Historia de la Psicologia (tot) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Historia de la Psicologia
Año del apunte 2016
Páginas 73
Fecha de subida 26/01/2017
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

Tema 1: Què significa adoptar un punt de vista històric? 1. Per a què serveix la història de la psicologia? La societat actual ha canviat. Ja no es tenen en compte les humanitats sinó que ens trobem en una era tecnològica. La història i la filosofia han perdut pes, i les ciències i la tecnologia l’han guanyat. La veritat prové dels laboratoris.
Però, per a que pot servir la història? L’historiador Roger Smith al 2016 va crear una llista amb certs arguments que mostren la utilitat de la història:          La celebració La identitat i la disciplina El registre de l’avanç científic Per mantenir la unitat, però sempre dins de la diversitat: Hi ha diversos camps psicològics (de l’esport, de la salut,…) i són móns completament diferents. El què uneix la psicologia es la seva historia i la seva evolució. És el que evita que sigui fragmentada, el tenir un mateix tronc i un mateix origen. Però ens interessa mantenir-la com a un únic camp? Com a recurs per a la investigació actual: Aquest ens marca per on anem en el nostre camí i quines són les vies que requereixen d’investigació i innovació. En la pròpia historia es probable que es trobin les respostes de moltes qüestions.
Com a aportacions perspectives i crítiques (el més important): Tots els punts de vista tenen sempre el seu punt fort i el seu punt feble. La historia t’ensenya a veure aquests punts forts i a poder criticar els febles.
Contribueix al autoconeixement i al benestar de l’ésser humà L’objecte de la psicologia es de naturalesa històrica: La historia estudia la humanitat.
Els pensaments psicològics nomes tenen sentit com a part d’un discurs històric: Els fets s’han de poder contextualitzar per a poder ser ben entesos.
La història de la psicologia serveix com a experiència. L’experiència ens aporta els recursos necessaris per a poder prendre decisions i actuar.
També ens ajuda a veure d’on venim i aporta distancia en quan al present.
No es el mateix una crònica que una historia. Un llistat de dades sense a penes coherència vindria a ser un crònica, una cronologia. Però no és historia. La historia sempre es una narració, sempre se’ns explica quelcom. Se’ns expliquen els fets importants, el perquè, que ho va provocar, … no simplement s’exposen dades a l’atzar.
1 2. Introducció a la historiografia La historiografia vindria a ser “escriure historia”. Aquí se’ns introduirà com ferho.
El primer que cal fer és veure que pot formar part de la història (per la seva rellevància) i que no. Explicar-ho tot és impossible. S’han de conèixer els fets i seleccionar-los. També cal comprovar que aquests fets són correctes. En la història sempre hi ha una part subjectiva. Els fets són compresos per les persones que els coneixen, i aquests s’exposen de la manera compresa. Potser dos historiadors no destaquen els mateixos fets o no els veuen de la mateixa manera. Mai hi ha una única interpretació, és absurd. Cadascú té el seu propi punt de vista, la seva perspectiva i els seus interessos. És comú i normal que hi hagi discussions sobre fets històrics ja que no acostumen a ser vistos de la mateixa manera.
La història seria una reconstrucció intel·lectual del passat que busca el coneixement més profund, tenint en compte factors socials, institucionals, econòmics, polítics, etc.
La nostra historia tindrà com a objecte d’estudi la psicologia. La psicologia estudia el pensament i el comportament humà com a ciència o disciplina.
2.1. Historiografia moderna Tot i això hi ha estils de fer historia que son ara més comuns i d’altres que són més criticats.
Ara està millor vista la historia que no s’usa únicament per a justificar fets que succeeixen en l’actualitat, la historia com a justificació. La historia relativista creu que els fets no són purament científics, tot es relatiu. Està ben vista la historia contextualitzada on es veuen els perquès de les recerques que són dutes a terme, situada en el seu moment històric, el seu context. La història inclusiva no tracta només de les elits econòmiques com es feia abans, sinó que intenta englobar tots els camps de la societat (dones, pobres,… ). Però no és pas fàcil de realizar, ja que la informació es reduïda. Es vol abastar el màxim possible dels camps socials però no és sempre possible (les dones per exemple no sabien escriure, ni certs pobres, etc.). La historia de les pràctiques té una metodologia concreta. Es té molt en compte aquestes practiques, més que les teories sense fonament pràctic. Però no és pas fàcil ja que els autors parlen molt de les seves teories però no de com van poder demostrar-ho pràcticament ni de com les van trobar.
2 Tema 2: Ment i cos en el Renaixement 2.1. Introducció En el Renaixement es comença a tenir un punt de vista vitalista. En la Edat Mitjana la vida era molt pobre. El coneixement s’apaga degut a la analfabetització de la població. En el Renaixement aquest coneixement torna a aparèixer, tornem a pensar un altre vegada com es feia abans de l’Edat Mitjana.
Després d’un llarg temps sense poder conèixer som capaços de tornar a fer-ho, torna a aparèixer l’interès. Al Renaixement torna a haver-hi un interès psicològic, tot i que no puguem parlar d’aquest com a pura psicologia.
Els autors renaixentistes són conservadors, per tant es basen en fonts anteriors, com Aristòtil o altres autors grecoromans. Es recupera la filosofia antiga. La Bíblia però segueix usant-se com a font d’informació, però, com a mínim, no es l’única.
També es pot apreciar un canvi en l’art, provocat per un canvi de pensament.
Comencen a fer-se retrats de l’aristocràcia i els propis pintors també comencen a retratar-se a ells mateixos. No es pinten només al clergat o es mostra la fe com a única font de coneixement com es feia a l’Edat Mitjana. El fet dels autoretrats o els propis retrats mostra aquest pas del teocentrisme a l’antropocentrisme del qual es parla a continuació.
Es passa del teocentrisme al antropocentrisme. Déu deixa de ser el centre de tot i l’home comença a agafar pes. Hi ha un interès de l’home per l’home.
La primera novel·la psicològica data d’aquesta època.
Lutero (buscar data) inicia el moviment protestant. Aquest es rebel·la contra el catolicisme, degut a que predicaven la no importància dels béns materials però alhora ostentaven la seva riquesa. L’estructura de l’església catòlica és molt jerarquitzada, el fet de que només alguns poguessin tenir la gràcia de Déu no era del seu agrat. Segons Luter, tots podem posar-nos en contacte amb aquest Déu en la intimitat i no ens cal cap pare com a intermediari per poder contactarhi. Aquests fets li semblaven desvirtuats del cristianisme i es va iniciar un moviment diferent del catòlic, el protestant.
3 El protestantisme ajuda a poder reflexionar, pensar, conèixer. Provoca reflexions que comencen a tenir un caire psicològic, ja que es deixa d’anar a confessar-se a una tercera persona que es qui pren decisions i les persones comencen a reflexionar per elles mateixes.
L’individu comença a tenir cert coneixement i aquest deixa d’estar jerarquitzat.
La cadena de l’ésser mostra la visió del món de manera jerarquitzada. El món i la societat encara són jerarquitzats.
S’inicia un procés de secularització, on el pes de la església comença a disminuir de manera gradual.
Comencen a haver-hi coses x descobrir que l’església o la Bíblia no pot resoldre.
2.2.
La psicologia renaixentista Psicologia és una paraula que prové del grec. Però aquests mai van usar la paraula de manera completa, usaven psyche com a anima i logos com a tractat, però la pròpia paraula psicologia apareix per primer cop al segle XVI, i s’usava com a ciència de l’ànima unida al cos, com deia Aristòtil, no com la usem avui dia.
Fins el segle XVIII no existeix la psicologia com a disciplina.
Les universitats renaixentistes tenien com a facultat clau la teleològica, però també existien estudis en medicina i filosofia (com a estudi humanístic). En tots aquests camps es troben reflexions sobre l’ésser, es comencen a tenir temes psicològics.
Aristòtil (384-322 aC) sol ser la principal inspiració dels autors renaixentistes.
La seva obra més important es “De Anima”. L’ànima està com a principi vital i principi del coneixement.
Aristòtil divideix l’ànima en tres parts:  L’ànima vegetativa: És la que tenen tots els éssers vius. S’encarrega de les 3 funcions vitals (nutrició, creixement i reproducció o generació). Aquest nivell no te consciencia ni moviment, però seria la base de tota la vida psíquica, la que posseeixen inclús les plantes.
 L’ànima sensitiva: És la que s’encarrega de les facultats cognitives, com els sentits interns i externs. Els sentits externs serien la vista, l’oïda,... i els 4 interns serien, segons Aristòtil, la fantasia, la memòria, l’estimativa natural (entesa com aquella que et permet reaccionar cap als estímuls de perill o d’altres que ens ve de manera innata) i el sentit comú (que s’encarrega de coordinar els sentits externs per a que puguin tenir un sentit). També hi ha facultats apetitives que s’enfoquen cap a les tendències. Aquesta seria la que tenen també els animals.
 L’anima racional: És la característica dels éssers humans. És la que ens permet tenir com a facultats cognitives la raó i l’enteniment. Com a facultats apetitives tindríem els valors, l’ètica, fugir de la injustícia i predicar la bondat.
Aristòtil creu que cos i ànima són units. En l’Edat Mitjana no es permetia veure cossos, no es permetia diseccionar-los, però ara es comença a investigar i a veure punts d’unió i coincidències. Es veu com certes parts del cervell hi predominen certes funcions cognitives en diferents ventricles. Per a diferenciar aquestes parts usaven el seu propi sistema com a paral·lelisme de com funcionen altres parts del cos. Per exemple, s’intentava exercitar la memòria i veure quina part de cervell era la que feia mal, la qual teòricament seria la que s’estava exercitant. S’ubica per primera vegada certes facultats a diferents zones del cervell i s’accepta que cada persona pot tenir petites diferències entre si. Al cervell troben el dermis que separa el primer i el segon ventricle. Hi ha tres ventricles diferenciats dins dels quals s’hi troben X facultats. Però les facultats apetitives no es situen al cervell sinó al cor, ja que quan algú per exemple està nerviós o enfadat el seu color corporal es torna mes vermellós, com la sang, la qual es troba en abundància al cor.
Aquesta teoria aristotèlica torna a tenir un gran pes al renaixement a nivell filosòfic. A nivell més mèdic comença a tenir pes també el sistema hipocràtic galènic, la teoria dels temperaments.
El sistema hipocràtic galènic diferencia diversos temperaments:  El temperament sanguini: Son personas de trato fácil, con reacciones espontáneas que pueden ser fuertes pero de corta duración. Suelen ser las que llamamos “extrovertidas”. Son muy flexibles y se adaptan con facilidad a nuevas circunstancias. En el lado positivo cabe destacar son personas fáciles de tratar, cariñosas, obedientes, sinceras pero por otro lado también son superficiales, inconstantes y celosos.
 El temperament flegmàtic: Tienen un tipo de sistema nervioso lento y equilibrado. Son personas difíciles de tratar y, en general, delicadas.
Reaccionan de forma más bien lenta y no tienen un gran interés por las cosas exteriores. No se enfadan por lo que son agradables para todos 5 los otros temperamentos. Tienen una gran inclinación hacia el descanso, son lo que llamaríamos “introvertidos”. Pese a ello una característica positiva que poseen es la elocuencia. No son flexibles y les cuesta adaptarse a un cambio de ambiente.
 El temperament melancòlic: Su sistema nervioso débil posee una muy alta capacidad de trabajo intelectual y nivel de atención. A la vez reaccionan poco ante los estímulos del medio que los rodea. Son “introvertidos” e inflexibles a los cambios en el ambiente. Son sujetos muy sensibles emocionalmente. Poseen una tendencia al extremo perfeccionista lo que hace que sean muy fiables. Les cuesta tomar decisiones y se lo piensan mucho antes de embarcarse en algún nuevo proyecto o actividad, sopesando los pro y contras de todas las situaciones.
 El temperament colèric: Estas personas poseen un sistema nervioso rápido y desequilibrado. Son altamente activos y fáciles de excitar, teniendo en estos casos una reacción inmediata y fuerte, sin embargo la duración de esta reacción suele ser corta. Son rápidos, activos, prácticos a la hora de decidir, autosuficientes y muy independientes. Dentro de sus malas cualidades están el orgullo y la arrogancia, además de una insensibilidad y dureza en el trato.
Les dones a aquella època eren teòricament de naturalesa flegmàtica. Els metges de l’època tractaven als pacient classificant-los en els diferents tempraments. Les dones mai podien ser sanguínies o melancòliques.
Depenent de les estacions de l’any també podia haver-hi diferents temperaments predominants. A la tardor vindria la melancolia, a l’estiu la flegmàtica, a la primavera la sanguínia i a l’hivern el còlera.
Els diferents factors que determinen el temperament serien el ser home o dona, de l’estació de l’any, de la dieta, de la professió o de l’aspecte físic.
Les teràpies que s’aplicaven als diversos comportaments es basaven en aquests factors, per exemple, se’ls canviava la dieta.
Els 4 elements de l’antiga Grècia també els trobaven en el cos humà, ja que el macrocosmos definia el microcosmos. Les persones que tenen algun tipus de dolor es perquè un d’aquests elements predomina més que els altres i el que ha de fer es tornar a equilibrar-los.
6 2.3.
Juan Huarte de Sant Juan Els intel·lectuals comencen a observar la natura i a formular-se preguntes sobre aquesta. Huarte de San Juan fou un metge renaixentista de la península hispànica citat com a clàssic de diversos manuals de literatura internacional. Ell però s’identificava com a filòsof naturalista, ja que no era com la resta de metges sinó que es dedicava a observar la natura. A nivell intel·lectual Espanya tenia molt de reconeixement en aquella època. El rei en aquell moment fou Felip II “el prudent”.
És reconegut per la seva obra escrita, i per aquest motiu es el patró dels psicòlegs. L’obra es titula Examen de ingenios para las ciències, obra donde se muestra la diferencia de habilitades que hay en los Hombres y el genero de letras que a cada uno responde en particular i fou publicada el 23 de febrer del 1575.
També es coneguda com a Examen de los ingenios. El pròleg d’aquesta va dirigit al ja anomenat rei Felip II, mostrant quin profit pot tenir el seu regnat si tothom llegeix la seva obra. En la seva obra tant macrocosmos com microcosmos són equivalents, cadascun representa l’altre, es produeix una analogia. Segons ell calia un grup de savis que controlessin el país i orientessin als joves per a estudiar o dedicar-se a allò que més podrà afavorir a la societat. No per la seva pròpia autorealització sinó per a que la societat funcioni millor. Per això el pròleg va destinat a aquesta millora social.
El mètode que utilitza és la sistematització. Agafa com a base la teoria aristotèlica i la teoria dels humors. No és una obra original en quan a l’enfocament, aquest no es totalment propi. El plantejament però si que ho és, degut a aquest plantejament d’orientació professional per a la millora de la societat. També és original ja que no repeteix les teories ja esmentades literalment, sinó que els agafa com a eina. Va variant ambdós autors i en fa referència. Fins i tot també podrà arribar a citar la Bíblia per a exemplificar algunes de les seves observacions.
L’objectiu de la seva obra es basa en saber distingir o conèixer les diferències naturals de l’ingeni humà, i aplicar amb art a cadascuna la ciència que mes s’aprofiti.
En aquella època es creia que l’embrió quan es trobava a l’úter intern era femení i tenia poca energia vital. Si la dona calenta va bé la seva panxa i menjava certs aliments podia augmentar aquesta energia vital i així transformar-se en un home.
També hi havia una sèrie d’estratègies en la copulació per a que el bebè fos masculí. Segons Huarte hi ha dones amb temperament semblant al dels homes i 7 d’altres que no. La dona perfecte seria la que està en un punt mig, els excessos no serien bo.
En el cas dels homes, depenent de si tenien certes capacitats podien dedicar-se a diverses coses:  Els que tinguessin desenvolupada la memòria en arts i ciències podrien dedicar-se a coses com la gramàtica, el llatí i la llengua, la jurisprudència teòrica l’aritmètica, ...
 Els que tinguessin bon enteniment serien els futurs teòlegs, dialectes, filòsofs naturals, ...
 Els imaginatius serien els que podrien dedicar-se a la poesia, la música,...
L’Obra de Huarte de San Juan fou prohibida en segona instància per a Inquisició.
De primeres no ja que fou dedicada a la millora de la societat dirigida a el rei en el seu pròleg. Tingué un gran impacte internacional fins aproximadament el segle XVIII.
La Inquisició prohibí l’obra en diverses edicions.
2.4.
El racionalisme de Descartes Descartes era obsés de la seguretat. Fou un matemàtic del segle XVII. La seguretat que aportaven les matemàtiques volia portar-la a l’àmbit del coneixement i del pensament. Per tant, va dubtar i qüestionar-s’ho tot. Fins i tot va dubtar la seva pròpia consciència, tot el coneixement obtingut de segles enrere. Això sigué un gran atreviment en aquella època.
L’únic que va veure que no podia dubtar era del propi fet de que estava dubtant.
Gràcies a això va poder sembrar el coneixement. Gràcies a veure que d’allò que no podia dubtar era de que estava pensant. Per tant, havia d’haver-hi quelcom que pogués haver-li atribuït aquesta capacitat de pensar.
Aquest fet va tenir una sèrie de conseqüències. Alma i cos segons ell eren separats. Hi havia una res cogitans i una res extensa. Tenia un plantejament dualista. La res extensa es referia a la extensió, al fet de ser quelcom físic i material, i la res cogitans a la capacitat de pensar. Aquest pensament no té dimensions ni corporalitat com la res extensa. El cos, lo material, és completament diferent de lo psíquic, que no te cap base corporal.
Aquest dualisme a tingut unes conseqüències molt rellevants. La psicologia tracta l’activitat mental, no la matèria. L’ésser humà es representat per ambdues coses que són relacionades. Un influeix l’altre. El repte de segles endavant fou descobrir aquesta connexió, aquesta relació.
8 Les lleis que regeixen ambdós nivells són diferents. Els animals només tenen res extensa, però no res cogitans. Però tot i això els animals es mouen i tenen sensacions. L’explicació que van trobar a que no tinguessin raonament però si extensió fou la seva mecanització. Descartes pensava que el moviment dels animals podia ésser simplement quelcom mecanitzat, no producte d’un raonament.
Descartes va usar com a unió entre ànima i cos la glàndula pineal, part del cos molt petita que es situa a la base del cervell. Aquest és el punt d’interacció entre ambdós, però no pas la seu de l’ànima. Com només hi ha un únic pensament, aquest només podia trobar-se en un òrgan o en aquest cas glàndula individual, era l’únic lloc segons Descartes on ànima i cos podien unir-se. L’ànima serà la que controlarà el cos.
Per Descartes la seu de les passions no es trobava al cor. Si el punt d’interacció es troba en la glàndula pineal no pot haver-hi un altre punt al cor. Per molt que sembli que ens faci mal el cor això només es una sensació provocada pels nervis que connecten la glàndula i el cos. Les passions al formar part de l’ànima també tindran la interacció en la mateixa seu.
En resum, Descartes és conegut per ser racionalista, plantejar el mecanicisme i el dualisme. També per iniciar un escepticisme arran del dubte, plantejar una metodologia deductiva i l’innatisme, ja que l’origen del coneixement cartesià prové d’unes idees innates totalment intuïtives.
9 Tema 3 i 4: La descripció empírica de la ment 1. Introducció La societat continuava jerarquitzada al segle XVIII. Ens trobem al segle de la il·lustració, el segle de les llums. Sobretot es fa especialment important a França on s’inicien les revolucions cap a la monarquia. Apareixen grans autors com Rousseau (1712-1778) o Voltaire. A l’època abunden banquets i reunions on es difonia la nova cultura de la il·lustració en la classe burgesa.
La introspecció es lliga a la consciència. No pot haver-hi una introspecció de manera inconscient. La paraula consciència ja s’usava com a terme que feia referència a allò que fem sabent que ho estem fent. De manera conscient. En aquell moment el tema moral era crucial en la part de la consciència.
Com a herència del Renaixement per part de Newton es té la idea de l’anàlisi com a mètode científic. Això portarà a un anàlisi de la ment humana.
2. L’empirisme de Locke i Hume 2.1.
John Locke (1632-1704) Locke és conegut per la seva obra Assaig sobre l’enteniment humà. Allà realitza una crítica a Descartes sobre la seva teoria de les idees innates. Per a Locke no existeix aquest tipus d’idees, sinó que naixem com una tabula rasa sense cap tipus de coneixement. Aquesta tabula l’anirem a omplint gràcies a l’experiència, la qual ens portarà tot el coneixement que puguem obtenir. No és possible el coneixement sense l’experiència.
Locke no creu en les idees innates ja que si aquestes realment ho fossin els nens mateixos les haurien de conèixer, però els nens al néixer no poden saber coses elementals que teòricament s’haurien de saber de manera innata com que 2 i 2 són 4 o que un triangle té 3 costats.
Tot i això creu que la ment ha de tenir alguna capacitat innata que li permeti donar sentit a totes les idees que rep. Aquesta capacitat és la reflexió o el sentit intern. D’aquesta manera la ment pot treballar sobre si mateixa. Però aquesta capacitat, si no té cap idea amb la que treballar no es cap mena de coneixement, per tant de totes maneres no hi ha cap idea que arribi de manera innata a la ment.
Per tant, els éssers humans tenim un sol sentit intern o reflexió i alhora sentits externs (vista, tacte, olfacte).
10 Locke entén el concepte idea com a allò que la ment percep en el seu interior o allò que constitueix l’objecte de la percepció, pensament o comprensió.
En el seu assaig intenta explicar l’origen de les idees (l’experiència) i el funcionament de la nostra ment. Segons Locke la ment capta una sèrie de sensacions de manera passiva, el que és conegut com a idees simples, ja que la ment es manté únicament com a receptora. En el moment que la ment comença a relacionar-les de manera activa aquestes idees simples ja passen a formar diverses idees complexes. Per tant el procés seria inicialment unes sensacions que passen a idees simples i aquestes després acabaran derivant en idees complexes. Només d’aquesta manera és possible que puguem parlar d’idees abstractes que no es possible que captem mitjançant les sensacions.
El sentit intern però té unes lleis que li permeten compondre idees gràcies a les sensacions. Aquestes lleis són la semblança, la contigüitat i el contrast. La semblança faria referència a agrupacions de coses semblants simplement pel fet de que s’assemblen. La contigüitat ve pels hàbits, si sempre passen x coses, per contigüitat hauran de tornar a succeir, el que es coneix com a associació.
També creia Locke que coses pel fet de ser oposades o per contrast podien ser agrupades, però no ho creien la resta d’empiristes.
2.2.
David Hume (1711-1776) Hume té com a obres clau el Tractat sobre la naturalesa humana, un intent de introduir el mètode experimental del raonament en les matèries morals i Investigació sobre l’enteniment humà.
El mètode experimental de Hume és un mètode sistemàtic però no com ara el coneixem (no de laboratori) sinó d’observació.
Com la seva primera obra era molt extensa i la majoria de la gent no li va fer gaire cas va sintetitzar-la en la seva segona obra i al ser mes curta aquesta si que va ser més llegida. Nosaltres ens centrarem també en aquesta segona obra.
Hume és el clar exemple d’empirista. Per tant compartia la idea de la tabula rasa de Locke. Aquest però va substituir el terme sensació per impressió. Va realitzar aquest canvi ja que volia emfatitzar que tot el que ve dels sentits és la impressió que ens arriba del món exterior, la ment es troba totalment de manera passiva. Aquestes impressions després sí que es tornaran idees.
Aquestes idees per Hume també formaran idees complexes.
Comparteix amb Locke les seves dues primeres lleis, que són les lleis de la semblança i la contigüitat. Però la seva tercera no serà de contrast, sinó la llei 11 de causa i efecte. Aquesta última llei es per la que és més conegut. La llei de causa i efecte és fonamental per a la ciència ja que és l’única manera que tenim per a poder predir certs efectes o conseqüències. Hume va plantejar-ho com a experiències repetides, de manera que si de manera sistemàtica vèiem com sempre que succeeix una cosa després succeeix una altra tenim una causa i un efecte. Aquesta relació ha de ser contigua i ha de donar-se sempre. La causa ha de ser anterior a l’efecte i la relació ha de ser única. Però realment com a humans aquest fet és una il·lusió, i no tenim cap garantia de que es repetirà indefinidament. El que sí que podem afirmar és que fins ara sempre que s’ha donat a després ha succeït b.
Sempre estem parlant de la ment com a consciència, tenint consciència del nostre propi pensament. La vida està restringida a allò conscient, si fem quelcom de manera inconscient allò no és res psicològic, no hi ha res associat, no existeix.
3. EL materialisme de La Mettrie Julian de la Mettrie (1709-1751) fou un metge del segle XVIII. Al ser metge donava molta importància al cos humà i a la seva anatomia. Segons ell el cos és la base i la finalitat de tot. Ell mateix havia vist com quan el seu cos estava emmalaltit aquest no podia pensar amb claredat, qüestionant d’aquesta manera tot el plantejament dualista cartesià que plantejava que la res cogitans es trobava de manera externa al cos. Es qüestionava les malalties de la ment ja que si no tenien una matèria on romandre no sabia com podien emmalaltir.
La seva obra més coneguda fou L’Homme Machine del 1748 on plantejava el cos humà com a màquina, ja que segons ell el moviment era quelcom totalment mecànic.
Com a materialista de la revolució francesa ell no volia saber res de l’església.
Al segle XVIII el materialisme no era una postura gaire acceptada i era presa com a molt extrema ja que anava totalment en contra de la religió. Més endavant ja va començar a agafar més pes.
4. La introspecció, el protestantisme i la psicologia de Wolff i Kant 4.1.
Christian Wolff (1697-1754) Al segle XVIII Wolff era el psicòleg més conegut i reputat. Era la persona de la que més es parlava en psicologia, per tant ell fou el que controlava la psicologia del moment. Era professor de psicologia i va voler donar-li més pes, volent que fos un camp propi. Aquest era protestant.
12 Ell distingia entre psicologia empírica i psicologia racional. La psicologia empírica seria la mes semblant a la que es practica avui dia. Aquesta es veu influenciada per l’empirisme. Wolff parlava de la Vis representativa. Traduït de llatí seria com la capacitat de percebre. Aquesta és la capacitat fonamental que ha de tenir la ment, la capacitat de percebre, ha de ser la capacitat representativa. L’empirista en el que més es basa Wolff seria Hume, ja que ambdós pensen que la percepció és allò bàsic i fonamental. Si la ment no percep, aquesta no pot funcionar.
Karl Philipp Moritz (1756-1793) escrigué la primera novel·la on l’important no era allò que succeïa a l’exterior, en el món sinó tot allò que pensava, tot allò que succeïa en el seu interior, una autobiografia. L’obra era titulada Anton Reiser (1785-1786) i es un llibre de pura introspecció. No es d’estranyar que aquest llibre fos publicat al segle XVIII.
4.2.
Immanuel Kant (1724-1804) Kant infravalorava la introspecció. En part es creu que a causa de la seva escolarització alemanya protestant on aquesta no es treballava correctament de manera que l’educació que se’n donava no era adequada.
Les obres clau de Kant foren la Critica de la raó pura (1781) i Critica de la raó pràctica (1788). Però aquestes ni són ni pretenien ser part de la psicologia sinó de la metafísica.
EL punt on es mostra la seva psicologia fou a partir del 1775, on començà a criticar a Wolff. Kant deia que hi havia tres capacitats bàsiques: el conèixer, l’estat d’ànim i el voler. Segons Kant, si tu fas una introspecció, aquesta només serà quelcom que vols provocat per un estat d’ànim. Però això no ens aporta cap mena de coneixement (que seria la tercera capacitat). La introspecció per si sola no pot aportar coneixement, cal partir de les tres capacitats bàsiques.
Cadascuna d’aquestes està subdividida, el conèixer tindria la raó i els sentits, l’estat d’ànim l’afecte i el voler la voluntat i les passions.
L’any 1798 Kant publica una obra titulada Antropologia des del punt de vista pragmàtic, un llibre molt petit comparat amb els tractats metafísics. Ell digué que la psicologia tal i com estava al segle XVIII no podia ésser una disciplina seria, una ciència real. Tenint en compte que la psicologia que ell tenia en compte era la de la època, la de la introspecció.
Kant creia que no podia ser una ciència exacta ja per ser-ho necessitaria tenir un cos teòric previ, les lleis hi deurien funcionar i l’observació hauria de poder ser repetible. La psicologia de l’època es basava en la introspecció, de manera 13 que no tenia cap mena de lleis ni de cos teòric, i la realització d’una introspecció no era possible repetir-la.
Kant aposta per una altra via, per a la vida de l’antropologia. Ell creia que els temes de la psicologia havien d’estudiar-se des del camp de l’antropologia.
Segons Kant, els humans tenim la tendència a creure que realitzem allò que fem per voluntat pròpia, simplement perquè volem. Però, si observem a altres persones actuar, podem atribuir la seva conducta a una sèrie de condicionants externs, a trobar per dir-ho d’alguna manera la causa.
La segona observació que Kant realitza tracta sobre el concepte de caràcter, el que segons ell distingeix l’humà de l’animal. Tot i això pot ser que una persona tampoc tingui caràcter. A mesura que una persona creix, l’ésser humà pot pensar sobre si mateix que és i que vol arribar a ser, de manera que es marca unes maneres de fer i uns principis. La persona adulta i madura destaca per aquesta capacitat de poder crear-se unes normes d’actuació pròpies. La persona que té caràcter seguirà les seves normes morals que ella mateixa s’ha creat, però la que no en té seguirà la majoria o seguirà a altres persones en comptes de seguir les seves pròpies lleis. L’home ha de ser l’amo de la seva pròpia vida.
L’antropologia tracta d’establir generalitzacions a partir de la observació del comportament humà en societat.
El caràcter és l’aspecte que distingeix un esser humà d’un altre i a l’ésser humà dels altres éssers vius.
Kant fomenta l’antropologia pragmàtica, aquella que és pràctica per a la vida, per a arribar a la felicitat.
També explica el tipus d’egoismes. Aquests són l’egoisme lògic, estètic i pràctic. L’egoisme lògic és aquell que es tan segur de les seves pròpies conviccions que no creu necessari discutir o contrastar aquesta opinió amb altres persones. L’egoisme estètic seria el mateix que el lògic però en l’esfera del gust i de l’estètica, aquella que té el seu propi estil o gust i pensa que és el millor. I finalment l’egoisme pràctic és aquell que es refereix a l’àmbit moral, on per exemple algú comparteix pel fet de que a ell li convé però no per a una raó realment moral.
Exposa una sèrie de remeis per a poder contrastar aquests egoismes, com la maduresa personal.
Kant argumenta contra Descartes la seva teoria de què la informació sensorial no és útil per al coneixement i la seva idea del Cogito. Segons ell, no són els 14 sentits els que ens enganyen, la informació que prové dels sentits no requereix un judici de la nostra pròpia ment, som nosaltres els que jutgem aquestes sensacions i per tant nosaltres els que podem realitzar un judici erroni.
Els pietistes són un grup de protestants molt estrictes i molt exigents. Però segueixen de totes maneres el protestantisme.
15 Tema 5: Els poders mentals (segle XVIII i XIX) 1. Del Mesmerisme a la hipnosi 1.1.
Franz Anton Mesmer (1734-1815) Mesmer postula un tipus de pràctica mèdica anomenada magnetisme animal, influenciat per les noves teories gravitatòries i sobre l’electricitat. Ell creu que hi ha un fluid magnètic físic que actua sobre el sistema nerviós. Aquest fluid universal està en moviment continu, passa d’uns cossos als altres i es pot acumular. Per tant, les malalties són a causa d’una obstrucció o distribució irregular d’aquest fluid. Els òrgans emmalalteixen quan el fluid deixa de circular. Els passes magnètics del terapeuta o estar en contacte amb elements magnetitzants restableixen la circulació d’aquest fluid i per tant el curen. Hi ha terapeutes que tenen un excés d’aquest fluid i per tant poden restablir el dels altres.
La majoria dels pacients sentien realment el fluid magnètic. Tenen sensacions físiques, noten la influencia del terapeuta gracies a aquests passes magnètics.
Molts dels pacients per això també patien certes crisis convulsives amb pèrdua de la consciència. També n’hi havia, però, que es curaven o es trobaven millor.
Mesmer també realitzava curacions col·lectives gràcies a una cubeta. Els pacients passaven la part del cos que els feia mal per una part d’aquesta cubeta que estava magnetitzada. Els pacients s’agafaven també amb unes cordes.
Les seves tècniques no eren gaire rudimentàries, de manera que va començar a rebre una sèrie de crítiques. A més a més les seves tècniques eren d’un caràcter lliberal, de manera que la banda conservadora començava també a criticar-ho.
També hi havia massa contacte entre homes i dones, intimitats que no pertocaven en aquella època. Va començar a crear-se una polèmica. A partir del 1785 després de diversos fracassos terapèutics Lluis XVI inici una comissió de científics per avaluar la seva tècnica. Aquesta comissió conclou que aquesta tècnica no es provable i que les curacions són producte de la imaginació. El magnetisme animal acaba prohibint-se a França i Mesmer es torna a exiliar. Tot i així la tècnica és molt coneguda i es continua practicant.
16 Marqués de Puységur (1751-1825) Fou un seguidor del mesmerisme. És un aristòcrata francès que experimenta amb aquesta tècnica. Manté la seva hipòtesis del fluid magnètic, tot i que dubta sobre si aquest es universal i que el tractament és el restabliment de la circulació del fluid. Però, pensa que el restabliment d’aquest fluid no depèn tant dels passes magnètics sinó que més del contacte entre pacient i el magnetitzador.
Enlloc de provocar convulsives als pacients practica el que ell anomena somnambulisme artificial. Aquest és un son induït pel magnetitzador, on els subjectes es comporten com a somnàmbul que obeeixen ordres, poden contestar preguntes i quan desperten no recorden el que ha passat durant la son. Ell li ho explica a en Mesmer, ja que d’aquesta manera no caldria provocar cap crisi, però aquest no li fa gaire cas.
La voluntat de terapeuta i pacient són molt important per a que el pacient pugui entrar en aquest estat de somnambulisme. Si el pacient no s’ho creu, aquest no podrà entrar en aquest estat. Per tant, el tema psicològic té molt de pes en aquesta tècnica.
James Braid (1795-1860) Segons Braid, no existeix cap mena de fluid magnètic i no hi ha cap emanació física entre metge i pacient.
Aquest estat en el que entra el pacient no es més que un son nerviós o son artificial, una alteració del sistema nerviós que depèn de l’estat físic i psíquic del pacient i que el fa entrar en un estat similar a de dormir.
Fa servir la tècnica de la fixació visual. En aquesta tècnica, el pacient s’ha de concentrar en la idea de dormir i l’hipnotitzador li ha de suggerir amb autoritat.
Les curacions vénen del domini de la ment sobre el cos.
Aquest publica la seva obra titulada Neurypnology (1843).
2. Fisiognomia i frenologia 2.1. Fisiognomia La fisiognomia seria el jutjar a les persones per la seva aparença física. En principi, es jutjaria la persona per tot el seu aspecte físic, però habitualment el que més estudia la fisiognomia és la cara de l’individu. Aquesta té una llarga tradició, ja que des de sempre els éssers humans es fixaven en l’aparença de les persones i en el que aquesta podia significar, i fins i tot perdura als nostres dies.
17 Es practicava ja que la psicologia en aquells moments tenia certs problemes, el mètode que hi havia per a conèixer-se a un mateix era la introspecció, però realment amb aquest no era possible tenir una informació objectiva i verdadera del pacient, no es pot estar segur de que en aquesta introspecció un mateix no s’està enganyant. No hi ha cap garantia de que els pensaments es duguin de manera natural.
Benito Jerónimo Feijoo y Montenegro (1676-1764) creia que l’ànima, amb el temps, deixa la seva empremta en la cara i per tant podrà haver-hi constància del caràcter d’aquesta persona.
Al segle XVIII l’aristocràcia feia que es dibuixessin o pintessin els seus perfils per a que la fisiognomia pogués estudiar-los.
Johann Caspar Lavater (1741-1801) escrigué Fragmentos Fisiognomicos (17751778) on explicava que aquesta fisiognomia podia realitzar-se de manera científica. La fisiognomia es basava per tant en una banda empírica i alhora en la intuïció. Per tant, si es basa en la experiència o intuïció el que cal fer per a ser un bon fisiognomista cal practicar amb una sèrie d’exercicis que ell proposava, com l’exposició d’uns perfils concrets dels seus estudiants i unes preguntes al respecte que caldria resoldre.
No tothom per això creia en la fisiognomia, no tothom hi estava d’acord.
2.2. Frenologia La frenologia és allò que estudia la ment gràcies a la forma del crani. Es fixa en la forma del cap i no en l’aparença física.
2.2.1. La doctrina cranial de Gall A finals del segle XVIII Franz Joseph Gall (1758-1828) va dedicar-se a estudiar els cranis per a poder relacionar-los amb trets psicològics. Fou un frenòleg molt reputat i de molt prestigi que va crear una teoria fisiològica dels cranis. Però aquest no va anomenar-ho frenologia.
Aquesta teoria destacava pels seus postulats:  Les aptituds i facultats mentals són innates en l’humà i en l’animal.
 Aquestes aptituds tenen la seva seu al cervell.
 Aquestes aptituds si tendències estan separades i són independents una de l’altre per lo qual deuen tenir una ubicació cerebral independent.
 A partir de la subdivisió en diversos òrgans i segons el seu desenvolupament particular de cada cervell aquest adquireix la seva forma.
18  Des de la formació dels ossos en la infància fins la edat més avançada, la forma de la superfície exterior del crani ve determinada per la forma del cervell. D’aquesta forma les aptituds i facultats poden ser conegudes a traves d’un examen de la forma i els contorns del cap gràcies a les mans.
Totes les aptituds vénen donades per l’Escola Escocesa del sentit comú. Per tant Gall extreu la seva llista d’una altra corrent psicològica, no la inventa ell mateix. El que es dedica és a examinar on es troben del cervell aquestes facultats.
Hi ha una llista molt llarga de facultats o capacitats.
Algunes d’elles són la amativitat o la capacitat d’estimar, la filogenitura com a afecte i carinyo patern, la habitabilitat com a amor a la pàtria o voler romandre en un mateix lloc.
Gall intentava mesurar la forma del crani de persones en concret que tenien trets específics que li interessava estudiar. Si aquesta persona tenia una forma en el crani en particular podia detectar que el que tingues un crani semblant a aquest tindria les mateixes facultats psíquiques. Les característiques havien de ser clares i havien de destacar.
Aquí mostrarem una breu llista de certes facultats:  Amatividad (amor sexual, impulso animal que conduce a la búsqueda y unión de los sexos)-18  Filogenitura (afecte y cariño paterno, amor de hijo, aversión a lo decrépito, viejo y decadente)-24  Habitatividad (amor a la patria, deseo de establecerse y permanecer en un mismo lugar, afecto por el lugar donde uno habita )-30  Concentratividad (unidad y concentración de lo que uno piensa y siente; fijación en una sola cosa)-35  Destructividad (propensión a destruir, matar, castigar. Instinto carnívoro)21  Alimentatividad (instinto de alimentarse o nutrirse) - 20  Secretividad (propensión a esconderse, callar, reprimir la expresión externa de “los movimientos del alma”)- 27 19  Adquisitividad (propensión a adquirir bienes y apropiarlos, deseo de acumular riqueza)- 26  Estima de si mismo (amor propio, querer ser el primero, ejercer la autoridad) - 41  Otros: imitatividad - 37, càlculo numérico- 14, ordenatividad - 13, colorido, lenguaje - 6, comparatividad - 11, benevolencia - 42, precautividad - 28, continuatividad -44, veneración, esperanza, tactividad - 1, visualidad - 2, audiotividad - 3, gustatividad - 4, olfatividad - 4 etc Si existeix una facultat psíquica per a cada cosa, aquesta a de tenir una ubicació pròpia en el cervell.
2.2.2. La frenologia popular de Spurzheim Johann Gaspar Spurzehim (1776-1832) fou un dels que més va promoure la frenologia en els seus temps.
Les aplicacions pràctiques de la frenologia en aquells temps eren en l’àmbit de l’educació, l’autocontrol, la rehabilitació de malalts i presos, l’orientació i selecció de personal i el matrimoni.
Els frenòlegs creaven campanyes per a difondre la frenologia. Aquests exposaven una sèrie de propaganda per a donar veu a l’arribada d’un frenòleg famós que exposava les seves investigacions. Hi havia qui hi anava per veure de que anava, qui no s’ho creia i una gran part de la població analfabeta que volia informar-se.
Els frenòlegs tenien un bon coneixement fisiognòmic del cervell, i el fet de no ser metges però tot i això tenir un gran coneixement del cervell ja sobtava, perquè l’expert realment sabia quelcom del que parlava. En la demostració empírica, gràcies a un voluntari que es deixava examinar, el frenòleg deia com era aquella persona. Com tothom es coneixia era fàcil saber si encertava o no.
En general, les notícies que sortien d’aquestes “conferències” eren bones cap al frenòleg. Aquest encertava la personalitat de l’individu que analitzava.
Però aquestes trets psicològics no els extreia gràcies a la frenologia, sinó gràcies a observar a la persona i d’aquesta manera era fàcil identificar certs trets de la seva personalitat simples. Alhora també s’informaven sobre la persona, però l’important era l’observació que en veien.
Els frenòlegs creien que les persones, si psíquicament feien exercicis per reforçar la seva ment en podien canviar el comportament, podien fins i tot 20 engrandir aquest crani. Per tant el moviment no fou conservador sinó fins i tot progressista, creien en l’educació i aquesta havia de ser duta a terme.
Els frenòlegs realitzaven cursos per a que diferents parts de la població poguessin exercir també aquestes tasques. Hi havia persones de tot tipus que els realitzaven, tant obrers com fins i tot dones que podien aprofitar aquestes tècniques per a la seva vida quotidiana.
2.2.3. Cubí i les aplicacions de la frenologia Cubí creia que la frenologia o el magnetisme no havia de ser un privilegi exclusiu d’uns pocs sinó com a la naturalesa, tenia oberta les seves portes a tothom. Si volem saber el que és, tothom haurà de saber usar-lo. No calia anar a la universitat o pertànyer a una elit econòmica per a poder ser frenòleg.
Hi havia exàmens frenològics tant per a poder obtenir un treball com seria el de criada d’una llar benestant com per a veure com era la teva parella sentimental. De fet, l’aplicació pràctica de la època es basava en:  L’educació: Si algú tenia una facultat poc desenvolupada de manera inicial calia educar-lo per a que la pogués millorar.
 Autocontrol: Les persones cal que es coneguin a si mateixes per a poder actuar correctament  Rehabilitació de presos i malalts: Cal treballar amb aquest tipus de gent per a que puguin ser rehabilitats, no es suficient amb tenir-les en un mateix lloc tancades. No es culpa d’ells si encara no han pogut ser diagnosticats ni tractats.
 Orientació i selecció de personal i matrimoni: És el fet del que hem parlat anteriorment, de què un frenòleg veies com és la persona a la que vols contractar o amb la que et vols casar per a veure quina és la realment adequada.
Hi havia a l’inici una critica determinista cap a la frenologia, però al veure que realment el que ells marcaven eren tendències i donaven l’oportunitat de amb exercicis millorar aquestes tendències aquesta crítica fou descartada. Aquesta critica la va donar la pròpia església, ja que en l’església catòlica era molt important fer creure als seus seguidors que ells tenen lliure albir, i per tant són ells els que escullen si portar la fe o no. Si hi hagués una facultat inamovible que determines aquest fet, seria probable que perdessin fidels.
Mariano Cubí (1801-1875) fou un professor de llengües de Maó que va desembarcar a Amèrica a ensenyar castellà als americans fins l’any 1842 tornar a Barcelona.
21 Cubí proposa una nova manera d’escriure el castellà, ja que segons ell es il·lògic.
Per ell cada lletra si equivalia a un so aquesta era la que havia de ser usada en cada lloc.
Com a professor de llengua veia com tenia alumnes que els era molt fàcil aprendre els idiomes i d’altres com tenien moltes dificultats alhora de poder aprendre-les. Per tant, la frenologia li va donar el perquè d’aquest fet.
Al tornar a Barcelona va proposar-se com a missió establir la frenologia a Espanya ja que no era gens coneguda. Va anar fins les poblacions més petites i menys conegudes fent demostracions públiques i cursos sobre frenologia. Va crear associacions de frenòlegs per tota Espanya.
Va tenir problemes amb la Inquisició però amb els seus bons arguments va poder sortir indemne de les acusacions i va poder publicar les seves dues obres: Sistema complert de la frenologia i La frenologia i les seves glories.
Per tant, la frenologia era de caire progressista, confiava en la ciència i la tecnologia, creia en la racionalitat i responsabilitat humana, fomentava l’utilitarisme, el romanticisme i la utopia i la mentalitat burgesa.
A més a més de l’església, els metges també eren en contra dels frenòlegs ja que en part els treien la feina sense haver estudiat el que ells havien estudiat.
22 Tema 6: Psicologia i Evolució (S.XIX) 1. Introducció Al segle XIX es produeix la revolució industrial, de manera que hi ha una migració del camp a les ciutats a causa de l’escassa feina el camp per l’ús de màquines i la falta de treballadors a les fàbriques.
S’inventa la màquina de vapor, l’ambient està molt contaminat a causa de la industrialització i provoca malalties a la població i la qualitat de vida és escassa.
A mesura que hi ha prosperitat en un país la població augmenta a causa de l’augment de la natalitat. Això provoca que els béns comencin a ser escassos i la població mai pugui acabar de recuperar-se. És el que es coneix com a teoria de Malhtus.
Quan els treballadors comencen a escassejar a causa de les condicions de la població, els patrons comencen a pagar millor als treballadors ja que no en tenen d’altres i han de cuidar als seus.
També s’estableixen altres teories com la de la evolució i la microbiana.
El positivisme té el seu punt de partida en August Comte (1798-1857). En la filosofia d’aquest hi ha tres grans pilars: l’altruisme, l’ordre i el progrés. La nova societat ha de tenir un ordre, no pot ser caòtica, i ha de ser basada en la nova ciència i en la nova tecnologia.
La idea de ciència actual prové del positivisme de Comte i finalment queda perfilada en Circ de Viena, un grup de científics dels anys 20 que es reunia a Viena. D’aquí prové el mètode hipotètic deductiu.
Però el fet de que la ciència ha de ser basada en l’observació de fets prové del propi positivisme.
Els estadis de la humanitat segons Comte passen des del primer estadi teològic (de la ficció), després passa per l’estadi o període metafísic (o abstracte) i finalment s’ha arribat a un estadi positivista.
Comte volia crear Brasil sobre els fonaments positivistes, de la ciència positivista en comptes dels de la religió.
Comencen aparèixer congressos universals i les exposicions. A més a més les universitats comencen a tenir importància i a estar millor equipades. Els nous palaus de la ciència foren les universitats del segle XIX.
23 En aquest tema parlarem fonamentalment de Darwin, amb la seva teoria de l’Origen de les Espècies. La idea fonamental d’aquesta teoria és que les espècies evolucionen gràcies a diverses mutacions que es regulen gràcies a la selecció natural.
Una altra de les obres importants de Darwin és l’anomenada Descent of Man.
A partir del darwinisme comença a aparèixer una psicologia amb més sentit.
També comptàvem amb els nacionalismes i el progressisme.
Darwin va proposar una teoria sobre l’evolucionisme. Partint d’aquesta teoria, només hi ha una diferència de grau entre l’animal i l’home, estem emparentats.
Això va tenir una sèrie de conseqüències molt importants:  Si entre animal i home no hi ha una classe diferent, la distinció que arrossegàvem de les facultats intel·lectuals dels humans s’ha d’esborrar.
No pot ser que l’ésser humà tingui unes capacitats psíquiques que als animals els resultem impossibles.
 La idea de que l’ésser humà forma part de les espècies naturals ajuda a recolzar la visió naturalista de l’home.
 Es comença a plantejar la idea de la evolució en el pla psíquic, si físicament hem anat evolucionant és molt probable que la manera de pensar també hagi canviat. El psiquisme evoluciona.
 Al ser emparentats amb els animals, es crea l’anomenat psicologia comparada, la qual comparava el psiquisme de l’humà amb el de l’animal.
 Dins de les especies també hi ha una variabilitat. Aquesta ha de ser estudiada, ja que els que sobreviuen són els millor adaptats. A nivell psicològic, es crea la psicologia diferencial, on s’estudien les diverses diferències individuals, veient si aquestes afavoreixen o no a l’adaptació dels individus.
 Comença un debat sobre l’herència, el nature-naurture debate. Es contraposa l’innatisme contra l’ambientalisme. Els innatistes eren aquells que creien que tot s’heretava, mentre que els ambientalistes creien el l’educació i en com l’ambient afecta en una persona.
 Es crea també la idea de la degeneració, la possibilitat de que alguna espècie en comptes de evolucionar es degenerés. Aquesta idea de que, per exemple, l’ésser humà es degenerés venia per la creença de que aquesta selecció natural que feia que només els millors sobrevisquessin, nosaltres mateixos amb l’ajuda humanitària hi estem interferint.
24 Aquesta solidaritat es contraposa a la evolució natural de l’espècie humana.
 Es present la pregunta de com un ésser viu tan dèbil com l’ésser humà pot haver sobreviscut i ha pogut imposar-se com a espècie al planeta davant de la resta. La idea era que gràcies a poder caminar i tenir lliures les mans, hem estat capaços de crear instruments per dominar la natura.
Gràcies a la ciència i la tecnologia ens hem pogut imposar. La clau de l’ésser humà està en la intel·ligència. És la que va donar-nos la capacitat d’imposar-nos en la lluita per la supervivència.
2. La psicologia nord-americana En el moment que es crea la pau a EEUU després de les guerres a favor i en contra de l’esclavitud, és quan aquest país comença a créixer de manera intel·lectual i econòmica.
2.1.
William James (1842-1910) William James fou un metge interessat en psicologia i filosofia. Va ser professor en la universitat de Harvard i publicà el llibre Principis de psicologia (1890).
La seva influència en psicologia vingué en gran part per el seu llibre. James va tenir problemes psíquics com depressions, i per aquest mateix motiu va venir el seu interès per la psicologia, per a poder entendre’s a ell mateix.
La seva família era intel·lectual. A més a més de la psicologia també s’interessava per la pintura.
El mètode mitjançant el qual James inspeccionava la seva pròpia ment fou la introspecció. Al fer-ho, va donar-se compte de que la nostra ment és totalment activa. No hi ha cap moment en què la nostra ment està inactiva.
Segons James, la consciència canvia constantment, és personal, continua i selectiva. Ell realitza un símil amb un corrent d’aigua i la ment per a emfatitzar l’aspecte canviant de la ment humana.
La nostra activitat psíquica sempre pertany només a una única persona, sempre és una entitat o persona la que pensa. Aquesta activitat psíquica canvia constantment, és contínua ja que no hi ha interrupcions (a no ser que ens desmaiem) i treballa de manera selectiva, sempre es focalitza en quelcom, no pot abastir una gran quantitat d’elements alhora, no es pot treballar amb un material infinit.
25 William James defineix la psicologia com a ciència de la vida mental, tant respecte als fenòmens com respecte a les seves condicions. Quan es refereix als fenòmens, fa referencia a tot allò que hi arribem mitjanant la introspecció, allò que d’aquesta manera podem observar, i les seves condicions serien les condicions físiques, corporals del cos. S’ha de tenir en compte allò mental en relació a allò físic.
Adopta una perspectiva Holista, adopta un punt de vista global, lo qual seria el contrari d’un punt de vista elementalista o associantista. Està en contra de la divisió d’allò psíquic en diverses parts, es quelcom inseparable, és una corrent que canvia però no divisible.
També és materialista, ja que creu que la base d’allò psíquic és allò material, el cervell produeix els pensaments, i si aquest no està en condicions aquests pensaments tampoc seran coherents.
És funcionalista ja que es pregunta el perquè d’allò psíquic. No es donat de per si, sinó que té una funció en el procés d’adaptació de l’individu. Les característiques psíquiques compleixen una funció adaptativa.
Finalment la psicologia de James és pragmàtica, va crear una corrent filosòfica pragmàtica, pràctica, defensa que allò útil per la humanitat serà bo. Proposa una filosofia destinada al benestar de l’ésser humà.
2.1.1. Teoria de l’emoció La teoria de l’emoció perifèrica diu que un fet excitant provoca en primer lloc una reacció corporal per a deixar-nos després una sensació emotiva, al contrari del que es creia en aquella època, els quals creien que l’emoció provocava el tret físic o corporal. Aquesta teoria es basava en la teoria de James Lange, i William James fou el que el va convèncer de que la seva teoria era la bona, que eren els trets físics els que provocaven les emocions i no a la inversa, com creia Cannon amb la seva idea central, que creia que el que primer es sentia era l’emoció i aquesta provocava cert estat físic o psíquic.
2.1.2. Teoria del Jo William James aplica un punt de vista holístic, no divideix la psicologia sinó que sempre ho estudia com un conjunt global. A més a més, la vida psíquica sempre és personal i privada, pertany a una sola consciència.
En la teoria del jo podem trobar dos plans: El jo pur i el jo empíric.
26 El jo pur el compondria aquell que treballa sobre les activitats psíquiques purament nostres. És l’entitat a la que atribueixes a tota la teva vida psíquica, tot allò que succeeix en la pròpia ment.
El jo empíric serviria per parlar sobre un mateix, usant el jo social, el jo material i el jo espiritual. Es pot parlar sobre un mateix depenent d’aquestes tres perspectives. És la part observable sobre un mateix. Aquella part que quan et pregunten com ets pots observar i respondre.
Aquest jo empíric social depèn del context en el que ens trobem en societat, és molt variable. El jo empíric material vindria depenent de la propietat, part de la identitat depèn de la possessió de propietats. El jo empíric espiritual, seria també allò observable sobre la pràctica espiritual o religiosa.
2.1.3. Conceptes usats per William James James a més a més del jo usa dos conceptes més: el d’hàbit i el d’instint.
 L’hàbit: Serien totes aquelles conductes que s’aprenen, que no es tenen de manera instintiva. Són conductes automatitzades i senzilles. L’hàbit serien les formes conscients de conducta basades en mecanismes neurofisiològics que tenen una utilitat. Tenim control sobre aquestes conductes.
 L’instint: Serien aquelles conductes heretades, que cap membre de la nostra espècie ha hagut d’aprendre sinó que pel nostre codi genètic ja ho posseïm. Els humans tenim pocs instints comparats amb la resta d’animals. L’instint seria la facultat d’actuar de un mode determinat i amb una finalitat determinada sense conèixer la finalitat en el moment d’actuar i sense una educació prèvia al respecte.
La avantatja evolutiva que representa que les conductes humanes siguin quasi totes hàbits i no instints és que ens convertim en una espècie molt adaptativa al medi, ja que podem escollir quins hàbits agafar i fins i tot els podem canviar.
En canvi aquelles espècies determinades pels instints són molt fràgils, els costa molt adaptar-se a les circumstàncies.
La utilitat que segons William James té la importància educativa de l’hàbit ve de què com a ésser humà t’és útil pensar i assolir aquells hàbits que t’interessin per a arribar a les finalitats que vols assolir. També cal veure quins hàbits cal erradicar ja que no ens serveixen per a res. D’aquesta manera cal usar el temps per a allò que ens és útil realitzar. A l’automatitzar accions es pot invertir el temps en realitzar aquestes accions a més a més en altres coses.
27 James planteja una sèrie de màximes per a la gestió intel·ligent dels hàbits, com per exemple:  Si volem adquirir un nou hàbit o suspendre un d’antic, hem de fer-ho amb la màxima motivació possible i estar disposats a aplicar un esforç per a poder aconseguir-ho.
 Si es comença a adquirir un hàbit, al principi cal practicar-ho molt i molt intensament per a poder automatitzar-lo.
El millor mode de suprimir un hàbit és la supressió brusca, renunciar-hi d’un moment a un altre. Segons James, si volem tenir una voluntat fèrria per a obtenir i suprimir hàbits, es convenient autoimposar-nos exercicis durant el dia, tot i que siguin absurds, per a que puguem veure que realment som capaços de realitzar-los. En el cas de que algú tingui una depressió, cal ocupar-se en una activitat agradable. James convida a les persones a regular-se elles mateixes quins són els hàbits que volen adquirir.
2.2.
Funcionalisme nord-americà.
L’objecte d’estudi de la psicologia funcionalista és la consciència i la conducta.
El funcionalisme és més un punt de vista que una escola. Tenen un fort interès per les diferències individuals. El mètode correcte d’estudi que creuen adequat per estudiar la conducta no és un de concret, ja que l’objecte d’estudi és molt ampli. Són pragmàtics, és a dir, depenent de l’objecte d’estudi que tinguin cal usar un mètode d’estudi o un altre. Accepten gairebé qualsevol mètode d’estudi.
Els psicòlegs funcionalistes veuen la psicologia molt lligada a la biologia, la vida psíquica és un instrument que té l’ésser humà i que l’ajuda a sobreviure.
La psicologia funcionalista s’oposa a l’estructuralisme (també treballat a Cornell), no creien que existís cap element psicologia similar al d’una cèl·lula. La psicologia ha de ser útil per a la vida quotidiana dels individus segons ells, i varen evitar plantejar teories globals i van preferir treballar amb hipòtesis específiques.
2.3.
Eduard Breadford Titchener (1867-1927) Titchener fou un professor de psicologia de la Universitat de Cornell. Va representar la psicologia experimental a terreny nord-americà, i va intentar representar-la al seu país d’origen, Anglaterra, però sense gaire èxit.
Representa un punt de vista psicològic anomenat estructuralisme, el qual s’oposava a el funcionalisme. Aquesta psicologia estava centrada en l’estructura 28 mental. El mètode que utilitzava era la introspecció, per tant aquests sí que tenien un mètode d’estudi establert.
Per tant, representava la psicologia experimental alemanya a nord-americà i alhora era anglès.
El seu objecte d’estudi era com ja hem dit la ment humana, però aquesta de manera estàndard, no malalta, la de l’adult normal. No comparava diferents tipus de ments.
La seva psicologia no era lligada a una pràctica professional sinó que havien de ser científics, investigadors de laboratori, estudiant la ment per a ajudar al progrés i al coneixement científic, no com una professió ni com a un serveix a la societat.
3. La primera psicologia comparada: Darwin, Romanes i Thorndike Com a diferents “corrents psicològiques” teníem la psicologia funcionalista, la psicologia diferencial i la psicologia comparada. Ara desenvoluparem la psicologia comparada.
3.1.
Darwin Darwin, a més a més de la seva famosa obra de L’origen de les espècies escriu també L’expressió de les emocions en els humans i en els animals (1872), on vol demostrar com tant humans com animals expressem les emocions d’una manera similar, ja que segons la seva teoria de l’evolució els humans veníem dels animals.
La diferència entre animals i humans no és de classe, és de grau, per tant si humans expressem emocions els animals també han de fer-ho.
Darwin va veure com els animals domèstics expressaven les seves emocions, per exemple, la tensió del cos de gats o gossos quan tenen por o en moments perillosos. Aquest tipus de reaccions corporals els preparen per a en aquest cas poder escapar davant d’un perill, i funciona de manera similar en els humans.
3.2.
George John Romanes (1848-1894) Fou un biòleg britànic que estudiava també la psicologia comparada. Aquest però no estudiava les emocions com Darwin sinó la intel·ligència.
La gran pregunta que la gent es formulava era fins on els animals, fins a quin grau eren intel·ligents. Romanes publica Animal Intelligence 1882 on fa servir el mètode anecdòtic. En aquest mètode, Romanes es dedica a preguntar a 29 aquelles persones expertes en animals, com grangers i veterinaris. Els preguntava si creien que havien vist signes de intel·ligència en els animals que tractaven. El criteri que usava era el del prestigi social. El llibre publicat era molt divertit, de manera que es va difondre ràpidament tot i que el mètode potser no fos gaire seriós.
Conwy Lloyd Morgan (1852-1936) va criticar a Romanes pel seu mètode anecdòtic i per l’antropomorfisme que va utilitzar.
El que vol dir amb antropomorfisme és que nosaltres com a éssers humans estem interpretant la conducta animal creient directament que aquesta és semblant a la nostra. Creiem que pensen com nosaltres, i això segons Morgan era un error. Per tant fa referència a la interpretació que els psicòlegs feien de la conducta animal, suposant que pensaven coses semblants a nosaltres.
Pensar que pensen com nosaltres era el que ell deia antropomorfisme.
Per evitar aquest error Morgan planteja que s’ha de ser més estricte alhora d’entendre la conducta animal. Planteja la llei de la parsimònia o llei de Morgan, on diu que s’ha de suposar allò mínim necessari, no atribuir coses de manera gratuïta als animals, ni capacitats psíquiques humanes sinó que hem de ser prudents i pensar que és allò mínimament necessari que cal per a que l’animal pugui realitzar l’acció que està realitzant. Només les capacitats mínimes, no atribuir-li directament totes les capacitats humanes més complexes. La llei exactament diu que: “En ningún caso debemos interpretar una acción como el resultado del ejercicio de una facultad psíquica superior, si puede interpretarse como resultado del ejercicio de una facultad menos elevada en la escala psicológica”.
3.3.
Edward Lee Thorndike (1874-1949) Va ser un psicòleg nord-americà que seguí la línia de la psicologia comparada.
La seva tesi doctoral té com a títol Intel·ligència animal (1898) i fou sota la tutela de William James. Per tant el seu disseny fou funcionalista. Ell no va recollir anècdotes, sinó que va realitzar experiments amb animals per a veure els seus mecanismes d’aprenentatge. Ell no volia ressaltar la intel·ligència de certs animals, la ciència excepcional, sinó que volia veure que era capaç de fer una animal normal en unes condicions mínimament normals. Emfatitza en la diferencia entre animals i humans, té molt present la Llei de la Parsimònia.
30 Aquest treballa amb el primer disseny experimental. Els animals que va acabar usant foren gats. Aquests els va tancar en caixes de puzle i fora tenien un plat de menjar. Aquesta caixa tenia un mecanisme de manera que si es recolzava en una palanca la caixa s’obria. A la segona vegada que era introduït a la caixa, el gat ja veia que si es recolzava en la palanca la caixa s’obria. Ens trobem per tant en una situació estandarditzada, ja que la situació pot repetir-se tantes vegades com es vulgui. A mesura que es repeteix, es produeix una corba de l’aprenentatge en el gat o gats.
Thorndike agafa com a variable independent el temps i com a dependent el nombre de vegades que el gat intentava sortir. A mesura que el temps passava, el nombre d’intents disminuïa.
Thorndike busca la capacitat mínima que el gat necessita per a poder entendre com ha de sortir de la caixa. Al principi, el gat realitza conductes instintives, però després ha de ser capaç de reconèixer la situació, reconèixer-la quan aquesta es repeteix. A més a més, ha d’associar la situació amb una resposta motriu que serà la que farà que pugui sortir de la caixa. No cal que entengui el seu mecanisme, simplement que sàpiga que si li dóna a la palanca, la caixa s’obrirà.
En el gat hi ha un canvi neuropsicòlogic que s’ha fet més fort a mesura que s’ha anat produint l’experiment. La seva manera de veure-ho rep el nom de connexionisme, ja que hi havia vies neurològiques que es connectaven les unes amb les altres.
3.3.1. Connexionisme Segons Thorndike hi ha una sèrie de condicions per a observar la intel·ligència animal.
 En aquest cas, una de les condicions és que el gat ha de tenir gana per a anar a buscar l’aliment.
 També cal que presentar-li un problema, com en aquest cas que el menjar es trobi fora del seu abast.
 Ha d’haver-hi una activitat erràtica o equivocada que acabi concloent en la solució del problema.
31  L’animal elimina gradualment les respostes inútils i selecciona les que són eficaces.
 Finalment s’estableix una connexió entre l’estímul i la resposta, reforçada per les conseqüències de la resposta.
Finalment formula dues lleis: Llei de l’exercici:  Llei de la utilització. Quan més vegades es practica una associació més forta es farà.
 Llei de desús.
Llei de l’efecte: Una associació seguia d’un estat satisfactori d’accions es fa més forta, i una acció seguida d’un estat insatisfactori es debilita.
El mateix Thorndike va ser el seu propi crític.
També aporta les següents aportacions:  L’aprenentatge es dóna de manera gradual, es dóna automàticament i en tots els mamífers.
 Aporta el mètode experimental en la psicologia animal.
 Quantifica l’aprenentatge.
 El Connexionisme amb les seves lleis.
 L’aprenentatge per assaig i error.
4. La reflexologia russa 4.1.
Ivan Mikhaylovich Sechenov (1829-1905) Va ser un fisiòleg rus. Va escriure una obra clàssica titulada Els reflexos cerebrals (1866) amb la que va introduir la neurofisiologia en el treball de laboratori de la medicina.
Sechenov plantejava que tota la activitat cerebral es donava de manera totalment reflexa, i aquesta era la base del funcionament psíquic humà. Les connexions neuronals per tant es donaven per reflexos, de manera totalment automàtica, i tota la activitat psíquica humana es basa en aquest circuits reflexos. Tota la activitat psíquica es producte exclusiu de l’activitat del sistema nerviós.
Aquesta perspectiva era materialista determinista, i per tant anul·la la voluntat de les persones. Això no encaixava amb la línia ideològica de la Rússia d’aquell temps de manera que no tingué allà gaire èxit.
32 Inicia el moviment de la Reflexologia i la experimentació amb animals.
4.2.
Ivan Pavlov (1849-1936) Ivan Pavlov va rebre un Premi Nobel l’any 1904 pel seu treball sobre l’aparell digestiu. Investigava el reflex salivar dels gossos i el seu sistema digestiu.
Mesurava la seva salivació, la qual ajudava en la digestió, i d’aquesta manera va veure com el gos, al veure la persona que li donava el menjar, tot i que no portés menjar aquest ja salivava. Segons Pavlov es produïa una secreció mental, ja que el gos al veure-la ja tenia una imatge del menjar. Aquesta va ser la seva primera interpretació, de la qual es va retractar ràpidament, i va donar una explicació més fisiològica. Aquest fou el principi del condicionament clàssic.
4.2.1. Condicionament Clàssic El gos té un reflex innat que es basa en que cada vegada que menja o olora menjar, saliva. Aquesta saliva l’ajuda després a digerir el menjar.
Hi ha altres estímuls els quals sense un condicionament previ no provoquen cap mena de salivació.
La salivació seria el reflex incondicionat. El que va fer Pavlov és que, en el moment que se li presentava menjar al gos, també se li presentava un estímul neutre, com per exemple el so d’una campana, el qual sense condicionament no provoca cap mena de salivació.
Però després de moltes vegades produint aquest procediment, el gos al escoltar simplement el so de la campana salivarà. Aquest procés es condicionat, és après, no innat.
La quantitat de salivació, però es inferior en el procés condicionat que en l’incondicionat.
El que caldrà localitzar per tractar el condicionament serà un reflex innat i combinar-lo amb qualsevol estímul neutral que l’animal pugui percebre.
4.2.2. Teoria sobre el funcionament dels Hemisferis Cerebrals Pavlov plantejava dos mecanismes bàsics sobre el sistema nerviós:  Excitació: Hi ha maneres d’actuar que inciten a l’activació de les neurones.
33  Inhibició: També n’hi ha d’altres que en comptes d’activar-les les inhibeixen, n’eviten el funcionament.
L’instrument mitjançant el qual es podia produir una neurosis experimental es basava en estímuls que es trobaven en un terme mig entre positius i negatius.
Les connexions neuronals entre els dos processos excitatoris i inhibitoris són els que poden produir la neurosis.
4.3.
Vladimir Bekhterev (1857-1927) Fou un neuròleg rus. Va fundar un laboratori psicològic i realitzà la tasca de psiquiatra. Forma part de la reflexologia russa i per tant continua estudiant els reflexos cerebrals.
Ell treballava més amb humans, en els quals observava el mateix que observava Pavlov. Al nom de reflex condicionat de Pavlov ell l’anomena reflex associat.
Es considerat el rival de Pavlov. Bechterev era més el psicòleg o psiquiatra, el que tractava als pacients i Pavlov qui treballava al laboratori.
Pavlov es trobava segur en el context rus, i no era interessat en la política, ja que al guanyar el Premi Nobel tenia certa independència econòmica i era “intocable”. Bechterev però, tractava a Stalin i sí que era interessat en la política i es trobava en l’àmbit revolucionari. La pròpia Rússia va voler que no es conegués gaire la seva obra, per això a nosaltres ens arriba més Pavlov.
La seva obra més important fou La psicologia objectiva (1907-1910) 34 Tema 7: La psicologia de l’inconscient i de la col·lectivitat (S.XIX-XX) 1. Temes de segle XIX 1.1.
Espiritisme: forces invisibles Es espiritistes del segle XIX volien incloure l’espiritisme com a ciència. Ells creien que podien convèncer als científics de què l’espiritisme era quelcom seriós ja que aquest tenia l’argument de què realment en sessions espiritistes es produïen fenòmens físics i psíquics que podien veure’s. Per tant no es comparaven amb la religió ni amb l’església.
Aquesta corrent s’inicia amb el fenomen paranormal de les germanes Fox l’any 1848. Des de París van començar a realitzar-se sessions espiritistes, i aquesta tendència va escampar-se tant per Europa com per EEUU.
A nivell legal, si una casa es trobava “encantada” es podia reclamar que el seu preu havia de ser més baix.
La idea que es troba darrere del que es coneix com “Mesas danzantes” era que la causa dels moviments no era purament física, sinó que si tot efecte té una causa i tot efecte intel·ligent ha de tenir una causa intel·ligent, es va deduir que la causa d’aquest fenomen havia de ser una intel·ligència. Els moviments no eren aleatoris, i es podia obtenir una informació amb sentit.
L’espiritista més reputat fou Alan Kardec (1804-1869). Segons Kardec l’espiritisme era una ciència del futur, però que no era reconeguda ja que no podia demostrar-se. Escrigué l’obra El llibre dels esperits (1857). Els científics que eren convidats a sessions d’espiritisme tenien opinions molt diverses sobre les sessions. Alguns creien que tot era a base de trucs.
També hi havia espiritistes com Daniel Hume (1833-1886) que permetien que es revisessin les seves sessions, i podien veure com levitava. Hi havia cartes que certificaven la veracitat del fenomen, i ni tan sols científics de Harvard van poder veure el truc que es trobava.
Charles Richet (1850-1935) anava a sessions espiritistes i creia que els moviments de les taules, per exemple, eren moviments que podien ser reals. Ell fou un científic francès. Tot i acceptar que eren moviments reals, no acceptaven que aquests fossin produïts per esperits. L’explicació que ells buscaven era més acord amb el plantejament positivista.
35 Els fenòmens psíquics acostumaven a ser sobre fets que la mèdium deia d’alguns dels presents que era impossible que la mèdium, teòricament, sabés.
Aquest espiritisme fou interpretat com una autohipnosi.
Les arrels del psicoanàlisi no foren donades directament per ells, sinó que ja estaven sent treballades i investigades en altres camps com aquest.
1.2.
Instints i Inconscients El tema dels instints tampoc va ser parlat per primera vegada pels psicoanalistes.
Arthur Schopenhauer (1788-1860) va emfatitzar sobre els aspectes de l’inconscient i irracionals. Planteja dos instints: l’instint de conservació o supervivència i l’instint sexual. El fet de donar importància a l’instint sexual ja ho havia fet Schopenhauer abans de Freud.
Un altre filòsof que parlà dels instints fou Nietzsche (1844-1900). Els instints dels que ell parlava eren el sexual, el gregari, el de plaer, el de lluita i el de coneixement. Creia en els conflictes entre instints. Segons ell, fins i tot les accions bones, eren fetes per a dissimular.
Totes aquestes idees ja poden ser trobades, per tant en altres filòsofs abans que en Freud.
La ciència psicològica deu desemmascarar a l’ésser humà, buscant les motivacions inconscients i identificant les tendències instintives de l’home.
1.3.
Mesmerisme i hipnosi Després de Mesmer, Braid va interpretar neuropsicologicament que hi havia uns processos neuronals que produïen un estat on un individu semblava ésser adormit però realment estava despert, el que ell va anomenar com a hipnosi.
1.4.
Psicopatologia: sexualitat i histèria Richard von Krafft-Ebing fou un psiquiatra austríac que va parlar sobre la psicopatologia sexual. Segons ell la sexualitat juga un paper molt important en la nostra vida afectiva. Hi ha actuacions sexuals correctes i altres de patològiques que calen ser corregides. Els símptomes de la psicopatologia sexual es basen per:     L’absència de l’impuls sexual.
L’increment patològic del mateix.
L’anòmal període d’emergència.
Perversions sexuals.
36 Jean Martin Charcot (1825-1893) fou un neuròleg mot important d’una de les clíniques psiquiàtriques més importants de França. Era el director de les psicopatologies. Al pavelló femení hi havia una sèrie de malaltes que tenien un quadre psicopatològic que no tenien un quadre establert, les quals es quedaven en postures estranyes com d’adoració mística (buscar foto). En aquell moment es deia que tenien histèria, un problema mental on la persona té una conducta estranya que no té cap mena de simptomatologia orgànica. La histèria era una malaltia purament mental, i ell va ser el primer que va tractar-ho com una malaltia autèntica. Per tant, com era una malaltia mental calia tractar-la com a tal.
El mètode que usava Charcot per a treballar la histèria era la hipnosi, usava l’anomenat “trance hipnotico”. D’aquesta manera, el pacient acceptava les ordres del terapeuta. Era un mètode de diagnòstic, però no un mètode de tractament.
Freud volia aprendre els mètodes de Charcot, i assisteix a les seves sessions on fa demostracions sobre la seva hipnosi. Queda impressionat amb aquestes idees i en la seva primera etapa podem trobar l’empremta del pensament de Charcot.
Charcot creia que si una persona era possible hipnotitzar-la, era perquè patia una malaltia mental. La hipnosi i la histèria anaven lligats, i va creure que també podrien patir aquesta malaltia els homes. La histèria era considerada una debilitat de la voluntat, per aquest motiu era possible hipnotitzar a les persones que la patien.
L’escola de Nancy fou una escola de psiquiatres que creia que la hipnosi es induïda per la suggestió, i que per tant totes les persones són suggestionables i hipnotitzables. L’escola de la Salpetrière de Charcot tenia en els seus ideals el fet de que només les persones histèriques podien ser hipnotitzades.
Finalment, es va acceptar com a valida la idea de l’Escola de Nancy. Més tard es va veure com algunes de les pacients de Charcot fingien aquestes “postures” típiques de la malaltia perquè era el que ell volia veure. Hi havia una espècie de competició entre elles per ser la “pacient estrella”. Algunes preferien estar ben cuidades en un hospital que viure en la misèria. A més a més n’hi havia que fins i tot es feien famoses.
2. El psicoanàlisis de Freud El psicoanàlisis és una tècnica per a curar la neurosis, un mètode per a la investigació de l’inconscient i una teoria de la ment. Es tracta d’una teoria 37 dinàmica, ja que no planteja una estructura rígida de la ment sinó que hi ha forces i energies.
El psicoanàlisis no sorgí del no-res, sinó que té moltes influències:  Evolucionisme: Freud parla de la evolució dels infants.
 Herbart  Charcot: Com hem explicat anteriorment fou alumne de Charcot, i les seves idees van ser una gran influencia en ell.
 Wilhelm Fliess: Era un amic de Freud. Freud parlava amb ell sobre les seves teories i les converses amb ell l’inspiraven molt en les seves publicacions.
 Fisiologia Freud va treballar com a metge en l’hospital de Viena. El seu primer cap va ser Theodor Meynert, el qual era de l’antiga escola, i a la que se li presentava una dona amb problemes sense base orgànica simplement li deia que anés a casa, mentre Freud creia que realment patien una malaltia i aquesta requeria tractament. Per tant es va trobar en conflicte amb el Meynert, però com aquest era el cap Freud no tenia gaire possibilitats de treballar les seves idees. Després, Freud va obrir la seva pròpia consulta a Viena.
Tots els dimecres, Freud convidava als seus amics per a realitzar una espècie de tertúlia sobre els temes del seu interès. No tenien perquè ser únicament metges, sinó simplement interessats en psicoanàlisis. No eren un grup de predominança mèdica.
Freud volia arribar a conèixer l’inconscient. Això es produeix ja que aquest era l’element més important dels individus i on s’amagaven tots els motius de les malalties.
Freud va començar hipnotitzant a les seves pacients a l’estil de Charcot. Els seus estudis eren de cas únic, on s’apuntava tot el que succeïa en les sessions. Aquesta transcripció literal pacient-terapeuta era el mètode empíric que usava el psicoanàlisi. Un altre criteri que utilitzava per a veure si una teràpia funcionava era senzillament que funcionés, que hi hagués una millora en el pacient. Per tant els criteris del psicoanàlisis no eren com altres, però en els seus propis la seva teoria estava contrastada.
Freud creia que les psicopatologies eren produïdes per problemes en els àmbits afectius i sexuals.
Tota aquesta metodologia caracteritza la primera etapa de Freud.
38 El psicoanàlisis no és només una teoria, és un món de pensament i de diverses obres. El propi Freud té moltíssimes obres.
El motor de la psique per Freud és l’allò. Per aquest motiu sempre se l’atribueix en l’inconscient. En aquest allò trobaríem els impulsos (paraula més adequada que instint) i els complexes.
Les etapes de la teoria pulsional, Freud dóna dos impulsos:  Autoconservació: És l’instint de supervivència.
 Sexual A la seva segona etapa Freud només accepta com a impuls la libido o l’impuls sexual. Diferencia entre l’Eros i el Thanatos.
En el famós cas de Anna O. (Bertha Pappenheim) es van apreciar una sèrie de símptomes histèrics com a resultat d’un trauma de la seva infància. El mètode amb el que se la va tractar fou la hipnosis catàrtica o alliberació d’emocions.
Anna O. , per exemple, un dia va deixar de beure aigua dels gots ja que l’aigua li donava fàstic. Com no bevia, la seva mare va trucar al metge, que la va hipnotitzar i li va començar a fer preguntes sobre l’aigua. En aquest estat hipnòtic explica com estant malalta, en el llit, sense a penes poder-se moure la seva mare havia col·locat un got d’aigua al seu costat. Ella va veure com el seu gos havia begut del seu got, i per aquesta idea fixa ella tenia la idea de que l’aigua estava fastigosa.
Els terapeutes, gràcies a la hipnosi catàrtica van aconseguir, a base de preguntes, trobar el trauma concret i el perquè dels símptomes que apreciaven.
La majoria de les histèriques patien aquesta malaltia a causa de traumes sexuals que havien succeït a la infància.
El propi Freud mateix va patir certs símptomes d’histèria després de la mort del seu pare. Ell notava com era incapaç d’apropar-se a la tomba del seu pare.
Sempre que intentava apropar-s’hi es desmaiava.
A partir d’això es fa un autoanàlisis, intenta analitzar-se a si mateix, utilitzant al seu amic i analitzant els seus propis somnis.
Ell mateix va veure com ja de ben petit hi havia certes afectacions sexuals. Tenia un odi cap al pare degut l’enveja de que ell podia estar amb la seva mare i no deixava que ell pogués estar amb ella. D’aquí va sorgir el conegut Complexe d’Edip. Per tant, ja en la infància podíem parlar de sexualitat, tot i que només a nivell de desitjos i fantasies.
39 El Complexe d’Edip, ve per una atracció sexual del nen per la mare, i el Complexe d’Electra de la nena pel pare. Sempre hi ha hostilitat respecte al pare o mare del mateix sexe. Quan s’aconsegueix passar aquest complexe, hi ha admiració pel progenitor del mateix sexe.
En aquesta etapa, Freud treballa amb el material que coneixia de Charcot. Per tant les obres de l’estudi de la histèria amb Rogers no tindrien una metodologia pròpia ni serien pròpies del psicoanàlisis.
A partir del 1900 podem veure les característiques pròpies de la seva perspectiva, com en la metodologia de l’anàlisi dels somnis, els complexes, etc.
2.1. Teoria de l’anàlisi dels somnis Segons Freud, durant el dia, durant la vigília, ens es difícil fer passar parts de l’inconscient a la consciència.
Quan estem profundament adormits, tots els músculs del cos estan relaxats. A l’inconscient trobem les pulsions negatives, i el jo només permet que puguin sortir cap a objectius socialment acceptables. Però durant la son, com estem relaxats, hi ha una rebaixa de la censura onírica i es deixa sortir una mica més del contingut de l’inconscient a la consciència. El mecanisme que usa per a intentar passar la part de l’inconscient a la consciència és la simbologia. També hi ha altres estratègies però són de menys importància. El contingut per tant no surt de manera directa sinó que s’expressa en símbols. Freud com a psicoanalista creia que si coneixies els símbols podies interpretar-los.
Hi havia dos tipus de simbologies, la simbologia personal de cadascú i la simbologia compartida, com a mínim per gent de la mateixa cultura o fins i tot per a tota la humanitat.
L’única pulsió que Freud contempla és la sexual, en la seva segona etapa. El jo intenta utilitzar l’energia alliberada per les pulsions de l’allò i la dirigeix cap a objectius més acceptables pel superjo.
2.2.
Exemples de mecanismes de defensa Alguns dels mecanismes de defensa del jo són:  Repressió de l’inconscient: Acostuma a ser la primera reacció del jo quan es troba cap a una necessitat que no és socialment acceptable.
 Negació: Es basa en la negació de la pulsió que ens esta succeint, amagant la pulsió.
 Racionalització i projecció: Al notar l’impuls dirigit cap a un objecte impossible d’assolir racionalitzem que aquest fet, per exemple, tampoc ens 40 agradava tant. A més a més, projectem aquest impuls cap a un altre objecte substitutori.
En el psicoanàlisi el jo sempre està intentant treure energia de l’allò però sense ser socialment inacceptable. Quan s’abusa d’un mecanisme de defensa, però, la pulsió surt amb una neurosi i comencem a patir un quadre patològic.
El psicoanàlisis té un plantejament determinista, no deixa res a l’atzar. No hi ha casualitats sinó que tot succeeix per algun motiu.
2.3.
Mètodes de Freud El mètode clàssic psicoanalític és el de l’associació d’idees o associació lliure.
També podem veure la hipnosis catàrtica de la seva primera etapa, que tenia certs problemes si les persones no volien ser hipnotitzades i també el mètode de la interpretació de somnis.
El mètode d’associació d’idees de Freud no era com el de Jung. En el mètode de Freud, s’agafa el símptoma del pacient com a punt de partida per a l’associació. En un estat de relaxació, el pacient diu tot el que li ve al cap però en base al símptoma, de manera descontrolada, sense que la voluntat controli el que diu. El terapeuta, entre el contingut ha de saber veure aquelles pistes de l’inconscient. Per tant la perspicàcia del terapeuta és crucial per a poder determinar aquests detalls de l’inconscient.
2.4.
Tranferència El mètode psicoanalític tracta de fer accessible a la consciència l’inconscient.
En la tranferència, la pacient es deslliga del seu pes emocional i el projecta cap al terapeuta. El terapeuta havia d’acceptar-ho, i havia d’aconseguir que trobés sun objectiu dins del seu entorn. Havia de saber controlar el tema afectiu i la projecció afectiva del pacient enfront al terapeuta.
Va ser un problema fonamental i greu del psicoanàlisi de Freud.
41 3. Història del moviment psicoanalític La cronologia del moviment psicoanalític s’inicia amb Freud. A finals del segle XIX té el seu primer període, on adopta la metodologia dels seus mestres com la hipnosis catàrtica de Breuer i els mètodes de Charcot.
A partir del 1900 s’inicia el moviment psicoanalític pur amb la seva obra de l’anàlisi dels somnis, ja que aquí es veu per primera vegada els seus propis mètodes.
Al 1902 Freud va fundar la Societat Psicologia dels Dimecres, en la qual reunia un conjunt d’amics a casa seva els dimecres al vespre interessades pel psicoanàlisi. Aquí trobem psiquiatres, artistes, escriptors i crítics d’art entre d’altres. No hi havia només metges sinó persones de molts camps. El psicoanàlisi on té major pes no es en la psicologia o la psiquiatria sinó entre els burgesos i intel·lectuals del segle XX. Al 1908 les noves idees freudianes afavoreixen la creació de la Societat Psicoanalítica de Viena, en la qual Freud té molt de domini, però a mesura que s’augmenta el nombre de membres a Freud li es més difícil poder tenir el control total d’aquesta societat.
Al 1909 es fa el primer Congrés Internacional i es convida a Freud i Jung a EEUU per a donar una conferencia sobre psicoanàlisi. Aquesta invitació crea un fort impacte a EEUU, i a partir d’aquest moment s’expandeix el psicoanàlisi a EEUU.
Es crea el primer Congres Internacional del Psicoanàlisi, de manera que a partir del 1909 es conegut internacionalment i té molt de pes. Incrementa la fama del moviment de manera exponencial.
Freud creia que el psicoanàlisi era producte del seu autoanàlisi i per tant fruit seu, de manera que volia controlar tot el que es deia i totes les teories que es planejaven des de psicoanàlisi. Però a mesura que s’hi anaven incorporant més intel·lectuals d’altres índoles, aquest va voler de controlar l’incontrolable. Per tant, el que va fer va ser un comitè secret de control amb les seves persones de més confiança. Per a saber qui eren aquests tot portaven un anell molt valuós.
Aquests eren els encarregats de censurar i controlar tot allò que sortia del psicoanàlisi. A partir d’això van començar a sortir diverses fissures en el moviment, degut a l’excessiu control.
A més a més, com Freud creia tenir la patent del psicoanàlisi prohibia usar el terme psicoanàlisi als que no li eren fidels i els obligava a canviar de terminologia. Per aquest motiu Jung va haver de parlar de psicologia analista i no de psicoanàlisi.
42 Finalment el psicoanàlisi s’expandeix de manera que era impossible de ser controlat.
Freud era jueu, de manera que amb el naixement del nazisme va començar a tenir molts problemes. Els nazis estaven en contra de tota obra intel·lectual dels jueus, de manera que els llibres de Freud i els del psicoanàlisi foren prohibits i cremats. Freud no va voler marxar a l’estranger però la seva filla el va convèncer i va marxar amb ell a Londres, tot i que el càncer que tenia al paladar finalment el va acabar portant a la mort.
4. Mites sobre Freud A Freud se li atribueix molta originalitat en el seu pensament, com a descobridor de l’inconscient, la importància de la sexualitat i els instints, però no es cert, ja que al llarg del segle XIX ja hi havia certs temes com els de certs instints incloent el sexual, de manera que no fou el primer en proposar-los.
En totes les pel·lícules sobre Freud es presenta la sensació de que Freud realitza teories totalment revolucionaries que foren totalment rebutjades per la comunitat científica. Quan exposa els seus casos de histèria masculina a Viena aquests teòricament són rebutjats. Es cert que aquests nous enfocaments van ser criticats, però no van ser més crítics amb ell que amb la resta de persones, i els metges els qual Freud pensa que el van rebutjar ja havien publicat abans relats sobre histèria masculina, de manera que era quelcom que ja sabien i no era tan nou.
Breuer publica junt amb ell sobre el cas de Anna O., però després d’aquesta publicació es separen. Freud diu que es perquè no va acceptar el fet de que en la infància hi hagi desitjos sexuals. Però realment no és cert.
En la seva obra, Freud creu que hi ha grans millores gracies a la seva teràpia, però realment no sempre és així. La mateixa Anna O. va deixar d’anar a teràpia simplement perquè hi estava farta, però no perquè realment es curés.
Cada 5 anys, Freud es dedicava a cremar tots els papers que llegia, de manera que no volia que es sàpigues d’on treia certa informació.
En resum, va cremar els seus papers, va intentar controlar el seu moviment, no va reconèixer les influencies exercides en la seva obra per part d’altres persones, la seva autobiografia dóna una versió distorsionada i hi ha raons que tenen els seus seguidors per a la construcció d’un mite.
43 5. Jung i Alder 5.1. Carl Gustav Jung (1875-1961) La tesi doctoral de Jung parlava sobre l’espiritisme, ja que teòricament la seva cosina tenia el don de ser una mèdium i volia comprovar com anava aquest tema.
Tingué com a mestres tant Bleuler com Freud, i tots van ser psiquiatres. Va llegir les seves obres i els va escriure cartes conforme els volia conèixer per a parlar del psicoanàlisi. Tot això era al 1907. L’amistat entre Freud i Jung va durar fins 5 anys després, ja que tenien moltes discrepàncies entre ells. La seva discussió principal ve donada en l’etapa de Freud en què només hi ha la libido com a instint, i es basava en què segons Jung era impossible que només la sexualitat controles la vida psíquica, sinó que l’important i el que controlava la vida psíquica era l’inconscient de manera més amplia, les seves dues capes, tant l’inconscient individual com el col·lectiu, sent aquesta ultima la més profunda.
L’adquisició d’aquestes dues capes es diferent. L’inconscient col·lectiu és una característica heretada, mentre que l’individual es el magatzem de les vivències i de l’experiència, sent per tant adquirit.
Jung té interès per l’antropologia i per les comparacions entre diverses cultures, tant a nivell històric com actual. Mirant diferents llegendes i mites de diverses cultures, va veure com hi havia diversos patrons conductuals que es repeteixen. Un exemple serien els arquetipus de ombra, persona, savi-ancià, anima-animus etc. Les persones són capaces de desenvolupar, per exemple, diferents papers, i aquesta flexibilitat de conducta i d’adquisició de rols és un patró conductual.
El llibre vermell de Jung no va ser publicat durant la seva vida, sinó al 2009, i es una suma de manuscrits de Jung entre 1914 i 1930, on anava relatant una espècie de diari personal amb lletres gòtiques on vol trobar-se a si mateix. Es mostra o creu que les psicopatologies del món són per com es porta l’espiritualitat a la vida moderna i per tant realitza un viatge buscant la seva pròpia espiritualitat.
Va ser el primer en diferenciar els termes d’extraversió i introversió.
44 Tema 8: La medició psicològica i la fenomenologia 1. Introducció L’únic que es pot abordar de manera psicologia és la consciència. Veurem tant la metodologia dels experiments amb temps de reacció com la psicofísica.
Al segle XIX, perquè quelcom estigues considerat com a ciència havia d’ésser mesurat empíricament.
Wundt va ser el que va començar a investigar sobre la consciencia en l’àmbit experimental.
2. La fisiologia del segle XIX, es experiments de temps de reacció i la psicofísica La llei de Bell-Magendie (1822) va demostrar que els nervis sensitius passaven per les arrels posteriors o dorsals de la medul·la espinal i que els nervis motors sortien de les arrels anteriors o ventrals.
Van agafar un gos, li van tallar les vies posteriors de la medul·la i van veure com el gos, tot i això, podia continuar caminant, però si li punxaves la pota no sentia res. Si el que es tallaven eren les arrels anteriors era incapaç de moure’s però si que notava dolor si li punxaven la pota.
La llei de Müller (1826), va veure com no només hi havia vies sensitives sinó que cada via sensitiva era especifica de cada sentit que tenim. Per tant, les fibres sensorials de l’oïda tenen la capacitat de transmetre informació només auditiva, no de cap altre sentit com el visual. Som conscients de les sensacions però no de la realitat física.
Hermann Von Helmholtz va mesurar per primera vegada la velocitat de conducció nerviosa l’any 1852. També va descobrir que hi havia tres colors basics que s’anaven barrejant i els ossos de l’interior de l’orella. Va ser per tant un científic polivalent. Va poder mesurar la velocitat de conducció nerviosa gràcies a la invenció de nous aparells que ho van permetre, com el cronoscopi de HIPP. Depenent del tipus de teixits i dels tipus de cèl·lules podia variar aquesta velocitat de conducció. Per tant, a nivell psicològic, entre que es pren una decisió i s’executa el moviment hi ha cert temps mesurable.
La historia dels experiments del temps de reacció comença als laboratoris astronòmics de Greenwich, a l’observatori. Allà van començar a observar el moviment estel·lar, com aquests s’anaven desplaçant. No només els interessava observar el desplaçament sinó també mesurar-lo.
45 Friedrich Wilhelm Bessel va veure com cada persona quan intentava mesurar certs temps tenien mínimes diferencies en aquesta mesura.
Adolph Hirsch va ser un astrònom suís que va realitzar diversos experiments amb diferents sentits. Volien controlar aquell factor que donava errors en les mesures. Aquest temps que feia que l’esser humà trigues en poder realitzar una mesura va dividir-lo en tres passos:  La transmissió de la sensació al cervell.
 LA sensació del cervell que provoca un acte voltiu.
 La transmissió de volció als músculs (acte voltiu).
Els astrònoms d’aquella època usaven l’expressió de l’equació personal per a fer referencia a la latència o temps que triga una persona en reaccionar davant d’un estímul.
A partir d’aquell moment, es feia en les proves de selecció de personal una prova de temps de reacció.
Els astrònoms creien que sempre hi havia una diferencia constant entre l’home impulsiu amb moltes ganes i ràpid que generalment tendeix a anticipar l’estímul respecte la persona flegmàtica, l’home lent però segur que espera cuidadosament fins arribar a una observació segura.
Els factors que creien que podien influir en el temps de reacció, eren per exemple el caràcter, l’entrenament, el descans, la disciplina, l’estat mental, l’edat, l’estat corporal i la temperatura.
Franciscus Cornelius Donders (1818-1889) realitza un experiment on es presenta un estímul visual (com per exemple una llum), davant de la qual calia prémer una tecla. Hi havia dos tipus d’estímuls, si apareixia una llum groga, s’havia de prémer el botó, però si era taronja no havia de donar cap resposta.
Això podia complicar-se tant com es vulgues, ficant diferents estímuls i diferents tipus de resposta. Els temps de reacció no eren sempre els mateixos, ja que depenien dels estímuls i de les respostes que s’haguessin de donar. El temps de reacció anava augmentant a mesura que els estímuls i les respostes eren més “complicades”. L’augment dels temps de reacció no era purament fisiològic, sinó que també podia ser psíquic.
En la cronometria mental, l’experiment es realitza de manera que quan les persones rebien l’estímul havien de xiular amb un aparell. Volien veure quant de temps era purament fisiològic i quant era purament psíquic.
46 Si només canvies la dificultat de les respostes pots mesurar el temps de reacció psíquic, si canvies el mètode podies mesurar el fisiològic.
S’inicia una metodologia experimental, gracies als nous aparells del segle XIX.
Gustav Theodor Fechner va elaborar un altre mètode de mesura. Va fer experiments amb les seves ulleres i la llum de manera que quasi es queda cec.
També va tenir una crisi física i mental degut a un altre experiment, i quan va “ressuscitar” va arribar a la conclusió de que cos i anima no eren separats, sinó que estaven units, hi havia un monisme ontològic. Com ell era fisiòleg i físic de professió, no va simplement afirmar-ho sinó que va voler demostrar-ho. Tot i això tenia un dualisme fenomenològic, ja que creia que podia diferenciar-se lo psíquic de lo físic però tot i això que en essència estaven units. Per mesurarho, va agafar una escala física per mesurar allò fisiològic i fer que altres escoltessin uns tons i els va preguntar com escoltaven aquests tons. Va tenir per tant una escala psicològica i una escala física. D’aquesta manera, va proposar que ambdues escales estaven en relació matemàtica, i planteja la formula de la psicofísica que és la següent: S=k log R Aquesta formula ens permet calcular un valor subjectiu o sensació a partir de la reacció física multiplicada per una constant.
La definició de la psicofísica per Fechner és la següent: “Bajo el término Psicofísica se entiende aquí la teoría exacta acerca de las relaciones funcionales o de dependencia entre cuerpo y alma o, en general, entre el mundo corporal y el mental, entre lo físico y lo psíquico.” La línia de treball en psicologia que estudia la duració dels processos psíquics era aquella que s’anomenava cronometria mental.
Fechner va treballar amb aquesta formula, però els models psicofísics han anat canviant, i aquesta ja no pot usar-se. Tot i això encara hi ha gent que busca formules matemàtiques per relacionar una escala amb l’altre.
3. La psicologia de Wilhelm Wundt (1832-1920) Wundt fou el primer en intentar crear una psicologia científica. Wundt va cursar medicina, però en les universitats de l’època no s’acostumava només a anar classes sobre les assignatures de la pròpia carrera sinó també a d’altres d’interès.
Va rebre influències de Müller, Fechner, Von Helmholtz, Kant i Leibniz. Müller va ser l’iniciador de la psicologia experimental, i Von Helmholtz va continuar 47 amb aquesta a la segona part del segle. Com la seva formació era més amplia també era interessat per la filosofia de Kant i Leibniz.
Wundt va treballar durant 13 anys com a col·laborador o assistent de Heidelberg. Ell per aquest motiu creia que seria el seu successor, però no va ser així. Per tant va decidir canviar de camp, i en comptes d’anar cap al camp fisiològic va anar cap al filosòfic. L’any 1873 va escriure el seu manual Elements de Psicologia Fisiològica.
Wundt per tant va especialitzar-se en fisiologia però va interessar-se per la filosofia. Finalment va acabar creant una psicologia (branca de la filosofia) fisiològica, unint un àmbit propi de la filosofia amb les ciències naturals o la fisiologia.
Va ser professor de filosofia i en aquest camp sí que va arribar a ser-ne catedràtic. La universitat no deia a Wundt que era del que havia de fer classes, sinó que tenia lliure càtedra, el que ells anomenaven Lehrfreiheit, de manera que es van poder veure les influencies de la seva formació prèvia com a fisiòleg en les seves classes de filosofia. Per tant Wundt plantejava una docència original, amb aparells propis de la fisiologia o tractant temes psicològics, com la cronometria mental.
3.1.
Psicologia fisiològica El mètode de treball de la psicologia fisiològics de Wundt era el que s’anomenava introspecció experimental. En aquesta es creava una situació experimental però a més a més es preguntava a les persones que hi participaven que era el que pensaven, que els passava per la ment en aquell moment. Era en aquella època una manera innovadora de treballar.
També va tenir una tercera metodologia, a més a més de la psicofísica també li interessava molt el mètode dels sentiments. Entenent com a sentiments quelcom referint a l’estat d’ànim o a quelcom momentani, no als sentiments abstractes com l’amor o la melancolia. Els sentiments eren una resposta bàsica momentània deguda a un estímul. S’usava un subjecte experimental, i se li aplicava un estímul que pogués canviar el seu estat d’ànim. Deixava aquest estímul durant cert temps (com musica, el tic-tac d’un rellotge o un metrònom) i un cop passat el temps la persona ens informava de com s’havia sentit durant aquest estímul. Després aquest estímul varia, s’intensifica, es fa més ràpid, etc.
I se li torna a preguntar com s’ha sentit. Aquesta metodologia era molt subjectiva, per lo qual va intentar fer-ho més objectiu gracies a la fisiologia.
Segons ell, havia d’haver-hi unes variables fisiològiques que recolzessin els sentiments que la persona deia experimentar. Per exemple s’examinava el 48 ritme cardíac, la respiració o la reacció de la pell. Podia estudiar-ho gracies als apareix fisiològics dels que disposava.
Després analitzava els seus informes introspectius sobre el sentiments de les persones, i va poder-hi observar tres dimensions o tres eixos on mostrar els sentiments: va veure com hi havia un contínuum, es podia passar de menys a més agrat (agrado-desagrado). Les altres dues dimensions vindrien de més irritació a menys (calma) i de més relaxació a més tensió. Tensió i relaxació fa referencia a la tensió momentània, mentre que la excitació i la calma fan més referència a un estat continuat, més generalitzat.
La Universitat de Leipzig apostava per ell com a professor ja que veien el pont que ell formava entre les ciències naturals i les ciències humanes.
L’any 1860 fou quan publicà la seva obra de Elements de Psicofísica i al 1879 es funda el seu laboratori psicològic.
Per tant la psicologia de Wundt estudia la consciencia, i amb la exploració d’aquesta buscava com funcionava la ment en general, usant uns subjectes experimentals que senzillament eren gent del seu voltant.
Wundt estudia la psicologia segons dues branques, ja que creu que l’experimentació només pot abordar situacions simples. Aquests dues són:  Psicologia fisiològica: És la que hem explicat fins ara, i te com a objecte d’estudi la consciencia, usa com a mètode la introspecció i l’experimentació i té com a objectiu l’anàlisi dels processos psíquics, les sensacions, els sentiments i les volicions, entenent com a volicions, allò que fa referència a la voluntat, als actes voluntaris.
 Psicologia dels pobles: És la part de la psicologia que no pot estudiar-se segons l’experimentació, sinó que forma part de la cultura i no pot estudiar-se fora de context. Estudia els processos superiors. Té com a objecte d’estudi la consciencia col·lectiva, la de les cultures i societats.
Utilitza com a mètode d’estudi l’estudi de les costums i els productes culturals. El seu objectiu és investigar els processos psíquics, com el llenguatge i el pensament. Aquesta branca ja no es practica.
Wundt dona molta importància a les volicions, al voluntarisme. Per tant anomena a la seva psicologia voluntarista. A nivell filosòfic, explica el fonament empíric de la seva ciència psicològica gràcies a dos aspectes, depenent de si realitzem les nostres accions mirant “endins” o “enfora”. La perspectiva del psicòleg, mirarà quina influencia té en algú el fet de realitzar certes accions, tindria una experiència interna, mentre que el físic realitzaria la 49 mateixa accions però no mirant la seva experiència interna sinó en les accions en si, en els objectes, “enfora”.
La psicologia segons ell és una ciència immediata, mentre que les ciències naturals són mediates, han de sotmetre’s a un judici. Per tant allò immediat és lo psicològic, no lo físic.
La psicologia seria la base per a totes les ciències humanes, és allò bàsic que tot necessita. Per a totes les ciències humanes cal un coneixement psicològic de com funciona la ment, per a poder-les entendre correctament.
La tasca de la psicologia psicològica vindria per:  Analitzar el contingut mental dels seus elements.
 Ha d’estudiar les característiques qualitatives i quantitatives d’aquests elements.
 Ha de determinar de forma exacta les relacions de coexistència i successió dels mateixos.
Per exemple, en l’estudi dels sentiments, Wundt analitzava els informes introspectius buscant els elements que s’hi trobaven, com per exemple “em sento tranquil·la”. Descompon l’estat anímic en diversos elements, que com ja sabem acaben sent tres. Després caldrà estudiar les característiques qualitatives i quantitatives que existeixin entre ells, i també de quina manera estan relacionats.
3.2.
Psicologia dels pobles L’altre línia de Wundt, la psicologia dels pobles, és totalment diferent a l’explicada. Estudiava els productes culturals que es troben en determinades cultures. Per tant mirava en elles la comunicació a traves de certs gestos que hi havia, tant els moviments automàtics com els voluntaris. També hi examina el llenguatge, on examina la quantitat de frases exclamatives (examinant els sentiments o desitjos) o afirmatives (analitzant la racionalitat o el judici) que s’usaven en la llengua de les cultures. Depenent de si una cultura era més efusiva o emotiva usaria més oracions exclamatives o menys.
La psicologia experimental de Wundt va tenir molt de èxit, mentre que la dels pobles a penes es coneix ni es recorda. Això va produir-se ja que la primera era científica, mentre que la segona no, i ja se sap com la psicologia al llarg del segle XX ha volgut instaurar-se com a ciència, per tant la psicologia dels pobles no volia ser exposada. A més a més, segons el desenvolupament històric i polític, la psicologia dels pobles fa una comparació entre diferents pobles i 50 cultures, on va emfatitzar en la cultura alemanya per sobre de la resta de cultures. Per tant després de la IGM aquest fet no volia ser recordat.
3.3.
Hibridización del rol professional del psicòleg Wundt va ser fisiòleg, per a acabar sent filòsof i aporta la metodologia experimental de la fisiologia al camp de la filosofia o psicologia, per a així poder augmentar-hi el seu prestigi i convertir-la en una ciència. Va produir un híbrid, intentant transportar el sòlid mètode experimental fisiològic a la filosofia per a poder augmentar-ne el prestigi, ja que en aquella època tot el que era científic o basat en la ciència tenia una gran credibilitat.
Aquest fet va poder realitzar-lo Wundt gracies a la llibertat de docència de la que disposava, com ja hem dit anteriorment, en el món acadèmic alemany.
El psicòleg per tant comença a treballar al laboratori i de manera científica.
Els estudiants realitzaven els experiments, i els que funcionaven com a subjectes experimentals eren els professors, no els alumnes. Això es feia ja que, per exemple en el mètode de la introspecció experimental, el subjecte havia d’explicar amb exactitud què era el que havia sentit, havia de ser un expert en el camp de la introspecció, i per tant havia de ser un professor que conegués el tema. Era difícil realitzar una introspecció, i per tant era l’expert el que havia de fer de subjecte experimental.
EL model de treball de Wundt fou un model exportat a tot el món, i per aquest motiu es tan estudiat i reputat.
La psicologia de Wundt en alguns manuals es expressada com si ell mateix fos un psicòleg, però cal recordar que ell no fou pas psicòleg sinó fisiòleg i després filòsof. És important per a poder entendre a Wundt saber que ell creia que la psicologia sense ser lligada a la filosofia no tenia cap mena de sentit.
EL seu objectiu va ser poder tenir una visió del món coherent, no simplement estudiar la ment.
3.4.
El legado de Wundt Va ser un autor tremendament productiu. Tenia molts aprenents, com Titchener i Koffka entre d’altres. Crea una revista, l’anomenada Estudis filosòfics (1881).
Va haver-hi molts filòsofs i intel·lectuals que anaven a laboratoris de Wundt per a aprendre aquesta nova psicologia experimental.
51 Tot i això, no tothom era fidel a Wundt, i va rebre moltes critiques. Una d’elles fou que en les dues branques, la de la psicologia experimental i la dels pobles, la psicologia dels pobles a penes era recordada ni estudiada. Molts deixebles també creuen que no hi ha tres dimensions sinó només una, la de agrado y desagrado.
4. Dos psicòlegs espanyols a Leipzig 4.1 Juan Vicente Viqueira (1886-1924) Fou estudiant de filosofia. A Espanya, hi havia una sèrie de beques que permetien a certs estudiants anar a estudiar a certes parts d’Europa. Ell va tenir una d’aquestes beques JAE (1912-1914) per a anar a Alemanya, on tenia la intenció de continuar els seus estudis en filosofia.
Va començar a interessar-se per la nova ciència formada per Wundt, i va visitar els laboratoris de Leipzig, Berlin i Gotinga.
Va haver de fer un informe a la JAE sobre allò que va aprendre en la seva beca a l’estranger. En aquest informe, Viqueira destaca el fet que a Alemanya, la psicologia es practicava com una ciència que estudiava la ment. El que no va agradar-li de les universitats alemanyes va ser el fet de que els detalls en els que es fixaven eren massa precisos i ho portaven fins i tot a la exageració, fins a l’extrem, perdent-se en el res del detall insignificant.
Segons ell, els alemanys pecaven d’excessiva anàlisis i els francesos d’excessiva síntesi.
A Espanya no hi havia cap mena d’aparells per a poder realitzar els experiments, no hi havia suficients infraestructures.
Viqueira no va aconseguir exercir com a professor universitari però si de secundaria. En aquesta professió va poder trobar certs aparells que van arribarli al cap d’anys per a poder treballar.
Per desgracia va morir molt jove a causa d’una malaltia que patia des de feia molt de temps, per lo qual no va poder treballar amb els aparells que havia aconseguit.
4.2.
Eloy Luis André (1876-1935) Fou filòsof i també llicenciat en dret. També va visitar el laboratori de Leipzig, però el que a ell li va interessar no fou la psicologia experimental sinó la psicologia dels pobles de Wundt.
52 Wundt va establir certa amistat amb André, i al cap de cert temps va ser quan es va interessar per la psicologia dels pobles. Va publicar certes obres explicant la seva experiència.
Les seves impressions eren que segons André, la vida universitària alemanya:  Tenia un alumnat internacional, mentre que a Espanya això no succeïa.
 Les dones hi eren admeses, no com a Espanya, tot i que tenien problemes per a obtenir els seus títols, eren acceptades com a oients.
 Hi havia una promoció per a l’educació popular, s’intentava transmetre el coneixement.
 El personal acadèmic participava en els moviments socials.
La psicologia dels pobles de Wundt era molt positiva per André. Ell creia que el poble espanyol podia superar la seva crisis d’identitat i superar-la i progressar agafant com a model la vida política, social i cultural d’Alemanya que contrastava una llibertat.
A Espanya la llibertat política era quelcom aparent, perquè el país no tenia una formació en virtuts cíviques i d’un verdader parlamentarisme.
A partir de la IGM, el prestigi alemany comença a decaure, i per tant la psicologia de Wundt queda marginada a Espanya.
5. La primera psicologia de la Gestalt Una Gestalt és una forma amb figura pròpia, com per exemple la d’una persona. És una organització inherent que tenen els fenòmens que integren la nostra experiència conscient. S’entén com a forma, figura i configuració en català, és una paraula alemanya. La Gestalt busca conjunts de característiques que han de funcionar tots junts, que no permeten ser analitzats per separat.
La Gestalt critica la psicologia elementalista de Wundt. Aquesta psicologia adopta un punt de vista contrari, critica l’atomisme de la psicologia alemanya amb la seva pròpia psicologia, la psicologia holista. Aquesta entén la ment amb termes holistes.
Per entendre aquesta psicologia primer caldrà contextualitzar-la. Ens trobàvem amb la cultura de la República de Weimar. Les influencies que rep la psicologia de la Gestalt són de Stumpf, William James i Immanuel Kant. Carl Stumpf fou un personatge contemporani a Wundt que en comparteix alguns aspectes 53 amb ell però no totes. Mentre Wundt creava el seu laboratori a Leipzig ell va fundar-ne un a Berlin de manera posterior. Va ser molt interessat per la musica, i el seu laboratori no estava tant plantejat en l’experimentació sinó en l’observació, l’observació empírica mitjançant la introspecció. Creia que la psicologia i la musica es trobaven unides fortament, de manera que va realitzar-ne molts experiments sobre l’efecte de la música. Els deixebles de Stumpf foren després els que fundaren la Gestalt.
Un altre influencia important seria Von Ehrenfels, un filòsof austríac que va afavorir amb el seu text “Acerca de las cualidades de la forma” la fundació de la Gestalt. Ell agafa una melodia, la qual segons ell es capta de manera intuïtiva i immediata. Aquesta només pot captar-se de manera conjunta en tota una mateixa peça, apareix després d’un conjunt de notes, però no pot dividir-se.
L’èmfasi que realitza el filòsof era en el fet de que el conjunt és el primer que es captava, la melodia, tot i que es canvies la conformació dels seus elements continuava sent allò que es captava. Va importar el terme de Gestalt del camp de l’estètica al camp de l’epistemologia i de la psicologia.
Els psicòlegs de la Gestalt van llegir el seu article i van quedar convençuts de que ell va aportar un mecanisme psicològic ignorat per la resta de psicòlegs i molt important.
La qualitat de la forma (melodia) no es quelcom projectat en les dades sensorials sinó un contingut positiu de la presentació que es donat a traves de les presentacions elementals que formen el fonament.
La melodia no és una suma de diverses parts, sinó que ve del conjunt.
L’escola Berlinesa de la Gestalt ve principalment formada per tres personatges: M. Wertheimer (1880-1943), W. Köhler (1887-1967) i K. Koffka (1886-1941).
L’iniciador del moviment va ser el líder del grup M. Wertheimer, que l’any 1812 va publicar la seva tesi doctoral sobre l’estudi experimental sobre la percepció del moviment.
El fenomen de PHI va ser observat per Wertheimer.
Les il·lusions òptiques no van ser observades per primera vegada per la Gestalt, però sí que per primera vegada van explicar alguns fenòmens sobre elles. Wertheimer diu que les il·lusions òptiques no han de ser marcades com a un error, sinó que demostren com funciona la nostra psique. La visió tradicional ens deia que la nostra percepció acostumada a funcionar correctament, ja que reflectia fidelment el món real, mentre que en alguns 54 moments, fallava, i era quan es produïen les il·lusions òptiques. Wertheimer deia que en comptes de ser un error en el sistema perceptiu, aquestes eren una manera també de demostrar com funciona el sistema perceptiu, la forma en que percebem aquestes il·lusions òptiques reflexa de manera fidel com funciona la nostra psique, el nostre psiquisme. No és per tant un cas anormal.
L’efecte estroboscòpic era un altre il·lusió òptica. Aquest és la base del cinema, on imatges projectades a certa velocitat són capades com a moviment.
Wertheimer va realitzar la seva tesi tenint en compte aquest efecte estroboscòpic. Va utilitzar dues bombetes, les quals va anar encenent i apagant a mode de que semblés que hi havia un efecte continu. Si es feia de manera lenta, es veien dues llums independents, però si el fet d’apagar i encendre es feia de manera rapida semblava que hi havia només una llum que es movia en l’espai entre les dues bombetes que no hi havia cap mena de moviment. Per tant, segons Wertheimer, tenim dos elements aïllats, els quals no tenen cap mena de moviment, però en aquests sí que hi apreciem un moviment que li afegim al conjunt. El conjunt serien les dues bombetes i la seva llum, i aquest moviment que provoquen serien una Gestalt, no quelcom erroni sinó una experiència psicològica que cal estudiar, no desqualificar com a error ja que els humans funcionem d’aquest manera i estem apreciant aquest moviment per alguna cosa. Gracies al conjunt es pot apreciar un moviment.
Wertheimer va anomenar aquest fenomen com a fenomen PHI, ja que fenomen aparent o il·lusió òptica li donava una connotació negativa, feia pensar i afavorien a creure que era un error, però si com a psicòlegs volíem arribar al perquè de la percepció d’aquests i a com funciona la nostra pròpia percepció havíem de tractar-lo com a fenomen PHI.
Aquest moviment que s’apreciava era una unitat, per a que pogués aparèixer havia d’haver-hi una unitat entre els elements que ho permetés.
El mètode dels psicòlegs de la Gestalt es conegut com a fenomenologia. La fenomenologia és l’estudi dels fenòmens, com per exemple del fenomen PHI.
L’èmfasi de la Gestalt no era per tant mesurar els fenòmens de la conducta, sinó que és allò que veuen les persones i com ho veuen.
Köhler deia que es deu explicar el que als observadors realment indiquen i no aferrar-se a hipòtesis teòriques.
Koffka deia que la totalitat no es quelcom que es construeix en la ment, sinó que es un correlat immediat de la experiència dels estímuls. Per això un no pot predir l’experiència que tindrà el subjecte a l’observar un determinat estímul 55 simplement a partir del coneixement de les característiques de l’objecte extern, donat que en el acte de percepció s‘hi troba implicat tot el sistema nerviós.
Per tant, les bases teòriques de la teoria de Gestalt són el holisme, l’innatisme i la fenomenologia.
Köhler va realitzar un treball on va intentar aplicar el sistema de la Gestalt a l’estudi del comportament i la conducta. En aquest estudi van voler estudiar les similituds entre els primats i les persones. Van anar a Tenerife per a poder realitzar el seu estudi. L’acadèmia Pursiana de les Ciències de Berlin és la qual envia investigadors cap a Tenerife per a que poguessin realitzar el seu estudi.
Allà els animals podien moure’s lliurement i per tant era possible realitzar el treball. Aquest fet es va produir abans de la IGM.
La missió de Köhler era avaluar la intel·ligència dels primats. Per a poder ferho, calia treballar sobre una motivació i veure com aquest era capaç de dur-la a terme amb certs handicaps. El ximpanzé, que era l’animal amb qui van realitzar l’estudi, tenia un plàtan situat a dalt d’una mena de paret o reixa que li impedia passar a l’altre banda del recinte en el que es trobava. Per tant el ximpanzé havia de saber com podia arribar al plàtan. També tenia a la seva disposició una mena de canyes i capses que li podien permetre arribar al plàtan. El ximpanzé, va usar les canyes per a poder arribar al plàtan. D’aquesta manera Köhler va poder demostrar que els animals eren certament intel·ligents, ja que els animals eren capaços d’usar els objectes de la manera que necessitaven per a poder assolir la seva fita.
Del grup de ximpanzés, hi havia un que era especialment intel·ligent. Un cop, en comptes de posar el plàtan dins del recinte el va situar a fora, i a traves de les reixes amb un pal l’intentava tocar i agafar. Després de diversos intents va deixar d’intentar-ho, però després va tornar a intentar-ho. Va intentar posar una canya dins d’una altra per a poder tenir un pal suficientment llarg i dur per a poder agafar el plàtan que hi havia fora de la reixa.
Un estudiant de psicologia va viatjar a EEUU on va trobar unes cintes que va intentar restaurar. Aquestes pertanyien a la investigació de Köhler que ell mateix va gravar.
El que realitza el ximpanzé la primera vegada que veu el plàtan fora del seu abast són conductes instintives. Quan veu que aquestes conductes no són suficients, comença a rebaixar aquestes, es queda quiet, mira la situació, i va directament cap a les canyes per a intentar agafar-lo. Aquest comportament és una conducta clarament dirigida cap a assolir l’objectiu amb una eina, 56 formant una Gestalt, la conducta igual que la percepció forma unitats. La unitat seria el conjunt de l’objectiu d’agafar el plàtan i el fet de buscar les eines necessàries per a poder assolir aquest. La paraula que va usar Köhler per a anomenar l’aprenentatge realitzat pel ximpanzé és Einsicht, que traduïda a l’anglès seria Insight.
També era interessant veure, a partir de l’escala filogenètica en quin moment s’arribava a aquesta aprenentatge. Va realitzar l’experiment amb gallines, gossos i fins i tot amb els seus fills. Aquest experiment era una mica diferent, ja que hi havia una reixa que separava l’objectiu dels animals però la qual era oberta i si es donava la volta si podia accedir. La gallina no va aconseguir donar la volta per a assolir l’objectiu, però els altres sí que van fer-ho. El moviment del ximpanzé era una Gestalt, era un moviment simètric que li permetia arribar al seu objectiu, era una conducta intel·ligent.
Els psicòlegs de la Gestalt, creien que aquesta no només es donava al psiquisme humà, sinó que també es dóna en el món físic i regeix el nostre propi sistema nerviós. Es per tant característic dels tres sistemes, el psicològic, el món real i el nerviós. Podem veure com el món físic té una tendència cap a la simetria i la bona forma. També creu que hi ha una correlació entre el sistema conscient i l’activitat cerebral. Creia que estudiant l’activitat cerebral o el tipus d’activitat i de connexions es podia saber que era el que la persona, per exemple, estava veient. Estudiava que era el que percebia la persona i el tipus d’activitat cerebral que aquesta percepció provocava. Era el que ell anomenava isomorfisme psicofísic.
Les característiques dels treballs realitzats per la Gestalt són:  Duen a terme una investigació psicològica guiada per la fenomenologia.
 Estudien la percepció humana per a descobrir els principis psicològics de la seva organització.
 Evita una quantificació dels fenòmens psicològics per a buscar diferencies qualitatives.
 Estendre el principi holista a l’explicació d’altres fenòmens psicològics i altres camps d’investigació.
57 Tema 10: La psicologia en la societat industrial 1. Conductisme i Neoconductisme El fundador del moviment conductista fou J.B. Watson (1878-1950). Watson al Psycology as the behaviorist views it (1913) manifesta aquest conductisme.
Rep influencies de la psicologia comparada i del funcionalisme nord-americà.
Els problemes amb els que es troba són la fragmentació de la psicologia, l’introspeccionisme, etc.
El conductisme s’oposa a la psicologia experimental de Wundt pel fet de que utilitza la introspecció, i segons aquest moviment aquest mètode no havia de ser usat.
Els conductismes treballen sobre l’aprenentatge. L’animal típic que usen per a realitzar els seus experiments és la rata blanca. Tot i això també s’utilitzen humans i altres animals com coloms.
En el seu manifest conductista, Watson anomena els objectius de la psicologia conductista, volent convertir la psicologia en una ciència natural com per exemple la biologia, per aquest motiu havia de deixar d’usar el mètode de la introspecció que no era gens típic de la ciència. També veiem com presenten una tendència cap a l’evolucionisme.
1.1.
Característiques del conductisme El text de Watson del manifest conductista és un text programàtic, és a dir, diu el que s’ha de fer sense plantejar un estudi en concret. S’assembla més a un polític, parla sobre que s’ha de desenvolupar un nou mètode però no anomena el mètode.
El conductisme es centra en la conducta, no en la consciencia, per això s’anomena conductisme. El seu element principal és la conducta reflexa, per tant és una corrent reduccionista, un estímul provoca una resposta (ER).
L’organisme actua de manera reflexa realitzant aquesta resposta, per això no tenen en consideració l’organisme entre l’estímul i la resposta, no actua, no es resisteix, no reacciona. El conductisme treballa amb la conducta causada pels estímuls que provoca respostes reflexes, el contrari d’una acció voluntària i meditada, sense presa de decisions.
L’enfocament de Watson es considerat molecular, ja que la conducta s’entén com una sèrie de respostes moleculars. El enfocament molar seria un sinònim del mètode holista, i el molecular de elementalista.
58 Quan Watson realitzava els seus experiments amb les rates blanques al laberint, va veure com aquestes eren capaces d’orientar-s’hi un cop ja hi havien estat. Va preguntar-se quin sentit era el que els permetia orientar-se de manera correcta. Per veure-ho, els mutilava certs sentits i comprovava quins eren capaços d’orientar-se millor. Va veure com fins i tot les rates mutilades eren capaces d’orientar-se perfectament, i per tant això no depenia de cap sentit en especial. Segons Watson, l’aprenentatge de la rata és un seguit de moviments, memoritza una seqüencia de moviments que li permet orientarse en el laberint. Cada passa que dona la rata es converteix en l’estímul per a donar la passa següent. La rata aprèn una seqüencia reflexa de moviments motrius, replica els moviments de manera totalment mecànica.
L’esquema de Watson contempla dues categories de conducta, les apreses i les heretades i les explícites i implícites.
Les explicites són aquelles que poden veure’s en fora, mentre que les implícites són aquelles respostes o conductes que es duen a terme en l’organisme sense poder observar-se fora del cos.
Totes les conductes caracterització.
poden classificar-se gràcies a aquesta doble Pels conductistes la majoria de les conductes són apreses, i aquestes s’aprenen gràcies a un sol mecanisme, el condicionament clàssic de Pavlov.
Nomes hi ha tres tipus d’estímuls als quals reacciona de manera innata un nounat, la ira, la por i l’amor. La ira la provoca immobilitzant al bebè, amb carícies l’amor i la por deixant-lo caure o donant cops a prop seu. Tota la resta de conductes, per tant, són apreses.
Segons Watson, el nen petit provoca sorolls, i mentre la mare li repeteix el nom de certes objectes, el nen repeteix aquest so, dient també les paraules que ja li han dit. Per tant, associen un so a un objecte. El pensament es un llenguatge après per condicionament que s’ha anat interioritzant.
1.2.
Característiques comuns dels neoconductistes Els neoconductistes són els seguidors de Watson, que segueixen la línia dels seus treballs, tot i que cadascun té el seu enfocament particulars.
Tots ells s’inspiren en el conductisme de Watson, i Skinner n’és el més fidel.
L’objecte d’estudi d’aquests és exclusivament la conducta. Tenen un enfocament nativista i determinista. El mètode que usen és l’experimental, 59 parteixen més de l’ambientalisme que l’innatisme. Reben influencia de l’evolucionisme, realitzant una teoria de l’aprenentatge.
Utilitzen definicions operants, observant tant la conducta operant com la responent. La conducta operant serien els moviments que realitzaria una rata blanca si la col·loquéssim en la caixa de Skinner. En algun moment, la rata es recolzarà a la palanca podrà obtenir el seu menjar, de manera que la rata començarà a ser reforçada per aquest aliment que se li proporcionarà si toca la palanca. Quan comenci a tocar aquesta palanca moltes vegades, estarem observant la conducta responent.
També hi ha creença en la convergència de teories, ja que creuen que si ajunten totes les creences que tenen els uns i els altres podran obtenir lleis generals sobre la conducta. Si ajunten totes les investigacions minucioses i concretes, podran crear lleis generals.
1.2.1. Burrhus Frederick Skinner (1904-1990) És l’inventor de la caixa de Skinner. Aquesta caixa permetia estandarditzar la situació experimental, i va ser el primer producte científic que va ser exportat des de EEUU podent arribar a tot el món, estandarditzant encara més aquets tipus d’experimentació.
El seu plantejament psicològic és totalment inductiu, anant d’allò particular a allò general, i es considerava ateòric, creava situacions de les quals en podia derivar teories. Tot i que ell es considerava ateòric, el fet de crear aquest instrument i saber a quins estímuls reaccionarà fa que realment no sigui totalment ateòric.
Segueix en la línia de l’ambientalisme radical, ja que creu que el que determina la conducta no és la genètica sinó els elements externs o l’experiència.
Skinner també segueix el mètode molecular, ja que segueix fidelment el conductisme de Watson.
Skinner té dues aportacions importants:  La caixa de Skinner, la qual com ja sabem podia ser replicable i per tant estandarditzada.
 El condicionament com a aprenentatge, el condicionament operant de Skinner. La conducta operant, segons Skinner, era la que la rata realitzava quan era introduïda en la seva caixa i es movia rastrejant la zona. Hi hauria un moment en que la rata, sense voler-ho, trepitjaria una palanca que encendria una llum i li donaria una boleta de menjar. En aquest 60 moment seguiria en la conducta operant, però a mesura que entengués i veies que al trepitjar la palanca sortiria un anís, començaria a realitzar una conducta responent. Si ho recordem, Thorndike també treballava amb aquest tipus de condicionament.
Les variables que van ser estudiades per Skinner van ser les següents:  El reforç, entenent com a aquest els assajos amb reforç i sense reforç o extinció.
 El tipus de reforç, tant positiu com negatiu.
 Els intervals temporals i el número de respostes.
Va aconseguir desenvolupar una teoria funcional empírica i descriptiva sense necessitat de referir-se a conceptes mentals interns.
Skinner es veu més aprofundit en la lectura.
1.2.2. Edward C. Tolman (1866-1959) Tolman va ser deixeble tant de la Gestalt com del conductisme de Watson.
D’ambdues influencies va crear un nou mètode molar.
Al igual que la Gestalt, Tolman va arrencar amb una critica, concretament al molecularisme de Watson. Segons ell, la conducta no podia ser simplement una suma d’elements sinó quelcom més.
Tolman també experimenta amb rates en un laberint. El seu laberint tenia forma de creu. Hi havia dos punts on la rata podia entrar al laberint (s1 i s2) i dues cortines (f1 i f2) que tapaven els altres dos extrems on al darrere hi havia galeries amb menjar. Si s’introduïa una rata per una de les dues entrades, un cop havia trobat el menjar a la segona manera que el buscava el trobava ràpidament. En canvi de després, introduir-la pel mateix forat, l’introduiria per l’altre, i va poder observar com, tot i que la rata teòricament havia de mecànicament tornar a girar a la dreta, però en comptes d’això va anar directament al mateix lloc que a l’inici. Per tant, els moviments musculars no eren mecànics, sinó que la rata ha de tenir algun tipus d’orientació o coneixement.
Després va seguir treballant amb un segon laberint més complex (buscar foto), en el qual veu com la rata tot i tenir diferents camins per a arribar al seu objectiu sempre hi va pel més ràpid i directe, de manera que també observa com la rata ha de poder orientar-se.
Segons Tolman, aquest tipus d’experiments només poden explicar-se si entenem que la conducta té propsotividad i cognició. La propositividad 61 significa que tots busquem o tenim certs objectius, hi ha un propòsit, la rata vol arribar al menjar i ho fa el més ràpid possible. La cognició ens explica com sempre hi ha un coneixement, sigui la ubicació o qualsevol altre. Aquestes característiques, mirant com analitza la conducta Tolman, les troba gracies a un anàlisi global, com a conjunt, per tant té un enfocament holista o molar. La conducta es entesa com un conjunt indivisible, un tot, i per tant té característiques que no tenen les parts, el conjunt té la propositividad i la cognició que no tenen les simples parts elementals, sinó tot el conjunt.
2. Psicologia diferencial i aplicada Tema tractat a la lectura sobre psicologia cognitiva.
3. Psicologia cognitiva Piaget i Vygostky són precursors de l’anomenada psicologia cognitiva. No són cognitivistes, ja que aquesta psicologia neix més tard, a partir dels anys 60, però ajuden a l’inici del moviment.
La psicologia cognitiva sorgeix ja que:  Hi ha un esgotament de l’energia del conductisme, els psicòlegs es cansen del conductisme, i hi ha molts paràmetres que aquest conductisme deixa fora i són considerats importants i dignes d’estudi.
Els psicòlegs volen començar a estudiar la cognició.
 Es busca un nou llenguatge, adequat per tractar el tema de la cognició humana.
 Hi ha un desacord en la idea de basar la teoria de la cognició en la investigació animal, ens els laberints i les rates, calen altres mètodes d’estudi.
 Hi ha aportacions d’una nova tecnologia informàtica que permet nous mètodes d’estudi, i fan possible la construcció de maquines intel·ligents.
Altres precursors d’aquesta nova corrent són els de la teoria de la informació de Shannon i la cibernètica de Weiner.
Als anys 50 comencen a néixer una sèrie d’obres que obren pas a la creació de la psicologia cognitiva. Trobem l’obra de Miller Magical number 7, l’obra de Chomsky Three models of Language i l’obra de Newell&Simon Logic theory Machine. Son obres d’exemple per veure com va començar a formar-se aquest nou moviment, però encara no es trobava consolidat.
62 Als anys 60, la consolidació del moviment de la psicologia cognitiva es dóna gracies a l’obra de Neisser Cognitive Psychology, on es fa una recopilació (entre altres coses) de les diferents obres que han contribuït a la formació d’aquest moviment. En aquest moment comença a parlar-se de primera vegada de psicologia cognitiva. També trobem l’obra de Miller, Galanter i Pribram Plans ans the structure of behavior, on podem veure com els esser humans tenen objectius que han d’assolir.
L’esser humà passa a ser un esser actiu, que reflexiona i respon a les situacions que es troba, no que funciona per simple actes reflexos.
3.1.
Teoria de la informació de Shannon Segons aquesta teoria, hi ha un esquema lineal per a la comunicació o informació. Una font emet un missatge que arriba a un receptor que permet una anàlisi. Si algun dels elements falla el missatge no pot arribar. Explica la transmissió de la informació en diferents passos de manera objectiva. És un esquema lineal. Recordem que en el conductisme teníem també un esquema lineal (ER) 3.2.
La cibernètica de Weiner La cibernètica va donar lloc a un esquema circular, no lineal. Per exemple, quan es realitzava el llançament de míssils, el que es feia era donar unes coordenades que permetien aquest llançament, i que podien ser actualitzades per a caure realment en el lloc que ha de caure, actualitzant constantment les seves coordenades.
63 El termòstat o sistema autoregulador de les calefaccions d’avui en dia també funciona amb el sistema o amb un sistema similar al d’aquests míssils, ja que hi ha una autoregulació de la temperatura.
Això funciona gracies al bucle d’autoalimentació, un nou sistema intel·ligent.
No és un sistema que de manera automàtica genera una resposta, sinó que hi ha un objectiu per assolir. Aquesta autoalimentació permet que no hi hagi una sola acció sinó diverses encadenades. Realitzem una acció, comprovem que aquesta acció ha estat satisfactòria i depenent de si ho ha estat o no deixem de realitzar-la o continuem fent-la. Per tant, no anem a cegues, sinó que cada acció que realitzem la comprovem i veiem si esta sent correcta o beneficiosa o no. L’esquema es fa amb una comparació funcional de la ment i un ordinador.
3.3.
Metàfora de l’ordinador En psicologia cognitiva, hi ha una analogia entre el software dels ordinadors i la capacitat de la ment humana. Els essers humans som sistemes de processament de la informació que operem amb un seguit de regles de retroalimentació.
3.4.
Psicologia cognitiva La psicologia cognitiva intenta buscar el funcionament de la ment humana.
Pretén ser una ciència objectiva de la ment, a la que concebeix com un sistema de coneixement.
No estudien la ment humana pel mètode de la introspecció ja que aquest no seria objectiu. Per a fer-ho, demanen que els subjectes experimentals realitzin una sèrie d’exercicis, i gracies a diversos models investiguen quins passos a nivell cognitiu calen per a que la persona els hagi pogut realitzar. Intenten ser tant precisos i empírics com els conductistes, per tant la seva metodologia es bastant compatible amb aquests.
La psicologia cognitiva tracta amb la ment, però sense accedir-hi de manera directa sinó mitjançant exercicis. Reconstrueixen de manera indirecta la 64 estructura i els processos mentals, funcionen amb procediment objectius i contemplen la ment com un sistema capaç de conèixer.
S’entén l’esser humà com un processador de la informació, al igual que un ordinador, i aquest fet rep una sèrie de critiques:  Des de la psicologia social pel seu enfocament individualista.
 Des de la neurofisiologia per desconnectar les funcions mentals de les seves bases neurofisiològiques.
 Creuen que l’analogia amb l’ordinador resulta limitada.
 També creuen que es reduccionista, ja que ignora aspectes emocionals i molts dels temes de la dinàmica de la psique.
 Hi ha un desinterès per l’aprenentatge i el desenvolupament global de l’individu.
 Suposa una arquitectura funcional prefixada o innata.
 Falta d’articulació entre ment fenomènica i subjecte cognitiu.
 Proliferació de “mini-models” independents entre si.
L’ultima s’explica com a falta de articulació entre la ment fenomènica i el subjecte cognitiu, per tant s’ignora l’explicació del propi individu sobre com funciona la seva ment.
La paràbola de la habitació xina de Searle és una d’elles. Ens donen una sèrie de signes xinesos, i se’ns donen una sèrie d’instruccions per a enviar-les de manera que donem les respostes correctes amb targetes en aquest idioma.
Gracies al llibre de normes, som capaços de contestar a les preguntes dels xinesos en el seu idioma, però sense conèixer-lo. Per tant, tot i que els ordinadors simulin que saben pensar com els humans, no saben fer-ho, al igual que qui envia les targetes respon a les preguntes però no sap xinés.
TEST DE TURNING Turning realitza un test, el qual consisteix en el següent: Nosaltres ens trobem en un ordinador conversant amb algú, però no sabem qui és.
L’altre persona es troba en una altra sala a la qual no podem acudir. El repte que proposava Alan Turning era si quan la persona no era capaç de saber amb qui està parlant és una persona o un ordinador, l’ordinador seria capaç de fer-se passar per persona.
65 THE LINDA PROBLEM En aquest test, es proposava una dona que es deia Linda i s’exposaven una sèrie de preguntes sobre ella.
4. Psicologia humanista La psicologia humanista evoluciona de manera posterior a la cognitiva. Els primers treballs pioners es produeixen també als anys 40 i 50, però no es consolida fins els anys 70. El fet el Maig del 68 és el que més ajuda a la consolidació d’aquesta psicologia, en el qual trobem antimilitarisme, libració sexual, una revolució social, drets de les dones, antiautoritarisme i moviment estudiantil. Per tant es buscava una societat moderna amb aquests valors.
Es veu inspirada pels models psicoanalistes de Alder, Jung, Fromm, ..., també per psicòlegs evolutius com Charlotte Bühler i finalment per psicòlegs de la personalitat de Gorgon, Allport, Rogers, ...
Als anys 40 ja trobem obres que mostren caràcter humanista, però fins als anys 70 aquest moviment no queda plenament consolidat.
La psicologia humanista, com altres moviments psicològics, són un moviment de protesta. Protesten contra el determinisme mecanicista i l’anàlisi elementalista de les conductes aïllades. Critiquen que el psicoanàlisi s’ha centrat massa en la personalitat patològica, i el que realment els interessa a ells és la persona. A més a més es situen en contra del fet que el positivisme no contempla els valors més profunds de les persones.
El psicoanàlisis de Freud si que tenia com a model original el mal funcionament de la ment. La psicologia humanista creu que això es erroni, agafar com a punt de partida el subjecte malalt porta a una visió pessimista del funcionament de la ment humà. En comptes d’agafar les persones malaltes com a model de funcionament, ells donen com a alternativa la possibilitat d’agafar com a model no simplement les persones sanes sinó persones que destaquen pel seu bon funcionament mental, ídols. Un dels ídols que agafen és Teresa de Calcuta. Aquelles persones que eren considerades de gran vàlua humana, que eren disposades a sacrificar-se pels altres i tenien uns objectius molt pautat, persones excepcionals. Persones que destaquen per les seves qualitats personals, persones models.
Pels psicòlegs humanistes proposen com a objecte d’estudi la persona humana, i creuen que aquesta ha de ser estudiada en la seva totalitat, de manera que són holistes. Creuen en la llibertat individual, no que funcionen 66 com a maquines. Insisteixen en les qualitats humanes, la creativitat, afectivitat, autorealització, dignitat, responsabilitat, ...
Hi ha quatre principis que els psicòlegs humanistes tracten per a intentar resumir la seva perspectiva:  Centren l’atenció en la persona que experimenta en la vivència com un fenomen primari. Tant les explicacions teòriques com la conducta manifesta es consideren subordinades a l’experiència mateixa i el seu significat per a la persona. Creuen en la introspecció.
 Accentuen les qualitats específicament humanes, tal com la elecció, la creativitat, els valors, la autorealització i oposades a la concepció dels essers humans en termes mecanicistes i reduccionistes.
 Es mantenen fidels al criteri de significació en la selecció de problemes i procediments de la investigació, en oposició a l’èmfasi primari en l’objectivitat.
 Es comprometen en els valors i la dignitat humana, interessant-se pel desenvolupament del potencia inherent de cada persona. El punt central d’aquesta visió es la persona tal i com es descobreix a si mateixa i es relaciona amb altres persones o grups socials. Busquen la seva essència i els seus talents. Cada persona és un univers propi i cada persona té les seves qualitats.
Quan es funda la AAHP es creen una sèrie de postulats com:      4.1.
L’home sobrepassa la suma de les seves parts.
Viu en el context humà.
Es conscient.
Es capaç d’escollir.
Té intencions.
Carl Rogers Per a Rogers, escoltar no s’entén com ho entenem nosaltres, sinó que cal fer-ho de manera atenta i profunda, concentrada, captant el to de veu, de manera sensible i empàtica, entenent les emocions dels que parla i sense voler influir o dirigir, és a dir, de manera completament contemplativa.
La teràpia, segons Rogers, ha de ser sempre centrada en el client, no en el pacient. El terapeuta no ha de dominar sobre la ment del pacient, sinó que els rols canvien. El model es antiautoritari, per tant el pacient passa a ser client i per tant el terapeuta només serveix de recolzament, el client és el que ha de dominar la sessió. El paper del terapeuta cau a un segon nivell i funciona com 67 un mirall, ja que les persones per si mateixes sabran evolucionar. El terapeuta no cal que intervingui i interrompi constantment el pacient, sinó que són una persona que escolta i recolza, animant al pacient a superar-se. Quan el pacient es dóna compte de que per si mateix és capaç de funcionar i seguir agafa les rendes de la seva vida i acaba la teràpia.
En la teràpia de Rogers: Dues persones estan en contacte mutu.
El client es troba en un estat de desordre intern, vulnerable o temorós.
El terapeuta es troba en un estat de coincidència interna.
El terapeuta ofereix una dedicació positiva i sense condicions.
EL terapeuta es preocupa per comprensió empàtica del punt de referencia del client.
 El client es dóna compte de la existència i la dedicació positiva sense condicions i de la comprensió empàtica per part del terapeuta.
     Els tres eixos en els que funciona la psicologia humanista són l’experiència, la consciencia i la comunicació. Així funcionem els essers humans, combinant aquests eixos.
Els objectius que es planteja Rogers són:      Intenta apropar-se a com és, com se sent i com pensa.
Expressa els seus sentiments.
S’atreveix a comunicar la seva realitat amb els demes.
Sentir-se autèntic, espontani i viu Acceptar-se tal i com és.
68 Tema 11: La psicologia espanyola abans i després de la Guerra Civil 1. Introducció A Espanya no hi ha una psicologia pròpia com per exemple a Alemanya. No hi ha un enfocament propi, no existeix. Però això no vol dir que no hi hagi contribucions interessants d’espanyols en la psicologia. Tot i això, Espanya es coneix més com un país receptor, que difonia mètodes que s’estaven practicant a d’altres països.
Els psicòlegs d’aquest país es consideren eclèctics conceptuals, és a dir, agafar metodologies de diferents enfocaments i combinar-los de manera eclèctica, sense considerar-se de cap corrent en concret. Algunes d’aquestes combinacions no tenien potser gaire sentit, però d’altres com per exemple combinacions entre conductisme i cognitivisme sí que en tindrien.
A Espanya els interessats en psicologia són professionals sobretot de la medicina, o pedagogs. Per tant, el que els interessava era la aplicabilitat, els interessava allò que els ajudava a treballar millor en els seus camps, tant en el de l’aprenentatge dels més petits com en la salut humana en el cas dels metges.
No hi ha tanta preocupació per la investigació experimental o científica sinó per aquella part aplicable.
A més a més ens trobem amb un problema estructural social. Les universitats espanyoles estaven molt malament dotades, no tenien a penes pressupost comparat amb altres països com EEUU o Alemanya. Per tant no hi havia a penes aparells ni laboratoris en els que poder experimentar, fet que afavoria a que s’hagués d’estudiar de manera practica. Hi ha excepcions, personatges que sí que estan interessats en temes psicològics no merament per la part aplicable.
Alguns d’aquests són filòsofs com Ortega y Gasset, Eugeni d’Ors i Viqueira.
Pedagogs com Francisco Giner de los Ríos, Juristas com André i metges com Luis Simarro, Emilio Mira, Santiago Ramón y Cajal, Ramón Turró i Gonzalo Rodríguez Lafora. També hi havia el teòleg Fernando Palmés. El grup majoritari és el dels metges i psiquiatres.
Tant Santiago Ramon y Cajal com Luis Simarro foren fisiòlegs i psiquiatres molt reputats, de fet Simarro fou el que va començar a usar la tinció de Golgi, però l’any 1902 es va crear la primera càtedra de psicologia experimental en la Facultat de Ciències en la Universitat de Madrid, a la qual hi van voler optar tant Simarro com Ramon y Cajal. Aquesta va ser guanyada per Simarro, i això va trencar la amistat que hi havia entre ambdós i no van col·laborar. L’any 1893 69 . Simarro va fundar el seu laboratori antropomètric en el Museu Pedagògic per a poder estudiar la fatiga escolar.
2. Emilio Mira y Lopez (1896-1964) Va començar la seva carrera com a metge municipal i psiquiatra. Com a metge municipal va veure tots els casos sobretot dels suburbis.
A Barcelona existia un servei municipal gratuït anomenat Institut d’Orientació Professional (IOP) de Barcelona on Mira hi va col·laborar des de l’any 1919. En aquest s’intentava orientar als joves cap a certes professions. Entre els anys 1926 i 1939 va ser-ne el director. En aquest institut es pensava que no tothom servia per a tots els treballs, i per tant calia una orientació prèvia.
Mira va ser el primer catedràtic de psiquiatria de la Universitat de Barcelona (UB) l’any 1933.
Per Mira sempre havia de ser necessari ser psiquiatre per a poder ser psicòleg.
El moment social en el que viu Mira hi ha moltes tensions a Catalunya i Espanya. Hi havia molta agressivitat a l’ambient. Mira s’apunta al PSUC, per tant una línia política combinada d’esquerres i catalanista. Ell es sentia català i reivindicava la cultura catalana. L’any 1936 esclata la Guerra Civil, i Mira es converteix en cap dels serveis psiquiàtrics de l’exercit republicà. A l’acabar la guerra ha de fugir degut a la seva ideologia, i acaba en un camp de concentració francès. Com va néixer a Cuba, va aconseguir sortir del camp de concentració per anar a Anglaterra, va poder donar unes conferencies a EEUU i acaba residint a Argentina i Brasil, on va quedar-s’hi fins la seva mort i va dirigir el ISOP.
Li interessen molts temes, com per exemple la orientació professional, la psiquiatria, la psicoteràpia i la psicologia jurídica. Va escriure obres sobre tots aquests temes i també sobre la psicoteràpia a la guerra i els problemes psicològics actuals (1939).
Mira té un enfocament psicològic holista, eclèctic i aplicat. Al ser holista, li interessa més per exemple la Gestalt que el Conductisme o la psicologia diferencial. Ell parla no només de que siguem essers racionals i tinguem sentiments sinó que emfatitza en la funció psíquica conativa, la voluntat, la presa de decisions. També parla sobre les funcions psíquiques com la intel·lectiva i l’afectiva, a més a més de la conativa.
Mira sempre repetia que “lo afectiu es lo efectiu”, recolzant al psicoanàlisis, la part de les pulsions freudianes i “Diguem com camines i et diré qui ets”, ja 70 que per a ell la part motriu i dels moviments rutinaris eren aquells que expressaven de manera més genuïna com som.
El psicodiagnostic mioquinetic (PMK) és un test creat per Mira que intenta descobrir com és la personalitat de la persona a traves d’una sèrie de moviments involuntaris. Es un test original de Mira que és introduït a altres països com Argentina i era considerat com a test de la personalitat fins i tot a manuals a EEUU. Fins fa 4 anys encara s’usava en Brasil. En aquests test es miren les accions dominants, entre altres coses.
Mira posa èmfasi en la psicologia aplicada, com mostra en la seva cita:“… la Ciencia… ha de enfocarse en el plano de las necesidades sociales y proponerse, nada menos ni nada más, ser la llave maestra de la felicidad humana” (Mira, 1939, p. 127). Per a Mira tota la psicologia ha de tenir com a objectiu ajudar a les persones a viure millor.
Mira creu que la revolució és un moment natural, també a nivell individual, ja que a la pubertat tots patim una mena de revolució on ens replantegem certes coses i decidim la nostra pròpia identitat. Per tant, tota una societat, per a poder madurar ha de passar per aquest procés, i es normal que es pateixi una revolució.
Mira es dóna compte de que les persones canvien, i veu com una persona quan es torna revolucionaria experimenta una sèrie de trets:  Té una transcendència de l’esser, ja no té interessos individuals sinó col·lectius, vol guanyar aquesta revolució.
 Adopta una llei del tot o res.
 Pateix un augment desmesurat de l’ambició i de la sensació del poder.
 Té una comprensió del temps i de la distancia que acostumen a ser erronis, perden la noció del temps i de l’espai.
En els moments de revolució o crisi es veu com realment són les persones. En moltes persones es pot observar un egoisme desenfrenat.
Per Mira la guerra va ser un succés terrible, i en podem destacar la següent cita: “Todas las guerras son terribles, pero la guerra española fue de las peores, porque no fue simplemente una guerra de invasión, sino al mismo tiempo fue una guerra civil y una revolución” (Mira, 1944, p. 37) 3. La psicologia com a disciplina La psicologia arriba a Espanya com a disciplina més tard que a altres països. Els primers llicenciats en psicologia arriben als anys 70. Podem veure com al llarg 71 de la historia els passos que van permetre la seva institucionalització foren els següents:  1952 Fundación de la Sociedad Española de Psicología (SEP)  1953/54 Inauguración de la Escuela de Psicología y Psicotécnia de postgraduados en UCM  1968/69 Sección Psicología en UCM y UB  1972 primeros licenciados  1973 carrera de psicología en UAB y UAM  1979/80 Facultad de Psicología  1979 creación del Colegio Oficial de Psicólogos  1984 Creación de áreas de conocimiento  1987 primeros planes de estudio  1998 título de especialista (PIR) 72 73 ...