Tema 5. (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Dret Constitucional II
Año del apunte 2015
Páginas 15
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 1

Vista previa del texto

TEMA 5. FUENTES DEL DERECHO (Tema 1, 2, 3, 3-7, volumen 2→ 1-3) Las Fuentes del derecho son unes categorías normativas que integran un sistema bastante complejo, se intenta dar unes pautes para identificar las categorías normativas y poderlas identificar. Hay una pirámide normativa que se puede referir a distintos sistemas (estatal, comunidades autónomas, unión europea…) que contienen categorías normativas que se aplican en el mismo territorio. Por tanto tenemos varios sistemas de fuentes que se aplican a la vez. Dentro de cada categoría normativa tendremos también fuentes que pueden provenir de distintos órdenes: normas estatales, normas con rango de ley (leyes ordinarias aprobadas por el parlamento y decretos-leyes aprobadas por el gobierno). Las normas se van renovando y aprobando en el tiempo y por tanto deberemos seguir un criterio para ver qué norma prevalece a la anterior.
1. CONCEPTOS BÁSICOS.
El concepto de fuente del derecho es una serie de categorías básicas a través de las que se manifiestan las normas jurídicas. El Código Civil es el que enumera las fuentes del derecho: ley, costumbre y principios generales del derecho, este es codificado en una época en que la Constitución aun no tenía el significado normativo que tiene hoy en día. Nosotros no nos vamos a acoger en la idea civilista del Código Civil sino solamente a aquellas fuentes que tienen reflejo constitucional. Para cada categoría normativa que vamos a ver vamos a conducir un análisis semejante entre ellas, para cada categoría vamos a ver como requisitos:  Cuál es el órgano competente para aprobar esta norma.
 Cuál puede ser su contenido (si hay límites materiales para esta norma).
 Cuál debe ser el procedimiento de su aprobación y qué efectos tendrá esta norma (efecto de primacía, efecto directo, fuerza de ley…).
 Qué órgano es competente para el control de la norma: Tribunal Constitucional, Tribunal de Justicia, Contencioso-administrativo.
La validez es la propiedad de la norma aprobada por el órgano conforme al procedimiento, y en el marco competencial previamente establecido, solamente si la aprobación se produce de esta forma será esta norma considerada válida.
2. PRINCIPOS DE ESTRUCTURA DEL SISTEMA DE FUENTES: El sistema de fuentes es un sistema complejo formado por elementos interactivos que forman una totalidad articulada, dinámica, autorregulada y plural. Este sistema tiene tres dimensiones y por tanto tres principios de estructura: a. DIMENSIÓN VERTICAL→ PRINCIPIO DE JERARQUÍA.
Este principio es el tradicional de ordenación de las fuentes, es el principio al que nos hemos referido en la introducción, la idea de que hay una norma fundamental que puede derogar las normas inferiores, dichas normas están sujetas a esta, no pueden contradecirla u ignorarla. Este principio está regulado por el artículo 9.3 CE. A cada tipo normativo se le va a asignar un rango diferente y las normas entre rangos se van a relacionar jerárquicamente se van a relacionar entre si. En caso de conflicto las normas de rango superior prevalecen a las de rango inferior. Por ejemplo: si la constitución regula una materia pero hay una ley que regula la misma materia de una manera incompatible con la otra, según el principio de jerarquía la norma superior prevalece sobre la inferior en virtud de una fuerza activa, que es la capacidad de derogar. Asimismo las normas superiores prevalecen a la norma inferior porque tienen fuerza pasiva, la capacidad de resistir a la derogación. En el ejemplo de la constitución esta prevalece a la ley porque tiene fuerza activa pero también pasiva, porque se resiste a la derogación por la ley, no puede ser derogada por esta.
La ley no puede derogar a la constitución porque le falta fuerza activa, la capacidad de derogar esta norma y al mismo tiempo la constitución tiene la fuerza pasiva de no ser derogada por la ley.
El único tema que hasta el momento no resolvemos con el principio de jerarquía incluso en un ámbito meramente estatal es el de que se tienen normas de mismo rango, normas que regulan una misma materia de manera incompatible pero que están en el mismo rango.
Estas normas no se pueden derogar entre sí por el principio de jerarquía, por este motivo acudimos al criterio cronológico.
b. DIMENSIÓN HORIZONTAL→ PRINCIPIO DE COMPETENCIA.
Este principio nace en los sistemas federales sin embargo su ámbito se ha extendido.
En España, un país formado por comunidades autónomas, hay normas estatales y normas autonómicas (Estatutos de Autonomía). Las contradicciones entre estos dos tipos de normas no se solucionan con el principio de jerarquía sino con el principio de competencia. Hay fuentes del derecho que no caben en la pirámide kelseniana estatal, las cuales no podemos encajar en el principio de jerarquía. A distintos tipos normativos les corresponden distintos contenidos en virtud de tres criterios:  CRITERIO TERRITORIAL. Prevé que determinados entes territoriales puedan regular determinadas materias. Es decir, la Generalitat de Catalunya tiene unas competencias en el ámbito por ejemplo de la sanidad y a partir de ahí puede producir normas, el estado puede producir normas pero deberá ser de otro ámbito material. Si tenemos dos normas que regulan la misma materia debemos ver quién es el órgano competente (siempre será solamente uno) la norma de cuyo órgano no sea competente queda anulada. Lo mismo sucede a nivel supraestatal con la Unión Europea, las comunidades autónomas y los estados serán competentes de determinadas materias, pero si se produce una contradicción no se deberá ver solamente con un criterio jerárquico sino también de competencias, el órgano competente será el que podrá dictar la norma jurídica, sin tener en cuenta cuál es jerárquicamente superior a la otra.
 CRITERIO ORGÁNICO. Una vez hemos establecido si el ente territorial era competente o no debemos ver si el órgano era competente o no lo era. Es decir, ciertas categorías normativas pueden prever que solo pueden ser reguladas por un órgano determinado, si una materia solo puede ser regulada por un órgano, tendríamos que ver para la validez de esta norma qué órgano la ha aprobado.
Podríamos pensar en categorías normativas que están en el mismo rango como por ejemplo la ley y el decreto-ley, ambas tienen fuerza de ley pero deben estar aprobadas por órganos distintos.
 CRITERIO PROCEDIMENTAL. La aprobación de una norma se debe realizar siguiendo un determinado procedimiento (Ejemplo: Ley orgánica, Ley de presupuestos).
El hecho de cumplir con todos los criterios es condición de validez de la norma, si no se siguen estos criterios la norma no es válida. Ahí tampoco juega el criterio de jerarquía, todos estos criterios se deben realizar correctamente.
c. DIMENSIÓN TEMPORAL→ CRITERIO CRONOLÓGICO.
Sirve para ver que norma prevalece y qué norma se deroga en caso de que haya dos normas con el mismo rango pero que regulan la misma materia de forma contradictoria, como este problema no es resuelto por el principio de jerarquía acudimos a este otro principio: el criterio cronológico. El principio es: la ley posterior deroga la anterior, esto se proyecta solo con normas de mismo rango, si tenemos dos leyes que regulan una misma materia y esta regulación resulta incompatible la ley que se aprueba con posterioridad prevalecerá sobre la anterior, la anterior será derogada.
Esta derogación también se puede hacer de manera expresa, es decir, la misma norma nos indica qué partes de la norma anterior no son válidas y qué partes de ella sí lo son. En la derogación tácita tendremos que interpretar nosotros las incompatibilidades y estas serán las que se derogarán.
Estos tres criterios se superponen y se tienen que aplicar de manera cronológica, si se tienen dos normas que se contradicen se tienen que estudiar estos tres principios y si los cumplen, una vez sabemos esto ya normalmente no estamos en conflicto porque si tenemos dos normas que se contradicen y comprobamos que uno es competente y el otro no, una de ambas es inválida. Si se da el caso de que estamos dentro del mismo sistema normativo ahí vamos a aplicar primero el principio de jerarquía, es decir, si ambas leyes cumplen todos los requisitos vamos a ver qué órgano es superior al otro, la norma cuyo órgano sea superior prevalecerá sobre la otra. En caso de que no estemos ante dos sistemas distintos sino dentro de un mismo rango vamos a acudir al criterio cronológico: la norma posterior deroga la anterior.
3. LA CONSTITUCIÓN COMO FUENTE DEL DERECHO.
 LA FUENTE DE LAS FUENTES. La constitución es fuente de las fuentes por su legitimidad democrática (ha sido aprobada por los constituyentes) y es la norma primaria sobre la producción jurídica: establece las potestades normativas de los órganos (procedimientos que han de seguir los órganos para dictar normas, límites materiales que estos órganos tienen en su potestad normativa) y define los tipos de normas que hay y las relaciones entre estas. Es el modo de organizar el poder y fundamentar la validez del ordenamiento, hace depender la titularidad de los órganos que ejercen el poder del Estado de los ciudadanos y garantiza en el ámbito externo de la acción de poder. Es la cúspide de la pirámide normativa y por tanto la debemos tratar como una fuente de derecho en sí. Es una norma jurídica pero tiene unas características bastante especiales si la comparamos con otras normas jurídicas del sistema.
 LA FUENTE DEL DERECHO. Hay ciertas características de la constitución que la distinguen del resto: o Vincula a los poderes públicos y a los ciudadanos (art. 9.1 CE). Pero no todos los preceptos de la constitución vinculan de igual manera a los ciudadanos y a los poderes públicos (ej. Una norma que se dirige al legislador no se dirige al ciudadano).
o Supremacía de la constitución: no como fuente de las fuentes ni como norma primaria sino por su carácter jerárquico superior. Ahí aparece otra vez la fuerza activa y la fuerza pasiva, la constitución tiene fuerza activa que le permite derogar las normas inferiores y una fuerza pasiva que le permite resistir a la derogación por normas inferiores. Las garantías de la supremacía son:  La reforma constitucional: el procedimiento agravado de reforma constitucional es una garantía a la supremacía de la constitución porque dificulta su reforma.
 Control de constitucionalidad: se encarga de la adecuación de las normas inferiores a las superiores.
o Eficacia directa de la constitución: es directamente aplicable sin que se requiera un desarrollo legislativo para que lo sea. Esta aplicación también implica que puede ser alegada ante los tribunales sin necesidad de desarrollo legislativo. Podemos pensar ahí sobre todo en los derechos fundamentales, el hecho de que el legislador no haya intervenido en la regulación de estos derechos no implica que no sean aplicables.
o No todos los preceptos constitucionales tienen la misma eficacia: hay una gran diferencia entre los derechos del capítulo II y de los principios rectores del capítulo III (título I): art. 53 CE.
o Plena eficacia derogatoria: la constitución en el apartado tercero de la disposición derogatoria establece que quedan derogada cuantas disposiciones se opongan a lo establecido en la Constitución.
NORMA CONSTITUCIÓN ÓRGANO Poder constituyente: son las cortes generales en su actuación de poder constituyente, ya sea en su creación o en su reforma.
PROCEDIMIENTO La reforma está regulada por los artículos 167 y 168, los cuales indican dos procedimientos de reforma:  167→ Procedimiento ordinario: la mayoría es de 3/5. Usamos  168→ Procedimiento agravado: tiene un referéndum obligatorio al final y requiere una primera aprobación, la disolución de ambas cámaras aprobación y votada una por las segunda nuevas cámaras. La mayoría es de 2/3. Usamos este procedimiento con la reforma total, capítulo relativo a los derechos fundamentales (Art. 14-29), corona y título preliminar.
EFECTO El efecto de la constitución en el sistema jurídico es de supremacía sobre las demás categorías normativas.
CONTROL El Tribunal Constitucional se encarga del control judicial, es decir, de que ninguna norma ignore o contradiga la constitución. Dado que todo puede ser reformado el TC no puede declarar inconstitucional que se ha conseguido mediante la reforma constitucional. Pero sí hay un límite procedimental: que se reforme la constitución siguiendo un procedimiento equivocado (que no cumpla todas las características del 167 y el 168).
4. LOS PRINCIPIOS DE SUJECIÓN DEL ESTADO AL DERECHO.
Estos principios no tienen nada que ver con los principios vistos al inicio de la clase, sino que son aquellos que garantizan la sujeción de los poderes públicos al derecho y esto en garantía de un ámbito de libertad y de autonomía de los ciudadanos. Todos estos principios los encontraremos en el artículo 9.3 CE:  PRINCIPIO DE LEGALIDAD. Sujeción de los poderes públicos a la ley. Aparte de la legalidad en sentido estricto también está la reserva de ley, ciertas materias serán reservadas a la ley.
Al mismo tiempo, en este principio también se encuentra la idea de primacía de la ley: por el hecho de su legitimidad democrática (haber sido aprobada por un parlamento) es una norma que jerárquicamente es superior a todas las normas dictadas por el gobierno (Art. 97) y la administración pública (Art. 103.1) y también a los jueces y magistrados (Art. 117.1 CE).
El parlamento dicta las leyes y por tanto no está sujeto a las leyes, no tendría ningún sentido.
 PRINCPIO DE JERARQUÍA NORMATIVA. Ya ha sido estudiado.
 PRINCIPIO DE SEGURIDAD JURÍDICA. Es un principio que defiende que los ciudadanos deben tener certeza sobre las normas que conforman el ordenamiento jurídico y por tanto, deben de ser previsible la interpretación y aplicación por parte de los poderes públicos. Este está muy conectado con el siguiente principio.
 PRINPICO DE PUBLICIDAD DE LAS NORMAS. Las normas que se dictan deben poder ser conocidas. Hay una serie de instrumentos de publicidad de normas: boletines y diarios oficiales, solo si la norma es conocida podrá exigirse su cumplimiento. Y la entrada en vigor se realiza 20 días después de su publicación en el Boletín Oficial del Estado.
 IRRETROACTIVIDAD DE LAS DISPOSICIONES NORMATIVAS. La irretroactividad normativa se produce cuando las normas se aplican a supuestos de hechos acaecidos después de su entrada en vigor. Una norma no puede regular supuestos de hecho sucedidos con anterioridad a su aprobación. Pero el Código Civil (Art. 2.3 CC) dice que el legislador puede establecer que esto no se produzca de esta forma: el legislador puede dictar una norma irretroactiva pero el límite es que esta irretroactividad no puede contener disposiciones que son sancionadoras o restrictivas de derechos fundamentales.
 PRINCIPIO DE INTERDICCIÓN DE LA ARBITRARIEDAD DE LOS PODERES PÚBLICOS. Es una actuación que tiene que hacerse respectando el interés público, las competencias propias, los procedimientos establecidos y los principios y valores constitucionales y legales.
 PRINCIPIO DE RESPONSABILIDAD. Si un poder público en su actuación actúa en contra del estado de derecho de la constitución y por tanto vulnera derechos de los ciudadanos o de terceros deberá responder por ello, normalmente la responsabilidad es civil: indemnización por los daños causados.
NORMAS PROCEDENTES DEL PARLAMENTO.
LA LLEI: CONCEPTE, TIPOLOGIA I CONTROL.
De manera àmplia parlem de llei com qualsevol norma jurídica, però amb un sentit més estricta la llei és una norma jurídica escrita, és un text o un document normatiu aprovat per el parlament a través d’un procediment legislatiu caracteritzat per la deliberació i la publicitat. La llei és un dels tipus bàsics de font del dret, juntament amb la Constitució i el Reglament.
La llei és una norma primària, el legislador disposa d’una llibertat de configuració àmplia per l’aprovació d’una llei i per regular tot tipus de camps d’activitat i de sectors, els únics límits que té el legislador a l’hora de dictar lleis són:  La Constitució  No pot regular matèries que no siguin la seva competència, com per exemple matèries que són competència dels parlaments autonòmics o que són competència de la Unió Europea.
Respecte el concepte de llei hi ha dos conceptes:  CONCEPTE FORMAL DE LLEI. Disposició normativa aprovada pel parlament independentment del seu contingut, procedeix del parlament per tant, i s’elabora a través d’un procediment públic i contradictori.
o Procedència parlamentària o Dignitat democràtica→ procedeix d’un òrgan escollit democràticament o Aprovada a través d’un procediment inspirat en els principis de deliberació i de publicitat.
 CONCEPTE MATERIAL DE LLEI. Es tracta d’un concepte que no es basa tan en la forma d’aprovació d’aquesta sinó en la matèria que aquesta regula.
o Generalitat de llei→ una llei és qualsevol acte normatiu que té un caràcter abstracte general, que regula certs àmbits materials... s’identifiquen per certes matèries que farien que l’acte normatiu fos una llei.
o Distinció d’efectes→ o es proposa una definició que atengui a la generalitat de la llei o bé definicions que tinguin a veure amb la matèria, es veu com un exemple de concepte material de llei.
Ens regim per el concepte formal de llei. S’ha intentat atribuir un cert contingut material a la llei en el qual el monarca no podia entrar, però això actualment ja no és necessari. A la pràctica la llei sol tenir un alcanç universal i se sol redactar d’una formulació molt general i abstracta, però això no té a veure amb què hagi de complir requisits propis de la llei, sinó requisits que han de complir totes les lleis.
CRISIS DEL CONCEPTE TRADICIONAL DE LLEI.
Abans de que sorgeixi la constitució hi havia un concepte tradicional de llei relacionat amb:  Permanència→ o Lleis singulars: hi havia lleis que només es dirigien a un col·lectiu particular o a un individu, és a dir, per un supòsit de fet concret. Això ja no és possible, actualment les lleis han de tenir caràcter general.
o Permanència de la llei: la codificació de certes matèries en codis civils o penals contribuïa a la permanència de la llei com a categoria de la llei.
 Supremacia→ la llei no és la norma suprema, en el moment en què apareix la Constitució aquesta passa a ser-ho i per tant la llei deixa de ser-ho. La llei està subordinada a la Constitució i també al dret de la unió europea (tot i que no es tracta de subordinació sinó que simplement la UE té la competència en certes matèries).
 Privilegi jurisdiccional i presumpció de constitucionalitat→ l’ordenament jurídic tal i com el preveu la Constitució hi ha la possibilitat de suspendre una llei autonòmica, aquesta suspensió es fa de forma automàtica. Alhora es té la possibilitat d’inaplicar lleis contradictòries amb el dret de la UE. El privilegi que havia tingut la llei anteriorment en l’àmbit jurisdiccional es veu afectat.
 Caràcter il·limitat→ la llei ja no pot regular tot el que vulgui sinó que les matèries estan limitades, té la capacitat de regular unes certes coses però les altres no. A part, també hi ha altres tipus de normes amb rang de llei, no es tracta de la llei (aprovada pel parlament) com a norma unitària.
Totes aquestes característiques actualment estan en crisi degut a l’aparició de la Constitució, la qual és superior a aquesta.
La llei ja no és una norma unitària sinó que n’hi ha diferents tipus: per aquest motiu hi ha una tipologia.
 LLEIS I NORMES AMB RANG DE LLEI. Aquestes normes es poden distingir agrupant-les de tres formes diferents.
o SEGONS EL SISTEMA: podem fer la diferenciació entre lleis estatals i lleis autonòmiques.
o SEGONS L’ÒRGAN: també hi ha normes amb rang de llei aprovades pel govern:  Decrets-llei  Decrets-legislatius o SEGONS EL PROCEDIMENT: hi ha lleis ordinàries, lleis orgàniques, pressupostos generals i Reglaments Parlamentaris.
CONCEPTES RELACIONATS AMB LA LLEI.
Quan parlem de lleis és fonamental distingir entre diferents conceptes relacionats amb la llei, sobretot perquè la seva denominació és bastant similar i pot crear confusió:  RANG DE LLEI. El rang de llei la posició jeràrquica de la llei respecte l’ordenament jurídic, simplement es defineix la posició jeràrquica de la llei. En cas de normes amb rang de llei serà inferior a la Constitució però superior als Reglaments.
 FORÇA DE LLEI. Capacitat innovadora de l’ordenament jurídic, distingim entre la força de llei activa i la força de llei passiva.
o Força de llei activa: capacitat innovadora de l’ordenament jurídic. Poder derogar o modificar totes les normes del mateix rang o inferior.
o Força de llei passiva: capacitat de resistència enfront altres normes amb rang inferior, només poden ser derogades o modificades per altres lleis o normes amb rang de llei.
La relació entre les diverses normes amb rang de llei és regeix per el principi de competència.
 VALOR DE LLEI. Es refereix a la capacitat de ser controlada, només pot ser controlada per el Tribunal Constitucional, quan una norma té valor de llei només pot ser enjudiciada per el TC, amb diferents tipus de control: o Recurs d’inconstitucionalitat: o Qüestió d’inconstitucionalitat: Quan parlem de normes amb valor de llei també inclou els Reglaments Parlamentaris, els quals tenen valor de llei però no tenen rang i força de llei.
 RESERVA DE LLEI. Es parla de reserva de llei quan la regulació primària d’una determinada matèria es reserva per part de la Constitució a un tipus específic de norma anomenada llei. La constitució demana expressament que una certa matèria sigui regulada pel legislador, el qual farà la llei. Això es fa perquè es vol garantir que la regulació la realitzi el legislador com a representant de poble, a través del procediment legislatiu: garantia de pluralisme democràtic i de la participació de minories.
Això es realitza així perquè si una determinada norma ve només aprovada per el govern (poder executiu) no estaríem garantint que en l’aprovació d’aquesta hi intervingui la minoria parlamentària, llavors si passa pel parlament aquesta oposició o minoria parlamentària es veurà involucrada en el procés.
La conseqüència de la reserva de llei és que s’imposa un límit al poder executiu, el qual no hi podrà entrar mitjançant reglaments. Al mateix temps s’imposa un límit al legislador, se li imposen certs límits ja que això significa que no podrà dir que ho vol delegar al govern que ho haurà de regular per reglament. És a dir, quan hi ha una reserva de llei s’obliga al legislador a regular-ho per llei, no pot remetre aquesta matèria a un desenvolupament reglamentari.
El legislador només pot fer això si la llei té una habilitació expressa al govern per el desenvolupament, no s’accepten remissions en blanc, és a dir, les remissions que s’accepten són per l’execució de la llei, no per desenvolupar-la i a la pràctica són habituals les clàusules generals de remissió en les quals es diu que el govern pot regular aquesta matèria només per l’execució, per el desenvolupament de detalls, no per innovar-la.
REFERÈNCIES CONSTITUCIONALS A LA LLEI. MOODLE El legislador pot regular àmpliament les matèries que li són competències però té el límit imposat per la CE.
LLEI ORDINÀRIA I PROCEDIMENT LEGISLATIU ORDINARI.
L’òrgan que dicta la llei ordinària són les Corts Generals, els òrgans que participen en aquesta aprovació són:  PLE. Hi ha d’haver la totalitat dels parlamentaris.
 MESA. Funcions d’organització i administració.
 COMSSIONS PERMANENTS LEGISLATIVES. Reflex del ple.
 PONÈNCIA. Grup reduït de parlamentaris que representen el ple i les reunions són a porta tancada.
El procediment legislatiu ordinari té diferents fases:  INICIATIVA LEGISLATIVA (Art. 87). Els que tenen iniciativa de proposar una llei són el congrés dels diputats (15 diputats o 1 grup parlamentari), el senat (25 senadors o un grup parlamentari), les assemblees autonòmiques (regulació de cada estatut d’autonomia i reglament parlamentari), el govern o consell de ministres, el qual presenta un projecte de llei i finalment també per iniciativa legislativa popular, sempre i quan s’aconsegueixin 500.000 firmes. En cas que no es tracti d’un text presentat pel govern es tractarà d’una proposició de llei.
o PROJECTE DE LLEI (Art. 88 CE)→ és impulsat pel govern i tenen prioritat en la tramitació, és a dir, si es tramita a la vegada un projecte de llei i una proposició de llei aquest primer tindrà prioritat. Quan diem que el govern és qui presenta el projecte de llei ens estem referint a que s’està elaborant un projecte de llei al consell de ministres. Es tracta d’un projecte de llei que regula una certa matèria, el ministre corresponent per aquesta matèria presentarà un avantprojecte de llei al seno del govern. Al consell de ministres es realitzen informes i dictàmens pertinents i es fa una segona lectura.
Llavors al congrés la mesa pot admetre’l a tràmit, la qual cosa no és una presa de consideració (cada càmera vota si vol considerar-lo o no). L’envia a la comissió pertinent i aquest pot obrir el termini de fer esmenes i s’envia el projecte de llei a la comissió a la qual li pertanyi per raó de matèria. Hi ha dos tipus d’esmenes: a la totalitat (tenen a veure amb dubtes sobre el projecte en el seu conjunt, si es realitzen aquestes esmenes, és a dir, si es modifica tot el text, s’obliga a que el projecte de llei sigui enviat al ple i que es realitzi un debat sobre aquesta esmena de totalitat, també es pot relacionar amb la denegació. Ho ha de fer un grup parlamentari sencer) i a l’articulat (són les esmenes tradicionals: de substitució, d’afegiment, de modificació..., les quals es fan a articles del projecte de llei, però no al seu conjunt).
o PROPOSICIÓ DE LLEI (Art. 89 CE)→ es tramiten per el congrés dels diputats, tant si la iniciativa prové del propi congrés, d’una comunitat autònoma o de la iniciativa popular es tramitarà al congrés dels diputats.
Aquesta proposició de llei és qualificada per la mesa del congrés i es publica al Butlletí Oficial del Congrés dels Diputats i és remesa al Govern, per tal que conegui de la mateixa i doni la seva opinió sobre aquesta proposició de llei. Hi ha la possibilitat de que el govern faci un vet pressupostari, pot impedir que la proposició de llei es remeti, per tant, el govern té 30 dies per donar la seva opinió i donar el vet.
El següent pas és la presa en consideració: és un tràmit en el qual el ple de la cambra vota si el pren o no en consideració i després s’envia a admissió, s’obre el termini per realitzar esmenes. Aquí també veiem una diferència amb la tramitació amb el projecte de llei, en aquest cas no hi ha esmenes a la totalitat, el propi congrés ja ha donat el seu vistiplau al conjunt de projecte. Això seria una proposició de llei que emana del congrés dels diputats, tot i que pot provenir també del senat, això seria un supòsit diferent.
Tramitació del Senat→ hi ha d’haver un mínim de senadors necessaris per exercir la iniciativa legislativa (25 senadors o 1 grup parlamentari), una vegada s’hagi realitzat aquesta iniciativa legislativa, el senat dirà que s’ha de publicar al Butlletí Oficial del Senat.
Després es remet al govern i el senat vota la presa en consideració de la proposició de llei del ple. La única diferència és que en el senat hi ha la possibilitat de que es proposin vàries proposicions de llei. Una vegada s’ha aprovat s’envia a la mesa del congrés.
 TRAMITACIÓ COMUNA DEL PROJECTE O PROPOSICIÓ DE LLEI.
o CONGRÉS→ Aquest pas és comú tant per el projecte com per la proposició de llei, que és la tramitació comuna de llei. En la comissió (el ple ja ha decidit i per tant, ja no es pot fer l’esmena a la totalitat) hi ha 15 dies en els quals es realitza una ponència que emetre un informe que serà discutit i es redacta un dictamen, un altre text. Aquest conté la aprovació o la denegació de totes les esmenes que s’han presentat amb anterioritat i serveix perquè el ple pugui decidir sobre aquestes esmenes. Una vegada la comissió ha redactat aquest dictamen s’envia al Ple i llavors aquest té la possibilitat el text tal i com ha sortit de la comissió o bé denegar el text que surt de la comissió (el dictamen) i mantenir el text original. També té la possibilitat de redactar un text de transacció, un text que posa en consens la versió original i la versió de la comissió. És un tercer text però que té una majoria al ple. El text que sigui (algun dels 3) s’aprova i s’envia al Senat.
 SENAT→ al senat es publica el text, va a la comissió, es proposen esmenes les quals van a la ponència, a la comissió i al ple. El senat té la possibilitat d’aprovar el text per majoria absoluta (el qual anirà a sanció, promulgació i publicació), però també el pot vetar per majoria simple. Té la possibilitat de vetar-lo també de vetar-lo sencer, en aquest cas ho haurà de fer per majoria absoluta. Si estem en cas de discrepàncies (hi ha esmenes o vet), el text en comptes d’anar a sanció, promulgació i publicació, el text tornarà al congrés dels diputats. Si el senat interposa el seu vet, el congrés pot superar-lo per majoria absoluta o per majoria simple si han transcorregut dos mesos. Si el senat interposa esmenes, el congrés pot superar-les per majoria simple. Això mostra la superioritat del congrés per sobre del senat.
 TRAMITACIÓ COMÚ DEL PROJECTE I PROPOSICIÓ DE LLEI.
o SANCIÓ I PROMULGACIÓ. Els dos els fa el rei. Té 15 dies per sancionar-la i llavors l’ha de promulgar, en aquest moment és quan es comproven els requisits constitucionals.
o PUBLICACIÓ. Es publica al BOE i als 20 dies després entra en vigor o bé quan el propi legislador ho digui en la llei (té la possibilitat de posar una data determinada).
PROCEDIMENTS LEGISLATIUS ESPECIALS.
Per aprovar lleis ordinàries també es poden seguir procediments especials.
 PROCEDIMENT DE LECTURA ÚNICA AL PLE. Són les normes en què la simplicitat de la norma ho permeti o bé normes sobre les que ja hi ha un gran consens entre les diferents forces polítiques. En aquest cas la proposició de llei es realitza abans de ser votada en el ple i s’envia a una comissió. En el cas de la lectura única es prescindeix d’aquesta fase, es debat i es vota directament al ple sense fer això d’abans. Això es fa al mateix ple a proposta de la mesa i havent escoltat la Junta de Portaveus.
 TRAMITACIÓ A LA COMISSIÓ. Aquest procediment és genèric, com si les lleis només es debatessin a la comissió. El ple pot arribar a funcions legislatives per tota la elaboració de la llei que es farà només a la comissió, aquesta delegació és revocable, el ple en qualsevol moment pot revocar-ho i votar el projecte o la proposició de llei al ple. Hi ha algunes matèries que queden excloses: reformes constitucionals, matèries de llei orgànica, llei de bases i llei de pressupostos generals.
 PROCEDIMENT D’URGÈNCIA. L’únic que canvia respecte el procediment legislatiu ordinari és que els terminis són menors, en el congrés el termini es redueix a la meitat (15 dies que té per fer algo que ja no recordo passen a ser 7). I en el senat el termini genèric de dos mesos que té per introduir esmenes i votar el text es queda en 20 dies. També s’haurà de comptar amb una decisió de la mesa, ratificada per un mínim de diputats i grups parlamentaris o un mínim de senadors.
LLEI ORDINÀRIA ÒRGAN→ corts generals PROCEDIMENT→ procediment legislatiu ordinari (amb possibilitat especial) EFECTE→ norma amb rang i força de llei CONTROL→ TC ...