Apunts Introducció a la Sociologia (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Introducció a la Sociologia
Año del apunte 2014
Páginas 35
Fecha de subida 04/03/2015
Descargas 21
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1: LA PERSPECTIVA SOCIOLÒGICA SOCIOLOGIA: és una ciència social moderna que consisteix en “l’estudi de la societat”, però el debat segueix obert respecte què inclou, com s’analitza… Hi ha tantes maneres d’entendre-la com corrents de la disciplina hi ha.
El terme, introduït de August Compte en substitució a la “física social” prové de socius + logo.
Principals sociòlegs: Durkheim, Weber, Marx Definicions de sociologia: – “l’estudi sistemàtic, rigorós i científic de la societat” (Macionis-Plummer) – “l’estudi de la vida social humana, dels grups i les societats” (A. Giddens) – “l’estudi de la societat humana i, més concretament, de les diverses col·lectivitats, associacions, grups e institucions socials que els humans formen” (S. Giner) A la totes les definicions apareixen els termes: ·CIÈNCIA però, fins a quin punt ho és? Problemes de manca d’objectivitat, ja que el sociòleg s’inclou en l’objecte d’estudi.
Debat: tendeix a la ciència (física, astronomia…) o bé a les humanitats (ideologia, literatura..)? Si ciència és la utilització de mètodes sistemàtics d’investigació empírica, anàlisi de dades, elaboració teòrica i valoració lògica dels arguments per a desenvolupar un cos de coneixements sobre determinada matèria (Giddens) llavors hem de considerar que sí.
Sabem que en l’anàlisi sociològica, el sociòleg acaba opinant sobre la societat, simplement escollint l’objecte d’estudi ja mostrem l’impacte de la ideologia. Per això considerem que la ideologia pot intervenir en l’elecció del tema d’anàlisi, i en la interpretació dels seus resultats, però mai en el procés, l’estudi haurà de ser neutre.
* Postmodernisme: els humans no podem conèixer res referent a l’exterior d’un mateix. Tot i això tenim la necessitat “d’explicar-nos contes” per a tranquilitzar-nos o, fins i tot, sotmetre, defensar un ordre establet. En aquest aspecte troba una connexió entre la ciència social i la religió, en tant que conformen discursos de poder (així com la filosofia, els mites, la literatura…). La formulació del postmodernisme atacava especialment les “grans narracions històriques”, com podrien ser les “fases” de Compte o bé el materialisme històric de Marx. (F. LYOTARD) També el concepte de ciència ha anat evolucionant (complicant-se) amb el temps.
– La noció dogmàtica de “llei” ha anat donant pas a la noció de “uniformitat tendencial” amb validesa només probabilística.
– De les explicacions monocausals a les policausals.
– Diferents nocions d’explicació.
– El paper dels mecanismes. El món social humà és pot explicar bàsicament de dues maneres: · des de la perspectiva dels actors (siguin individus o grups socials) · des de la perspectiva de forces anònimes que els condicionen i, fins i tot, els constitueixen.
* El món social humà es pot explicar segons: - Kant i al positivisme pretenen construir una ciència de lleis de la societat a partir de la observació externa i la inducció. Forces anònimes (costums, hàbits, tradicions…)que constitueixen i condicionen els actors.
Des de la filosofia s’ha cregut que la història avança seguint una llei de progrés, de manera que la tasca de la sociologia és descobrir quins són aquestes lleis que determinen la societat, per tal d epoder fer previsió (lleis de desenvolupament social).
- els actors en sí mateixos, ja siguin grups o individus (Hegel i l’historicisme) . Les lleis són produïdes pels propis actors y que la ciència social passa per la comprensió del sentit que els actors donen a les seves accions. Compte creia que les societats humanes passen per 3 fases, de manera que es pot preveure. Punt de vista consolidat per Max Weber i la verstehen (posteriorment per la “sociologia interpretativa”).
* BOUDON estableix la distinció de sociologia: - cognitiva o científica: només es preocupa per conèixer el món social, sense interès polític, ideològic, humà, social...
- estètica o expressiva: molt literària, donada a expressar opinions.
- descriptiva o de consultoria: “per encàrrec” i, per tant, condicionada.
- crítica o compromesa. Tipologia emprada per Boudon com a eina per a disparar al marxisme i i P.
BOURDIAU. → Boudon i Bourdiau foren dos sociòlegs contemporanis, els més importants del moment, molt divergents ideològicament i per la manera d’entendre la sociologia.
Hi ha qui considera que la sociologia ha d’aspirar a un discurs públic que ofereixi als ciutadans perspectives generals sobre la societat. Que ha d’oferir arguments per a la crítica i la pràctica social, com MICHAEL BURAWOY i la “sociologia pública”: considera que no hi ha divergències entre els tipus de Boudon sinó que es complementen. Creu que la sociologia (i les ciències socials) han de donar arguments als ciutadans per a la crítica i la pràctica social, donar “mapes de la situació”.
Podem preguntar-nos fins quin punt aquests diferents tipus de sociologia són excloents com defensa Boudon o poden ser complementaris com defensa Burawoy.
· SOCIETAT, amb problemes de definició: - Què la conforma? Institucions (família, escola, estat, casta, tribu…), grups o classes socials, o individus? Segons la resposta distingim entre: · INDIVIDUALISME METODOLÒGIC (R. Boudon, i Weber en menys mesura) Considera que l’individu és la base, les institucions no són més què individus agrupats. D’aquesta manera, la societat s’estudia partint dels individus, que persegueixen determinats objectius (ja siguin egoistes o altruistes).
Es tracta d’un punt de vista en el que es basa la manera d’entendre actualment l’economia.
· HOLISME o COL·LECTIVISME (entre els quals hi ha diferències de matís) La societat no es pot entendre sense el tot, el grups o institucions, que limiten, constrenyen o condicionen l’individu.
- Estructuralisme: som la cruïlla de moltes estructures, la cultural, lingüística…) Actualment el mainstream dels sociòlegs es mou en un punt intermig holisme - individualisme: la societat està formada per individus que prenen decisions condicionats per circumstàncies externes (els grups o les institucions). Tantmateix darrerament molts autors se situen més al costat de l’individualisme.
Variants actuals d’aquesta disjuntiva: individualisme metodològic vs estructuralisme; individualisme vs holisme, individualisme vs perspectiva sistèmica...etc Poder aquest és un fals dilema: els individus necessàriament actuen entre condicionants. Una perspectiva se centra en les condicions, l’altre en l’actor i els seus motius.
En part aquests problemes es poden resoldre si atenem a les dimensions: – Micro: els fonaments de les estructures socials en les accions individuals.
– Macro: els efectes agregats d’aquestes accions.
En aquest sentit, en sociologia podem dir que hi ha teories microsociològiques i macrosociològiques.
Finalment, podem concloure que individu i societat formen part indestriable d’una mateixa realitat. I que la Sociologia tracta d’estudiar com els éssers humans (individus biològics) esdevenen membres d’una societat i es mantenen relativament units els uns amb els altres.
- Com es limita? Es a dir, parlem de societat catalana, espanyola, europea, global…? Els primers sociòlegs parlen de la societat referida a l’Estat-nació.
Segons on focalitzem l’interès, podem analitzar la societat en els seus diferents graus, prenem el tros de la societat humana global que volem estudiar. Avui en dia es practica més aviat la sociologia comparativa, ja que l’anàlisi d’una sola realitat acotada no aporta una informació realment rellevant.
“El terme societat ni comença ni acaba, es retalla” - J. Guiu DESENVOLUPAMENT DE LA SOCIOLOGIA Context intelectual: - IL·LUSTRACIÓ: es produeix un canvi de mentalitat. Es posa la raó al centre del coneixement humà, posant fi a la fe → Alliberament: Atreveix-te a pensar - Kant Creix l’interès per aplicar a l’estudi de l’home i la societat els mètodes científics ja aplicats amb èxit a la natura.
Creença en les capacitats humanes com a eines de transformació del món.
* idea de progrés de Rousseau: l’home parteix de l’estat de natura, on conviu fins que aquest es trenca a causa de l’aparició de la propietat privada. A través del pacte social s’estableix una societat civil justa, realment humana. D’aquesta manera, s’entén civilització com a construcció.
- Revolució Industrial i naixement del capitalisme, que produeix l’urbanització (pas de la societat agrària/feudal a la urbana/moderna.
- Fi de l’Antic Règim (el rei ho era per la gràcia de Déu, però la fe perd pes) amb la Revolució francesa, que provoca el naixement d’una nova classe dominant: la burgesia capitalista.
* Reaccions a la Revolució francesa: - reaccionaris: obertament oposats a la ilustració i la revolució. Edmund Burke, Joseph de Maistre i Louis de Bonald.
Els dos últims iniciadors del corrent reaccionari: pensaven que sense una jerarquia similar a la feudal, conduïda i beneïda per l’església catòlica, no hi havia possible salvació per a la societat.
- liberals: preocupats per al llibertat. Benjamin Constant, Alexis de Tocqueville.
Anhelaven el canvi social progressiu, basat en petites reformes dins la legalitat.
- revolucionaris: preocupats per la divisió social sorgida després de la revolució, s’havia assolit la llibertat, però no encara l’igualtat i la fraterniat, cal seguir lluitant.
TEMA 2: PRINCIPALS AUTORS I ENFOCAMENTS TEÒRICS POSITIVISME - SAINT SIMON Claude Henri de Rouvroy, Comte de Saint-Simon (1760-1825) Situat a l’origen de diferents moviments i idees: – el positivisme – la tecnocràcia – el socialisme – l’industrialisme Principals obres: – El sistema industrial (1812-22) – Catecisme polític dels industrials (1822-24) – El nou cristianisme (1824) La societat com un veritable ésser, un cos organitzat (inspiració de la biologia organicista), on cal una correspondència entre les idees i les activitats dominants.
Cal una nova ciència positiva i reorganitzadora que s’ocupi del nou objecte social.
Pronostica l’adveniment d’una nova realitat històrica: la societat industrial.
El triomf del nou sistema industrial vindrà de la mà de l’acció de les noves elits industrials i dels propis treballadors.
POSITIVISME - AUGUST COMPTE Course de philosophie Positive (1830-1842) Cathécisme positiviste (1852) Systéme de Politique Positive (1851-1854) · Positivisme: només es pot obtenir coneixement veritable aplicant el mètode científic. Aplicació del mètode científic per entendre, explicar i millorar la societat.
· Distinció entre: - estàtica social: estudi dels mecanismes que mantenen unida a la societat, - i dinàmica social: estudi del canvi i les transformacions socials.
· Llei dels tres estats: (Referits a fases històriques i a nivells de coneixement) - teològic: s’explica el món i la societat en termes sobrenaturals.
- metafísic: s’explica el món i la societat segons idees abstractes.
- positiu: s’explica el món i la societat segons lleis que cal descobrir.
• Proclama l’adveniment definitiu de la societat científica i industrial.
El 1848 radicalitza el seu menyspreu per la Revolució i el conflicte polític → Intenta fer compatible ordre i progrés.
•SAVOIR POUR PREVOIR, A FIN DE POURVOIR .
•L'AMOUR POUR PRINCIPE ET L'ORDRE POUR BASE LE PROGRES POUR BUT.
POSITIVISME - DURKHEIM • Molt més influent a la sociologia moderna, junt amb K. Marx i Max Weber, que no pas Comte.
· Va recollir elements de l’obra comtiana però, va desenvolupar una perspectiva pròpia i allunyada dels postulats comtians que considerava massa especulatius.
• Nascut a Epinal (França) al si d’una família jueva • Graduat a la Ècole Normale Supérieure de París el 1882.
• Va exercir de professor de dret i de filosofia • El 1887 va començar a ensenyar sociologia, primer a la Universitat de Bordeus i després a la de París.
• Preocupat per la educació i per la seva reforma.
Temes fonamentals de l’obra • La consolidació de la sociologia com a ciència.
Les regles del mètode sociològic (1895) Defineix els principis epistemològics de la nova ciència: “sigui per a exposar els fets, sigui per a orientar el seu curs”.
Els mètodes científics han d’aplicar-se a l’estudi de la societat.
• El suïcidi (1897) estudi sociològic exemplar.
Pretén objectivar les tendències socials al suïcidi. Tres tipus de suïcidi: – anòmic, produït per situacions anòmiques – egoista, produït per dèficit de vincles comunitaris – altruista, en societats de solidaritat mecànica, on l’individu es sacrifica pel grup · Els grups socials presenten característiques que van més enllà de la suma de les característiques o conductes dels individus que els composen.
· “Realisme social”: el “fets socials” com a coses.
“Tota manera de fer, fixada o no, susceptible d’exercir sobre l’individu una coacció exterior”.
Tota manera de fer general en el conjunt de la societat, conservant una existència pròpia, independent de les seves manifestacions particulars”.
→ Exemples: les obligacions domèstiques, cíviques, contractuals, definides per la llei o el costum.
– El llenguatge i la moneda.
– Les creences i pràctiques religioses.
· Els valors compartits pels membres de la societat (moralitat, religió) constitueixen la base de l’estabilitat social.
· La vida social només és possible dins d’un ambient moral.
• Normal i patològic: – Cap fenomen social és en ell mateix patològic (no ho són ni el crim, ni el suïcidi).
– La patologia ve donada per una forma extrema (per excés o per defecte) d’alguna cosa en ella mateixa “normal”.
· Anòmia: – Absència de normes – Relativisme, – Confusió social sobre les normes acceptades – Pluralitat de normes.
• La divisió del treball. → La divisió del treball social (1893)(1r treball important) El seu objectiu: explicar el naixement del món modern per mitjà del concepte de divisió social del treball y pensar la seva viabilitat.
Divisió del treball constrictiva, anomica i basada en la solidaritat orgànica.
(quadre power!!) Els canvis morfològics produïts pel progrés continu de la divisió del treball produeixen un nou sistema normatiu que: – solidaritza la societat (solidaritat orgànica) – desenvolupa l’autonomia personal (individualisme).
Aquest nou sistema encara no està plenament establert: – Existència de la lluita de classes, crisi econòmica.
– Divisió anòmica del treball, divisió constrictiva.
– Ningú rep el fruit del seu treball, ni ocupa un lloc d’acord amb els seus mèrits.
• La religió.
Influït per la seva educació en la tradició jueva i la seva fe en la “religió de la humanitat” (Comte) “La religió consisteix en creences i pràctiques relatives a coses sagrades”, i sense una necessària relació amb els conceptes de divinitatde més enllà.
La causa substancial, última de la religió es la humanitat mateixa, així els diferents grups humans sacralitzen les dimensions individual i col·lectiva que els constitueixen.
MAX WEBER Fill d’un funcionari i polític.
Estudià a les universitats de Heidelberg, Berlín i Gotinga.
Doctor en Història del Dret i professor d'economia.
Professor a les universitats de Friburg, Heidelberg i Munich.
Editor dels Archiv für Sozialwissenschaft und Sozialpolitik.
Interessat per l’art i la cultura.
Políticament actiu: – Negociador del Tractat de Versalles – Membre de la comissió redactora de la Constitució de Weimar.
Interessat en: – L’ascens del capitalisme occidental – El “desencantament del món” – El paper social de les religions – La racionalització – La burocràcia – La distinció entre fets i valors – Les formes de dominació – Les classes socials...
* Relació amb l’obra de Marx: El tema que unifica la seva obra és la anàlisi de la relació mútua entre: les institucions legals, la política i la cultura, i l’economia.
→ MARX: “determinisme econòmic”, la realitat econòmica condiciona la cultura i les institucions. (Si mé sno així s’ha interpretat) → WEBER: existeix una correlació entre ambdues, es condicionen mútuament. No hi ha determinisme econòmic (tot i la importància de l’economia).
El marxisme era una realitat social i política en l’època de Weber i sovint se l’ha considerat l’”antimarx”, donat que les seves explicacions divergien. L’origen d’aquesta contraposició és intencional: als anys 50, Talcott Parsons (sociòleg conservador nord-americà) tractà de configurar un gran sistema sociològic i necessita antecedents europeus que el recolzin, de manera que empra a Weber com una oosició a Marx.
Aquesta idea fou recollida pels sociòlegs d’esquerres europeus i així es consolidà. Actualment ja no es veu així, les seves teories tenen importants diferències però això no implica oposició.
* Principals aportacions metodològiques: – La sociologia comprensiva i antipositivista.
– Els “tipus ideals”: Models conceptuals de situacions complexes.
Exageracions intencionades dels fenòmens socials.
Tota situació real s’aparta més o menys d’aquests models.
Exemples: – Burocràcia – Dominació – Classe – Acció social – Racionalització – Carisma – La burocràcia com a tipus ideal: ● Jerarquia d’autoritat: estructura piramidal, cadena de comandament, coordinació de decisions, els ordres superiors supervisen els inferiors...
● Regles escrites que governen la conducta dels funcionaris a tots els nivells de l’organització.
● Els funcionaris són assalariats a temps complert, cada nivell jeràrquic té un sou definit, s’espera de l’individu que faci carrera dins l’organització, segons capacitat i antiguitat.
● Separació de tasques entre l’interior i l’exterior de la organització.
● Cap membre de l’organització posseeix els recursos materials amb els quals opera. La burocràcia és altament efectiva per organitzar un gran nombre de persones: ● Assegura la presa de decisions segons criteris generals i no segons caprici.
● Elimina els individus amb talent i creatius, però assegura un nivell de competència global.
● Els sous fixes i regulats i la dedicació a temps complet eliminen la corrupció.
● El sistema d’oposicions i exàmens públics elimina els favoritismes i amiguismes.
● El treball burocràtic és rutinari i avorrit, però aquest és el preu de la eficiència i la eficàcia. La burocràcia: el govern dels funcionaris.
Valoracions de la Burocràcia: - Des de l’inici la paraula ha tingut un sentit despectiu.
- Però també hi ha qui l’ha vist com la millor forma d’organització i administració: la reglamentació de tasques mitjançant estrictes normes de procediment.
El punt de vista de M. Weber oscil·la entre els dos extrems. Segons ell l’expansió de la burocràcia és inevitable a les societats modernes.
- El racionalisme ● Tot pot ser entès per la raó ● Racionalitat instrumental, calculem els mitjans òptims per obtenir uns fins determinats.
El racionalisme té consequències: - Econòmiques: sorgiment del capitalisme - Morals i polítiques: desencantament del món ! L’excés de burocràcia i de racionalització → la gàbia de ferro: el món es troba exessivament pautat, regulat; esdevé totalment eficient i eficaç, però es tracta d’un procés que pot acabar amb les llibertats. Altres autors parlen de: - la gàbia de goma: on la racionalització no és imposada com a única opció.
- la gàbia de vellut: on l’home creurà que se sent còmode, no notarà que li han retallat llibertats.
- El sorgiment del capitalisme: L'ètica protestant i l’esperit del capitalisme (1904-5): – L’origen del capitalisme en l’ascetisme protestant (treball metòdic i austeritat) orientat a “provar” la salvació. Aquest té una conseqüència inesperada: l’acumulació de riquesa per a invertir (acumulació primitiva de capital). Això no vol dir que el seu plantejament fos purament “idealista” i obviés les condicions materials de l’acumulació capitalista.
- El concepte protestant de Beruf (la professió com a vocació) exalta la legitimitat i dignitat moral de totes les formes honestes d’activitat: religioses, polítiques, econòmiques.
· No és que es legitimin l’esperit de profit o l’ànsia de guany, que sempre han existit, ni tampoc exactament la racionalitat intrínseca a tota acció econòmica… · El valor del Beruf sorgeix del seu caràcter desinteressat, del fet de conformar el deure individual d’acomplir amb la pròpia vocació professional.
- La riquesa com a usdefruit de la qual el dipositari n’havia de treure el màxim rendiment per a confirmar la seva virtut.
- El sagrat esdevé compatible amb la rehabilitació del préstec a interès,activitats mercantils i manufactureres i amb l’enriquiment en general (activitats afectades per la prevenció catòlica).
- L’acumulació capitalista com a designi del Tot poderós.
- El desencantament del món El desencantament del món suposa per a Weber la ruptura entre la unitat original entre fet i valor. El pensament màgic reconeixia que els fets no només eren sinó que significaven. La religió va ser una resposta a la fi de la visió màgica en el problema de donar "sentit" i explicació al món. La ciència pren el relleu a la religió en la tasca de explicar i donar sentit al món, però el seu desenvolupament tindrà com a conseqüència la pèrdua de sentit.
Políticament la racionalització determina noves formes legals i d'administració, respecte de les societats tradicionals. En contrast amb l’autoritat tradicional el principi racional de legitimitat es basa en lleis impersonals, que separen el càrrec de la persona que l’exerceix i que l’allibera dels vincles familiars i de llinatge.
– La verstehen: no és possible captar els objectes de forma immediata:.
– Causalitat: no és possible determinar relacions causals inequívoques.
– El món només es pot explicar des de determinades perspectives parcials.
– Neutralitat axiològica.
El polític i el científic “Entenem per política el conjunt dels esforços que fem per participar en el poder o per influir en el repartiment del poder, sigui entre els Estats, sigui a l’interior d’un mateix Estat” (Politik als Beruf, 1919) · Una teoria de la estratificació amb tres dimensions: – La classe social: relació en el mercat de treball.
– Status: qualitats no econòmiques com ara honor, prestigi, religió...
– Partit: les afiliacions de caràcter polític.
Les tres dimensions tenen conseqüències en les oportunitats vitals de la gent.
“Entenem per política el conjunt dels esforços que fem per participar en el poder o per influir en el repartiment del poder, sigui entre els Estats, sigui a l’interior d’un mateix Estat” (Politik als Beruf, 1919) “Tot aquell que fa política aspira al poder, sigui perquè el considera un mitjà al servei d’altres fins, ideals o egoistes, sigui que el vulgui “per ell mateix” per tal de gaudir del sentiment de prestigi que li confereix” (Politik als Beruf, 1919) EL SOCIALISME PRE-MARXISTA La denominació d’aquest grup és complicada, també se’ls qualifica d’utòpics, per ser moviments sense base científica. Així doncs a partir dels estudis de Marx, apareix el socialisme científic.
En el renaixement el premarxisme ja existia, es va dibuixar un món ideal on els humans vivien conjuntament, fraternalment, sense cap autoritat: Tommaso Campanella, Tomàs Moro (Utopia).
Aquest socialisme utòpic es va generar entre la Revolució Francesa i l’aparició del moviment obrer.
Característiques: ● Condemna ètica de la societat en que vivien (fruit de revolucions burgeses), que consideraven origen del mal social per la seva organització tant social com econòmica.
● Des dels inicis ja s’apuntava a una eliminació de la propietat privada, que permetria configurar un nou ordre social.
● Guiats pel racionalisme, que els permet preveure tots els detalls d’aquest nou ordre que dissenyen. Consideren que la raó pot crear un nou ordre, només manca la voluntat.
● La idea era crear “bancs de proves” i que, en veure la seva eficàcia la societat es convencés de que era el millor model. Es fan assajos a les afores de les ciutats i a Amèrica per tal de “predicar amb l’exemple”.
Principals autors d’aquest moviment i corrent (socialista): ● Saint-Simon ● Charles Fourier ● Robert Owen Autors eren apolítics, en el sentit que l’Estat o la institucionalització no podrien canviar les coses. Creien el predicar a través de l’exemple, per tant mostrant com serien les coses des del seu punt de vista. Es van establir doncs comunitats socialistes i comunistes queservissin com a exemple (van fracassar :( ). Van dir que els seus projectes van fallar perquè la societat ja estava “contaminada” del capitalisme i del individualisme.
La utopia entesa per els premarxistes era la voluntat de posar en pràctica unes idees. (I no interpretada com allò inabastable o una simple motivació) Primers autors comunistes: revolucionaris en la Revolució Francesa que veuen que no ha assolit realment els objectius que plantejava inicialment, cal seguir la lluita.
● La tradició de Gracchus Babeuf (1760-1797) ● Étienne Cabet (1788-1856) ● Louis Auguste Blanqui (1805-1881) ● Louis Blanc (1811-1882) Creien en la revolució política. La presa del poder polític seria el mètode a través del qual es podria aconseguir el canvi. I la revolució popular per tant era totalment necessària. La classe popular era la majoritària i només si es produïa una unió entre aquests, es podria arribar al poder del poble. I així transformar la realitat a través de l’autoritat i poder arribar a la utopia.
Els primers anarquistes: ● Pierre Joseph Proudhon (1809-1865) Va treballar amb Marx a la primera AIT.
● Mijaíl Bakunin (1814-1876) Es recupera l’apoliticsime, ja que consideren que la política forma part del “mal”, confiaven en la insurrecció com a mitjà de destrucció del poder. Consideraven que la societat es pot canviar sobtadament per la simple voluntat de voler fer-ho, de manera que desprecien l’anàlisi de la realitat prèvia (no disposa de marc teòric).
Els socialistes creien que per abandonar el model capitalista burgès calia un període de vigència de l’Estat per tal de preparar el terreny i arribar a una societat igual. Ara bé, els anarquistes pensaven que el trencament havia de ser instantani. És a dir, que la reacció del poble fos una revolució momentània que causes el canvi immediat de la societat. I finalment, els utòpics pensaven que la manera de trobar el canvi era a través de crear noves realitats o nous espais, mostrant la societat que volien.
KARL MARX Filòsof Alemany de família jueva. I de jove era seguidor de Hegel (idealista). Hegel considerava que la dinàmica del real és producte de l’esperit. Marx va teoritzar respecte els següents conceptes.
● El món jueu i el problema de l’alienació.
● “No s’ha d’alliberar als jueus del món, sinó al món del judaisme”.
● El mercantilisme base de tots els mals.
● El ciutadà escindit entre uns “drets i deures” molt elevats i la seva realitat de “propietari”.
● Els sentits es redueixen al “tenir”.
En els seus inicis Karl Marx era d’idees més aviat republicanes, i a Alemanya va contribuir en polítiques aportant les seves idees. A causa d’aquest fet, va haver d’emigrar a París als anys 40. Va ser allà on va conèixer les idees socialistes i comunistes. Es podria dir que va ser a partir d’aquell moment on va començar a radicalitzar les seves idees i després d’ell va aparèixer el que encara avui en dia anomenem Marxisme.
Entre 1835 i 1841 va estudiar dret i filosofia a Bonn i Berlín (tesi sobre Demòcrit i Epicur).
● Lectures dels il·lustrats ● Els clàssic de la literatura ● Hegelianisme ● Feuerbach i el seu concepte d’alienació: hi ha construccions humanes que els homes prenen com a coses reals i s’hi sotmeten (com el diner o les mercaderies) Unit al cercle dels hegelians d’esquerres.
Marx deia que no era “marxista” que de fet, no existia el marxisme. Que no era un grup elaborat i tancat.
Perquè no existeix el pensament ideològic tancat. A París va escriure els Manuscrits, i és allà on connecta amb el moviment obrer.
Exactament Marx va marxar al 1843 cap a França on va fer: ● Estudi de l’economia política anglesa (“l’anatomia de la societat”) ● Adscripció al comunisme ● I va ser expulsat per revolucionari “Fins ara els folòsofs s’han dedicat a estudiar el Món, ara toca canviar-lo.” Lenin considerà que es en aquest moment quan el Marxisme és temàticament complert.
● filosofia clàssica alemanya ● economia política anglesa: Ricardo, Adam Smith...
● pensament revolucionari francès. Marx es podria considerar un republicà liberal radicalitzat en socialista - comunista, no existeix una ruptura en el seu pensament: republicanisme* fraternal dut a l’extrem.
*No hi ha República sense igualtat; quan hi ha un poder econòmic molt fort es fa impossible assolir la llibertat i dificulta la llibertat.
Autors deien que el socialisme/comunisme de Marx no es res més que l’extrem dels seus pensaments republicans que tenia de jove. Igualtat per davant de tot. Marx deia que si no hi ha igualtat econòmica, no es pot parlar de llibertat ni de democràcia.
Com hem comentat anteriorment va escriure Els manuscrits de 1844 a París. On parla dels següents conceptes: ● Concepte d’alieanació: És quan els éssers humans construeixen una cosa i després s’hi sotmeten.
És a dir, inventen allò que no existeix per si mateix, que només existeix perquè és una prolongació de la pròpia idea creada per l’home. Però en canvi, després l’home acaba depenent d’aquesta pròpia idea que ell mateix ha creat. Per Marx dos clars exemples serien els diners i Déu. I per ell l’alineació te la seva base en la divisió social del treball.
● La mercantilització: del producte del treball, del treball mateix, de la força de treball humana, que converteix les persones en objectes (es tracta d’una altra interpretació del concepte d’alienació).
● El diner símbol concentrat d’aquesta desnaturalització del viure.
● El comunisme com a llibertat concreta: una societat on els objectes i les relacions tornin a ser elles mateixes, deixin d’estar alienades.
Juntament amb Engels funden la Lliga Comunista, el 1847. Més tard redactant també conjuntament, el Manifest Comunista al 1848. Es dedica a l’estudi junt amb la lluita política.
● Posa l’accent en la lluita de classes, que és un fet conscient i inconscient. Per a ells la política és mirar conscientment allò què fem malament i dirigir les accions en corregir-les. Perquè fem història de manera inconscient encara que no vulguem ( història que avança per la lluita de classes).
● El conjunt de les relacions de producció són les que constitueixen la base econòmica de la societat. Aquestes creixen en contradicció amb les forces productives: les capacitats són cada cop superiors, però les condicions que es demanen a les forces productives no són sostenibles.
● Materialisme històric: l’història s’inicia amb un comunisme auster (precari) i, després de segles de lliuta de classes s’arriba al comunisme de l’abundància. Es aquesta fase hi haurà de tot per a tothom i, per tant, s’eliminarann les relacions de dominació. Es tracta d’una teoria força criticada, especialment rebatuda per teòrics com Malthus, que pensava que aquesta abundància era impossible (defensava la tesi contrària, els recursos no serien suficients per a una població que va en augment → catàstrofe mathusiana) Breu resum del pensament de Marx: ● L’individu només existeix i s’ha de comprendre en un context social (se l’ha de comprendre en aquest context) ● L’individu es configura segons quins siguin els recursos i les oportunitats que té per a sobreviure.
● Importància del treball: esforç col·lectiu per a satisfer les necessitats materials per a la supervivència.
● El conjunt de les relacions de producció constitueixen la estructura econòmica de la societat (la base) sobre la que s’aixeca la sobreestructura política, jurídica, cultural i espiritual.
K. Marx, Contribución a la crítica de la Economía política. Prefacio 1859 “El resultado general al que llegué y que, una vez obtenido me sirvió de guía para mis estudios, puede formularse brevemente de este modo: en la producción social de su existencia, los hombres entran en relaciones determinadas, necesarias, independientes de su voluntad; estas relaciones de producción corresponden a un grado determinado de desarrollo de sus fuerzas productivas materiales. El conjunto de estas relaciones de producción constituye la estructura económica de la sociedad, la base real, sobre la cual se eleva una superestructura jurídica y política y a la que corresponden formas sociales determinadas de conciencia. El modo de producción de la vida material condiciona el proceso de la vida social, política e intelectual en general. No es la conciencia de los hombres la que determina su realidad social; por el contrario es la realidad social la que determina su conciencia… Durante el curso de su desarrollo, las fuerzas productoras de la sociedad entran en contradicción con las relaciones de producción existentes, o, lo cual no es más que su expresión jurídica, con las relaciones de propiedad en cuyo interior se habían movido hasta entonces. De formas de desarrollo de las fuerzas productivas que eran, estas relaciones se convierten en trabas de estas fuerzas. Entonces se abre una era de revolución social. El cambio que se ha producido en la base económica trastorna más o menos lenta y rápidamente toda la colosal superestructura. (…) Una sociedad no desaparece nunca antes de que sean desarrolladas todas las fuerzas productoras que pueda contener (…) Por eso la humanidad no se propone nunca más que los problemas que puede resolver (…) Las relaciones burguesas de producción son la última forma antagónica del proceso de producción social (…) las fuerzas productoras que se desarrollan en el seno de la sociedad burguesa crean al mismo tiempo las condiciones materiales para resolver este antagonismo.” Relacions entre la superestructura i la base: Segons Marx en part la base determina la superestructura.
Cada manera de pensar determina unes formes de ser. Sembla que hi ha una mena de determinisme.
Però després llegint altres textos de Marx com el Manifest Comunista, es veu que l’home és conscient i per tant és ell qui diu que l’home és capaç de fer i canviar la realitat.
La sociologia Marxista: ● Anys 70: Eurocomunisme, la idea d’interpretar Marx occidentalment parlant. Com per exemple Antonio Gramsci. Era heterodox. Althusser i l’estructuralisme marxista. A Catalunya i Espanya: el pensament de M. Sacristán ● A partir dels 80: “Marxisme analitic”: J. Elster, G. Cohen, P. Van Parijs, E. Olin Wright i l’anàlisi de les classes socials, J. Roemer: la teoria de l’explotació.
Avui en dia ja no queda casi res de tot això. Els principals historiadors occidentals que s’han relacionat amb el Marxisme per exemple han estat Josep Fontana. En economia ja no hi ha gairebé cap economista marxista, alguns sobretot a EUA.
Geogràficament la sociologia més important als anys 70 va ser el marxisme estructuralista. Amb el seu epicentre a França.
Marx com a sociòleg: ● Veu la societat no com una estructura estàtica sinó com un procés històric (periodització de la història).
● La societat està farcida de contradiccions i de conflictes ● El principal és el conflicte de classes ● Per a assegurar-se el seu domini, les classes dominants utilitzen no només el poder de l’Estat sinó també l’educació, els mitjans de comunicació, tots els instruments de manipulació de els consciències.
Principal aportació de Marx a la sociologia: ● La teoria de les classes socials ● La importància del canvi tecnològic ● La visió “conflictivista” de la societat ● Formació de la “consciència de classe”. Alineació: Quan algú no és conscient que forma part d’una classe social i que per tant comparteix interessos.
● Globalització del sistema capitalista EL DESENVOLUPAMENT DEL MARXISME EL FUNCIONALISME El funcionalisme és la visió de com són les coses e la vida, social, política, etc. És un corrent social teòric més aviat lligat a l’antropologia i a la sociologia.
● Durkheim, el qual parla de funcions i per tant se’l situa en un dels primers autors que va teoritzar al respecte.
● H. Spencer, que intentava estudiar com Darwin la naturalesa a través de sectors naturals Eǹfasi en les institucions, considerant-les la base de la societat (la família, estats,etc). Les quals apareixen per satisfer les necessitats biològiques i culturals de les persones. Per tant la societat humana ha creat institucions per tal de satisfer-nos. Per exemple la família, que és una institució ens satisfà en l’àmbit social, cultura, laboral,etc.
Es fixen en com es transformen, com evolucionen, per què existeixen les diferents institucions.
Ells veuen la societat com un tot. Un sistema complex que es sustenta a través de la interacció de les seves parts. Aquestes encaixen entre si, produïnt equilibri i estabilitat social. Les conductes socials són orientades per les estructures socials (pautes relativament estables de relacions socials). Les pautes no són aleatòries, poden ser predictibles, visió d’un rellotge. (Engranatge clau) Orígens sociològics: ● Spencer: analogia dels organismes i la societat (visió organicista) Societat com a organisme diu, neix es desenvolupa i mor.
● Durkheim: la solidaritat complementària entre els diferents individus.
● Pareto: introducció del terme sistema.
Els seus orígens antropològic: ● Malinowsky i Radcliffe Brown, lo societat com a un conjunt de relacions funcionals i estructures en les quals els processos individuals acompleixen determinades funcions en benefici del manteniment del tot social.
Funció: entesa com a resposta a una necessitat. A vegades també és important valorar-ho internament i que la base sociològica de la funció és el grau de satisfacció que compleix.
Estructura: entremat o xarxa de pautes de conducta, de costums, seguides pels membres d’una societat que es mantenen en el temps.
TALCOTT PARSONS (1902-1979) Va agafar la teoria estructuralista de Max Weber per trobar un corrent “científic” europeu que recolzés la seva teoria. Va escriure L’estructura de l’acció social. (1937) una primera síntesi on afirma el caràcter antideterminista i subjectivista de l’acció.
Cap a una teoria general de l’acció social (1951) i El sistema social → desenvolupa un model de sistema social funcionalista. Talcott diu que interioritzem elements de l’estructura social, com si adquiríssim la societat dins nostre. I encara que ens pensem que som lliures, en última instància acabem fent allò que la pròpia societat ens ha ficat a la ment. La societat ens modela i reproduïm aquelles pautes adquirides.
Crítica: impossiblitat d’explicar el canvi social.
R. K. MERTON, (1910-2003), va reformular el funcionalisme: - Les conseqüències d’una pauta social, d’una estructura, poden variar segons l’individu. (EX: pauta: voler tenir cotxe → conseqüència: treballar / robar per aconseguir-lo.) - Hi ha funcions manifestes (intencionades) i latents (subjacents a les manifestes) - Concepte de “disfuncions socials”: consequències negatives del funcionament de l’estructura.
L’INTERACCIONSIME SIMBÒLIC nascut a Chicago als anys 20 Enfrontat a: - reduccionisme psicologista: tot és explicable per qüestions d’ordre psicològic.
- determinisme estructural: tot respon a pautes d’estructura social.
Fa una anàlisi de les interaccions entre petits grups “en directe” → microsociologia.
Mead, Goffman, Blumer… Blumer: les persones actuen i interactuen a partir del significat que els objectes (incloent els subjectes) tenen per a ells. Aquests significats són producte de la interacció social, de l’acció social. Les persones seleccionen, organitzen, reprodueixen i transformen els significats en funció de les seves expectatives i propòsits.
TEMA 3: SOCIETAT, CULTURA I PROCÉS DE SOCIALITZACIÓ • Els humans, animals socials per naturalesa (en tant que animals), la cultura ens separa de la resta dels animals.
• La “incompletitud” biològica de l’espècie humana.
• La cultura és una manera humana de satisfer necessitats biològiques, és una eina per a sobreviure.
• Una cultura està feta d’un fons comú de coneixements (resultat d’una acumulació de descobriments) i convencions (per a coordinar el treball i arbitrar els conflictes).
• La cultura s’adquireix mitjançant una combinació de predisposicions innates i aprenentatge.
• La societats humanes no necessàriament estan formades per “individus”: hi ha determinades cultures (recents) que han propiciat el desenvolupament de consciència individual. → Renaixement, Reforma, Il·lustració, capitalisme....
• La identitat individual és el resultat d’una combinació del programa ontogenètic cognitiu de l’organisme amb els estímuls, socials, institucionals, culturals on aquest es desenvolupa.
• Sense vida social els individus no existeixen (Gaspar Hauser, Victor de l’Aveiron*) .......però no tota vida social dona lloc als individus.
• La existència separada i autònoma d’individus només és possible en societats lliures (els esclaus no poden ser individus). - Jean Itard, Victor de l’Aveyron, Madrid, Alianza, 1982 • Tot això ha estat estudiat per l’antropologia, la biologia, la etologia, la psicologia social...
• El cas de la sociobiologia* (reduccionismes) • El punt de vista sociològic: l’èmfasi en la cultura, l’aprenentatge i la estructura social.
EL PROCÉS DE SOCIALITZACIÓ - La capacitat d’aprenentatge és fonamental en l’espècie humana.
• Podem aprendre una àmplia gamma de conductes, habilitats, llenguatges, significats… Podem aprendre i viure diferents continguts culturals, d’aquí, l’enorme diversitat cultural de l’espècie.
- La socialització és un procés mitjançant el qual els éssers humans interioritzen els continguts culturals de la seva societat. És així com esdevenen membres competents en una determinada societat.
-Podem distingir entre: • Socialització primària.Com s’ha de menjar, com hem de tractar al pare o a la mare, les coses més bàsiques. Intervé la família, amics, escola,etc. Ens introdueix en el context social. L’edat depèn de les circumstàncies però podria anar fins als 7/9 anys.
• Socialització secundària. més especialitzada, ens introdueixen en àmbits específics. Per exemple, un procés ha estat l’entrada a la universitat. Hi havia un ambient escolar diferent. Ràpidament ens adaptem i això és un procés de socialització secundari. La integració a un club esportiu, partits polítics, família, qualsevol trencament d’una forma de vida interioritat per un altre.
Aquesta distinció també està relacionada amb el passat de cada persona. Tenen a més a veure dins d’un context social,etc diferent i concret.
La nostra història ve determinada pels aprenentatges que hem adquirit al llarg de la vida. I sobretot aquest aprenentatge s’intensifica als primers anys de vida.
- La psicologia distingeix entre dos mecanismes fonamentals d’aprenentatge: ★ Condicionament operatiu: la modificació de la conducta es produeix a causa de la influència de recompenses i càstigs (les conductes imitades es reforcen o s’inhibeixen segons la resposta dels adults).
★ Condicionament clàssic: quan la modificació de la conducta es produeix per la proximitat entre dos estímuls (la conducta en el futur es genera quan només hi ha un estímul) - Els agents de socialització: – Família – Escola – Grup d’iguals. Persones que tendeixen a tenir la mateixa edat, classe social, inclús ideologia.
Recentment han cobrat importància, s’apunta que és el més rellevant.
– Món audiovisual: Ha esdevingut més important. Escapa del control de la família i l’escola.
El procés de socialització no és unidireccional. Els “socialitzats” també influeixen en els “socialitzadors” CULTURES I SUBCULTURES - En el procés de socialització els individus assimilen la cultura del seu entorn.
• Cultura: tot allò que no procedeix exclusivament de la nostra existència biològica.
• Inclou aspectes - cognitius: creences, valors, normes, signes, estils de vida, visions del món… - materials: els utensilis i productes de l’activitat humana (treball, creació, imaginació...) - Normalment, en societats complexes, la cultura no s’estén de manera homogènia sobre els habitants d’un determinat territori, d’una societat.
- En el seu interior solen haver-hi variants locals, lligades a la ètnia, la classe social, el gènere, als grups d’edat, etc. → subcultures: - No sempre coexisteixen harmònicament amb la cultura general o dominant.
- Poden incorporar valors, pràctiques i estils de vida no acceptats per la cultura dominant.
- En el procés de socialització els individus, interactuant amb d’altres, fan seves doncs, pautes culturals, i sovint també subculturals.
- D’aquí que les societats modernes siguin culturalment plurals, però també conflictives.
- D’aquí també els problemes de la delinqüència, la marginació i l'exclusió social.
TEMA 4: NORMES, CONTROL SOCIAL I DESVIACIÓ La qüestió de l’ordre social és constitutiva de la sociologia. Durkheim, Comte i Parsons Després de la revolució, com es pot arribar a fer ara una nova societat? Després d’una revolució tothom vol ser lliure i això dificulta les relacions. Com es pot mantenir l’ordre social? → Orígens contrarevolucionaris i conservadors, els preocupa el desordre i volen contribuir a crear un ordre. Ho veien com a conseqüència de la immortalitat. I així ells creien que la millor manera de moralitzar la societat era la religió. La pretensió comtiana de compatibilitzar “ordre i progrés”.
La perspectiva revolucionària, era que les classes populars, dones,etc, aspriren a la llibertat, igualtat i fraternitat.
En realitat, la qüestió de l’ordre social ens remet a la qüestió de les normes (ja siguin socials, morals, legals..) Que orienten la conducta de la gent. Les normes socials, són compartides, forcen a actuar de determinada manera i pretenen resoldre problemes de coordinació i d’externalitats negatives.
L’ordre social a l’Antic Règim - Una estructura jeràrquica on cadascú ocupava el seu lloc (disposat per Deu, la tradició, la natura). Hi havia estatus (per adscripció) ben definits i immutables.
- Funcions socials –rols- igualment fixes i definits.
- Relacions de dominació molt esteses.
- Pautes d’exclusió: dones, jueus, bojos, estranys... - Funció legitimadora de la religió.
L’ordre social a les societats modernes - Societats dividides. La divisió era polaritzada al inici del capitalisme i - Fragmentada en subcultures, és a dir, religions,etc...
- Pressió emmancipatòria: individus oprimits amb ànsies de llibertat.
- Societat individualista, basat en preservar els drets de l’individu, una certa llibertat, autonomia de decisió,etc.
→ Capitalisme destructor de les relacions socials (Karl Marx): - Moviments migratoris obligats, del camp a la ciutat per exemple. O una cosa tan senzilla com anar de casa a la feina.
- Canvi tecnològic, que és un procés que en els últims anys s’ha estès molt, ha estat un canvi que el capitalisme ha “necessitat”.
- Deslocs empreses es trasllalització: trasllats d’empreses on més els convingui i sovint amb la repercussió de famílies que hi van darrere.
Per tant, les societats modernes són essencialment conflictives. Una de les funcions de la política és encarar els conflictes socials. Conflictes sovint vinculats amb les lluites de poder. No obstant, malgrat aquesta conflictivitat entre grups socials, hi ha certs valors compartits per gairebé tothom. És a dir, cert consens.
L’hegemonia gramsciana: hi ha una lluita pel consens: un ha de fer creure a la resta que els seus interessos / valors són bons, justos, beneficiosos per a tothom.
Definició de realitat social i el poder: segons com definim els fenòmens iq uina rellevància els donem, es dibuixa un determinat context social.
Micro i macrosociologia L’ordre social pot estar estudiat en petits grups (escala micro), com la família, la interacció amb desconeguts, una cua del super,etc.
O pot estar estudiat en grans grups (escala macro), i llavors es pren com a referència el conjunt de la societat. S’estableix a partir de les grans institucions socials, Estat, Sanitat, Educació,etc...
L’adhesió individual a les normes pot explicar l’ordre a escala micro, però no l’assegura a escala macro.
En les societats modernes l’ordre sorgeix de la negociació entre individus, grups classes… * el pacte social de la postguerra → les forces del diner podran governar sempre que compleixin les demandes de les forces del treball: la propietat serà respectada però caldrà promoure drets socials. El pacte roman vigent fins els anys 80 (Reagan i Tatcher :( ) Les relacions socials (previsibles) es poden analitzar també a petita i gran escala: els rols, els estatus, els grups, les xarxes socials, les institucions.
● Rol: La societat pot ser entesa com un obra teatral, on nosaltres som capaços de tenir més d’un paper, consecutius. Els rols son el conjunt d’activitats normativament realitzades per un subjecte.
Hi ha rols que ens venen donats, altres apareixen per el canvi social, altres es reescriuen continuament. Els rols són socials i encarnen normes.
● Estatus: consideració o respecte social que un individu mereix dels altres segons el seu lloc en la societat, segons els rols que desenvolupa.
- adquirits: decisió pròpia (amiga, estudiant, resident a Barcelona) - adscrits: no depenen de la nostra voluntat (dona, 18 anys…) Els diversos elements de l’estructura social estan interioritzats en cada individu (procés de socialització) i aquests, d’una o altra manera, s’integren en l’organització social.Per un cantó, l’individu s’integra per a sobreviure, responent així a les seves predisposicions genètiques.Per altre, la societat el força (i el convenç) a integrar-se, castigant els impulsos transgressors i les conductes free rider.
Per tant, hi ha un ordre social respecte a les ordres establertes a través de dos processos: ● Les que ens imposa la societat (força i repressió) ● Les que nosaltres acceptem Quan hi ha cert consens, no conformitat social. (processos) ● El consens és el grau d’acceptació quan les normes ens semblen justes. Es produeix un cert ordre social, mesurat pel grau de cohesió.
● Conformitat social: la majoria d’individus segueixen les normes establertes. També mesurat pel grau de cohesió.
● Tant en consens comen conformitat, es produeix un cert grau de cohesió. Però aquesta es veu sempre amenaçada per les forces centrífugues resultants dels processos interns de diferenciació.
Si mecanismes, de socialització, de creació de consens, de coerció, d’integració fallen, s’inicien processos més o menys intensos de desordre: ● Desordre social: Exclusió social, marginació, delinqüència, insurrecció respecte les estructures de poder.
● Finalment, el gran desordre social és la revolució: insurrecció de la majoria de la població contra les estructures establertes.
*anomia: idea de Durkheim que fa referència a la incapacitat per viure sota normes.
● Desviació: fenomen a través del qual s’estudien les accions comentades, anteriorment (delinqüència, marginació,etc). Acció que realitza un individu que es desvia de la norma establerta. Un cert grau de desviació és fins i tot ben valorat (desobediència civil).
● Relativitat del concepte de desviació: - varia en l’espai i el temps - no tota desviació és condemnable moralment (hi ha desviació motivada moralment); la desviació creativa; política; les modes; el canvi tecnològic, l’art.… - pot ser considerat desviat, aquell que acompleix les normes escrupolosament, per sobre de les expectatives .
Noció del control social: procedeix de la sociologia nord-americana dels anys 20 i ens els estudis sobre desviació i delinqüència. El control social fa referència al conjunt de recursos materials i simbòlics de què disposa una societat per a assegurar la conformitat dels seus membres. Malgrat tot, un sistema social es manté relativament estable en el temps. Aquelles conductes més nocives per a aquesta estabilitat solen ser evitades. Un sistema de control social implica totes aquelles mesures que es prenen per prevenir, evitar o castigar el delicte (o la desviació).
● Formal: consisteix en institucions, persones, oficis que tenen per funció controlar socialment a les persones i si no ho fan castigar-les. Està format per professionals de l’ordre social. Caràcter públic visible.
● Informal: Qualsevol ciutadà sobre un altre ciutadà. El que comentàvem abans de la pressió social a través de mirades,etc. Compliment de les lleis, de les normes socials,etc. Per exemple, el fet de fumar en llocs on no es pot, doncs les mirades de la gent, o un mateix ciutadà pot avisar-te que allò no és corresponent. En cas que aquest sistema de control social no serveixi llavors sovint el que fem és acudir a l’informal. Aquest tipus de control social es dóna en àmbits com la família, grups d’amics,etc.
La línia negre que separa ambdós controls socials no ha existit sempre. Sorgeix en el món modern amb la data de la Revolució Francesa, quan e screa un cos policial i s’unifiquen els sistemes normatiu i jurídics.
Delinqüència i estructura social No tota infracció d’una norma penal és considerada delicte. Ni tampoc qualsevol infractor de normes penals és considerat un delinqüent. L’estat està obligat a castigar als que infringeixen les normes.
Per parlar de delinqüència (en sociologia) cal que es produeixi una reacció social negativa que identifiqui i interpreti una determinada pràctica com a delictiva.
* si l’entorn creu que un individu és d’una manera determinada, aquest té més probabilitats de desenvolupar aquelles característiques (profecies que s’autocompleixen) * criminalització: les societats assenyalen com a delinqüents individus o grups que no han comès cap acte delictiu (associació de la pobresa a la delinqüència , considerar-la un problema de classes baixes…).
D’altra banda no es consideren delinquents persones que realment han perpetrat delictes (delinquència de coll blanc).
TEMA 5: GRUPS I ORGANITZACIONS GRUPS SOCIALS - existeix una relació entre els membres → interaccionen - comparteixen normes, valors i expectatives - es relacionen de manera regular - es formen per la interdependència → interdependència normativa: normes que faciliten la convivència (sinó sorgeix el problema de l’anòmia exposat per Durkhaim) → interdependència imaginària: idees, somnis, valors… compartits pel grup també es crea interdependència o correlació entre grups - tenen un caràcter funcional → les seves funcions ens ajuden a sobreviure. No només materialment, sinó psicologicament (funcionalisme anímic). Depenem dels altres per satisfer-nos, i per assolir algunes necessitats.
Per analitzar un grup social: ● La cohesió: depèn de molts factors: dimensió del grup, el liderat i els objectius. A més de les relacions endogroup i exogroup. Un exemple de exogroup, és una realció de conflicte fora del grup. És a dir, un enemic fora del grup fa que el grup en conjunt s’uneixi més i per tant tingui una cohesió més gran.
● Grup de referència: Són aquells grups que es tenen com a referència, a l’hora de prendre decisions o d’avaluar una situació.
● La conformitat: Són visions del món compatibles pel grup. Seria el clar exemple de l’experiment de Solomon Asch (1952): es fa una pregunta a un grup, tothom excepte un individu respon erròniament (expressament), l’individu acaba responent malament per no diferenciar-se del grup.
● Liderat: Els grups poden disposar o no de líders. Però en els grups normalment solen haver una o dues persones que porten la veu cantant. El lideratge fort i acceptat dóna fortalesa al grup. A més distingim dos tipus de liderat: ➢ Lideratge instrumental: És aquell líder eficaç davant d’uns objectius que té tot el grup. Per tant s’exerceix per a assolir uns objectius prèviament plantejats.
➢ Lideratge expressiu: És aquell líder que no només és eficaç sinó que es preocupa a més pel benestar del grup i per tant té l’habilitat d’expressar a més el seu imaginari col·lectiu.
Per tant, s’exerceix prenent en consideració el benestar col·lectiu.
GRUP PRIMARI I SECUNDARI ● Grup primari: grups petits on les persones estan vinculades de manera emocional. Llaços personals i duradors. És un grup que no triem tenir, però per l’ordre biològic ens hi sentim molt lligats i estimem (familia). O bé l’escollim com els amics.
● Grup secundari: Grup de persones que tenim relació però amb les que no acostumem a intervenir més del necessari. Els membres es coneixen i es veuen regularment però mantenen relacions bàsicament impersonals, no hi ha vincles íntims. Estan units per una finalitat més aviat pràctica.
COMUNITAT I ASSOCIACIÓ - Ferdinand Tönnies distingeix: ● Gemeinschaft (“comunitat”) - estil de vida característic de societats tradicionals, pre-modernes que ell va estudiar entre els camperols d’Europa.
- Xarxa de relacions interpersonals → basades en relacions cara a cara, en el parentiu i en el contacte directe.
- Formes de vida socaial on tothom es coneix.
● Gesellschaft (“societat” o “associació”) - Relacions que s’estableixen de manera més impersonal, més fredes.
- Els individus no depenen els uns dels altres - Menys control social a més - Basat en un món urbà, on els individus tenen més marge entre ells.
- Els vincles venen donats per les lleis i les normes formals Ferdinand parla de les societats modernes com a associacions. Aquesta distinció que fa ve donada perquè apareixen uns tipus especials de grups secundaris anomenats, organitzacions formals: Grup social dissenyat de cara a un objectiu estructurat a que puguem assolir la màxima eficàcia en el mínim temps possible. Per exemple, una biblioteca, la universitat,etc. Estan dissenyades per aconseguir objectius concrets amb el mínim de costos i el màxim de rapidesa. En distingim tres tipus: ● Privades: Empreses en general ● Públiques: Universitats ● Público/privades: Com les ONG, que són judicialment privades però treballen per beneficiar al públic.
Tenen com a referent el tipus ideal de burocràcia (Weber): especialització, jerarquia, regles i procediment, competència tècnica, comunicacions formals i escrites...
→ Presenta diferents problemes: ➢ Alienació, hem creat la burocràcia com a eina que ens serveix a nosaltres, però tal i com descriu el concepte d’alienació acaba per ser un concepte imaginari creat per l’home que acaba per menjar-se al propi home. Per superar-lo. Ja que es va fer en un principi per ajudar als homes i s’ha aconseguit en alguns termes l’objectiu contrari.
➢ Ineficiència.
➢ Ritualisme, s’han de passar una seguit de tràmits que a vegades no tenen sentit.
➢ Inèrcia, dificultat per introduir canvis.
➢ Però el principal problema, és que poden acabar per esdevenir oligarquies - R.
Michels: analitza l’oligarquització de les organitzacions formals, concretament partits i sindicats.
LES CORPORACIONS Són grans organitzacions formals amb l’afegit que parla de concentració de poder en la seva cúpula dirigent. No són organitzacions empresarials però tenen estructures i caràcter d’empresa. Les corporacions tenen capacitat de representació. Totes les organitzacions formals tenen certa tendència a la corporació.
! Problema: allunya el bé comú del principal interès.
Els interessos socials tendeixen a corporativitzar-se,en detriment del bé comú.
Fenòmen que trobem en molts casos: empreses, sindicats, universitats, inclús l’Estat.
Societat corporativa: organitzada per corporacions, governada per les cúpules dirigents de cadascuna.
Problemes: degradació de la democràcia, manca de preocupació pel bé comú i problemes d’eficiència.
Salvador Giner estava convençut que la societat avançava en aquesta direcció i que això implicava certes amenaces a la democràcia.
ASSOCIACIONS VOLUNTÀRIES Són grups artificials de persones que comparteixen i defensen interessos comuns de caràcter específic.
La figura del voluntari és un element fonamental. No persegueixen beneficis econòmics per als seus membres (altruisme). Suposen la conversió d’un interès privat en públic. Situades entre l’àmbit privat (família, empresa) i l'eminentment públic (estat) constitueixen, en part, el que coneixem com a societat civil. Són un important factor de democratització.
· Alexis de Tocqueville (1805-1859) A la seva obra La democràcia a Amèrica (1835-1840) es va interessar per la quantitat d’organitzacions voluntàries existents a la societat nord-americana. Considera que aquestes organitzacions com a escoles de democràcia participativa i com a base d’una cultura cívica específicament nord-americana.
Els grups, les organitzacions i les associacions vinculen els individus amb la societat. Fan d’intermediaris. N’hi ha que són explícitament mediadores entre els interessos i valors individuals i l’estat, entès com a organització d’abast social. Tot i això la idea que nosaltres podem influir en l’Estat és una mica falsa ja que només votem cada 4 anys però realment tenim molt més a fer.
L’anomenada societat civil està constituïda per organitzacions privades que: ● Defensen els interessos dels propis membres.
● Defensen i persegueixen bens públics.
El ciutadà és qualsevol de nosaltres, en el moment en què surt de la seva vida privada i es preocupa per al vida pública. Ens connectem amb els problemes públics. Per tant un ciutadà és el contrari al concepte d’idiota que utilitzaven a l’antiga Grècia.
TEMA 6: ECONOMIA I SOCIETAT Dos termes tradicionalment separats, però no sempre: Marxisme, Max Weber o Georg Simmel els associen. Max Weber té un llibre justament amb aquest títol (relació entre la ètica protestant i el capitalisme).
La sociologia considera que som producte ddel nostre entorn social, és a dir, som homo sociologicus.
En canvi l’economia considera a l’homo economicus: idea que tenim un sistema de gustos i preferències estables i a partir d’aquí reaccionem racionalment als estímuls econòmics. Prenem les decisions calculant cost-benefici i intentant obtenir sempre els objectius al mínim cost. Els individus intercanvien bens i serveis a través del mercat.
Alguns antropòlegs com B. Malinowski, Marshall Sahlins, Karl Polanyi, Marcel Mauss o Maurice Godelier han demostrat que el model de l’homo economicus no encaixa amb l’humanitat en societats primitives (basades en la reciprocitat). Actualment vivim en societats mercantils, on sembla que l’intercanvi només es fa a través del mercat. Tot i això resten relacions de reciprocitat en el funcionament de les famílies.
Thornstein Bunde Veblen Sociòleg i economista nord americà. La seva obra més coneguda és la Teoria de la Classe ociosa (1899).
- influït per Marx i Darwin - Creia que l’economia estava molt influïda per la cultura.
- Introdueix el terme consum conspicu: consum irracional, no per utilitat sinó per l’estatus que reporta.
Karl Polanyi Filòsof i científic social es dedicà a l’antropologia econòmica i criticà l’economia ortodoxa.
Refusa la universalitat del mercat i l’homo economicus, basant-se en estudis de B. Malinowsky. Ell distingeix tres pautes principals d’intercanvi econòmic: reciprocitat, redistribució, intercanvi.
A les societats tradicionals l’economia estaria incrustada (embedded) en altres relacions socials (de parentiu, polítiques, religioses...). A la societat moderna l’economia s’independitza de les institucions socials per passar-les després a dominar progressivament. El sistema mercantil modern, que teòricament hauria de funcionar sense control, és inviable sense institucions centrals.
Albert Otto Hirschman Economista heterodoxa nord-americà d’origen alemany. Es dedicà especialment a l'economia del desenvolupament.
Exit, Voice, and Loyalty: Responses to Decline in Firms, Organizations, and States (1970) → Hi ha dues reaccions principals a les situacions de descontent amb les organitzacions a les quals pertanyem o hi tractem (L’Estat, l’empresa, el partit, l’assemblea, el grup d’amics, el supermercat on comprem o el restaurant on mengem): ● expressar verbalment les nostres queixes l’espera que amb la nostra contribució les coses millorin ● sortir de la organització i passar a fer tractes amb una altra.
L’opció per la veu o per la sortida es veuran modulades per la lleialtat que tinguem a l’organització, grup o entitat en qüestió. En general la lleialtat frena la sortida i afavoreix la veu i, a vegades, inhibeix qualsevol acció * L’economia és l’institucionalització dels sistemes de sortida. La política, en canvi la de l’expressió verbal. La segona està tendint a prendre característiques de l’economia liberal… :( Mirar apunts seminari TEMES 7 I 8: EL CANVI SOCIAL A través per exemple de la revolució francesa o burgesa. La societat moderna, és una societat canviant que avança de manera que els canvis socials són consecutius.
Canvi social, és el canvi de les estructures bàsiques d’una societat. O segons Giddens, el canvi social és el canvi de les institucions fonamentals d’una societat.
Dues grans teories del canvi social: ● Evolucionisme: el canvi social es produeix per factors socials que es multipliquen / diversifiquen / … fins fer variar l’estructura social de manera progressiva.
Es tracta d’una tesi introduïda a la sociologia per Spencer, que afirma que el progrés és fruit de la complexitat i la diferenciació en la lluita per la supervivència - unilineal: hi ha estadis que condueixen a una fase final comú en totes les societats. Accepta el conflicte entre aquelles societats que es troben en diferents estadis, però resulta impossible quan totes assoleixen la mateixa ja que convergiran.. (August Compte i les seves “fases”) - plurilienal: hi ha diverses línies que condueixen al progrés. No existeix un a “fase final” i és per això que s’accepta el conflicte entre societats.
● Materialisme històric: el paper dels avenços tecnològics aplicats a les forces productives. El desenvolupament de les forces productives modifica les relacions de producció (Marx). Junt al desenvolupament de els forces productives, Marx també va assenyalar el paper de la lluita de classes.
Crítica: Les dues teories són monocausals, només atenen a una part dels diferents factors que intervenen en el canvi social: - El factor demogràfic → Durkheim i avui dia - Els valors culturals → Weber, Parsons, Inglehart - El progrés tecnològic → Marx - El conflicte CONFLICTE com a factor de canvi. Sovint el conflicte entre grups s’ha entès com a factor de canvi: ● Conflicte entre classes: actualment no es dóna com deien Marx i Engels, però segueix existint: la “burgesia” no és explotadora directa del treballador, però les seves accions acaben suposant l’opressió de classes mitjanes i baixes (burgesia financera) ● Conflicte generacional, com el maig de 68 ● Conflicte de gènere ● O els nous moviments socials (15-M) Dos conceptes nous que condicionen el canvi social: ● El procés de globalització ● Factors ecològics i medioambientals: Estableixen límits al creixement.
ELS MOVIMENTS SOCIALS L’esforç col·lectiu per a resistir a determinats canvis o per a promoure'n d’altres.
Empreses col·lectives per a establir un nou ordre de vida. Intent col·lectiu de produir canvis en les institucions socials, normes, significats i relacions socials.
Més enllà dels canvis legislatius i en les polítiques públiques, els MS ofereixen nous marcs d’interpretació dels problemes socials i polítics.
1.
Modifiquen l’agenda política.
2.
Generen missatges simbòlics que afecten a l’imaginari col·lectiu.
Encara que no assoleixin els seus objectius explícits, els moviments socials provoquen canvis.
Podem situar el seu origen en els conflictes de classe que es produeixen a Europa des de la revolució industrial: el moviment obrer i camperol; els moviments sufragistes. Els nous moviments socials: feminisme, ecologisme, pacifisme, veïnal i ciutadà...
* L’altermundisme: moviment de moviments Altres moviments socials - ciutadà i veïnal - pel dret a decidir / independència - de les ocupacions - 15-M - l’habitatge digne - afectats per la hipoteca (PAH) - pel drets dels immigrants - gai, lesbià, transsexual..
Dels moviments socials podem estudiar: ● les seves idees, propostes i formes d'acció ● els contextos polítics, socials i culturals en els que apareixen i es desenvolupen ● els factors que propicien el seu sorgiment i condicionen la seva dinàmica històrica ● els seus impactes i conseqüències ● els debats i les controvèrsies que es produeixen entre els diferents corrents d'opinió presents en els moviments socials ● els processos de construcció de les identitats col•lectives ● les característiques dels activistes i de les xarxes d'organitzacions ● la seva base social i extensió geogràfica ● les ideologies, idees i filosofies relacionades amb els moviments socials Qualsevol perspectiva de canvi social avui s’ha d’enfrontar amb: ● Una qüestió clàssica: construir una societat més justa i més lliure.
● Dues qüestions noves: 1.
La existència d’una societat mundial (global).
2.
Els límits al creixement.
La societat mundial Avui ja no és possible estudiar el món occidental separadament de la resta del món, ni viceversa. Si a començament del S. XX la majoria de la humanitat encara vivia en àmbits locals i amb una consciència molt limitada de l’existència d’un món més ampli. Avui, gairebé tothom des d’arreu del món sap del que passa, o viu els efectes del que passa, a la resta del món.
Les societats de la Terra s’han fet molt més interdependents que abans. Abans de la revolució industrial la naturalesa dominava la vida. Avui hi ha pocs processos naturals que no es vegin afectats per la activitat humana. Ens enfrontem a nous perills per a la nostra seguretat derivats d’aquesta activitat.
Beck, Ulrich, La Sociedad del riesgo: hacia una nueva modernidad, Barcelona Paidós 1998 Els límits al creixement A començaments dels anys 70 ja es va posar en evidència la problemàtica del límits al creixement.
(Donella H. Meadows ... [et al.], Los Límites del crecimiento: informe al Club de Roma, México, Fondo de Cultura Económica, 1972.) L'estàndard de consum dels països industrialitzats no sembla generalitzable al conjunt de la humanitat. El consum excessiu constitueix un problema ambiental només comparable amb el causat per l’augment de la població.
Existeix una correlació clarament positiva entre desenvolupament i emissions de CO2. Els països en vies de desenvolupament, emeten menys d'una tona de CO2 per persona i any. La mitjana mundial és de 4,5 tones per persona. Espanya genera el 1,1% de les emissions globals, amb una mitjana de 7,6 tones de CO2 per persona.
A les emissions de CO2 i el corresponent escalfament global cal afegir-hi: - Canvi climàtic.
- El problema energètic (fi del petroli..).
- Sobrepoblació.
- Manca de matèries primeres (inclosa l’aigua potable).
- Desforestació i desertització.
- Contaminació i residus (inclosos els radioactius).
- Pèrdua de biodiversitat.
Però el contrari del consum excessiu -la pobresa- tampoc és la solució. La destrucció de selves tropicals per camperols afamats, l’augment de les pastures a l’Àfrica… També provoquen desertització...
Ecologia i creixement La destrucció ecològica es produeix quan la gent té massa….O quan té massa poc. El problema és saber quant es té suficient. Si cal abandonar l’objectiu d’un creixement econòmic indefinit, caldran noves institucions, nous valors socials, noves formes de vida. Creixement sostenible. Menys és millor, si és just.
Cal una economia que posi la vida al centre. Democratitzar la democràcia.
“La Terra té prou recursos per a satisfer les necessitats de tots, però no per a satisfer les ambicions d’uns quants” - Mahatma Gandhi ...