Bloc I - Història (Èpoques Romanes) (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Dret Romà
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 24/09/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Part històrica de l'assignatura de Dret Romà. Èpoques Romanes. Manual de Joan Miquel.

Vista previa del texto

BLOC I: HISTÒRIA – ÈPOQUES ROMANES 1. Època de la ciutat-estat: època arcaica (753 a.C. – 264 a.C.) L’època arcaica és el període de la història de l’Estat romà que va des del 753 a.C. (Fundació Roma) fins al 264 a.C. (I Guerra Púnica).
1.1.
La Monarquia (753-509 a.C.) Roma era una ciutat-estat amb règim democràtic no hereditari. El rei (rex sacrorum), era anomenat pel pontífex (pontífex maximus), que era qui “transmetia la voluntat als déus”.
Aquests reis governaven tenint en compte l’opinió del Senat i el poble (amb assemblees populars o AP). Però llavors Roma era una petita comunitat agrària, on encara no hi havia divisió de poders: el rei ostentava el poder legislatiu, religiós i militar.
Aquesta concentració de poder s’anomena imperium.
Més tard, els Reis Tarquinos (etruscos) van començar a governar de manera més arbitrària, és a dir, sense fer cas als Senadors ni l’AP. El poble es va revoltar i els reis van ser enderrocats i expulsats  República.
1.2.
La República (509-27 a.C.) La república romana era una constitució mixta: constava d’elements democràtics, aristocràtics i monàrquics (perquè el poder es repartís molt). Existia doncs, una organització tripartida amb: Magistrats, Senador i Assemblees Populars.
A) Les magistratures (element monàrquic) El poder residia en els magistrats, i aquests estaven assessorats pel Senat i l’AP. Realment l’autèntic cervell era el Senat, i els magistrats eren tan sols el braç executor.
Les magistratures tenien les següents característiques: a) Elegibilitat: són elegits per assemblees populars (a la comitia centuriata / a la comitia tributa / a la comitia plebis, depèn del moment) b) Anualitat: els càrrecs duraven un any c) Col·legialitat: s’agrupaven, normalment, de 2 en 2: d’aquesta manera un podia vetar la decisió de l’altre.
d) Gratuïtat: eren càrrecs honorífics, NO cobraven.
e) Responsabilitat: havien de respondre davant les assemblees que els havien escollit.
Hi ha dos tipus de magistratures: Les majors: - Tenen imperium.
Tenen el manament militar El ius agendi (el dret i poder de reunir el Senat i el poble) La iurisdictio (facultat de crear dret) La ius edicendi (facultat d’atorgar els edictes) Les magistratures majors són: - Consolat: quan va caure la monarquia, la figura del rei va passar a dos cònsols. Aquests tenien una concentració de poder suprem. Era la coronació del cursus honorum (carrera política).
- Pretor: era molt important. El pretor era l’encarregat d’administrar justícia. És l’únic magistrat dotat d’Imperium i Potestas (administrador de justícia). Ell és qui resol els conflictes entre ciutadans mitjançant el ius civile.
Destaca la seva competència de iurisdictio (jurisdicció): Controlar els procediments civils mitjançant el dret de manera subjectiva (el pretor no està subjecte a cap llei suprema). Per tant, tindria una funció similar a la del jutge en tots els àmbits (bàsicament mercantil i civil), però no en el penal (competència del Senat i altres òrgans).
Pot decidir, a més a més, qui pot i qui no pot accedir al dret civil amb l’aequitas o “sentit de justícia” que imperava en aquell moment.
Finalment, quan comença el seu mandat publica l’edicte (document on recull quines reclamacions acceptarà i quines no, i bàsicament el programa per l’any processal).
En dret romà la seva perspectiva és molt important. Ell innova en la llei per ajustar-se a cada circumstància que es pugui donar tenint en compte el desenvolupament de la societat. Si no fos per ell, amb l’economia de lliure mercat que tenien, aquesta no hauria sobreviscut.
Dret adjectiu: llei de procediments (processal, el procés de plets). El motor prové de l’edicte del pretor, que és un dret viu (perquè cada any es renova).
Dret honorari: o dret pretori, es gesta a partir de l’edicte del pretor. Aquest ajuda i corregeix el dret civil.
Dret substantiu: el codi penal, el civil; el codi pel qual hem d’executar el dret adjectiu.
- La dictadura: magistratura extraordinària, no permanent. Quan l’Estat estava en perill, el cònsol podia escollir un dictador que exercia durant 6 mesos. Mentre exercia concentrava tots els poders.
Les menors: - Tenen potestas. Capacitats limitades, no poden convocar als altres: la seva competència es redueix a la del seu càrrec. Aquests són: - qüestors: ajudants dels cònsols en la tasca d’administrar el tresor estatal.
- Tribú de la plebs: sorgeix a causa dels conflictes entre plebeus i patricis. Aquest podia: o o o Vetar les actuacions dels alts magistrats Convocar a la plebs i al Senat Protegir al ciutadà desvalgut Tot i així, aquests conflictes van acabar amb l’admissió de la plebs a totes les magistratures i al Senat. A més a més, a partir del s.IV a.C. un cònsol ha de ser plebeu i l’altre patrici (Leges Liciniae Sextiae) - Edil: la “policia” de la ciutat i del mercat. Eren qui s’encarregava de decidir si un objecte era bo o defectuós per posar-lo a la venda al mercat. Si un venedor el posava igualment podia ser acusat per “vicis ocults”.
- Censors: dividien els ciutadans per classes en funció de la seva riquesa. Magistrat no permanent: el càrrec era per 18 mesos i només s’escollia cada 5 anys (durant 3 anys i mig no n’hi havia).
B) El senat (element aristocràtic) En un principi, eren un grup de gent gran que ocupaven el càrrec tota la vida. A més a més, tots ells eren patricis. Amb el temps es va convertir en una assemblea d’ex-magistrats: els senadors havien tingut, en algun moment, un càrrec de magistrat. També, a causa de les lluites estamentals, els plebeus ho van poder ser.
Tot i que votaven, tenien un cert prestigi, pel fet que havien ocupat una magistratura durant un any.
Aquest càrrec representa un factor d’estabilitat entre les magistratures i l’AP, i de vegades es reunien. Les Senatus Consultes eren els consells dels senadors als magistrats. No eren vinculants, però es tendia a acceptar-les a causa de l’auctoritas (l’influència).
No només era un òrgan consultiu: tenia aquestes funcions: - Dirigia la política exterior Administrava les finances de l’Estat - Designava els càrrecs militars de les províncies Es feia càrrec de la cura de la religió.
Tenia una última funció especial: el Senat consulta últim, amb el qual declarava l’Estat d’emergència i assumia el control total de la ciutat.
C) Les assemblees populars (element democràtic) El poble romà (homes adults i lliures) no tenien dret a reunir-se per iniciativa pròpia, i per tant aquestes associacions no eren permanents. Només podien votar SÍ o NO (actuació limitada). Són “similars” als actuals referèndums. Les seves funcions eren la d’escollir els magistrats i la d’aprovar lleis.
Segons la forma en què s’agrupaven: - Comitia curiata: de l’època monàrquica. Es reunien per la inauguració d’un rei.
- Comitia centuriata: els romans estan agrupats en 5 classes socials segons la seva riquesa.
Cada classe tenia la obligació d’aportar un número de centúries (unitats de combat de 100 homes). A part de militar, les centúries tenien una funció política, perquè eren unitats votants. Tot i així, normalment predominava la primera classe i això suposava majoria absoluta. Per això les altres classes gairebé mai arribaven a votar.
- Comitia tributa: s’agrupaven per territori i les seves funcions eren la d’escollir els magistrats menors i imposar sancions.
- Concilia plebis: tenien la funció de nomenar els magistrats plebeus i d’aprovar els plebiscits (textos legals als quals només estava sotmesa la plebs. Al 286 a.C. la llei Hortensia va equiparar els prebiscits amb les lleis, i llavors els patricis van haver de complir-les també).
- Contiones: assemblees no formals en què no es feien votacions, sinó que es comunicaven coses al poble.
2. Època clàssica (264 a.C. – 235 d.C., assassinat d’Alexandre Sever) Alguns aristòcrates van guanyar molta riquesa amb l’expansió militar romana  Gran desequilibri en l’aristocràcia. Quan una persona té més riquesa que una altra, també té més poder.
Per això alguns van intentar mantenir la República, com ara Juli Cèsar. No obstant, ell mateix era un gran centre de poder. Comptava amb una gran popularitat entre les classes excloses del benefici de l’expansió (bàsicament els plebeus), i també amb una gran lleialtat de l’exèrcit (perquè els promet terres). Va ser molt hàbil i va donar les culpes al Senat quan no va poder complir les seves promeses  el Senat l’assassina i no rep el recolzament del poble i tampoc de l’exèrcit.
La disputa per l’herència de poder de Juli Cèsar es debat entre M. Antoni (mà dreta del Cèsar) i Octavi August (nebot del Cèsar). Octavi guanya la Guerra Civil de la següent manera: Octavi no té recursos econòmics de l’Imperi perquè els controla M. Antoni. El que fa és presentar-se com a restaurador de la República i defensa que si M. Antoni arriba al poder convertirà Roma en un segon Egipte.
Però realment Octavi no vol restaurar la República i li posa fi de manera molt hàbil: li “entrega” poder al Senat, però en realitat aquest poder, a la pràctica, el concentra ell. Obté, a més a més, el títol d’August.
2.1.
El Principat (fins el 284 d.C) Així aparegué la figura del Príncep, que en resum: aconseguí que li deleguessin tots els poders i, a la vegada, no se li concebia una figura de tirà. L’administració estatal pateix una mena de dualisme. Aquesta figura era la de primus inter pares, que acumula aquests poders: - Control de gran part de l’exèrcit i de gran part de les províncies, imperium pro consulare.
Li otorga els drets dels magistrats tribunitia.
En l’àmbit polític: apogeu i crisi de la República  inici del Principat amb l’ascens al poder d’August, el 27 a.C.
En l’àmbit jurídic: amb l’augment de relacions amb estrangers, per l’expansió de Roma, sorgeix la figura del Pretor pelegrí (242 a.C.). Quan hi hagi algun conflicte entre estrangers i civils, o bé entre estrangers i estrangers, es resoldran mitjançant l’ius gentium.
L’ius gentium es canalitza mitjançant un “procediment formulari”. S’anomena així perquè la part més important es la formula, és a dir: el pretor concedeix la formula, però no dicta sentència (això ho fa el jutge, que és un ciutadà ordinari). Aquest dret és el que s’aplica a les províncies de l’Imperi. A Roma, es continua aplicant l’ius civile, i ho fa el que ara anomenarem Pretor Urbà.
*Cal mencionar que l’any 212 d.C., Caracal·la concedeix la ciutadania romana a tots els habitants de l’imperi, excepte als esclaus. A partir de llavors, tenen plenitud de Drets: els ciutadans romans majors de 18 anys.
Després del regnat d’Octavi no hi havia cap successor, i hi hagueren Guerres Civils de nou.
Després d’ell governaren la dinastia Júlia-Clàudia, la Flàvia, l’Antonina i la dels Severs, que acabà el 235 d.C. amb l’assassinat d’Alexandre Sever i posà fi al principat.
3. Època post clàssica (235 d.C. - 476 d.C., caiguda de l’Imperi Romà d’Occident) (235 d.C.- 527 d.C., caiguda de l’Imperi Romà d’Orient) L’any 235 d.C. comença l’Anarquia Militar a Roma, perquè : L’economia era molt limitada: el 90% dels ciutadans eren agricultors, i la part que podien destinar al comerç era molt petita. Això va fer que baixés molt la producció, i a més a més, a causa de la guerres, que eren molt continues, es van destruir molts camps.
Hi hagué doncs, una gran destrucció cultural i de la riquesa. Els militars es van enfadar perquè no se’ls podia pagar  Crisi Després de l’època de declivi que patí el principat, de l’anarquia militar, s’instaura un nou “imperi-govern” per Dioclecià: començava el Baix imperi o Dominat (284 - 476 d.C.).
És una monarquia absoluta, i ja no cal amagar que l’emperador concentra molt de poder. Fa una mena de “congelació social” que dura dos segles.
Crisi  a Orient, a l’Àsia central, hi ha moviments de població cap a l’oest i hi ha grans volums de “refugiats” que pretenen creuar la frontera cap a Roma, occident. El poder romà és incapaç d’evitar l’entrada dels refugiats, els quals entren a la força.
Hi ha molt pocs recursos militars, i la solució que s’estableix és la d’acceptar als grups més afins amb Roma amb la condició que aquests mateixos frenessin els posteriors refugiats que arribessin.
Amb el temps, però, aquests grups es van començar a preguntar perquè havien de pagar impostos a Roma, ja que Roma no els oferia res a canvi. Van començar a independitzar-se en regnes governats per aquests grups: els visigots, per exemple, s’establiren a la Península Ibèrica.
Els romans d’allà s’adaptaren a la situació i es fusionaren amb ells.
El 476 d.C. deixa d’existir la figura de l’emperador, i amb ella la idea d’Imperi Romà d’Occident: Europa queda dividida en regnes independents.
El d’Orient, per la seva banda, no cau: queda unit com a Imperi Bizantí, amb capital a Constantinoble (actual Estambul). Però aquesta civilització ja difereix molt de com era la Romana d’occident.
El dret romà és considerat com la base del nostre dret actual. La història romana va durar 12 segles durant els quals va arribar a ser un gran imperi (753 a.C.-476 d.C.). Va començar sent una petita comunitat agrícola al costat del riu Tíber i va acabar sent una gran comunitat que acumulava una immensitat de territoris de tot el Mediterrani. Perquè va aconseguir Roma esdevenir tant important? La veritat és que continua sent una incògnita; tot i així, tenim constància que era una societat molt més avançada i molt més organitzada i pràctica que la resta, que són els motius principals pels quals va durar tant de temps.
El Cristianisme i el Baix Imperi Durant aquest període sorgeixen conflictes entre l’Església cristiana i l’Estat Romà, de manera que aproven els següents edictes: - Edicte de Milan: lliure determinació de seguir la religió dels cristians Edicte de Tessalònica: S’eleva l’Església a “religió oficial de l’Imperi” i s’imposa a tothom.
...

Tags:
Comprar Previsualizar