TEMA 5. EL MODEL TELEVISIU CATALÀ (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Comunicación Audiovisual - 1º curso
Asignatura Història de la televisió
Año del apunte 2014
Páginas 8
Fecha de subida 05/07/2014
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 5. EL MODEL TELEVISIU CATALÀ El català dins el model franquista Malgrat el règim, el català va aconseguir una certa presència en la televisió espanyola. Això fou a causa de la creació dels Estudis Miramar el 14 de juliol de 1959 a Barcelona. Per què aquesta ciutat? Doncs, perquè és la segona ciutat més important de l’Estat espanyol i per una raó orogràfica bàsica: es necessitava un repetidor a cada ciutat per a arribar a la major part de l’Espanya urbanitzada. Aquests estudis tenien una funció doble descentralitzadora i metafòrica (rivalitat entre ambdues ciutats).
El tímid inici del català a TVE (primer cop que va sentir-se aquest idioma en televisió) es dóna l’any 1962 després d’unes grans nevades a les quals el règim no va reaccionar com havia. Així, per netejar la seva imatge, Franco va deixar que Núria Espert pronunciés un discurs d’ànims al poble en català. Després d’això, l’any 1963, en el Festival de la Canción Mediterránea, celebrat a Barcelona i emès per TVE, Raimon i Salomé van cantar en català i, a més, van guanyar el festival. Aquest fet va produir un impacte brutal al règim, el qual va comportar un canvi en la normativa de les votacions per a no permetre que tornés a passar quelcom així.
Veient el panorama, Franco deixà una certa llibertat, controlada, al català. Es van començar a fer, doncs, els primers programes parlats en català:  Teatro catalán (1964) Només s’emetia en l’àmbit català l’últim dimarts de cada mes, i en la cadena secundària, La2.
La primera obra que va emetre’s i de la qual no se’n conserven imatges és La ferida lluminosa de Josep Maria de Segarra. Disposava d’un pressupost ínfim i durava 1h, per la qual cosa les obres havien de fer-se realment més curtes.
A més, la seva emissió estava sempre sotmesa als canvis especials de la mateixa televisió. És a dir, la seva presència era intermitent, oculta, mal programada i mal anunciada.
 Mare Nostrum (1967) Aquest s’emetia el segon dimarts de cada mes. És a dir, estava programat de la mateixa manera que Teatro catalán i també s’emetia a La2. Era un programa dedicat a la cultura i tradició catalanes aïllat de qualsevol intencionalitat política.
Amb una neutralitat ideològica tractava el folklore català amb una dimensió històrica poc arrelada en el present. És a dir, s’explicava des del passat, havien sigut Catalunya (ara ja no).
 Giravolt (1973) També emès per La2, a aquest li va tocar el tercer dimarts de cada mes. Amb les perspectives futures d’obertura (Franco estava a punt de morir), va ser el primer programa en català en què van plantejar-se temes polèmics i van donar veu a formacions polítiques i a sindicats que a TVE eren ignorades.
Es tractava d’un programa de reportatges semblant a Informe Semanal que prefigurava el clima pre-transició, com un signe d’apertura ideològica, i que fomentava el periodisme d’investigació.
Aquests programes, donada la seva erràtica presència en la programació, eren fàcilment substituïbles. A aquest panorama, però, cal sumar-hi que les televisions regionals desconnecten de la central (a Madrid) per a fer un informatiu local d’uns 20min. A Catalunya això comença l’any 1974. Abans de la mort de Franco, doncs, hi havia unes 17 hores de programació en català a TVE.
Després de la mort del Cabdill no es produeix una revolució televisiva, perquè havien de reinventar-se. No es fomentà la televisió en català fins l’any 1978 o 1980, quan es veu un augment de la programació en català. De fet, en els primers anys de la transició, els treballadors de TVE van començar un projecte de 3r canal en català a partir de l’Informe Miramar, en què es detallava la necessitat d’aquest canal per fomentar la identitat catalana (ara lliure). Tot això coincidí, a més, amb l’Estatut del 78, un dels articles del qual deia que la Generalitat tenia el dret de gestionar un mitjà de comunicació televisiu parlat en català que depengués exclusivament d’ella. El naixement d’un canal autonòmic en català era, doncs, imminent; i podia dependre del Govern Espanyol o de la Generalitat, dilema que va portar dificultats perquè el primer volia controlar aquest canal a través de TVE.
En el circuit català de TVE, llavors, va començar a augmentar considerablement la programació amb programes com:  Vostè pregunta (Joaquim Maria Puyal, 1978) Aquest és un programa d’entrevistes de La2 que tingué una llarga vida en antena. Era, a més, el primer programa amb participació directa de l’espectador en l’àmbit televisiu català. En realitat, era un format radiofònic exportat a la televisió.
Es convidaven grans personalitats de la cultura i la política catalanes, com Salvador Espriu, a mb l’objectiu de crear una mena d’arbre genealògic de la cultura i la política de Catalunya tot establint un diàleg entre el poble català i els seus representants.
 Doctor Caparrós, medicina general (1979) És la primera sit-com catalana i estava protagonitzada per Joan Capri, una figura molt important del panorama humorístic català.
En aquesta es fa un primer pas cap a la normalització lingüística que durà a terme TV3, amb un català molt correcte. Tanmateix, el castellà té una presència molt important en la sèrie, ja que era l’idioma correcte i educat, el de les aparences, per a la burgesia catalana, la qual retrata.
Ara bé, el llenguatge de la sit-com encara no està assumit i el ritme és massa lent, per exemple. Tot i això, evolucionarà d’una manera molt ràpida.
El naixement de la Televisió de Catalunya (TV3) El sorgiment de TV3 té molt a veure amb la nova situació política que vivia el país: la transició.
Josep Tarradellas, després de la mort de Franco, tornà a Catalunya a reprendre el seu càrrec de President de la Generalitat. Així, les institucions i forces polítiques i culturals de Catalunya es posaren en marxa per a desenvolupar estratègies que poguessin consolidar la identitat catalana.
L’any 1977 va celebrar-se el Congrés Nacional de Cultura Catalana, on un dels temes més debatuts va ser els mitjans de comunicació. En aquest congrés s’elaborà el document previ al que després seria la llei de l’Estatut sobre els mitjans. És a dir, era una declaració de principis del que seria TV3. Això denota per part de les institucions catalanes una presa consciència brutal del que significava posseir un mitjà la gestió i la programació del qual estigués forjada en àmbit català.
Només hi havia, aparentment, un problema tècnic: la limitació de freqüències. Això, però, derivà en un problema polític que posà diverses dificultats al seu naixement. La xarxa de repetidors de l’Estat espanyol era propietat de TVE, amb qui calia arribar a un acord, pagar unes taxes i firmar uns contractes de cessió; però qui no veia amb bons ulls els canals autonòmics.
Les accions per a posar en marxa TV3 no van pas aturar-se, però. Poc a poc, després de l’Estatut de 1978, Catalunya va aprovar la llei de la creació d’un canal autonòmic. Amb això, va néixer la Corporació Catalana de Radio i Televisió (CCRTV), qui s’encarregaria del control de la RTV pública catalana. Llavors el Govern central va plantejar-se l’aprovació d’una llei a favor dels canals autonòmics: la Ley del Tercer Canal. Hi havia, però, moltes reticències a causa del trencament del monopoli de TVE que tindria lloc amb aquesta llei. És a dir, s’anava a crear una competència per a la RTV pública espanyola. A més, no es veia bé donar un poder dinamitzador i d’autonomia tal a les comunitats, ja que significava un pas endavant cap a un estat descentralitzat. La pressió de Catalunya amb TV3 i d’Euskal Herria amb ETB no va parar en cap moment, i van començar les seves emissions en un marc clarament il·legal, sense cap regulació.
TV3 neix per a l’audiència el 10 de setembre de 1983 en una emissió completament experimental. L’èxit de la seva inauguració demostrà la necessitat d’aquest canal, la qual cosa va fer que l’Estat aprovés la Ley del Tercer Canal el més aviat possible. El canal, doncs, començà a emetre regularment a partir de 1984. Aquesta primera emissió es va concebre com un acte propagandístic, era una declaració de què volien fer sense saber si els deixarien fer-ho, amb un clar i bàsic objectiu: fer país. L’obsessió de la cadena era la necessitat de fer pàtria i consolidarla, a més d’usar el canal com a principal instrument de normalització lingüística.
L’actitud i la voluntat competidora que tenia TV3 va ser clau pel seu èxit. La seva intenció era ser una televisió localista, però alhora internacional. De fet, van contractar-se experts americans per a que els ajudessin a muntar-la tot copiant el model de televisió publica britànica. Ara bé, per a aconseguir ésser una realitat calia resoldre els problemes amb TVE. El llavors Director General de TVE, però, José María Calviño1, estava profundament en contra dels tercers canals. Ja abans de la primera emissió de TV3 va dir en una roda de premsa que el concepte del 3r canal només estava bé plantejat com una televisió antropològica, la qual cosa va portar molta polèmica. Sempre que podia (sobretot en retransmissions de futbol) posava alguna mena d’obstacle en la xarxa d’emissions per a que TV3 no pogués emetre.
TV3, doncs, va tenir un camí realment complicat que no va tranquil·litzar -se fins a l’aprovació de la Ley del Tercer Canal, que la va situar, per fi, en un marc legalitzat. L’únic problema era una clàusula que deia que TVE podia tardar fins a 6 mesos en atorgar-li les freqüències necessàries. Tanmateix, les emissions regulars de TV3 començaren el gener de 1984.
L’any 1986 va entrar Pilar Miró en la Direcció General de TVE, i van normalitzar-se realment les relacions entre ambdues cadenes. Això va consolidar-se a partir del gest simbòlic de visitar els recent estrenats estudis de St. Joan Despí per part de la Directora, on va signar el decret de la cessió de la xarxa d’emissions. Però els problemes no acabaren aquí, les rivalitats van seguir. A Pilar Miró no li agradava gens que TV3 tingués tanta audiència i va fer que La2, en la franja horària de la tarda a la nit, desconnectés de l’àmbit espanyol i emetés una programació regular i diària en català. Això va ser la llavor de la idea d’establir un 4t canal 2 a nivell estatal, en català, que depengués de TVE. Alhora, però, els directius de TV3 i el Govern de CIU punxaven a Madrid per a aconseguir el segon canal de Catalunya, el Canal 33, amb l’excusa de la sobresaturació de retransmissions esportives a TV3 que calia derivar per poder completar la programació amb formats innovadors i culturals.
Cal dir que TV3 ha estat sempre realment preocupada per oferir una programació de qualitat, ben treballada i molt innovadora. Per entendre aquesta evolució, s’han de fer menció a diversos formats i programes en els quals va destacar més que altres cadenes, com per exemple les sit-coms –inspirades en les britàniques–, que sempre han sigut de gran èxit. De fet, moltes d’elles s’han reemès moltíssimes vegades a causa de la seva connexió amb l’audiència.
Els formats dels quals cal parlar són: SIT-COM Era (i és) un format molt exitós a Catalunya. Inicià una línia de producció que es nutria de la creativitat de grups teatrals catalans, que legitimaren aquest tipus de sèrie amb una manera pròpia de treballar el llenguatge televisiu.
 Teresina S. A. (La Cubana, 1992) Aquesta és una sit-com concebuda, com moltes catalanes, per un grup teatral d’èxit català: La Cubana. Consta de 13 episodis dedicats, cadascun, a una festivitat típica.
1 En un atac de socialisme, Calviño, va trencar tots els contactes de TVE amb productores americanes per a evitar la contaminació del capitalisme. Així, sèries com Dallas (David Jacobs, 1978-1991) van quedar lliures i TV3 no va desaprofitar-ho. De fet, l’adquisició d’aquesta sèrie va ser un dels reclams més importants d’aquest canal.
2 Aquesta idea va ésser un complet fracàs. A més, va coincidir amb les acusacions de corrupció en la gestió de Pilar Miró, qui va caure en desgràcia.
Les seves arrels estan en una sit-com també de La Cubana anomenada Els Grau (1991-1992), que durava 10min i tractava d’una família típica catalana que comenta la programació televisiva. A Teresina S. A. segueixen en la línea de la quotidianitat catalana portada a l’extrem a base de personatges arquetípics i de situacions absurdes. De fet, la mateixa companyia de teatre explica de què va la sèrie en el capítol pilot d’una manera força original. El to de la sèrie és una tipologia de la vida de barri hiperbolitzada amb un punt esperpèntic.
La matèria primera de la sèrie era la realitat, una quotidianitat fortament típica i catalana, la qual cosa fa que no sigui una sèrie exportable. L’”equivalent”, d’alguna manera, espanyol seria Pedro Almodóvar. Tanmateix, les sit-coms catalanes són difícils d’entendre fora de Catalunya, ja que retraten una manera de ser i de viure al barri pròpia del territori català i, en concret, de Barcelona.
 Oh! Europa! (Dagoll Dagom, 1993) Aquesta sit-com, marcadament post-olímpica, està composada, també, per 13 episodis dedicats a una ciutat important de la Unió Europea. El punt de partida plantejat per Dagoll Dagom és un viatge que una entitat financera regala a un grup de gent per tota Europa.
El seu objectiu és donar una imatge d’una Catalunya europeïtzada i moderna, com separada d’Espanya3, tot confrontant la identitat catalana amb les altres. Així, alhora que feien una forta paròdia de la catalanitat, reforçaven la noció d’aquesta identitat.
 Plats bruts (Kràmpack, 1999-2002) És la sit-com estrella de la Televisió de Catalunya. De fet, si va acabar va ser per decisió dels creadors, ja que va arribar a tenir un 26% de share (1 milió d’espectadors).
Aquesta sit-com és un clar exemple de l’emmirallament britànic: l’humor català, com l’anglès, és capaç de construir la seva identitat parodiant-la i repitjant-la i, alhora, respectant-la. Això demostra que TV3 era una televisió prou madura i segura de si mateixa que s’arriscava sense por a atacar una identitat que ja estava consolidada.
Plats bruts és una manera oberta de veure què vol dir ser català, que és difícil d’entendre per als que no ho són. Ens trobem davant d’una altra sèrie que no pot exportar-se. De fet, Vía Digital (un grup de televisió de pagament) va comprar els drets de la sèrie i va doblar -la per emetre-la en castellà. Això, evidentment, va ser un fracàs total.
Els formats innovadors  Arsenal (Manuel Huerga,1985) TV3 acabava de néixer i a Barcelona, ciutat un està la seu de la cadena, hi havia una explosió cultural que l’influencia. D’aquí neix el programa, on la seva capçalera, per exemple, ja és revolucionaria, i el programa es configura com un format de creació televisiva i gran llibertat.
És un programa cultural com mai hi havia hagut, amb un precedent, però, Metròpolis (TVE), el primer programa cultural a Espanya que es fa ressò d’aquestes noves tendències audiovisuals.
3 De fet hi ha una seqüèla de la sit-com anomenada: Oh! Espanya! D’aquí agafa el no tenir presentador, però en va fer algunes variacions, com allargar-ne la durada (1 hora de durada) i, a la vegada, mentre Metròpolis estava molt lligat a l’actualitat, Arsenal no, ja que cada programa estava dediat a allò que cadascú (Huerga) volia. Per tant té una gran connexió amb el video-art.
 Ciutadans (Juan Úbeda i Francesc Escribano, 1994) A la dècada de la telerrealitat i davant d’aquesta moda, TV3 reacciona positivament, pensant com adaptar la moda (la necessitat de conèixer la identitat de la gent, identificació...) al servei públic, a un format que no ho converteix en un espectacle.
S’emmiralla molt a la televisió britànica, a la seva tradició documentalista i el docu-soap. Es resisteix, doncs, a rendir-se al reality-show convencional servint-se d’aquest model, i així neix Ciutadans.
És una sèrie documental basada en entrevistes (500 entrevistes, 13 episodis cadascun dedicat a un tema de la realitat social: separacions, religió, educació...), amb la intenció de fer un retrat polièdric de la nació i la identitat catalana des de molts punts vista amb un valor sociològic.
S’agafen, així, diferents testimonis de fent corrent on van procurar representar tot tipus de gèneres, edats, classes socials, llengües... per tal de donar la impressió de que la realitat catalana no és una bombolla tancada, és una nació bilingüe, etc...
 Bellvitge Hospital (Francesc Escribano, 1999) Igual que Veterinaris (mirar a baix) però amb metges i pacients. L’èxit d’aquest docu -soap permet que Veterinaris existeixi:  Veterinaris (Francesc Escribano, 2000) Docu-soap “puro y duro” amb un èxit descomunal. És un programa documental amb un format ficcionat i serialitzat. Hi ha trames que no conclouen en un capítol sino que es serialitzen per fidelitzar l’espectador com si fos una sèrie dramàtica. Així, mitja Catalunya estava pendent de si el conill Carlitus vivia o no.
Els animals i doctors són personatges més del docu-soap, i hi ha una mirada cap a la intimitat d’aquesta gent anònima.
Tot això, però, contenia un valor pedagògic, ja que introdueix fans en un món que no coneixen o que ho fan superficialment. D’aquí el valor de documental.
 Afers Exteriors (Miquel Calçada, 2003) La intenció del programa és mostrar com els catalans estan extesos per tota la geografia mundial i com paral·lelament estan perfectament integrats en les diferents cultures que habiten, mantenint, tot i això, la seva llengua i la seva cultura. És un missatge, doncs, que s’acull perfectament a la filosofia ideològica de la cadena, ja que presenta una catalanitat exportable i benèvola.
Però si el programa té un pilar bàsic, aquest és el presentador, Miquel Calçada. TV3 fomenta el seu propi star-system i Miquel Calçada es converteix en la personificació de TV3, ja que sempre hi ha treballat creant, a més, programes de gran èxit que van tenir un gran ressò. En aquest programa en concret, Calçada imprimeix un carisma i una mirada personal als diferents temes que tractava, així, Afers Exteriors es converteix en la volta al món segons Miquel Calçada, tant tenint la seva presència a càmera com amb la seva veu en off quan no el veiem; està a tot arreu donant una visió subjectiva irònica i extremadament catalanista d’un turista del quan ens en fiem.
El Canal 33 Després del fracàs del projecte de Pilar Miró 4, sorgeix un crit de la televisió catalana i la Generalitat, que demanen crear un segon canal que depengui del govern català per tal de descongestionar el canal principal d’esports, pel·lícules i similars.
Els inicis van ser similars als de la seva cadena mare, difícils, ja que van començar a emetre de manera il·legal el 10 de setembre de 1988, amb una programació nocturna i experimental de les 20.30 a les 00.00. Quan diem programació experimental, ens referim a la repetició del telenotícies nit, un llargmetratge i algun esdeveniment esportiu. Com podíem preveure, la Direcció General de Telecomunicacions va exigir que es tanqués la cadena, al·legant que estava fent servir una freqüència que estava destinada a les futures televisions privades. Aleshores va canviar de freqüència, però de nou li van denegar. Les relacions no van millorar fins que no va entrar Jordi Pujol a escena, el qual va aconseguir que, un any més tard, el 10 de setembre de 1989, es comencés a emetre de manera legal.
En la seva primera dècada de vida, el Canal 33 estava plantejat com un canal dedicat a programes divulgatius i culturals, però a finals de la dècada dels 90 els directius es van adonar que, si l’audiència dels segons canals ja solia ser baixa, la del 33 ho era encara més marcadament. Per això, l’any 2001 es va plantejar una reestructuració del canal, i se’l va dividir en dues franges horàries. La primera, era del matí fins la tarda i estaria ocupada pel K3, canal dedicat a programes d’entreteniment infantil i juvenil, mentre que l’altra franja ocuparia la mitja tarda i la nit, on el Canal 33 tornava a ser un espai cultural on s’emetien programes experimentals que no tenien cabuda a la programació general de TV3.
 L’illa del tresor (Canal 33, 1996; 2006-Actualitat) Aquest era un programa d’entrevistes a persones de prestigi, però en aquesta entrevista només s’escoltaven les respostes dels personatges, no les preguntes o intervencions de l’entrevistador, que restava a l’ombra. Això li donava un caire poc convencional al programa i l’entrevista, on precisament el personatge donava una visió peculiar sobre ell o la seva obra.
Però no era únicament un programa d’entrevistes, sinó que s’anaven intercalant amb aquest format entreteniments visuals i jocs de paraules, que formaven la part lúdica i creativa del programa.
4 Crear un tercer canal català dins TVE És la primera vegada que es presentava un programa d’entrevistes des d’aquesta perspectiva tant peculiar, i va guanyar molts premis i el reconeixement del sector, tot i ser un programa molt arriscat.
 Karakia (Canal 33, 2001-2003) Programa gastronòmic antagònic (que no contrari) a Afers Exteriors, ja que entrevista i analitza, amb l’excusa de parlar del menjar nacional de cada país, com viuen les persones de diferents països a Catalunya.
En general, ens mostra la societat catalana com una societat plural, que sap acceptar les experiències que poden aportar altres cultures al país. Amb tot, no hi ha presentador, el que li atorga un punt més didàctic que no pas el que tenia Afers Exteriors.
...