Geografia d'Europa (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 4º curso
Asignatura Geografia d'Europa
Año del apunte 2015
Páginas 29
Fecha de subida 28/03/2016
Descargas 40
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1: Geometria variable d’Europa Punta Europa i punta Tarifa són dos punts molt importants, els dos es troben a l’estret de Gibraltar.
Europa: en parlem com a continent però mirat de prop s’hauria de matisar (Euràsia, subcontinent... → en determinats ambients és important aquest context) Europa Point Límit sud de Gibraltar, d’Europa És un indret especial, al 2011 va fer 1300 anys de l’arribada de l’Islam a Europa, del desembarcament de Tariq a Gibraltar (711). Aquest desembarcament es produeix gràcies/ malgrat l’existència de Don Julián ( Goytisolo reivindica la figura d’aquest personatge, Les amants de Gibraltar narra aquests fets).
També permet reflexionar sobre dues qüestions: - On són els límits de la identitat europea? Cal fixar unes fronteres definitives per la UE? → Aquestes dues qüestions són centrals al debat polític, així com l’auge de l’islamofòbia.
No hi ha una resposta clara a aquestes qüestions però hi ha diversos arguments com ara els que defensen els límits europeus i una no expansió a l’infinit (acabarà sent l’ONU i serà ingovernable per exemple).
Cas Anders Breivik: debat posterior no relacionat a la religió sinó a la seva salut mental (cas Charlie Hebdo = germans Kouachi totalment relacionats amb els moviments islamistes radicals).
En el context europeu hi ha dues línies de debat: - - Islam i terrorisme → al 1991 amb la caiguda de l’URSS es derrota un enemic extern. Hi ha un “xoc de civilitzacions” (Huntington) → El món se separa en civilitzacions que entraran en col·lisió (occident cristià vs musulmà). Amb el 11-S es comença a confondre islam i terrorisme.
Islam i identitat europea Islam A l’exterior → ens permet ser més homogenis A l’interior → possible entrada de Turquia a l’UE Estan guanyant terreny discursos que subratllen l’idea d’una Europa fixa des del punt de vista territorial i identitari →xoc d’arguments polítics. Hi ha partidaris d’una Europa que no vagi més enllà de l’actual i altres que volen que es faci encara més gran.
A Europa point ens trobem amb una dialèctica visual → confrontació entre símbols/ idees: Europa/ Àfrica, Mesquita/ Església i Cristianisme/ Islam.
Les columnes d’Hèrcules: hi ha un mite que diu que Hèrcules va separar Europa i Àfrica fent emergir dues columnes.
Tarifa Point Punta de Tarifa: el punt més meridional de l'anomenada Europa continental i un lloc clau vis-avis el material i la representació de l’Euro-Àfrica. S'argumenta que la Punta de Tarifa alberga un complex procés d'invisibilització simbòlica i funcional que converteix aquest paisatge frontera cap a un escenari molt significatiu dins del procés limítrof Unió Europea en curs. Aquest procés d'invisibilització és doble. D'una banda, es troba amb el dur tracte públic selectiu / ignorant d'un episodi històric crucial que desafia les lectures principals del patrimoni cultural d'Europa (l'arribada de Tarif i l'Islam a Tarifa l'any 710). D'altra banda, es tracta de posar un vel de les pràctiques de gestió migratòria implementats i, més precisament, l'opacitat que envolta el centre de detenció per a immigrants situat per Punta de Tarifa Punta de Tarifa, està situat a l'estret de Gibraltar, en un lloc d'extrem d'Europa, en una de les perifèries meridionals. Algunes de les seves pràctiques quotidianes revelen algunes de les principals debilitats de les polítiques centrals de la Unió Europea (UE).
L'escrutini de la Punta de Tarifa ens permet donar una mica de llum sobre dues pràctiques invisibilització importants i concurrents que actualment operen a la UE. La primera d'elles es refereix al dur tracte selectiu de la petjada històrica de l'Islam dins de les lectures de corrent del llegat cultural de la UE, i el segon es refereix a l'opacitat que envolta els espais de confinament migrats en règim de frontera exterior actual de la UE. Prendre això en compte ens ajuda a analitzar críticament materials i dinàmiques excloents de representació que es troben al cor de l'actual límit de la UE.
Punta de Tarifa és el nom de la part extrema de l'anomenada Illa de las Palomas. Per ser precisos, l'Illa de las Palomas (0,3 km2) no és exactament una illa. Solia ser una illa en efecte, però això ja no és el cas. Des del segle XIX, s'ha unit al continent per una calçada, que s'ha convertit en un istme artificial. Pel que seria més precís descriure com un quasi-illa, com un veritable pae península i com un autèntic presqu'île.
La zona de Punta de Tarifa és una (humanament construïda) península, que està situada a l'extrem sud de la Península Ibèrica, que és al seu torn situada a l'extrem sud de la península d'Europa. La zona de Punta de Tarifa es pot veure, per tant, com l'última península d'una seqüència de penínsules. Igual que les nines de Matryoshka, aquesta península últim de Punta de Tarifa és una petita però nuclear europea península i és una mostra significativa d'Europa.
Com a tal, la Punta de Tarifa ens diu molt sobre la manera en què Europa està envoltada, per la forma en l'espai europeu es fa i es limita social i políticament. En el que segueix ens agradaria argumentar per què.
Vostè està en l'extrem sud d'Europa [sic]. Aquesta frase es pot llegir (en espanyol, francès i anglès, però no en àrab) en un tauler d'anuncis a Punta Tarifa. Juntament amb el mapa dibuixat al seu costat, la frase parla directament de la imaginació geogràfica europea. Tant la sentència com el mapa subratllen clarament la singularitat simbòlica d'aquest camp: a l'Atlàntic i la fusió mediterrània, a l'extrem sud d'Europa, cara a cara amb el continent africà, al centre de l'Estret de Gibraltar. I aquesta singularitat simbòlica es va destacar i va reforçar mitjançant diverses intervencions a l'espai públic. No hi ha senyals, però, hem de recordar els segles de la història d'Europa islàmica que tenen una important fita a Tarifa. Tampoc tots els signes indiquen que l'Illa de las Palomas té un centre de detenció per a immigrants on els immigrants, majoritàriament procedents d'Àfrica, són detinguts. Aquests detalls es perden, i aquestes omissions ens diuen molt sobre l'opacitat que envolta algunes expressions clau de la connexió actual Euro-Africana passades i presents.
De fet, la línia de frontera de Punta de Tarifa ha estat històricament un testimoni excepcional de diversos intents d'aconseguir algun tipus de connexió Euro-Africana física. Potser el més espectacular és el projecte Atlantropa, dirigit per l'arquitecte alemany Herman Sörgel en la dècada de 1920. El projecte de Sörgel tenia per objecte la construcció d'una enorme represa hidroelèctrica al Estret de Gibraltar.
El topònim de Tarifa també revela una narrativa de connexió entre Europa i Àfrica. Tarifa deu el seu nom a Tarif Ibn Malik, que era un comandant sota Tariq Ibn Ziyad. L'any 710 (un any abans de Tariq - i l'Islam amb ell - desembarcar a Gibraltar i, per tant, en la riba nord de la Mediterrània), Tariq enviar Tarif en una incursió de provar la costa sud de la Peninsula.3 Ibèrica Aquesta prova -RAID donaria origen a l'actual topònim de Tarifa.4 Sorprenentment, tot i Tarif s'inscriu en la història, la literatura i fins i tot en la toponímia, és gairebé impossible trobar rastres d'ell a Tarifa. No hi ha escultures, no hi ha noms de carrers. Tarif és d'alguna manera oculta - o no és molt visible, almenys - en record funcionari públic. En contrast, però, és fàcil trobar el record oficial explícit de la conquesta de la ciutat cristiana al 1292, en el que constitueix una romanització clarament selectiva del patrimoni cultural-geogràfica de Tarifa.
Aquest tipus d'invisibilització de Tarif es repeteix quan es tracta de parlar sobre el centre de detenció per a immigrants situat a Punta Tarifa. Com s'ha assenyalat per diverses organitzacions, com APDHA (Associació Pro Drets Humans d'Andalusia) - que és part de la xarxa Migreurop - el funcionament d'aquest centre de detenció per a immigrants és opac. És difícil accedir a les dades relatives a les persones detingudes, expulsades o les sol·licituds d'asil. Tampoc està permès l'accés a les organitzacions no governamentals (ONG) o organitzacions socials de monitorització condicions d'internament i la protecció dels drets humans. Això també passa amb la resta dels centres en el EU. No obstant això, la invisibilitat i el silenci són més profundes a Punta de Tarifa, a causa de l'essència conjuntural de la ubicació d'aquest centre en particular.
El centre de detenció de la Punta de Tarifa es troba en una antiga presó. Té capacitat per a 160 immigrants. La presó va ser utilitzada com un dispositiu de control de la migració de les fronteres per primera vegada a principis de 1990. Va operar com un espai temporal de la coordinació de les expulsions i deportacions d'immigrants indocumentats africans. El 2002, es va tornar a obrir sota la implementació del Sistema d'Integrat de Vigilància Exterior (SIVE) a les costes del sud d'Espanya. Des de la creació del Centre de Detenció de Immigrants d'Algesires el 2003, el centre de Punta de Tarifa va començar a funcionar com un mòdul complementari, com una extensió o un annex de la mateixa. Sobre la base d'aquesta "emergència" i la naturalesa provisional, Punta de Tarifa segueix sense ser reconeguda com un centre de detenció per a immigrants "formal".
Més aviat, el centre de Punta de Tarifa s'ha de comptar com un dels diversos camps de detenció improvisats actualment funcionen a Espanya. Operen juntament amb el Migrant espanyol reconegut oficialment Centres.7 Detenció I són part d'un arxipèlag creixent de centres que han estat recollida de bolets en tota la UE i més enllà dels últims anys.
Juntament amb l'enfortiment físic, burocràtic i biomètric de la frontera exterior de la UE (per una banda) i l'externalització de fronteres (en l'altre), centres de confinament immigrants constitueixen un pilar essencial de l'actual règim vorejant UE vis-a-vis la mobilitat humana.
S'espera que aquests centres per guanyar encara més rellevància en el futur pròxim, ja que les noves associacions de mobilitat i els acords de readmissió entre la UE i tercers països s'apliqui plenament.
L'exploració addicional de la nova constel·lació de "zones d'espera" per als immigrants és d'importància fonamental per al seguiment del procés evolutiu de la delimitació exterior de la UE.
En aquest ordre d'idees, la noció de Creswell de 'constel·lació de la mobilitat, que implica considerar l'existència històrica de sentits fràgils de moviment, el significat i la pràctica marcats per les diferents formes de la política Mobile de regulation' podria resultar operatiu per tal d'excavar més teòricament el camí la UE construeix i reprodueix tant en el seu material i els seus límits de representació. En la mesura que implica no només patrons particulars de moviment (i per tant també no moviment), sinó també representacions d'aquest (no) moviment i formes de practicar aquest (no) moviment, podria ser una invitació per evitar l'amnèsia històrica quan es pensa en les pràctiques actuals de confinar i la immobilitat humana en la política i la normativa de la UE.
El doble invisibilització plana sobre la línia de frontera de Punta de Tarifa ens diu molt sobre el límit simbòlic i funcional selectiu de corda (UE). La invisibilització de la petjada històrica de l'Islam a la forja de l'Europa d'avui i la invisibilització dels espais de detenció de immigrants i pràctiques actuals són dos exemples il·lustratius de com està fitada la UE.
La línia de frontera de la península últim de Punta Tarifa ofereix un punt d'ancoratge immillorable per abordar aquestes qüestions i per seguir analitzant críticament el material miríada, representacional, passades i presents dinàmiques excloents que es troben en el cor del procés actual que voreja la UE.
TEMA 2: La construcció de l’Europa actual Construcció política d’Europa Bastant important per l’examen també Hi ha 500 milions de persones dins del projecte UE (EUA són 300 milions) dels 7000 milions de persones que viuen a la Terra.
L’Unió Europea està formada per 28 estats actualment.
L’origen de l’UE el trobem al 1957, amb molts menys països.
Robert Schumann: un dels pares fundadors de l’UE, era ministre francès d’exteriors. Va donar el tret de sortida pel procés de construcció de l’UE amb la creació de la CECA (Comunitat Europea de Carbó i Acer). Amb la formació d’aquesta institució els estats cedeixen una part de la seva sobirania a aquesta institució, la primera d’una sèrie d’organismes que es convertirien després en la UE.
Jean Monet fou l’autor intel·lectual del projecte de la CECA i el canceller alemany fou molt important en les relacions França-Alemanya.
1945-1959 Primers compassos, primeres pedres Context: final de la Segona Guerra Mundial, es busquen alternatives per evitar que es reprodueixi → Aconseguir la pau duradora 6 fundadors: Alemanya (RFA), Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i Països Baixos.
1957: Tractat de Roma, fundació de la CEE 1960-1969 Bon moment per a l’economia, gràcies en part al mercat comú.
1970-1979 Primera ampliació.
Al 1973 entren Regne Unit, Irlanda i Dinamarca. França al principi no vol, després si.
Transferència de fons entre zones, ciutadania comença a veure els avenços.
L’any 1979 se celebren per primera vegada eleccions al Parlament Europeu.
1980-1989 Europa canvia de cara amb la caiguda del Mur de Berlín.
Al 1981 entra Grècia i al 1986 Espanya i Portugal → es comença a produir el fenomen PIGS Al 1986 hi ha la signatura de l’Acta Única Europea, que marcarà el full de ruta de la lliure circulació, el mercat lliure...
09/11/1989: caiguda del Mur de Berlín. Per primer cop en 28 anys s’obre la frontera entre les dues Alemanyes.
1990: Reunificació, la RDA és absorbida i passa a formar part també de l’UE.
1990-1999 Ens trobem davant una Europa sense fronteres. Al 1993 culmina la creació del mercat únic amb les 4 llibertats de circulació → mercaderia, servei, persones i capital.
1992: Tractat de Maastricht = tractat fundacional de la Unió Europea.
1999: Tractat d’Amsterdam El procés de culminació no tenia en compte que els estats veïns també voldrien formar part d’aquest conjunt.
1995: entrada d’Àustria, Finlàndia i Suècia.
2000-2009 Gran ampliació de l’UE Al 2004 entren 10 estats → fatiga de l’ampliació.
Al 2007 entren Romania i Bulgària.
Al 2002 s’instaura l’euro a molts països de la Unió.
Es crea l’espai Schengen però no tots els països en formen part.
09/2008: Crisi financera que sacseja l’economia mundial, hi ha un estretament de la cooperació econòmica.
2009: Tractat de Lisboa 2010-Actualitat 2013: entrada de Croàcia Les veus euroescèptiques i eurofòbiques comencen a guanyar terreny → moment d’incertesa.
Cronologia de l’UE 1957: 6 països (Alemanya (RFA), Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i Països Baixos) 1973: 9 països ( Groenlandia que formava part de Dinamarca) 1981: 10 països (₊ Grècia) 1986: 12 països ( ₊ Espanya ₊ Portugal) 1990: Part de la RDA, no augment d’un país més, només passa a formar part d’Alemanya.
Apareixen nous estats a Europa amb la dissolució de l’URSS: - Rússia - Moldàvia Kazajstan - Azerbajan Turkmenistan - Geòrgia - Letònia - Ucraïna - Kirziguistan - Lituània - Armènia - Tayikistan - Estònia - Bielorússia - Uzbekistan 2007: 27 països 2013: 28 països Candidats: Turquia, Sèrbia i Montenegro, Islàndia, Macedònia (FYROM). Candidats no oficials: Bòsnia-Hercegovina i Albània.
Kosovo: va fer una DUI, i contràriament a altres països (com Eslovènia), no ha tingut el reconeixement de països clau.
Hem de tenir clar quins estats formen part de la UE que abans formaven part abans de l’URSS (tres països bàltics) i els països que formaven part de l’antiga república de Iugoslàvia (Croàcia i Eslovènia).
Disputa a Macedònia pel seu nom, Grècia no l’aprova, perquè creu que el nom FYROM és el que s’ha d’utilitzar perquè hi ha una província a Grècia que es diu Macedònia també.
Amb discursos com el de Pablo Iglesias i Marine Le Pen es deixa palès que la política europea ha arribat a un alt nivell de connexió, fent que un petit moviment polític a un país pot afectar a d’altres de manera superior. Tot està tan entrellaçat que hi ha una realitat política complexa que dona peu a situacions tant paradoxals com un partit d’ultradreta francès demana el vot a un partit d’esquerres grec.
Definicions que poden entrar a examen: Consell europeu: Defineix les orientacions i prioritats polítiques generals de la UE. Està integrat pels caps d’Estat o de govern dels estats membres de la UE, així com pel seu president i pel president de la Comissió Europea.
Consell de la UE: Institució que representa als governs dels estats membres. Es reuneixen els ministres de tots els estats membres de la UE per adoptar lleis i coordinar polítiques. Moltes d’aquestes accions les fa amb el Parlament Europeu.
Parlament europeu: Institució parlamentària que a la UE representa directament als ciutadans de la UE i que juntament amb la Comissió Europea i el Consell de la UE fa la funció legislativa.
Comissió europea: Institució formada per 28 comissaris (5 anys de mandat), un per cada país membre de la UE. Els membres d’aquesta comissió són escollits pel president (escollit pel Consell Europeu) i el Consell europeu, sense un vot directe i democràtic i intenta mantenir un equilibri polític. Aquesta comissió s’encarrega d’aspectes com inversió i creixement.
Eleccions a Grècia: guanya el partit d’esquerres, Syriza, que no guanya per majoria absoluta i pacta amb un nou partit, el seu líder Panemos Kamenos és nombrat ministre de defensa. Entre els 10 ministres del nou parlament destaca, entre d’altres coses que no hi hagi cap dona.
Grècia: punt d’inflexió en l’entrada a l’euro l’any 2002. Per accedir a l’euro, Grècia va “falsificar els comptes”. S’havien de complir uns criteris per entrar a l’euro i Grècia no els complia però va falsificar el seu dèficit per poder accedir-hi. Es diu que aquest és “l’origen de tots els mals”. El que és important és que això no va ser l’idea d’un ministre d’economia grec, sinó que va ser una operació realitzada amb assessors, experts i bancs (Goldman Sachs per exemple). Hi ha una connexió clara entre bancs, UE... Mario Draghi era un dels membres més importants de Goldman Sachs i ara és el cap del BCE. Mario Monti, un dels primers ministres d’Itàlia també va formar part de GS així com Papademos, primer ministre grec. Aquestes connexions, són molt significatives en el procés de construcció política de la UE.
Article - Los compromisos deben cumplirse Europa de canvis: polítics en els països i també relaxació de condicions econòmiques Syriza quiere mitigar la austeridad y reestructurar la deuda pública mientras que los socios del euro repiten como una letanía que Grecia debe “respetar sus compromisos”.
Poder de Berlín Schengen (Tenir clar paisos dins/ fora de Schengen i dins/ fora Zona Euro per examen) Ciutat luxemburguesa, escollida com a localitat que acolliria la convenció de la signatura de l’acord de lliure circulació de persones a l’interior de l’espai Schengen. Dos conceptes van en paral·lel: - Desfronterització: desaparició dels controls fronterers a l’interior de l’UE. Lliure circulació a través de l’espai europeu. Només possible perquè es reforcen els controls fronterers a l’exterior de l’UE.
- Fronterització: Es construeix la frontera exterior compartida. (Frontera entre Espanya i Marroc passa a ser una frontera supranacional.
Aquest doble procés és clau per entendre quin és el rumb de l’articulació d’Europa.
Aquesta dinàmica té conseqüències, positives com els Erasmus, però també negatives. Si volem entrar a l’UE des de l’exterior ens trobarem amb problemes. Hi ha països que necessiten un visat per entrar i altres no (llista blanca i llista negra). Acumulació de morts al mediterrani, que no s’entén sense aquesta doble dinàmica de desfronterització interior i fronterització exterior. El debat està en quin tipus de control fronterers pot tenir l’UE i com establir una dinàmica que no suposi el gran nombre de morts actual.
Vincle molt clar entre dinàmiques migracionals i dinàmiques demogràfiques de l’UE.
(falta 02/02) Tema 3: Geografia d’Europa Demografia Cada vegada hi ha més països a Europa que es troben en una situació on la població està decreixent (piràmides de població no equilibrades).
La piràmide de l’UE al 2014 ens mostra una població amb més quantitat d’adults que de gent més jove Taxa de fecunditat: numero de fills/dona. Quan és inferior a 2’1, el país no té assegurat el reemplaçament. Actualment a l’UE la mitja és de 1’58, a Espanya està al 1’32, França al 2’08 Islàndia i Irlanda també es troben a prop del 2’1. Això dona com a resultat que la piràmide poblacional s’inverteixi cada cop més. Si sortim d’Europa hi ha països amb taxes molt més altes, com el Níger o Mali, que ronden el 6’1. La taxa de supervivència per això és molt més baixa.
(Eurostat: dades d’Europa).
Tot i que Europa sembli estar en decreixement, es preveu que la població mundial creixi fins a arribar al 11 mil milions al 2100. Europa ja ha fet la transició demogràfica, la població s’ha estabilitzat.
Tema 4: Geopolítica dels conflictes a Europa Ceuta i Melilla En aquestes dues ciutats hi ha conflicte geopolític degut a que hi ha dos estats que en volen tenir la sobirania (Espanya i Marroc). És un conflicte obert igual que el cas de Gibraltar.
Quan parlem de la frontera entre Espanya i Marroc hem de parlar de frontera de fronteres ja que no és només una frontera que separi dos estats, sinó que aquesta frontera separa també UE de no UE. També és una frontera des del punt de vista econòmic important (nord desenvolupat, ric/ països subdesenvolupats, empobrits al sud). D’altra banda també és una frontera simbòlica important entre religions (cristianisme/islam). És alhora la frontera entre l’antic colonitzador i l’antic colonitzat. Ceuta i Melilla estan doncs en un espai carregat de simbologia. La frontera entre Espanya i el Marroc és la 7a amb més desigualtat. És important saber que la desigualtat entre Espanya i Marroc no ha estat sempre així, als anys 70 la desigualtat no era tan gran per exemple. Hi ha un punt d’inflexió clar: l’any 85, un any abans de l’entrada d’Espanya a la UE, moment en que es trobava en bon estat econòmic. L’any 1986, Espanya entra a la UE amb una sèrie de territoris que no se sap ben bé si són espanyols o marroquins: Ceuta i Melilla, l’illot de Perejil, el Peñón Vélez de la Gomera, les illes de Mar i Terra, el Peñón Albucenas i les illes Chatarinas. Aquests punts no són tan importants com Ceuta i Melilla perquè estan deshabitats, no hi viu ningú.
Quan Espanya entra a la UE l’any 1986, Ceuta i Melilla es converteixen en els dos únics territoris de la UE al continent africà.
La captura hispano-lusa dels territoris del Magreb es produeix en el marc de la Reconquesta.
Ceuta a mans portugueses al 1415 i passa a ser espanyola al 1668, i Melilla és conquerida l’any 1497.
És important el tema de les accions activistes com el “segrest” del braç d’una escultura a Melilla o la resistència a treure estàtues de Franco als dos territoris, a Melilla encara hi ha una estàtua de Franco, es justifica dient que és el Franco pre- cop d’estat.
Des de la captura hispano-lusa d’aquests territoris, fins al seu posterior desenvolupament com a dinàmics ports comercials, primer com a bases de penetració colonial i després desenvoluparen bàsicament la funció de presó. Esdevenen territoris molt útils i pràctics per començar la colonització del Marroc (finals del XIX, el protectorat dura del 1912 fins al 1956).
Les ciutats de Ceuta i Melilla s’adapten a la nova situació de protectorat, però no en formen part, tenen un estatus diferent.
La fi del protectorat, al 1956, va transformar novament el significat de les possessions espanyoles, Marroc reclama la propietat de les dues ciutats, Espanya diu que no marxarà ja que Ceuta i Melilla eren espanyoles abans i no havien format part del protectorat, des de llavors el Marroc reclama amb més o menys intensitat segons el moment la propietat d’aquestes dues ciutats.
Ceuta i Melilla romanen sota la sobirania espanyola, primer durant el règim franquista i més tard incloses dins el sistema democràtic de monarquia parlamentaria, a partir de 1978.
No són comunitats autònomes, sinó que són ajuntaments propis, depenen doncs en part en alguns aspectes de l’estat, com ara l’educació.
L’any 1995 obtenen l’estatus de ciutats autònomes, fins llavors s’havien trobat en una espècie de “limbo” sense jurisdicció pròpia. Són encara ports francs, no són comunitats autònomes, són ciutats autònomes, formen part de Schengen però amb condicions especials.
Amb tot això hi ha certa part de la població que tem que Espanya retorni les dues ciutats al Marroc i al mateix temps, una part de la població d’origen marroquí, que va en augment a Ceuta i Melilla, voldria ser retornada al Marroc.
Es parla que a Ceuta i Melilla hi ha xoc d’identitats, ja que la meitat de la població és d’origen marroquí i l’altra meitat és peninsular, respecte a la identitat religiosa, també hi ha diferències, ja que uns provenen de la tradició catòlica i l’altre de l’islam. El percentatge de població d’origen marroquí cada vegada és més gran ja que el seu creixement és superior. La identitat cristiana es viu de manera intensa a Ceuta i Melilla, sobretot a Setmana Santa i estan molt barrejades en el terreny simbòlic l’espanyolitat i la cristianitat, aquesta confusió en aquestes dues ciutats és molt present.
Ceuta i Melilla també són conegudes pel comerç irregular, que és àmpliament tolerat. Es tolera aquest comerç ja que no hi ha una altra manera de fer comerç. Els marroquins poden entrar i sortir fins a 5-6 cops al dia per tal de comprar a Espanya i revendre-ho al Marroc. Poden entrar lliurement només els marroquins de les províncies veïnes (Nador i Tetuan). Tot això està acceptat ja que la interacció amb l’entorn és necessària per al desenvolupament d’ambdues poblacions (treballadores domèstiques, comerciants...). Aquest trànsit tolerat de mercaderies es produeix davant les autoritats marroquines i espanyoles. Aquesta tolerància que trobem en el trànsit de mercaderies no existeix en la migració de persones que entren de manera irregular a les dues ciutats.
A Ceuta i Melilla no hi ha IVA, hi ha un impost anomenat IPSI que és d’un 5% aproximadament, això fa que els preus siguin molt baixos, depenent de quins productes fins i tot són més barats que al Marroc.
Ceuta i Melilla estan també davant de la transformació econòmica que està vivint el Marroc, fent que els surtin “competidors”. Al Marroc hi ha un gran projecte de rellançament econòmic, i Ceuta està a l’entorn d’aquesta nova dinàmica.
L’exemple de Perejil, és l’exemple clar d’un interès simbòlic i geopolític molt fort i una completa des importància des del punt de vista geoestratègic.
Gibraltar Conflicte geopolític que enfronta dos països que formen part de la UE, és doncs un conflicte intern. Disputa territorial sobre el penyal de Gibraltar, la important és la disputa sobre les aigües territorials.
La presència d’anglesos a Gibraltar data de més o menys el 1704 (1713 Tractat d’Utrecht).
2013: Gibraltar es converteix en el 54 membre de la UEFA (300 anys després del tractat). El tractat és clau perquè és el moment en què Espanya cedeix el territori de Gibraltar als anglesos.
El territori de Gibraltar ha anat creixent al llarg d’aquests 300 anys. El territori que es guanya sobre el mar, forma part del territori marítim espanyol. Els anglesos ho justifiquen dient que en el moment del tractat no existia el concepte de “aigües territorials” i que per això no es contemplava.
Gibraltar fou ocupada al 1704 en el marc de la Guerra de Successió, la cessió per part d’Espanya es produeix després de la firma del Tractat d’Utrecht al 1713 (Menorca també passa a formar part d’Anglaterra).
Espanya cedeix la ciutat, el castell, el port, la defensa i les fortaleses de Gibraltar, no tot el que ocupen actualment els anglesos. Una part important del tractat és la que diu que si en algun moment el Regne Unit es cansa del territori, Espanya té prioritat a l’hora de quedar-se el territori. Els gibraltarenys no són doncs independents d’Anglaterra. Espanya tampoc respecta en sentit estricte el tractat ja que al segle XVIII, Espanya intentà recuperar Gibraltar per la força.
Per evitar més atacs violents, es creà una zona neutral, situada a l’istme (zona que uneix a la península). Però mica en mica, Gibraltar va ocupant aquesta zona neutral i amb els anys se l’acaba apropiant.
És important el factor d’internacionalització del conflicte, ja que es va portar al Comitè de les Nacions Unides i apareix recurrentment a l’agenda de l’actual govern com a colònia pendent de descolonitzar. Al 1830, Gibraltar es converteix en Colònia de la Corona.
Al 1966-1967, l’Assemblea general de l’ONU adopta diverses resolucions sol·licitant l’inici de les conversacions a fi de posar fi a la situació colonial. Les autoritats de Gibraltar van reivindicar el dret a l’autodeterminació. L’any 1967, Gibraltar va organitzar un referèndum i el 97% de la població va decidir seguir formant part del Regne Unit.
Gibraltar es troba dins de la categoria de territoris vinculats al Regne Unit de manera especial, l’únic que forma part de la UE és Gibraltar.
Quan el Regne Unit organitza el referèndum, diu que ja no pot fer més del que ha dit i que no es pot oposar a la voluntat del seu poble. El govern de Franco va convertir llavors el conflicte de Gibraltar en un element clau de la seva política exterior i en una pantalla de fum. Va tancar llavors la frontera entre Gibraltar i Espanya, això va durar fins el 1982. La balada de John i Yoko és una cançó dels Beatles (John Lennon i Yoko Ono es van casar a Gibraltar) que el govern va censurar, ja que explica les peripècies que la parella va viure per casar-se i a la cançó parlen de Gibraltar, com un territori “a prop d’Espanya”. Com a conseqüència a la proximitat entre Gibraltar i la Línia de la Concepció, sorgeixen diversos grups de música rock en aquella zona, més tard per la presència de tropes americanes al port de Barcelona, va sorgir el mateix fenomen. El hip-hop va entrar de la mateixa manera a Espanya.
Al 1969, aquesta frontera que havia vist com circulaven les persones, les famílies...es tanca i es manté així fins al 1982, quan després de la victòria del PSOE a les eleccions generals espanyoles i amb la vista fixada a la propera entrada del país a la UE, s’intenta reconduir la situació i s’obre la frontera.
Conseqüències del tancament de la frontera: - - Crisi econòmica per la regió ja que el motor d’intercanvi es trenca Problemes se solucionen ràpid a Gibraltar amb ajuda del Regne Unit A la banda espanyola de la frontera 5000 persones es queden sense feina. (Els seus llocs de treball seran ocupats per marroquins, mentre Espanya veu com augmenta l’atur tot i l’intent de reviure la situació amb una petroquímica).
Unió del poble cosmopolita de Gibraltar davant un enemic comú Reforçament de l’economia i creixement del rebuig a Espanya, així com el sentiment d’agraïment al Regne Unit.
Conflicte bilateral entre Espanya i Regne Unit es converteix en conflicte trilateral (Gibraltar té llavors veu i vot).
Al 1985, després de la reobertura de la tanca i abans de l’entrada d’Espanya a la CEE, les relacions entre les 3 parts es normalitzen i el Regne Unit accepta obrir un procés de diàleg per trobar una solució al conflicte (Procés de Brussel·les = converses entre Regne Unit i Espanya, no Gibraltar).
Al 2001 es fa una proposta de co-sobirania, Gibraltar no seria ni anglès ni espanyol. Gibraltar va fer un referèndum sobre això i va haver-hi un rebuig absolut a aquesta proposta. Més tard durant els governs de Zapatero es creà un Fòrum Tripartit de Diàleg on també participa Gibraltar.
Això va obrir noves vies de cooperació entra la roca i el seu entorn.
L’activitat del Fòrum Tripartit de Diàleg va quedar congelada després de la tornada del Partit Popular al govern d’Espanya. A la primera intervenció de Rajoy a l’ONU torna a treure el tema de la descolonització de Gibraltar. A l’agost de 2013, el govern de Gibraltar llença 70 blocs de formigó en aigües territorials disputades amb Espanya, com a resposta a la pesca de pescadors espanyols al que ell consideraven les seves aigües. Espanya contesta amb un reforçament de control de la tanca/ frontera. El tema dels blocs de formigó es important des del punt de vista de la simbologia: es consideren una ofensa a la sobirania espanyola i va haver-hi diverses accions per “espanyolitzar” els blocs (DENAES).
Economia de Gibraltar molt vinculada a uns impostos baixos sobre productes populars com el tabac, l’alcohol o la joieria.
La identitat anglesa es veu clarament al terreny de Gibraltar amb característiques estructurals angleses com ara les tradicionals cabines telefòniques vermelles.
Tema 5: Identitats i Cultures a Europa Occitània Estat: Territori que es governa per lleis pròpies, encara que depengui del govern central del país. Institució política.
Ètnia: Comunitat humana definida per criteris culturals o lingüístics Nació: Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre.
País: Territori d’una nació, d’un poble.
Nació - - La definició majoritària de nació és estatista: una nació és un Estat No hi ha consens acadèmic sobre la definició de nació, però sí que n’hi ha sobre allò que no és: a) no sempre és equivalent a un Estat, de fet la majoria d’Estats són plurinacionals (ho reconeguin, o no) i, al revés, hi ha Estats que no són nacions (com la URSS per exemple) b) no és un grup ètnic, les nacions són ètnicament plurals tot i que a vegades poden ser força homogènies.
Nació→ elements objectius i subjectius → un grup humà amb una cultura, una història i un territori comuns; que comparteix una identitat col·lectiva diferenciada i té voluntat d’autogovern.
Origen del nacionalisme: Congrés de Viena, 1814-1815, en el repartiment d’Europa després de la caiguda de l’Imperi de Napoleó.
Trobem: - Redistribució d’Europa Interessos dels grans Imperis Nacions en estats plurinacionals i nacions fragmentades.
Naixement del nacionalisme al segle XIX Moviments revolucionaris a Alemanya i Itàlia.
NACIONS SENSE ESTAT I REGIONS UE - 110 a Europa - Catalunya i Esc cia: aspiracions a Estat - Eslovènia, Malta, Luxemburg: sense conflictes - Lituània, Let nia i Est nia: conflicte lingüístic - Itàlia, Espanya, Regne Unit i França: secessionisme Portugal i →UE: Estats plurinacionals i plurilingüstics 50 Estats, 60 llengües oficials També tenim nacions sense estat i pobles minoritaris, com ara els aragonesos, els àrabs...
Nacionalisme romàntic vs contemporani: - La convicció principal del nacionalisme romàntic és que la nació forma i conforma essencialment la cultura, un estil de vida particular i unes institucions socials importants.
El nacionalisme contemporani va més enllà de la defensa de les llengües i les cultures minoritàries i reivindica l’autonomia política, que pot implicar la independència o no.
Occitània Idees clau: - Sense reconeixement oficial, només lingüístic - Els trobadors i Mistral - La invasió francesa - El genocidi lingüístic - Nacionalisme occità - 16M habitants Genocidi lingüístic: era vergonha - L’època moderna comença amb la prohibició de l’occità a l’escrit públic (edicte de Villers-Cotterêts, 1539).
- La centralització́ i l’absolutisme francesos del segle XVII topen amb les institucions pròpies.
- La Revolució́ Francesa del 1789 i la III República del 1871 accentuen la lluita contra la llengua occitana, en un context de nacionalisme francès exacerbat.
Després del 1945, la urbanització́ i el desenvolupament dels mitjans de comunicació́ en un estat centralitzat, dificulten la transmissió́ familiar de l’occità.
A partir del decenni del 1960, el moviment reivindicatiu occitanista cultural i polític creix i permet alguns progressos significatius.
Felibritge - Moviment cultural dedicat a la llengua i la cultura occitanes, principalment de caràcter literari - Romanticisme a Europa, interès per les cultures locals - Es popularitza el mot Occità per referir-se a la llengua, i Occitània per fer-ho al País d’Òc (principi s.XIX) - 1854: creació de l’organització, objectius: - Restauració de la llengua i cultura occitanes - Tornar la dignitat a la llengua mitjançant la poesia - Tornar a la nació occitana el seu esperit nacional - Autors: Frederic Mistral, Jusèp Romanilha e Fèlis Gras - 879 escoles en 1914, avui és associació cultural - Norma mistraliana vs norma clàssica (Loïs Alibèrt) Oficialitat Article 6.5 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya: “La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística.” La Vall d’Aran Es una zona amb comunicacions complicades (pont de Rei com a sortida natural, port de la Bonaigua tancat a l’hivern i túnel de Vielha obert al 1948).
Organització Moments clau per entendre la història aranesa: - S. VII-IX: Domini dels Comptes de Tolosa S. X: Domini canviant. Organització comunitària 1313: Era Querimònia (Jaume II d’Aragó) 1411: Compromís dels aranesos al Parlament català S. XV-XVI: Invasions dels francesos. Disminució de la població població 1715: Decret de Nova Planta – no afecta Aran 1812: Conquesta de Napoleó 1814: Incorporació al bisbat d’Urgell 1833: Divisió provincial – pèrdua d’institucions 1944: Intent d’instaurar un govern nacional espanyol a la Val d’Aran (maquis) 1959: Obertura definitiva de la frontera comercial 1990: Llei d’Aran, reinstauració de les institucions tradicionals araneses 2010: Oficialitat de la llengua occitana, aranès a l’Aran Nova llei de l’Aran Tema 6: Cooperació transfronterera Les funcions de la frontera - Les fronteres són estructures espacials elementals, de forma lineal i amb una funció de discontinuïtat geopolítica i d’establiment de marques, de referències als tres registres d’allò real, simbòlic i imaginari (Foucher) -Discontinuïtat: entre sobirans, històries, societats, estats, llengües, nacions - Funció de realitat: límit espacial en l’exercici de la sobirania - Funció simbòlica: pertànyer a una comunitat política inscrita en un territori - Funció de l’imaginari: relació amb l’altre, el veí, amic o enemic. El que comporta a la relació d’un mateix , la seva pròpia història i mites fundadors o destructors.
1. Cooperació territorial Cooperació a través de les fronteres estatals de la UE: - Generalment entre actors a nivell sub-estatal Diverses escales de cooperació (transfronterera, transnacional i interregional) Objectiu: solucionar els “efectes frontera”, problemes de polítiques publiques o de planificació i desenvolupament territorial que no es poden solucionar o gestionar correctament dins de les fronteres nacionals.
Des dels anys 90, la UE ha desenvolupat uns programes especials per a fomentar la cooperació territorial, com l’INTERREG, dins del marc de la política regional.
Interreg • Interreg I: 1990-1994 • Interreg II: 1994-1999 • Interreg III: 2000-2006 – Capítol A: cooperació transfronterera: 70% del pressupost – Capítol B: cooperació transnacional: 25% del pressupost – Capítol C: cooperació interregional: 5% del pressupost Entre 2007-2013 i 2014-2020, l’objectiu és la cooperació territorial europea, amb 3 vessants.
Al 2006 es creà l’Agrupació europea de cooperació territorial (AECT, en anglès: EGTC) 3 vessants de l’INTERREG: - Vessant IVA → Cooperació transfronterera (5,600 milions d’euros) Vessant IVB → Cooperació transnacional (1,800 milions d’euros) Vessant IVC → Cooperació i intercanvi d’experiència, interregionals (445 milions d’euros) INTERREG IVA: cooperació transfronterera mitjançant iniciatives locals i regionals conjuntes. Hi ha 52 programes. Un programa està a les fronteres externes de la UE, per tal de tractar la cooperació transfronterera en el marc de la política de veïnatge de la UE.
POCTEP: - - Recolzament i estímul de les activitats empresarials, l’expansió de les PIME i el desenvolupament del turisme, la cultura i el comerç transfronterer.
Gestió i protecció conjuntes del medi ambient i prevenció de riscos.
Recolzament a la connectivitat entre les zones urbanes i rurals i a la reducció del aïllament millorant l’accés als transports, la informació i les xarxes de comunicació, així com l’accés transfronterer al subministrament d’energia i agua i als serveis de gestió dels residus.
Recolzament a la cooperació per al desenvolupament i ús conjunt d’infraestructures, equips i serveis comuns en àmbits com la sanitat, la cultura i l’educació UE €267 405 976 // TOTAL € 354 024 540 POCTEFA - - Cooperació económica, innovació i desenvolupament del capital humà amb vistes a l’integració territorial Protecció del medi ambient i la preservació del patrimoni natural i cultural. Millora de la qualitat de vida gràcies a la reestructuració territorial i al desenvolupament sostenible.
Integració transfronterera: desenvolupament econòmic, investigació i formació.
Patrimoni natural i prevenció de riscos, turismo i productes locals Accessibilitat, estructura territorial i desenvolupament sostenible UE €168 641 485 // Total €257 372 851 INTERREG IVB: cooperació transnacional que persegueix un desenvolupament territorial integrat. 13 programes INTERREG IVB dins una dimensió explícita de planificació territorial.
Programa operatiu de cooperació transnacional de l’espai atlàntic: Irlanda, Espanya, França, Portugal i Regne Unit - Potenciar el llegat marítim atlàntic Valoritzar els recursos marítims de l’espai atlàntic Contribuir a l’aparició de nous pols d’activitat econòmica Promoure l’accessibilitat i les condicions logístiques Contribuir al desenvolupament equilibrat i sostenible de l’espai atlàntic EU 104.051.233 € // Total 158.798.190 € Programa operatiu de cooperació transnacional SUDOE: Espanya, França, Portugal i Regne Unit - Recolzament a la innovació i les xarxes Protecció del medi ambient Accessibilitat a les xarxes d’informació Desenvolupament urbà sostenible UE 99.413.459 € // Total 132.055.638 € Programes INTERREG - Centenars de projectes finançats des de 1990 - Socis de 2 països (mínim) : autoritats locals i regionals, ministeris i agències públiques, universitats, associacions, empreses privades… - Projectes d’accions immaterials i petites infraestructures - Selecció de temes molt àmplia : desenvolupament econòmic i urbà, educació i cultura, medi ambient, gestió de riscos naturals, transport, turisme… - El treball de cooperació transfronterera/ transnacional és difícil: dificultats de comunicació, de cultures administratives, d’idiomes, de recursos… 2. Cooperació transfronterera Sorgeix als anys 70 (exemples fundadors previs com l’Euroregió, creada l’any 1958).
Es comencen a realitzar les primeres reunions internacionals per a discutir la realitat transfronterera (Brussel·les, Estrasburg, Ginebra...) 1971: Fundació de l’ARFE 1981: Carta europea de les regions frontereres i transfrontereres (modificada entre 1995 i 2004) Consell d’Europa com a recolzament molt d’hora. Recolzament legal per part del Comitè de Ministres: - 1981: Conveni marc sobre la cooperació transfronterera de col·lectivitats o autoritats territorials 1995: Protocol addicional sobre la cooperació transfronterera de col·lectivitats o autoritats territorials 1998: Protocol addicional sobre la cooperació interterritorial 2006: Agrupació euroregional de cooperació Unió europea: - Recolzament per part del Parlament i el Comitè de les Regions des de la dècada dels anys 70 Impuls definitiu: la política regional europea. Efecte multiplicador d’organismes de cooperació transfronterera Dos tipus de fons: o Cooperació interna: Interreg o Cooperació externa: PHARE, TACIS. Actualment, IAP – CBC (països candidats); IEVP – CBC (nova política de veïnatge) Organismes de cooperació a la Peninsula Ibèrica - Tractat de Bayona: França – Espanya, 1995 Tractat de València: Portugal – Espanya, 2003 (impulsat per l’Interreg) Dues comissions bilaterals controlen la cooperació transfronterera.
Frontera Espanya – Portugal 6 comunitats de treball a nivell regional: - Galicia – Nort de Portugal, 1991 Junta d’Extremadura – Regió d’Alentejo, 1992 Junta d’Extremadura – Regió Centre, 1994 Castella i Lleó – Nord de Portugal, 1995 Castella i Lleó – Centre, 1995 Andalusia – Regió d’Alentejo, 2001 AECT - Galicia –Nord de Portugal Duero – Douro (diversos municipis de les províncies de Zamora i Salamanca i de les subregions Trás-os-Montes, Douro i Beira interior Nord) ZASNET - - Diputacions provincials de Zamora i Salamanca. Ajuntament de Zamora, Associacions de Municipis de la Terra Freda del Nord Est Transmontano, Terra Quente Transmontana i Duero superior).
Eurociutats Chaves – Verín - Faixa Pirítica Ibèrica (diversos ajuntaments espanyols i portuguesos) Frontera Espanya França - Comunitat de Treball dels Pirineus, CTP (1983): Aquitaine, Languedoc – Roussillon, Midi – Pyrénées, Aragó, Catalunya, País Basc, Navarra i Principat d’Andorra Eurorregió: Catalunya, Midi – Pyrénées, Aragó, Languedoc –Roussillon, i Illes Balears.
Eurodistricte de l’espai català fronterer: l’espai català transfronterer abraça les comarques veïnes de la Catalunya Nord (departament dels Pirineus Orientals) i de la demarcació de Girona, incloent-hi la Cerdanya. L’Espai Català Transfronterer és un territori de més d’un milió d’habitants i de 10.000 km2, del departament dels Pirineus Orientals, costat francès (Catalunya Nord) i la regió de Girona a Espanya (Catalunya Sud).
L’Espai Català Transfronterer compta 453 municipis i 13 comarques.
La cooperació territorial pot ser transfronterera, transnacional o interregional.
El principal programa en cooperació territorial és el interreg, que es divideix en 3 línies: una per la transfronterera, una per la transnacional i una per l’interregional. Dins del programa interreg hi ha un programa específic pel Pirineu. En total hi ha 60 programes de cooperació a Europa. La majoria d’associacions vinculades són de dret públic, tot i que trobem algun consorci de caràcter privat. Aquestes associacions es creen per gestionar els diners de les parts col·laboradores. Les regions que formen part de la comunitat de treball dels pirineus són 4: 3 al sud i una més al nord i a més a més Andorra.
POCTEFA 2014-2020: La UE ha trobat una sèrie d’objectius que es podrien complir en aquesta zona durant aquests anys, però encara no ha sortit la convocatòria, s’espera que comencin les candidatures al maig del 2015. Aquesta convocatòria s’ha ampliat a tota Catalunya, anteriorment només podien participar les províncies de Lleida i Girona, i el que s’ha fet es reduir del nord, només s’han agafat els departaments francesos que són limítrofs. També hi ha País Basc, Navarra i la Rioja.
Organitzacions que controlen: - Fons Europeu Fons FEDER Fons Social Europeu Eixos del programa 1. Dinamitzar la innovació i la competitivitat (molt destinat a l’empresa, tan pública com privada) 2. Promoure l’adaptació al canvi climàtic i la prevenció i gestió de riscos (riscos naturals, industrials, ajudes a les empreses perquè contaminin menys, creacions de plantes de biomassa entre 2 territoris...) 3. Promoure la protecció, la valorització i l’ús sostenible dels recursos locals (els projectes culturals entrarien en aquest eix) 4. Afavorir la mobilitat de béns i persones (més lligat a infraestructures) 5. Reforçar les competències i la inclusió als territoris (lligat a projectes que vulguin desenvolupar territoris menys desenvolupats de la zona, molt lligat a aquest eix es presenten projectes de turisme sostenible) Organització: Al centre l’Autoritat de Gestió (Consorci de la Comunitat de Treball dels Pirineus), el Secretariat Tècnic (els que miren la qualitat dels projectes, que es compleixin els requisits...per veure si són financiables o no). L’Autoritat de Gestió té una seu principal, a Jaca, però té altres oficines a les altres zones (a Occitània i a Catalunya), per apropar aquestes organitzacions al territori. Els tècnics són funcionaris de la UE, el control dels números, de l’auditoria de comptes... es fa des de Madrid, des dels ministeris espanyols.
Com funciona? L’acció del projecte sempre s’ha de lligar a un dels eixos prioritaris.
El tema dels pressupostos és complicat perquè sempre hi ha imprevistos i coses que fallen. La UE deixa molt poc marge de desviació del pressupost establert.
Rellevància de la idea de projecte - La idea s’ajusta a l’estratègia del programa? Es pot emmarcar en algun dels eixos? Quins són els reptes territorials més rellevants? La idea de projecte es relaciona amb altres estratègies/ polítiques? S’ha tingut en compte el treball i coneixement previ? La necessitat de cooperació està justificada? EUROREGIÓ Declaració constitutiva de 2004 estableix reptes: - Convertir-se en un espai econòmic de recerca i innovació tecnològica Desplegar una xarxa d’infraestructures i comunicacions al servei de la ciutadania Posicionar-se com un referent en l’àmbit euromediterrani - Promocionar els intercanvis culturals i humans Estructura de funcionament Assemblea general en la que participen els socis, les entitats que volen adherir-se.
Direcció a Toulouse, secretaria general a Barcelona i equip de 9 persones entre Toulouse i Barcelona.
La idea de la Euroregió és la d’actuar també com un lobby per defensar els interessos mediterranis. En aquest cas, és una mica diferent a la comunitat de pirineus ja que té una vessant política.
Instruments d’actuació Projectes puntuals més petits.
Un dels eixos d’acció és l’educatiu i una de les coses que s’han creat és l’ eurocampus, que vol afavorir l’intercanvi entre investigadors, professors i estudiants en la zona de l’Euroregió. Facilita coses com el fet de tenir una doble titulació en dues universitats, una de cada país. També hi ha ajudes econòmiques per mobilitat d’estudiants.
Eix de desenvolupament econòmic: tenen dos grans projectes, l’erasmus per emprenedors i el creamed, una xarxa d’incubadores d’empreses, que ajuda als joves emprenedors.
Desenvolupament sostenible: projectes d’adaptació al canvi climàtic, eficiència en la utilització de recursos, consum responsable de recursos (aigua i energia).
L’eix de cultura es va crear al 2010 i gestiona una convocatòria comuna per a projectes culturals euroregionals, porten 5 convocatòries, al principi van començar molt fort però han patit retallades en el pressupost. Al 2012 només es van presentar 13 projectes, només 6 van passarne el clivatge. Tipus de projecte: arquitectura i patrimoni, literatura i poesia, art contemporani, circ i carrer...
Els líders del projecte, al 2010 va ser la regió Midi-Pyrinées, la tendència però ha estat que cada cop més projectes catalans s’han presentat a les diferents convocatòries.
Wikiartmap: mapa de l’art a l’espai públic.
Altres vies de finançament: - EACEA → secció de la UE que es dedica exclusivament a les arts, a l’audiovisual i a la cultura. Dins d’aquesta institució, podem veure els programes que gestiona, com ara l’Erasmus plus, programa de voluntariat...
TEMA 7 Comissió europea: estableix les polítiques de medi ambient a la UE. Estableix uns principis bàsics que donaran lloc a unes accions que cada territori haurà de realitzar.
Principis bàsics: Cautela, prevenció, correcció de la contaminació i “qui contamina paga”.
Aquests principis bàsics es desenvolupen en programes d’acció. Estem al 7è programa, anomenat “viure bé respectant els límits del nostre planeta”, estableix els objectius prioritaris dins de les polítiques ambientals de la Unió Europea.
Aquests objectius s’han d’integrar en el que la UE anomena estratègies horitzontals, com ara les polítiques de gènere, son els camps d’acció que han de ser transversals a totes les polítiques de la UE.
Cal fer una avaluació de l’impacte ambiental i després un projecte de participació pública.
Hi ha una “policia” de la UE que controla que tots els països compleixin els requisits marcats per la UE. Tots els països han incorporar a la seva legislació aquests requisits.
La comunitat Europea pot fer una legislació a tota Europa, anomenades directives. Aquestes les poden signar o rectificar els estats, però també els parlaments regionals (a vegades doncs, una regió va a diferent ritme que la resta del país al qual pertany). En el nostre cas hi ha lleis ambientals espanyoles i lleis ambientals catalanes. Els ajuntaments han d’aplicar els 3 nivells de legislació, és a dir, les directives europees, les lleis estatals i les lleis autonòmiques. A més poden decidir una ordenança municipal en cas que la resta de comunitat autònoma o país no hagi encara complert una directiva de la UE.
Conveni europeu del paisatge No és legislació aplicable a nivell de tots els estats europeus. És iniciativa de les regions, és la única política que no és proposada pels estats. És una proposta de les regions a la seva assemblea general. Era una preocupació de 3 regions en un principi (Andalusia, Toscana i Venècia) .
L’any 2000 es va fer un gran conveni que va englobar totes les regions interessades. La majoria de regions espanyoles s’han avançat a l’estat i ja tenen les seves pròpies polítiques de paisatge.
Grans innovacions: - Proposta de les regions Deixar de parlar de patrimoni natural, sinó parla de paisatge en un sentit més holístic, parlant en un sentit més social Matèria fins ara no tocada a la UE Estats que l’han signat: Portugal, Espanya, Gran Bretanya, França, Itàlia, Bèlgica, Holanda...Els primers que van signar el conveni són els mediterranis, potser perquè en l’imaginari col·lectiu l’idea de cuidar el paisatge està més assimilada en aquestes zones.
El paisatge es defineix com qualsevol part del territori, tal i com és percebuda per les poblacions, el seu caràcter és resultant de l’acció de factors naturals i humans i de les seves interrelacions.
En definitiva tot territori és paisatge. Fins l’any 2000 es tractava el paisatge com totes aquelles zones naturals amb un valor reconegut, ara amb aquest conveni s’ha arribat a l’acord que no només s’ha de cuidar una part del territori, sinó que calen polítiques comunes per tot el territori.
El fet d’incloure la percepció té la intenció de dir que segons com les poblacions percebin el territori es podrà donar una sèrie de valors a les diferents zones del territori. Passem de només gestionar els llocs emblemàtics a mirar de gestionar qualsevol espai. El que ve a dir la UE, és que reconeix el gran paper que té parlar del paisatge en diferents àmbits. Es important la idea identitària del paisatge. La última cosa que porta implícit això és el poder parlar de benestar, individual i col·lectiu. Segons les polítiques que s’estableixen respecte al paisatge hi haurà més benestar individual i col·lectiu.
S’han de fer inventaris ecològics, econòmics, històrics, simbòlics...de tots els elements que intervinguin al paisatge per després donar un valor al paisatge.
Cooperació territorial Per les regions fronteres és obligatori cooperar en termes de paisatge. S’estableix també que altres directives europees sectorials han d’incloure el paisatge com a element transversal.
També estableix la cooperació amb altres organitzacions com la UNESCO o la UICN. A través del paisatge es vol posar al mateix lloc als organismes que treballen amb la part més natural i els que treballen amb la part més cultural per tal que es creïn plans conjunts.
Article 9 estableix l’obligació d’establir programes de cooperació en regions transfrontereres.
Per incentivar això s’ha creat un premi del paisatge, que dona un premi al millor projecte de paisatge.
Aspectes clau del CEP S’ha de parlar de benestar entenent que és positiu pels europeus, però després cadascú a la seva legislació pròpia decideix com tractar-ho.
Projecte transfronterer de la Cerdanya: Aquest tipus de projecte tenen també l’objectiu identitari. Es fa augmentar la part comuna de pertanyença. Aquest pla es desenvolupa amb accions conjuntes a una banda i l’altra de la frontera.
CEP i Societat Civil S’està demanant que es legisli sobre una cosa basat en la percepció. Està tot molt relacionat amb la gent, per tant, la participació civil en el paisatge és molt important. A Europa es fa a 3 nivells: - - - Institucional: són els representants de les regions. (xarxa RECEP-ENELC). Xarxa formada per governs subestatals que ja han començat a aplicar plans de paisatge. Si bé hi ha moltes regions, la gran majoria són espanyoles o italianes.
Associacions de la societat civil que tenen alguna cosa a veure amb el paisatge (Civilscape). Lobby de la societat civil a Europa i participació en programes com l’INTERREG per fer projectes.
Universitats (Uniscape). Totes les universitats que ofereixen estudis relacionats amb el paisatge o bé tenen equips d’investigació del paisatge.
Problemes ambientals La gran majoria de regions de costa tenen problemes o perquè estan fortament industrialitzades o perquè les aigües estan fortament contaminades. Principal problema europeu: pluja àcida.
Tema 8: La ciutat europea Examen!!! La Terra de nit ens indica les àrees més urbanitzades, veiem més il·luminació a la zona del nord d’Amèrica i Europa (tot i que les ciutats més poblades densament es troben a Àsia). Europa és el continent més densament urbanitzat del món, el territori està més utilitzat. Les ciutats són les que estructuren el continent europeu, que no és tant de grans ciutats sinó de moltes ciutats mitjanes.
- - Taxa general d’urbanització molt elevada, la segona després d’Amèrica amb un 74%.
(Amèrica més construïda en superfície total, en densitat és Europa la més construïda).
La transició entre allò urbà i allò rural ha pràcticament desaparegut. La idea que teníem abans amb les ciutats medievals que fora de la ciutat hi havia camps, a Europa ha desaparegut gairebé del tot.
Urbanització heterogènia, concentrada en algunes zones: Centre europa, Paris, Bèlgica, Països baixos i la zona del mediterrani que cobreix Marsella, Montpellier, Barcelona...
A nivell de densitat de població (habitants/ km2) veiem al mapa les zones més roses, on s’ha de construir en alçada per situar a tots els habitants Si agafem el mapa de tot el món però, veiem que la zona asiàtica està molt poblada també. A África i Amèrica llatina també trobem ciutats importants. Si mirem quina ha estat l’evolució d’aquestes grans aglomeracions, veiem que les zones on la població ha crescut x10 son les d’Àsia i índia, hi ha zones en les quals la població ha anat disminuint, ho veiem en algunes ciutats europees. Això s’interpreta com que la societat europea ja és vella, ja ha crescut, ara orient està fent el boom que Europa va fer en el seu moment.
Distribució urbana Trobem ciutats de més de 10.000 habitants cada 16 km (si traiem Rússia). Hi ha poques metròpolis, són ciutats mitjanes.
Amb més de 10 milions d’habitants tenim Londres i Paris.
Conurbacions: implica que hi ha vàries ciutats importants, no en destaca una per sobre de l’altre sinó que hi ha una xarxa de ciutats importants. Exemple: Zona del Rhin-Rhur a Alemanya, on hi ha diverses ciutats importants. Al Randstad holandès passa el mateix: Rotterdam, Amsterdam, La Haia...
Metròpolis són les grans àrees al voltant d’una ciutat que concentren molta gent, milions de persones, de més de 10 només n’hi ha 2, es consideren metròpolis també Barcelona, Madrid, Lisboa, Marsella, Lyon...La superfície de ciutats com Sevilla o Bilbao no arriba a la talla per considerar-les metròpolis.
Metròpolis: ciutats cosmopolites, ha d’haver-hi un pes important de la cultura també.
Zones més densament poblades, veiem l’aglomeració al randstad holandès, els pics de París i el gran Londres. Podem veure que gran part del territori europeu ha estat urbanitzat Aglomeracions de centres múltiples = Conurbacions A nivell mundial trobem diversos exemples de metròpolis com Nova York o Tokio.
Barcelona no pot créixer més en superfície urbana ja que està delimitada pels rius i la serralada de Collserola, si que pot créixer el seu extraradi.
El Randstad holandès: Aamsterdam potser destaca més però en realitat és una xarxa de 4 ciutats importants (Amsterdam, Rotterdam, La Haia i Utrecht) i una sèrie de ciutats mitjanes.
La UE promou el Policentrisme urbà: no totes les institucions europees es troben al mateix lloc, trobem institucions a Brussel·les, La Haia, Estrasburg...
Una de les característiques d’Europa que és una especificitat i és deguda al llegat europeu és l’estabilitat regional urbana, les regions estan més o menys homogèniament repartides.
Top 30: 1. Moscou, 2. París, 3. Londres, 4. Conurbació Rhin-Ruhr, 6. Milà, 7. Randstad holandès, 8. Madrid... 13. Barcelona Ciutats i països: escala nacional Hi ha diferencies entre països. El tramat urbà de cada país es diferencia pel seu grau de jerarquització i la seva densitat. Pot haver-hi una sola ciutat important (França), dues (Madrid).
Traçat policèntric: Zona dell Rhur o el Regne Unit Traçat bicèfal: Espanya amb Barcelona i Madrid o Itàlia amb Roma i Milà Traçat macrocefàlic: França, Dinamarca, Grècia, Irlanda Escala regional - Model monocèntric: jerarquitzats amb un centre molt potent. Cas de París i la banlieue o Londres i el Big London, o Lombardia amb Milà Model policèntric: diferents pols d’atracció urbana amb complementarietat i especialització. Ho trobem al Ruhr Model aïllat amb perifèria territorial: seria el cas de Toulouse al Midi-Pyrenées, o Berlín i Brandemburg.
Ciutats europees: entre la història i la modernitat La diferència entre Amèrica i Europa és la història. Els assentaments europeus tenen un origen molt més llunyà que el dels assentaments americans.
La majoria de ciutats europees tenen la mateixa configuració, amb el centre històric amb les grans institucions, això es deu al seu origen i no es troba en altres ciutats arreu del món.
Hi ha però alguna excepció com ara Rotterdam. Durant la 2a Guerra Mundial moltes ciutats van ser destruïdes i va desaparèixer qualsevol vestigi de la tradició europea. A l’any 1945 es va reconstruir la ciutat, i el centre històric de Rotterdam ve de llavors (Arteria Lijnbaan) Casos on s’ha museificat el centre neuràlgic com ara Venècia i Praga.
Per entendre la ciutat europea, si veiem els seus plans en un moment determinat, trobem que totes tenen alguns elements en comú: la plaça central, l’aparició dels suburbis amb la Revolució Industrial, els eixamples del segle XX...Les ciutats europees són capes de coses que han anat passant Si volem fer una lectura de les ciutats tenim dos eixos: l’eix de l’espai, el geogràfic, com està estructurada, quina és la seva forma, la funció on estan els organismes oficials... i l’altre seria l’eix temporal, com la ciutat des de que es va establir el primer assentament ha anat evolucionant i que queda de cada període. En aquest eix temporal anem del passat cap al futur.
A les reformes urbanes el gran debat està en què es manté i que no, es manté una lluita entre la memòria i l’amnèsia. Hi ha tota una part de la ciutat física construïda que hem oblidat: amnèsia urbana. Hi ha espais de memòria que s’han negat també, l’amnèsia ha estat premeditada perquè estan relacionats amb la memòria històrica. Exemple: El camp de la Bota a Barcelona, la zona del fòrum és un dels llocs on més afusellaments va haver-hi durant la Guerra Civil (dels dos bàndols, abans i després de la guerra). Aquesta dicotomia entre memòria i amnèsia és molt més marcada a ciutats com Rotterdam o Berlín que van ser molt destruïdes durant la 2a Guerra Mundial. Amb aquesta idea de millora constant de les ciutats tots els eixos han anat canviant al llarg del temps. Exemple: pèrdua dels carrers peatonals per fer vies d’automòbils, ara hi ha un tornar enrere perquè l’idea de ciutat ideal ara és l’idea de smart city, ciutats sostenibles basades en les noves tecnologies, el desenvolupament sostenible, el control de tots els processos per minimitzar la contaminació, l’ús d’energia...
Respecte l’eix geogràfic, l’evolució de les ciutats va d’allò més local, les identitats col·lectives, les tradicions, a allò més globalitzat. Barcelona és una ciutat global i globalitzada perquè ha apostat fort per esdeveniments culturals internacionals com ara els jocs olímpics o festivals de música però també per factors tecnològics com el MWC. Altres ciutats que també es consideren globals, tenen la imatge global més lligada amb l’aconseguir ser seu d’organismes internacionals. Hi ha moltes ciutats que l’aposta que fan per ser globals es troba en ser seu d’organismes.
La globalitat es veu sobretot als aeroports, si hi ha un terminal de connectors per altres vols internacionals. Per altra banda, Barcelona tot i ser una ciutat global, conserva una part més local, la seva essència, relacionada amb la manera de fer, els costums i les tradicions. La gastronomia també pot ser una de les especificitats locals.
Patrimoni Tot aquest apartat més patrimonial de ciutats europees, estan lligats a uns vestigis del passat que donen una diferencia a nivell mundial però també donen una identitat local. Hi ha un llegat grec i romà al sud d’Europa que no es troba a les ciutats del nord d’Europa, o l’arquitectura més comunista que trobem a l’Est d’Europa i no trobem a la resta de ciutats. Això confereix diferències locals que creen identitats locals. El llegat medieval si que està més estès per tot el continent europeu.
Aquestes ciutats medievals que tenien un espai confinat dins de les muralles, creixen de manera important sobretot al segle XX, moment de la gran explosió urbana. També és el moment on es configura el mapa de pes econòmic europeu, les grans àrees industrials que són les que donaran la potència econòmica europea.
Es també en aquest segle on es vol recuperar la importància dels centres urbans, alguns destruïts a la 2a Guerra Mundial i es fan noves propostes de recentralització de l’espai. Barcelona: canvi durant els Jocs Olímpics, anys després la reforma del Raval, que volia fer més habitable la zona.
Després la zona del fòrum al 2004 i ara Barcelona està apostant pel Paral·lel o la zona de Glòries que està donant importància al pol de cultura que hi ha allà i apostant fort per les noves tecnologies que tenen seu allà. Tots aquests canvis i noves centralitats són els que apareixen a partir del segle XX.
Alguns exemples de la memòria i l’oblit: església de Breitscheidplatz, la única que s’ha conservat mig destruïda. A altres ha passat el contrari, Le Havre, zona de Normandia va ser reconstruïda i el disseny va ser d’Auguste Perret, també queda poc de la Varsòvia comunista.
Canvis d’utilitat/ Modernització de la ciutat Canvis d’ús i deslocalització: Barri Part-Dieu de Lyon, ha passat de ser espai militar abandonat a estació de TGV i districte financer. Els docklands de Londres han passat de port a ús residencial Un altre dels processos a les ciutats és la gentrificació: llocs on hi ha massificació d’habitants, i després hi ha un abandonament de barris i una posterior estigmatització de la zona com a barri perillós font de drogues i prostitució. Després d’això el que es fa és especular, posant hotels de gran qualitat o bars amb un perfil d’usuaris mig alt. Si això és progressiu, serà més car viure al barri i els veïns de tota la vida seran expulsats i nous veïns d’una nova classe social s’implantaran al barri, l’última fase és la de comercialització quan el barri es posa de moda i els turistes van cap allà.
Tots els centres urbans de les grans ciutats europees han passat per aquest procés. És dels processos més importants pel que fa a la evolució econòmica de les ciutats europees.
La metròpolis europea Hi ha sistemes urbans i lògiques urbanes entre diferents ciutats, aquí tenen molt a dir les estructures que es construeixen entre les ciutats, com ara el TGV, o nous aeroports.
D’aquí ve el debat de la necessitat del corredor del mediterrani. Els fluxos econòmics diuen que els productes van del sud del mediterrani fins a Sant Petersburg, aquestes lògiques econòmiques demanen infraestructures que estan en tràmits de construir-se.
La diferència entre la ciutat global i les grans ciutats és la idea que les ciutats globals tenen una sèrie d’idees associades a la globalització, que són: - Ser coneguda i familiar a nivell internacional Tenir influència i ser partícip en esdeveniments internacionals, seu d’organismes internacionals Centre de conurbacions Aeroport funcionant com a hub internacional Avançat sistema de transport i de telecomunicacions Cosmopolites Ambient cultural propi Ciutat de negocis Hi ha una alta concentració de ciutats globals al continent europeu.
A nivell metropolità i sobretot quan parlem de governs i governances hem passat del sistema anterior de l’estat central, les regions i el nivell administratiu global a un altre esquema que va: per sobre dels estats la UE, després les macroregions frontereres que cooperen entre elles, les àrees metropolitanes, i per sota de la ciutat també hi són els barris. Hem passat del sistema de 3 nivells de central states, provinces i administrative cities a un sistema de 7 nivells (dibuix PP) Tots els processos de patrimonització, museïtzació dels centres...estan explicats a l’article Les ciutats de la cultura i turisme urbà.
Rambla i raval: turista que ve a Barcelona sap que si o si ha de passejar per la rambla, quan els habitants ja no hi van perquè s’ha creat una zona només pel turista, l’altre exemple és el cas de Gaudí, element que crea la imatge que el turista té de la ciutat. La idea del palimsest urbà: ciutat composada per diferents capes que tenen diferents significats i per tant s’assembla a un palimsest on s’han anat posant capes. Aquestes capes poden estar en l’eix geogràfic o en l’eix temporal, la ciutat va d’allò local a allò global, dels vestigis que s’han conservat a les infraestructures més noves.
Les capes es poden acabar convertint en símbols, com ara el perfil urbà que es ven de Barcelona.
Importància del carrer a la ciutat europea, que es veu en reformes que intenten tornar el carrer als habitants de la ciutat. També és important el carrer perquè és un lloc on s’hi fa política, hi ha una necessitat d’ocupar els carrers per fer política, amb el moviment 15-M, les manifestacions constants a diferents llocs d’Europa...
Transnacionalisme i vinculació de la ciutat amb el futbol i la televisió.
Important: processos de canvis d’ús, gentrificació, patrimonització...
...