Tema 5. La Vegetació del món (2010)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencias Ambientales - 3º curso
Asignatura Geobotànica
Año del apunte 2010
Páginas 5
Fecha de subida 31/08/2014
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Alejandro Batlle GEOBOTÀNICA TEMA 5: La Vegetació del Món Els biomes són un conjunt de regnes que varien segons la latitud.
A l’Estat Espanyol té el paisatge centreuropeu, mediterrani i “macaromèstiques” (illes afortunades).
Els macrocicles de l’atmosfera marquen el comportament dels biomes del planeta. A l’Equador trobem la zona de màxima radiació solar ja que és perpendicular als raigs. D’aquesta forma trobem que hi ha una màxima evapotranspiració , puja l’aigua i al refredar-se plou (borrasca o ciclòniques). Així tenim boscos tropicals caducifolis i sabana. Quan l’aire ja és sec i es refreda baixa i al no haver pluges forma els deserts i zones mediterrànies.
Als 60º hi ha una altra zona humida que forma el taigà, boscos de coníferes boreals i temperat de caducifolis i praderies. Més amunt ja trobem una altra zona seca de tundra seca (anticiclòniques). Als 60º al sud trobem els boscos equatorials A les zones de borrasca hi ha baixes pressions a causa de la pujada de l’aire calent i humit. En canvi als anticiclons hi ha altes pressions per la baixada d’aire fred i sec.
Les oscil·lacions relació a la latitud.
tèrmiques en Cal dir però que al sud trobem climes més amortitzades per la proximitat contínua del mar.
Subtropical : pas del tropical al temperat Tota la costa mediterrània trobem una gran biodiversitat.
Alejandro Batlle Esquema de biomes Zones climàtiques  grans biomes Àrtic o polar  gels polars (deserts de gel) i les tundres Boreal  boscos boreals de coníferes (taigà) Temperada boscos temperats plano-caducifolis, estepes i praderies temperades.
Subtropical boscos i matolls esclerofil·les (vegetació mediterrània), deserts i semideserts (freds i calents) Tropical  estepes, sabanes tropicals, boscos secs tropicals o cadicifolis (estacionals) i boscos plujosos subtropicals.
Equatorial  boscos tropicals humits (pluviïsilva) GELS POLARS En trobem a l’àrtic (aquí hi ha ossos) antàrtic (aquí hi ha pingüins) i el bioma és el gel polar. Els deserts de ges és característic de les regions interiors de Groenlàndia i l’Antàrtida. Les condicions físiques són extremes i no  vegetació.
TUNDRA ÀRTICA En trobem a tota la costa de la zona polar de l’àrtic. Aquí les precipitacions són majors igual que les temperatures. Per tant, ja podrem trobar petites herbes. Els arbres no podem créixer sobretot perquè el sòl està congelat a partir del 50 cm(permafrost) i les poques pluges. Per tant parlem d’un bioma sense arbres que s’estén bàsicament per tot l’hemisferi nord, principalment per damunt del Cercle Polar Àrtic. Ocupa 1/5 de la superfície terrestre i està més desenvolupat a l’hemisferi Nord. També podem trobar formacions similars a l’alta muntanya (tundres alpines) que tenen les mateixes característiques. Encara que l’evaporació és baixa, són zones generalment seques, es poden qualificar de deserts o semideserts freds. Les precipitacions són inferiors als 250mm/cm2/any. Presenta una capa subterrània de Alejandro Batlle permafrost, sòls àcids o neutres, pobres en nutrients i per tant poc apropiats per a l’agricultura.
L’alçada de les plantes està sovint condicionada per l’alçada de la neu a l’hivern.
Com els sòls pateixen congelacions durant la nit i al dia es descongelen formen bombejaments poligonals. Això succeeix per la presència d’aigua en sòls argílics i això també succeeix als 22003000m d’alçada i s’anomena solifluxió. La planta que pot suportar aquestes condicions és la festuca skia i presenta un alt contingut de sílice que provoca que sigui molt fàcil relliscar per sobre d’ella.
TAIGÀ. BOSC BOREAL DE CONÍFERES En trobem a la zona nord d’EUA i Europa. El taigà és el nom rus dels boscos boreals de coníferes. Es caracteritza per presentar una coberta permanent de neu durant l’hivern. Té un clima molt sever, especialment cal al Nord vers l’interior que té condicions més continentals amb temperatures que oscil·len entre 35 i 50ºC. A les zones més septentrionals del seu territori trobem permafrost, ala zona meridional els arbres solen ser molt alts i cap al nord els arbres són més reduïts. Aquests extens boscos boreals de coníferes s’estenen sense interrupció a través d’Euràsia i Nord-Amèrica domina per coníferes, líquens i briòfits epífits. A la taigà septentrional trobem: Picea, latrix, abies, pinus, populus, salix, betula, alnus i rubus. Aquests arbres són coníferes (més antics) perquè hi ha molt poc temps d’activitat i per aguantar la congelació acumulen sucres a les cèl·lules.
BOSC TEMPERAT CADUCIFOLI Aquest bioma es troba a Europa i la costa est d’EUA. Les formacions forestals dominades per planifolis caducifolis. La majoria dels arbres perden la fulla durant els freds hiverns. Aquests bosvos estan quasi absents a l’hemisferi Sud. Presenten el seu màxim desenvolupament en àrees amb hiverns relativament freds, però amb estiu càlids. Les precipitacions anuals oscil·len entre els 750 – 2500 mm. La pèrdua de les fulles pot ser relacionat amb la no disponibilitat d’aigua durant una gran part de l’hivern. En aquestes regions els sòls romanen gelats durant molts mesos i als boscos hi ha poques plantes anuals i les presents tenen cicles ràpids. Presenten llavors abans de la brotada de les fulles dels arbres. A Europa les principals espècies d’aquests boscos són: Fagus, quercus, populus, ulmus, sorbus, etc.
PRADERIES TEMPERADES I SEMIÀRIDES Quan passem d’un lloc continental a desert trobem estepes i després praderia. Per això trobem aquests biomes al voltant dels deserts del món.
El terme de praderia (estepes temperades) inclou una gran varietat de comunitats vegetals, algunes d’elles connecten amb les sabanes, deserts i alguns entren en contacte amb els boscos caducifolis Alejandro Batlle temperats. Cobreixen la zona que s’estén entre els boscos caducifolis temperats i els deserts amb unes precipitacions entremig a les dels dos biomes. A  de les sabanes les estepes/praderies en general no presenten arbres i es caracteritzen per tenir hiverns freds. El creixement de les plantes és estacional, amb poques espècies herbàcies. Quan es veuen alterades, les estepes/praderies, es transformen en boscos o deserts. Les praderies han estat extensament explotades per l’activitat agrícoles i totes les gran praderies del món han estat algun cop habitades per grans herbívors.
VEGETACIÓ MEDITERRÀNIA Aquesta vegetació es troba a la costa mediterrània, una part d’Austràlia i Xile. Dóna lloc a boscos i bosquines denses de fulla esclerofil·la i perennifòlia. Aquestes àrees tenen un clima subtropical molt  amb hiverns frescos i humits i estius calorosos i secs.
Conca mediterrània  màquies i garrigues Califòrnia  Chaparral Regió central de Xile  Matorral SO Àfrica  Funbos i Rennosterveld S i SO Austràlia  Kwongan, malle scrubs El foc és un factor ecològic de primera magnitud i els mecanismes d’al·lelopaties (malalties dels al·lels dels cromosomes) tenen gran importància.
DESERTS Tots els grans deserts del món estan localitzats a les zones d’altes pressions atmosfèriques que voregen els tròpics a 30º latitud Ni S.
Molts dels deserts es caracteritzen per rebre menys de 100mm anuals, per exemple a la zona d’Atacama (Xile) la mitjana és de 20mm. Cal  els dos tipus de deserts: desert i semideserts freds i els deserts i semideserts càlids. Existeixen grans deserts al N d’Àfrica (el major desert del món és el Sàhara) i en les regions meridionals.
Existeixen altres deserts al Proper Orient, a l’oest de Sud-Amèrica i a Austràlia. Donat el caràcter imprevisible de les precipitacions, les herbes perennes no tenen molt d’èxit en els deserts, en canvi, les plantes anuals hi estan molt ben representades. També hi dominen les morfologies cactiformes adaptades a aquestes condicions.
SABANES TROPICALS Les sabanes són praderies que presenten, en forma dispersa, arbres caducifolis o perennifolis, que poden presentar-se aïllats o en grups.
Els arbres de les sabanes són generalment de fulla caduca, perdent la fulla a l’estació seca. Presenten poques herbàcies anuals i algunes sabanes estan dominades per arbres o arbusts. Ocupen regions localitzades entre el desert i la pluviïsilva perennifòlia tropical. Les sabanes solen rebre molta menor precipitació que les selves tropicals Alejandro Batlle (900 – 1500mm). L’existència de sabanes depèn, en gran mesura, dels incendis periòdics i estacionals que es realitzen per afavorir el creixement d’herbes tendres per les pastures.
BOSCOS TROPICALS I SELVES EQUATORIALS Boscos tropicals humits (selva plujosa)  les pluviïsilves tropicals, estan dominades per arbres sempreverds de fulla ampla, disposada en diversos estrats. Hi viuen més espècies de plantes i animals que en el conjunt de biomes del món, La diversitat específica és enorme (40 espècies d’arbres per Ha). Ni l’aigua ni la temperatura constitueixen factors limitants en cap moment de l’any. La pluja arriba a valors entre 2000 4000 litres/any. Existeix poca acumulació de mo ja que els descomponedors actuen ràpidament sobre les fulles i els nutrients alliberats absorbits ràpidament per arrels micorríziques.
Boscos tropicals estacionals  A les àrees tropicals, en les que existeix una clara estació seca, poden aparèixer d’altres tipus de boscos completa o parcialment caducifolis. En els boscos mixtos, els arbres i arbusts perennifolis (pins i d’altres) estan barrejats amb arbres de fulla caduca.
ALTA MUNTANYA Situada a les altes muntanyes i distribuïda per tot el món, a les zones culminals, per sota la línia de neus perpètues. Les zones amb biomes d’alta muntanya més importants estan a més de molts d’altres, a l’Himàlaia i als Andes. El clima hi és molt sever per la qual cosa les plantes i animals han desenvolupat adaptacions per suportar el fred, el vent assecador, la neu, les altes radiacions i els sòls pobres i rocosos. L’època vegetativa és curta, pot durar des de juny a setembre. Les temperatures d’estiu són de 10 a 15ºC, a l’hivern les temperatures baixen per sota del punt de congelació.
...