Tema 5. El període de la restauració i les revolucions liberals (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Història contemporània
Año del apunte 2017
Páginas 9
Fecha de subida 09/06/2017 (Actualizado: 09/06/2017)
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

mtocavents HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA TEMA 5. EL PERÍODE DE LA RESTAURACIÓ I LES REVOLUCIONS LIBERALS (1815-1848) La Restauració és el període que engloba les relacions internacionals, caracteritzat pel sistema Metternich, introduït pel ministre d’exteriors d’Àustria Klemens Wenzel Lothar von Metternich (d’aquí ve el nom), que serà el que realment manarà en aquells moments. Aquest sistema sorgirà del Congrés de Viena.
Durant el segle XIX hi haurà una lluita per la democratització del sistema, i serà el que provocarà les revolucions liberals d’arreu d’Europa.
DEBAT HISTORIOGRÀFIC - Serà la Restauració un període que farà retrocedir la nova era inaugurada amb la Revolució Francesa? - Serà un període intermedi entre la revolució del 1789 i les jornades revolucionàries de 1830 i 1848? - O serà un període d’estabilitat i pau que aconseguirà revertir els excessos i commocions produïdes per les diferents onades revolucionàries? La figura de Metternich, entre 1919 i 1945, serà realçada, perquè se n’adonen que establir un equilibri internacional no és fàcil. (El tractat de Versalles firmat al final de la Primera Guerra Mundial el 1919 serà una de les causes principals que portaran a la Segona Guerra Mundial).
IDEOLOGIES I CORRENTS DE PENSAMENT DE LA RESTAURACIÓ Les ideologies que intervenen al Congrés de Viena i que prenen força a partir de 1815: TRADICIONALISME És una ideologia política. En formen part essencialment tots aquells reaccionaris de l’ala dura dels partidaris de la monarquia. Volen tornar a la monarquia absoluta, són anti-demòcrates, fins i tot anti-censataris. Si fos per ells, tornarien a abans de 1789. No tots els monarques volien aquest sistema.
Alguns personatges importants són: Edmund Burke, britànic, partidari de la Revolució Americana (paradoxalment), cada cop es torna més revolucionari. L’any 1790 publica unes reflexions sobre les revolucions a França: Reflections on the Revolution in France.
És una de les obres de referència d’aquest pensament contra-revolucionari europeu.
Joseph de Maistre, de la Savoia, ocupada l’any 1792 pels francesos. Inicialment no és un contra-revolucionari, però a partir de l’ocupació de la Savoia l’any 1792 desenvolupa el seu pensament contra-revolucionari. S’exiliarà de França i serà ministre, a partir del Congrés de Viena, del Regne de Sardenya. Louis de Bonald, havia estat diputat d’una Comuna l’any 1789, però a partir de la Constitució Civil del Clergat mtocavents es posiciona totalment en contra de la Revolució Francesa, ja que era molt catòlic.
També se’n va a l’exili; i quan Napoleó puja al poder torna i llavors serà diputat; fins l’any 1830 és polític i intel·lectual a les diferents assemblees on es dedicarà a fer propostes de lleis contra el divorci.
ROMANTICISME No és una ideologia política ni ideològica, però serà una mica el teló de fons del moment, l’esperit de l’època (pels alemanys, el concepte de zeitgeist). Hi ha tres etapes: 1. SEGONA MEITAT DEL SEGLE XVIII. És un moviment contestatari de la Il·lustració.
L’any de partida serà el 1788, amb un autor alemany, serà el primer que parlarà sobre el romanticisme, Novalis (pseudònim de Georg Friedrich Philipp von Hardenberg). Els epicentres són Alemanya i Gran Bretanya. És una etapa conservadora; els agraden les tradicions, el folklore, el Gòtic, el passat medieval germànic... Els romàntics d’aquell moment estaven decebuts amb el resultat de la Revolució Francesa.
2. ENTRE 1820 I 1835. A partir de la segona etapa, els Romàtics (intel·lectuals, escriptors, artistes), començaran a posicionar-se a l’esquerra política. S’afilien als continguts de la revolució liberal, fins i tot a la facció més liberal. Aquesta segona etapa estarà caracteritzada per la importació del Romanticisme a França (amb Victor Hugo com a gran representant) i a Anglaterra, on apareixeran grans artistes com Lord Byron (voluntari que s’afilia a l’exèrcit grec) o Percy Bysshe Shelley (marit de Mary Shelley, autora de Frankenstein).
3. ENTRE 1830 I 1848. Abastaria l’etapa revolucionària. Aquell moviment romàntic conservador dels inicis ja desapareix totalment. La majoria d’aquesta gent ja són els elements més radicals dins de l’esquema ideològic de l’època. Un personatge important és el compositor Frédéric Chopin, polonès, en aquests moments ja emigra cap a França.
ESPERIT RELIGIÓS Hi ha un neo-cristianisme (NO neo-catolicisme). La idea de la unitat medieval cristiana de l’època de Carlemany agrada molt als europeus de principis del segle XIX. En aquesta època és quan neixen noves Esglésies: testimonis de Jeovà, mormons...
LIBERALISME, NACIONALISME I SOCIALISME Són corrents que també neixen en aquesta època. El liberalisme per les revolucions liberals. La idea nacional i el socialisme, ja existeixen moviments d’extrema esquerra radical. A partir del segle XIX, durant els anys 10, 20 i 30 ja hi ha diferents experiències amb els socialismes. Però el que és el socialisme teòric es consolida a partir de la segona meitat del segle XIX. Per tant, podem parlar de socialisme en aquesta època però com a incidència molt menor en aquests moments.
mtocavents EL LIBERALISME I LES SEVES LECTURES POLÍTIQUES DES D’UN PUNT DE VISTA NACIONAL A PARTIR DE 1815 El liberalisme és la gran doctrina que començarà a vehicular tots aquests moviments liberals a partir del Congrés de Viena. Però el liberalisme no s’entén arreu de la mateixa manera.
Hi ha dues visions: - La més general, la manera de la Revolució francesa i americana: llibertats en general, política, de premsa... el rerefons ideològic d’aquestes revolucions és la llibertat individual.
- El cas anglès (l’Anglaterra d’aquells moments, anys 1820 i 30) és lleugerament diferent, ho entenen com a llibertats però quan es parla de liberalisme és des d’un punt de vista econòmic. Adam Smith. D’aquí que el comerç d’Anglaterra sigui de zero proteccionisme.
A cada espai nacional, a cada país o Estat, hi haurà lectures diferents, tot i aquests dos grans punts de vista: - A França ho entendran com connotacions clarament revolucionàries i no reformistes.
- A Anglaterra com a llibertat econòmica i en clau reformista.
- En el cas d’Itàlia el liberalisme s’entendrà com a llibertat de premsa, d’associació, de pensament... que serà inseparable del moviment d’unificació nacional.
- En el cas d’Alemanya passa el mateix que a Itàlia. Els liberals alemanys s’identifiquen amb el procés d’unificació d’Alemanya, però en aquest cas els segments liberals alemanys són molt més petits que en el cas italià. Molts partidaris de la unificació nacional alemanya acabaran adoptant un nacionalisme agressiu i excloent, que no afectarà només a Alemanya sinó a tota l’Europa de l’est.
- En el cas de les minories nacionals del segle XIX el liberalisme actuarà com a leitmotiv ideològic dels moviments d’emancipació nacional, d’independències respectives. Tot i això, a molts llocs d’Europa hi sorgiran també nacionalismes ultres, minories.
EL NACIONALISME I LES SEVA TRADUCCIÓ EN ELS DIFERENTS ESPAIS NACIONALS A PARTIR DE 1815 La idea de nacionalisme neix amb la idea de sobirania nacional, en la Revolució Americana i, sobretot, en la Francesa, són els primers casos en què es parla de fronteres naturals. Consideren que dintre de les fronteres naturals hi ha d’haver sobirania nacional. Això neix amb la Revolució Francesa. Si anem a l’Americana, els Sons of Liberty ja utilitzaven la paraula patriota, amb l’ús d’identitat nacional, que ja es comença a fer servir a finals del segle XVIII.
El terme nacionalisme no comença a proliferar en el llenguatge polític fins la dècada de 1830. L’Acadèmia francesa no l’adopta fins el 1835.
mtocavents El terme liberalisme havia sorgit a Anglaterra el 1816. A partir de la dècada de 1820 es comença a situar arreu d’Europa la paraula liberalisme, especialment amb la Revolució Liberal Espanyola.
El liberalisme és un sinònim del procés d’unificació italiana, són dos conceptes units (nacionalisme italià i liberalisme italià). Un personatge important és: Mazzini, que funda el moviment de la Jove Itàlia i la Jove Europa (un moviment que advoca que cada poble es constitueixi com a estat i fraternitzi amb la resta de pobles europeus, és una idea revolucionària de nació).
També en aquesta època, per la visió mazziniana de l’Europa nacional neix una visió excloent i anti-liberal; a més, els moviments nacionalistes, a partir del segle XIX, aixecaran la bandera a favor de l’antisemitisme. L’antisemitisme no existeix a finals del segle XIX, però sí l’anti-judaisme, és a dir, tot allò referent a la cultura i a la religió jueva. A l’últim terç del segle XIX es comença a identificar el jueu amb una raça, ja no fa referència només a l’aspecte cultural i religiós, sinó també biològic. D’aquesta manera les idees antisemites dels nazis neixen a finals de segle XIX.
Els primers brots antisemites: la primera onada va produir-se a Rússia (1881-83), la següent onada d’Europa és a França (segona meitat 1880 i 1890). A partir del segle XX l’antisemitisme està absolutament escampat pel territori europeu.
LA SANTA ALIANÇA (1815) Fundada a iniciativa del tsar Alexandre I, és un acord entre sobirans no entre Estats.
França hi entra el 1818. Gran Bretanya no s’hi afegeix, el rei dóna com a excusa que no pot perquè necessita el permís del parlament i aquest no l’hi dóna.
Aquests països seran els que començaran a intervenir allà on apareixen revolucions o insurreccions liberals. Era com la ONU actual.
Un bàndol és la Santa Aliança i l’altre bloc seran les potències occidentals amb excepció de França (hi haurà moments que s’acostarà més a la postura britànica i una altra que serà més proper a la postura de Metternich i Alexandre I, a la intervenció).
EL SISTEMA DE CONGRESSOS Comencen el 1818 i serveixen per revisar el que es va decidir al congrés de Viena.
1. Congrés d’Aquisgrà (1818) Es decideix que França entri a la Santa Aliança. L’objectiu és revisar el Tractat de París de l’any 1815 amb els francesos. Es disminueixen els pagaments que havia de realitzar França, s’avança la retirada de tropes internacionals a França, marxen el 21 de novembre de 1818, s’acaben d’acordar litigis territorials entre el regne dels Països Baixos i França (Bourbourg i Bergues) i s’admet a França a la Santa Aliança.
És important perquè tres anys abans s’acaben les guerres napoleòniques i França ja està en igualtat amb la resta de potències europees, ja estarà a la mateixa alada que russos, austríacs, prussians i britànics.
mtocavents 2. Congrés de Carslbad (1819) Hi participen només austríacs i prussians, perquè Berlín i Viena estan preocupats de moviment estudiantil alemany, que havia participat a la resistència contra Napoleó, ara demana reformes liberals, es forma un moviment contestatari contra el govern de Berlín i de Viena.
El març de 1819 un estudiant alemany (Sand) assassina a un dramaturg (August Von Kotzebue) que defensava l’antic règim, odiat pel moviment contestatari que treballa pels russos des de 1815, és assassinat com a traïdor a la pàtria. A més té lloc una gran festa al castell de Wartburg (on es va reunir Luter per traduir la Bíblia a l’alemany actual) on hi participen professors i estudiants radicals que demanen reformes liberals, hi cremaven llibres i menjaven frankfurts; demanaven reformes i la unificació alemanya.
Es reuneixen a Carslbad i fan uns Decrets per reprimir el moviment contestatari, creat per la bohèmia alemanya, estudiants i professors. Punts: - S’acordarà la censura sobre les publicacions i el control sobre les universitats alemanyes.
- Es prohibeixen les unions estudiantils.
- Cap estudiant expulsat d’una universitat podrà entrar a una altra universitat de qualsevol estat.
- Es funda el Consell de Seguretat Confederal a Magúncia. Es comença a inciciar el procés d’unificació política alemanya.
3. Congrés de Troppau (1820) Hi participen les 5 potències. Ha esclatat una revolució liberal a Nàpols el juliol de 1820. A partir d’aquí es comença a produir una esquerda en l’acord de les cinc potències, ja que els russos, austríacs i prussians volen intervenir i els britànics s’hi oposen.
Finalment els països de la Santa Aliança intervindran. Austríacs, prussians i russos són els que decideixen qui forma part i què fa la Santa Aliança (i l’aliança europea) i a partir d’ara els britànics s’oposaran a qualsevol tipus d’intervenció.
Amb aquest objectiu el britànic Castlereigh envia una carta negant-se a intervenir.
4. Congrés de Labach (1821) Els britànics i els francesos no envien cap ministre plenipotenciari, hi envien una figura menor. Els russos signen el protocol de Troppau perquè els britànics no envien un ministre plenipotenciari. Aquest congrés acaba fracassant, perquè es torna a parlar de la qüestió de la intervenció. L’objectiu és parlar de la intervenció i d’una altra revolta liberal sorgit aquests mesos anteriors, al Piemont, al regne de Sardenya (els austríacs hi intervenen). Aquest és un motiu més de discussió entre britànics i austríacs, russos i prussians.
5. Congrés de Verona (1822) Hi participen les cinc potències, les coses es compliquen més perquè hi ha diferents revoltes liberals, a Espanya, Ferran VII que ha jurat la constitució de Cadis conspira mtocavents contra els revolucionaris espanyols, va a Verona i demana ajuda, els 100.000 Fills de Sant Lluís. S’aborda la qüestió italiana de Nàpols i el Piemont, la qüestió portuguesa (revolta liberal de Porto) i la de Grècia (la guerra per la independència grega, fascina a la opinió pública europea).
Els britànics no estan d’acord a intervenir a enlloc, però en el moment en que es parla de Grècia els britànics, on hi tenen illes ocupades i tenen por que Rússia acabi amb l’hegemonia grega, envien a un ministre plenipotenciari, al duc de Wellinghton, i els francesos també s’hi uneixen. Els britànics donen suport als grecs independentistes però al final hi intervenen.
A partir del 1822-23 hi ha una ruptura definitiva d’interessos entre les potències centre-orientals i les occidentals, excepte França que intervé en el cas d’Espanya.
DUES ONADES REVOLUCIONÀRIES 1. Dels anys 1820 Afecta als països mediterranis: - La primera revolta liberal a Espanya. Serà el far que irradiarà les diferents revoltes.
- La segona és la del regne de les dues Sicílies.
- La tercera a Portugal.
- La quarta al Piemont.
- La cinquena a Grècia, que acabarà esdevenint la Guerra per la Independència.
Tres acaben fracassant, Espanya, Sicília i Piemont. Dues si que triomfen, Portugal que acabarà amb una constitució i Grècia que acabarà amb la independència grega el 1829.
2. Dels anys 1830 Afecta a: - A França, el 1830 hi ha la revlcuió de juliol.
- Després a Bèlgica, que acava amb una guerra per la independència.
- Hi ha diferents revoltes a la confederació germànica.
- Una revolta important a Polònia.
ESPANYA Les revoltes han de ser associades a Rafael del Riego, va a França, entra en contacte amb la Maçoneria i aprèn les idees liberals. Els revoltats volen que Ferran VII juri la constitució de Cadis. L’1 de gener de 1820, Rafael del Riego, que està al capdavant del segon batalló d’Astúries s’aixeca a Las Cabezas de San Juan, i proclama la Constitució de Cadis, va a Cadis i captura al principal general que havia de dur les tropes per reprimir les revolucions a Amèrica, el Conde de la Bisbal. Al mes de gener les tropes de l’exèrcit espanyol veuen que a Andalusia hi ha indiferència pel moviment, llavors diferents columnes de Riegovan de poble en poble i neix l’himne de Riego, el primer cop que es va cantar l’1 de febrer de 1820. Es produeix un impàs polític perquè Riego no sap la resposta del rei i veu que a Andalusia no s’hi fa res. Llavors el març Riego fa un aixecament, hi ha tot de revoltes liberals arreu de l’arc mediterrani espanyol, a Catalunya sobretot, i finalment arriben a Madrid, on envolten el palau del rei i aquest al final signa la constitució. Ferran VII comença a conspirar contra els liberals.
mtocavents El 1822, el bàndol liberal arriba al govern espanyol els Exaltados, que no volen cap mena de constitució amb Ferran VII, volen la constitució de l‘any 1812. Ferran VII va al congrés de Verona i demana ajuda internacional i la resposta són els 100.000 fills de Sant Lluís. A més Espanya necessita enviar tropes a Amèrica perquè hi té moltes insurreccions independentistes.
El maig de 1823 hi ha tropes franceses entrant a Madrid, l’exèrcit francès serà comandat pel Duc d’Angouleme.
PORTUGAL És un país assetjat econòmicament i materialment pels afectes de les guerres napoleòniques, s’està recuperant. És un país dominat pels britànics, políticament i militarment, al capdavant hi ha Lord Beresford, governa en nom del rei de Portugal, Joao VI, que juntament amb el príncep Pedro estan a Rio de Janeiro i no volen tornar, a més Portugal està subordinada a la colònia perquè el principal centre administratiu està al Brasil no a Lisboa, a més Joao VI ha obert els ports brasilers al món i Brasil dominarà els ports portuguesos.
En aquest context esclata una revolta a Porto el 24 d’agost de 1820, encapçalada per la burgesia mercantil de la ciutat. En 20 dies esclaten revoltes arreu de Portugal. El 15 de setembre esclata la última revolta a Lisboa, és quan es crea la Junta Provisional do Sopremo Governo do Reino, i exigeix a Joao VI que torni a Portugal.
S’inicia un procés electoral, es convoquen corts constituents i el 30 del 1821 ja hi ha es diputats escollits, es suprimeix la Junta Provisional i neix un govern en nom de Joao VI, que encara està al Brasil. El febrer de 1821 el rei es veu obligat a tornar cap a Portugal.
Al llarg de 1821 van arribant diferents diputats brasilers. Portugal inicia un paquet legislatiu amb el que vol re-configurar l’imperi portuguès, els brasilers volen un imperi igual, i els portuguesos volen un imperi centralitzat i que Brasil torni a ser una colònia, i que el príncep Pedro torni a Portugal, però es nega a tornar i és llavors quan la mateixa monarquia proclama la independència de la colònia de la metròpoli. Neix l’imperi del Brasil el 1822, la part més important és la República Cisplatina (Uruguai).
LES REVOLUCIONAS LIBEARLS ITALIANES (1820) PP + Les tropes austríaques van al regne de les dues Sicílies i es produeix la Batalla d’Antrodopo, on perden les batalles napolitanes, el març de 1821. En el moment de la batalla esclata una revolta liberal al Piemont (Regne de Sardenya) que acaba amb l’abdicació de Victor Manuel I en favor del seu germà Carles Fèlix. Després hi ha el Congrés de Labach i es decideix què passarà amb el regne de Sardenya.
Els revolucionaris italians se n’adonen que sense França no tenen res a fer.
LA REVOLUCIÓ D’INDEPENDÈNCIA DE GRÈCIA (1821-29) L’imperi otomà ocupa un gran nombre de territoris. Al capdavant hi ha Mahmud II (és Sultà i Califa a la vegada), el poder polític es duu a terme a través del Diwan, al capdavant hi ha el Gran Visir, al resta de ministre són Visirs. Les grans figures són el Sultà i el Gran Visir. El poder religiós es governa a través d’un Consell d’Ulemes.
mtocavents Els Balcans: és una població cristiana-ortodoxa, hi ha llibertat religiosa a tot l’imperi, hi ha minories jueves arreu del territori, hi ha una regió íntegrament islamitzada (Albània), a Macedònia el 20% de la població és musulmana, al sud de Sèrvia també hi ha musulmans, a Montenegro és una majoria cristiana-ortodoxa i un 15-20% de musulmans.
La revolta comença impulsada per societats secretes, la principal és Filikí Eterría, dirigida per Alexandros Ypsilantis (ha estat al servei del tsar, ha lluitat a la batalla de Dresden i perd un braç, i contra Napoleó). La revolta s’inicia al sud de Romania a finals de 1820 i principis de 1821 (primera fase). Esclata a Romania i a Grècia simultàniament, a la zona dels ports, on hi ha intel·lectuals, elits d’Atenes i militars enfortits de les batalles contra Napoleó.
Els russos no poden donar suport als grecs en aquell moment i donen suport a Mahmud perquè acabi amb la revolta. El 19 de juny de 1821 hi ha la última batalla de la primera fase.
La segona etapa (1 de juliol de 1822-1824). Es declara la independència de Grècia a l’Assemblea Nacional d’Epidaure. Kolokotronis serà el dirigent independentista d’aquesta segona etapa. Es duen a terme un seguit de batalles. Mahmud II sol·licita ajuda a Mehmet Alí el 1824, un Napoleó egipci. A partir de llavors els grecs comencen a patir, els russos entren a la guerra de sotamà ajudaran als grecs, el govern de Londres es comencen a preocupar perquè veuen que els russos tindran l’hegemonia dels Balcans, es fa una conferència a Sant Petersburg i a traves dels Acords de Londres s’acordarà el que passarà amb els Balcans. A batalla més important és la de Navarino, on la batalla anglofrancesa derrota a la de Mehmet Alí i Mahmud II. El 1829, amb el Tractat d’Andrinópolis es declara la independència de Grècia.
El primer rei grec serà Otó I (1832-62), quan mori pujarà al tro Jordi I, rei del 1863 al 1913.
**Amb el Tractat de Lausanne de 1823 es produeix el primer gran desplaçament de població, un intercanvi, 1,5M de grecs de la zona de Turquia són deportats a Grècia i 0,5M de turcs de Grècia a Turquia.** LA REVOLTA LIBERAL RUSSA. ELS DESEMBRISTES (1825) Parts de l’exèrcit rus són liberals, han conegut les idees liberals d’Europa, s’han gestat societats secretes partidàries de la Constitució. Els dos personatges més importants són Nikita Muraviev (partidari de la constitució) i Péstel (partidari de la república).
Aquests bàndols estan a punt del cop d’Estat, Alexandre I mor de vacances a Crimea sobtadament. El problema és que el tsar per qüestions d’edat havia de ser Constantí, els liberals li donen suport perquè és més liberal que Nicolau I. Constantí s’havia enamorat d’una plebea crimeana i renuncia al tro, però Nicolau I no ho sap i quan Alexandre I mor Nicolau jura fidelitat a Constantí, però aquest diu que no serà tsar i li jura fidelitat. El 14 de desembre es corona tsar a Nicolau I. Els liberals s’adonen d’aquest problema, juren fidelitat a Constantí i envien als seus soldats, Nicolau I envia a les seves tropes i hi ha una massacre. Molts dels desembristes són enviats a la Sibèria i molts empresonats i executats.
mtocavents LA REVOLUCIÓ DE 1830. FRANÇA I BÈLGICA La llibertat guiant al poble. Delacroix. Representa la revolució de l’any 1830. La dona representa la llibertat, és una metàfora, el fusell és de 1816. Representa l’esperit revolucionari de 1830 i la bandera francesa, la tricolor, com que s’havia restablert la bandera bicolor la bandera tricolor serà la dels revolucionaris, i a partir de llavors ja serà la bandera de França. Es veuen les torres de Notre Dame, un home porta un fulard de la Revolta de La Vandée i un pagès que va vestit de botiguer, vol representar que totes les classes socials hi participen. El nen és Gavroche, inspirarà Els Miserables, de Victor Hugo, on aquest nen mor el juny de 1832 en una insurrecció liberal.
Ha mort Lluís XVIII sense descendència, puja al tro el seu germà petit, el Comte d’Artois, Carles X, és el més reaccionari de la línia dels borbons, torna la educació a l’Església, indemnitza als nobles que havien estat expropiats a la revolució francesa. A partir de l’any 1827, l’Assemblea de diputats hi ha una majoria liberal, monàrquics constitucionals, volen monarquia però tenen una interpretació diferent de la carta de 1814, volen una parlamentarietat de la Carta i Carles X vol una lectura literal, els liberals volen una monarquia a la britànica, on el rei està sota la decisió del parlament.
Martignat serà el líder liberal fins el 1829.
**El 1830 hi ha la conquesta d’Algèria pels francesos, els francesos demanaven un préstec als algerians de blat per alimentar a les tropes que anaven a Egipte, els francesos només van paga la meitat del deute, els algerians demanen la resta de diners al cònsol francès a Algèria, Carles X vol enviar una flota a les costes d’Algèria i que tots els dirigents algerians pugin al vaixell i facin reverència al Cònsol francès, els algerians diuen que no, Carles X decideix envair Algèria. El principal líder algerià serà Abd-elKader.** El 2 de març de 1830 Carles X anuncia la campanya d’Algèria i anuncia al Príncep Jules de Polignac com a primer ministre de França després de Martignat, també amenaça a la Cambra davant de qualsevol bloqueig institucional. La resposta dels diputats liberals és l’Adresse des 221 (Manifest dels 221), de 402 diputats 181 van votar en contra.
La contra-ofensiva del monarca davant del Manifest és la dissolució de la Cambra de diputats el 16 de maig de 1830. Llavors es convoquen dues eleccions, unes el 23 de juny i les segones el 19 de juliol del mateix any, de 428 diputats 274 són liberals i els altres 154 són partidaris de Carles X i/o no liberals. Veient aquests resultats Carles X aplica l’Article 14 de l’any 1814, el qual declara que el rei té el poder suprem de l’Estat i que és el que pren les decisions i duu a terme la correcta execució de les lleis. Amb “les ordenances de juillet” fa una suspensió de la Cambra que acabava de ser escollida, això provoca les revoltes del 1830.
Els monàrquics liberals, espantats davant del gir que pot donar la revolta i que no són partidaris d’una república, decideixen una solució ràpida: cridar a Lluís Felip d’Orleans, un monarca progressista, i és quan comença el règim d’Orleans a França, la nova monarquia orleanista. El que fa és ampliar el sufragi i la parlamentarització del sistema polític francès. S’aprova la llibertat de premsa, es separa Església de l’Estat, es reestableix la Guàrdia Nacional i es torna a la bandera tricolor. Serà l’últim monarca de França.
...

Tags: