els estudis de presupusicions o els implicids. A grans trets podem dir que: – Presuposicions: son continguts o informacións que es deriven de les paraules literals de s'utilitzen: Per exemple: la meva filla es al canadà, aquí es presuposa que jo tinc una filla. I la observació de les presoposicions es pot observar al canviar de signe una frase: si jo dic: la meva filla no es al canadà, segueixu dient que tinc una filla. Si jo canvio el signe igualment tinc la mateixa presuposició. Es a dir, les presuposicions estàn vinculades al enunciat literal.
– Implicids: Estan vinculats en la situació on es produeix i com es produeix aqueses accions.
Per exemple, si jo estic al portal de casa meva a les 2 de la matinada amb una noia que hem tornat d'anar al cinema i jo li dic: vols pujar a fer un café? Està implicid moltes coses més, es a dir, que pujarà a fer un café ( que es la part literal ) i la part implicita ( que es el que pasarà al pis mes enllà del café ).
Les presoposicions són directas i els implics són indirectas i totalment contextuals.
La aparició de internet ha afavorit que es potenci l'ús de la paraula atravè de les xarxes i aquest ús massiu de l'ús de la paraula i de la utiltizacó della en internet ha fet cada vegada més necessari l'aplicació de la pragmàtica en el ús del llenguatge en Internet. Hi ha un professor anomenat Francisco (…) que treballa en el camp ciberpragmatico. S'estudia com la gent utilitzem les epresions a partir de les reds socials, com un mail es escrit segons el usuari a qui va dirigit.... Aixó dels implicics i de les preposicions s'està utilitzant per fer evident la ideologia que hi ha radera dels discursos periodistics. Per exemple: si analitzem editorials de diaris i mirem les preposicions i els implicids que hi ha radera, són instruments que s'utilitzen en els últims anys per investigar sobre el significat...
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ SESSIÓ DIA 29/10/2014- 4 COMUNICACIÓ MEDIÀTICA.
De què parlem quan diem comunicació mediàtica? A diferencia de la comunicació interpersonal, que és allo que diferencia la comunicació mediàtica? La comunicació inter-personal es una forma de comunicació cara a cara ( la més evident ) a diferencia d'aixó, la comunicació mediàtica s'adreça a molta gent. Hi ha hagut molta confusió en els últims anys amb el punt de vista tecnologic, el que avans es deia comunicació de masses ara es diu comunicació mediàtica pero no tè res a veure amb la tecnologia Aquest tipus de procès comunicatiu va de un a molta gent, amb emisors institucionalitzats, unidireccional?. Aquesta forma de comunicació de masses que actualment anomenem mediàtica no és del tot unidireccional, hi ha alguns trets d'interecció. Per tant, són mitjans de quasi-interecció. Un altre tret seria que hi ha mediació tecnològica i aquest fet permet que el missatge arriba a qualsevol lloc i es pot fer de maneres diferents es a dir, que no demana ni exigeix una co-presencia del emisor o recepto. Per tant, el procès de comunicació es pot dónar en moments diferents per l'emisor i el receptor. Aquesta mediació tecnologica permet fixar el contingut, en una conversa el contingut desapareix, en una conversa mediàtica aquesta conversa es pot fixar a travès de suports diferents. A partir d'ara, ens referim a processos de comunicació amb aquestes caracteristiques, la tv, la ràdio, la premsa de masses, les revistes... tots aquests mitjans tènen aquestes caracteristiques. El problema ve quan arriba internet que un d'aquests trets, el de la unidireccionalitat queda una mica questionat i per aixó la comunicació de masses deixa d'estar en mans dels grans mitjans de masses i comença a formar part de la comunicació interpersonal. L'Internet el que ha fet és que aquesta comunicació interpersonal per que te el tret de ser dialògica, és a dir, emisor i receptor es van alternant al paper sigui mediàtica.
CONTEXT: Al llarg del segle XX s'han format la producció de contignuts mediades tecnologicament, aixó ens converteix en dos mons en els quals especialment en el camp de la producció apareixen indústries, i en el de la recepció tambè apareixen aparells que invaeeixen la nostra vida quotidiana. Les persones incorporen els contignuts d'aquests mitjans per relacionar-se amb els altres i ordenen la seva vida a travès dels mitjans, per exemple supem desprès del telenotícies. A la banda de la recepció, tambè s'han creat una serie de estructures socials i a la banda de la producció tambè s'han fet una serie de estructures dedicades al control, al entrenamet de la funció dels productors...
Aquesta forma de comunicació coneix en el segle XX el seu desenvolupament més espectacular pero els seus origens es troven o estàn especialment influenciats, osigi, la manera en com es desenvoluparà aquesta comunicació mediàtica al segle XX té un context identificat que és la aparició de la societat de masses. A finals del segle 19 i principis del segle 20 es produeixen canvis profunds en la societats modernes, hi ha un desenvolupament importantissim de les ciutats i a finals del selge XIX es cuan el gran desenvolupament comença a absorvir i a transformar les societats modernes més enllà de questions purament físiques. Formació de grans ciutats, trasllat del camp a la ciutat, desenvolupament de la producció industrial que acaba amb les formes de treball tradicionals, hi ha tambè un creixement de la alfabitització de les societats modernes que en definitiva formen alló que s'en diu “societat de masses”, entesa com un conjunt d'individus que han perdut una gran ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ part dels referents que tenien en la societat o ens les formes tradicionals de les societats anteriors.
Aquesta societat de masses serà objecte d'anàlisis, objecte d'interpretació, es a dir, es estudiada per diversos autors i apareixen textos, llibres que parlen de la multitud, del públic. Un exemple es Lippman que l'any 22 parla del públic. El Ortega i Gasset fa un llibre anomenat la Rebelión de las Massas, es un tema que preocupa molt per que es un canvi no nomès de questions físiques, sino de qüestions morals i socials. Són individus aïllats que es junten en un conjunt de gran cantitat de persones. Aquests filosofs i intelectuals discuteixen i prenen posicions diferents.
La major part dels intelectuals veuen més aviat la societat de masses com una amenaça: contra els sistemes tradicionals i contra la cultura burgesa, contra el sistema geràrquic imperant ( statu-quo).
Aquesta amenaça era real com es va demostrar a principis del segle XX a Rússia o a arreu d'Europa on els treballadors es van juntar i atravès de moviments sindicals es van juntar i es van reboltar contra la seva situació.
Mitjans de comuncació: Premsa Paral.lelament d'aquestes circunstàncies, els mitjans de comunicació es desenvolupen i adquireixen més mosculatura en les linies següents: – La prensa a finals del segle 19 a EEUU s'abareteix i augmenta la publicitat. Aquesta premsa dóna lloc a la premsa sensionalista. A principis del segle XX apareixen nous diaris, gran competència entre mitjans escrits, aquesta cometència afavoreix a que els diaris es preocupin a dónar temas que atraigin al públic. Aquest desenvolupament de la premsa és fa des de una perspectiva liberal, sense intervenció de l'estat ni empresas. Fins a la I guerra mundial, el paper de la premsa és molt important i els que llegeixen premsa estàn molt identificats amb la seva capçalera, són individus compromessos amb les capçeleres que els informen. Aquesta fidelitat dels autors tambè explica els efectes que tenen els contignuts que es publcian en aquests diaris en el públic. Els diaris eren signes de distinció, el lector d'aquell diari marcava les diferencies per ser lector d'aquell diari.
La primera guerra mundial crea un canvi en la importància de la premsa i començen a apareixer noticies manipulades, censura... Aquest públic enten en un context de conflicte bèlic mundial, enten que qui controli aquests diaris controla la societat. Aixó es veu en la divulgació de noticies falses per part dels politics, o rumors que es converteixen en motius de guerra...
Altres mitjans de l'epoca: Radio: – 1908 primeres emissions radiofóniques. Durant la primera guerra mundial es perfecciona el mitjà tecnologicament parlant.
– Les primeres emissions públiques es fan el 1920 – Els anys 30 començen a apareixer els primers models de ràdio privada y comercial.
– La sanció del nazisme la radio es converteix en un mitja clau per movilitzar la societat alemanya.
Cinema: – El cinema també és una industria mediàtica es desenvolupa al primer 1/3 del segle XX, l'any 27 és quan es fa la primera película sonora. Fins l'any 27 apareixien mites cinematogràfics pero el públic no es pot identificar plenament amb el missatge cinematogràfics per la manca ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ de fidelitat narrativa, no existiex el so... A partir del 27 la influència del cinema es creixent i ràpidament colonitza el temps lliure de la societat nord-americana i la resta de món.
Trets generals de la societat de masses: – – – – Suposa una fragmentació de la societat en individus que estàn teledirigits. Aquests individus són una agregació de membres o persones anónimes d'un colectiu que tè aquest nom de massa L'estructura de la societat de masses es dóna un procès extraodinari de burocratització en genral: gestionen els serveis i les necessitats de el gran conjunt de gent porta com a conseqüencia que es burocratitizi el món social Politització entre la massa i l'èlit social: apareix un forat profund entre el que seria les èlits de poder i el conjunt de la societat composta per treballadors, ploratariats...
Fi de la cultura popular i la aparició de la cultura de masses: Aquest es un tret que a nivell mediàtic ens interessa molt. Els vells patrons culturals i la aparició d'una nova formula cultura que s'naomena cultura de masses que ve a substituir la cultura popular tradicional, no la incorpora sino es solapa amb ella i l'acaba arracona com si fos folklorica. S'acaba imposant una nova forma cultural que en aquest cas està dirigida des de els grans mitjans de comunicació de masses, s'acaba imposant en el conjunt de la societat.
Teoria de l'Agulla Hipodèrmica o la Bala Màgica: Tota aquest panorama que hem descrit de la societat de masses es en el qual apareix la primera teoria de comunicació de masses i que és una teoria que ningú va formular de manera explicita pero que està present en els intelectuals que reflexionen sobre el paper dels mitjans en la societats modernes.
Aquesta teoria aporta el nom de teoria de la Bala Màgica o de la Agulla Hipodèrmica. Ningú la va formular pero és una toeria que flotava per entendre els mitjans culturals de l'epoca per que es basa en una visió conductviste de la societat, en el qual tot aixó de la societat de masses i totes les teories de la societat de masses recullen aquesta visió conductiviste on els mitjans de comunicació són estimuladors de accions de la societat. A cada estímul li correspon una resposta. Es com una agulla que ens introdueix un estímul determinat i nosaltres reaccionem, els contigunts són els de l'agulla hipodèrmica i les reaccions són les accions que nosaltres tenim.
Aquesta primera teoria és una toeria d'efectes directes on es dóna molta importància el gran poder que tenen els mitjans, es una teoria de els mitjans poderosos. És un efecte improtant perquè més endevant veurem com les teories següents es qüestionen la simplicitat d'aquesta teoria. Els mitjans de comunicació provoquen a travès dels contigunts ( estimuls ), canvis d'opinió, canvis d'accións....
Harold Lasswell.
Un dels autors els qual s'ha associat com defensor d'aquesta manera de veure les coses és: Harold Lasswell. Ell va ser professor de ciencia politica i va fer un estudi durant la primera guerra mundial sobre els païssos en conflicte i els mitjans. Ell analitza els discursos propagandístics dels mitjans. A partir d'aquests estudis formula un dels primers models de comunicació de mases que hi ha: aquest model diu el següent: Qui diu què a través de quin canal a qui i amb quins efectes.
Podriem dir que es constitueix els àmbits d'estudi més identificats, les diveres formentes pels ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ diversos àmbits d'estudi que es desenovluparàn més endevant en la traidicó americana. Aquest model és de l'any 1927.
• • • • • Estudi sobre el qui: control del poder dels mitjans: des de el punt de vista politic i economic ( empresas i poder ) Estudi sobre el què: estudia l'anàlisis dels contignuts. Tècnicament té potencial heurístic.
Serveix per dir als altres membres de la comunitat acadèmica quin són els territoris que poden tractar. Ajuda a veure d'una manera gràfica el procès de comunicació de masses de l'època i poder esmicular-lo amb els diversos àmbits en els quals es pot analitzar el procès de comunicació. Aquest serà un dels ambits més desenvolupats en EEUU. Es desenvolupen tecniques de investigació.
Estudi sobre l'através de quin canal: suport de la tecnologia dels mitjans de masses. Es un àmbit menor. No es fixan molt en aixó, va ser treballar més endevant per autors canadencs.
Estudien com el mitjà condiciona el missatge Estudi sobre a qui: hi ha molt de treball. És l'audiència. Dóna peu a desenvolupar una indistrua de la invetigació de la comunicació. Estudi que consumeix i qui consumeix aquests continguts.
Estudi sobre amb quins efectes: els efectes dels mitjans sobre els individus singulars.
L'atenció es posarà en mesurar en com els contignuts dels mitjans influeixen en les persones en concret, i no a nivell macro. Aixó ve de la premisa que la suma dels efectes particulars és podrà arribar a una hipòtesi sobre el efecte macro-social.
Mass Communication Research: Paradigme més dominant del segle XX Tot el que direm fins ara es pot introduir a la etiqueta de Mass Communication Research. No es una escola, sino més aviat l'aposta de tot un colectiu de cientifics socials per una forma d'abordar l'estudi de la comunicació de masses en la societat moderna. És una aposta d'una manera d'entendre les societats modernes que se'n diu: funcionalista i una aporta que tambè intentat mesurar, aposta quantitivista.
Els resultats es converteixen en la visió dominant arreu del món. Fins a finals dels anys 30 fins finals del 60 gairabè 70 és el paradigme dominant de la recerca de comunicació.
El fenomen de Mass Communication Research és una visió funcionalista, intenten buscar solucions sobre el correcte funcionament sobre que han de fer els mitjans de comunicació i així fer una millor societat. Aquesta manera de investigar ha aportat coses important en el cojunt de la societat. Són els que van inventar de contigunts quantitatius. Tambè van aportar les enquestes longitudinals que són una nova manera de fer enquestes que en lloc de fer-la una vegada el que va fer és enquestes seqüencials a un conjutn de gent i a travès d'aquestes enquestes es podrien veure coses en la evolució de las opinions o de les actituds.
Tot i les crítiques sobre la manera d'entendre la comunicació de masses, hi ha contribucions importants que es legítim reconeixer.
Fonts de les quals es contrueix un paradigme d'investigació dominant: Inquetuds per les quals es forma la Mass Communication Research: Fonts d'inquietuds per que s'investigui els mitjans: • Presions del mercat: la ràdio als anys 30 demanda saber quin és el seu púbic i que demanda el seu públic per explotar els recursos radiofónics, per poder dónar als publicistes un perfil ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ dels oients de la ràdio. La ràdio no podia conèixer el perfil d'aquests public, la premsa sap on es distribueix els seus exemplars, el cinema on es veu més aquella pelicula, pero la ràdio comercial no tenia aquesta opció i hi havia una demanda important de les empreses radiofóniques per coneixer els perfils dels publics.
• Inquietud per el camp del sistema politic: el sistema politic a EEUU tè una transformació radical. El Rossevelt tenia tots els diaris en contra i va guanyar unes eleccions per utilitzar la radio com a campanya electora. Aixó fa orientar els intelectuals a al gestió dels mitjans per conseguir objectius politics. Doncs es quan sorgeix la construcció d'un lider, una campanya politica, gestionar un procès de gestió politica i fer-ho amb desicions assegurades, amb descions cientifiques. Aquestes desicions començen a ser una cosa habitual i pràcticament es dissenyen d'aquesta manera. Així que des de el sector politic es demana estudis encertats per poder fer propaganda.
• Les fundacions privades: per exemple la de Roquefeller. Aquestes es procupen per saber a fons i mirar d'aconseguir fer progressar la societat americana que desprès del 29 fer que la societat progressi, que hi hagui més demanda. Interès per que s'investiguin els mitjans a favor d'un progrès social.
• El sector Militar: no nomès esta interesat en com adoctrinar a l'audiència a travès dels mitjans sino tambè com utilitzar els suports tecnologics. Les empreses de tecnologia de la comunciació associades al departament de defensa s'interessaven per aquestes temas.
• El món acadèmic: universitat nord-americana. Des del punt de vista d'aquestes inquetuds és el que tè menys vocació pero que es presta al desenvolupament de tot una linia de recerca de la comunicació de masses.
Tots aquests àmbits que influeixen a la Mass Communication Research no nomès reclamen que s'investigui, sinó que aboquen molts recurssos economics. A mès a mès, també diuen que volen que s'investigui. Tota aquesta influencia tant determinant d'aquests facors fa que la recerca d'intre de la Mass Communication Research se li posa la etiqueta de Investigació administrada, ja que respon als dictats d'interessos no acadèmics. També se li pot dir que és una investigació administrativa per que es un tipus de investigació molt burocratitzada. Ells mateixos es col.loquen aquesta etiqueta.
Mauro Wolf No tè res a veure amb la Mass Communication Research, es un socioleg Italià. Ell aporta una clasificació sobre les 3 grans linias de recerca del Mass Communication Research – Estudis experimentals sobre la persuasió: Karl I Houland.
– Estudis funcionalistes – Estudis empírics dels efectes En tots ells, en mes o menys importància o incidència, tè un pes molt important el marc teoric previ del funcionalisme, existeix una arrel que sorgeix duna toeria funcionalista de la societat.
La teoria funcionalista: Perspectiva empírico-analítica.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ És el marc teoric en el qual està inscrit la Mass Communication Research. El principal autor d'aquesta teoria és un socioleg anomanet Talcott Parsons i aquesta teoria diu que totes les societats són un sistema compost de diversos subsistemes. Aquest sistema complex on estàn articulats els diversos subsistemes tendeix al equilibri o a la omeostàsi. Per ell un subsistema és el politic, el educatiu, el cultural...
[ si el sistmea tè tendència al equilibri, quin paper ha de jugar el sistema dels mitjans de comunicació? No pot ser un paper de revolució o canvi social. ] Cadascún dels subsistemes tè la seva estructura, la seva complexitat... Tè la seva llogica o dinàmica pero en el conjunt del sistema social la tèndencia és cap al equilibir.
Com s'interelacionen els subsistemes amb uns altres? Pot ser de caire funcional o disfuncional, es a dir, positiva o negativa. El sistema sanitàri actua disfuncionalment si en lloc de curar malalts els fa posar-se malalts. El sistema de mitjans actua disfuncionalment si en lloc de informar de la realitat el que fa es ocultar-la.
Aquestes funcions o disfuncions ( conseqüencies ) poden ser: o directes o indirectes. Si el sistema sanitàri pot ajudar a augmentar de manera espectacular a la natalitat aixó pot efectar indirectament al sistema educatiu. I si el sistema politic regula la llibertat de infomació aixó efecta directament al sistema mediatic.
Aquestes disfucions poden ser manifestes o latents: regular la llibertat d'informació pot provocar que els mitjans tractin uns temas i deixin de informar d'uns altres. En aquesta acció dels sistema politic es poden donar funcions latents com ara que es desenvolupi un nou llegnutge en la premsa per tracta la informació en dobles sentits, amb implicits, amb ironies, sarcasmes... un tractament nou de la informació. És una conseqüencia no volguda. Es tracta d'una conseqüencia o d'una funció que no es delibarada.
Imperatius formals Tot sistema social respon a un seguit de imperatius funcionals, tota agrupació de 4 imperatius funcionals.
– Control del medi social i control de les tensions: per exemple, les escoles tneen un paper molt important en el paper de socialbilitzar els individus.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ – Adaptació a l'ambient: que aquest sistema social ha de tenir mecanismes per poder adaptarse a noves circunstàncies que poden donar-se per tipus ambiental, ecologic, fisic... Aquestes novetats han de poder ser absorvides per el sistema social. La divisió del treball és el sistema que les societats capitalistas modernes han inventat per assumir aquests canvis. Els hi treu un rendiment.
– Assoliment d'objectius: hi ha un subsistema que està dissenyar per aixó. El subsitema politic ens planteja unes xifres si el conjunt del sistema coopera o evoluciona per conseguir aquestes xifres.
– Integració: el sistmea dels seus integrans que permeti que les conductes puguin ser integrades i no lessionin el sistema. Hi ha una tendència a tot sistema social d'integrar els seus membres i a fer-los fidels.
Estudis empírics sobre efectes? Harold Lasswell.
Deixan de banda la teoria funcionalista, les trovem en els estudis funcionalistes que va fer la Mass Communication Research. De fet, el primer dels autors en formular les funcions dels mitjans de comunicació de masses va ser Lasswell, ell tenia una visió territorialista. Ell diu que els mitjans tenen 3 funcions: – Vigilancia de l'entorn.
– Transmissió de la informacio – Transmissió de coneixement social.
– Funció d'entreteniment ( l'inclou més endevant )..
Algunes teories que venen a partir dels anys 70 són teories de la funció dels mitjans en la societat.
Karl I Houland.
Estudis experimentals sobre la persuasió: Es va dedicar a aquestes estudis, l'estudi de la persuasió.
Fa estudis amb militars, els passa documentals cinematogràfics i formula quin efecte havien provocat amb les seves opinions.
Albert Bandura: Te alguns experiments amb nens sobre quin efecte provoquen determinats continguts en la conducte dels nens. Un dels experiments que va fer es agafar una mostra representativa de nens i els hi va passar 3 formats de contigunts mediàtics. Unes eran fotos gent colpejan un gat, les imatges mateixes en versió de dibuixos animats. Despres ho imitaven i ho feien d'una manera més fidel el que havien vist els dibuixos animats. Aquestes treballs miren d'aprofundir quin son els mecanismes de persuasió que activen el canvi d'actituds o opinions i la imitació de conductes.
SESSIÓ 05/11/2014 The people's choice: ( 1944 ): Els coneixements sobre els efectes dels mitjans eran bàsics, l'unica teoria que existia era la teoria de l'Agulla Hipotèrmica ( mitjans estimulan a la societat i la societat respon a aquests estimols ). El clima social-politic de l'epoca ja portava aquesta percepció de que els mitjans eran molt poderosos.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Aquest estudi es fa a un comptat dels Estats Units ( estado de Ohio ) els autors són: Paul Lazarsfeld, B. Berelson i H. Gaudet. Poc avans de las eleccions presidencials, fan enquestas a una mostra representativa de la societat. En aquestes enquestes pregunten coses una mica diferents de les que s'havien preguntat fins llavors, on sel's hi pregunta preguntes sobre el seu perfil cultural, economic, social el seu estat civil, sobre la religió i sobre els assumptes d'interès de la campanya electoral que s'estava produint en aquells moments. L'estudi es fa a l'any 40 i es publica a una revista anomenada Public Opinion Working l'any 44, que és una de les revistas mes importtants en el ranking de la comunicació.
Sel's hi demana tambè quines coses els hi interesa de la campanya electoral, quin es el seu nivell de participació, si han vist sentit llegit discursos i anuncis, si han consumit propaganda, si han vist els mitjans de comunicació de l'epoca que eran la radio i la prensa escrita.
Una de les coses que es van observar en aquests estudi es que aquells que tenen un grau d'interes sobre el tema de les eleccions, son aquells que es mostran més implicats i més compromesos amb la questió politica. Tambè es van adonar que algunes persones les consultes sobre qui votar, dónen un paper important a les persones del seu entorn. Paul Lazarsfeld, B. Berelson i H. Gaudet van anomenar aquells que estàn més compromessos i mostran més atenció com a : líders d'opinió: men of influence.
Es van adonar que aquests líders d'opinió exerceixen gran ingluencia a altres persones sobre qui votar i que aquesta influència no ve directament des de els mitjans, sino des de aquests liders d'opinió. El resultat d'aquest estudi es la formulació d'una teoria anomenada: Teoria del doble esglaó en el flux de la comunicació: Aixó significa que en la visió clàssica de la Agulla Hipodèrmica, apareix una mediació social enmig dels mitjans i l'individu. Aquesta mediació es trova en figuras com el líder d'opinió i els grups primàris. Aixó te moltes conseqüencies: Aspectes: 1. Començen a treballar en una nova direcció: investigar quin és el pes d'aquesta influència. Quin és el grau de la mediació social dels efectes dels mitjans. En quines circunstàncies es produeix efectes. Quins tipus de liders d'opinió hi ha. A partir d'aqui es quan apareix i s'observa que no nomès es pot parlar d'un doble, sino d'un triple o d'un cuaduble esglaó en el flux de comunicació. Aixó obra la porta en un procès important en els efectes dels mitjans que fins ara s'havien considerat com a directes i fins aquí s'adonen que no ho son.
2. Apareix una mediació que és la dels grups primàris: entorn familiar, amics... Aquests grups primaris semblava que es localitzaven a avans de la societat de masses on el capellà era qui prescribia normes, valor, cultures...Avans existia una forta marca de grups primàris que dominava a la societat tradicional. En aquest treball surgeix de nou per que les teories de comunciació ho van ignorar durant molt de temps.
3. La figura del l'íder d'opinió ha canviat una mica: Quan es parla de liders d'opinió ho diem per idenfiticar persones com els que publican als diaris... es un individu que té un compromís o una implicació a alguns asumptes superior que els altres i aixó el converteix en un personatge de referència sobre els altres. El mateix passa en la politca, cultura...
4. La teoria questiona el concepte de “massa”: A partir d'ara la busqueda sobre els aspectes de comunicació no poden considerar-se estudis que estan investigan sobre una “massa de individus”, sino que aquesta massate una estructura, esta modelalda te aspectes que no s'han tingut en compte fins ara. Aixó significa que la comunciació ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ interpersonal mai va desapareixer. Es a dir, vol dir que la comuncació de massas coxa amb la comunicació interpersonal.
5. Els mitjans de comunicació no són tan poderosos com ens pensem: Des del 44 fins finales dels anys 70 perdura la sensació de els mitjans no són tan influents. Els mitjans no tenene tan de poder. Aquesta situació es tradueix en una certa desatenció per part del sistema polític i del sistema económic en els sistemes de comunicació de massas. Ja no els preoucpa tant per que com s'ha demostrat que no tenen tant de poder s'ho podien pendre més amb calma.
Durant tot aquest periode que va del 44 fins els 70 hi ha alguns autors que si que adverteixen que aixó no es ben ve així, pero no ho demostren amb recerca empírica, i la Mass Comunitation el que vol es demostracions empiricas, demostracions amb ciència. Aquesta circunstància que ja el Lippman va advertir desenvoca finalment en la teoria de la Agenda Setting que posa en dubte i torna a recuperar la idea de que els mitjans són poderosos.
Comentari general sobre tota la teoria del Mass Communication: Administrative research: El Paul Lazarsfeld és el membre més destacat del Mass Communication Research es qui va posar l'etiqueta com Administrative research. Cuan es parla de Mass Communication es parla d'una reserca administrada. Per posar punt i final a aquesta teoria, hem de saber que aquesta etiqueta se li va posar a la Mass Communication. Es una etiqueta Adminsitrada per que els que pagaven no nomes pagavan. Aixó es perillós per que significa que qui paga està marcant els continguts i tambe els resultats de la recerca. Sobre el que volem que investiguem es una manera de limitar la llibertat de la recerca, aixó significa que aquesta recerca no és lliure sino que pot pendre desicions per si mateixa.
Teoria crítica: ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ L'autor Theodor quan estava a EEUU, el Paul Lazarsfeld li va proposar al Theodor a fer un estudi sobre la música en la ràdio. Era un estudi que pagava una emisora radiofónica de la época. Com a musicoleg i mestre de l'escola de Frankfurst li encarregan aquest treball que es publica l'any 1937 titulat “sobre el carácter fetixista de la música y regresión de la audición”. En aquest treball el que diu Theodor és que les empreses radiofóniques aplican criteris comercials a la hora de difondre música i per fer aixó reprodueixen els interessos de les empreses discogràfiques i aixó tè unes ocnseqüencies. Aixó el que fa es infantilitzar el gust musical del públic. La gent que pagaven van veure en aquest treball un treball ideologic, que no tenia cap mena de rigor cientific, no hi havia recerca empírica i no hi havia rigor ni precisió. Aquest mal entès o aquesta manca d'acord o falta de consens entre un membre destacat de l'escola de frankfur i el gruix de la mass comunication es un exemple de com estàn enfrontades aquestes posicions durant el segle XX. De fet, la disputa sobre el paper dels mitjans de comunicació de masses en la societat moderna el lideran per una banda la mass comunication i per altra banda la teoría crítica que defensa una mirada totalment diferent amb reflexions i conclusions diferents, amb formes d'abordar i veure les coses diferents. La teoria crítica és el mateix que l'escola de Franfurk. Per nosaltres és el mateix.
L'Escola de Frankfurt: Neix a un període de la historia de Alemania especialment conflictiu. Desprès de la I G.M Alemania entra a un procés de crisi profund. A banda de la retallada de territoris ( el pacte de Versalles que va fer que Alemania renunciès a territoris ), i se li va imposar una multa que s'ha acabat de pagar fa poc. Aquests fets més la despesa bèlica va crear una situació de crisi económica i social. En aquesta situació es van propduir inflacions económiques que va ser tant important en la ment dels Alemans que encara s'enrecorden i moltes de les politiques economiques d'ara estan pensades en aquella época. Els ha convertit en una mena d'ortodoxes en el control de la comunicació. La situació eocnomica era molt dura, la situació politica i social tambè.
Hi havien moviments obrers molt important com la Rosa de Luxemburgo, numbrosos partits, influència de la república soviètica... En aquests context es on neix el Institut de Recerca Social de Franfurt l'any 23, es crea com un centre d'investigació del marcisme i està adscrit a la universitat de Franfurt pero es totalment independent des del punt de vista económic peruqe està financiat per un poderós exportador anomenat Well. Va ser un centre d'invertigació autónom i amb llibertat de moviments per part dels investigadors.
L'any 31 ¿Marx Jorgerbeg? es converteix en director de l'institut i es crea una revista social on es publicaràn gran quantitat de textos: Revista d'Investigació Social.
Avans de començar la Segona Guerra Mundial tots ells s'exilien a EEUU fins l'any 50 i desprès tornen a Franfurt i torna a funcionar de manera regular l'institut. Walter Benjamin no es va exiliar, ell es pensava que els nazis perdrien i s'envà anar a París i la Gestapo el perseguia i fins que va arribar a Portbou on es va suicidar. Va ser l'únic que va patir i va morir en l'època Nazi.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Continguts de la Teoria Crítica: La toeria crítica es suporta sobre la teoria social marxista i la psicoánalisis.
• Teoria Social Marxista: es tracta d'una manera d'entendre la societat en la qual basat en el famós materialisme históric del Marx consisteix en dir la societat com un espai en le qual existeix una estructura bàsica i una super estructura. La estructura és la base material de la societat i en aquesta estructura estàn totes les relacions de producció, d'economia, dels sistemes a travès dels quals les cultures i les civilitzacions intenten sobreviure. Quesitons sobre la base en la qual es construeix la societat. El Marx diu que aquesta estructura condiciona a la super estructura i dicta com serà la ideologia, la cultura, com serà la política, com serà el dret i totes aquestes estructures formen la super estructura. Sobre aixó es construeix tot lu altre, les lleis que es fan es fan per legitimar aquest estat de coses, protectores de l'activitat privada, dels drets dels empresaris.. Tambè duen que la idea de veure el món tambè esta idenfiticada per aixó i es construeix una representació de la realitat sobre aquesta base. Aleshores tenim una filosofia o un pensament modern, una ideologia que està sent sagrestada per aquesta manera de fer les coses capitalista i compartimenta els sabers ( tu fas química, tu fas física ) quan en realitat el saber i els problemes no es solucionen de manera separatista sino complemental. El que fa la gent és una ampliar el marxisme per explicar com és la teoria moderna, com és la cultura moderna, com és la politica... El Marx no es va ocupar d'explicar tot aixó, sino ell va explicar la estructura, tot lu altre estava molt enlaire. La escola de Franfurt el que va fer es oferir una mirada sobre la dimensió super estructural de la societat en clau marxista, de manera que el que fan es traslladar molts conceptes economics a conceptes culturals.
• Psicoánalisi del Froid: El que fa, des del punt de vista sensionalista, es diu que un dels primers en donar-li un cop al pensament modern va ser el Kopernik que a dir que el centre de l'univers no és la terra sino el sol. El segon va ser Darwin que va dir que els homes venen dels micos i la condició humana és animal. El tercer va ser Froid que va ser qui va veure que nosaltres mateixos estava l'enemic, que teniem un inconscient i un subcnsient que ens fa ser individius que no sóm amus de les nostres accions. Ell diu que existiexen estadis en la ment de l'individu que no es poden controlar per l'individu i que tenen un arrel animal. La psicoànalisis del Froid va servir a l'escola de Franfurt per veure i explicar com es produia aquesta transmissió entre l'estructura i la super estructura. Com aquest estat de coses de l'estructura economica a la super estructura. A travès de quins elemens psicológics s'instalaven a la nostra manerade pensar, es a dir, que ens feien prendre desicions en contra dels nostres interessos, cuan ens sometem als dictats dels amos o empresaris. Hi ha dos autors que a l'escola de Franfurt que van investigar la psicoànalisis aplicada a les cuesitons modernes que són: Erich Fromm i Herbert Marcuse. Aquests dos autors són els que es van quedar als EEUU desprès de que els altres membres tornessin a Alemania. Erich Fromm es va desmarcar ràpid de l'escola de Franfurt i té algun llibre que es diu la por de la llibertat. En aquests llibres ell fa una crítica a la psicologia de la societat de masses i en aquesta crítica el que ve a dir és que contra més lliure sóm, contra menys lligams tenim o menys obligacions tenim des del punt de vista animal, els nostres instints s'han atenuat força i no necessitem moltes coses de la natura que avans necesitavem per sobreviure com a animals. En la mesura que som mes lliures, ens busquem més lligams en el món social i aixó indica l'existència a una certa por a la llibertat. Per tant, la societat de massas ens ha fet mes “borregos” i aixó que cada cop sóm més lliures per que ja no depenem tant de la natura... Herbert Marcuse va tenir molts seguidors a EEUU. Ell explica que en las societat mdoernes hi hagui llibertat és una fàlacia, es un camí amb por a ser diferents, amb por al que sigui.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ La teoría crítica com a teoria de la comunicació: Una de les coses que interessen en la escola de Franfurt és quin paper juga la cultura moderna la mediació tecnologica. Es a dir, que és el que ha incorporat la incoportacó en la culutra moderna una serie de tecnologies que serveixen per difondre i que intervenen en la cultura moderna. Aquest és un tema important constantment en la escola de Franfurt per que la tecnificació de la societat indica fins a quin punt estem sotmesos a aquests dictats del capitalisme. El capitalisme es una lógica economica que imposa formes de coneixement instrumentals, tècniques. El que l'interessa es produir sabers tècnics que es puguin aplicar al món de la comunicaicó. Aquests sabers tècnics s'estan convertint ens le unics coneixements. Tots aquests sabers tècnics s'estàn incorporant no nomès en la producció de coxes, d'acer... sino tambè en la cultura, el pensament, en la politica...
Sabers tècnics són enquestes. Aquesta mediació tecnologica és un facor important per explicar les coses que passen, de fet el Walter Benajim es procupa molt i crea una obra que dóna a entendre com les obres d'art ja no es consumeixen com avans i la mediació tecnologica fa viure l'art de una manera radicalment diferent que avans.
La manera en com la mediació tecnologica infleix en la cultura... influeix tambè en les formes de consu, de cultura. Avans de les societats de masses, la cultura no es consumia, sino es participava, no estaven els que feian la cultura i els altres la consumien, eren actes on els recptors i emisors col.laboraven de manera conjunta. La societat de masses i la cultura de masses trenca amb tot aixó.
Unaltra questió que aporta la escola de Franfurt és que la societat capitalista és una societat totalitària, es a dir, en un moment on avans hi havien altres societats com la Unio Soviètica o el periode Nazi, com es que el de l'escola de Franfurt es fixan amb el capitalisme com una societat totalitària..? Per que per ells aquesta estructura capitalista avans nomès ocupava la part de la producció de bèns, a la reproducció de l'ordre establert de la societat capitalista. Pero resulta que aquesta lógica capitalsa s'ha expendit i ara tambè es produeix cultura industrialment i per tant el procès de comunicació és un procès capitalista i el cercle s'ha tancat i ara el capitalisme està present a tot arreu i tot és lógica capitaslita. Aixó es el que ells anomenen una societat totalitària, un lloc on no hi ha més alternatives que la del capitalisme.
Tambè hi ha un trencament ab la cultura tradicional i moderna. Hi ha una nova manera en els mitjans de comuncació de masses que fan de correjta de tot aixó i afavoreixen a la circulacio extensiva de la cultura de massas.
Ells introdueixen el concepte estrella de la teoría crítica que és el concepte de: Industria Cultural: és un concepte que substitueix el concepte de cultura de massas, l'any 44 que és quan es produeix el llibre de la dialecta de la ilustració, que s'introdueix el text que ens han manat llegit, principalmetn aquest concepte l'anomenan cultura de massas pero aixó a final canvia perque ells es volien referir a una cultura fabricada, no una cultura que sorgeix de les classes populars, sino una cultura imposada per altres. Per aixó es produeix el canvi de concepte de cultura de masses per industria cultural.
Text La industria de cultura: ilustración como engaó de masas: PRODUCCIÓ DE CONTINGUTS – Ens explica en que consisteix el concepte de produir cultura de manera industrial i consumir cultura de manera industrial.
– La producció de cultura és una forma estandaritzada.
– Amb l'aparença de que cadascún dels productes és diferent en realitat el que és fa es difondre els mateixos continguts amb variacions mínimes de maquillatge.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ – Existeix una mena de identitat de fons que la industria cultural fabrica per ser consumits massivament.
– L'única cosa que és nova en cada producte són aspectes de la forma, per que en el fons tots els productes són identics.
– Es produeix en sèrie.
– Aquesta forma de producció estandaritzada tè implícita una estrategia de dominicació de la societat. Una estrategia que és pot veure a tavès d'aquests continguts: Com? Amb formules esterodipades com per exemple el món del cinema, com existeixen papers i estereotips de protagonistas de pel.licules, apareixen els gèneres cinematogràfics, tot aixó són formules de producció que permeten la producció en série i que mantenen un discurs on els papers de l'homa, de la dona, el que està bè i malamnet, està perfectament el.laborat i encaixa perfectament amb les pretencions de la societat capitalista.
– Aquesta forma esterotipada de crear continguts exclou tot alló que pugi ser nou, no permet la creació lliure. No hi ha lloc per la creació, per el novedós o original. A més a més diuen que els contignuts ( pel.licules, radio..) aquests continguts tenen diversos nivells de significats. Alguns nivells són molt esplícits en tots els púbics on sens transmet la ideologia de la producció o del sistema capitalista, sen's transmet determinades formes de veure el món, sen's transmet pors, angoixes... Aixó conecta amb el psicoanàlisi.
RECEPCIÓ DE CONTIGNUTS: – Aquests patrons produits en sèrie condiciona la manera de consumir els continguts. El procès de recepció. L'individu, el públic se li diu constantment el que ha de fer: ara has de riure, ara t'has d'espantar... Quan anem a veure una pel.licula ens abandone a la pel.licula i aquest abandonament és la forma de deixar-nos portar per la pel.licula i per tant poden fer el que vulguin per tu, poden fer-te fer coses. Diuen que aixó es el que vol la gent, anar al cinema a entretenir-se i a oblidar-se dels problemes. Aixó diuen que és un pas més en el procès d'alienació, ens treuen temps i ens engañen amb productes que ens adormen i ens oculten com és la realitat. Per tant estem 8h al dia treballant i la resta del temps estem intentant que tot alló que necessitem per trebalar estigui en bones condicions. La aliniació en la que ens aboca el sistema capitalista es brutal, estem 8h treballant i les altres hores ens dediquem a cuidar el prodcute que nosaltres vendrem per treballar estigui en bones condicions.( menjem, dormim per estar be cuan treballem).
– Hi ha una diferència abismal entre la cultura tradicional en el cas de la música per que les manifestacions culturals de la cultura de masses, alló que es busca es que la canço resulti coneguda, es a dir, que quan l'escoltem diguem és aquesta, per que la coneguem i la poguem reproduir. Aixó diu que amb la música classica passa tot el contrari, quan escoltem la música clàssica el que busquem es algo nou.
El concepte de Industria Cultural: Trets destacats: • Processos de reproducció mecànica i en sèrie.
• Transformació de productes culturals en mercaderies per comercialitzar-los com a bèns. ( la cultura tradicional i la cultura clàssica enten l'art i la cultura com un bè d'ús, i la cultura de masses i la industria cultura entenen l'art i la cultura com un bè de canvi, el seu valor no resideix en el seu ús, sino en alló que és pot treure en el seu canvi ).
• La circulació extensa dels seus productes. Es tracta de productes amb circulació àmplia.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ • Sistema de producció planificat i controlat. La cultura tradicional no es així, la creativitat sorgeix d'unaltra manera. En la industria cultura es planifica i es controla la producció.
• L'anivellament general del gust. Tot el gust de la societat s'anivella al mateix nivell.
• La reducció d'alló que entenem per cultura en un simple entreteniment i evasió ( ens evaïm dels problemes ).
• La domesticació dels consumidors ( ens fan fer el que volen ) i la submissió de la vocació dominadora de la cultura. És de caire més ideologic.
Un altre cosa que diuen el de la teoria crítica és que la industria cultura i la cultura de masses és pixor que la incultura. És millor ser incult que no tenir cultura de masses. I aixó ho diu per que per la teoria crítica és una falsa cultura que deforma a la gent. I no és una deformació de manera involuntària, sino totalmetn deliberal. Aquesta deformació demana una actitud de resistència i aquesta deformació o fer gala de fer cultura de masses es molt pixor demostrar que un tè cultura de masses que demostrar que tens cultura. La industria cultura és una seudo cultura, una falsa cultura. ( Adorno).
Aquesta industralitzacio de la cultura ha donat pas a l'aparició de fenomens paranormals que apareixen als mitjans o de pseodocientífics.
SESSIÓ 12/11/2014 Walter Benjamin: Ell compareteix, amb la resta de membres de la escola de franfurkt, que la cultura s'ha convertit en un be d'ús, per ell, la cultura s'ha de divolgar i s'ha de democratitzar. Quan ell parla de cultura es refereix a la alta cultura burgesa i a travès de les noves tecnologies de la comunicació de l'epoca ( principis del segle XX ) es possible que persones que no tenen competècia puguin accedir a obres d'art d'alta qualitat. Aixó l'allunya una mica de les critiques radicals de l'escola de franfurkt.
Un dels conceptes mes divulgats sorgeix d'un llibre anomenat “ la obra de arte en la epoca de su reproctuvidad tècnica”: en aquest treball ell expressa que aquesta cultura de les obres d'art tradicional i clàssiques no nomes ha mercantilitzat la seva difusió i la seva producció, sino que l'art ha perdut una cosa que ell anomena l'aura.
– Aura: ell el defineix com: la manifestació irrepetible d'una llunyania. Que traduit a la cultura popular, es com la perdua de la experiencia artística a la hora de veure o consumir art. La aparició de la fotografia permet que obres d'art que estàn situades a llocs molt concrets com museus de dificil accès per molta gent, que a aquella epoca requereix un viatje i despeses, la seva reprodució amb les fotografies permet que tothom sapiga d'art i tothom pugui veura-ho. Aixó trenca la teatralitat que es veia l'art o “es consumia”. La experiencia de veure una obra d'art com la gioconda en vivo y en directo no és nomès un acte de consum, sino es una experiència vital. Aquesta experiència vital que ell l'identifica com l'aura es perd a pesar de que poguem veure-la a travès de una fotografia o una pintura. Tot aquest procès desapareix. Si fa o no fa es el matiex que passa amb els discos: pero la questió és: és el mateix veure una cancó d'un grup a travès d'un disc que en directe? Sentim el mateix? Si, pero la experiencia cultura o artistica es diferent. En el cas de la música es veu molt clar pero aixó es el que intenta traslladar Walter Benjamin a altres productes com la escultura o la pintura. Precisament el que fa la reproducció d'aquestes obres d'art es que evita la possibiltiat de experiementar aixó.
En aquesta reprodució massiva de les art plàstiques es perd el sentit de la originalitat, el ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ sentit de la autenticitat, les pel.licules reprodueixen de manera il.limitada coses que anteriorment s'havien fet amb altres experiencies artistiques com el teatre, la musica es reprodueix de manera mecànica, la fotografia reprodueix les arts plàstiques de manera infinita, de manera que la aparició d'aqeusts mitjans de comunicació ha fet perdre l'aura d'aquesta cultura traidiconal o cultura burgesa. Es una perdua en el procès de viure aquesta aura. “L'Andi Walkour” introdueix tot aquest món comercial a un context nou o un context tradicional i clàssic de les pintures. Walter Benjamin diu que la reproductivitat tècnica acaba amb la aura original de les obres d'art. Aquest canvi en la cultura significa passar de una cultura amb tradició a una cultura sense tradició.
Es important entendre que la part central del segle XX està entre els treballs de la teoria critica ( l'escola de franfurk ) i la Mass comunicaito. Tots dos han seguit tenint estudis pero la situació actual es que ja no existeix una posició an dogmàtiques dels membres de la teoria crítica i els membres de la mass comunication. Tot i que segons alguns autors que repassen com van anar les coses des de mitad del segle XX fins els ansy 60-70, aquesta discussió ha tingut una repercussió a la realitat i actualment tenim una idea molt enfrontada de uns i altres pero la lectura dels textos ens dñonen una idea de que tenen posicions realment diferents. Si veuen les coses diferents es normal que no hi haguès gaire entesa.
Teoria de la Agenda Setting.
( Dins d'una perspectiva empírico-analítica Una de les teories que han aperegut a partir dels anys 70 i que te els seus origens en la mass comunication és la teoria de la Agenda Setting. Està dintre de la teoria funcionalista.
D'una banda, s'estudia el repartori de temas que apareixen en una mostra de mitjans de comunicació. Es mesura la seva presència en mes o menys valor per arribar a la conclusió de qunins son els temas que són mes destacats i menys destacats. Quan tenim el repartori de temas, estudiem el public es fa una enquesta a la societat on es diu quin es el tema public més important? Aixó es una pregunta que s'ha instalat obligatoriament en totes les enquestes d'actualitat. A vegades aixó es formula en respostes tancades, que facilita moltissim trobar relacions entre una agenda i l'altre, o es construiexen depenen de les expressions que la gent considera que és mes improtant. Per una banda tenim agenda mediàtica i per l'altre banda agenda pública.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ L'any 72 es quan apareix el primer article de Maxwell Mc Combs i Donald Shaw, que son els pares de la teoria i l'any 72 van fer un estudi a una localitat que s'anomena Chapell Hill en el qual mesuraven, per una banda, els temas dels mitjans i per l'altre feien entrevistes a persones. El resultat d'aquesta feina o treball, que és on estava la uni on treballaven, ells van arribar a la conclusió que existia correlació entre la jerarquia de temas dels mitjans i la jerarquia de temas del públic. Aixó vol dir: – la correlació entre dues variables: aquest estudi parteix d'un estudi que preten ser la causa i l'altre l'efecte. Aleshores aquest estudi va permetre acceptar que existia correlació entre la causa i l'efecte, la variable dependent i la variable independent. Aixó no vol dir que aquesta hipotesis mostri causalitat, la unica cosa que mostea es correlació que significa que quan varia una variable, tambè varia l'altre. Quan l'any 1972 van publica aquest llibre es va publicar aixó, la demostració empirica que existeix correlació entre aquestes dues variables. Moltes treballs posteriors van intentar descobrir si es podia parlar de un causa-efecte i dos anys més tard es va fer, en un article de l'any 74, es que sobre una recerca que es va fer durant l'any 72 es va mirar de dissenyar o plantejar una recerca que permetès afirmar que la relació entre les dues variables era dels mitjans cap al públic, i no al revès. Es a dir, que la relció de la causalitat era dels mitjans cap al públic, un sentit unidireccional. Aixó ho van fer observant que els temas publicats als mitjans durant el mes de juny no es treballaven en el public al juny, sino que es tardaven uns quants mesos.
Antecedents: Hi ha tres referències importants que s'han de fer per entendre l'aparició d'aquesta teoria l'any 72: – Walter Lippman: quan ell parla de les coses que passen entre els mitjans i la societat ho situa en un nivell d'efectes que desprès demostrarà la teoria de l'agenda setting. Aixó és el nivell del coneixement, a nivell cognitiu. Moltes de les teories de la influència dels mitjans tenien a veure amb els missatjes com una clau de la orientació del receptor. El que va dir Lippman es que no nomès ens fixesim en contignuts persuasius, sino que tambè ens fixesim en contignuts que ens construien un món el cap, de com entendre la realitat. Com construim la nostra image del món¿ A partir del escaneig dels coneixements que tenim: per questions emotives... El lippman diu que es un tema important que diu que com els mitjas de comunicació influeixen en la manera de veure la realitat i en els coneixement de com és aquesta realitat. Aquesta és la influència del lippman.
– Matrimoni que es diu Kurt Land i Gladys Lang: aquests cientifics socials dels anys 50 van desmentir que els mitjans no tinguessin tant de poder com es deia fins llavors. Van posar un toc d'atenció dient que tot el que es deia sobre els mitjans de comunicació és que els mitjans no tenen efectes a la societat ( el doble esglaó en el flux de la comunicació: two step flow ), aquest matrioni va posar un toc d'atenció que deia que s'estava mesurant a efectes a curt termini pero no s'està estudiant que probablement hi hagui un efecte acomulatiu, es a dir, a llarg termini. Aixó es el que va fer tambè la teoria de l'Agenda Setting que es fixa que els efectes no són inmediats, es un tipus d'efecte molt més lent i necessita un periode de incuvació molt més llarg.
Two step flow/ teoría dels efectes limitats: ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ – Bernad Cohen: ell diu que els mitjans de comunicació no ens diuen com hem de pensar pero si ens diuen sobre què hem de fomentar sobre alló que hem de pensar. Es a dir, quins temas són els que hem de utiltizar per pensar o per decidir.
Es fixen més en efectes cognitius.
Que és la teoria agenda setting: El que diu es que es produeix un efecte o establiment d'Agenda quan la jerarquia o l'ordre de pioritats de temes dels mitjans es transfereix en l'ordre de prioritats de temas del públic. Quan aixó es produeix estem devant de la Agenda Setting . No es tracta de provocar nomès temas, sino prioritats. Es la clau en orientar-nos sobre quin son els temes mes importants: tots els mitjans coloquen temas a la actualitat pero la agenda suposa l'ordre en que es coloca, a mesura que aquest ordre es trasnfereix. No es transmet nomes un tema de una banda a l'altre, sino la jerarquia dels temas.
Perque es produeix aquesta trasfarència? La teoria no aprofundeix en aixó, pero no es una questió menor. La teoria estableix una funció dels mitjans, la de establiment d'agenda, pero el que no ens diu es el per que passa aixó. Sobre el peruqe passa hi ha 3 respostes possibles, que no s'han comprovat empíricament ni hi ha demostracions que aixó sigui així pero s'han llençat per explicar aquest fenomen: 1. El públic quan mira els diaris el que fem és constrastar, valorar les informacions, comparar-les i al final fem una conclusió i arribem a la conclusió que és el tema mes important que concideix en els mitjans. Es una visió que es presenta a l'individu com un esser racional i que es presenta molt bè en la investigació de la relació dels mitjans.
2. La confiança: la gent diposita la seva confiança en una font d'informació, en aquest cas els mitjans de comunicació de masses, els quals considera creibles i que te una credibilitat. Es deixa portar per aquesta credibilitat dels mitjans, confia en ells. Aixó epxlicaria per que s'assembla tant la agenda del publica i la agenda dels mitjans.
3. Caràcter emotiu: com que els mitjas ens expliquen les coses d'aquesta forma tant espectacular, nosaltres ens senzibillitzem i acabem pensant que les coses tan espectaculars són les que realment importan.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Articulació de la teoria a nivell parcial: Tota la teoria del 72 i del 74 obra uns estudis espectaculars que es començen a crear molts estudis que perduren fins actualment i que fa que aquesta teoria sigui més sofisticada i es parlen de moltes fases i de nivells diferents, s'ha complicat molt la cosa.
– Una de les primeres coses que s'observa és que el mecanisme d'influència no varia en funció del tema. No depen del tema: la jerarquia de temas pot ser diferent pero no existeix un tema que sigui sempre el tema estrella, hi ha variació.
– Quan el públic tè una experiencia personal sobre aquelles questions que tracten els mitjans, aixó redueix la influència dels mitjans en la assignació d'un lloc destacat en els temas. La influència dels mitjans en dir a al gent que els preus és un tema molt important en l'agenda pública es molt baixa per que la gent te una experiencia personal sobre els preus molt elevada i per tant, els mitjans tenen molt poca influencia en influir en temas que la gent te experiencia directa ens els temas. Un exemple es el català a l'escola que els mitjans mai conseguiràn posar com un tema important en l'agenda pública ja que molta gent te molta experiencia en aquesta qüestió. La experiencia personal es una mena de blindatje per que la influencia dels mitjans sigui menor. Quan més incertesa, mes influencia.
– Quan el públic o l'indiviu vol estar informat sobre una qüestió o sobre temas la influència dels mitjans es major. Hi ha més influencia quan existeix necessitat de informació o voluntad de estar més informat. Els liders d'opinió que saben de questions són perosnes que tenen que tenen molta influència en la agenda que ells declaren i la agenda pública.
– Quan el públic no vol estar informat sobre una qüestió no rep tanta influència.
– Diferents tipus d'agendas: – Interpersonal: – Públcia: son les questions que tenen a veure en l'agenda setting.
– mitjans – Els diversos mitjans de comunicació tenen diversos poders en l'establiment de l'agenda: El paper de la prensa escrita és un, el paper de la tv es unaltre. Els majors de treballs s'han fet en campanyes electorals i sobre tot en prensa escrita i tv. S'ha observat que la prensa escrita coloca els temas i la tv els jerarquitza. Destaca alguns temas com a temas important es molt mes evident a la tv el fet de que un tema és molt important, la prensa escrita tè la capacitat de posar els temas a l'agenda pública. Sobre la ràdio no hi ha molta recerca feta pero per intuició, es vist que per els matins les tertulies radiofóniques són llocs en els quals hi participen han fet una lectura de diaris importantíssima, i motles de les coses de les quals parlen han estat colocades per la prensa escrita, pero la ràdio gràcies a la seva inmediatesa tè més capacitat en introduir temas,més que la tv, per que pot matissarlos molt i donar-li molt de sentit als temas i orintar-los d'una manera o d'un altre. Com es un mitjà tant institucionalitzat el que fa es posar més atenció a uns temas que en altres i reproduir aquestes matissos que ja han aparegt a la ràdio.
– Efecta a mitg termini: aixó fa que la teoria hagui de tenir molt de cuidaod en mirar de mesurar la relació entra la agenda dels mitans i la agenda del públic tenint en compte aquesta distància temporal. Els temas no s'instalen de manera ràpida al públic, sino que passa un temps.
– Estudis que s'han dedicat a observar quant dura el vigor d'aquest efecte de l'agenda, quan dura aquesta efecte. Sobre aquesta questió hi ha una linia de treball que és tot el que fa ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ referència en la construcció de l'agenda. De quina manera els mitjans de comunciació van aportant ingredients a un fet d'actualitat fins en converttir-lo en un tema i aquest tema és desprès o pararel.lament en un fet d'actualitat. Tot aquest procès és el que s'anomena la construcció d'agenda. Es una linia de treball que dóna fils mol interessants.
Segon nivell dels estudis d'Agenda: En aquest segon nivell trovem una linia de recerca que és diu Priming i una altre que es diu Framing: Aquestes dues linies de treball sorgeixen dels estudis d'agenda pero tambè apareix una linia de treball que és diu Agenda building ( la construcció d'agenda anteriorment mencionada ).
– Agenda building: hi ha alguns treballs que intentan conèixer com els mitjans s'articulen entre ells i com els temes viatjes i es posicionen entre els diversos mitjans per aconseguir ocupar un lloc destacar en l'agenda dels mitjans. Tipus de estudi que es centra sobretot en questions relacionades en el tractament informatiu per part dels mitjans de comunicació. Tot el treball periodistic està destacat en la prioritat de temas on tots els periodistes volen que s'ocupi la intenció publica. Per fer-ho aixó la pràctica periodistica disposa d'una serie de recursos que aixó depen del tema i d'altres factors pero la pràctica periodística està orientada, aquí es on comunica la agenda setting en la producció del treball periodistic. En quina manera efecta les questions relacinoes el treball periodistic amb: – Gatekepper – Newsmaking Com efecta a la societat: – Priming: està basat en un estiu de campanyes electorals. Bona part de les campanyes electorls consistiex en mirar de color temes com a molt destacats per serveixin per emmarcar la valoració que s'ha de fer d'un lider polític. Seria com la de associa idees a un líder polític. No es bo que estigui associat amb terrorisme i aixó els estats units és una cosa molt habitual, buscar la possibilitat de relacionar les imatges dels líders politics en temas que puguin deteriorar aquesta imatge: drogues, infidelitats... No es busca constrastar o combatre els assumptes dels quals tracta aquell lider politic, sino elevar a temas que pugin deteriorar la imatge per que l'autor pugui votar en funció d'aixó i no d'altres temas. Es la preparació del public, la base previa del framing. Tots el que actuem dins de la segon dimensió pero com la preparació del public.
– Framing: és el que ha tingut més desenvolupament. Es el desenvolupament més exitos sobre els estudis d'Agenda. Ve de la paraula Frame i el primer que va parlar d'aixó era Goffman quan va dir que nosaltres treballem en marcs interpretatius i la nostra vida quiotidiana es basa en la intepretació de frames. El que deia Goffman és que el frame governa tota la conducta i la relacions en una situació o una escena determinada, aquests casos de camara oculta es pot observar on com avans del descoburment de la camara la gent es comporta d'una manera i quan es descobreix l'engany ha canviat el frame per que el comportant canvia. Es el marc on s'ha d'entendre les accions dels autors. Aquest concepte de frame es trasllada en la teoria de establiment d'agenda. Alguns textos d'anàlisis no aparix gaire citat tot i que ell va ser el que hi va parlar en aquestes termes.
El frame en el cas de l'Agenda Setting és el marc interpretatiu que governa els contignuts mediàtics dintre dels quals s'estructura la infomració d'una manera, es jerarquitza la ifnormació d'una manera o no d'unaltre, elegim unes fonts d'una manera i no d'unaltre i es presenta en unes paraules o no amb unes altres. Es el que governa el tractametn periodistic d'un tema, el que diu la teoria de l'establiment d'agenda és que hem de pensar ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ que no nomès el trasllada la agenda de temas, sino que tambè es trasllada el frame, el marc interpretatiu. Un tipus de efecte més sufisticat, es el mateix que dir que tambè es trasllada la manera de veure les cose, tambè es trasnfareix al public la questió del frame.
A nivell molt macro, bona part de la premsa sobre la questió del procès, la prensa catalana va emmarcar el procès per la democràcia i el dret a decidir i bona part de la prensa de madrid va emmarcar com la al.legalitat i el la il.legalitat constitucional. Si tu ho emmarques des de una perspectiva dels drets democràtics, aixó et porta a entrevista catedràtics sobre politic pero des de l'altre perspectiva, aixó et fa entrevistar a catedràtics sobre politica constituiconal, per tant estarempresentat la mateia infomració pero amb diferents fonts. Quan llegim la prensa o veiem la tv resulta molt dificil percebre el mac interpretatiu, i encara mes dificil és l'efors de desemmarcar per poder entnedre la realitat.
Aleshores els estudis de framing començen a fer-se per intentar descobrir i indentificar quins son els marcs interpretatius que governnen en l'agneda metiadtic i actualmetn ja s'esta treballant en la linia del frame setting: (establiment de frame): – Frame setting: es fa de manera inductiva o deductiva – Inductiva: s'agafa un cort de anàlisi de textos dels mitjans i s'estudia els seus contigunts per extreure quin és el marc interpretatiu de significat dels contigunts i que governa en tota la informació. Aixó vol dir que pràcticament hi ha moltissim marcs interpretatius que dificulta molt la investigació de forma operativa. Aquest marc interpretatiu es pot veure que es produeix per mitjans diferents.
– Deductiva: en un tema determinat formular marcs possibles els quals està marcat aquests tema en els mitjans. Aquests marcs possbiles funcionen com a hipotèsis i el que fan els autors és aplciar aixó als mitjans. Apliquen uns marcs fixes a mitjans diversos.
Problemes o límits que se li poden atribuir a la teoria d'Agenda Setting: – Una de les coses es que no exsiteix una linia clarament definida entre que és un efecte persuasiu i un efecte cognitiu.
– Efectes metodologics o terminologics: – mesurar els continguts dels mitjans: es possible comparar unitats informatives o amb generes diferents o naturaleses diferents que dificilment són comparables, es possible fer una comparació que ens permeti arribar a generar una agenda única dels mitjans? No s'estaràn comparant generes diferents? – Aquesta questió tambè està relacionada en que és molt dificil definir que s'enten per tema. Quan es dedican en treure temas dels mitjans són bastant incertes. De vegades a EUA utilitzen noms diferents per conceptes que hauriem d'anomenar-se igual. No hi ha definició terminologica sobre tema, no hi ha alcaració.
– La teoria fa, accepte el framing, la teoria clàssica fa una reducció d'una realitat molt complexa, una reducció quantitivista. Transforma coses que tenen molts matissos i moltes versions i les converteix en una cosa que sigui mesurable, aixó tambè es discutible. No tots nosaltres entenem el mateix sota de un tema d'actualitat determinat.
– No fa cap mena de diferenciació d'intre del públic: a l'hora d'analitzar la agenda pública és poc sensible a la segmentació social sobre les audiències i els processos de selecció.
Si altres teories ens diuen que es fan interpretacions diferents d'un mateix contigut, significa que s'haura de tenir en compte els fets d'actualitat.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ SESSIÓ 19/11/14 Teoria de la construcció social de la realitat Perspectiva interpretativista La teoria de la construcció social te sentit que tambè esdevingi la teoria de la agenda setting per que estem parlant d'una manera d'entendre la relació dels mitjans amb la societat, el public, que mes aviat el que fan els mitjans es un exercici de contribuir de crear un imaginari sobre el mon social, allo del que va parlar el Lippman sobre el seu entorn. Totes aquestes questions, la del agenda setting, la teoria del cultiu i fins i tot la de la construcció social estan relacionades amb aquesta questió que va plantejar el Lippman els anys 20.
Antecedents: La teoria de la construcció social es una de les teories mes solides i consistents en aquesta quesitó en com el món simbólic i el coneixement del sentit comú influeix en la objectivació de les coses del món social, en com les coses es cristalitzan i es converteixen en institucions i fan que la societat funcioni. Aquesta teoria de la construcció social es una teoria purametn sociologica i especialment de l'àmbit de la filosofia social i que el principal referent d'aquesta formulació de la construcció social de la realitat, aquest enunciat ve d'un llibre que van cear Peter Berger i Thomas Luckman del 69, estavan inspirats en unaltre autor anterior anomenat Alfred Schutz, autor alemany amb formació sólida, es un seguidor de una corrent filosofica anomenada “Fanomanologia” està en el rerefons de la construcció social de la realitat. Tenim per una banda el constructivisme ( o construcció social ) que sinspira en una filosofia alemanya anomenada Fanomologia i tambè tenim algunes aportacions destacades com la de Lippman o alguns autors de l'escola de Chicago com el Robert ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ que estàn en el rerefons de la aparició d'aquesta teoria sociologica, la teoria del constructivime.
Teoria sociologica: Aquesta teoria sociologica del constructivisme és en el marc de la qual s'han d'entendre les posicions constructivistes en la societat moderna, les posicions que van venir a final dels anys 60 principis 70 per explicar el paper dels mitjans de comunicació ala societat des de una perspectiva del constructivisme, es a dir, el constructivisme no es una teoria de la comunicació, es una toeria sociologica. Ens centrarem en saber de que tracta i en com ha influit en la principal teoria de la pràctica periodística, una toeria sobre l'exercici del periodisme com una forma de coneixement.
Els plantejaments del constructivisme es poden recullir en el llibre de la construcció social de la realitat on trovem que els autors identifiquen 3 conceptes de realitat que es troven simultàniament: 1. La realitat de la vida quotidian ( o objectiva): l'àmbit on ens movem, on desenvolupen les pràctiques cotidianes, on podem en marxa la forma de coneixement més habitual i per tant es una realitat construida pels individus i alhora que es construida per nosaltres, en les nostres intereccions quotidianes, tambè sen's imposa. Per tant, determina les nostres accions i decisions, tot i que a la nostre activitat quotidiana podem modificar aquesta realitat que trovem feta, és una realitat que sen's imposa de manera quotidiana. Un exemple és una situació com la de tenir el carnet de conduir que dónem per descomptat que s'ha de fer així.
Per exemple tambè donem per descontat que quan mirem per el retrovisor el que miren existeix i per tant actuem en funció del que visualitzem al retrovisor pensant-nos que alló es real. Per tant, “el individu actua de forma lliure i a més a més es trova en situacions o objectes que se li imposen i que pot modificar amb mes o menys fortuna”. És una realitat objectiva: aquesta realitat objectiva pot ser percebuda pels individus com a aliena a un mateix.
2. La realitat social simbólica: es dóna simultàniament a la anterior. Existeix una gran cantitat de món simbólic produit en la historia de la civilització que tè una naturalesa simbólica. Els signes que configuren aquesta realitat tenen un significat que va més enllà de la seva existència material. L'art o la música són realitats socials simbóliques, fins i tot, els mitjans són formes d'expressió d'aquesta realitat. És un stock de experiencies que configura amb alló que és diu com un imaginari colectiu. No es una realitat que depengui de un mateix, es una realitat social simbólica compartida amb la resta de la societat.
3. La realitat social subjectiva: es pot identificar clarament amb la identitat social. Aquesta realitat social subjectiva és el resoltat de la interiorització que fem cadascú de nosaltres de les dues realitats anteriors: la realitat de la vida quotidiana i la realitat de la social simbólica que amb aquestes elements construim la nostra realitat social subjectiva que és el marc en el qual es generen les nostres opinions, les nostres conductes, les nostres accions... Per aixó tè tanta importància com és la realitat social simbólica amb l'acció i el conjunt de decisions que els individus tenen en societat.
Exemple: quna veiem un Stop ens parem per que em concensuat que aquell signe significa alguna cosa. El mateix passa amb l'art, literatura... existeixen convencions que ens ajuden a entendre el signifcat de missatges molt complexos pero tambe molt senzills. Amb aixó es el que es construeix la realitat social simbólica. Aixó significa que les coses tambè parlan, es que simposa pr l'existència objectiva de les coses, pero hi ha moltes coses que no existiexen com a cosa objectiva i material, tot i no tenir-ho, sens imposa tambè com una realitat convinguda, acordada. Una realitat objectiva és el respall de dents i punt. La realitat social simbólica és l'art. La realitat social subjectiva les opinions.
El constructivisme accepte que no nomès hi ha objectes reals al món, sino tambè simbólics, hi ha una realitat material i una realitat simbólica, aquestes dues realitats estàn presents i totes dues ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ s'articulen i les interioritzem per crear la nostra realitat social subjectiva. És una realitat que tè tres dimensions. De fet,aquesta manera de plantejar les questions així és molt pràctica per que no hem de estar constantment discutint si alló es realitat o no si és objectiu o no, se li dóna una entitat nova que permet coneixe-ho de una manera autónoma.
El concepte de coneixement: Un segon concepte molt important d'intre de la teories del constructivisme és el concepte del coneixement, on hi ha una novetat pel que fa la forma en que savia entès el coneixement. El coneixement fins aquell moment savia considerat tanscendent, que estava per sobre de la realitat mediàtica i que dónava explicacions a la ciència o a la metafísica. Eran coneixements que permetien dónar explicacions sobre ordres superiors. En el cas del constructivisme rebaixen el nivell per convertir el coneixement en una cosa molt més quotidiana, diuen que el coneixement no és res més que els fenomens són coses reals i que tenen caracteristiques metafísiques. Quan un adquireix que aixó es segur, significa que hem adquirit un coneixement especific. Aixó ens trasllada a acceptar que hi ha una formula de coneixement que fins llavors no havia estat tinguda en compte pero que es coneverteix en un objecte d'estudi molt interessant que és el coneixement de la vida quotidiana.
Estudiar o tracta el coneixement de la vida quotidiana com una nova forma de coneixement dóna com a resoltat en que existeixen factors contextuals ( cultures diverses ) que fan que es puguin parlar de formes de coneixement de la vida quotidiana diferents. Aquesta es la diferencia, ara es relativitza i es diu que aquest coneixement depen dels patrons culturals, dels costums... on s'analitzi o s'estudii aquest coneixement. Les altres formes de coneixement que tenen una entiat superior estàn per sobre d'aquesta situació cultural... la ciencia, la fiolosfia... defensen formes de coneixement que trasncendeixen el context cultural. Per tant, el relativisme ( el fet que el coneixement sigi una cosa relativa en funció del context) es una aspecte destacat.
El coneixemetn mñes important és allo que coneixem con sentit comú, que esta condicionat cultural, s'adonen que sense el constructivisme es impossible funcionar en societat. En definitiva el coneixement del sentit comú es el que fa que la societat es reprodueixi i funcioni. Que millor que estudiar o centrar-nos en la investigació de una forma de coneixement que ens fa funciónar al món social que és el coneixement del sentit comú.
El berger i el Luckman diuen que el coneixement del sentit comú està format per: • Tipificacions: tipus de experiencies o accions que s'instalan com a sabers. Les races és un tipus de tipificació construida, les raçes no existeixen, es una clasificació inventada per l'esser humà per dividir en colectius els essers humans pero tots els essers humans són iguals. Les tipificacions fan referència a coses que són objectivables en categories diferents.
• Els esquemes: són els estereotips. Fa referència a accions, els utilitzem per classificar accions i actituds o formes de esquematització normal són els estereotips, que es una forma o una esquematització del món que ens envolta.
• Estructures de significat propies : en funció de les meves experiencies acomulades en un àmbit determinat atribueixu uns significats en les coses d'aquest àmbit. La utilizem per atribuir rellevancia algunes aspectes més que altres, donar mes importáncia o menys...
Aquests significats identificats en els 3 principals coneixement del sentit comú de quina manera es construeix la realitat a partir d'aquests coneixements? A partir dels processos d'objectivació. En la mesura que aquests coneixements de la vida quotidiana els convertim en molta més gent i arrivem a un concens sobre la seva validesa d'una forma natural, aquests coneixements es van objectivant, es van convertint en un fet. Per exemple, dir que els Alemanys son molt ordenats i que els llatins són persones amb caràcter més impulsius, aquests estereotipus són el resultat d'un proces de esteriotips ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ que un conjunt de persones d'intre de la cultura on ens movem han cristalitzat i tothom pot aportar experiencies que certifiquen aixó, pero en realitat aixo no es res mes que un estereotip o esquema.
Si que hi ha algun ús d'aquest tipus que finalment es generalitzan, per exemple, la corrupció sembla alarmant i apareix molta realitat simbólica on els mitjans porten molta pràctica i que nudreixen aquesta realitat, tot aixó es va objectivan fins al punt que s'associa la pràtica política amb la corrupció i aixó pot arribar a mesures de combatre la corrupció politica: aixó és que s'institucionalitza El llenguatge: Un dels processos més importants en la construcció del món és el llenguatge. Per ells, el llengutge és el lloc en el qual totes aquestes coses adquireixen sentit, es poden reconéixer. Quan posem nom a les coses es quan reament resulten familiars per nosaltres per que el llenguatge té una capacitat d'objectivació de la realitat social simbólica. El llenguatge per tant no és nomès un instrument per reflectir el món, sino per construir-lo. No és com una foto o un retrat, sino tè una capacitat per expressar molt més del que expressan altres formes o llenguatges com la fotografia. El llenguatge és una font de legitimització de la realitat, a través del llegnuatge se li imposa la realitat. A travès del llenguatge s'ordena el món, els camps semàntics ens ordenen el món. Hi ha paraules que formen un camp semàntic i ens introdueixen en un clima determinat o a una atmosfera determinada de realitats simbóliques.
Els mitjans de comunicació: Ells no fan referencia als mitjans de comunicació de manera explicita, per son importants, un dels papers que juga es en el de donar-li forma al nostre entorn. Defineixen els mons imaginaris, els orienten. S'estereotipa els mitjans. Una altes questió molt destacable en el paper dels mitjans és que ens indiquen com està distribuit el coneixement, es a dir, qui és qui tè els sabers de les coses. Qui surt parlant d'unes coses determinades als mitjans són qui tenen uns coneixements vàlids per parlar sobre conceptes determinats, es una manera de dir-nos com està repertit el saber per la realitat.
Daniel Innerarity: parla sobre la realitat, la irrealitat i els mitjans de comunicació. És un text molt breu que dóna cobertura teorica a la construcció social de la realitat. Ell explica be quin es el paper dels mtijans en la construcció social de la realitat. Aquest text està en un portal que es diu: www.portalcomunicació.cat és un portal del institut de la comunicació . En aquest text podem destacar aquest paragraf: • • Los medios no manipulan en el sentido vulgar de tomar partido, sino que más bien esquematizan los acontecimientos con los que se ha de contar, estabilizan las alternativas, construyen el ámbito de lo que resulta posible. Su éxito consiste en prefigurar la aceptación social de los temas, con independencia de cuál sea la posición que se adopte respecto de ellos. Los medios proporcionan algo así como la materia prima sobre la que se configuran las realidades en las que vivimos, los asuntos sobre los que tenemos que opinar, las comunidades con o contra las que tenemos que identificarnos. Los medios no están preparados para saltar en cuanto algo acontezca sino que tienen la tarea de transmitir permanentemente algo, aunque no pase nada (porque los políticos están de vacaciones o no hay partidos de fútbol).
Karl Valentin señalaba una vez lo asombroso que era que en el mundo ocurriera exactamente lo que cabía en los periódicos. La causa de esta exactitud estriba en que, de alguna manera, los periódicos determinan qué es lo que pasa e incluso “cuánto” es lo que tiene que pasar.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Amb aquest paragraf ja ni ha prou per introduir unaltre aspecte que efecta als mitjans de comunicació. Es a dir, per insotrudir el constructivisme com a toeria de la construcció de masses.
Per una banda, aquestes teories incials de les que es parlava com l'AgendaSetting o el cultiu es que la exposició dels mitjans de forma quotidiana i habitual fa que anem acomulant un saber, aleshores la construcció socials de la realitat com a teoria de la comunicació explica per una banda com els mitjans generan un idea de com és el món i sobre com està organitzat i ordenat i quin significat tè que desprès influeix en les formes i tambè serveix per dir que els mitjans treballen d'una manera determinada i que aquesta manera de treballar te uns resultats. Aixó ens introdueix que una de les linies importants d'aquesta teoria va ser el estudi dels processos de producció de noticies. Moltes sociolegs que es van formar en aquesta corrent a finals dels 60 i 70 es van dedicar a investigar com era la vida quotidiana a las redaccions i com es produia aquest coneixement en les redaccions, quina mena de coneixements produeixen els periodistes i aquest vessant de la teoria constructivistes va dónar resoltats molt bons per el periodisme. Avans d'entrar en aquestes aportacions que es van fer des de el constructivisme cap el periodisme com una forma de coneixement: Newsmaking. Avans d'entrar en aixó hem de dir unaltre questió i es que la teoria constructivista no desenvoca directametn en aquests treballs de newsmaking, hi ha un pas entremitj que es diu Etnometodologia.
La Etnometodologia és el desenvolupament d'uns autors que destaca Harold Garfincel que van anomenar com etnometodologia els estudis sobre els métodes que utilitzem en la vida quotidiana.
La etnometodologia intenta comprendre com la gent percep les coses en la seva vida quotidiana, descriu en el món que ens envolta i com aquestes persones es posen d'acord per posar una definició de la realitat. El que intenta es descriure els procediments que fem servir per construir l'ordre social.
Els autors que es van dedicar a fer estades sobre el periodisme ho feien a partir d'aquests propóstis.
Ells van intentar conèixer quines formes utiltizaven per fer acords, que era allo que consideraven vàlid, noticiable. Totes aquestes formes apareixen als anys 70 amb el newsmaking.
Estudis de Newsmaking: Es tracta d'estudis de sociolegs constructivistes que van començar a fer estades a les redaccions dels mitjans importants de l'epoca. A partir dels anys 90 tambè s'han fet estudis entre la cultura dels valors noticia tradicionals i la cultura de valors noticia digitals. Els metodes eren fer l'estada a la redacció, fer entrevistes als periodistes, i fer la vida quotidiana. Els newsmaking és l'expressió més forta del constructivisme en els mitjans de comunicació.
Estem parlant del periode posterior a la renúncia del Nixon i per tant, semblava que els mitjans tenien un poder espectacular en influir en els processos socials i per aixó tots aquests investigadors es van preocupar per veure quina era la lógica que imperava en les redaccions dels mitjans de comunicació. Una de les conseqüencies en aquests treballs de newsmaking va ser : • El periodisme era una pràctica emocionant on sempre estaven descobirnt fets noticiosos o fent investigació periodistica era un mite i que la pràctica periodistica és una pràctica rutinària, com qualsevol altre feina.
Altres aportacions: • Que són les noticies? Els periodics no reflecteixen un món extern sinó les pràctiques d'aquells ( els periodistes) que tenen el poder de determinar l'experiència dels altres.
Aixó vol dir que la pràcitca periodistca el producte final no és res més que un exercici de construcció de frases i paraules i elaboració formal determinada. Aixó es una gran veritat si ens fixem en el fet de que escriure notícies és escriure una manera determinada. El periodista no es lliure de escriure la notícia com ell vulgui constriur-la, sino s'ha de seguir una pauta concreta que és la llei del decreixement o la piramide invertida, aquesta formalitat imposa un estil determina en la redacció. Aixó ja és un efecte d'una pràctica sobre el producte final. Per tant, les noticies no són coses de fora, sinó el resultat del que hi ha dintre de la redacció.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ • • • • • La producción de la noticia: Gaye Tuchman: llibre recomanable en com es construei coneixement d'intre de les redaccions. Anàlisis molt fi de com el treball a les redaccions no és nomès un treball tècnic, sino tambè hi ha un rerfons simbólic més important i que hi ha més coses més enllà de questions purament tècniques. Ella diu que hi ha una gran rutinització en el treball de les redaccions i una de les coses que ella proposa és una tipificació de les noticies, es a dir, noticies dures i noticies toves i noticies de seqüencies.
( ella va fer aquesta tipificacó o clasificació de les noticies ). Quan els periodistes els hi arriba la informació, com tenen molta realitat la clasifiquen. Una noticia dura va per devant de les altres, una noticia tova és una noticia previsible, que a referencia a esdeveniments previsibles a la realitat i que estàn a l'espera en quasevol moment i les noticies de seqüencia són esdeveniment que es produeixen de manera seriada i hi ha una seqüencialitat en la seva cobertura, són fets programats i que segueixen un procès determinat. Per exemple el seguiment de judicis o la tramitació de lleis. El important d'aixó és que la Gay Tuchamen que quan els periodismes ens arriven tota aquesta informació, hi posen ordre i tothom està d'acord e que hi ha un tipus de notícies.
El ritual estratègic de la objectivitat: tambè ho va descobrir Gay Tuchamen. La credibilitat o la creencia de objectivitat s'obtè per mecanismes molt concrets. Ell identifica 5 elements que serveixen en aquest procès: Per objectivar les noticies s'ha de fer: ◦ 1. presentar les fonts d'informació en les notícies. Es suposa que el primer que fas es dir al públic que alló no va amb tu, de manera que presentar un autor de les declaracions o els fets desvincula al periodiste del relat i aixó es objectivar la notícia.
◦ 2. Recursos a una segona o tercera font per constrastar la informació: ritual estratègic de la objectivitat. Aixó diu que fa que siguin les notícies més objectives.
◦ 3. utilitzar les cometes per generar distància entre el periodista i la realitat. Fer parlar els altres i diem que no són jo qui parla i no un altre. Ens realitat ets tu qui parla per que ets tu qui desideixes posar aquelles paraules o aquell fragment que consideres que a tu et convè.
◦ 4. l'estructura de la informació en l'ordre de l'interès decreixent: hem arribat a interiotitzar-ho i assosiem com a públic que un realt que està fet d'aquesta manera és objectiu.
◦ 5. diferenciar la informació de la opinió.
La Gay Tuchman tambè al seu llibre anomena a un fenomen anomenat: What a new: és interesant veure aixó per que en aquest tipus de situacions quan es produeix un esdeveniment que trenca amb la quotidianitat és quan més es posa en manifesta la realitat quotidiana. Ella es va fixar en que passava quan es produia un notición i per tant es reconstrueix tot. Es reasignen funcions, suposa una reafinició de la realitat, dels càrrecs, dels valors noticies.. El que fa aquesta redacció és recolzar-se del what a new.
Estem parlant d'una notícia imprevista, incontrolable, un tipus de noticia que embarga pràcticament totes les altres noticies i que hi ha periodistes de altres seccions per cobrir aquell “notición” per que les pàgines dels dias següents aniran plenas d'aquella questió i els altres temes seràn secundàris.
Un dels autors que van treballar el newsmaking, apart de la Gay Tuchman, pero el David Altheide va fer un estudi de com es la tv distorsiona les noticies. El treball es que el procès de construcció de la realitat en les redaccions es divideix en 2 parts: ◦ Descontextualització i Recontextualització:: dediquen una bona part a extreure fets per colocar-lo a un nou context, a una resignificació, en el marc en una competència dels fets d'actualitat... Es un viatje de la desconextualització a la recontextualització.
Un altre aspecta que trata Altheide és el dels formats ( dintre del newsmaking) que són ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ aparells gramaticals per ordenar acions i esdeveniments, establir accents i to i construir símbols per respresntar fenómens i transnmetre emocions. Un format és un estandarització d'una noticia. Un format de noticia pot ser que a la secció d'esports sempre els dilluns hi hagui una columna dels jugadors d'aquell partit. Aquell format de noticia que apareix tots els dilluns aquell diari no és nomes una manera d'ordenar el discurs, sino tambè són indicacions al periodiste sonbre com ha de mirar la realitat. El periodiste quan estigui al camp de futbol mirarà al camp de futbol pensant que ha de fer la noticia d'aquella manera per tant, el format és una manera de ordenar la realitat i el discurs, per exemple si vulem fer una taula de els jugadors haurem de analitzar-los individualment. Un format tambè pot ser centrat en el fet, o en els temes. Els mitjans de comunicació en les redaccions hi ha practiques periodistiques o textos que són noticies molt concretas o puntuals. Hi ha altres parts que es refereixen a temas. Un format es un format centrat en text i un altre format en temes. Un format centrat en temes és mes ric en canvi un format centrat en fet nomès vol aportar dades que descriguin el fet aquell.
Són pràctiques periodisituqes diferents en fixar-se en noticies formades per temes que per fets.
SESSIÓ 26/11/2014 El newsmaking: avans de tots els estudis sobre la producció de les noticies, els criteries de noticiabilitat... Tot l'àmbit de la cultura en l'àrea professional periodistica, paral.lelament ja existia una figura sobre el que és fer periodista que te el nom de Gatekeeping que ve del nom de Gatekeeper que va aplicar l'autor D.M. White als anys 50 a la pràctica periodistica. Es a dir, avans que apareguessin els estudis sobre la construcció social de la realitat ( newsmaking ) ja exitian algunes propostes com la de gatekeeping sobre la pràctica periodística que és limita a descriure quin procès segueix la notícia des de que són dades en brut fins que s'acaba convertint en notícia.
Aquestes dades en bruts passa per una sèrie de portes a les quals es trova un professional de la informació en que deixan pasar o no la informació. Els gatekeeper son el “guardabarreras” que regulan el flux informatiu en el procès d'elecció de la informació. Aixó es pot comparar amb la proposta de la consturucció social de la realitat per veure el diferent que eren les visions que hi havia fins llavors sobre el que era fer periodisme. Fins llavors hi havia la idea del gatekeeper i a partir del nesmaking apareixen els valors noticia, les rutines... Que dónen una mirada més constructivista i no tan linial o mecànic com la proposta del Gatekeeping. Per tant, des de la teoria de la construcció social esdevè una nova pràctica del coneixement de la producció periodistica que s'estudia quins són els procediments per conèixer aquesta pràctica periodística. S'explica llavors les maneres de com es treballaven a les redaccións. El gatekeeping dóna una visió a la practica periodistica com una pràctica neutral. El newsmaking enten que és una práctica on la subjectivitat un pape molt important. El gatekeeping està carregat de ideologia i objectivitat. . La posición del gatekeper es una visión muy objetivista, imparcial, neutral, etc. Mientras que la posición del newsmaking, es un individuo cargado de ideologías, valores, subjetividad, que es el que ayuda a reconstruir de nuevo el mundo que hay afuera y darle una forma de producto periodístico.
Crítiques del newsmaking: • Se li dóna molta importància a la redacció en l'espai on es construeix aquesta realitat.
• Se li dóna poca importància a la influència de les fonts en la construcció de la realitat. Van fer altres treballs que van acceptar que les fonts d'informacio condicionen molt mès al treball periodísitic. No tot es reconstrueix de nou a la redacció, les fonts d'informació tenen una extraodinària capacitat per definir la realitat. Crítica del mediacentrisme: es van fixar massa en el mitjà, eren mediacèntriques.
• Ignoració del rerefons económic i polític que influeix de manera determinant en la cultura de ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ la professó: Es van ignorar com les condicions socioeconómiques de les redaccions i del mitjà en conjunt són tambè un factor molt determinant de la pràctica periodística i com les desicons que es prenen en els grans mitjans de counicació influeixen de manera molt determinant en les desicions que el director pren. Aixó influeix en com es desplegen els mitjans en el món, si treballaràn amb periodistes constractats indefinits o freelance... Factora que formen part de la política economica de la organització periodistica que és molt important per entendre les notícies que apareixen en els mitjans de comunicació.
Teoria de l'Espiral del Silenci: Perspectiva empirico-analítica Coneixement / Creença / Opinió: Quina diferència hi ha? – Coneixement: Objectiu, universal per que es una veritat per tothom, que sen's imposa.
Impersonal. Racional: el individu a travès de la raó construeix procediments per contrastar els fets objectius com a veritat. El coneixement tracta de coses que són, realitats com per exemple admetre que les matematiques no són, per que no exsiteixen ( hi ha excepcions ). El coneixement en general tracta coses que són, que poden ser demostrades.
– Creença: va relacionat amb la Fe. És irraconal perque la creença és irracional. La creença són coses que no són, que no es poden demostrar empiricament. O creus o no creus.
– Opinió: és subjectiva. Racional per que és el resultat del procès de racionar. La opinió tracta coses que són i no són alhora, és temporal tambè.
Tot aixó siginfica que es comparteixen moltes cose sentre aquests 3 conceptes. Vist des del punt de vista de l'espiral del silenci, ens interessa més la part pràctica.
Conextualització Espiral del Silenci: La teoria de l'Espiral del Silenci tracta sobre l'opinió publica i intenta explicar la formació i explicació de l'opinió pública. Que és aixó de l'opinió pública? Neix amb les revolucions burgeses, segle XVIII, tot un seguit de transformacions socials que generen una nova esfera pública i entre l'estat i els individus apareix un entremitg que se'n diu Jurgen Habermas, que té un llibre molt important anomenat História Clinica de la Opinión Pública. Aquest autor diu que en l'esfera pública apareix entre l'estat i la societat la opinió pública burgesa. Aixó significa que es multipliquen els diaris, es multiplica la alfabetització, s'inicien els processos de democratització de ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ les societats i la gent comença a pendre part de una manera més activa dels paisos on viuràn. Tot aquest procès de creació de l'opinió burgesa està liderat per la burgesia i es una transforoació motl important de les societat occidentals i modernes per entendre com el capitalisme ha avançat i la demostracia. Sense aquest moment no entendriem el que ve al segle XIX i XX. Avans de tot aixó hi havia una forma de publicitat representativa, era opinió publica on els individus participaven o es mostraven publicament a partir de signes o simbols ( estandares, formes de vestir ). Despres d'aquest periode de publicitat representativa apareix la opinió publica burgesa.
De fet, el tema de la opinió publica és un tema que apareix de manera recorrent i que de fet el Habermas el que diu que aquest projecte de opinió publica burgesa és un projecte molt interessant i que té moltes virtuds, i que el podem igualar al projecte de la il.lustració, és un projecte de democracies deliberatives on tots els individus poden formar part d'aquesta opinió pública, discutir els temas i fer-ho lliurament com a ciutadants amb ple dret. Aqui es on apareix l'estat de dret, la separació de poders... El habermas diu que tot aixó desapareix i senva a “horris” quan apareix la societat de masses, sobretot quan apareix la cultura de masses i els mitjans de comunicació de masses. Diu que els mitjans de comunicació sagresten la opinió pública, i agafa el paper que hauria de tenir el ciutadà dins de l'opinió pública. Aquestes corporaciosn estàn segrestades per l'estat o les grans corporacions economiques. Tot aquest procès de segrest de l'opinió pública es diu que al llarg del segle XX es produeix una redeudalització de l'opinió publica, com si haguessim tornat a la época feudal.
Aquest moment tenen molt protagonisme les enquestes d'opinió. La politica te mola importancia en el ús d'aquestes enquestes i desicions preses per el gobern estàn condicionades per el resultat que mosten les enquestes. Doncs, les democracies modernes funcionen a paertir d'aquest tipus de missatges que van vinculats sobretot als mitjans de comunicació. Les enquestes són contundents cientificament, aixó es el que fa que molts politics confiin en elles per pendre desicions per que és un termometre molt fiable. Els mitjans de comunciació el que fa es posar-les visibles.
Per tant, la opinió publica moderna és una opinió publica on les enquestes tenen un paper molt destacat i els mitjans de comunciació tambè. Aixó es el que fa ressó Noelle-Neuman. De fet, aquesta autora va construir un institut molt important a Alemanya i es defensora de les enquestes per observar els canvis d'opinió de la societat. A causa d'aquestes enquestes, ens trovem amb la opinió pública estadística. Per la Noelle-Neuman la opinió pública és una dinàmica sociopsicologica, a ella li interessa la opinió pública no com un espai de debat o com un marc de la racionalització politiques, social i economiques, sino com una forma de control social. Per ella, és aquest el sentit en que ens em de pendre opinió publica, en el sentit de control social.
A finals dels anys 60 la Noelle-Neuman, desprès d'observar les enquestes de intenció de vot del 69, s'adona que existiex una discrepancia molt important entre la pregunta: qui pensa votar a les próximes eleccions i qui creu que guanyarà a les proximes eleccions. Ella intenta buscar una resposta de que com es possible que un que diu que votarà aquell partit no cregui que guanyarà aquell partit, el per que es produeix aquesta discrepància. Tambè al text anomena que ella és victima de unes revoltes estudiants i ella és vicitima de atacs dels estudiants, ella diu que hi ha un control de la opinió publica per que hi ha estudiants molt organitzats que arrosegan els altres. Ella enten que hi ha uns estudiants que volen seguir fent classe ( que són la majoria ) no volen expressar la seva opinió real per por als mobilitzats. I aleshores la porta a fixar-se en alguns estudis que és van produir en els anys 50 i fins i tot avans als anys 30, ( Solomon Asch als anys 50 i Stanley Miligran als anys 30) un estudis de psiclogia-social, ella al recuperar aquests estudis i mirant la situacio dels joves estudiants i arriba a la conclusió que els que no mostraven la seva opinió era per que tenien por, por a sentir-se aïllats i a no representar-se al seu grup classe. Aquesta por és la que produeix ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ que els estudiants adoptin actituds de conformitat i que es quedin en silenci. La Noelle-Neuman va ser activista del període Nazi, estava afilada al partit i va participar al periode en qüestions de opinió pública, el motiu del qual les revoltes estaven revoltats contra ella era per que tenia un passat Nazi molt marcat.
Experiment del Solomon Asch Aquest experiment va ser un dels que van ajudar a explicar a Noelle-Neuman per explicar la por al aïllament. Son experiments relacionats amb la conducta conformista dels individus. ( potser pensen una cosa i no ho fan per no formar part de la minoría i quedar excluits del grup ).
Principals ingredients sobre la Teoria del Silenci.
Es preocupa en explicar com es forma i s'expressa la opinió personal. Apareix els anys 60-70 a partir d'anàlisis d'enquestes de campanyes electors. A partir del 69 es dedica la Noelle-Neuman de mirar de mesourar un concepte molt important que és el de Clima d'Opinó. Un altre cocnepte és la aparició de un mitjà de comunicació cada cop més hegemonic que és la televisió. Es va convertir en aquella época com el mitjà de referència que enfosquia els mitjans.
Aquesta teoria parteix de 4 premisses: • Societat amenaça als individus desviats amb l'aïllament: Els que tinguin opinions contràris es sentiràn aïllats. És un amenaça per que s'executa de manera simbólica. Sentim aquesta amenaça que ens allunya de un colectiu quan tenim una opinió diferent...
• Els individus representen una por contínua al aïllament. Tots nosaltres estem amenaçats constatment per ser aïllats si ens desviem de la opinió majoritària. Aixó no ens agrada per que genera una certa incertesa, por, incomoditat, en nosaltres mateixos. Aquesta por o certesa és la que explica les conductes.
• Aquesta por a l'aïllament fa que tots nosaltres intentem avaluar constantment quin és el clima d'opinió. Quines són les determinades qüestions. Per mirar de manternir-nos alerta i evitar aquestes situacions de aïllament... el que fem és un exercici de mesurar, encara que sigui de manera intuitiva, quin és el sentit popular, que és el que pensa la gent. Tots ens hem fet una idea del clima d'opinió en molts temas diferents.
• El resultat d'aquesta avaluació influeix en el comportamtn en la expresió pública o acotaciosn de la opinió. Tot aquest procès psiclogic que suposa la por al aïllament, la amenaça a l'aïllament i aixó ens serveix per actuar socialment. La dimensió psiclogica per un costat i la dimensió social per l'altre.
De totes aquestes premises hi ha el concepte de Clima d'opinió on molts treballs dels anys 70 van intentar explicar com la gent es construeix els climes d'opinió. La Noelle-Neuman diu que tots ens comportem com sociolegs i d'aixó generem una mena de sentit estadístic on som capaços de fer valoracions sobre les proporcions del que estem a favor o en contra. Sentim el pes d'una opinió sobre una altre opinió. Dintre d'aquest clima la Noelle-Neuman va observar que de fer aquesta capacitat que tenim tots nosaltres per copçar els climes d'opinió social són els que ens orienten en les nostres relacions i opinions socials. Les condicionen i les determinen.
Per la Noelle-Neuman la opinió publica és una visió positiva per que és mantè integrada a la societat. No veu i es podria interpretar d'aquesta manera que tambè existei una visio del individu com una persona de naturalesa gregaria. De naturalesa depenent. El marge de discrepància només es manifesta en alguns temas que es pot expressar la subjectivitat de una manera més integra, per exemple, es legítim discrepar sobre si t'ha agradat o no una película, i per tant, aquells temas on ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ actua d'una forma més marcada la Espiral del Silenci és en aquells asumptes que hi ha una carga moral molt important. Tampoc es sobre coses que no es poden discutir com el coneixement, sino que és sobre opinions en els quals estàn implicants valors morals com l'aborament, la mort digne, en el cas de l'Alemanya en el qual ella va treballar la comprovació de l'Espiral del Silenci tambè tenia en compte la unificació entre l'Alemanya federal i la de l'est. Temes que contenen una afirmació moral i que són discutibles i que porten incorporat un valor afegit sobre la possibilitat de que els altres ens excloin o ens aïllin. Ens dóna aquesta amenaça real, no es tracta d'uan amenaça senzilla i superficial sinó que té riscos fins i tot físics, com si no ddefenguesim una posició està amenaçada aquesta integritat. El individu actua en defensa pròpia. La resposta favorable a l'opinió majoritària és una resposta en defensa própia i a la cohesió social.
Dinàmiques socials: Processo que es donen a llarg termini.
Espirals d'opinió: – Guany de posició majoritària d'una opinió.
– Desencadena expressions d'adhesió – Paral.lelament l'opinió rival perd suport.
Aixó els fa guanyar seguidors i amplar el seu ventall de seguidors mentre que els que es mantenen en la posició contrària i en observar que les posicions del si adquireixen més protagonisme i són més visibles entran a un espiral de silenciament. Les persones que estàn en contra en lloc de presnetar la seva visió contrària no la presenten, sino que es callen i es mantenen en silenciament.
L'espiral del silenci explica la dinàmica de silenciament d'una opinió en relació a una opinió majoritària.
En aquesta espiral del silenci que es manté en la zona del silenci, els mitjans de comunicació tenen un paper molt important i tambè els sondejos d'opinió ja que orienten i dónen informació molt fiable als ciutadants sobre quin és el clima d'opinió. En funció d'aquesta idea els ciutadants orienten la seva conducta per por al aïllament. Al final sempre és la mateixa explicació, potser per aixó molts dels procesos de les dinàmiques de la opinió és la por al aïllament, que aixó és el que fa que la gent canvi de opinió...
Com es pot trencar els climes d'opinió majoritàris? ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Noelle-Neuman diu que existeixen 3 perfils dels ciutadants que poden trencar aquest clima.
1. Cientifics i professionals: poden ser una font de ruptura del clima majoritàri.
2. Els reformistes: es tracta d'un perfil de ciutadà que s'enfronta a la austoritat als de la opinió majoritària, s'enfronten i aptomen les antipaties que aixó genera i plantejen una alternativa a la situació.
3. Provocadors: usen l'opinió pública, de fet és un plantejament estratègic, com a palanca de canvi de la societat. A diferència dels reformistes no tenen un alternativa, són provocadors i el seu proposit és canviar.
Procediments metodologics per observar aquesta teoria: • Enquestes sobre els climes d'opinió: va gastar temps per analitzar i fer sondejos d'opinió per observar com la gent es construeix un clima d'opinió.
• El test del tren: preguntes que tenien un disseny experimental que s'introduia dintre d'alguns qüestionaris, el que volia veure era si la gent en determinades situacions donavan o no la opinió. Aquestes preguntes consistien en el següent: ◦ Els hi mostrava una escena, un dibuix sobre dos persones que parlaven del tema que sinvestigava. En el dibuix una persona dóna una opinió i l'altre el contràri. El enquestat ha de dir en quines de les dues persones està d'acord.
◦ Mes endevant en el qüestionari, per exemple en el tema de si es bo o no pegar als nens per educar-los.
El paper que tenen els mitjans de comunicació en l'Espiral del silenci.
Els estudiosos van veure als anys 50-60 van dir que nosaltres quan consumim mitjnas de comunicació tenim una interpretació i una memorització selectiva i doncs que els individus actuem selectivament devant dels mitjans i ens quedem amb alló que ens convè. La teoria de l'Espiral del Silenci questiona aquesta percepció del públic i segons la Noelle-Neuman la oferta de congitunts dels mitjans de comunicació, la oferta sobre els temas públics dels mitjans de comunciació és molt limitada. Aixó es veu quan observem que els mitjans tenen la capacitat de fer molt visibles algunes opnions i donen referencies molt favorables a segons quines opinions i tambè oculten altres opinions per que potser no són consistents en el sistema economic... pero es dóna l'efecte de donar molt de ressor a algunes temes i tancar altres. Els mitjans fan visibles les opinions majoritàries.
Tambè es va fixar que la insistència en els mitjans de comunicació en alguns temas fa que s'acomulin alguns temas en la societat. No nomès visibilitzen les opnions majoritàries sino que les subratllen repetin-les i aixó genera un efecte de acomulació que els individus detecten de manera molt clara i evident a la hora de construir el nostra clima d'opinió sobre una tema determinat.
Un tercer mecanisme relacionat en els altres anteriors és la consonància. Els mitjand tenen la capacitat de sancionar les opinions majoritàres, els hi dónen una major consistència. Les presenten com a majoritàries i com a opinions que mareix la pena seguir.
Un darrer aspecte és el concepte de : doble clima d'opinió. La Noelle-Neuman detecta que existeix una diferència important entre les respostes dels ciutadants que consumeixen molta televisió i aquells que consumeixen molt poca. Aixó li fa dir que aquells individus que tenen una altra exposició als productes televisius s'han format climes diferents d'opinió i aixó. ( El Ministeri d’Economia anuncia la seva intenció de modificar la legislació comercial per a que a tota Espanya es pugui obrir fins a deu diumenges l’any. Tanmateix, obligarà a les autonomies a definir zones turístiques a les grans ciutats on hi haurà llibertat d’horaris. ) ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Objeccions o problemes de la toeria de l'Espiral del Silenci: 1. La perceció que nosaltres ens fem sobre quin és el clima d'opinió d'un tema determinat pot ser erroni. Aixó significa que cadascú de nosaltres utilitzem fonts diverses. Por lo tanto este aspecto este aspectode la vlaidez o no sobre un asunto este en la opiniñon mayoritaria de ese asunto puede afectar a la consulta i a la expresión publica del individuo. Dice que a pesar de que uno pueeda crearse una idea equivocada de como esta formado el clima de opinion de una tema eso no invalida el hecho de que mas tarde se provoquen diferentes opiniones de eso.
2. Quines són les explicacons que s'han de donar pel fet de que la gent silenci la seva opinió.
Alguns autors diuen que no s'expresen les opnions per que tenen resistencia retorica o per que no tenen capacitat. Aquestes dificultats de naturalesa retorica no es poden computar com integrants 'una dinámica d'opnió com la que explica la toeria del espiral.
3. Experiment del Solomon Asch aquests experiments que expliquen les conductes conformistes es tractan i expliquen la conducta sobre aspectes que o són o no són. Es a dir, sobre aspectes de vritat o mentira, pero no sobre asepctes mes controvertits, de naturalesa moral com són les coses bones o dolentes. Per tant es possible extrapolar els experiments del Asch com a explicació dels individus que silencien la seva opinió, es por a l'aïllament o te unaltre explicació? O es produeix per imitació, imitar als altres? 4. El fet de que la teoria de l'espiral del silenci tracta sobre dinàmiques d'opinió a nivell general pero no te en compte quin paper juguen les microcomunicacions interpersonals de la vida quotidiana, cara a cara. Les opinion estan situades en un context molt macroscopic sense mirar les relacions personals.
5. Dóna una visió molt monolítica en el sistema dels mitjans de comunicació com si tots els mitjans estiguessin orientats a la mateia direcció, com si no hi haguessin esquerdas. Potser hi ha mitjans que fan de caixes de resonància i aquesta questió de la visió molt monolítica resultat pertinent a l'actualitat quan amb l'aparició d'internet sembl que s'hagui escardat la hegemonia del sistema de comunicació de masses clàssic.
SESSIÓ 03/12/2014 Estudis culturals: ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Perspectiva crítica.
Els estudis culturals estan dintre de tots els estudis crítics de comunicació i cultura. Aixó els conecta amb la sensibilitat sobre la comunicació que es va manifestar a l'escola de Franfurkt pero aquesta connexió es una connexió des del punt de vista filosófic, la escola de Franfurk es la primera gran tradició de la filosifia social que va un enfocament propiament crític amb base marxista i els estudis culturals es una corrent d'estudis que apariex en els 70 i que recorden en certa manera a l'escola de Franfurk. Dic recorden peruqe comparteixen amb l'escola de Franfurkt aquesta taranà crític, aquesta posició crítica devant dels fenomomens socials del seu moment. Ara bè, la crítica formulada o el judici crític que els estudis culturals no homogenis, sino des de veus ben diferents, fan sobre la cultura moderna i sobre els mitjans de comunicació es ben diferent que la crítica de l'escola de Franfurkt.
Tambè comparteixen les bases marxistes del pensament de l'esocla de Franfurkt, encara que aquestes bases estàn molt fortament arrelades ( en l'escola de Franfurk) en els textos més filosifics, els treballs dels estudis culturals fan més aviat una revisió dels fonaments marxistes, fan revisions, matissos, apreciasions particulars sobre aquells plantejaments marxistes originals.
Els estudis culturals neixen a la Gran Bretanya y el centre neuràlgic és un centre que s'aomena Centre for Contemporany Cultural Studies, aquest centre es va crear l'any 1964 en la ciudad de Birmingham. Tot i neixer auna ciutat de segona, des de el centre d'estudis culturals es van exportar els seus treballs arreu del món i de fet aquesta exportació va provocar que durant els anys 80 i 90 apareguèssin motls departament universitaris dedicats als estudis culturals, fins i tot, tot iq ue a la UAB no existeix s'havia plantejat que algun departament portès l'estiqueta d'estudis culturals.
Tambè va tneir molta ressó en el món llatinóamericà on va guanyar de manera molt important aquesta forma d'entendre la cultura des de la qual el grup de Birmingham va enfocar els seus estudis i va enfocar els seus treballs. El primer director és el Richard Hoggart l'any 64. A partir de l'any 68 fins l'any 79 el director va passar a ser el Stuart Hall ( lectura estudiada ) i durant aquest període de temps es el moment en el qual hi ha un periode de internacionalització dels estudis cultura britànics. El centre de Birmingham és un centre d'estudis doctorals ( de 3r cicle ) i ésun centre dedicar als estudis , las practiques i les institucions culturals i les seves relacions amb la societat i amb el canvi social. Aixó és la etiqueta més oficial.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ El Stuart Hall es va fer càrrec amb 36 y anteriorment ell havia vingut a estudiar i provenia de Jamaica. Ell és un socioleg jamaicà que ven jove senva a la Gran Bretanya, una societat molt marcada i estructura de classes on hi havia molt perjudicis racistes i colonials i de la tradició colonia. Aquest jovenet jamaicà que va estudiar a la GB es fa un lloc entre la intelectualitat britànica i aconsegueix driigr aquest centre doctoral que en aquells moment era un centre molt secundàri i marginal.
A Birmingham en aquells moments, és una ciutat de treballadors de la industria on la classe obrera tè un paper improtant, i apareixen una sèrie de sub-cultures associades entre els joves de Birmingham que són le sque avui en dia com els “rockers” els “skinheads”, es donen aquestes tribus juvenils i les investigen. Ells investigen aquesta subcultura juvenil.
A partir de la creacó del centre d'estudis culturals començen a apareixer moltes revistes, congressos, departaments.. de manera que es converteixen en una cosa on no es confiava i es converteix en un camp d'estudi i de investigació molt plorific, amb una gran quantitat de producció científica que es pot reconèixer arreu del món, i que s'adapta a les circunstàncies i els contextos culturals diversos del món. Apareixen de manera natural per que coneicideixen en els plantejaments sobre com s'estudien els centres culturals aquests. Tot aixó conicideix en un moment on la FILOSOFIA passa per una etapa del post-modernisme ( any 80-90). El post-modernisme és una corrent de pensament on predomina el relavisisme cultura i epistomológic i on domina la visió de la realitat com un dicurs.
El món no està compost per coses materials sino que per discursos. El post modernisme hi ha un moment o hi ha un gran questionament de les bases filosofiques més ancestrals, es posa en questió la ciencia, la realitat, es posa en questió tot. Els estudis culturals no són uns estudis inspirats en el post modernisme pero si que suposen una renovació d'entre el món social i en aquest sentit va una mica de la mà de la idea de renovació.
Els estudis culturals NO és una teoria ni és una proposta sobre la comunicació de masses ni la comunicació mediàtica, ni una proposta sobre com han de ser les cultures. Els estudis culturals és un conjunt de treballs, de estudis, de investigacions de maneres de explicar el món que ens envolta.
No existeixen directius. El que si que hi ha és un comú denominador, una vocació de mirar la cultura de la nostra època d'una manera diferent en com s'havia mirat fins ara. Quan un fa aquest exercici de mirar la cultura acaba petant els mitjans de comunicació ja que tenen un paper molt destacat en la cultura moderna. És una nova forma d'entendre la cultura i auqesta nova forma de entndre la cultura permet abordar els estudis de maneres diferents com fins ara. Tambè és una forma de connectar cultura i societat. Aquesta connexió ho escriu el Raymond Willian que és una lectura que tothom que havia estudiat estudis culturals ho havia de llegir, era com cultura i societat estaven lligats i quin rerefons hi haiva en la societat o cultura moderna. És com una mena de sociologia de la cultura.
Bases marxistes dels estudis culturals: Dos autors que són molt influents són el Richard Hoggart i el Raymond Williams sobretot amb els seus treballs amb história de la cultura o la história de la cultura vista des de una perspectiva més social. El Williams es va dedicar a fer de mestre amb persones que no havien tingut oportunitat d'estudiar, feia classes a adults, a la classe obrera a gent que no tenia cap mena d'educació. A partir d'aquesta experencia va mirar de reinvindicar la cultura popular i de reivnidicar els valors de la cultura popular, una cultura que havia estat aniquilada per la cultura de masses.
El Richard Hoggart, que va ser director els primers anys del centre de Birmingham, tè un text molt famós i que va ser molt influent: The uses of Literacy, ( els usos de ser ilustrat ). Aquest treball ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ recupera motes formes de vida tradicional de les classes oberas que resisteixen a les culturas de masses. En aquests treballs ( aquestes textos que són antecedents ) s'escriu amb molt detall com les fomres culturals i les clases de vida es transformen i canvien i s'adapten a aquesta nova cultura de masses que ve dels estats units. Aquests dos autors van ser molt influents en els estudis culturals.
Tambè s'han de tenir en compte les bases marxistes, on s fa un revisió al plantejament marxista anomenat materialista históric: ( La ideologia i la cultura tenen un gran valor en el materialisme históric pero són revisades per obtenir una visió més moderna) Materislisme históric: 1. Els individus ens enfruntem a la naturalesa per poder viure i crear condicions materials de la nostre existència. Per fer aixó, una de les coses o la principal cosa que fem es cooperar entre nosaltres i organitzar-nos socialment. A partir que aixó succeeix la nostra relació amb la natura és una relació que està socialment sociabilitzada, no ens enfrontem a la antura sino que a travès de la organització de la societat a travès de la qual ens hem enfrontat ala natura per poder sobreviure. Aquesta organització es dibuien un seguit de relacions de producció i que serviexen per reproduir la existència material nostre. Aquesta organització social tè relacions amb els individus per que aquests produeixin coses que ens permetin reproduirnos socialment. Aquestes relacions de reproducció són la dimensió materialsita de la história humana. ( Per poder sobreviure necesitem poder relacionarnos amb la natura, per poder sobreviure necesitem produir alguna cosa, o bè caçar o be conrear ...) 2. El treball i les relacions de producció adopta formes diferents al llarg de la história.
Esrandictats per aquest canbis que s'han produit en les relacions de producció dels individus que són la base material de la societat. Aquesta base material és sobre la qual es construiex tot el curs de la historia ( diu Marx ). Existeixen uns que exploten i altres que són explotats i aixó produeix situaicons injustes, cosa que tambè es aixó al periodisme modern. Els que tenen els mitjans per produir es beneficien del valor afegit que el nostre treball dóna als productes que produim. Amb el nostre treball nosaltres li dónem més valor al treball que fem i els que es beneficien d'aquests valor són els mitjans de comunicació. Aixó tambè és una relació de comunicació, desigual, injust.
3. Tot aixó tè un reflex a un segon nivell que el Marx s'anomena: Super Estructura. Aquesta super estructura està formada per la societat civil, la familia, l'estat..
4. Tambè es troba un altre àmbit que és el món de les idees, de les creençes, dels significat, s'han anat separant ( Marx diu) de la base materialista. Podem dir que hi ha una mena de divisió del treball on uns pensen i altres executen el que es pensa. Tot aixó originalment nosaltres ho aplicavem de forma inmediata al procès de producció, utilitzavem la raó per poder sobreviure. A mesura que s'han anat construint aquestes estructures de relació de producció diu que la faceta del treball s'ha anat diferenciant, hi ha uns que treballen amb el seu esforç i altres intelectualment. Aixó ha creat un individu amb una vida descentrada, que no és plena. Les formes ideologiques no són res més ( totes les idees ) que una visió distorsionada de la realitat, una falsa conciència.
Els estudis culturals es fixen molt en el paper que juga aquesta ideologia en la conciència dels individus, en la manera d'organitzar-se, en la manera de relacionar-se. Aquesta idea que està tan infleunciada per unes estructures de quina manera afecta en les seves expressions i pràctiques culturals. Amb aixó és el que es fixen en les manifestacions culturals, veuen en on estàn les marques d'aquesta ideologia que és una ideologia que domina sobre qualsevol altre forma de pensament.
Estem parlant d'una ideologia dominant.Per tant, d'una banda com la ideologia dominnat del capitalsime colonitza la ideolgoia dels individus i els fa veure coses diferent del que són la seva realitat i per altra banda és entendre quin paper juga la cultura en tot aixó i comprovar si relament hi ha una única cultura ( que finns llavors era la cutura de la burgesia ) i que es considerava el significat de la paraula cultura, la idea burgesa com aquesta idea burgesa de cultura amarga altres ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ formes culturals que poden ser tan legítimes com la idea burgesa de cultura ( els skinheads, rockers...).
Conceptes clau: Alló en que es fixen és en veure com es produeix la cultura moderna de l'època i que existiexen manifestacions culturals diferents de la cultura burgesa i com veure com es reprodueix aquesta cultura a travès de la transmissió de la manera de pensar o d'una ideologia determinada. Nomès el que és veu clar és que a travès d'un procès de transmissió de ideologia per part dels mitjans de comunicació o d'una visió determinada de les coses és com s pot garantir que aquestes coses contignuaràn sent com són i per tant que es pugi establir l'ordre establert. Els 3 conceptes clau descriuen formes de dominació: • • • Cultura dominant: Concepte per Raymond Willian ( no és estudiós del estudis culturals pero si que insipira ) . Ell diu que és un sistmea de pràctiques, significats i valors dominants i efectius. Tan senzill i tan revolucionari per que la manera de entendre la cultura no era aquesta. La cultura fins els estudis cutlurals no són pràctiques, avans la cultura era un stock de sabers, era una manera de tenir un nivell determinat des de el punt de vista intelectual. La froma de entendre la cutlura fins els estudis culturals es una forma molt clàssica, ells el que fan es eixemplar la idea de cultura que incoporen creençes, pràctiques... Cultura no és nomes una peça musical, una novela, una obra d'art, són moltes més coses.
Hegemonia: El recuperen els estudis culturals d'un autor italià anomenat Antonio Gramsci, que va ser fundador del monetstir italià, era de cerdenya que va partir una repressió motl dura dels regims italians i va passa rpràcticament tota la seva vida a la pressó, a la pressó va escriure moltes obres seves que van teir influencia als partits comunistes. El seu concepte de Hegemonia expressa com es produeix un procès de dominació d'una ideologia o cultura sobre unes altres. Ell diu que la manera on s'imposen les classes oscials que tenen la capacitat o els bens de producció no es a travès de la submissió sinó que tambè es produeix una colonització de la societat. No nomès és un procès de direcció i orientació de la societat, aquestes classes dominants a travès del seu lideratge i respectivilitat pública es dirigeixen amb referents que condueixen a la societat i la lideran. Tenen aquestes classes socials no només tenen un poder cohesitiu, per obligar a fer que les coses sigin com ells volen i aquest poder cohesitiu es realitza a atravès de les forçes de l'estat, sino que a més a més tambè tenen una extraodinària capacitat per organitzar el món per ordenar les coses, per liderar eleccions, per imposar un domini i d'aquesta forma, en aquesta espècia de violència simbólica i capacitat de lideratge és com aconsegueixen sobordinar a les classes populars.
En definitiva el que es diu és que és la capacitat que tè un “grup” social d'exerxir la elecció moral i intelectual de la societat. Així aconsegueixen conduir la voluntad general de la societat. Aixó te com a contrapartida que garanteix i legitima el seu lideratge i controla les masses i que, d'altra banda, aquest procès d'hegemonia el que fa tambè és anular l'identitat de les cultures minoritàrias fins el punt que la cultura hegemonica, en aquest cas la cultura burgesa o capitalista, esdevè sentit comú, el sentiment que dónem per descomptat que tots necesitem per viure. El sentit comú actua com a bloquejador de visions alternatives de les coses, és una mena d'autocensura.
Ideologia dominant: Louis Althusser, va matar a la seva dona i va acabar a un manicomi. Era un marxista que tè textos molt interessant per definir els mitjans de comunicació. Ell els hi deia com aparells ideologics de l'estat. Ell parla d'ideologia dominant i que el concepte signfica o vol dir un sistema de ideas o representacions ( la ideologia ) i que enten que els individus entenen una relació imaginaria a les seves condicions reals de consistència. Es a dir, que tot es com una mena de miratge o “espejismo”. Per Louis Althusser la ideolgoia ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ dominant es una idea que ens creem sobre el món que ens envolta que descriu falsament com són les nostres existències. És una relació imaginària, que no s'ajusta a la visió real de les coses, a la realitat material. Ens fem una construcció intelectual d'aixó que governa a les nostres vides i les nostres maneres d'entendre el món. A part de totes aquestes questions és com s'explica la forma en la qual simposa un discurs sobre la realitat de la societat.
Els estudis culturas no són una toeria amb una formació hipotètica catagórica, sino que més aviat és un conjunt de formes d'abordar els estudis de les formes modernes. Aquesta questió, tornant una mica en l'estudi, fa que no sels pugi considerar una disciplina. Aleshores són molt atarodoxes, no són ni sociolegs ni antrolpolegs.. són una mica de tot. Els interessa aprofundir el coneixemnt de les subcultures amb les eines que siguin convenient de la sociologia, la antropologia... tot alló que els hi convingui per les subcultures. Aixó d'una banda no són una disciplina acadèmica en sentit estricte i d'altra banda utilitzen mètodes a la hora de fer investigació, mètodes ben diferents i que podriem dir que no responen a una directiu marcada molt fortament.
Una altre questió eés que a diferencia de la tradició d'investigació o d'estudis crítics en cultura ( com escola de Franfurk), a diferencia d'aquests primers, els estudis critics si que estpan interessant en relaitzat recerca empiricai eleborar conclusions que alimentin la seva visió marxista. Els de la teoria critica ( escota de franfurkt ) fan aquesta crítica des de una posició filosofica, no amb treballs empirics o d'observació.
Les subcultures modernes es fa a travès dels mitjans de comunicació de masses. Els estudis culturals s'adonen que aquesta mitjans de comunicació no nomès són vehicles, sino que produeixen moviments culturals a la societat que s'expressen a travès de multiples formes. Els moviments juvenils musicals tenen la música el referent important de del punt de vista important pero els moviments subculturals s'epressen des de unes formes de vestir o actuar o ser determinades, i aixó és el que les interessa al dels estudis culturals. Veure la vinculació entre els mitjans de comunicacio i les pràctiques culturals del carrer. A més, tambè els hi interessa veure quin és el rerefons social de les cultures que emergeixen.
El rerefons és per exemple els skinheads quan es van adonar que els skinheads era una repsosta de fills de classe obrera britànica a l'exclusió o marginació de la que estaven conmdenats. Aixó genera una reacció determinades als joves que els fa apartar-se d'aquesta cultura raonable. Un pot consumir cultura o pot participar a la cultura moderna de una manera raonable o pot questionar-ho tot i posarse al marge (skinheads ). Les formes de pensar i els perjudicis propis dels skinheads són trets culturals propis de aquesta subcultura i aixó no es pot entendre sense saber que els majors skinheads són fills de treballadors que es veuen abocats en una mena de vida sense perspectives interessants.
Hi ha un llibre molt interessant anomanat Rituales de risistència que és una recopilació de estudis de l'escola de Bringhan i uns dels recopilador és Stuart Hall i hi ha capituls dedicats als skinheads, als tenyboys, als rockers... Ells fan aquesta connexió entre el moviment jovenil i el connecten ab la eva ideolgia. Fan un retrat molt acurat dels perfil ideologic i cultura d'aquests moviments i els presenten com a rituals de resistència, com a formes culturals d'una cultura que s'ha imposat.
Aquests joves el que inteten és escapar amb formes molt diferents com els skinheads. Una altre cosa interessant que estudien.
Mitjans de comunicació i les seves funcions: Els mitjans de comunicació diuen Stuart Hall que tenen com a aparells ideologics de l'estat que tenen 3 funcions importants: El Stuart Hall és el gran teóric dels Estudis Culturals i tot i que va fer alguns treball empirics, el seu llegat. Ell diu que els mitjnas de comunicació tenen 3 funcions a la ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ societat moderna ( no és funcionalista ) 1. Funció cognitiva: els mitjans fan una construccó del món. Els mitjans fa una construcció selectiva del coneixement social. De fet el món que ens envolta sens fa inteligible gràcies als mitjans de comuniació. Els mitjans són un recurs que utitzem molt important per entendre el que passa al món que ens envolta. És una font de coneixement a la qual acudiment per poder entendre les coses que passen. A més a més aquesta funció cognitiva és veu molt clar quan ens permèt per exemple parlar de realitats que desconeixem.
2. Funció representativa: Consisteix a oferir per parts dels mitjans un món o una idea de món plural i divers que no un veritable pluralisme. A travès de la tv o la prensa la cantitat de lèxics diferents que veiem o els estils de vida diferents, sembla que els mitjans de comunicació apareguin formes de vida molt diferents i cultures molt diferents i idees i ideologies i estils de vida molt diferents de manera que aixó ens fa crear una idea de món plural i divers. La clau de la funció representativa és que els mitjans actuen oferint una representació d'aquesta visió o idea plural. És una representació alegada, no és que posin llocs on es materialitza el materialsita sino que ens mostren una imatge de món plural.
3. Funció hegemonitzadora: Els mitjans el que fan és ordenar i posar sentit a tota aquesta realitat externa i plural que sen's ha presentat. Tambè la presneten de manera clasificada, amb atributs, amb un perfil marcat. En definitiva, li dóna coherència a tot el discurs dels mitjans. Tota aquesta coherència en la qual es diuen els dicurs trasnmeten uns valors i un sentit comú determinat. A travès de la construcció d'aquest dicurs coherent es vincula un sentit comú, ens diuen com han de ser les coses, com no han de ser... Ex: el normal és tenir un cotxe, el normal és consumir. Ningú se sent compable per anar a comprar o per tenr en propietat alguna cosa. Lo normal és la propietat privada. Es el de repartir aquesta visó com la visió enla qual ens hem de incorporar tots per que és la raonable, és lo normal.
Els treballs dels estudis culturals ( abanda del treball de cofificació o descoficiació) apareixen altres treballs relacionats amb la pràtica periodística que ens diuen el paper que juga el periodisme en la transmissió de ideologies. Aquests treballs són Policing the crisis que és un estudi de Stuart Hall que es va publciar l'any 78 que tractava el tractament periodístic sobre una sèrie d'actes violent que es van dónar a la GB als principis dels anys 70 i que la premsa van fer un seguiment anomenat Mugging i que era una mena de salts violents que a EUA eran molt tractats per a la GB no. El fet d'ultizar aquesta paraula i ttota al cobertura informativa que va generar aquesta quesitó va sorgir per que els mitjans de comuncació construisin el pànic moral a la societat. Ell ho descriu com una amenaça per els valors i per els interessos socials. Totes les cultures que hem parlat eren etiquetat per part dels mitjans de comunicació com una amenaça i el fet de tallar-se el cabell o de drogar-se no és en si mateix una amenaça per la societat, pero van ser etiquetats així i van passar a ocupar un lloc amenaçador quan en realitat no era una amenaça en si matiex.
El primer que fan els mitjans és definir els fets com una amenaça per els valors i interessos socials, tambè els clasifiquen d'una forma codificada. Tambè des de els mitjans de comunicació es construeix unes “barricades morals” que és el nom que li va ficar a el fet de incorporar una mena de intelectuals per que parlessin d'aquests problmes i aquestes opinadors que abondessin en aquesta visió esterotipada, i finalmetn el que fan els mitjans es proporcionar una solució possible a partir de rècorrer a fonts d'infomació acreditades. A experts amb un diagnòstic i proposen solucions. ( FINS AQUÍ ES COM ELS MITJANS FAN DESCRIURE ELS MUGGINS) Tot aixó encaixa molt amb la lògica rutinària de la producció periodística i en aquesta llógica rutinària té un paper molt imrpotat el que Stuart Hall identifica com els Definidors primàris. Pero d'intre d'aques tprocès de continguts, hi ha un context que ha fet que les coses es presentin d'aquesta manera. Aquí hi ha un paper motl destacat dels definidors primàris que són els que no estàn dintre ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ de la redacció i que tenen un gran poder en que les coses siguin vistes com són vistes finalment.
Aquestes definidors primàris són aquelles fonts d'informació que tneen la capacitat i la ifnromació de dónar una visió de les coses ajustada a la seva visió o estructura. Tenen el poder de definir el que ha passat i de posar-ho amb paraules. Els periodistes quan arriben al lloc dels fets ja arriven quan han passat les coses i a qui pregunten ( policia, cap de noseke...) aquestes fonts ofereixne una visió de la realitat determinada que està en consonància amb l'ordre establert. Es un complement en el sentit comú, en aquesta manera de veure les coses. A més a més, aquestes fonts d'informació tenen l'avantatge en ser els primers en definir aquesta realitat i com són ells el que ho propporcionen i que és una versió que es complaent amb l'ordre establert, qualsevol altre versio tè una doble feina que és la de construir un discurs alternatiu i de combatre o destruir aquesta visió que s'està imposant per part dels definidors primàris.
Un exemple és l'any passat és la doctrina Parot. Aquestes noticies d'aquest fet es van alimentar de fonts plurals on funcionaris de presons defensaven que tenien dret de surtir, o rerpesentats de les vistes, politics, ciutadants... De manera que teniem els fets i les versiosn pero sobretot una visió molt plural sobre aquest fet. Tot aixó, pero, estava dins del amrc interpretatiu que suposava que aquesta gent estiguès al carrer. Totes les noticies orientaven les noticies cap a la amenaça aquesta.
Cap mitjà de comuncació va plantejar que es pagues una mena de pena per aquells que havien dictat una llei que era il.lega. No si era justa o no justa la anulació de la llei, sino aquells que van dictar la llei que van dictari que van pendre desicions ilegals, com és que no van estar incautats. Tots els judistes saben que una llei no pot ser retroactiva. Aleshores aquest plnatejament no es va dónar mai i va una mica per aquí l'enfocament en que els estudis culturals es fixen en aquesta visió hegemonitzadora dels mitjans de comunicació.
SESSIÓ 10/12/2014 ( La lectura del Stuart Hall dels Estudis Culturals és molt important !!!!!) Inclusió de la semiótica en els estudis culturals per que la semiotica estava estudiada per els orientals i no per els anglesos.
Dels estudis culturals van sorgir tot una sèrie de treballs que van explotar i investigar a fons al que feia referència al treball de codificació cultural, les claus per entendre les subcultures.... pero també van donar una aportació improtant en la recerca de comunicació per que arrel dels estudis culturals es van fer molts estudis de recepció. Els estudis de recepció dels que parlem són treballs que miran d'aprofondir en el procés de descoficicació que es parla en el text d'Stuart Hall. Els primers estudis de recepció que arrencan del centre de Binginman intentan conèixer a fons com les arrels socioculturals de classe obrera són un factor determinant a la hora de descodificar els estudis de comunicació de massas. Els estudis eran com descodificar les series de televisió, David Morley va produir diferents estudis amb la dea de les arrels de classe i com aquestes arrels influeixen en la lectura i descodificació de missatges. Ell estudiava quina lectura feien els treballadors a certs continguts.
Aquests estudis ens han deixat dos conceptes: – La audiència activa: des de els estudis de recepció dels estudis culturals es para una especial atenció del paper actiu de l'audiència. A la hora de interpretar selectivament. Les altres teories al llarg del curs són teories que tenen una visió molt passiva del públic.
– Contextos de recepció: observen a partir de l'estudi de quina manera es descodifiquen els missatges observen que existeixen climes o àmbients que condicionen i orienten les descoficiacions dels pubics. Un dels més importants és el context familiar ja que provoca unes lectures determinades dels missatges dels mitjans. També existeixen altres formes o contextos diferents com: com es veu la tv a les pressons....
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Usos i gratificacions: De caire funcionalista: és una perspectiva teòrica general que defensa que la gent usa els mitjans de comunicació de masses perquè aixó satisfán necessitats psicològiques i socials.
La diferència entre Usos i Gratificacions amb els estudis culturals es per entendre els estudis dels anys 50 i els estudis més critics que tracten temes més profunds com és la ideologia, de com el públic es capaç de defensar-se ( com diu el text de Stuart Hall ).
Economia política de la comunicació: Herbert Schiller i Dallas Smythe són dos autors clau en la teoria de l'economia política de la comunicació • Definició economia política de la comunicació per Vincent Mosco: És un estudi de les relacions socials particularment les relacions de poder que constitueixen la producció, la distribució i el consum de recurssos inclosos els recurssos de la comunicació. Es tracta d'escriure i examinar el paper de les institucions, expecialment empreses i gobern, responsables de la producció, distribució e intercanvi de les mercaderies de la comunicació i per la regulació del mercat de comunicació.
Aqui el que hi ha es una manera d'entendre la comuniació molt economiciste. On posen més ènfasi és en observar els productes comunicatius com a mercaderies. L'economia politica enten que la comunicació és un sector económic i que tè setit dintre del capitalisme. Les decisions que es prenen dintre del segment de l'economia són lógiques de política económica i per tant s'ha d'analitzar des de la perspectiva de la lógica economicista. Es una perspectiva que s'allunya de les revisions que van suposar l'escola de Franfurkt i els estudis culturals, aquesta visió marxiste de la comunicació suposa un retorn als orígens de la fiolosifa i la lógica marxista. A diferència dels estudis culturals, des de la economia política s'analitza i s'observa la comunicació en clau de economiciste i de lógica de mercat analitzant-la com un producte que és el resoltat d'unes relacions de producció i que com a producte d'aquestes relacions de producció reflecteix el seu contingut i en aquest sentit és diferent els estudis culturals per que tenen en compte que exsiteix un determinsime entre la base material i el producte o la comunicació de masses. Els estudis culturals deien que hem de separar tota aquesta constuccio intelectual que és la cultura i ja no la podem considerar una base determinista. En la base dels estudis d'economia poltiica es torna aquesta visió original marxista. Tan el Herbert Schiller com el Dallas Smythe són casos excepcionals dintre de la investigació socials dels EUA, són casos marginals. El normal o habitual és fer una sociologia de carácter funcionalista i aquests estudis estàn aliniats com a idiologistas o activistes.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Aquests dos autors ( Schiller i Dallas ) li deuen molt a unaltre autor que no va tractar directament la comuniació de masses pero que va ser molt influent en els anys 20 que era Charles Wright Mills que era molt crític i un intelectual que estava en contra de les corrents dominants i de les élits socials nortamericanes sometien al poble americà i de fet ell és un socioleg atípic pero que va ser un referent important en el sentit que va marcar i va resoltar un punt de refència sobretot per Schiller i Dallas.
Una de les coses que es fixen els que estudien l'ecoomia política de comunicació es estudiar la situació en que es troven els sistemas de mitjans, explicar com s'ha desenvolupat la indústria dels mitjans al llarg del selge XX, aquest desenvolupament industrial dels mitjans de comunicació sorgeix de unes petites empreses familairs que es deidcaven en aquest sector a mitjans dels segle XX. Aquests negocis continuen sent empresas familiar més endevant peró amb una nova lógica, una ógica empresarial de maximitzacó dels beneficis i un dels primers treballs d'economia politica de comunicació ( antecedents de Schiller i Smythe perque els seus treballs són de finals dels anys 6070 ) alguns antecedents d'aquests treballs descriuen el ús del poder dintre de les grans empreses familiars de comunicació. Hi ha diversos estudis per observar el poder que les familias exerceixen.
Per tant, una de les coses en la qual centren els estdis és l'origen de la situació actual.
A més tenen una visió sistémica. L'anàisis que fan és de caire sistèmic i es preocupen per questións més parcials, de naturalesa més quotidiana. Trets importants: • • • • La primera questió és que és un tipo d'estudi que obsera als mitjans de comunicació dins del sistema capitalisa. Es un engranatge més i la explicació de la seva llógica s'ha de fer amb aquesta clau: amb llógica capitalista.
Els factors economics determinen procés de comunicació: Un segon aspecte que pot resumir els estudis de economia política és que els factors economics condicionen els procés de comunicació. Tot està subordinat a llógiques economiques, les formes de producció són formes de producció institucionalitzades, els continguts són corretges dinformació dels interesso de la industria i la lectura que s'ha de fer és de caràcter economicista. Senten a la TV com un mitjà que es dedica a extreure benefici dels espectadors.
El tercer tret és que es concentren en un seguit de temes o estudis com ara la concentració de les indústries mediàtiques i en les formes de com es construeix un interès públic i les condicions de com es construeix aquest interès públic. També la llógica i control dels mitjans, la seva llógica económica...
Un quart punt és que des d'aquesta perspectiva la audiència no té gairabè cap llibertat en els processos d'interpretació dels contignuts. Aixó recupera el sentit original o l'apliació original del marxisme en la questió de la comunicació. El públic no té marge per interpretar, el públic està condicionat per la estructura dels contignuts, els processos de comunicació estàn condicinat per aquesta estructura económica. Com aixño es aixi, no mereix la pena ( o a conseqüencia d'aixó ) no és interessant estudiar que pensa el públic per que és dóna per descomptat que hi ha una manipulació, una transmissió de missatges que condicionen i determinen la ideologia de les persones.
Dallas Smythe: Origen canadenc, va estudiar a EUA i desprès va tornar al Canadà pero en veure el gir marxista aixó no agradava i va haver de tornar al canadà. El Smythe és un dels creadors de aquesta teoria EPDLC i dintre de JAMCR ( Asossiació internacional dels invesigadors de la comunicació.. ) que es va crear l'any 78. Des d'aquell moment es va crear una corrent que va tenir forçes seguidors sobretot des de el moment llatinóamericà. Un dels conceptes que ha deixat com a més important el Dallas Smythe és que la audiència és una mercadaria.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Audiència com a mercaderia: alló que els mitjans venen als anunciants és la mercaderia audiència.
No venen espai, venen públic. El que estàn explotant és el seu públic i els públic no cobren res per ser explotats. Aquest factor, aparenment, sembla que alló que ven un diari espalla les seves pàgines o el que venen les radios és temps a les seves emissions, tot aixó que aparentment és el que està en joc a la hora de signar contracter amb empreses de publcitat en realitat amaga una alte cosa que és el públic entès com una mercaderia. El mitjà de comunició no és res més que un intermediari per comunicar amb els comsumidors. Un argument que dóna sentit a aquesta forma d'entendre la llógica economicista i la seva relació amb el públic de termes economics és la creació d'una indústria necesitada per mesurar el públic. Es a dir, es necessari que hi hagui una industria que calculi el públic, la cuantitat de gent que veu el diair o la tv, la mesura de audiència és imprescindible per fer visible aquesta llógica de l'audiència com a mercaderia. Els Smythe diu que alló que els anunciants de tv compren és la atenció del públic, és la seva receptivitat i seguint aquesta llógica és millor disposar d'un públic receptiu, un públic passiu, que pugi interioritzar els missatges publicitaris de una forma acrítica. Es per aixó que alló que convè siguin programes de televisió o continguts periodístics que no questionin o remoguin les consciències del indiviu, sino que el convereixi en un subjecte passiu predisposat al consum. La clau d'aquesta llógica és la publicitat. Tot el contignut en els quals hi ha publicitat està orientat als continguts publicitaris, tots els sectors ( esports, programes, tos els programes que informen i entretenen ) depenen de la publcitat i no existierien si no hi haugès una publicitat que paguès no aixó. Tot gira entorna al publicitat i els ingressos economics que aquesta crea.
Per tant, diu que els programes de tv i ràdio només són una forma d'acompayar els anuncis, és el matiex pero el que està passant o el que passa amb el cinema en l'actualitat és que alló amb el que es fa diners és amb les crispetes... pero la película no és res més una escusa per consumir tot lu altre.
La mateixa llógica és la que és pot aplicar en els contignuts dels programes del mitjà de comuncació. El contingut de veritat no és res més que una “tapadera” del que importa de veritat que és la publicitat.
En aquesta llógica mateixa diu que l'espai doméstic on es consumeix el mitjà és una extensió de la cadena de montatge de la fàbrica. Continuem dintre d'aquesta llógica mercantilitzat dels contignuts mediàtics que s'instalen a casa “nostra”. Diuq eu des de una perspectiva marxista molt ortodoxe ens exploten en alló que treballem durant les 8 h de feina i en el menjador de casa tambè ens exploten la nostra condició de públic.
Autors hereus Dallas Smythe: Hi ha un parell d'autors posteriors que són hereus molt directes de les seves propostes que parlen d'un concepte anomenat “plusvàlua del temps devisionat”, un concpte que es formula lany 86 que ve a dir el següent: el públic per que s'amortitzi el preu d'un programa de tv ( per exemple un informatiu ) perquè s'amortitzi el que ha costat aquell progama, el públic ha de veure els dos anuncis que es programen avans i desprès del programa. Per tant ha de veure 4 anuncis dintre d'aquella franja horaria. Si en lloc de 4 en veu 6 aquells dos anuncis són la “plusvàlua del temps de visionat”, es a dir, aquests dos anuncis més que s'han vist per part del públic és tot benefici net. Els dos de més que s'han vist és benefici totalment net que no serviex per amortitzar, així es cobreixen els costos i s'obtenen beneficis. En definitiva, els mitjans de comunciació programen més temps del necessari d'anuncis per obtenir una “plusvàlua” d'aquell producte que exploten que és el públic.
En definitiva, ( des de la visió de Dallas ) els mitjans de comunciació no es caracteritzan per obtenir el seu valor d'alló que produeixen, sinó d'alló que t'extreuen del públic.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ Herbert Schiller: Anys 70. És un qualificat com un representant de la sociologia radical americana. Ell sobretot ha portat dos grans títols sobre economia política de la comunicació com “ comunicción de massas: empirianismo yankee” “los manipuladores de celebros”.
Un dels conceptes que ha aportat és el concepte del “complex militar-industrial”.
El complext militar-industrial parla al seu llibre de comunciació de massas i empirianismo yankee, no és el primer que ho parla pero ell descriu amb detall com es crear aquest gran sistema d'interessos entrelligats de diversos segments de la societat nortamericana per produir un ordre determinat. El Herbert Schiller desenvolupa aquest concepta o l'utilitza per explica com originalment a EUA es va anar creant un sistema comunicatiu que s'inicia als anys 20 i que culmina o adquireix la seva forma comunicativa als anys 60, no és només un conjunt d'interessos de les empreses de comunicació sino que és un entremat de productes ntre els que fabriquen continguts, els que rebren continguts i els militars que són els que experimenten sobre les coses que pdoen servir pr potenciar aquesta indústria.
Ell diu que en aquest procés de producció en el complex militar dels anys 20 al 60, les empreses que fabricaben aparells de ràdio, es van començar a convertir en indústries de un gran pes important, aquestes indústries van colonitzar un espai comú que és l'espai radioelèctric i el van privatitzar. A travès dels contignuts d'aquests mijans de comunicació que s'han apoderat del espai es venen productes, es promocionen productes que estàn fortament lligats als interessos de les grans empreses, difonen valors que són essencials per el sistema capitalsita com la propietat privada, el lliure mercat, el consum.... Aquest sistema és una gran màquina que és va construint per construir o elaborar una llógica consumista, una llógica capitalsita avanaçada, etc.
Ell també diu que hi ha un període entre els anys 20 i 60 on l'estat, especialment el ministeri de defensa, intervè per impulsar tot el que fa referència a la innovació tecnologia en comunucació.
Estem al període de la Guerra Freda i aquesta innovació suposa un impuls importantíssim per el sector de comunicació. Per tot plegat és crea una mena de xarxa d'interessos on les empreses de comunicació reclaman la inversió en invesitgació, en tecnologies de la comunicació... un cop aquesta inversió s'han fet i s'han generat noves formes de comunicació inmediatament retorna al sector privat ( questes seccions del àmbit militar ) i són explotades per aquestes companyies que es beneficien. Es a dir, la investigació pública beneficia les empreses privades de comunicació. La forma de pagament de les empreses privades és construir un clima social que permeti desenvolupar aquest ordre establert...
Aquesta llógia que s'insala entre els anys 20 i 60 als EUA, traspassa les fronteres dels EUA i auquestes indústries començen a explotar fora del territori nortàmerica començen a explotar aparells comunicatius, tecnlogia de la informació en una clau una mica enganyosa. Ho venen com una forma de progressar. Sota d'aquesta justificació que permet la exploració de aquests produectes que es fan en colonització de paissos del 3r món. Els EUA produeixen continguts, és una gram màquia de contignuts mediàtics que difonen i venen tambè molts aparells radiofónics i dispositius de presentació a paissos lationoamricans. Pero ells no produien continguts per tant els EUA han de produirlos, els amortitzen a EUA i tot el que obtenen quan ho envian fora de l'estat EUA són beneficis nets nous. Amb auqesta exportació de continguts no nomès s'obtenen guanys nets si no que tambè s'obtè la possiblitat de colonitzar valors.
Tot aixó és a gran tret una denúncia de Herbert Schiller com una nova forma de imperialisme amb exèrcit i amb consciències i el Herbert Schiller pensa wue els mitjans de comunicació s'han convertit en extensions del poder polític i economic. No són l'espai per el contrapoder i per tant aixó és un deteriorament de la qualitat democràtica.
ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ El segon text de Herbert Schiller anomenat los manipuladores de celebros es dedica a desmitifiar una sèrie de supósits o ideas que entèn ell que estàn molt ben instalats en els valors americans pero que per ell són més aviat una visió idelogica de la realitat que de fer el que fa es cegar als ciutadants i ell idenifica 4 mites: 1. Individualisme i decisions personals: la forma de vida americana es presenta com una forma de vida individualista, com un lloc en els EUA el home o la dona és fa a ell mateix, és autónom, tè capacitat per formarse i crearse un futur prósper. Els mitjans de comunciació transmeten de manera reiterada aquesta idea del món i del país i per ell, el Herbert, aquesta és una visió mitificada de la realitat que emfatitza la llibertat personal i destaca per sobre els bens colectius, el benestar o la llibertat social. Una visió molt individualista, és una característica arrelada.
2. Neutralitat: els mitjans tenen una funció molt eficaç manipulant el públic i fent pensar a la gent que el poder judicial, les institucions, són neutrals i que tenen una posició objectiva de la realitat i que els caoss de corrupció i les denúncies socials són casos particulars que no són el resoltat de mala gestió de coses que son simplement anomalíes del sistema. Tot aixó es presentat com a succesos aïllats i independent i el resoltat, per exemple, un fet que un jove agafi una escopeta i dispari a una escola és presentat per una persona “boja”, i s'intenta centrar la atenció en aquesta mala influència que podia ajudar a explicar i no es busca una explicació de caire més sitèmica o genral.
3. Un tercer aspecte és el fet de la dissolució del sentit de lo social a favor de una certa esència de la naturalesa humana. És a dir, els conflictes no són responsabilitat de la societat, sinó respostes aïllades. Els mitjans donen una imatge d'aquests conflictes centralitzades en el fet, en el cas. Per exmeple no es centren en que un immigrant hagui matat a una dona, son que existeix un domini dels homes cap a les dones.
4. Unaltre dels mites és un “falç pluralisme mediàtic”: la existència de molts mijtnas no és sinonim de pluralitat. Molts d'aquests mitjans reponen a interessos materials i ideologics identics i el fet de que el sector o la indústria de la comuncació tingui una tendència monopolística és un signe evident que existieen valors condicents, encara que les capçaleres o les emisores o canals aparegin amb etiquetes ben diferenciades. Aixó és un falç plurarisme mediàtic.
Subsidis informatius: no està dintre de la teoria de Economia i politia de comunicació pero si que tè relació.
Subsidis informatius: és un concepte de Oscar H Gandy i que es tracta d'aplicar la llógica de l'economia politica de la comunicació al treball periodístic. En els últims anys han crescut de manera expotencial els gabinets de comunicació i de relacions públiques de institucions, empreses, organitzes públics i privats... Hi ha tot un exèrcit de periodistes que han anat a treballar en aquestes posicions que podriem anomenar la dimensó comunicativa de l'economia productiva i des d'aquestes posicions que es dediquen a la comunicació corporativa o organizacional produeixen subsidis organitzatius per els mitjans de comunicació de masses. El que fan aquestes empreses és asumir els costos de la producció informativa i aleshores a aixó allibera de costos a les redaccions dels mitjans pero com a contratipa la versió dels que produeixen aquests contignuts, la versió dels fets és prioritaria a a hora de mostar els fets. Si tu no produeixes la informació, no pots assumir el sentit que ha de tenir i per tant has de assumir el sentit que et ve de la font. Com a les empreses de comunicació ja els hi va bè despendres dels costos de producció i per tant aixó suposa que ANNA GORDIOLA. PERIODISME UAB, TEORIES DE LA COMUNICACIÓ s'augmenta la producitivitat dels periodistes. Es procesen de manera en sèrie els contignuts de fora, auest periodista té un major index de producitivitat perquè publica més peçes amb més temps i aixó els mitjans agreeixen l'augment de productivitat i la reducció de despeses. Tot aquesta feina de producció l'assumiràn les fonts dinormació el que passa és que l'assumeixen de bon “grat” per que aixó els hi permet reflectir la visió que ells volen d'ells mateixos.
És una feina cada cop més habitual que es agafar la nota de prensa i agafar-la tal qual bè des de els gabinets de comunicació per que la informació ja ve empaquetada, saben produir vidios...
...